Carta a Ingrid

El taxi recorre en parsimònia els carrers de la ciutat. La llògica parquetat del conductor –ni ell parla anglés ni yo parle castellà o valencià– s’unix al silenci estrany que impregna l’ambient. La vida transcorre normal en les aceres, en el trànsit, en les vides i en les cares de la gent. Pero és precisament eixa normalitat la que continua sorprenent-me i pertorbant-me. 

Com si no res haguera passat. Com si no res haguera existit. El despertar d’un somi.

Ya siga per casualitat o per profecia autocomplida, des de que Tu te n’anares –i Yo, com a conseqüència, volguí escapar del lloc a on els Dos fórem U– sempre m’he sentit ben tractat pels hospedadors ocasionals que m’acullen en mon periple anàrquic per este món de llàgrimes i somriures, per este camí de vore i de fer.

Pero este viage ha segut molt diferent. Generosament diferent. Una rara naturalitat, una energia bàsica, una calor inesperada s’ha apoderat de mi els últims dies. I tal volta per això em costa tant fer-me ara a l’idea de la seua necessària pèrdua.

Un dol en tota regla. Banal, fútil, inclús frívol, pero dol al cap i a la fi. Un dol que passarà ràpit, desvanit pel vent, tenint-ne com tinc tants atres dols sepultats, fossilisats en la gepa del pas dels anys. Dols tornats pedra negra com el basalt, pero disposts encara a ser desenterrats en una aixada suficientment atrevida i poderosa.

Quin poble, este que abandone hui. Tan antic i a l’hora tan infantil. Tan capaç de lo millor i de lo pijor. Lo millor i lo pijor d’un chiquet inconstant, inquiet i somiador, que no fa mai cas dels seus més preats joguets pero monta en còlera quan un atre infant s’interessa per ells. El mateix chiquet que, invariablement, tornarà a abandonar els seus ninos sagrats en un calaix o baix del llit, en quant l’amic-enemic espoliador distraga la seua atenció d’ells.

Ocorre també, no obstant, que este chiquet inquiet i somiador mai para de crear joguets nous a partir dels elements més insospitats. Talment com si creguera que l’única manera possible de jugar fora construir artefactes per a abandonar-los immediatament en un racó... Sí: una semana és prou per a conéixer ad algú, ya siga persona o poble, si el tractes les vintiquatre hores del dia. Si eres capaç d’observar-lo sense vestidures... o en totes les vestidures possibles. I este és el cas. Estic convençut.

Potser siga eixa la millor de les conclusions d’este viage: no és tant lo que es té, sino lo que es goja. Algú afegiria també, ben certerament, que és també lo que es deprén. El Carpe diem dels llatins, en un matís més trascendent.

Quina lliçó de vida anit, en els cabirons encara fumejants, en una cara grotesca aguaitant per entre les brases i una dòna nueta expelint purnes pirotècniques pels seus mugrons de suro blanc. Quina visió a l’hora tendra i inquietant d’una chiqueta abillada en monyos de dama ibèrica que arreplegava cendres de terra i les guardava en un pot buit de tomates en conserva...

I quin glop de realitat hui, quan la plaça plena de vida de la vespra –vida estàtica, figurativa, contemplativa i inorgànica, pero vida, al cap i a la fi– amaneixia buida, com totes les de la ciutat. Una urbs que hui ya dorm desperta, fins que d’ací a un any mossegue la poma màgica que la torne a fer despertar en somis.

Estrany cas el d’eixes vides que es gesten durant onze mesos, són donades a llum en l’esforç de decenes de persones i a soles duren una semana sobre la faç de la terra. Pero la metàfora és plena quan de comparar térmens se tracta.

Ahir era tot, hui és no res. Vida estàtica i inorgànica devinguda cendra i recort. Com si no res haguera passat. Com si no res haguera existit. El despertar...

—Son veinte euros, por favor.

El trayecte a l’aeroport s’ha fet curt. Òbric la cartera i extrac el preceptiu billet blau. El taxiste el pren, solícit, i veig el seu somriure per l’espill retrovisor, mentres en una mà estic ya obrint la porta i en l’atra prenc per l’ansa la mochila. Balbucege un “adiós” en llengua de drap, al que el conductor, manco atrevit, respon alçant la mà dreta.

Fa sol, pero bufa un vent més que significatiu. No massa confortable per a viajar en avió. Al capdavall és març...

Sí: març. I dia vint. Quina fotuda casualitat, Ingrid.

Perque ahir ho era tot, pero hui va ser no res. 

