El Blog de Masclet

Tempus fugit

2011-12-10T23:57:00.004+01:00

Jaume dice:

· http://www.calcatta.es/Calcatta/Portada.html

· este és el puesto q yo tedia

Rosa dice:

· que guay l'escalinata

· com de palau

Jaume dice:

· és un palau

Rosa dice:

· això es diu pati català en arquitectura

· no?

· com el palau ducal de gandia, el museupicasso de bcn...

Jaume dice:

· jajaja

· no em tires de la llengua

Rosa dice:

· xe

Jaume dice:

· en alguna bibliografiaparlen del gòtic civil català

· en tot cas hauria de sermediterrani, per a ser més justs

· de totes maneres este palaués del XVI-XVII, és ya barroc

· mira, en la web de calcatta hihan fotos de la festa de cap d'any de 2010

· jejej

· lo q no diu encara és elpreu de la d’enguany

Rosa dice:

· doncsmediterrani

· català

· igual té

Jaume dice:

· dòna

· el mediterrani és una cosa més gran que un cantonet alcostat dels pirineus

· jeje

Rosa dice:

· home clar

· pero si el corrent comença dalt

· pos rep el nom de dalt

· es igual que els corrents que es diuen nosé què castellano

· perque comencen en burgos, toledo,salamanca

· els de madrid, asturies, navarra,andalusia

· no crec que se senten ofesos per això

Jaume dice:

· el problema és quan sepretén que totes les corrents vinguen del mateix puesto

· siga veritat o no

· jeje

· cada u en sa casa i Deu enla de tots

Rosa dice:

· home

· es una realitat que la majoria decorrents venen d'allà

· també existeix el gòtic valencià en lesseues particularitats

· pero el gòtic valencià només està avalència

· i s'estudia a catalunya com a gòticvalencià perquè una alumna meua feia història de l'art

· i el tenia al llibre

Jaume dice:

· be be

· si em pareix perfecte

· si tinc família catalana

· yo no tinc res en contradels catalans

· no tinc que recórrer aninguna corrent de fa setcents anys per a trobar-me rastres de ADN català en lameua sanc

· jejej

· pero ells tenen un caràctermolt expansiu

· i això no s'entén be per molta gent

· ultimament pot ser que lescoses vagen canviant, pero...

Rosa dice:

· no trobe que tinguen un caràcter expansiu

Jaume dice:

· la classe política i intelectual d'allà sí

Rosa dice:

· lo unic que miren pels seus interesos

Jaume dice:

· completament d'acort

Rosa dice:

· com han de fer les persones

Jaume dice:

· com hauríem de fer ací

Rosa dice:

· exacte

· assumptes de llengua i baralles dellengua es una tonteria

· mes valdria que mirarem per la nostraeconomia

· pel deficit fiscal que tinguem

· i pels aturats que augmenten sense parar

· mira Bancaixa, ja és dels madrilenys

Jaume dice:

· ah no, per supost

· i la CAM al final se l’hanquedat els catalans

Rosa dice:

· la meua cosina treballaen una farmàcia

· no cobren els medicamentsde la conselleria des de juny

· i diu que ara amb Rajoy tot serà diferent

· que no els passe res

Jaume dice:

· perno parlar dels millons de pèrdues en Terra Mítica o la Fórmula 1

· http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/12/10/valmor-deja-f1-30-millones-perdidas-80-canon-pagar/863722.html

· o les "traductores" derumano en la depuradora de Pinedo

· gastos pagados y hotelde lujo con el director general

· con reunión de trabajoprivada en Nochevieja

· jajajajja

Rosa dice:

· XDD

· em ric per no plorar

· cada volta em fa mes vergonya parlar en gent de fora de tot el quepassa aci

· per cert, parlant de llengua

· que ara l'acadèmia valenciana de lallengua la dirigeix un pintas de muxo cuidao

· que l'altre dia ja va fer una declaraciód'intencions...

Jaume dice:

· jejej

· una declaració d'intencionsper a contentar a tots

· com a mínim este no és un polític, com la presidentaanterior

Rosa dice:

· pero no es tracta de contentar a tots

· es tracta de ser veraç

Jaume dice:

· la veritat és sempre molt relativa Rosa

Rosa dice:

· ja que és una acadèmia

Jaume dice:

· el noruec té dos ortografiesoficials

· perque no han segut capaçosde posar-se d'acort

· qui té la raó, de les dostendències?

Rosa dice:

· la veritat és molt relativa però no espoden negar coses tan simples

· com l'origen comú de la llengua

· es que... tota la baralla ve per ladenominació de la llengua

· jo a la llengua que parle li dic valencià

· i li ho hedit ací

· i encatalunya

Jaume dice:

· no a soles la denominació, tambéel reconeiximent com a tal llengua diferent

· i el decidir qué és valenciàcorrecte i qué no ho és

Rosa dice:

· i en mallorcai en tot arreu

· i en cap lloc m'han dit... no es diuvalencià es diu català

Jaume dice:

· clar que no

· perque no és un problema dela gent d'a peu

Rosa dice:

· en canvi ací si dius que es català

· et tracten de expansionista

· de delinqüent

· i de tot

Jaume dice:

· pero és normal que la gents’ofenga

· és com dir-li gallec al portugués

· o danés al noruec

· és contradir una realitathistòrica i social

Rosa dice:

· son la mateixa llengua

· que es va dividir per raons politiques

Jaume dice:

· poden tindre un orige comú

· se separaren per raonshistòriques, socials i per tant també polítiques

· pero després de tants seglescada una té les seues particularitats i el seu reconeiximent

Rosa dice:

· i per això el gallec té el retrocés quete

Jaume dice:

· no perdona

· el gallec és la llengua nocastellana en més coneiximent per part de la població

· casi un 90% dels gallecs elsap parlar

Rosa dice:

· es que si tu em poses eixe exemple

· jo et puc posar el cas de l'andalus

· o del castellà de sudamerica

Jaume dice:

· no

· perque el valencià es diuvalencià des de que té nom

· hi ha gramàtiques idiccionaris en valencià des de fa segles

Rosa dice:

· si bueno

· si jo no estic diguente que no

· l'espanyol també

Jaume dice:

· no són casos comparables

Rosa dice:

· pero quan es latino

· li posen

· español-latino

· o l'angles

· american english

· o english

· no veig el problema de dir

· català

Jaume dice:

· perque tot això sónrealitats formades molt més recentment que el valencià

· molts segles després

· en els idiomes ya totalmentconformats

· ademés tu no pots nomenartot el conjunt en el nom d'una sola part

Rosa dice:

· bueno

· català-valencià

Jaume dice:

· ni unir per a tot i enqualsevol circumstància dos realitats llingüístiques pròximes pero noidèntiques

· i això no és un invent deara, tot lo contrari

· dos bessons poden ser moltpareguts pero està clar que no són la mateixa persona

· ni tenen per qué anar sempreagarraets de la mà

Rosa dice:

· tu saps que passa quan parteixes unallengua?

Jaume dice:

· depén

Rosa dice:

· no

· depen no

Jaume dice:

· la gent ha d'identificar-se simbòlicamenten el seu idioma

· unir artificialment i a disgust no servix de res

Rosa dice:

· sociologicament estudiat

· no

· la partició d'una llengua

· suposa el decreixement

· menys parlants

· menys subvenciuons

· menys visibilitat

Jaume dice:

· mira

Rosa dice:

· menys recursos

· menys de tot

Jaume dice:

· englobar el valencià dinsdel català és la major invisibilitat a la que se li pot condenar a un idioma

Rosa dice:

· considerant que és la mateixa llengua

· no hoconsidere cap invisibilitat

· una altracosa

· son les cuestions politiques

· que naixen en els anys 60

· i nocasualment

Jaume dice:

· els Països Catalans, volsdir?

Rosa dice:

· això està més desfasat

· que a saber que

· pot ser

· el que més mal li ha fet a la llengua

· es el terme de països catalans

Jaume dice:

· dòna, ya s’anem ententent

· ya, pero a tota acció licorrespon la seua reacció

· i és lo que ha passat ací

· mira

· la vitalitat d'una llenguaen pocs parlants

· va lligada al manteniment d'una identitat

· o siga, d'un sentiment

· igual té que tu vages a Barcelona i t'entengues, aque només pugues anar fins a Castelló parlant valencià

Rosa dice:

· vols dir que si tu vas a barcelona...

· not'entendries?

Jaume dice:

· si, sense massa problemes

· pero això no va a determinar-tela supervivència de l'idioma en Valéncia

Rosa dice:

· ahhh

Jaume dice:

· quan l'occità era una llengua totalment viva

· segurament aniriem aMontpeller o Marsella i nos entendríem raonablement en valencià

· com a mínim igual deraonablement que en els mallorquins

Rosa dice:

· home si

· i sant VicentFerrer anava a la republica checa i l'entenien

· perque parlava un valencià en formació

· com totes les llengües d’europa

Jaume dice:

· no no

Rosa dice:

· per l'amor dedeu

Jaume dice:

· estic parlant-te del segle XIX-XX

· un fet estudiat ademés per especialistes i filòlecs

Rosa dice:

· l'occità nos'enten

· has de prestar molta atenció

· perque jo tinc amics de la vall d'aran

· que quan parlen aranés no els entenc gens

· en fi

· serafí

· que me'n vaig a dormir

Jaume dice:

· mira

· http://www.youtube.com/watch?v=sPCswUJxmB8

· l’occità de Montpeller pereixemple és molt més paregut al valencià que el de la vall d’aran, que és gascó

· montpeller és la ciutat a on naixqué Jaume I, per cert

Rosa dice:

· mira xiquet

· conforme estan les coses segurament

· aci en valència no em done feina ni eltato

· haure de tonar-me’n cap allà

· a donar classes de valencià en catalunya

· en la meua llengua

· que es el valencià, català o com vullguesdir-li

Jaume dice:

· tu compara el primer enllaçen occità en el vídeo en mallorquí que hi ha en esta pàgina:

· http://el-blog-de-masclet.blogspot.com/2010/10/experiment-multilingue-occita-aragones.html

· a vore qué s'entén millor

Rosa dice:

· per sort tambetinc amics mallorquins

· i l'entencperfectament

· perquè m'heacostumat als sons

Jaume dice:

· yo estiguí treballant un anyen Mallorca

· ya ho saps

Rosa dice:

· i al lèxictambé m’he acostumat

· i nol'entens?

Jaume dice:

· clar que sí, com tu

· perque en tot eixe temps hasdeprés mallorquí, com yo

Rosa dice:

· no

Jaume dice:

· i t’ha costat poc el fer-ho

· perque és una llengua moltmés pròxima a la nostra que l’alemà o el suec

· mira, veus

· tal volta si l’occità es tornara a posar de moda

· podríem anar a ensenyar-lo a França

· ara a soles en el DNI podem passar la frontera senseproblemes

· i els jornals són molt millors

· total, només canvia un poc la fonètica i el lèxic

· ya posats a guanyar-se lavida

· ho fem a lo gran

· :D

· una curiositat

· en mallorca, quan yo parlavavalencià, normalment me responien en castellà

Rosa dice:

· si

· aci parles en valencià i tambe etresponen en castellà

· cada volta mes, per desgracia

Jaume dice:

· no vullc dir això

· que gent que parlava normalment mallorquí me contestava en castellà

· perque pensava que no sabia parlar mallorquí

· era yo el que els dia que emparlaren en mallorquí

Rosa dice:

· o siga que tu en mallorca parlaves enmallorqui?

Jaume dice:

· no, yo els parlava envalencià

· com ací a molts amics que parlen castellà

· els parle en valencià

· mentres nos entengam, notinc problema en parlar-los en valencià

Rosa dice:

· Jaume, tu tens una opinió

· i no la podrás canviar, ni deus volerfer-ho

Jaume dice:

· sí, més o manco com tu, Rosa

· tampoc te demane que hofaces

· pero el resum és

· que hi ha un conjunt dellengües o parlars molts pròxims

· que des de temps anticstenen una personalitat diferenciada dins d'un orige comú

· que s’ha de reconéixer,respectar i protegir

Rosa dice:

· parlars anomenats dialectes

· això és una definició de dialecte

· XD

· i a les universitats

· s'estudia en dialectologia

Jaume dice:

· o parlars que són nomenats llengües,segons el cas

· en peu d’igualtat dins d’unsistema llingüístic més gran

· de tot n’hi ha en el món

· una consideració de llengua, per cert

· que sempre ha tingut elvalencià

Rosa dice:

· sempre?

