Mostrando entradas con la etiqueta falles. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta falles. Mostrar todas las entradas

20 mar 2016

Carta a Ingrid


El taxi recorre en parsimònia els carrers de la ciutat. La llògica parquetat del conductor –ni ell parla anglés ni yo parle castellà o valencià– s’unix al silenci estrany que impregna l’ambient. La vida transcorre normal en les aceres, en el trànsit, en les vides i en les cares de la gent. Pero és precisament eixa normalitat la que continua sorprenent-me i pertorbant-me. 

Com si no res haguera passat. Com si no res haguera existit. El despertar d’un somi.

Ya siga per casualitat o per profecia autocomplida, des de que Tu te n’anares –i Yo, com a conseqüència, volguí escapar del lloc a on els Dos fórem U– sempre m’he sentit ben tractat pels hospedadors ocasionals que m’acullen en mon periple anàrquic per este món de llàgrimes i somriures, per este camí de vore i de fer.

Pero este viage ha segut molt diferent. Generosament diferent. Una rara naturalitat, una energia bàsica, una calor inesperada s’ha apoderat de mi els últims dies. I tal volta per això em costa tant fer-me ara a l’idea de la seua necessària pèrdua.

Un dol en tota regla. Banal, fútil, inclús frívol, pero dol al cap i a la fi. Un dol que passarà ràpit, desvanit pel vent, tenint-ne com tinc tants atres dols sepultats, fossilisats en la gepa del pas dels anys. Dols tornats pedra negra com el basalt, pero disposts encara a ser desenterrats en una aixada suficientment atrevida i poderosa.

Quin poble, este que abandone hui. Tan antic i a l’hora tan infantil. Tan capaç de lo millor i de lo pijor. Lo millor i lo pijor d’un chiquet inconstant, inquiet i somiador, que no fa mai cas dels seus més preats joguets pero monta en còlera quan un atre infant s’interessa per ells. El mateix chiquet que, invariablement, tornarà a abandonar els seus ninos sagrats en un calaix o baix del llit, en quant l’amic-enemic espoliador distraga la seua atenció d’ells.

Ocorre també, no obstant, que este chiquet inquiet i somiador mai para de crear joguets nous a partir dels elements més insospitats. Talment com si creguera que l’única manera possible de jugar fora construir artefactes per a abandonar-los immediatament en un racó... Sí: una semana és prou per a conéixer ad algú, ya siga persona o poble, si el tractes les vintiquatre hores del dia. Si eres capaç d’observar-lo sense vestidures... o en totes les vestidures possibles. I este és el cas. Estic convençut.

Potser siga eixa la millor de les conclusions d’este viage: no és tant lo que es té, sino lo que es goja. Algú afegiria també, ben certerament, que és també lo que es deprén. El Carpe diem dels llatins, en un matís més trascendent.

Quina lliçó de vida anit, en els cabirons encara fumejants, en una cara grotesca aguaitant per entre les brases i una dòna nueta expelint purnes pirotècniques pels seus mugrons de suro blanc. Quina visió a l’hora tendra i inquietant d’una chiqueta abillada en monyos de dama ibèrica que arreplegava cendres de terra i les guardava en un pot buit de tomates en conserva...

I quin glop de realitat hui, quan la plaça plena de vida de la vespra –vida estàtica, figurativa, contemplativa i inorgànica, pero vida, al cap i a la fi– amaneixia buida, com totes les de la ciutat. Una urbs que hui ya dorm desperta, fins que d’ací a un any mossegue la poma màgica que la torne a fer despertar en somis.

Estrany cas el d’eixes vides que es gesten durant onze mesos, són donades a llum en l’esforç de decenes de persones i a soles duren una semana sobre la faç de la terra. Pero la metàfora és plena quan de comparar térmens se tracta.


Ahir era tot, hui és no res. Vida estàtica i inorgànica devinguda cendra i recort. Com si no res haguera passat. Com si no res haguera existit. El despertar...

Son veinte euros, por favor.