Perque tot lo que un dia desigí que passara, a partir de hui ya no passaria més.

Perque encara hui ansie somiar que desperte, mentres fuigc infinitament d’un ahir que m’acompanyarà sempre.

Perque hui, com cada vint de març, com cada vint de març des de que Tu te n’anares, també ma vida, lentament, com una falla en la nit de Sant Josep, se torna cendra i recort.

 

Preguntes i reflexions per a valencians normals

1)    El rebuig del “valencià normal” a la famosa cadena humana catalana en Vinaròs és similar al que tindria una cadena que travessara el Segura per a reivindicar la “murcianitat” d’Oriola, o baixara pel Túria per a reivindicar “l’aragonesitat” del Racó d’Ademús. Per molt que es vullga dissimular entre proclames filosòfiques i cíviques. I per molt potents que siguen les nostres conviccions democràtiques.

2)   La frontera entre Catalunya i Valéncia és una de les més antigues d’Europa. I està molt be a on Jaume I deixà escrit que estiguera. No ho digué en qualsevol lloc: ho digué en els Furs del Regne de Valéncia, en el segle XIII. Els mateixos que abolí Felip V, sí. En la Guerra de Successió, sí. Pero l'història és molt elàstica, segons qui la conte.

3)   Els catalanistes valencians tenen tot el dret a defendre les seues idees per mijos democràtics i pacífics. Pero no tenen dret a fer una imposició del seu ideari a tota la societat. Ni tampoc a transmetre la seua ideologia a les noves generacions, a través de l’ensenyança reglada, com si fora “l’única veritat possible”.

4)    ¿Qué està més passat de moda: defendre de forma natural la valencianitat de Valéncia com sempre s’ha fet, se fa i es farà, o dir que els valencians som catalans? O siga: ¿qué fon primer, l’ou o la gallina? ¿Quí és el que destapa la caixa dels trons i en acabant se queixa de que li la vullguen tancar?

5)  El “dret a decidir”, i la defensa “de la llengua i la llibertat”, ¿inclouen el dret dels valencians a continuar sent només valencians? ¿A afirmar en tranquilitat que això dels "països catalans" ni ha anat, ni va, ni anirà mai en nosatros? ¿El dret a continuar considerant la nostra llengua com a una llengua i no com un dialecte d’una atra? ¿A continuar dient-li “llengua valenciana” com feren els nostres ancestres de fa 600 anys? ¿I a escriure-la en una normativa feta per valencians i per als valencians?

 Vore la palla en l'ull alié...

6)   ¿No penseu que el catalanisme valencià té bona part de culpa de que, per reacció, els valencians siguen cada volta més espanyolistes “a la antigua usanza”?

7)    ¿No penseu que el catalanisme valencià té bona part de culpa de que a l’esquerra li coste tantíssim traure bons resultats electorals en esta terra? ¿I de que a la dreta li resulte tan fàcil? O siga, ¿no li ho estan posant a ou al PP?

8)    ¿Quin fet nos ha de preocupar més?:

a.   Una manifestació de 1.200 persones que ocupa 400 metros de la N-340 junt a la frontera catalana.

b.  Uns diputats valencians que no volen votar en el Congrés una reforma de l’Estatut que asseguraria els justs i necessaris recursos econòmics que els successius repartiments autonòmics nos han negat.

c.    Un Tribunal Constitucional que nega el dret dels valencians a recuperar i potenciar el dret civil propi mentres unes atres comunitats ho fan en absoluta normalitat.

d.    “A mi, en que no me molesten, tot me pareix be” (firmat: el “valencià normal”)

 

Les panses són molt bones per a la memòria, senyor Fabra

 

En fi. Vixca Valéncia i Benlliure, que diria Josep Maria Bayarri.

Peris, el diputat

Jaume Peris, nerviós, tornà a aguaitar per la finestra. La multitut, festiva i entusiasta, continuava congregant-se entorn del portal de l’edifici. 

Bon sabedor de les interioritats i exterioritats de la política –sabedor per vell, i tal volta també per dimoni–, Peris se sorprengué a sí mateix recordant sa joventut idealista: anys i afanys que trobaven resposta a cada pregunta, i solució a cada problema.

Vençut per la força del temps, i sobretot per l’arruga del doblec infame que separa la veritat de la mentira i la coherència de la doble moral, el diputat malaí internament, conscientment, sincerament, aquell moviment rítmic i quotidià, aquell sumís impuls muscular de botó apretat: aquell que havia sufragat les seues hipoteques i asseguraria la seua jubilació; aquell que, a l’orde del cap de la manada, donà llum verda a tanta lletra impressa que, feta llei, s’encarnaria en cos viu sobre la sofrida gepa del contribuent. 

“He de parlar en ells”, mussità Peris. “He de dirigir-me al poble”, repetí, pompós i teatral, en veu llaugerament trencada. Només el tictac del rellonge i el soroll plàstic de ventosa de les seues chancletes acompanyaren esta volta al diputat, en el curt periple cap a son deure sagrat. El balcó de sa casa, devingut trona d’un hemicicle a l’hora advers i fermós, l’esperava.

Peris comparegué i, entre dos geranis, alçà un braç a la vicentina manera. Pero l’estrèpit d’una traca tallà de raïl el seu impuls solemne. La gent, adés arraïmada anàrquicament, formà espontàneament un estret corredor a banda i banda del portal. “¡Vixca la nóvia!”, cridà u. “¡Vixca!”, secundaren tots. La dama de blanc, del braç de son progenitor, aparegué majestuosa baix la vertical del balcó. Els aplaudiments se feren unànims.  Els pétals de rosa acaronaven complaents a pare i filla.

Llavors el diputat comprengué i, una volta més, obedí al consens de la manada. “¡Vixca, vixca, vixca la nóvia!”, exclamà Peris, exultant, rediviu, pegant palmes. Mentrimentres, les seues implacables neurones, interpretant l’etern mensage cromosòmic, s'afanyaren a borrar de la seua memòria qualsevol rastre d’aquell curtcircuit inesperat.

El bucle de la llengua (2 de 3)

Si la semana passada rescatàrem unes acreditades opinions de Lleopolt Peñarroja, publicades en 1995, en esta farem lo mateix en Joan Costa i Català. 

El pare Costa, jesuita, naixcut en Palma de Gandia en 1935 i que nos deixà fa ya huit anys, era Llicenciat en Filosofia i Teologia, i fon en distints moments de sa vida Director de les Escoles Professionals de Sant Josep en Valéncia, del Colege Immaculada d’Alacant, Director del Sanatori Lleprològic de Fontilles, ademés d’Acadèmic de Número de la RACV i President de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, entre unes atres ocupacions i responsabilitats.

El pare Costa, ademés de la seua bonhomia, nos deixà una gran cantitat d’estudis llingüístics, havent-se centrat en els texts biblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana, aixina com en un intens treball lexicogràfic durant la preparació del Diccionari General de la Llengua Valenciana, la primera edició del qual (2010), per desgràcia, ya no va poder presenciar en vida. 

De la seua recopilació d’artículs ideològics més recent (El ferro que desperta, publicat per Lo Rat Penat en 1998), extraem les següents pinzellades, que aprofitarem, junt en les de Peñarroja de la semana passada, per a analisar el grau d’evolució de la qüestió llingüística valenciana, quinze anys més tart:

De tant en tant, com els ulls del Guadiana, torna a aflorar el comentari respecte a la necessitat d’un acort llingüístic entre totes les parts de l’espectre polític i acadèmic sobre la llengua valenciana. La veritat és que bona falta nos fa a tots.

Pero dona a sovint l’impressió de que per a certes persones el tema és una pura qüestió de divergències de detall i casi purament d’ortografia. I no és aixina; ni ho ha segut mai. Prèviament a un acort sobre l’ortografia valenciana s’haurien de resoldre unes atres qüestions de fondo, que, diguen lo que diguen, no són acadèmiques sino polítiques. Estes qüestions de fondo són les realment importants i decisives. Es poden centrar en dos punts clau, íntimament relacionats: L’unitat, o no, de la llengua, i el nom de la llengua.

[...]

No és suficient que s’accepte prèviament el nom de valenciana per a la nostra llengua. Ni valdria arribar al compromís de que la llengua es diga en Catalunya catalana i en Valéncia valenciana. S’ha de partir del presupost d’una autonomia total per a la llengua valenciana, lo qual supon la renúncia prèvia a la pretensió dogmàtica de que català i valencià són una mateixa llengua. Que es discutixca acadèmicament tot lo que es vullga, pero que es deixe de fer pancatalanisme des de l’Universitat i des de les escoles, aplicant a la llengua valenciana el nom “acadèmic” de catalana, usant llibres de text catalans, explicant una falsa dependència històrica del valencià respecte al català, denominant catalans autors i obres de la llengua valenciana, modificant el llenguage valencià per a acostar-lo més al català, etc. etc. I que s’acabe d’una volta el mutisme i la tolerància oficial a les contínues interferències del govern autonòmic català en la política llingüística de la nostra comunitat.

Per tant, oblidem el català a l’hora de buscar acorts per a unificar criteris sobre la llengua dels valencians. No el necessitem per a res, no l’hem necessitat mai. Mirem als nostres clàssics i escritors, mirem a la nostra fonètica, miren a cóm es parla, be o mal, en els nostres pobles, per la nostra gent que sempre ha parlat valencià, mirem a la seua evolució històrica, Tenim, i nos sobra, tota la documentació que fa falta, perque no s’ha deixat d’escriure i, sobretot, de parlar valencià durant més de huitcents anys, i ne fa ya siscents que venim dient-li, al nostre parlar, llengua valenciana.

Si no és des d’eixe punt de partida i sobre eixos presuposts, tot intent d’assentar-se a la taula per a buscar acorts s’haurà semat abans de començar, i els resultats que pogueren eixir, si alguna cosa eixia, serien a lo més melons de mata morta.

[...]

La RACV [...] no entra ni vol entrar en qualsevol dialèctica convergent orientada a una llengua única catalana. I la raó, clara i planament dita, és que la Real Acadèmia no vol que la llengua valenciana desaparega com a tal, en nom, en entitat i en contingut. [...] Dir que valencià és llengua catalana no té res a vore en la ciència. Toca arrels més fondes i més immaterials, o a voltes molt materials. Actuar en l’implantació d’una normativa i d’una codificació del valencià des d’eixe presupost, és provocar una guerra llingüística, en la que estan involucrats molts atres aspectes ideològics, polítics, sociològics i econòmics, que no pertoquen solament a determinats grups, sempre minoritaris, sino a la totalitat del poble valencià. El nomenat domini llingüístic implica molts atres dominis no gens acadèmics.

[...]

Hi ha frustració, hi ha resentiment, hi ha revolta en el cor de molts valencians. Hi ha un complet desamor a la política llingüística, o falta d’ella, que estan duent a terme els governants. Hi ha molt de recel, plenament justificat pels fets de cada dia, de que, una volta més, la llengua i la cultura valenciana, que ve a representar al poble valencià, són moneda de canvi.

[...]

La cega indiferència dels polítics, l’esmussada sensibilitat que demostren per estos valors bàsics, que són la mèdula espinal que sosté la consciència i la força d’un poble, van fent covar una còlera sorda, que podria molt be pegar un dia un esclafit. Són massa colps constants sobre una mateixa ferida.

Hi ha, hui més que mai, i cada volta més, una forta consciència en el poble de que volen privar-lo de la seua identitat i del seu patrimoni. Privació consentida, quan no promoguda, per la gran majoria de la classe política i de l’alta classe social, que fa ya temps ha deixat de parlar valencià, encara que “lo entiende”, pero que no entén res de per qué es fa qüestió d’una paraula, d’una lletra o d’un accent, sense vore lo que està en joc realment.

Ad ells no els brunyen les orelles de sentir cada dia en TVV, per posar un eixemple, “el millòr futbòl del mòn”, en les os ben obertes i toves com una pandorgada. Plantarien potser les orelles si algú en el Consell es posara a dir “cada diomingo a València, todo y que muchos no salen, medio milión de personas son a la calle por pasear, el cual es muy adiente”. I suponc que els cauria la cara de vergonya si des de l’Universitat els repetiren una i mil voltes sériament que això és el cult i correcte castellà. Igual acabaven creent-ho i consentint-ho.

¿Qué creuen que sentim els valenciaparlants de tota la vida, que amem i parlem la llengua que hem rebut dels nostres pares, davant de tant d’abús en nom d’una estranya unitat no mai sentida ni volguda? I més quan eixe poble nostre, mantingut en l’ignorància i en l’engany durant tants anys, va descobrint a poc a poc que la llengua que parlem els valencians naix en Valéncia, es fa en Valéncia i arriba en el Regne de Valéncia a un cim lliterari del que molts atres pobles no tenen la sòrt de poder-se ufanar, i sempre baix el nom de llengua valenciana.

Un motiu suficient per a alçar dret a un poble, l’han tornat, sobretot els polítics i gent politisada, en símbol de rebuig, en pedra al coll de l’autoestima, en jou de subjecció, en bandera d’estèril divisió i enfrontament, en tanca i corral de ramat sempre a punt d’estampida, sobretot quan li acosten el ferro calent d’una marca que no li pertany, ni tampoc reconeix. Tinc l’angoixant sensació de que els polítics no saben lo que fan ni de qué es tracta.

Joan Costa, El ferro que desperta, 1998.

Pròximament, la tercera part de la série.