Jaume dice:

· sense anar més llunt en elpròlec i l'epílec del Tirant lo Blanc

· per eixemple

Rosa dice:

· si

· pero això és una denominacio

· no una consideració

Jaume dice:

· qué be

· estaves tu allí per a quet’ho contara ell, no?

Rosa dice:

· no crec que martorell estaguera pensant

· escric aço en valencià

· i no en català

· pa que no m'ho llisquen a barcelona

Jaume dice:

· yo no sé lo q pensavamartorell

· sí que sé lo q escrigué

· i sé que si en 2011 dic oescric “llengua valenciana” me diuen analfabet i acientífic

· diuen que només vullc que esparle el castellà

· o directament se riuen de mii com a molt me seguixen la corrent

· com als locos del manicomio

Rosa dice:

· ell va denominar la llengua com ell ladenominava

Jaume dice:

· ya, ell i tot el poblevalencià

Rosa dice:

· pero era conscient

· i més en aquella epoca

· que el que escrivia no es llegiria nomesa valència

Jaume dice:

· de puta mare

· entonces per qué no podemcontinuar dient llengua valenciana com s’ha fet durant siscents anys?

· que acàs algú impedix queles obres d’Anfós Ramon o Josep Vicent Miralles se lligguen en l’actualitat enCatalunya?

· si realment és la mateixallengua, no deuria haver ningun problema

· mira Rosa, canviar-li el nomal valencià o forçar la seua unificació en el català no farà que es parle o eslligga més

· tot lo contrari

Rosa dice:

· no conec els escriptors que dius

· pero quantes editorials voldran publicarllibres en valencià?

· quinarendibilitat els donaria això?

Jaume dice:

· és el problema de sempre

Rosa dice:

· la conselleria d'educació

· te uns grafics acollonants

· de l'idioma habitual de lectura de lasocietat valenciana

· no arriba al 10% la xifra de persones quelligen habitualment en valencià

Jaume dice:

· ahi hi han dos problemes quees donen de la mà

· la pèrdua d'identificaciódels valencians en general en el valencià

· i l'artificiositat de la norma oficial de l'idioma

· per a mi, els dos culpa delcatalanisme lingüístic, sobre tot el segon

Rosa dice:

· i de q quebre el Banc de Valencia tbtenen culpa els catalans

· clar que sí

Jaume dice:

· Rosa

· ací hi ha editorials que escontenten en anar tirant mentres venguen en Barcelona

· o dels llibres de llectura obligatòriaen l’escola

· per això gasten el model de llenguaque gasten

· demà yo em monte una editorialde llibres en anglés, i segurament me donarà també molta rendibilitat, és aixòlo que volem?

· me pareix be que la gent seguanye la vida en dignitat, pero no que em vullguen fer vore lo blanc negre

· ya sé qué faré, escriuréllibres d’història de Valéncia en anglés

· de l’Encobert i de Vinatea

· aixina em subvencionarà elconseller d’educació, que està per el trilingüismo enriquecedor

· i serà l’única manera de queHollywood faça una peli històrica ambientà en Valéncia

· jajaja

Rosa dice:

· mira

· la norma en els llibres

· te la passes per on et dona la gana

Jaume dice:

· no serà tant

· si yo et contara elsrequisits llingüístics que exigix el Poli per a fer el proyecte final decarrera en valencià...

· si no els fas cas, no etdonen la beca

· ni AVL ni res, tot com enbarcelona

· o siga, tot per baix cama

Rosa dice:

· mira

· estic llegint un llibre d'un home del meupoble

· i no hi ha res d'artificial en el queescriu

· es totalment normatiu i pròxim al parlardel meu poble

Jaume dice:

· no sé qué entendràs tu pernormatiu

· que yo he fet la secundàriaen valencià

· i ya he passat per lesllargues llistes de barbarismes “inacceptables”

· i per les normes absurdesque mai més he tornat a gastar

· excepte per a traure’m elmitjà

· jajjaja

Rosa dice:

· la culpa del baix index de lectura envalencià no la te el catalanisme linguistic Jaume

· la tinguem nosaltres mateixos

Jaume dice:

· hi ha de tot un poc Rosa

· és difícil fomentarl’autoestima per un idioma i al mateix temps afirmar que els valencians no elsabem parlar

· que és un català mal parlat

· o que és un dialecte

· che, si els churrets aprovenmés fàcilment el mitjà que els valenciaparlants!

· ho veig en els meus amics

Rosa dice:

· que nosaltres tinguem la culpa Jaume

· t'ho dic jo

· sempre ens hem avergonyit de parlar valencià

· gent dels pobles que diu: això del valencià no serveix per a res

· i t'ho diuen en valencià

· gent que pensa que per parlar castellà és més persona

· això ací està... bueno... plenet

· i no exageres en lo del mitjà

· que no es pa tant

Jaume dice:

· no me lleves la moral

· perque si això passa en elspobles ya...

Rosa dice:

· si

· passa alspobles

· passa a lameua familia

· i passa demanera super generalitzada

· en el meu poble ningu parla castellà

· pero quan jo estudiava la eso, i no fatant

· nomes hi havia un grup de valencià a cadanivell de la eso

· i 4 de castellà

· motiu?

· el valencià no serveix pa res

· jo mateixa vaig fer la secundària encastellà

· el meu cosi te dos xiquetes

· i diu que les vol dur a una escola ondirectament no donen valencià

· que el valencià ja l'aprenen en casa

· no t’ho pergues

Jaume dice:

· que fort

Rosa dice:

· jo, en l’empresa

· mon tio em va dir un dia

· que si tornava a escriure una nota envalencià, no calia que tornara

· que l'empresa es una cosa seria

· i les coses es fan es castellà

· això és el fruit de la vergonya de ser depoble

· i parlar una llengua que ens han volgutfer vore que era menos

· i d'això notenen la culpa els catalans

Jaume dice:

· no

· pero tampoc ho arreglaranells

Rosa dice:

· i si aixòpassa aci

· no em vull imaginar en la perifèria devalencia

· en alacant

· o en determinades zones de castelló

Jaume dice:

· sip

· per desgràcia és molt pijor

Rosa dice:

· i això és el nostreprincipal problema

· no la denominació de la llengua

· es veu una llengua dèbil

· i contra això... no podem fer res

Jaume dice:

· ací en la capital directament

· en els anys 50 i 60

· se parlava en castellà als chiquets

· conseqüència

· tota una generació sanceraen un 80-90% no parla el valencià com a llengua materna

· ara alguns yayos parlen alsnets en valencià per a que no es perga

· es manté sobre tot en lesfalles i zones més tradicionals de la ciutat

· se parla més de lo quepareix pero res que vore en els pobles

· per desgràcia

· pero lo que te vinc a dir

· és que si el problema és lafalta d'autoestima en el propi idioma

· la solució no ve percanviar-li el nom que ha tingut tota la vida

· o per sumar-li parlants d'atres zones de formaartificial

· o modificar arbitràriament la forma de parlar

· condenant formes llegitimes

Rosa dice:

· la solució està per potenciar-lo ideixar-se de mandangues

Jaume dice:

· naturalment

Rosa dice:

· el govern valencià

· que promocione el català de valencia, ésa dir el valencià

· en el nom que vullga

· si a mi em dona igual

· valencià, clar que si

· valencià naturalment

· pero de deveres!

Jaume dice:

· torna-li

· més val que no promocione elcatalà de valencia perque encara serà pijor

· XD

· de fet és lo que venen fentels professors de valencià durant 25 anys

· promocionar el català deValéncia

· i de que ha servit?

Rosa dice:

· pero es que al poble no li interessa sies català o valencia o lo que siga

Jaume dice:

· sí que li interessa Rosa

· i per eixemple

· és la raó que justifica bonapart dels resultats electorals en esta terra des de fa anys

· personalment estic d’acorten tu

· si el valencià mor algun diaserà perque tots els valencians parlaran castellà

· pero no puc entendre que etpreocupe això

· i que no t’importe que elvalencià no existixca fòra dels llímits de Valéncia

· o que el nostre idioma o elsnostres escritors apareguen com a natius d’un atre poble

· un poble germà, pero un atrepoble

· és una simple qüestiod’orgull, de posar per davant la teua personalitat

· ni millor ni pijor que lesdemés, pero la teua

· són dos cares de la mateixamoneda, el castellà i el català

· a mi m’han aplegat a dir

· no sé para qué defiendestanto el valenciano, si no es más que un dialecto del catalán

· ahí tens tu les ventages del’unitat de la llengua

· per a que vages millorant l'autoestima

Rosa dice:

· ens interessa que es parle i que no esperda

· simplement

· no cal explicar certes coses de sociolinguisticai sobretot sociopolitica

· aixo es cosa dels experts

Jaume dice:

· clar que sí

· pero és que dir-li català alvalencià es fonamenta en raons fonamentalment polítiques

· d'estratègia d'una ideologia nacionalista expansiva

Rosa dice:

· sip de reconeixement

· per exemple

· europa no accepta el català amb 13millons

· creus que l'acceptaria amb 4?

· i perseparat?

Jaume dice:

· l'acceptaria si foral'idioma oficial d'un país independent

· lo demés és parlar per parlar

· si a això anem

Rosa dice:

· no són tontos ells

· no

· bueno si

· pero hi ha idiomes

· d'europa

· de països no independents

· reconeguts

Jaume dice:

· no

· en tot cas perque seranoficials en tot el país

· l'irlandés, el flamenc, etc

· de totes maneres el temad'Europa tampoc és que siga de lo més important

· des del punt de vista del’us de l’idioma

· o de l'orgull identitari

· igual me té que el valenciàno estiga reconegut, a que reconeguen el català si no fan lo mateix en elvalencià

· com a molt m'alegraria pels meus amics catalans

Rosa dice:

· en fi

· me'n vaig a gitar

· que jo demà de mati treballe

Jaume dice:

· :D

· treballes, és de veres

Rosa dice:

· i m'enrecordaré de tu

Jaume dice:

· ara vaig a sentir-me culpable Rosa

Rosa dice:

· i et maleiré

Jaume dice:

· nooo

· hem debatut de forma educada

· i estem d'acort en moltes coses

· pero tenim elements de juí diferents per a unesatres

· se continuarà

· jejej

Rosa dice:

· o no

· que m'altera

· jajaja

Jaume dice:

· en mi no t'alteres, perfavor

Rosa dice:

· em bull lasang

· però

· no et deixaré de parlar pel que penses

· no sóc aixina

Jaume dice:

· pero se t'ha passat pel capeh

· jejeje

Rosa dice:

· no

· m'ha fetràbia

Jaume dice:

· ;)

Rosa dice:

· que en lo majo que eres

· penses això

Jaume dice:

· lo mateix puc dir yo de tu

· :)

Rosa dice:

· ja

Jaume dice:

· un dia te convidaré a lameua biblioteca

· més que res per a que nolliggues sempre les mateixes opinions

· jejej

Rosa dice:

· pero si jo llisc moltes coses

· pero ja tinc una opinió formada alrespecte

· i quines altres opinions et refereixes?

Jaume dice:

· sobre lo que estem parlant

Rosa dice:

· autors dic

Jaume dice:

· www.aellva.org

· www.llenguavalenciana.com

· més de 100 escritors

· més de 1000 títuls

· no els coneixeràs

· perque l’història l’escriuenels vencedors

· i tu en este cas estàs ya entreels vencedors de la batalla

· i no sé si de la guerra

· :)

Rosa dice:

· hum

· ya ho miraré en més tranquilitat

· pero estaria be si començàreu per seguirlo que diu la vostra acadèmia

· a l’hora d’escriure

· perque no convenceu gens

Jaume dice:

· qué?

· pero si tu escrius en menosaccents que yo!

· jajaja

Rosa dice:

· XD

· si

· pero sé diferenciar entre escriure en el messenger i un treball per a l’universitat

· a voltes vos queixeu del que vos passa

· pero veig difícil que pugau convencer a la gent jove

· si no s’aclariu entre vosaltres

· tingueu massa mals exemples entre vosaltres, que defensen el valenciànomés de boqueta

· o molt bona voluntat, pero no tingueuclar el que voleu

· no ho dic per tu Jaumet

· pero m’he trobat en cada peça per ahí...