El trayecte a l’aeroport s’ha fet curt. Òbric la cartera i extrac el preceptiu billet blau. El taxiste el pren, solícit, i veig el seu somriure per l’espill retrovisor, mentres en una mà estic ya obrint la porta i en l’atra prenc per l’ansa la mochila. Balbucege un “adiós” en llengua de drap, al que el conductor, manco atrevit, respon alçant la mà dreta.

Fa sol, pero bufa un vent més que significatiu. No massa confortable per a viajar en avió. Al capdavall és març...

Sí: març. I dia vint. Quina fotuda casualitat, Ingrid.

Perque ahir ho era tot, pero hui va ser no res. 

Perque tot lo que un dia desigí que passara, a partir de hui ya no passaria més.

Perque encara hui ansie somiar que desperte, mentres fuigc infinitament d’un ahir que m’acompanyarà sempre.

Perque hui, com cada vint de març, com cada vint de març des de que Tu te n’anares, també ma vida, lentament, com una falla en la nit de Sant Josep, se torna cendra i recort.




 

16 abr 2010

La batalla dels colors



Hui, per fi, després de molts dies, he pogut dedicar-me a navegar en certa tranquilitat per la blogosfera pròxima.

Ya hauria d’estar curat d’espant, pero la rebolicada actualitat d’este país m’ha conduït, més que mai, a través de discussions, opinions i gracietes vàries en les que, massa a sovint, el maniqueisme i les generalisacions fàcils, injustes i falses (bons i roïns, amics i enemics, patriotes i traïdors, cults i incults ...PSOE i PP, Madrit i Barça...) imperen sobre la realitat plural, variada i matisada que yo, en la meua modesta circumstància personal, vixc cada dia.

La qüestió és que, no se per qué, este regust amarc del ”o-blanc-o-negre” obligatori i per decret, que cada vegada més impregna la nostra societat, m’ha recordat una cosa aparentment tan poc relacionada en els meus desficis espirituals com puga ser una falla valenciana.

Sí, sí, una falla: de les que es cremen el dèneu de març...

Pero no una falla qualsevol, sino la que en el lema “La batalla dels colors”, ha plantat enguany l’artiste Vicent Martínez Aparici per a la comissió de l’Avinguda Malvarrosa – Antoni Ponz – Cavite de la Ciutat de Valéncia.

La falla de la Malva, que a pesar de ser de Secció Especial no és molt coneguda ni visitada a causa de la seua ubicació alluntada del centre de la ciutat, porta uns quants anys apostant per la creativitat en el disseny i la crítica dels seus monuments, des d’unes capacitats presupostàries molts inferiors a les habituals reines de la categoria (fet que habitualment la condenava als últims premis o, directament, a quedar-se sense palet).

La qüestió és que algú més degué pensar com yo a l’hora de repartir els (criticadíssims) premis d’enguany, perque la Malva guanyà res manco que el quint premi de la Secció Especial, per davant de comissions que la superaven àmpliament en presupost i solera.

Sense entrar a valorar la justícia dels premis, la realitat és que a mi em va paréixer una falla “redona”: equilibrada en el disseny (original, sense caure en el barroquisme pero tampoc en l’abstracció), en un tema interessant i coherentment desenrollat entorn dels “colors” en les diferents escenes de la base, i en uns versos que (contra lo que sol ser massa habitual) realment explicaven la falla de forma humorística i en trellat, com és la seua obligació (i ademés, escrits en perfecte valencià).

Vos faç una selecció d’escenes:


1. Els colors de la pau contra el blanc i negre de la guerra.


El cos central de la falla el conformen un soldat, rifle en mà, pintat en blanc i negre, i unes fades que en equilibri arriscat el taquen de colors vius des de dalt, i tapen el canó del rifle en una flor.


Metàfora de la lluita entre una visió dicotòmica i agressiva de l’existència (matar o morir per un color... la lluita inevitable dels amics contra els enemics, els nostres contra els atres...) i una visió oberta i pacífica que accepta tots els colors i la diversitat d’opinions i maneres de viure i conviure.



2. La rendició del BLANC I NEGRE

Parodiant el famós quadro “La rendició de Breda” de Velázquez (més conegut com “Les llances”), un soldat blanc i negre entrega la llapissera a l’eixèrcit vencedor: el dels colors.


