25 dic. 2008

En estes festes nadalenques...



Be: com qualsevol blog que es pree, no podia deixar de felicitar el Nadal i el nou any 2009. Encara que siga només a mi mateix, als meus escassos incondicionals... i ad algun llector perdut que haja caigut per casualitat en este blog i no haja pegat a fugir de forma immediata, entre tantes senyeres i valencianismes per a no dormir, hehehe.

Escomencem la charraeta en un tòpic: Els Nadals no són lo que eren. Pero che, pensant-ho be, no li falta raó. No ya perque els temps canvien (que també), sino més aïna, perque som les pròpies persones les que canviem...

Deixant de banda el conte dels Reisos o Papà Noel (yo sempre he sabut que eren els pares, o com a mínim, no tinc recorts de que alguna volta la meua ment infantil arribara a creure en eixes coses...), estes festes són, sobre tot, per als chiquets. Per a eixos hòmens i dones en construcció que, no conscients encara de forma plena del pas del temps, ni de les obligacions de l'edat adulta, ni de les melancolies i ilusions marcides per la realitat cotidiana, viuen pràcticament en un present continu, en una foto fixa que pareix que mai vaja a canviar.

¿Qui no es recorda a sí mateix montant el Belem en una taula de casa, quan no en el propi escritori (i no tant desmontant-lo, vora un mes després i quan la mare amenaçava en tot l'arsenal punitiu de que una progenitora és capaç de posar en pràctica...) o els adorns penjats pels racons més inverosímils de la casa, o les nadalenques del colege? (perque a mi me les ensenyaren majorment en el colege; poca cosa en ma casa, per a ser sincers, i és que la meua família mai s'ha caracterisat per estes qüestions tan excessivament tradicionals i sentimentals...)

Les estrenes dels yayos, sempre tan jumensers i tan agradosos en els seus volguts néts...

El paripé dels regalets... en que després presumies i jugaves en els amics, les dos semanes de vacacions...

Els agradables dinars i sopars familiars, en tios i cosins...

Les no tan agradables visites de cortesia a familiars no tan aplegats, que podien estendre's un dia sancer, en la perplexitat que em produïa que els majors tingueren tantes coses de qué parlar, pero que a mi en canvi me paregueren tan absolutament carents d'interés...

Els torrons i els polvorons, i eixes armeles dolces que tan bones estaven...

La llista de la loteria en la que comprovaves una i atra volta que no, que enguany tampoc havia tocat ni la pedrea...

I poca cosa més, en realitat. Pero estava be. O no?

Molava, especialment, que tots los anys se repetira, i que això marcara l'arribada del nou any. El raïm de les dotze campanades, i el programa d'actuacions que feyen en acabant per la tele, que incomprensiblement nos engolíem tota la família...

Me sentia be. Raonablement feliç. Era tranquilisador i relaxant que cada any se repetira la tradició, en els mateixos protagonistes i les mateixes normes no escrites...

(realment, passa igual en les Falles, en Pasqua o les vacacions d'estiu; una sòrt de Dies de la Marmota que es repetixen any rere any, que trenquen en la rutina de l'estudi, i més tart del treball, i que nos aconhorten en el sentiment de que, al capdavall, a pesar del pas del temps, les coses continuen sent igual...)

Pero les coses, ara, se veuen d'una atra manera. És precís. Les normes no escrites seguixen ahí, pero tu ya no sents l'obligació imperiosa de seguir-les al peu de la lletra... I ai! alguns dels protagonistes principals de la funció ya no estan, ni tornaran a estar mai (almanco, en àmbits a on rigguen les lleis de la Física conegudes per la ciència actual...). Llei de vida, efectivament. No hay más cera que la que arde.

No obstant, no vullc dir, en estes llínees de filosofia d'anar per casa, que em senca infeliç i melancòlic per culpa de les festes. Tot lo contrari; no soc precisament d'eixes persones, cada volta més abundants en estos temps, que conten en ansietat els dies i hores que falten per a tornar a la normalitat.

Pero és que els humans, digam lo que digam, no portem massa be lo del pas del temps, ni això del canvi permanent, ni la nostra condició de simple aglomerat d'àtoms de matèria, dins el qual ressona i s'alloja la nostra veu interna (la nostra ànima?).