· i eren dels teus

Jaume dice:

· molt meus, molt meus... no crec que foren

· ya te diguí que clavar-se enels foros és roïn per a la salut

· pots trobar-te de tot, de boi de no tan bo

Rosa dice:

· no sé

· pero m’ho passe be

· m’agrà dur la contraria

. XDD

Jaume dice:

· va, a dormir!

· jeje

Rosa dice:

· has vist açò

· http://www.youtube.com/watch?v=aTq0nJWrWcA&feature=player_embedded

· m'he quedat de pasta de moniato

Jaume dice:

· sí, sí q ho havia vist

Rosa dice:

· que fort es

Jaume dice:

· si

· com a mínim la dòna ho sent

Rosa dice:

· buah

· a vorem quan soraya es pose a plorar

· jajaja

Jaume dice:

· o la cospe

· jejej

· eixa no plora ni pelantcebes

· mentres no sigam mosatros els que plorem...

· que no mos passe res

Rosa dice:

· si si

· bo en fi

· me n'anire a dormir

· au cacau

· bona nitguapot

Jaume dice:

· vaa

· bona nit preciosa

Rosa dice:

· un beset fort, malgrat tot

· au

Jaume dice:

· per cert, ya ho he trobat

· cap d'any en Calcatta a 45 €

· per a que t'ho vages pensant

Rosa dice:

· massa car està això

· no sé

· pero tu aniràs al final?

· si tu vas, igual m’ho pense

. ;)

Jaume dice:

· :)

· jeje

· ok

· ya ho anem charrant val?

· pero sí, crec q sí q aniré

· besets

Rosa dice:

· que dorgues be jaumet

· muakkss

Nota: els personages i situacions descrits en este diàlec són totalment ficticis i producte de l'imaginació i experiència de l'autor. Qualsevol paregut en la realitat és pura ¿coincidència?

Manuel, Nelo i Nelet

2011-08-07T13:51:00.001+02:00

Neloté trentacinc anys. Llicenciaten Administració i Direcció d’Empreses. Fa faenetes diversesper ací i per allà, barata les quals obté alguns dinerets. Pero el gros delsseus ingressos prové de son pare, Manuel, empresari d’èxit, que li transferixanualment (Manuel ho preferix aixina) una generosa assignació econòmica, per aque la gestione durant l’any vinent.

Manuel i Nelo discutixena sovint per esta qüestió. Nelo té una concepció molt clara de lo que ha de ser sa vida:vol ser un triumfador. Coches cars,vestuari de marca, un àtic en el carrer Colon... Tot, diu ell, ademés de perpròpia comoditat i orgull personal, està pensat milimètricament per a impressionar: per a fer vore, a qui pugaser d’interés per a la seua calculadora ment —dònes que puguen resultar-li un bon partit, empresaris exitosos quevullguen fichar-lo per a un lloc de responsabilitat— que ell no és qualsevol: queell té fusta de líder, que és el primer, el millor. Convençut, al capdvall, deque, ademés de fer be les coses, lo més important és que parega que les fa be, a ulls dels que poden favorir-loeconòmicament.

Pero Manuel té problemes últimament. L’empresa nofunciona com deuria, i ha de reduir gastos de forma dràstica. Convoca a sonfill a un dinar, i li diu que no hi ha volta de fulla: ha de retallar-lil’assignació anual un 40 per cent. Nelo monta en còlera. La retallada implicainexorablement que no pot pagar la lletra del coche, ni la mensualitat del’hipoteca, ni a la dòna de fer faenes. I més encara: no pot passarl’assignació mensual a la seua exdòna, en la que fea quatre anys havia tingutun fill: Nelet.

Obligat, per tant, a canviar el seu confortable modo de vida. A renogociar el seu endeutament:a allargar-lo en el temps i a pagar més interessos als bancs per eixe canvidesfavorable en les condicions contractuals. I obligat a resar —ell, que ésateu convençut— per a que els bancs li ho accepten, i més encara: per a que enun futur puga fer front ad eixe deute diferit i inesperat —fins en els seuscàlculs més pessimistes— que acaba de generar-se. ¿Vendre l’àtic i anar-se’n aviure de lloguer a una vivenda de 90 metros quadrats? Pero, ¿és que hi hauriaalgú que li’l comprara, en estos temps? ¿I a quin preu?

Manuel i Nelo s’enredren en reproches mutus. Manuelacusa a son fill de balafiar els diners, de no saber gestionar-los, de no haverinvertit els abudants recursos paterns en formar-se millor, en fundar un negocipròsper i sòlit des del bon començament; inclús de no haver aforrat una part enels anys bons, en forma de producte bancari rendable i mínimament segur.

Nelo contraataca atribuint a son pare la culpa deles seues desgràcies: mai l’havia deixat caminar a soles, sempre haviadesconfiat de que fora capaç d’autogestionar-se de forma correcta, mai haviacregut que les seues inversions (per al pare, suntuàries) anaven a donar unrèdit elevat i sostingut a mig o llarc determini; inclús havia malparlat de sonpropi fill a les seues esquenes, acusant-lo de ser un acabacases, un perdut, uninconscient. De fet, Nelo estava convençut de que alguns dels seus contractescasi tancats se n’havien anat per l’albelló a causa dels vectigals i lesinvectives de son pare.

I en tot cas, els dos sabien internament —encaraque no ho vullgueren reconéixer de forma oberta— que, donada la crisis econòmicageneralisada (en efectes no prevists per cap dels seus ben pagats assessors), noera en bona mida culpa ni de l’u ni de l’atre que l’empresa familiar, de la nit al dia,passara de tindre beneficis astronòmics a les pèrdues incontrolables quepresentaven els últims balanços...

Pero al remat, tant en Nelo com en Manuel hi ha unregomello íntim, soterrat, que realment els abrasix el cor i el cervell: elfutur del seu net Nelet, de la seua educació, de la seua salut —delicada des deque naixqué—. Els dos saben que eixa és, per molt que tot lo demés vajamalament, la seua preocupació última, la seua obligació inajornable, el coméssagrat en la vida de tot pare i de tot yayo.

¿I qué fer? Bona pregunta.

¿Algú té la resposta?

Miquel Adlert, en este moment precís

2011-04-29T17:24:00.002+02:00

És ben trist, i no pucdeixar de lamentar-ho sempre, que no es facen les coses que deuen fer-se quanpoden fer-se; i, com sol passar, quan volen fer-se no es poden fer.

--oo--

És imprescindibledependre a considerar que no són necessàries les coses que no ho són; i saberprescindir-ne d’elles.

--oo--

Tot valencianismeanormal sol produir una exacerbació del mateix que a qui la patix fa oblidar lajerarquia de valors; perque la surmonta sempre pel valencianisme. I, enocasions, inclús per aquella faceta que conrea.

--oo--

Quan es nega algunacosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada.

--oo--

S’ha de saber —comprendre—quàn, dins de la dignitat, poden fer-se concessions, tant les actives: accedira fer, com les passives: deixar de fer.

Tant les primeres, quefan referència a la pròpia actuació, com les segones, referides a l’actuacióaliena, no poden recaure sino solament sobre qüestions accidentals; i sempreles concessions no poden tindre repercussió en les coses essencials.

--oo--

És incomprensible quehi haja qui no comprén que si ell està en l’any que està és perque abans n’hiha hagut moltíssims més anys.

--oo--

Observe una agraïdafidelitat a la llengua valenciana del poble, perque no solament, com passa atots, és la primera llengua valenciana que oí i parlí en els chiquets del’Horta en els que jugava, sino també la primera que vaig llegir en “Pensat ifet”, en els llibrets de falla i —¿perqué no dir-ho? —en “La Traca”. I esta llengua valenciana és la que posa el fonament sobre elque es coloca la primera pedra del mur del valencianisme meu, quan encara teniayo catorze anys d’edat. Per això ame i respecte a esta llengua valenciana delpoble.

--oo--

En Valéncia es té larara habilitat de deixar passar totes les ocasions; i, clar, perdre-les. Aixòque Churchill digué “perdre l’autobús”.

--oo--

Els hi ha que lo únicque fan bo són teulades (moltes vegades no ya bones sino de gran categoria),sense tindre fetes les edificacions on colocar dites teulades.

--oo--

Quan no es comença perhaver una ideologia, no pot seguir-se una orientació, sense la qual no éspossible una organisació. Una negació, un antino és una ideologia, tan clarament com destruir no és construir.

--oo--

El valencianisme s’hade fer sense dir a cada moment: “Açò és valencianisme”.

--oo--

¿Serà possible el quearribe un moment en el que ya no es puga fer res per la Ciutat de Valéncia, Capi Casal que fon, com a capital, de tot el Regne de Valéncia si no és plorar perella? ¿Podrà ser que arribe a ser només que un mur de lamentacions lo que nosquede de lo que per a nosatros els valencians és encara la Ciutat de Valéncia?

--oo--

Se sol creure democràtic i popular lo demagoc ipopulacher.

--oo--

Quan es defén unaactuació política per la gran activitat que desenrolla, s’ha de considerar quemoltes vegades l’abundància de l’activitat no resulta ser causa de l’eficàciasino lo contrari. I moltesvegades la calitat s’aconseguix en la poca cantitat. Per açò la moderació ésuna gran virtut política.

--oo--

Si alguna cosa no potdiscutir-se sobre els de la situació política actual (els que ara manen, comdiu el nostre poble) és la de la seua falta d’austeritat.

--oo--

L’egoisme és una magnífica esponja per a esborrar recorts, sobre tot simereixen agraïment.

--oo--

Per a besar a un chiquet hi ha dos maneres:baixar-te tu al chiquet o pujar el chiquet a tu.

--oo--

Tres forces, principalment, mouen a l’home: el sentiment, l’idea il’interés. Per orde de força, de potència motriu, podríem dir que l’orde és: interés,idea i sentiment. Pero per orde de consistència, permanència,perdurabilitat, com es vullga dir, l’ordenació és inversa: sentiment, idea iinterés. Poden simultanejar-se les tres, o dos, pero sempre hi haurà una de mésforça, que predominarà, i serà la que done el to, la caracterisació.

Naturalment l’expressiómés forta, característica, peculiar de cadascuna és diferent, està clar, davantde qualsevol motivació. Davant del valencianisme el predomini de l’interésquallarà en la política; el de l’idea en el nacionalisme i el del sentiment enel patriotisme.

Interés i nacionalismetenen, cadascú, una proyecció distinta, o direcció distinta si es preferixdir-ho així. Del sentiment, sense minva d’ell, pot anar-se de forma natural alnacionalisme i d’este, igualment de manera natural, pot anar-se a la política,sense abandonar el patriotisme, que no solament haurà segut l’impuls, el motord’arranc per a arribar a la política a través del nacionalisme, sino que potquedar-se en el nacionalisme; i més encara, el patriotisme serà qui informarà,mantindrà i alimentarà al nacionalisme i a la política.

Partir del nacionalisme—i pijor encara si espartix de la política—per a arribar al patriotisme, produïx una dislocació que es manifesta en ladefectuosa actuació; i pot fer, inclús, que quede destruït el patriotisme, iinclús el nacionalisme, per a quedar només la política.

(Miquel Adlert anà arreplegant a lo llarc dels anys alguns dels seus pensaments en una carpeta que batejà en el nom de "La meua catacumba". Les cites anteriors i moltes atres més acabarien publicant-se en 1984 en "De la meua catacumba", reeditat perl’Editorial L’Oronella en 1998 dins el llibre "Elpensament valencianiste de Miquel Adlert")

D'esquerra a dreta i drets: Francesc Navarro, Rafael Villar, Joan Fuster, Santiago Bru Vidal, Emili Beüt, Xavier Casp, Miquel Adlert i Lluís Margarit. Assentats: J. Sanç Moya, M. Thous, Miquel Dolç i Francesc Bort (1949)

Estic fart de les mínimes guerres

2010-12-28T17:45:00.006+01:00

Estic fart de les mínimesguerres;

dels qui utilisen noves tapadores

rollant-se al cap la manta de les barres.

Ya està be de soroll,

de músiques repetides,

de cavallets desbocats

i de matar als vells a l’aire lliure.

Ya està be de sements

perdudes sense viure un pam de terra.

Ya està be. ¡¡Ya està be!!

¡Calleu, que vol amanéixer!

