1. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà
Fa unes semanes
estiguérem en la presentació del nou
llibre de Lluís Fornés, titulat “La
llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”, el qual està basat en la
tesis doctoral de l’autor.
El llibre de Fornés inaugura una colecció que porta el
significatiu nom de “Després de la Batalla”. De la Batalla de Valéncia, clar. I dona unes interessants claus per a
entendre les raïls i el desenroll del conflicte llingüístic i identitari dels
valencians (que naix en époques certament anteriors al “Nosaltres els
valencians” de Fuster), desenrollant arguments que apuntà per primera volta en
el famós “La Valéncia occitana”, que publicà Fornés en els anys 90 del sigle
XX.
En efecte, lo millor
de tot el llibre de Fornés és la
voluntat de presentar un paradigma integrador de les dos teories en conflicte
(a saber: la que yo nomene “catalanocèntrica”, que percep a Catalunya i els
catalans com a orige i mesura de totes les coses valencianes, i la
"mossarabista-autoctonista", que nega qualsevol relació substancial dels catalans
en la conformació de la personalitat valenciana actual) en l’intenció de
construir una visió en positiu del conflicte que permetera establir eixe paradigma “de mínims” en el que totes
les parts enfrontades pogueren conviure i desenrollar-se per a alcançar un
(teòric i supost) objectiu comú, que és el que Nicolau Primitiu ya plantejava
allà per 1933, quan escomençaven a sorgir les primeres diferències entre valencianistes i pancatalanistes:
Abans de tot i sobre tot hem d’atényer la Unitat de la Nació Valenciana, des de l’Ebre fins a la Foradada, procurant que no hi romanga ningun nat a la nostra Pàtria que no es vante i enorgullixca de ser Ciutadà Valencià.
En la presentació ya
es reconegué que la voluntat dels occitanistes valencians (agrupats en
l’associació Òc-Valéncia) no és reeditar
uns Països Catalans a l’estil occità, sino enquadrar la situació de la
llengua valenciana en la realitat lliterària i llingüística que Fornés
considera com a la més ajustada a la realitat històrica, i que es resumix en
dos conclusions:
-
el trencament de la visió
global clàssica de la llengua d’oc,
la tradicional "llengua llemosina primera" com a unitat llingüística bàsica en la que s’incloïa el valencià junt al
català, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ha donat com a resultat en
Valéncia l’elaboració de dos teories: la
catalanista i la mossarabista; les dos, segons Fornés, en mancances,
esbiaixaments i omissions òbvies que han determinat el seu actual fracàs (si
per fracàs s’entén, dic yo, el reconeiximent i seguiment majoritari per part de
la societat valenciana...).
-
l’únic nom, històric,
lliterari, cult i popular, que els valencians de totes les époques han donat al
seu idioma, des de que tenen consciència de que és diferent (poc o molt) dels idiomes veïns, és el de
“llengua valenciana”. Les escassíssimes i aïllades excepcions, habitualment
documentades en persones anònimes o forasteres, no fan sino confirmar que, en
paraules de Fornés, no existix una
història lliterària que use el nom de “catalana” aplicat a la llengua dels
valencians.
Fornés intenta
construir una solució de compromís en la que, per una banda, se reconeix en
normalitat la relació preferent que històricament ha tingut la llengua i la
cultura valenciana en la catalana i la balear (aixina com en l’aragonesa, abans
de la seua actual castellanisació), pero també en l’occitana (gascona,
llenguadociana, provençal, llemosina...) de l’atra banda dels Pirineus, baix el
paraigües comú de “llengües d’oc” o “diasistema occitano-romà” (“oc”, com és
sabut, vol dir “sí” en occità i en valencià antic).
Una normalitat vixcuda aparentment des dels
orígens de l’idioma... fins al manifest
de secessió del català respecte de l'occità de 1934, firmat per Pompeu Fabra i uns atres
intelectuals catalanistes de l’época (del qual hi ha un extracte en la versió estesa d’est escrit, pensada per a ments realment malaltes de llengua, que he ficat en el meu atre blog).