Eixos protons, neutrons i electrons que acumulem i intercanviem des d'abans de nàixer, que tenen la virtut de funcionar de forma admirablement coordinada i programada durant un temps més o manco llarc, pero en el cruel defecte de fer-ho de forma llastimosament efímera...

Sí: tot comença quan mamprens a qüestionar-te el perqué de les coses. És una festa religiosa, en realitat -penses. Commemorem, en teoria, el naiximent d'un gran home, que ademés (segons te contaren en l'escola, i inclús, descreïments a banda, en ta casa) era el mateix Deu creador, reencarnat en forma de mortal... que vingué al món a redimir a l'humanitat dels seus pecats. Pero si per a escomençar, ni la meua família, ni yo mateix, nos caracterisem en absolut per la pràctica catòlica apostòlica i romana, ¿quín sentit té continuar any rere any en els mateixos llocs comuns?

I dius: molt be, encara desproveint a Jesús de Nazaret del vestit diví, i contemplant-lo només com a filòsof revolucionari, que canvià de forma radical i per a sempre el pensament i l'història de la raça humana (fins al punt de que el món occidental conta els anys a partir de la seua suposta data de naiximent), està be recordar la seua forma de pensar. Pau en la terra als hòmens de bona voluntat. Amar als demés com a tu mateix. No faces als demés lo que no t'agradaria que et feren a tu. Benaventurats els mansos i els desheretats. No practicar l'ull per ull i la dent per dent, i oferir l'atra galta... Fer de la pobrea virtut, i compartir en aquells que no tenen res...

I en això, venen les contradiccions. Perque anem a vore, ¿és cristià abocar-se al consumisme desaforat? ¿a les llums enlluernadores i exageradament consumidores d'energia? ¿als abillaments excessius, i carregats? ¿a la felicitat per obligació, a l'hipocresia de tornar a visitar a la família o els coneguts mes que no els pugues vore ni en pintura, a fer ostentació de modelets i gastos suntuaris..?

I aprofundint més en la qüestió, te dones conte que històricament ni tan sols Jesús va nàixer un 25 de decembre (i per a alguns historiadors, ni tan sols va existir...) . I que al capdavall, el Nadal no són res més que les velles festes saturnals dels pagans, convenientment santificades: les celebracions del solstici d'hivern, la nit més llarga de l'any... Serà que no haurem canviat tant en dosmil anys!

I ahí, en el caramull de la reflexió, et dones conte que eres un privilegiat. Que, dins de les apretures naturals d'una família treballadora, sempre hi ha hagut diners per a menjar i vestit, joguets, llibres, l'universitat, i algun que atre caprig. Que et dus raonablement be en tota la teua família. Que lo de la coentor i l'aparentar no va en els teus majors, i que sempre han apreciat l'esforç en que es conseguixen les coses, per chicotetes que siguen; i dones les gràcies perque t'hagen educat d'eixa manera i no d'una atra. Que els regals conten més per ser un detall a persones que estimes, que pel seu preu o la seua marca. Que els que més ostentació religiosa fan, solen ser, per desgràcia, els que menys seguixen les ensenyances d'aquell sant varó que naixqué en terres de Llevant (eixes sí, de veres de Llevant).

Que, realment, el Nadal és una bona excusa per a visitar a familiars de la teua sanc, o a antics amics en que has compartit bons o mals moments i que les circumstàncies de la vida fan que no tractes en ells de forma més contínua (lo que pot ser, a voltes, beneficiós, hahaha).

Per a fomentar el bon rollo, fins allà on se puga. Per a saber que estan be, que les coses seguixen raonablement igual, la roda de la vida rodant, els fills portant néts al món, els menuts fent-se grans, i els majors resistint de forma admirable un any més. I quan no és aixina, per a acompanyar la travessia en este barco de la vida, i pensar que algun dia, invariablement, podrem estar en la mateixa situació. I no ya la visita: una simple telefonada, un mail o una carta serviran per a saber que, un any més, i simplement, tots estem ahí.

No s'enganyem: si no estigueren els Nadals, no ho faríem (i encara estant; yo el primer). Deixaríem passar els dies, com sempre fem, per a tot. Encara cóm que estos dies nos obliguen un poquet a no perdre les bones costums. El meninfotisme és una qualitat molt humana (encara que els valencians hajam destacat en conseguir-ne un grau de mestrage inigualable), i de tant en tant necessitem, per a ésta i atres coses, per a tot, una espurna que nos faça botar, que torne a encendre la màquina, encara que siga per uns dies.