Anfós Ramon i Garcia. “Reflexions en la nit tancada dels morts”, 1977

Fa poc me recordà un conegut i experimentatvalencianiste una idea que a tots nos ha passat pel cap alguna volta: “al valencianisme no li cal buscar enemicsfòra. Se’lsbusca tots dins, i damunt els troba”. Perdesgràcia, no li faltava raó.

Estemes he tornat a fullejar dos llibres que vaig llegir fa prou de temps (farà coma dèu anys). Dos obres colectives, publicades en dos momentsdiferents, i en objectius clarament distints, sobre tot vistes en conjunt. Parle de ¿Éspossible una convergència social i política valenciana? (1985) i Cap auna Valéncia lliure. Eixercicis de metavalencianisme (1993).

Pero les dos partien de bases en certa maneracomunes: fer un anàlisis, o inclús una crítica constructiva, de l’estat decoses del “valencianisme”, per a transformarla dispersió habitual de forces en un moviment coherent en estratègiescompartides. Un estudi plural i en positiu de per qué els valenciansestaven (en 1985, en 1993) permanentment dividits i eren incapaços de treballaren comú; a diferència de, sense anar més llunt, lo que ocorria (i ocorre) encomunitats autònomes d’igual o menor història i personalitat privativa que lanostra.

L’eixercici de llegir estos llibres rallant el2011, i especialment, de vore els noms de moltes de les persones quecolaboraren (i més encara, de llegir lo que afirmaven en aquell moment... i comparar-hoen lo que afirmen hui) és un testimoni impagable que explica en bona part perqué estem com estem.

He dit que els objectius d’abdós llibres no erenels mateixos. En el de 1985, promogutper la societat “Valéncia 2000” (que arreplegava les comunicacions d’uncicle de conferències) surava, en major o menor mida, l’omnipresència política,en Valéncia i en Espanya, d’un partit polític —el PSOE— en aquell moment hegemònicbaix la batuta de Felipe González i Joan Lerma. Per tant, el valencianisme esbarrejava —de forma més o manco manifesta segons els autors— en unareivindicació d’una visió conservadora-lliberal de l’acció política, mésregionalista que nacionalista (en excepcions, com dic, segons l’autor, isalvant la vella mania de fixar-nos en l’etiquetamés que en el contingut i el resultat real d’una política concreta). Una visió,sobre tot, alternativa als valors programàtics del socialisme valencià iespanyol.

(En realitat, el “valencianisme” d’algun que atreparticipant en el llibre podria haver segut discutit ya en aquell temps, no yapels guardians de la purea valencianista,sino per persones molt més pragmàtiques i aveades a la realitat sociològica deldia a dia; este fet explicarà acontenyiments polítics posteriors, l’efecte dels qualsaplega fins al present, i al llector perspicaç no serà menester donar-li mésdetalls.)

La qüestió és que el llibre es publicà, i fon—encara que sense resultats aparents a curt determini— un bon eixercici deconfrontació d’idees i, observat sobre tot des de la distància, un excelenttestimoni de l’estat d’opinió d’aquella época.

El de 1993,editat per la “Joventut Valencianista”, estava redactat per jóvens valors delvalencianisme,en uns postulats polítics clarament progressistes i nacionalistes. L’espiritconstructiu amerava els escrits de tots els participants, i el moment polític(en una Unió Valenciana a l’alça i un PSOE que ya havia perdut els ajuntamentsde les principals valencianes i que estava a punt de perdre també laGeneralitat) era certament diferent al de 1985. La bona veritat és que representavauna glopada d’aire fresc, una renovació del discurs valencianiste tradicional quetrencava en tots els esquemes i les càguilesideològiques acumulades en els anys de la transició a la democràcia.

No obstant, s’ha de dir el llibre s’edità un anydesprés d’haver-se escrit, en 1994, quan les discrepàncies internes en el sídel valencianisme (en expulsions de membres de Joventut Valencianista de lesfiles de UV, o l’experiment de la també fallida Convergència Valenciana quepromogueren —a la seua manera— el hui conseller Blasco i Vicent GonzàlezLizondo), havien fet perdre part de la vigència d’algunes de les afirmacions arreplegadesen l’obra. Fets que alguns interpreten com “el principi de la fi”.

17 autors participaren en el llibre de 1985; 8, enel de 1993. De tots ells, restats els que per desgràcia han faltat, els que enels nostres dies —fins a on sabem— han passat a l’anonimat o a un tercer pla dela vida pública, i els que en l’actualitat mantenen posicions diferents (enalguns casos, de forma radical) a les que manifestaven en aquell temps, nos queden la sifra de 5 persones, de les25 inicials. I d’estes sí, donarem els noms, perque s’ho mereixen: Juli Moreno, Voro López i Vicent Sanç,del primer llibre, i Felip Bens i QueloRomero, del segon (si hi ha alguna omissió, de veres que demane disculpes iquede a disposició d’esmenar-la en quant algú me l’advertixca).

Podematribuir este fet a múltiples raons. EduardPunset,en la seua llínea de gran i magistral pensador (que incomprensiblement, un diafon polític i tot) segurament diria que, en el cas dels jóvens autors delllibre de 1993, el fenomen s’explicaria per l’immadureadel còrtex cerebral característica dels individus menors de 25-27 anys d’edatde l’espècie Homo sapiens—especialment, si són de sexe masculí—... Uns atres ho atribuirien a causes notan biològiques i sí més mundanes... pero no vaig a entrar en el per qué. Nom’abellix, i no tinc ganes d’amargar-me més l’existència per hui. Pero els fetssón els fets.

Els fets són que l’ent ideològic abstracte que soletiquetar-se com a “valencianisme” (o, millor dit, com a valencianismes, en plural, no sempre ni necessàriament coincidents:el polític, el cultural i l’idiomàtic) és, a les hores d’ara, un moviment en descomposició. O sivoleu, descompost, en participipassat. Perque a estes altures de la correguda, la matèria valencianista és ya difícilment subdividible en més unitats elementals. A falta, clar està,de la fusió nuclear definitiva quenos faça descobrir el nostre particular bosóde Higgs, alvançant-nos inclús als experiments del Gran colisionador d’hadrons...

Ho és perque, encara que des de fòra continuapercebent-se (continuen percebent-nos)com un “món” clarament definit, en uns objectius i uns referents clars i comuns—la bandera, la llengua, la concepció de l’història i l’identitat dels valencians...—,fa temps que una part significativa dels propis i autonomenats “valencianistes”s’han llançat fervorosament a creure que hiha moltes més coses que els separen entre sí de les que els unixen.

Tantes, que inclús alguns han valorat (valoren) coma factible i justificat (o com a mínim, mésútil) unir-se al tradicional (isupostament invencible) enemic ideològic.Optar per rendir-se —parlant al sa i al pla— abans que intentar lareconciliació entre els que un dia remaren en comú per una mateixa causa. Odirectament, optar per retirar-se i dedicar-se a la família, als amics i acuidar les tomateres de l’hort. Que ells no naixqueren per a ser héroes, i queya està be de tant de patir i de perdre el temps... Sí: els valencianistes, apesar de tot, també són humans.

En realitat, eixa ha segut la constant des de la“fundació” del valencianisme. No, com creuen (o volen fer-nos creure) alguns,des de 1977, sino prou més abans: des de la Renaixença decimonònica enl’aspecte cultural, i des de la primera década del sigle XX en el polític.Crisis periòdiques d’identitat, amanides en discrepàncies en quant a la formad’actuar, o sobre el necessari reflex polític que havia de tindre elvalencianisme, i mediatisades també per pressions i interessos diversos —colectiusi, per desgràcia, també egoistament particulars— que nos anaven erosionant lagent, els mijos i les ilusions.

De la mateixa forma que l’economia mundial secaracterisa pels seus altibaixos, per les seues etapes de bonança,d’estancament, de recessió i de franca depressió, el valencianisme ha passatper époques (poques) de relativa prosperitat, i per llargues travessies del desert. L’última, i esperem que no ladefinitiva, dura ya uns tres lustres,i quí sap quànts més...

Per totes bandes trobes eixa trampa

on cau el valencià despreocupat.

¿I dius que tot el mal vingué d’Almansa?

Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança

volums que són presagi d’un mal fi.

I si be nostra llengua no estàmorta,

no cal ni dir quí lluita i quí soporta

l’atac de molts traïdors sense destí.

La greu realitat és la que canta.

¡Qué importa ya el decret de Nova Planta

si no sabem defendre el nostre ser!

Puix si ara no s’unim elsvalencians

per tot allò que nos fa sergermans

¡no mai tindrem consciènciani poder!

¡Oblidem-nos ya d’Almansa

i tallem el mal quealvança!

Anfós Ramon i Garcia. Dins “Recitals poètics de la AELLVA”, XIV edició, 2007.

Si donem una atra volta de rosca a l'assunt, la realitat nos diu també que dos valencianistes qualsevol, impecables i coherents en matèria cultural o idiomàtica,no tenen per qué tindre res més en comú entreells en qüestions més d’anar per casa:com la pujada o baixada d’imposts, el mig ambient, la sanitat, les relacionslaborals o la moral social. Una volta més, llògic.

Efectivament, en Galícia, en el País Vasc, enCatalunya, en Andalusia o en Madrit la definició de la cultura o la llenguapròpies en sí no és un factor separador(tots, independentment de l’ideologia política, tenen clar en estos territorisels idiomes que parlen, la normativa a utilisar, i només diferiran en la formao gradació en la defensa de l’us del propi idioma o de l’autonomia política). Peroen Valéncia està en discussió la pròpiaexistència de l’idioma i la seua normativa. I en realitat, també l’existència mateixa del poblevalencià secular, hereu de l’històric Regne de Valéncia, front a las provincias levantinas felices i les exòtiquesCatalunyes meridionals.

Una discussió amerada, ademés, en assignacionsmaniquees i interessades de posicions pretesament progressistes-científiques (les catalanistes) o cosmopolites-ciutadanes del món (lescastellanistes) front a conservadores-retrògrades(teòricament, les valencianistes) que la realitat sociològica dels valenciansdescarta de raïl i que nosatros, valencianistes conscients, faríem be ensoterrar per a sempre, si és que volem eixir del clot a on entre uns i atresnos havem clavat.

Pero per tot això, no resulta gens fàcil unir en unmateix moviment a persones que provablement només tinguen dos coses en comú: creure que el valencià és un idiomaindependent, i que el poble valenciàés un poble diferent dels veïns...

Perque, quant a la definició de qué és realment ser valencianiste (ai,ai: la vella pregunta...) yo ho definiria, a risc de ser blasmat fins al’eternitat per alguns guardians de lapurea, de la següent manera: Lo queabans era simplement “ser valencià” (culturalment, llingüísticament,políticament... en diferents punts d’inflexió temporals en que es situaria eixe "abans" a lo llarc del’història), hui se convertix en “servalencianiste” perque hi ha molts valencians de naiximent que desconeixenles seues raïls culturals i llingüístiques (o les antigues institucionsd’autogovern) o be les troben en perill de desaparició, o atacades perinteressos exteriors no coincidents en els dels valencians, i ansien perrecuperar-les, estudiar-les, posar-les al dia i perpetuar-les.

He de dirací, i vullc dir-ho ben clar, que no m’agrada l’exaltació pura i dura de lesidentitats.No, quan justifiquen l’odi il’enemistat entre pobles, o entre grups socials, o inclús entre classes. No,quan els prejuïns identitaris i els estereotips negatius —i falsos— no permeten construir més ideologia que la reactiva, que només funcionaquan pot anar a la contra d’un enemic (real o inventat). No, quan determinadesclasses dirigents permeten i justifiquen el maneig obscé del natural sentimentidentitari d’un poble per a la consecució de foscs objectius. Unes classesdirigents a les que la cultura i les tradicions d’eixe poble els importen benpoca cosa. De tot això, per desgràcia, els valencians sabem molt.

Crec, per contra, en un valencianisme que valora la pertinença a un colectiu; que creu enl’estima pels antepassats propis i la seua cultura, i que vol transmetre-la enherència als que l’hauran de succeir. Un valencianisme que em motiva aresponsabilisar-me i a preocupar-me per la sòrt del meu poble, no en abstracte,sino per totes i cada una de les persones que habiten en este menut trosset deterra. Un valencianisme que exalta el sentiment de coparticipació i de civisme.Un valencianisme que farà sentir-nos orgullosos de ser valencians en la midaque ajude a aumentar les nostres cotes de benestar físic, econòmic i cultural.Les cotes de convivència pacífica i de justícia social. Les de tots; no les deuns pocs.