Significatiu u dels versos que acompanya a l’escena:

Hem patit els valencians
la batalla dels colors,
tot per culpa de les mans
dels que diuen ser pintors.


3. Dejarían de existir para mí las flores
de esas que te fumas y lo ves tó a colores (Melendi)...


De pas, la puntâeta a les falles riques d’Especial, que havien acordat llimitar el presupost de les falles de l’any que ve als cent mil euros (lo que havia de facilitar la lluita de totes elles en igualtat de condicions, i l’estalvi de diners per la crisis... fins que Nou Campanar i companyia es varen desdir als dos mesos).

Estan flipant en colors
creem que per un motiu
molt poc imaginatiu
referent a uns ploradors.

I ploren pel presupost
de cent mil per a la falla
a on la Federació talla
els monuments de baix cost.


4. Menjar-se EL MARRÓ







El gourmet és este chic
que va nàixer en la Plana
sent amic d’un tal Zaplana
i que té uns gustos de Ric.

Tot perque este personage
no pareix que siga llest
per no saber que un bon trage
sempre és molt, molt indigest.








5. Colors CALENTS i colors FRETS






I és que la temperatura
d’este color tan calent
fa que moltíssima gent
tinga una vida molt... dura.

(les falles no serien les falles sense estes escenes... :D)











6. Vell VERT







És major i molt expert
en el maneig de l’espasa.
per això fòra de casa
li diuen que és un vell vert.

Atenció a la portada de l’Interviu galàctic...










7. Zona BLAVA





Vol convertir tot l’Estat
en una gran zona blava
de pagament obligat
¡en eixa cara de fava!

I fruir tenint el goig
de posar-li la gran multa
a tota la zona inculta
d’un tal ZP, que és roig.





En fi. Hui, esta falla, com totes les de 2010, és ya cendra i recort: bona metàfora de la vida. I no sé si vos haurà agradat poc o molt, perque per a gusts, colors.

Pero com no existix el color pel qual matar o morir, me quede en la meua frase preferida... Sí, la de Campoamor:

En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira.
Todo es según el color
del cristal con que se mira.





13 mar 2010

Falles i llengua



El passat dilluns tingué lloc l’última llectura del taller de prosa de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, dedicada, com totes les que ve organisant en el mes de març, al llibret de falla.

Ya fon meritori que un dilluns laborable, en un partit del Valéncia quasi a la mateixa hora, la tertúlia tinguera la resposta de públic que tingué; cosa que s’ha d’agrair a la capacitat de convocatòria de la falla El Charco de Catarroja, que acollia l’acte en el seu casal faller (falla guanyadora, per cert, del primer premi del concurs de llibrets en la secció de Regne). I meritori, també, dins de la senzillea de l’acte, fon el contingut de la tertúlia desenrollada.

Introduïda pel president de la falla, En Josep López i Nácher (que, per cert, tractà als seus convidats com a autèntics reis) i conduïda per la presidenta de l’AELLVA, Maria Jesús Coves,  tres autors acreditats de llibrets de falla donaren a lo llarc de la tertúlia el seu particular punt de vista sobre la qüestió llibretera.


1. La dòna creadora de llibrets

En primer lloc, Ampar Cabrera, des de la seua experiència personal, parlà sobre “la dòna creadora de llibrets”. Cabrera rebujà de raïl els vells tòpics, i reivindicà el paper necessari de la dòna escritora per a proporcionar noves perspectives –de dòna, clar- en una tradició popular secular en la que, cada volta més, i en part gràcies als cursos de poesia de Lo Rat Penat, les dònes comencen a irrompre en força.

Cabrera repassà l’història de la participació de la dòna en la creació de llibrets; un món, com tants atres, molt tradicional, en el que les escritores no solien participar més que, sobre tot, com a autores de llibrets infantils (singularment, per eixemple, Josefina Lázaro).

Llibrets “femenins”, ademés, en els que es presuponia obligatòriament (com el valor als soldats) un preceptiu to“fi”, respectuós i elegant: un estil ben alluntat de la sàtira en algun toc bròfec i “béstia” que, com és sabut, des dels temps mítics de Bernat i Baldoví ha marcat les millors obres de la tradició llibretera valenciana.