Una història lliterària unitària que arrancaria dels trobadors, i en la que
s’hauria d’incidir, segons Fornés, “fugint de visions dialectalitzants”.
I per atra part, que, ya siga la llengua
valenciana una varietat llingüística constitutiva
(derivada essencialment dels dialectes romànics conservats oralment fins a
l’arribada de Jaume I) o consecutiva
(derivada de les llengües portades pels nous repobladors del Regne), o les dos
simultàneament, el resultat és el mateix: una consciència històrica i
lliterària de parlar i escriure en llengua valenciana, que serà poc o molt diferent
de les atres llengües “que li són entorn”, pero és això: una llengua, a efectes
sociollingüístics. Una llengua/modalitat llingüística autònoma que per a Fornés
dispon ya d’un organisme oficial encarregat de determinar la seua normativa:
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... (que s'ho crega o no s'ho crega el dit organisme és una atra qüestió, afegiria yo)
En fi. Vos convide a
que llegiu el llibre. I que admireu, per damunt de tot, l’amplària de mires en
que està escrit, i la gran quantitat de testimonis històrics que demostren, una
volta més, que la realitat no és com nos
la contaren en l’escola.
2. I la realitat del dia a dia
Pero clar. Després de
llegir el llibre i de delectar-nos quan veem a l’ingenier químic Pompeu Fabra usant els mateixos arguments per a proclamar l’independència de la
llengua catalana que els que nosatros
usem per a defendre la de la llengua valenciana; i després de comprovar cóm
el mateix Fabra i els de la seua corda reconeixien sense complexos que la
qüestió primordial no era pertànyer a una àrea llingüística gran (la del conjunt tradicional de
llengües d’oc), sino que “el català” no
quedara diluït en eixa superior
unitat llingüística, tornem a la
realitat actual. La de 2010.
Les coses no passen
per casualitat. I la qüestió és que hui, en
2010, la realitat occitana, dins de l’estat francés, és una realitat de
voluntarismes, de referències erudites, de romanticismes ofegats per
l’evidència d’una dramàtica substitució llingüística (la del provençal, el
llemosí o el gascó per la llengua francesa) accelerada i, per desgràcia, quasi
culminada, a pesar dels esforços de les actives associacions occitanistes.
Cartel senyalisador bilingüe (francés-occità) en Tolosa (Toulouse en francés)
En el millor dels
casos, una supervivència precària que no proporciona ni tan sols (és un eixemple
simbòlic) la suficient força ambiental
com per a que les pàgines web oficials de les principals ciutats occitanes, com
Marsella, Tolosa (Toulouse), Bordeus, Carcassona o Montpeller (ciutat natal del
nostre Jaume I) se dignen a tindre una versió en llengua occitana.
En este sentit, tinc
l’impressió que la percepció de la societat valenciana actual respecte de la vitalitat
de la llengua dels trobadors (o de la seua mateixa existència) no és massa
propícia a considerar el fet occità, ben present en l’història i en la cultura
dels valencians d’atres époques, com a definitori d’una pedra angular que
explique la nostra realitat actual.
Entre atres coses,
perque, a diferència de la presència òbvia i potent de la llengua catalana en
terres valencianes, ya siga en mijos de comunicació o en l’educació reglada
(presència benèfica per a uns, diabòlica per a uns atres, indiferent per als
més), la llengua occitana (oral i escrita) és una realitat absolutament
desconeguda i aliena per a la pràctica totalitat dels valencians. Que no poden
dir si “entenen” o “no entenen” l’occità, simplement perque no han sentit
parlar-lo, ni l’han llegit mai.
En qualsevol cas, si
de lo que es tracta és d’enquadrar la realitat de Catalunya i el poble català
en els térmens històrics dels que no hauria d’haver eixit mai: és dir, un
poble/nacionalitat històrica més en
una llengua/modalitat llingüística
autònoma més, dins del gran conjunt del “diasistema occitano-romànic”
(precisament lo que els horrorisava a Pompeu Fabra i companyia en el seu manifest secessioniste de 1934), en peu
d’igualtat respecte al poble valencià i la llengua valenciana, i de que això
s’ensenye aixina en les escoles, yo, personalment, etiquetat ya irremissiblement com a blavero i secessioniste perdut, no tinc ningun problema en acceptar-ho.
Pero en això, me
pareix que, a estes altures de la correguda, els “blaveros-secessionistes”, illegals, captius, desarmats i
supervivents gràcies a la bona voluntat de valencians que pensen molt en el cor
i en el cap i poc en la boljaca, no tenim molt que dir...
El problema, com
quasi sempre, no l'hem provocat nosatros: és, en primera
instància, hui com en 1933, dels
catalans. I perdoneu-me si sona a más de lo mismo, pero és aixina. O millor dit, de la classe dirigent catalana-barcelonina, que tan
a gust està en la situació actual, i que no tindria res que guanyar en eixe canvi de
timó occitanista, fòra d’una romàntica germanor panoccitana transpirinenca, pero sí molt
que perdre: tota una concepció nacionalista catalanocèntrica
per a orgull i unflament de la vanitat nacional catalana, que considera a
Valéncia com a una regió meridional de la seua “pàtria”, en contra de
l’història i de la percepció de l’immensa majoria del poble valencià.
Desmontar eixa
construcció simbòlica supondria, provablement, una humiliació identitària
pareguda a la que senten els nacionalistes espanyols per la possible
illegalisació de les corregudes de bous, pero en versió catalana. Igual m'equivoque i nos donaven una sorpresa, pero que molts dels gurús de l'actual catalanisme polític-llingüístic farien tremolar els fonaments de la Sagrada Família si realment se plantejara sériament el tema, no tinc el menor dubte.
I el problema, en
segona instància, és d’uns atres: dels
valencians que, en major o menor mida, estan
d’acort en que això, lo del matís
regional meridional dins de la llengua / nació dels catalans, ha de
continuar sent aixina, encara que s’haja d’adornar convenientment en els
eufemismes i ambigüitats que siguen menester per a que els valencians s’ho
vagen engolint a poc a poc. Incloent (ho demostren els fets, per molt malament
que nos sàpia a molts, i provablement ad algun dels seus membres) la benemèrita
Acadèmia Valenciana de la Llengua. Percentage minoritari entre la població, pero
en tremenda influència política, per motius que no tornarem a explicar ací.
Problema dels que pretenen que
els que escrivim en un model llingüístic (el de les Normes del Puig) que oficialment no existix ni ha existit mai (entre atres coses, perque el valencià no existix oficialment, ni volen que existixca, i anem a parlar clar),
simplement, deixem d’usar-lo, per a que
tot continue igual. Dels que diuen que no hi ha ningun problema perque en
realitat el problema, el conflicte, no existix o està resolt.
Dels que volen que els
escritors que han pres partit per eixa opció secessionista, simplement, no
hagen existit mai, o continuen sent considerats com a subjectes sospitosos
d’actuar baix l’objectiu únic i malaltiç de voler la desaparició del valencià
(perdó, català meridional). Perque això
és lo que s’ensenya als nostres chiquets en les escoles, i fa ya uns
vinticinc anys.
Si això canvia algun dia, i sense subterfugis ni procediments alambicats els valencians poden, per eixemple, triar, vagen a on vagen, la seua llengua d’una forma tan fàcil i natural com la que seguix:
Menú de la versió en valencià d'OpenOffice (softwarevalencia.com)
...i a la seua tria
respon un model oral i escrit que realment siga respectuós en el seu idioma,
tal volta, eixe dia, yo, personalment, si és que servix de res, podré començar
a plantejar-me que l’ortografia no és en realitat més que una convenció, mudable
en el temps.
I eixe dia,
parafrasejant a Nicolau Primitiu, reconeguda mútuament la llegitimitat de les
dos parts, resolts els conflictes, el valencianisme sincer, unit entorn d’una
idea clara i comuna, si ha de ser democràtic, si ha d’arrancar del poble, si
s’ha de fer per a la salut i la salvació del poble, eixe valencianisme
que, hui com en 1933, fins ara no ha passat de ser intelectual i folclòric, tal
volta es torne en un moviment de masses que nos porte a la victòria dels
nostres ideals.