Per tant, si nos preguntem fins a quin punt hem deportar la nostra purea i el nostre pot sagrat de les essències valencianistes,yo, humilment i respectant tota opinió respectable, opine que fins allà a on pugam, pero sent conscientsde tres coses:

- que només voraun 35% dels valencians té el valencià com a llengua materna, front a un 65% queya té el castellà (segons diverses enquestes, i sense contar estrangers), per molt que els valencians que sabem parlar valencià correctament estem en un percentage més alt, entorn del 50%.

- que unageneració sancera de valencians (els menors de 35 anys) s’ha ensenyat a escriure i inclús a parlar en valencià en unanormativa llingüística forastera creada per i per als catalans.

- i en definitiva, que ni estem en 1238, ni en1707, ni en 1931, ni tan sols en 1977:estem en 2011.

Això és lo que tenim, i d'eixa realitat és de la que tenim que partir, siga lo que siga lo que vullgam fer. És dir: que s’ha de ser exigent, sabent a ón estemi a ón volem aplegar, i sent conscients de les urgències d’este moment històric(perque els anys passen i els percentagescontinuaran canviant, segurament de forma desfavorable) pero en una actitut generosa en els comportaments personals, i pragmàtica en els colectius. Més encara, quan massa voltes, qui més fa ostentació de valencianisme dona un eixemple deplorable respectea l’us del valencià, o inclús de la pròpia normativa que diu defendre...

Convenim, per tant, en que hi ha diverses classes devalencianistes. En combinacions variades que superen qualsevol ideapreconcebuda. És una evidència, i explica (pero no justifica del tot) l’actualdivisió radical en el valencianisme cultural i en l’idiomàtic (més llògicaresulta, per lo que hem explicat, la divisió del valencianisme polític). És, en terminologia matemàtica, unacondició necessària, pero no suficient.

En tot cas, és una divisió que impedix que el valencianisme sociològic (eixevalencianisme popular i sentimental que encara està viu en l’imaginari colectiude la majoria dels valencians) faça seus els postulats més exigents i coherentsd’un valencianisme intelectual elaborat a lo llarc de moltes décades i quehauria d’anar molt més allà d’una simple exaltació romàntica de la valencianitat eterna (la qual, com podemcomprovar en el dia a dia, és perfectament prescindible per a un percentagecada volta major dels propis valencians)

El problema fonamental és que molts valencianistes que s’enquadren en algun dels casos tipològicsque tradicionalment se vinculen al valencianisme (cultural, idiomàtic opolític) no acaben de reconéixer que laseua no és sino una forma particular d’entendre una ideologia molt més general.Creuen que la seua manera és l’únicaforma verdadera de ser valencianiste.Per tant, lo que uns atres sí que conseguixen(que gents que compartixen determinats valors comuns s’unixquen entorn d’uns objectius i unes llínees d’acció clares iconcretes, per damunt de diferències evidents que queden en segon pla; comocorre en els partits polítics majoritaris, pero també en elcatalanisme-anexionisme entre valencians, o, permeteu-me la frivolitat, entre elsaficionats a la bicicleta, els jubilats i pensionistes o les bandes de música) en el nostre cas és cada volta més difícil.

Si entrem en temes més directament polítics (que noés que m’abellixca molt), no és un secret (ni crec que ningú es moleste per afirmar-ho)que una part important de la societatvalenciana anhela poder votar una alternativa política que milloremijanament a les principals opcions que tenim en l’actualitat (lo que no deuriaser difícil, vist lo vist).

Entre un 20 i un 40% de l’electorat podria aplegar a votar, segons diversesenquestes d’opinió, a un partit d’estricta obediència valenciana. Això no voldir, clar està, que votaria a qualsevolpartit d’estricta obediència valenciana, ni que havent-ne quatre o cinc formacionsvalencianistes per a triar, n’hihauria una que s’enduria tots els vots del valencianisme sociològic...

Al final, patim de lo de sempre: els millors —en elcamp professional, en l’acadèmic, en el polític, en l’empresarial— tenensuficient instint de conservació comper a triar quina és l’opció més adequada per al seu triumf personal. En part,perque unes atres opcions (culturals, idiomàtiques, polítiques...) que no sé si seranbones o roïnes, pero que hàbils i inteligents ho són a manta, se preocupen i es cuiden molt deque aixina siga. I eixa opció,òbviament, no és hui, de moment (i per desgràcia), el valencianisme.

Els afronts i les ofenses personals en que molt asovint acaben derivant les llegítimes discrepàncies en el sí del valencianisme,les discussions bizantines sobre temes que rallen el friquisme per a qualsevol persona aliena al nostre moviment, no sónuna bona carta de presentació per a atraure a la causa a gent que té a la seuadisposició unes atres opcions més abellidores i socialment respectades (yasiguen referents culturals, llingüístics o polítics).

El valencianisme, per tant, ha de ser suficientmentatractiu com per a impregnar les maneres de fer d’aquells que detenten enl’actualitat un significatiu poder econòmic o acadèmic. I ha de sersuficientment obert com per a poder fer-ho possible entre persones que, enatres esferes de l’existència que no siguen l’idioma o la cultura, mantenen posicionsnotablement contrapostes.

En realitat,si volem recórrer el camí invers al que marca la nostra història recent —passar,de ser valencianistes, a tornar a ser,simplement, valencians en plenitut—,els valors bàsics del nostre valencianisme cultural i llingüístic no haurien dedependre de la sòrt (habitualment escassa o nula) dels partits polítics quetenen el valencianisme com a leit-motiv.El valencianisme ha de ser molt més queaixò (en ser això molt, i ya volguérem que ho fora, com ho és en atresterritoris propencs que no tornaré a nomenar).

El valencianisme, tal i com crec que el devementendre, ha de ser un marc que impregne totes les actuacions de les principalsforces polítiques, econòmiques i socials valencianes. Crec sincerament queficar al valencianisme cultural i llingüístic entre l’espasa i la paret de ladisputa partidària va en contra del propi moviment (i la nostra història recent ho demostra). No contra cadavalencianiste individual, que és molt lliure per a triar la via que crega mésvàlida per al seu desenroll; pero sí delvalencianisme com a moviment cívic i cultural.

Provablement a estes altures de la correguda diranalguns que no hi ha més remei; pero hauran d’acceptar que no és en sí mateixdesijable, si és que volem realment queels valors bàsics del valencianisme no estiguen, com ho han estat els últimstrenta anys, penjant d’una corda tan fluixa com la que representa l’asar dels vaivens electorals.A no ser que, quan vinguen mal donades electoralment parlant, vullgam igualarla trascendència social del valencianisme a la de l’animalisme del partit antitaurí o la dels pro-cannabis del partit homònim, i damunt estigam contents en això.Que tot pot ser, clar.

Qualsevol estratègia que eixample la base socialdel valencianisme (uns atres hoentengueren fa temps, i els resultats estan a la vista) de forma independent del’acció política (o si voleu, coordinada, o amistosa, pero sense relacions dedependència absoluta), tenint moltclares les premisses bàsiques i les fronteres que no es poden traspassar, seràuna estratègia positiva. La que va en el bon camí.

(I en este cas, els gests, les maneres, i la pròpia trayectòria personal fan a voltes molt més que els fets reals. No sé sim’explique, i no mire a ningú.)

Qualsevol postura d’onanisme intelectual o de tancament sectari que no vol tractar enningú que no combregue exactament en l’ideologia oficial, és negativa. Cabrà recordar, fent una analogia mèdica, queels chiquets que més s’embruten i més en contacte estan en agents patogens durantla seua infància són els que desenrollen un sistema immunitari més fort, queels permet fer front de forma més satisfactòria a les malalties i les alèrgiesen la seua vida adulta. Crec que la comparació està prou clara.

Per tot això, elvalencianisme no pot viure al marge del sistema; no pot convertir-se en unmoviment antisistema. El valencianisme ha de tornar a posar-se de moda; hade tornar a ser un moviment en el que la gent puga confiar. I la gent no podrà confiar en elvalencianisme mentres els propis valencianistes no creguen en ell. Tornar aguanyar la confiança dels valencianistes en el valencianisme, que és tant com dir, la confiança en atres personesvalencianistes, és el primer punt de la llista de la compra.

Si tots els valencians no anem a una

sabent que estem jugant-nos nostra raça

¡serem un poble inútil sense meta!

eterns esclaus d'un amo i una vara.

¡Germans! ¡Lliures germans de branca nova

que no voleu servir a gent estranya!

¡Unim-nos colze ab colze! Que es remunte

la veu i l'esperit per eixa causa

que és justa perque és nostra des de sempre

i té que ser, per nostra, valenciana.

Hui estem tots esperant eixa collita

que vol donar el fruit dela paraula.

Estem esperançats davant lanostra

Valéncia que vol créixerlliure i ampla.

Pero no confiem en elsmiracles

a l'hora de lluitar contrala farsa.

Parlem i parlem fort. Que ningú afluixe

el pas davant l'obstàcul siés que s'alça.

¡Perque si es pert la fe ies calla l'home

voreu com és la pedra la que parla!

Anfós Ramon i Garcia. “Marchantunidament, farem Valéncia”, 1978.

Al final, elsgrans canvis són els que es produïxen silenciosament. Els canvis de la vidadiària; els que no ixen en els titulars de les notícies, ni en els discursosdels mantenedors, ni en els doctes estudis de l’universitat.

Cada volta que un yayo que en 1975 va educar alsseus fills en castellà decidix en 2011 parlar en valencià als nets; o cadavolta que una persona no necessàriament propenca als postulats delvalencianisme tradicional abraça generosament i en naturalitat la senyeracoronada o la denominació de “llengua valenciana”; cada volta que gent dediverses tendències polítiques veu en simpatia el nostre moviment cultural oidiomàtic, independentment de lo que vote; o cada volta que front a un modelllingüístic catalanisant i anexioniste oferim un model netament valenciàcoherent i cohesionat (i no l’absència de model, o la simple anarquiaortogràfica) estarem anant pel bon camí.

Estaremdemostrant que no treballem per no res, que no perdem el temps sent com som; que som gent de fiar. Estarem constatantque la nostra forma de pensar se defén en arguments, i no en amenaces,brofegades o exabruptes. I que no depén ni es modifica pels interessos políticsde ningú —a voltes de gran altura cívica, pero massa vegades, de la més baixacalitat moral—

En definitiva, estarem ajudant a que el poble valencià es recupere del greu accident que patí en laseua història recent, i comence a recobrar la seua memòria: quí era, cómera i, sobre tot, quí vol ser.

Tingau en conte que per molt que contem els fetstal com són, per molt que la nostraveritat siga més verdadera que ladels demés, no significa que els nostres paisans nos hagen de creure. Ni enqüestions culturals, ni llingüístiques, i manco encara polítiques. La gent, pervotar, pot votar inclús en contra dels seus interessos... sempre que estigaconvençuda de que votar a una atra opció seria pijor encara.

Lo que toca, per tant, és construir el nostremodel, no destruir el dels demés. Lo que val és donar eixemple en fets, i nofer promeses de valencianisme etern que duren lo que dura la cremà d’una falla.Lo que importa no són els personalismes,sino les idees. Lo que conta és recordar els nostres referents, la nostrabase, en generositat, comprensió i exigència. En sentir-se hereus d’unatradició que haurem de transmetre als que nos succeïxquen.

¡No sé per qué no tots!

Fe... Curs...

¡No sé per qué no tots!

Alts... Purs...

¡No sé per qué no tots!

Rems i glatits,

¡compàs fidel als brots!

¡No sé per qué no tots units!

Xavier Casp. De “Baladaconfident”, dins “Gran sonata de lapàtria”, 1981

Tenia vosté raó, Mestre Anfós. Ya està be de mínimes guerres, de soroll, de músiques repetides, desements perdudes sense viure un pam de terra.

Ya està be.

Com sempre fon i serà, tot està en les nostres mans.

Bones festes i bon any 2011.

Experiment multilingüe: occità-aragonés-mallorquí

2010-10-16T16:32:00.005+02:00

Vos proponc unchicotet experiment audiovisual-llingüístic. L'amic Jaume, del blog "Valencià ésllengua", difongué fa poc en el seu perfil de Facebook un inocent vídeo, consistent en la previsióde l'orage en Occitània per al dia 30 d'abril de 2010.

El "homedel temps", en este cas, parla occità, i ací és a on està l'interés deltema: constatar fins a quin puntnosatros, valencians que no hem estudiat mai l'occità, ni segurament l'hemsentit parlar mai, podem, no obstant,entendre'l en major o menor mida. Est és el primer dels tres vídeos queinserte al final del post.

M'he permésafegir a l'experiment dos vídeos més, obtinguts com l’anterior de YouTube (iretallats per a que no ocuparen tant d’espai): una entrevista a FranchoBeltrán, llingüiste aragonés, sobre el Segon Congrés de la Llengua Aragonesa (en el que entrevistador i entrevistat parlen en aragonés), i un atre d'unatelevisió local de Mallorca, en el que es visita la "Fira de sasobrassada" de Campos i s’entrevista també ad algunes persones, usant entot moment el mallorquí coloquial (eixe que no s’ensenya en cap lloc...)

Les varietatsllingüístiques usades en els vídeos són, evidentment, pròximes a l’idiomavalencià; encara que només una d’elles, el mallorquí, és considerada per la“llingüística oficial” com a part de la mateixa teòrica “llengua compartida” (apartir de la qual alguns se permeten construir conegudes entelèquies políticoideològiques).

També és certque només una d’elles (el mateix mallorquí) goja en l’actualitat d’unavitalitat remarcable, perque tant l’occità com especialment l’aragonés setroben en franc retrocés, en un procés de susbtitució llingüística a mans delfrancés en Occitània, i del castellà en Aragó.

Occità iaragonés tenen en comú també que foren llengües transmeses al territorivalencià després de la conquesta per Jaume I, en boca dels nous pobladors ques’instalaren en el nostre territori; encara que la percepció d’este fet quedediluïda i imperceptible entre el gran públic, en part a causa de l’escasavitalitat i visibilitat actual d’eixos dos idiomes, i també, per l’absènciad’ideologies identitàries expansives en Occitània i Aragó (tampoc en les Balears), si els comparem enel cas de Catalunya i el català.

Les situacionscomunicatives dels tres vídeos són diferents, efectivament; com diverses sónles situacions en les que una mateixa varietat llingüística pot resultar més omanco inteligible en funció del context, del coneiximent previ de lesrespectives varietats per part dels parlants, i del grau de necessitat (o receptivitat)respecte al fet comunicatiu en sí.

En qualsevolcas, este no és un experiment en validea científica (com tampoc ho són, per eixemple, les enquestes de lespàgines dels diaris en Internet), pero moltes voltes un sò escoltat val més que milparaules escrites (i no llegides)...

Una voltavisualisats, si vos abellix, podeudeixar la vostra opinió. En particular, sobre:

- quin dels tresvídeos heu entés millor (o per quin orde, de major a menorinteligibilitat), fins al punt de poder respondre sense dificultat a qualsevolpregunta sobre el contingut dels mateixos (a l’estil dels “listenings” en lesclasses de llengua anglesa).

- quina de lestres varietats llingüístiques creeu que està més prop, o vos sona mésfamiliar en relació al valencià que parleu en vostra casa i en els vostresamics, i si vos trobeu identificats enalguna d’elles fins a afirmar que és la vostra mateixa llengua.

- si trobeu que,si els valencians poguérem sintonisar una televisió íntegrament en aragonés, enoccità o en mallorquí, o si estes varietats s’ensenyaren sistemàticament en l’escola, la nostra capacitat d’entendre-lesaumentaria ràpidament fins a l’inteligibilitat pràcticament perfecta...

- en quin idiomaparlaríeu si haguéreu de matindre una conversació en qualsevol delsprotagonistes dels vídeos.

Tal voltad’esta manera pugam entendre millor a ón acaba l’estricta ciència filològica ia ón escomencen els condicionants polítics, històrics, sociològics iideològics...

Occità (Meteo en occitan, 30 d'abril de 2010)

Aragonés (Entrevista a Francho Beltrán)

Mallorquí (Fira de sa sobrassada a Campos, Canal 4 Mallorca)

Casp

2010-10-03T21:18:00.004+02:00

Casp.

Casp, valencià de Carlet.

Les cases dels nostres pobles

tenien la clau al pany

i el nostre poble, els hòmens,

respectavacada clau...

Casp, cristià per devoció.

Perque camine per terra i elblau està més amunt

¡Gràcies,Senyor, pels ulls!

Casp, poeta.

Va nàixer

perque calia.

Ningú no ha sabut mai el dia.

Valéncia és el nom

La pàtria és presència iessència.

I yo estic i estaré

a on ella està.

Soc, tant si vull com si no vull,

¡que sí que vull!

valencià.

Casp, soci número 18 d’Acció NacionalistaValenciana.

Casp, soldat de l’eixèrcit de la República.

Casp i el 7 d’octubre. Dia nacional de casa Casp: el sant de la seua dòna Roser, el natalicidels dos, i l’aniversari de boda.

Casp. Anys 40. Postguerrai franquisme omnipresent. Editorial Torre. Generositat no corresposta.

Caspi Adlert, Adlert i Casp. Endefensa de la llengua valenciana.

“La llengua valenciana en qué escric, no és una gratuïtainvenció meua per originalitat, sinó una ben meditada acceptació de l’obra queMiquel Adlert Noguerol ve realisant des de fa molts anys, en estudiconscienciós i en treball seré, per a acostar la llengua escrita i la parladapel poble valencià...”

Casp, 1978. Revista Murta. Una llum de cinc anysentre dos foscors inacabables.

Casp, president de Lo Rat Penat.

Casp. Normes d’El Puig.

Casp. Decà de la Real Acadèmia de CulturaValenciana.

Casp. Diputat sense vocació.

Casp. Consell Valencià de Cultura. Vot en contradel “Dictamen” sobre el conflicte llingüístic.

“És incomprensible que aquelles persones o colectius queexplícitament neguen o descategorisen l’existència específica de la llenguavalenciana, puguen integrar-se en una institució codificadora d’una llengua enla que evidentment no creuen”.

Casp. Entrada i eixida de la AVL.

“El govern hauria d’haver ajudat a la RACV, pero el cas és quel’AVL s’ha fet. L’ha feta qui mana, i mana perque els valencians els hem posat ahí.Les Corts Valencianes han fet una AVL perfectament llegal, en categoriaoficial. Una vegada feta, ¿qué passa? Yo diguí que no se fera. Yo també voliaque no estiguera Franco, pero Franco estava i yo tenia que continuar vivint. Sino s’entra en l’AVL no es pot fer res. Des de dins sí se pot fer alguna cosa,s’ha de fer des d’ahí. [...] Yo no he segut mai partidari de deixar de fer; isi no entre, deixe de fer. Això està clar. [...] Anem a supondre que l’AVLmamprén i veus que les possibilitats que tens són tan minses que no... Puixte’n vas. Ningú te priva de que te’n vages. I yo això ho vaig advertir: Si yono veig una actuació valencianista de l’AVL, me n’aniré i faré una declaraciópública de per qué me’n vaig...”

El pròxim dijous, 7 d’octubre, dia nacional de Casp, a les 6 de la vesprada, tenim una cita en un racó de la ciutat de Valéncia.

Un racó dedicat a un poeta que, sense tal voltavoler ser res més que això, hagué de prendre generosament la responsabilitat deliderar el moviment de recuperació cultural i llingüística (i política...) dela seua volguda pàtria valenciana, quan molts atres fallaren o se’ndesentengueren.

En erros i encerts, en llums i ombres, admirat peruns i odiat per atres... pero en definitiva, un ser humà íntegre que va volercanviar, per a be, el seu món mésimmediat.

Simplement per tot això, i també coma reconeiximent per mantindre’s fidel als seus ideals en les circumstàncies mésadverses, i també perque hui pensem com pensem gràcies a persones com ell... siles nostres obligacions no nos ho impedixen, En Xavier Casp i Verger se mereixque no faltem a la cita.

No caldrà passar llista.

Sempre tinc la companyia

de la mort,

entendrint-me l’esperança

des del goig

de guanyar-me cada frut

que me costa cada flor...

¿I per qué

només viu lo que se mor?...

(gràcies a MªJesús i a Rafa per inspirar-me, directament o indirectament, este senzill post,escrit un poc d’arrapa i fuig)

El dia de la marmota

2010-09-16T17:44:00.001+02:00

Titular de LasProvincias del 10 de setembre de 2010: “ElGobierno catalán se apropia de l'Albufera y las Fallas”. Per un momentpensí que m’havia traslladat a trenta anys en arrere, pero no: la notíciadescrivia fets totalment actuals... I si no vos ho creeu, dotoregeu un poquetper la denunciada pàgina oficial de la Generalitat de Catalunya sobre “la cultura catalana”...

“El dia de lamarmota”és la traducció lliteral del nom de la comèdia romàntica nortamericana “Groundhog day” (1993), que en la versiódoblada al castellà per a Espanya es rebatejà com a “Atrapado en el tiempo”. El protagoniste, Phil Connors (Bill Murray), és un meteoròlec que ha de cobrirperiodísticament el famós –i real– “Dia de la marmota” (en el que un animaletd’eixa espècie pronostica, en una festa celebrada en un poble de Pennsylvània,l’orage que farà en els mesos següents, qual polp Paul en versió meteorològica).

La qüestió és que al sendemà Phil se dona conte de que està vivint exactament els mateixos fetsdel dia anterior. Dia darrere dia la situació es repetix, i com que finalmentacabarà per saber tot lo que succeirà durant la jornada –i també verificarà, enla seua desesperació, que no pot suïcidar-se– decidix dedicar-se a fer el be, amillorar les seues habilitats físiques i mentals i, finalment, a conquistarl’amor de l’atra protagonista, Rita(Andie MacDowell), lo que farà trencar per fi el bucle temporal en el que estrobava atrapat.

A causa de la relativa popularitat d’esta película,frases com “açò pareix el dia de lamarmota” o similars han acabat definint, en el llenguage coloquial, com éssabut, situacions –a sovint kafkianes o carents de justificació aparent– en lesque es tornen a viure fets i contexts ya experimentats prèviament, o que es creyensuperats pels acontenyiments posteriors... com el cas que nos ocupa hui...

Mireu. He dubtat molt en escriure sobre este tema. Mésque res, perque tornar a entrar en la dialèctica “mos volen furtar...” sense tindre alguna cosa més profunda que diro que propondre com a alternativa constructiva, no entra en els meus esquemesmentals. Tampoc, fer-li el joc a polítics o grups que viuen del maneig infamede les –certament– indesijables i irritants enrònies identitàries dels nostresveïns del nort per a, ardorosamentembolicats en la Senyera, continuar cómodament instalats en la paraeta.

A mi, totes estes coses, en una situació normal, mefarien riure. Senzillament. És coneguda l’obsessió de molts catalans –o, mésexactament, i en més justícia, de la seua classe politicointelectualnacionalista– per atribuir-se l’invenció de grans descobriments de l’històriade l’humanitat. Per eixemple, coses tan emocionants com el torró d’armela–segons rocambolesca versió, invent d’un tal Ramon Torró, natural de Barcelona–o el descobriment d’Amèrica per un conegut català de soca i arrel dit CristòfolColom...

(en est últim cas, més allà de la possibilitathistòrica de que aixina fora, cosa en la que ni entrem ni eixim, les emocions identitàries han donat inclúsper a pagar generosament un estudi cromosòmic del ADN de voluntaris que portenactualment el llinage Colom, per a contrastar-lo en el genoma dels ossos delnavegant, que es conserven escampats per dos o tres ubicacions entre Amèrica iEuropa; els resultats de la científica investigació conclouen de moment en queno hi ha res en qué concloure...).

En el marc de les bromes i del bon rollo, imàgenscom les que seguixen, i que m’enviaren fa temps en u de tants mails humorístics que corren perinternet, fan baquejar-nos de riure als valencians que ya sabem de qué va el tema, i no crec que sàpienmal als possibles catalans que entren a llegir esta pàgina i siguen capaços depracticar una mínima i sana autocrítica cap als excessos evidents dels seuspatriòtics ideòlecs...

Pero el problema és que n’hi ha també dels queestes coses se les pren en sério. Noya dels que reaccionen a la contra –que estan en el seu dret– sino especialmentdels que les promouen.

Perque no estem parlant d’una pàgina web de quatre atrapats de la vida que es dediquen aexpiar les seues frustracions particulars proclamant la suposta grandea de laseua nació; no. Parlem de la pàgina web oficial de la Generalitat de Catalunya:www.gencat.cat. Un portal d’una institucióoficial de l’estat, que ademés conta en traducció a l’anglés i al francés. Lesincalculables conseqüències de tan inexactes i biaixades informacions sónpalpables i evidents. I la necessitat d’una rectificació, d’un gest deconcòrdia, també.

Personalment me resulta molt difícil llegir textscom els que seguixen –tots ells, extrets lliteralment del mencionat “portal de la cultura catalana” –, i quedar-me com si tal cosa, per molt civilisat i moltconstructiu que m’haja propost ser:

A Catalunya,les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, jaamb la presència del destacat element que va representar la processó, són lesde Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona(1331), Bagà (1333), València (1355) i Perpinyà, que ja la celebrava a mitjansegle XIV. (del’artícul “Corpus”)

La festa deSant Antoni del gener també es caracteritza en bona part del territori catalàper l’encesa de fogueres: com a centre de l’activitat festiva a la plaça de lavila o bé en cruïlles de carrers o places, com els foguerons mallorquins o lesfogueres de pobles de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el País Valencià. (de l’artícul “Les festesde foc”)

A casanostra, l’arròs se sol cuinar com a plat únic. De dues maneres. La més popular,exemplificada en la paella valenciana, el fa coure en un atuell baix de xapa deferro i base plana, pensada per preparar-lo a l’aire lliure, aprofitant el focde camp i seguint el ritme natural. [...] Cal entendre que els arrossos van sersovint plats de supervivència que pagesos i mariners feien amb el que tenien al’abast, sovint de la natura. Algun arròs singular com el de rata de lesalbuferes valencianes o el d’esquirol del Pirineu català ho demostraria, comque la preparació a l’aire lliure sigui encara una pràctica ben viva a lanostra societat.(de l’artícul ”Arròs”)

Un anydesprés, el 1474, a València, va aparèixer el primer llibre imprès en llenguacatalana, ‘Obres o troves en llaors de la Verge Maria’. L’invent de Gutenberg es va estendre, a poc apoc, per tot el territori català. El 1477 va arribar a Tortosa, el 1479 aLleida, a Girona ho va fer el 1483, a Tarragona, el 1483, a Valldemossa un anydesprés, a Montserrat el 1499 i, finalment, a Perpinyà el 1500. [...] Barcelonai València es van consolidar com les ciutats editores capdavanteres. A lesaltres ciutats dels Països Catalans, l’activitat impressora era molt menor i notenia gaire continuïtat. (de l’artícul “L’edició a Catalunya (Països Catalans)”)

A València,la cort dels ducs de Calàbria es va convertir en el referent musical delsPaïsos Catalans en disposar d’una capella a partir del 1550 i produir el ‘Cançonerdel duc de Calàbria’. Vinculat a la cort dels Calàbria, Lluís del Milà(València, 1500-1561) va ser l’autor de la primera col·lecció impresa a lapenínsula Ibèrica de música per a viola de mà i per a cant i viola de mà. Elcompositor valencià prenia com a model la cançó acompanyada de llaüt,precursora de la monodia acompanyada. La música per a viola de mà, però, no vatenir continuïtat als Països Catalans; la guitarra va aconseguir més acceptaciói el 1586 es va publicar el primer mètode a càrrec de Joan Carles Amat. (de l’artícul “ElRenaixement”)

Així, aljaciment del juràssic superior de La Cañada (Aras de Olmos, Serrans) s’hadescrit el sauròpode, el ‘Losillasaurus giganteus’. [...] D’aquest lapse detemps comprès entre el juràssic inferior i el cretaci superior cal esmentartambé, per la quantitat i qualitat de restes òssies de dinosaures trobades, elsjaciments de Cerrito del Olmo (Aras de Olmos), Mas de la Parreta i Sant Antonide la Vespa (Morella, els Ports), Ana (Cinctorres, els Ports), i Basturs poble(Isona i Conca de Dellà). (de l’artícul “Els principals jaciments paleontològics delsPaïsos Catalans”)

Per posar unexemple més nostrat, hi ha la pràctica de la pilota valenciana al PaísValencià, un esport que, amb diferents varietats, ha estat present a tots elspaïsos de parla catalana. Es pot constatar mirant el gran nombre de carrers quereben el nom de trinquet o de joc de pilota. (de l’artícul “Els esports tradicionals”)

Entre lesmarededéus trobades destaquen la Pietat d’Ulldecona, la Cinta de Tortosa, la dela Serra de Montblanc, la del Tura d’Olot, la de Queralt de Berga, la delClaustre de Solsona i la de Núria. I la de Montserrat, patrona de Catalunya,que té com a diada pròpia el 27 d’abril. A més de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí(Ribera Alta) i la Mare de Déu de Gràcia de Maó. (del’artícul “Marededeus trobades”)

Dins de l’Europa gòtica, l’arquitectura presentadiferents escoles, definides geogràficament, cultural i política. Sotaformulacions molt coincidents va desenvolupar-se l’arquitectura, tant religiosacom secular, a les terres catalanes continentals del Principat i el PaísValencià, així com les insulars de les Balears. (de l’artícul “Arquitecturagòtica civil”)

La llenguadelimita el domini de la cuina catalana, que ha crescut amb les aportacionsdels ibers, fenicis, grecs, romans, àrabs i jueus. Té una llarga història imolt de futur, com demostra la projecció universal que li han donat els gransxefs els darrers anys. És un fet assumit que hi ha una cuina catalana nacionalque comprèn els Països Catalans. (de l’artícul “La identitat de la cuina catalana.Diferències i singularitats”)

Al segle XVI,destaca la figura del matemàtic valencià Jeroni Munyós (València, 1515? -Salamanca, 1591), catedràtic de la Universitat de València i de la deSalamanca. El seu nom va ressonar per Europa gràcies a les observacions que varealitzar de l’estrella ‘nova’ del 1572 [...] Jordi Juan i Santacilla (Novelda,1713 – Madrid, 1773), oficial de la marina i científic, va fundar a Cadis, el1753, el primer observatori institucional a Espanya. Una instal·lació que vaanar a càrrec de la marina i que més tard seria traslladat a l’Isla del León .(de l’artícul “Observatorisastronòmics”)

En fi. No vullc fer mésmala sanc. Per si no ho han acabat de comprendre eixos valencians de bonavoluntat que afirmen, en la seua beatífica inocència, que “una cosa és lallengua, que és compartida, i una atra la cultura”, podem constatar en estupor que, per als autors d’este entretingut portal oficial de la Generalitat de Catalunya,matemàtics valencians com Jeroni Munyós o Jordi Juan, la Mare de Deu de laSalut d’Algemesí, el músic valencià Lluís del Milà, el filòsof Lluís Vives (queescrivia en llatí) o el botànic Cavanilles (que ho fea en castellà), els jacimentsjuràssics d’Aras de los Olmos, la processó del Corpus de Valéncia, l’orchata,la pilota valenciana, la Ciutat de les Ciències, la paella, l’Albufera, el Pratde Cabanes i la jota valenciana també “formen part” de la “cultura catalana”...

¡Pero tranquilos, valencianos! Alguns diuen que no tenimde qué preocupar-nos, perque Camps ya ha tret la Senyera al balcó, i ha tornat a proclamar que no permetrà més “intromissions catalanes” i deixarà sempre clarque “Catalunya és Catalunya i Valéncia és Valéncia”...

Ironies a banda, lo cert ésque Camps ha dit unes quantes coses més en les que no va escàs de raó: com quanafirma que "Somos un pueblodiferente al catalán y siempre que esté al frente de la Generalitat unpresidente del PP esto estará absolutamente claro y cuando hay un presidente deotro partido la cosa no está tan clara", o que "la gran diferencia entre socialistas y populares es, de inicio,lo que significa la defensa de la identidad valenciana (del PP) y la no defensaclara y contundente del PSPV". Fets indiscutibles sobre els que elssocialistes valencians, que en temes identitaris no sé si van ya peldescobriment de la pólvora o encara estan inventant la roda, haurien dereflexionar, una volta més. Per no parlar dels mini-yos en versió partit polític que li roden al PSPV per la bandaesquerra, o per la dreta, o per totes i ninguna al mateix temps.

Efectivament. Resultaevident que cada volta que algú parla de “Països Catalans” (especialment si noés un furtamantes qualsevol, sinoalgú “important”, com la Generalitat de Catalunya, el FC Barcelona, o certsregidors valencians díscols que s’apunten a convencions pancatalanes, a dominis.cat i demés combustible per a fallesi fogueres) i que els socialistes valencians callen (¿otorguen?) o ho critiquenen la boca chicoteta, puja el preu del pa.És dir: pugen les expectatives electorals del PP. Ya ho he dit moltes voltes iho repetixc: si el catalanisme entre valencians no existira, el PP hauriad’inventar-lo, perque no té forma més fàcil i senzilla de guanyar vots.

El problema de fondo, elreal, no obstant (perque lo del “mosvolen furtar...” pot ser que valguera fa trenta anys, pero ya no val per a2010, i manco encara en preocupacions més tangibles per als valencians, com lacrisis econòmica) no és tant lo que puga dir la Generalitat de Catalunya–perque estem en un país lliure– sino lo que no diu la Generalitat Valenciana. Un govern autonòmic, caprecordar, en les mateixes competències que el català per a dir, per a reclamar,per a subvencionar, per a penjar en la xàrcia pàgines web sobre la pròpiacultura i per a influenciar.

Perque front a una pàginaweb –la catalana– plena de referències culturals, històriques i simbòliquesexcelentment presentades i estructurades, que expliquen el fet identitaricatalà tal i com l’entenen els catalans (entotes les prevencions d’esta generalisació), la realitat tossuda és que en la webvalenciana www.gva.es, a banda de les fotosdel president donant la mà a todo quisquien actes oficials i de les notes de prensa que li prepara el conseller Blasco,no hi ha res que puga contrarrestar de forma contundent les afirmacions del“portal de cultura catalana”; ni tan sols, que puga donar una mínima informaciósobre els símbols, l’història i les tradicions dels valencians. I tal voltaaixò els convinga; perque com menys clar ho tinguen més valencians, méspossible que aparega la polèmica desficaciada... i el recapte de vots fàcils.

Tampoc és problema, al meuentendre –perque, insistixc, estem en un país lliure– que els catalanssubvencionen el manteniment d’uns repetidors per a rebre la senyal d’un canal(la TV3) que té una mínima audiència en el territori valencià; sino, més aïna,que no s’assegure en el nostre canal autonòmic uns mínims nivells de qualitat, devalencianitat, d’imparcialitat política i de bona gestió econòmica que evitenla seua ruïna imminent.

El problema no són tampoc lessubvencions millonàries de la Generalitat de Catalunya a Eliseu Climent and company, sino que uns atres, que podrien fer-ho i no hofan, no subvencionen com deurien a entitats valencianistes que estan desijanttindre els mijos suficients per a poder dur a terme les seues activitats enbenefici de la cultura i de l’identitat dels valencians. Encara que siga asoles per a que els valencians puguen triar en llibertat, en igualtat decondicions i en ple coneiximent de causa la visió identitària que troben mésadequada.

El problema, en definitiva,és que no s’hi val embolicar-se en la Senyera qual donzella deshonrada perculpa dels continguts d’una pàgina web forastera –per molt oficial que siga–quan els lloables sentiments de valenciania profunda que proclamen els nostresgovernants serien més útils si s’asseguraren de que eixa mateixa concepciódistorsionada de la realitat valenciana no es difon en àmbits de la seuaresponsabilitat política directa, com l’ensenyança, la televisió pública o enl’inacció de la AVL.