Contaré una cosa. Fa unes semanes aní a Madrit a fer un curs. Aprofití per a visitar (agarreu-se a la cadira), a un cosí prim de la meua yaya, que, no és que no em coneguera, és que no havia vist a ma mare des de que ella tenia uns huit o dèu anys. Un home de 87 anys, cult i jovial, admirable simplement per mantindre's en tan bona forma física i mental (per a la seua edat, i encara que tinguera dèu o vint anys menys).

Sense les puntuals felicitacions de Nadal de la meua yaya, única comunicació entre les dos famílies durant 50 anys, eixe encontre no hauria existit. Yo ho fiu, realment, com a recort de ma auela, de les seues vivències; per a sentir que un trosset d'ella continuava viu, encara hui, en persones que no l'havien vista en persona en décades. També, naturalment, perque havia parlat unes quantes voltes en el tio Pepe per teléfon, i sabia que eixe reencontre seria agradable, i la meua presència, ben rebuda.

M'encontrí en una persona pràcticament desconeguda per a mi (llevat d'una foto, unes cartes i una veu telefònica), pero que parlava en primera persona de la joventut dels meus yayos, d'anècdotes de la meua família que mai hauria conegut d'una atra manera... Era com haver agarrat una màquina del temps. No m'arrepenedixc en absolut. És més, ho recordaré molt de temps.

Val, val, prou, acabem; no vullc posar-me més sentimental del conte. Ausades que no hi ha obligació de ser feliç en Nadal (de fet, no hi ha obligació de ser-ho en ningun moment de l'any, per molt que alguns pesats s'empenyen).

Pero no pergam de vista que l'objectiu primordial de la raça humana, en tant que ser viu, és intentar perpetuar el seu codi genètic de la forma més efectiva i, a l'hora, agradable possible. Objectiu nostre, i dels gats, dels gossos, dels galfins, les serps, els renocs, les aranyes, les gambes, els pins o els champinyons. De fet, per això, i no per res més, deixàrem de viure en les cavernes, fa ya uns quants centenars de generacions...

Sigam pro o anti Nadals, pensem per un moment que el ser humà és, encara hui, i per molts segles o milenis (qui sap si per a sempre) imperfecte. Per naturalea. Que no som res més, que sapiam (i si ho som, la ciència ho demostrarà algun dia), que un raig de llum entre dos obscuritats eternes. I que a voltes és menester mirar-nos a nosatros mateixos i als demés en indulgència, i pensar que no val la pena amargar-se la vida més de lo verdaderament inevitable, que hi ha que passar per este món lo més agradablement possible, i deixar bon recort als que prenguen el relleu.

Que tot açò tinga un objectiu més alt, que desconeixem, és cosa que no anem a averiguar a base de mortificar-nos per lo mal que puguen anar les coses (¿que a un cas han anat alguna volta lo que es diu BE, en tota l'història de l'humanitat?).

Dic yo que si efectivament hi ha alguna cosa més, nos enterarem quan toque; mentrimentres, intentem fer les coses lo millor possible i en benefici de tots. Aixina que un consell: no vos calfeu el cap més de lo estrictament necessari. A fartar s'ha dit, que en giner ya nos posarem al dia de colesterols i hipertensions vàries; a aprofitar el temps lliure i escampar el poll com a cascú li abellixca i d'acort en la seua particular circumstància; a regalar (i regalar-se) en mesura uns quants objectes inanimats que nos alegren la vida un poquet més; a aparellar-se voluptuosament els que puguen; a anar-se'n de festeta bona i controlada, i a fomentar el bon rollo, perque açò són quatre dies.

I donar gràcies per lo que tenim, i colaborar, en la mesura de les nostres posibilitats, a que tots els nostres companys d'espècie d'arreu del món es puguen igualar al nostre estat de benestar raonable; perque la felicitat és un estat mental que s'apega, i ya diu la llei de Murphy que si una cosa va malament, encara podrà anar pijor...

Per tant, crec que desijar un Bon Nadal i un Feliç 2009 no sentarà malament a ningú. Puix això. Perdó per este enorme rollo, si és que algú l'ha aplegat a llegir sancer. Muiga la crisis i Bon Any!


No hay comentarios: