Una bandera per a la ciutat de Valéncia

En un post anterior vàrem comentar la desaparició històrica d'una bandera de la ciutat de Valéncia, produïda en els anys del trasllat de les antigues cases consistorials (en la plaça de la Mare de Deu) a les actuals, al voltant de 1855.

Esta bandera, com explicàvem en el post, havia de ser roja, en l'escut de la ciutat pintat o brodat al centre, segons va deduir Antoni Atienza d'una descripció de Vicent Boix en la seua obra “El Encubierto de Valencia”. Boix parla d'una bandera que en el moment de l'escritura del Encubierto encara es trobava en la Casa de la Ciutat, ya feta a péntols, i que no ha aplegat als nostres dies:

“Los Tercios valencianos tenían su pendón principal y era el que subsiste todavía hecho girones; se halla conservado en la capilla de la Casa de la Ciudad; su color es carmesí, orlado de franjas de oro, y en su centro, bordadas las barras de Aragón, las “LL” y la corona de las Armas de Valencia”.

Esta desaparició, com també explicàrem en eixe post, vindria confirmada per les descripcions de Zacarés i del Llibre d'Actes Municipal de les banderes històriques guardades en la Casa de la Ciutat, separades alguns anys entre sí, i en les que es constata la desaparició d'una bandera, que encara apareix en la descripció de Zacarés, i ya no en la posterior del Llibre d'Actes (corresponent al moment de la ruïna de l'antiga Casa de la Ciutat).

Repassàrem també testimonis de l'época de les Germanies en els que es distinguia entre la bandera del Rat Penat (la Senyera) i unes banderes de la ciutat de Valéncia, que havien de tindre el disseny comentat.

Díem també que eixe disseny de bandera és comú al de les banderes històriques d'atres poblacions valencianes (com Alzira o Xàtiva), i és també semblant al de les banderes roges en una orla groga i en l'escut de les barres coronat al centre, que apareixen onejant en l'alt del castell d'Oriola i en la seua muralla (junt a banderes reals quatribarrades) en un antic gravat que representa el sege de la ciutat durant la Guerra dels Dos Peres, a finals del segle XIV.

Sege d'Oriola en la Guerra dels Dos Peres, en un gravat datat en 1568 i que es troba en l'Archiu Històric Nacional

Gravat de 1772. En l'explicació que acompanya a l'image, es referix a la bandera representada com a "señª, las armas de Valencia"

Finalment, diguérem també que, en bona llògica, seria alguns anys després quan el mateix Boix, desfeta definitivament la “bandera de la ciutat” que estava ya “hecha girones” en el moment de l'escritura de ”El Encubierto de Valencia”, repartira alguns dels seus fragments, com alguns de tela roja que encara es conserven i mencionen alguns autors, en una inscripció que diu “Noble girón del pendón antiguo de Valencia que data desde el año 1240 regalado por el Excmo. Ayuntamiento de Valencia de 1849 a D. Vicent Boix”.

A partir d'este fet, de la mateixa forma que alguns han propost, molt raonablement, usar el gentilici “valentí” per a referir-se només als habitants de la Ciutat de Valéncia, i reservar el gentilici “valencià” per als del Regne, yo vaig propondre en el post recuperar este disseny de bandera de la Ciutat de Valéncia (roja, en una orla groga en les vores, i en l'escut de les quatre barres, corona, “LL” coronades i Rat penat al centre) com a això: com a bandera local de la ciutat, distinta de la Senyera coronada, que representa a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d'Ademús a Xàbia.

Com ya vaig dir, la renúncia explícita de la ciutat de Valéncia a la Senyera coronada com a bandera oficial del municipi (actualment ho és només de forma tradicional, ya que no hi ha ninguna declaració oficial que ho determine, a diferència de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat respecte de la Senyera) no falsejaria en absolut l'història, ya que recuperaria un disseny alternatiu de bandera de la ciutat que també ha existit en atres époques, que respecta de forma pulcra la nostra heràldica tradicional i oficial, i tancaria definitivament la polèmica sobre si el blau és o no només de la ciutat.

I de pas, serviria per a diluir les reticències i suspicàcies que la Senyera coronada desperta encara en determinats sectors sociològics que continuen veent-la com a una bandera "exclusivament de la ciutat de Valéncia" (desconeixent, tot s'ha de dir, la seua història).

Igualment, el simbolisme de la Senyera coronada, en tant que objecte principal de veneració i afirmació històrica, sentimental i regionalista-nacionalista, continuaria intacte, en la seua condició de bandera oficial de tot el regne; i òbviament, en atenció a la tradició secular, podria continuar sent custodiada pel consistori municipal de Valéncia.

Este post de recordatori és simplement una excusa per a mostrar un disseny preliminar d'eixa bandera privativa que es recuperaria per a la ciutat de Valéncia, que estiguí preparant ahir en un momentet de creativitat...

Proposta de bandera per a la Ciutat de Valéncia, segons la descripció de Vicent Boix

Als amics que lligen de tant en tant este blog, els demane, per favor, que opinen...

No creeu que valdria la pena intentar-ho?

El banc del passeig de la Pechina

En l'Olivereta, el meu barri d'adopció, hi ha un banc de pedra, de bella i antiga factura, pero que no crida massa l'atenció de la gent. Està en el Passeig de la Pechina, a l'altura de l'antiga Presó de Dònes (creuament en el carrer de Torres).

El banc, en mig del no res

El fet d'estar ubicat en una acera estreta, que confronta de forma absolutament desprotegida en una autèntica autopista de quatre carrils; i les visites freqüents de persones poc cíviques, que usen este cantó com a pixador, no el fan precisament popular entre el veïnat. En definitiva, el banc pot donar gràcies, simplement, per continuar existint, a estes altures de l'història.


El banc, esculpit en pedra calcàrea, imita, com podem vore, la forma d'un llarc i historiat sofà:


Este banc sempre m'ha cridat l'atenció, des de la primera volta que passí per ací: per la seua curiosa forma, i també, per tindre davant una terraça, de fàbrica prou important, sobre l'antepit del riu (l'única en tot el tram des de Mislata fins a la Gran Via). Cosa que, al meu parer, indicaria que fins fa poc este lloc hauria fet unes funcions de mirador, que devia convidar als vianants a assentar-se tranquilament sobre l'antiga pedra del banc per a, simplement, disfrutar del paisage mentres descansaven de la caminada:


Unes funcions que actualment ha perdut per complet, totalment aïllat, descontextualisat i voltat de construccions per totes bandes, i desapareguda la, fins fa poc, esplèndida vista al front, que donava a la partida de Sant Pau de Campanar. Unes vistes tapades per les copes d'uns pins de recent plantació en el llit del riu, i, irremediablement, pels edificis de vint plantes construïts sobre l'horta de Campanar, a l'atra vora del riu:

Fa poc, la llectura de una recopilació facsímil de la famosa revista satírica valenciana El Mole (pot adquirir-se molt econòmicament en les Llibreries París-Valencia) me va confirmar l'aparent antiguitat d'este banc.

Portada de la revista "El Mole" (1837)

Esta publicació, escrita íntegrament en llengua valenciana, tenia vàries seccions, de temàtica molt variada, i en conjunt oferia una visió humorística i incisiva de l'actualitat valenciana del moment. Les guerres carlistes; l'ineptitut dels polítics de l'época, començant pel famós Mendizábal; les festes, costums i notícies diverses de la vida cotidiana de la Ciutat i Regne; les ingerències de l'església en la societat, la política o la justícia; la reivindicació de la dignitat de l'idioma propi; o els problemes de la pròpia revista en la justícia, tractant per tots els mijos d'eludir la censura a causa de la lliberalitat de les opinions expressades, en ple regnat absolutiste d'Isabel II, són temes que podem llegir en les pàgines del Mole, en un valencià decimonònic molt autèntic i ric. Tot, tractat baix el prisma d'això que entenem per pur i típic humor valencià.

La revista era editada per Josep Maria Bonilla (1808-1870), pero dona l'impressió que eren vàries les persones que colaboraven en la seua redacció, com ho demostrarien les referències que es fan a la "Junta del Mole", o els diversos malnoms en que firmen els autors dels diferents texts de la revista: Sento Formal, Nap-i-col, Garrofa o el Dotor Pallorfa.

En conjunt, El Mole era lo més paregut a un blog crític i d'actualitat que els valencians de la primera mitat del sigle XIX podien fer.

La revista tenia una secció fixa: "Ilustració popular. Descripció de la Ciutat y Reine de Valencia", que pretenia ensenyar als llectors qüestions bàsiques sobre l'història dels valencians. Esta secció era firmada per Sento Formal i tenia la particularitat de que respectava prou l'ortografia valenciana tradicional, al contrari que el restant de la revista, que ya usava una ortografia totalment castellanisada (que tanta popularitat tindria en décades posteriors).

En concret, en el número 10, del 14 de juny de 1837, parlant dels ponts i les obres de protecció del riu Turia, se diu en esta secció lo següent (transcrit en ortografia original):

En l'any 1601 se rematá el paredó que va desde el pont del Real hasta el de la Trinitat. En 1606 se feu el pont del Portal nou, ú de Sen Jusep, per haberse endut una riuada el antic, y se continuá el paredó hasta dit pont. Ultimament se seguí la obra, pero solament per la dreta del riu, y aplega hasta la Creu de Mislata. De modo que desde que el riu comenzá á correr per baix de les muralles, va ya encaixonat per un cauce desahogat, y preserva á la capital de les avengudes.

El paredó que va desde el Portal nou hasta la Creu de Mislata es no solament fort y sólido, sino magnific per els bancs de pedra que té de tret en tret molt enriquits de adornos de escultura, en especial el últim [g]ròs (?) que comenza despues de la última rampa, casi enfront del hort de Juliá. Desde este paredó se disfruta una de les mes hermoses y magnífiques perspectives que té Valencia; pues se veu com en un panorama, part de la muralla de Senta Catalina, el Portal nou y pont de Sen Jusep en primer terme. Despues van en degradació apareixent en el cuadro el convent de la Zaidia, el arrabal de Molvedre y cúpula de Senta Mónica; mes llunt la elegant y graciosa fábrica de Sen Pio Quinto; quedant en últim terme y ocupant el fondo de la perspectiva el monasteri de Sen Miguel de los Reyes, y els hermosos grupos de ábres de l'alameda y camí del Grau; tot revestit de la verdor mes encantadora, que forma un admirable contrast en la tinta dels edificis.

No hem pogut localisar eixa última rampa que mencionava Sento Formal (tal volta desaparegué quan se construí el pont de Campanar, que es troba uns cent metros abans del banc), pero sí és cert que no hi ha més bancs ni miradors en tot el tram, ni rampes fins a aplegar a Mislata. I també, que l'antiga Alqueria de Julià, junt en les recialles de lo que fon el seu famós hort, subsistix encara hui, uns cent metros més cap a Mislata (en la següent travessia del Passeig de la Pechina en direcció a Mislata: carrer de Velázquez, cantó a Castán Tobeñas).

L'Alqueria de Julià (frontera del carrer de Castán Tobeñas, tradicionalment conegut com a Quart Extramurs)

Part posterior de l'alqueria, en lo que queda del seu antic hort

Detall de la finestra principal de l'Alqueria de Julià

Esta alqueria, declarada Monument Històric Artístic i Bé d'Interés Cultural en 1978, i abandonada hui, a l'espera d'un us digne que li hauria d'otorgar l'Ajuntament de la capital valenciana (l'últim fon el de colege públic), data del segle XVII, és d'estil barroc, i destaca per la seua decoració interior i la seua torre mirador quadrada (anàloga a les que la nostra ilustre corporació municipal se dedica a assolar últimament, de forma festiva, en el Cabanyal).

La seua situació privilegiada (en l'antic camí de Valéncia a Madrit per las Cabrillas) la féu participar en molts episodis de l'història de la ciutat. Des d'esta torre, per eixemple, el mariscal napoleònic Suchet va dirigir en 1808 l'atac previ a l'ocupació de Valéncia (clar, quan entre Valéncia i Mislata no hi havia res més que hortes i alqueries...).

Més tart, en 1837 (el mateix any, curiosament, de la publicació de la revista consultada), el pretendiente Don Carlos, germà de la reina Isabel II, arribà a contemplar la ciutat de Valéncia, sense que les seues tropes carlistes aplegaren mai a entrar en la mateixa. Igualment, en 1840, la reina Isabel II passà la nit en esta alqueria, esperant l'abdicació de sa mare, la reina regent Maria Cristina, en el Palau de Cervelló. Fins i tot, segons la tradició, Sant Vicent Ferrer predicà junt a una carrasca del seu hort...

Quí ho diria, veent-la hui, amagada entre anodins blocs de vivendes dels anys xixanta del segle passat, desfigurada per reformes recents d'escassa fortuna, i desprovista ya quasi per complet del seu antany famós hort...

Quí diria també, assentant-nos hui en el nostre abandonat banc de pedra, que des d'este lloc alguna volta es va disfrutar de "una de les mes hermoses y magnífiques perspectives que té Valencia", en paraules de Sento Formal.

Ni la muralla de Senta Catalina, ni el convent de la Saidia, ni el Portal Nou existixen ya; el raval de Morvedre sucumbix sense remei, substituït per edificis de factura moderna (a pesar d'albergar en les seues entranyes el més antic establiment humà de la ciutat de Valéncia); i afirmar, com se fea en El Mole, que des d'este punt es podia divisar la muralla de la ciutat, Sant Miquel dels Reis o el camí del Grau "tot revestit de la verdor més encantadora" podria paréixer una grotesca broma al 99% dels habitadors actuals d'esta santa ciutat.

Evitar que continue la pèrdua d'un patrimoni tan important i tan intangible com el paisage valencià, i particularment el de l'horta de la Vega de Valéncia, és, en teoria, l'objectiu de la famosa Llei 4/2004, de 30 de junt, de la Generalitat, d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisage. Pero, com se sap, feta la llei, feta la trampa. El fet que, baix els auspicis d'esta norma, algú puga justificar tècnicament, per eixemple, la destrucció i cimentat de l'horta d'Alboraya i la partida de Vera, com comentí en este blog fa un temps, ya programada i sentenciada, i només i a l'espera de finançació, demostra l'enorme debilitat d'esta normativa teòricament proteccionista...

Qué nos passa, valencians?

Sobre el Penó de la Conquesta

Després d'unes quantes semanes sense tocar el tema estrela de la Senyera, vaig a reprendre'l parlant del Penó de la Conquesta.

Com és sabut, el conegut com a Penó de la Conquesta és una bandera de llenç que es conserva en una vitrina en l'Archiu Històric Municipal de Valéncia.

Penó de la Conquesta (Ajuntament de Valéncia)

La bandera està formada per tres bandes de tela blanca (engroguida en el pas del temps), cosides en vertical. Les dos costures són perfectament perceptibles si es contempla la bandera des de prop.

La tela central coincidix en les dos franges roges i la blanca-groga del centre, i en la seua part inferior es prolonga respecte de les teles dels costats uns quants centímetres en recte. Les dos teles laterals, que abarquen el restant de barres, estan retallades irregularment i esgarrades en la seua part baixa, conformant en conjunt un extrem inferior aproximadament bocellat.

Les quatre barres roges estan simplement pintades sobre la tela de llenç, per a donar-li un aspecte de senyal real d'Aragó. Presenta també en la seua part alta una inscripció en castellà ("Año 1238") a la que s'atribuïx un orige modern.

El Marqués de Cruïlles, en la seua Guía urbana de Valencia antigua y moderna (1876) dona unes mides del Penó de 2,27 cm d'ample i 2,40 cm de llargària, lo que la fa un poc més curta i un poc més ampla que la Real Senyera, que es conserva en una atra vitrina, just davant del Penó.

Real Senyera (Ajuntament de Valéncia)

La tradició diu que el Penó de la Conquesta és la mateixa bandera que els musulmans valencians hissaren en la Torre d'Ali Bufat en 1238, per a simbolisar la rendició de la ciutat de Valéncia a Jaume I. En efecte, el propi monarca, en el seu Libre dels Feyts, relata este fet de la següent manera:

E quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al Rey [Zahén, rei de Valéncia] e a rais Abhalmalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valéntia, e que nengun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en aquella torre que ara és del Temple; e ells dixeren que·ls playa. E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quant vim nostra senyera sus en la torre descavalcam e dreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls besant la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta.

No cal dir que esta costum era comuna i natural, quan de conquistar ciutats se tractava, i es tornà a repetir, per eixemple, en la conquesta de la ciutat de Múrcia pel mateix Jaume I:

E, quant vench al quart dia, aguisam •L• cavallers, ab lurs cavals armats e ab •CXX• balesters de Tortosa; e nós esperam-los costa l’aygua de Segura, prop l’alcàcer, esperan quant vendrian e quant metrien nostra senyera sus, e tenrien les torres los nostres. E tardaven molt los nostres de pujar sus, e nós pregàvem sancta Maria de ço que nós desijàvem, que ella fos aquí ahorada e creüda, que u acabàssem, e que ella que•n pregàs lo seu car Fiyl. E havíem gran dupte que no•ls presessen, pus que tant tardaven. E, quan nós haguem estat •I• gran peça, nós vim la nostra senyera lassús en l’alcàcer e les torres guarnides ben e gent d’òmens e de balesters nostres. E davalam en terra de nostre caval, e grahim a nostre Senyor Déu la mercé que ell nos havia feyta, e ficam los jonols, ploram e besam la terra. E tornam-nos-en a nostra albergada.

Este Penó ha segut objecte de valoracions certament desiguals a lo llarc de la seua història. Com és sabut, en l'actualitat, és objecte de veneració patriòtica i quasi sagrada per cert sector valencià de tendència catalanista. Sector que simultàneament sol negar qualsevol llegitimitat històrica i simbòlica a la Real Senyera coronada, bandera oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana des de 1982.

La sacralisació del Penó arriba, en estos rogles d'opinió, fins al punt de representar-lo gràficament de forma exacta, en els seus retalls irregulars de la seua part inferior (pero sense l'inscripció en castellà de la part superior...).

Alguns investigadors pertanyents a esta corrent d'opinió (Pere Maria Orts, Pau Viciano) afirmen també insistentment (prou erròneament, al meu parer, i ya direm per qué) que l'actual Real Senyera, que acaba en forma bipartida, tenia també originàriament forma bocellada com el Penó... en el provable objectiu de donar-li al Penó de la Conquesta una miqueta més de llegitimitat històrica (i de llevar-li-la de pas a la Senyera, clar).

L'història del Penó, efectivament, és bonica, pero té un problema important: no hi ha ninguna constància escrita que parle de l'existència del Penó de la Conquesta, abans del segle XVI. És dir, trescents anys després de la seua teòrica confecció.

Esta primera alusió la fa, de forma certament novelesca, Pere Antoni Beuter en el seu Libro segundo de la crónica de España, publicat en 1551:

Hazia un ventezico, que descogia la bandera haziendola jugar en el ayre, de suerte que las barras de Aragón se devisaron clarissimamente de la tienda que estava más lexos en el Real, por lo qual se hizo una gran señal y sentimiento de alegria y plazer. Esta bandera estuvo alli donde se puso muchos dias que no se quito. Y despues haviendo el Rey edificado la Yglesia do el cuerpo de S. Vicente martyr estuviera escondido y sepultado que estava fuera de los muros de la ciudad, la mandó colgar en la boveda de encima el altar mayor do estuvo casi trescientos años.

El problema és que res se diu en el Libre dels Feyts, ni en cap atre lloc, abans de la descripció de Beuter en el segle XVI, sobre eixa suposta orde del Rei En Jaume de fer-lo penjar de la bòveda de Sant Vicent de la Roqueta.

Tampoc és menester dir que en ninguna de les processons del 9 d'octubre que venien celebrant-se des de 1338, ni en les festes dels successius Centenaris de la conquesta, ni en ningun acte civil o religiós de la ciutat, se menciona l'existència del Penó de la Conquesta, ni la seua presència en l'església de Sant Vicent de la Roqueta. L'únic objecte de veneració en totes elles, en totes les époques, que es trau sense inclinar-se des de la finestra de la Casa de la Ciutat, i és escoltat per totes les institucions de la Ciutat i Regne, tal com fem hui, és, casualment, la famosa Real Senyera del Rat Penat...

S'ha de dir que, per estes i atres qüestions, Beuter s'ha guanyat una reputació d'historiador fantasiós. Fon ell, precisament, el primer en parlar del supost orige de les quatre barres en els famosos dits banyats en sanc del comte barceloní Guifré el Pilós (més conegut en castellà com a Wifredo el Velloso) allà pel segle IX. Est orige llegendari féu furor entre certs historiadors catalans (i no pocs valencians), i encara en el present trobarem fàcilment gent que crega esta llegenda com a paraula revelada.

No cal dir que no hi ha ninguna font històrica que l'acredite, pero la llegenda, i el debat subsegüent sobre si l'orige inicial de les barres és català o aragonés, ha fet omplir també de forma apassionada moltes pàgines. Sense anar més llunt, la pàgina oficial de les Corts Aragoneses, en l'apartat de Símbols d'Aragó, tracta el tema de forma molt clara i contundent.

(no busqueu en la pàgina web de la Generalitat Valenciana algun apartat paregut que descriga mínimament els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua història, perque no n'hi ha cap. No hi ha de qué sorprendre's. És lo que té el sentimentalisme buit de contingut d'alguns dels nostres polítics: s'acaba en el mateix moment en que finalisa l'acte televisat al que assistixen)

Després de l'alusió de Beuter, no trobem ninguna atra menció del Penó de la Conquesta fins a 1640. Marc Antoni Ortí, en la descripció de les festes del Quart Centenari de la conquesta, se referix al Penó com al que:

...poco después de la conquista dexó [Jaume I] colgado en la boveda de la Iglesia de S. Vicente Martir donde aun hoy permanece, y consta que es el mismo. Porque el Dotor Pedro Antonio Beuter, predicando en la santa Iglesia de Valencia, quando se celebraron las fiestas del Siglo tercero, en el año 1538 hablando en este estandarte, dixo, que entonces avia trescientos años que estava colgado en la boveda de la Iglesia de S. Vicente Martir. Y a los ultimos de Agosto del año 1638, Dionisio Dassio Racional de Valencia le mandó descolgar, y averiguo por su antigüedad y hechura, que era el mismo, de quien el Dotor Beuter avia tratado en su sermon.

És dir, Ortí creu que el Penó es el mismo que el de Jaume I, simplement, perque ho digué Beuter en 1538, i també, perque el Racional averiguó por antigüedad y hechura que era el mismo... Autèntic método científic... Llàstima que el voluntarisme i la credulitat romàntica d'alguns estudiosos en este sentit (Pere Maria Orts, Pau Viciano...) no els tinguen igualment desenrollats quan de la Real Senyera coronada es tracta... per molt que d'esta última bandera es conserven fins les factures de la seua elaboració, com vorem pròximament.

El seu nét Josep Vicent Ortí, en la descripció de les festes del centenari de 1738 (en les que es tragué, com a excepció, la Senyera de l'arca en la que l'havien tancada després de la Guerra de Successió, com a símbol perillós de les llibertats perdudes, les noves autoritats borbòniques), no fa sino repetir les referències del seu yayo, sense afegir res més.

Se dona la circumstància de que en 1738 la processó de Sant Donís ni tan sols aplegà a passar pel Convent de Sant Vicent de la Roqueta (a diferència de les anteriors) a petició del Cabildo Eclesiástico, preocupat perque "lo dilatado de ella [la processó] fatigaria notablemente a sus assistentes los señores Arzobispo, Capitan General, ambos Cabildos, Nobleza, Cleros, y Comunidades Religiosas..." Sense comentaris...

De les diverses descripcions de les banderes presents en la Casa de la Ciutat en el segle XIX, sabem que el Penó de la Conquesta ya es trobava entre elles. És el Marqués de Cruïlles qui dona l'explicació a este fet, en la seua Guía de 1876. Després de repetir les asseveracions de Beuter i els dos Ortins, i d'afirmar, com a indiscutible prova de la seua autenticitat, que "jamás se ha contradicho la identidad de este apreciable lienzo" (un atre al que li agradava el método científic), diu que:

Este lienzo estuvo colgado de la bóveda de dicha iglesia á la manera que muchos otros pendones no menos históricos lo están todavía en semejantes sitios. Aun permaneció como mirado con indiferencia algun tiempo despues de la esclaustracion de 1835; y al disponerse el derribo del saliente que dicha iglesia tenia á la parte de la valle, y de que se creyó útil así para la fortificacion como para comodidad del tránsito, fué transportado á las casas Consistoriales, siéndonos notoria esta circunstancia é identidad por informe verbal del mismo empleado que lo recibió.

En 1838 se dispuso una urna de cristales en forma de pirámide donde se conserva haciendo juego con la bandera de la ciudad, á los lados del retrato del rey á quien arrancó lágrimas de agradecimiento á Dios la vista de los brillantes colores de este pendon real.

En paraules d'Antoni Atienza en La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians, en este trasllat, "eixe penó que mai havia representat res per als valencians, fins al punt que cap croniste l'havia descrit de manera adequada, guanyà un relleu importantíssim, equiparant-se en importància a la Real Senyera, junt a la qual fon guardat".

Tant el Penó com la Real Senyera reaparegueren definitivament en les festes del centenari de 1838, i va ser comú a partir de finals del segle XIX representar-los junts en diversos gravats. Éste és el primer gravat (molt conegut) en el que es té constància gràfica exacta de l'aspecte de les dos banderes.

Eixa és l'història del nostre Penó, sense entrar en époques més modernes que requeririen un tractament més ampli...

Ha de dir-se que, davant la falta de testimonis concloents que acrediten l'antiguitat del Penó, sol recórrer-se com a justificació històrica al material rudimentari en que està confeccionat el Penó (llenç o estamenya, sobre el que simplement se pintaren les barres) com a prova de que podria ser perfectament el mateix que es va fabricar ràpidament, en els primers materials que es trobaren, per a hissar-lo en la Torre del Temple... Com a poder ser, ausades que pot ser...

Igualment, solen enarborar-se les pintures gòtiques del castell d'Alcanyís (pintades, tot s'ha de dir, el segle XIV, un segle després de la conquesta de Valéncia) com a prova de que el Penó de la Conquesta té el mateix disseny abocellat que les banderes que es veuen en una de les pintures, hissades en una fortalea que teòricament representa la ciutat de Valéncia conquistada per Jaume I...

Pintures del Castell d'Alcanyís (segle XIV)

El primer problema (important, com vorem més avant) és que, com se veu perfectament en l'image, no són una, sino dos, les banderes barrades que onegen sobre la ciutat de Valéncia.

El segon, que les banderes representades en les pintures tenen a soles tres barres (no quatre), i ademés, l'estandart que acompanya a Jaume I només ne té dos (hi ha, com és sabut, una polèmica secundària sobre el número de barres que tenia originàriament la Senyera de Valéncia, en la que no entrarem de moment).

Representació de Jaume I en les pintures del Castell d'Alcanyís

En definitiva, com díem, una història molt bonica, la del Penó. Tan bonica com la de la suposta espasa Tizona del Cid, i tan igualment susceptible de ser usada políticament per segons quí, o de ser contestada en arguments, per creure alguns que no hi ha proves concloents de que tal espasa siga autèntica, o simplement, per motius estrictament polítics contraris als anteriors...

El problema es complica més encara en les relíquies sagrades. Un bon eixemple és el Sant Calze que tenim en la Sèu, que ha de competir, com a mínim, en atres sèt relíquies que es disputen ser la copa original que va usar Jesucrist en l'Últim Sopar...

Este és el cas, precisament, del nostre Penó de la Conquesta, que té un atre competidor en la localitat aragonesa de Daroca...

Bandera conservada en l'Ajuntament de Daroca

Segons la tradició, Daroca, gràcies a la seua meritòria participació en la presa de Valéncia, conserva la bandera en el senyal real que segons la tradició fon colocat en les muralles musulmanes de la ciutat i després fon regalat per Jaume I a la ciutat com a recompensa...

En la bandera, de 107 x 173 cm, hi ha porcions de tela de tafetà de dos banderes, que es varen restaurar junts en el segle XX unint els dos teixits en un, en dos cares. Hi ha, ademés, un làbar constantinià brodat en el centre. La bandera és propietat de l'Ajuntament de Daroca, que les trau en processó en la festa del Corpus...

Ara qué fem?

I no penseu que som els únics que discutim sobre estes coses. Per Internet se poden trobar coses com una crítica sobre l'autenticitat del Pendón de la Conquista de les Illes Canàries per la corona de Castella, conservat en La Laguna (Tenerife) i que es trau en processó el dia de Sant Jaume... O també, opinions sobre el Manifiesto contra el Pendón, firmat per persones de tendència nacionalista i d'esquerres, per ser este Pendón "simbología autoritaria y de exaltación de la conquista" que "ensalza el hecho colonial de la incorporación de Canarias a la Corona de Castilla, bajo una óptica totalmente manipulada de los sucesos históricos sin recargos morales y penas de lesa humanidad dado el tiempo pasado..." Açò no ho havíem pensat, veus?