I el problema, senyors de l’oposició, del primer al’últim, és que es pot denunciar tot lo anterior, i també –perque eixa ésprecisament la faena de tota bona oposició, siga de la tendència política quesiga– que estem en nivells de desocupació d’Extremadura o Andalusia, i que noes paga en temps i forma a les empreses que treballen per a l’administracióautonòmica, i que ningú dona explicacions convincents sobre els barraconseterns en l’educació pública, o sobre els gastos suntuaris de dubtós rendimentsocial... sense que hi haja ningun impediment per a que denuncien igualment (en elegànciai sense histerismes, pero de forma clara i contundent) els continguts inexactes(i ofensius per a una part important del poble valencià) d’una pàgina weboficial d’un govern autonòmic –el tripartit català– en el que per a més senyesparticipen companyers de partit o ideologia (PSC, Iniciativa-Verds).

Perque si no, tot lo món els donarà la raó, tot lomón reconeixerà lo mal que ho està fent el PP, pero en acabant, granet a graneti tasseta a tasseta, tot lo món dirà també que “és que yo no em fie delsatres”, i que “els atres ho farien pijor encara”, i “és que yo no vote alscatalans”, i “és que el PP és l’únic que defén a Valéncia”.

I perdoneu-me la mala llet, pero no tinc un bondia.

Fa dèu anys

2010-08-19T21:55:00.000+02:00

Lesvacacions són una bona época —moltesvoltes, l’única possible— per aposar en orde el llastre del quel’amic Forlati parla en el seu blog.

Eixe pes delpas del temps, en forma material —objectesi escrits— que només aprofita per a omplird’un sentiment agredolç els escassos moments de la vida en els que no tens unatre quefer millor que posar en orde les relíquies particulars... i donar-teconte, per si no ho havies comprés encara, de cóm passa el temps, i de que loúnic que realment no canvia és el canvi.

La meuaparticular habitació del pànic —comés coneguda popularment entre els meus— és una estància que l’arquitecte de l’edifici pretengué quefora un dormitori, pero que en estos moments és un conglomerat indefinit decaixes, carpetes, archivadors, montons d’objectes de la més variada procedènciai —la naturalea és aixina— niu segur d’algun que atre peixet de plata, encantat en l’almidó de la cola dels llibres i elpaper dels documents acumulats durant anys.

D’ací a poc,si tot va com deu anar, l’habitació del pànicse convertirà en una habitació estàndar, que podrà ser mostrada sense vergonyani explicacions adicionals als visitants de la meua humil morada. Moltes de lesinutilitats realment inútils que, enuna mudança ràpida, se traslladaren ad aquell lloc sense massa miraments,aniran al fem.

Les més,dispondran —espere, si les vacacions iles ganes donen suficientment de sí—d’un lloc mésdigne i ordenat, a falta de becaris/-es que em puguen inventariar elscontinguts de l’habitació en una miqueta més de criteri i llògica (s’acceptenvoluntaris/-es...).

La qüestióés que ahir, en plena faena, trobí un paper, en data de fa uns dèu anys, en elque posava, per escrit, la meua decisió definitiva i irrevocable de fer-me valencianiste...

L’escritestà firmat i tot del meu puny i lletra; no per desig de donar-li valideaadicional front a qualsevol instància certificadora de valenciania (o per si algun dia oblidava les meues conviccions...) sinosimplement perque tenia l’intenció de ser una carta al director d’un diarivalencià, quan el correu electrònic encara no era el mig de comunicacióhabitual i immediat del que tots disponem actualment.

No sé si mela publicaren. De fet, ni tan sols sé si finalment la vaig enviar. A voltesm’arrepenedia de resultar massa friquidavant de familiars i amics, no ya per escriure coses tan estranyes, sino sobre tot per lliurar-les al domini públicacompanyades del meu nom i llinages; i les cartes se quedaven en algunes ocasionsguardades en un racó. Vergonyoset que era u, i continua sent...

Pero estacarta en concret, en les obligatòries vint llínees a que obligava el diari pera publicar-les, resumix unes reflexions en les que, matisos o estils amunt oavall, continue refermant-me —corregidamenti aumentadament— en el dia de hui.

La carta,per a major testimoni, està escrita en valencià segons les normes ortogràfiquesoficials, pero en alguns detalls llingüístics reivindicatius, no recorde si toleratsya per l’AVL o no en aquell moment. Pero yo fea temps que havia llegit la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarnerde 1950 i, encara en prejuïns llingüístics fondament implantats perl’ensenyança pública i un cert respecte sagrat per les “Normes de Castelló”, meconsiderava autorisat moralment per a incórrer en eixos inocents atrevimentssense acabar d’eixir-me’n de la “llegalitat”.

La transcrica continuació:

Sempre he pensat que la moda del catalanisme, com la delspantalons de campana, prové dels ambients universitaris dels anys 60-70, en elsquals ser catalaniste era considerat modern, progressiste i d’esquerres, isuposava trencar en lo que ells consideraven “valencianisme caduc iconservador” existent fins a aquell moment, que representava, naturalment, LoRat Penat.

Pero a voltes el somni de la raó engendra monstres, i d’aquellsanys ençà, qualsevol valencianet que s’ha atrevit a rebutjar, en tot o en part,eixos plantejaments, ha hagut d’enfrontar-se a acusacions de tota classe: “No es pot ser d’esquerres sense ser catalanista,i evidentment, si tu no eres catalanista, no pots ser d’esquerres: eres mésfatxa que Franco, i a més un analfabet, perque ja saps el que diu la romanísticainternacional al respecte, i per tant, només vols la desaparició de la nostrallengua. Visca el Barça!”. La ideologia catalanista d’a peu sol ser tanprofunda com això; i aixina i tot se sorprenen que després de 40 anys no hagen triümfat, atribuint totes les seuesdesgràcies a la conspiració blavero-fallero-espanyolista i al contubernio de Casp...

Havent escoltat estes i atresbarbaritats (“La Senyera amb blau se lainventà Franco” “Qui serà el Vinatea eixe, que li han fet una estàtua elsblaveros? Segur que era uncastellanista de m...” “El valencià és un català mal parlat, com l’andalús hoés del castellà”)i havent llegit el llibre de Josep Guia “Desde la Catalunya del Sud”, no li estranye a ningú que m’haja fetdecididament valencianiste (sí, sí, acabat en “e”, no confonguen el no saberescriure en la desobediència lingüística).

M’he convertit, aixina, en un fava més d’eixe extraparlamentari10% dels valencians que es preocupen pel tema(catalanistes o blaveros, tanto monta),i que calmen la seua frustració en les discussions del forn del cantó oalimentant les seccions de Cartes al directorintentant dir alguna cosa coherent en 20 línies. Mentrimentres, la majoria del pueblo llano, parle valencià, castellà oserbocroata, nos mira, indiferent, i se’n va a vore Tómbola. Ells sí que saben.

La carta,escrita quan encara no havia acabat la carrera, era resultat d’un procés dereflexió que vaig iniciar en primer de BUP (estudiat per a més senyes —com tota l’educació secundària— en una llínea en valencià): just quan se’mpresentaren les primeres paradoxes “identitàries”.

Lesdiscussions familiars que tots els valencians hem conegut alguna voltacomençaren ben pronte. La referència familiar més autènticament valenciana —llingüística i cultural— era,per llògica, la meua yaya materna. I la frase “Això és català” quan lipreguntava per paraules estranyes que apareixien en els meus llibres de text —que, efectivament, com sabria després, estaven escrits en el més pur català, entre atres raons perque no hi havia en aquella época versionsen valencià, mes que fora el valencià oficial, o això dien— encara resona en la meua ment.

El tema ésque, per motius familiars, ella era perfectament coneixedora de qué volia dir“parlar català” i “parlar valencià”, lo que donava una major credibilitat alseu punt de vista si el deslliuràvem de qualsevol prejuí de “respecte filial”;i la meua catalanitat, potenciada perl’ambient escolar i que es reflectia en la costum de dibuixar compulsivamentmapetes dels Països Catalans, se posaria en dubte ràpidament.

El regustamarc de les contradiccions entre lo que et contaven els professors —en llògica presunció de veracitat— i lo que em transmetia la meua família; entre els fets vixcuts en lateua vida quotidiana i els punts de vista que havies de posar en pràctica per aaprovar, tenia la seua prolongació en l’actitut d’alguns dels meus companyersde classe, que havien estudiat la EGB en un conegut colege privat i que escaracterisaven, ya en primer de BUP, pel seu catalanisme militant.

Perque esta secció ya ideologisada de la classe (elsdemés, parlàrem valencià o castellà, teníem l’opinió encara per formar) feacoses verdaderament estranyes, als meus inocents ulls. Yosempre havia vist en casa una foto en blanc i negre del meu yayo, republicà pera més senyes, posant orgullós en una senyera en franja blava. Pero els meusamics, quan aplegaven les falles, se dedicaven a mutilar, en certa violència ifruïció, la franja blava de qualsevol senyera que trobaren per terra...

Me sorpreniatambé que, en el fragor de les discussions, la meua yaya afirmara que “tots elsjóvens d’ara acabareu parlant català” quan la realitat era, als meus ulls, quetots acabaríem parlant castellà... pero era evident —ho continua sent hui— quela resolució del problema valencià-català havia d’aplegar primer, si és querealment volíem preocupar-nos en exclusiva de la castellanisació galopant...

Una volta,l’institut va fer una excursió conjunta de tots els grups de segon de BUP, i enl’autobús alguns chicons escomençaren a cantar de forma espontànea l’HimneValencià. Pero estos mateixos companyers de la llínea en valencià, els que alsmeus ulls de chiquet havien de resultar els més valencians de tots,escomençaren a llançar maldiccions contra el mateix Himne que tota la meuafamília escoltava orgullosa quan el sentia sonar, i afegint ademés, veentfantasmes a on evidentment no els hi havia, que l’estaven “cantant a posta pera fotre’ls ad ells”.

Tambérecorde el succés d’una propaganda d’Expo Jove escrita en Normes d’El Puig —eren els anys noranta, i yo no sabria qué erenrealment les Normes d’El Puig fins a uns quants anys després— que aparegué en classe per a ser somesa a públicavergonya i escarni, en l’ajuda del professor de valencià. Quan la vaig mostraren casa, tots me digueren que eixe era realment el valencià que sempre havienconegut...

El procés personald’un amic de la classe, que passà d’un valencianisme popular —purament blaveroen el sentit més tradicional del terme— fins al catalanisme més net i immaculat—canviant inclús d’equip de fútbol, per a fer-se del Barça— m’impressionà especialment. I no tant pel motiu de fer-se precisament del Barça —mon pareés del Barça, sense anar més llunt— sinopel canvi radical en els seus icons simbòlics tradicionals a causa de lapressió ambiental de la classe (d’ahí, provablement, la meua alusió en la carta al citat equipde fútbol; una menció que hui provablement trobe un poc fòra de lloc —més per l'afany de ser políticament correcte que per deixar deconstatar una realitat sociològica ben palpable—,pero que en aquell temps —vintipocsanys, etapa universitària i una fervorosa afició pel Valéncia— encara percebia com a ajustada a les meues elucubracions identitàries).

Siga com siga, la realitat és que totes lesescandaloses frases que indique en l’escrit foren escoltades per mi en algunmoment de la meua etapa acadèmica. La qüestió és que a mi eix ambient tanclarament marcat (la llínea en valencià acabaria sent coneguda en l’institutcom “la secta”) no fon suficient per a convéncer-me. Me dediquí a llegir enfruïció qualsevol text o llibre que parlara del conflicte identitari. El primerfon La llengua dels valencians, deManuel Sanchis Guarner, que em serví, curiosament, per a refutar molts delsmits i miges veritats que es donaven per fetes en el meu ambient estudiantil...I fins a hui.

En fi. Quanalguns diuen que la culpa de l’actual anticatalanismedels valencians la tenen exclusivament les enveges personals a Fuster per partde Casp i Adlert, i les maniobres dels polítics manifecers de la UCD, yo elspodria donar, des de la meua experiència personal, unes quantes raons de locontrari. Pero talle el rollo de moment.

Ara: si hiha una cosa que em demane per alfutur, és tindre el plaer de no arrepenedir-me fondament o de raïl de res quepuga haver deixat escrit en el passat. Les hemeroteques ensenyen que estaqualitat no és massa freqüent entre els humans, pero encara aixina faç propòsitde seguir en eixa direcció...

I ausadesque, especialment de l’últim paràgraf de la carta, estic especialmentsatisfet... Perque el temps passa, pero els valencians seguim, en esta qüestió,exactament igual que fa dèu anys.

Bo; excepteen una cosa: ara, ademés de les discussions del forn i les cartes al director,tenim els blogs d’internet...