Eixa sàtira descarada de la que, per cert, Cabrera beu plenament i en molt de gust, tal com demostrà en la llectura d’algun fragment de les seues creacions (de la mateixa forma que, com és llògic, autors masculins actuals podran sentir-se més cómodos en un estil més “elegant” i poc donat a l’excés, com a expressió de la seua particular personalitat i caràcter).

Aixina (i casualment en un 8 de març, Dia de la Dòna Treballadora), gràcies a Ampar, a tots nos quedà claríssim que s’acabaren les idees preconcebudes i el “sexisme tradicional”, també en este cas; per si hi havia algun dubte o suspicàcia...


2. L’época clàssica del llibret

Donís Martín feu a continuació una interessant dissertació sobre “l’época clàssica del llibret”. Martín destacà les fondes raïls de l’escola satírica valenciana, que des de l’Espill de Jaume Roig o la Brama dels llauradors de l’Horta de Valéncia de Jaume Gaçull, passant pel pare Mulet, Lluís Galiana i Carles Ros, els coloquiers del sigle XVIII o les publicacions satíriques del XIX (El Mole, El Sueco, El Papafigo, La Donsayna... en autors com Pasqual Martínez o Josep Maria Bonilla, i molts més que es mantindrien anònims durant tota sa vida) acabaran, en la persona del suecà Josep Bernat i Baldoví, donant forma en 1855 al primer llibret de falla com a “explicació i relació de tot lo que conté la falla” tal i com hui l’entenem (o millor dit: s’hauria d’entendre): el llibret de la falla de la placeta de l’Almodí, en el lema “El conill, Vicenteta i don Facundo”, que, segons resava en la primera pàgina, “val lo manco una pesseta, pero es ven per un quinzet”...

 Portada del primer llibret de falla de l'història: el de la falla de la placeta de l'Almodí de la Ciutat de Valéncia de 1855

 Quànta corda li tragué En Josep Bernat i Baldoví al conill de Visanteta... i també els valencians de generacions posteriors

Una tradició que continuaren destacats autors de la Renaixença –en especial, en la seua variant d’espardenya front a la més elitista de guant-, en una extensió als sainetistes (Escalante com a figura màxima) i a noves publicacions satíriques d’enorme difusió i acceptació pel públic (La Traca destacant entre totes elles) o més tradicionalment falleres (Pensat i Fet i unes atres) que s’ampliaran durant la primera mitat del sigle XX; gràcies també a l’instauració dels premis de llibret de falla de Lo Rat Penat –des de 1903-, lo que propiciarà la professionalisació dels escritors de llibrets, en autors com Peris Celda, Morante Borràs, Bodria, Andrés Cabrelles, Ricart Sanmartín, Esteve Victòria, Josep Maria Bayarri, Hernandez Casajuana, Maximilià Thous (pare i fill), Gayano Lluch i tants atres –hui coneguts, per desgràcia, poc més que com a noms de carrer de la nostra ciutat-, que conformaren una verdadera “época clàssica” del llibret de falla.

Martín parlà d’una segona época “daurada”, que situà entre 1960 i 1995, en la que autors com Josep Bea, Emili Panach “Milo”, Ernest Peris-Celda, Emili Camps i Gallego, Anfós Ramon, Pere Delmonte, Joan Soriano i molts atres mantenen i aumenten la qualitat i tècnica de la lliteratura fallera. La pròpia evolució del llibret comença a donar lloc al llibret “temàtic”, en el que no només se dona l’explicació de la falla de forma satírica i versificada, se detalla el programa de festejos i es glossen degudament les virtuts de les falleres majors i els presidents, sino que s’amplia el contingut i les ilustracions del llibret –que es convertix en un verdader “llibre-obra d’art”- entorn d’un tema determinat

Un format que per sòrt (i per molts anys) aplega fins al dia de hui, com tinguérem l’ocasió de disfrutar en els esplèndits llibrets d’eixercicis anteriors en els que la falla El Charco obsequià als assistents.