En fi. No m'estendré més. La conclusió que vullc traure de tota esta exposició és senzilla. Si yo tinguera la mateixa mala llet i prepotència de la que alguns fan gala quan se despachen a gust en la Senyera coronada, yo podria afirmar tranquilament, i damunt dormint be per les nits, que el Penó de la Conquesta és, simplement, un invent del segle XVI.

Efectivament, per la mateixa época o posteriors, per eixemple, aparegueren també l'espasa o els esperons de Jaume I, que tenen tanta (o tan poca) provabilitat com el Penó de ser autèntics. O les famoses Trobes de Mossén Febrer, teòricament redactades en l'época de Pere el Cerimoniós, i que molt provablement són una falsificació (molt interessant, això sí) del segle XVII...

Pero no ho faré. Massa hem patit els valencians els últims anys com per a continuar tirant més llenya al fòc. No val la pena discutir per estes coses si es plantegen més com baralles entre hooligans d'un equip de fútbol, que com a discusió assossegada entre persones civilisades. Sigam generosos (i esperem, en acabant que els demés ho siguen). Repetixc atra volta la mateixa frase: és una història bonica, i simplement per això, mereixeria ser certa.

Acceptarem sense problemes, per tant, que una reproducció del Penó, en tots els seus sagrats retalls irregulars, aparega en processons supostament ambientades en el segle XV (com va passar en la celebrada en Valéncia el passat 9 d'octubre de 2008). Un segle XV en el que, com hem vist, ningú parlava encara de l'existència de cap Penó de la Conquesta, ni molt menys el trea en provessó...

I si en alguns pobles tenen regidors que cada 9 d'octubre no es queden tranquils si no hissen una reproducció del Penó en el seu ajuntament, als sons d'una bonica melodia tradicional (la Muixeranga) que fins als anys setanta del segle passat no era més que un acompanyament a la processó religiosa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí... ho acceptarem, també. Sempre, clar està, que mantinguen la Real Senyera en el seu lloc en el balcó, i dient ben alt i ben clar que ni el Penó de la Conquesta és la bandera que representa al poble o nació dels valencians, ni eixa melodia algemesinenca és res més que una preciosa cançó tradicional valenciana. Ningú és perfecte, i aixina és la democràcia. Tolerar la diferència, i convéncer en raons al que no pensa com tu.

I si un dia apareix un document en el que per fi s'acredita l'antiguitat del Penó (cosa difícil), nos alegrarem, perque donarà una miqueta de satisfacció i tranquilitat d'esperit ad eixos atribulats i necessàriament infeliços valencians que tanta obsessió tenen en basar la seua identitat personal en els seus suposts antepassats catalans de 20 generacions arrere...

Dit lo qual, i remarcant el meu bon rollo i la meua generositat, quedaré també a l'espera de que algú em diga en quín document de l'época foral (no de cap estudiós d'ara) se diu que el Penó de la Conquesta (una bandera pràcticament desconeguda, amagada en un racó d'una església fins al segle XIX) era la bandera del Regne de Valéncia, com alguns se farten de dir, creent-se carregats de raó.

O d'a ón se deduïx que eixa bandera (en tots els seus retalls irregulars inclosos, naturalment) haja de ser obligatòriament i indiscutiblement la bandera oficial de l'actual Comunitat Valenciana, com alguns pareixen pretendre també.

O a ón m'equivoque si crec plenament justificada la llegitimitat de la Real Senyera coronada com a la bandera històrica per antonomàsia dels valencians, o a ón vaig errat si dic que estic plenament convençut en la seua idoneitat com a la bandera que millor representa les nostres aspiracions i la nostra identitat com a poble.

O algú que m'explique, també, de pas, eixa mania que tenen alguns d'interpretar l'història i la realitat actual dels valencians (i la seua pròpia personalitat) com si no hagueren passat quasi huit segles entre la conquesta de Jaume I i el present...

Amor no "normalitzat"

Carretera Sagunt - Petrés, prop de l'A-7