(òbric paréntesis: quina llàstima, dic yo, que eixes autèntiques obres d’art lliterari i gràfic, que són fotografia històrica, ademés, d’un moment molt concret lligat a l’eixercici faller corresponent, pero en tirades necessàriament curtes pel seu cost econòmic i per la seua mateixa naturalea festiva, queden únicament guardades en les lleixes privades de fallers, coleccionistes i aficionats; de forma que mai aplegaran a les biblioteques i hemeroteques públiques o a la consulta d’estudiosos i públic en general. Urgix una recopilació sistemàtica de tot este material i la creació d’una biblioteca, en paper i digitalisada, que ordene i conserve esta part del patrimoni cultural de tots els valencians. Per demanar que no quede, eh?)


3. L’importància del llibret en els pobles

Finalment, Joan Antoni Alapont  (precisament l’autor, junt en Joan Romero, Joan Josep Navarro  i Yolanda Selma, de l’excelent llibret de la falla El Charco d’enguany) feu una reflexió sobre “l’importància del llibret en els pobles”. Alapont destacà la relació bidireccional que s’establix entre l’autor del llibret de falla i la llengua del poble: l’escritor, en essència, pren les paraules i les referències tradicionals de la boca dels seus potencials llectors (les seues paraules, i no “unes atres”; algunes, inclús, si l’autor és perspicaç i té bon ofici, les triarà per ser pròpies i típiques del parlar del poble concret  per al qual escriu). Unes paraules que cull per a ordenar-les, lligar-les, dotar-les de sentit, i finalment tornar-les al mateix poble que les ha creades i les manté vives.



 Portada del llibret de la Falla El Charco de Catarroja, 2010

És precisament eixa retroalimentació, i l’íntima imbricació entre el llibret, per una banda, i la cultura i la llengua populars, per una atra –que no populistes, ni molt manco vulgars, com pretenen alguns-  la que ha conseguit que la lliteratura satírica valenciana en general (i fallera en particular, pero també la foguerera o la lligada a moltes atres expressions festives) haja fruït d’un extraordinari desenroll i difusió, fins a convertir-se en u dels principals símbols de la personalitat pròpia del nostre poble, del Sénia al Segura.

(torne a obrir paréntesis: una lliteratura satírica, s’ha de recordar, majoritàriament escrita en llengua valenciana. Inclús en els pijors moments per al nostre idioma, les falles, per eixemple, no podien entendre’s sense una explicació redactada en el nostre idioma, tant en el propi monument faller com en el llibret. I és que les falles, en les zones més castellanisades, han segut tradicionalment la forma més natural d’entrar en contacte en l’idioma valencià –a  sovint, l’única- per part de persones que no el coneixien o no el tenien com a llengua materna; com també, l’últim reducte de participació popular i autogestionada, inclús en temps no tan lluntans en els que els usos democràtics no eren precisament la norma...)

Alapont no evità senyalar, no obstant, unes quantes evidències inquietants del nostre present. Per un costat, l’escàs recolzament i difusió institucionals (incloent la televisió autonòmica, l’educació reglada o un sector de les nostres “classes” d’intelectuals i polítics) al llibret de falla, sobre tot si ho comparem en atres manifestacions de cultura popular “similars”. Alapont establí l’analogia en un bon eixemple de tradició ben conreada, difosa i fomentada: els Carnavals de Cadis.

Esta orfandat actual del llibret de falla aplega a tal punt que (llevant, clar, els habituals patracols de cinquanta pàgines de publicitat en dos planes de “llibret”, que no deixen de ser  un producte inevitable d’eixa mateixa situació precària) els bons llibrets perviuen i existixen gràcies a que hi ha falles i fallers que conserven el gust per la tradició, i contra vent i marea fan que la seua falla la mantinga viva any rere any.

Per un atre costat, lo que és més preocupant: el perill de trencament generacional que s’evidencia entre els potencials llectors del llibret. Com descriví molt gràficament Alapont (i desenrollaré a continuació) l’entrada de l’idioma valencià en l’ensenyança reglada s’ha vist entelada per una visió “oficial” de la qüestió que, en lloc de reforçar la tradició familiar i la cultura tradicional en el nostre idioma, ha entrat en una absurda competència en ella, posant-la en entredit per la seua suposta “vulgaritat”, “mal gust” o “incorrecció” (i yo afigc: tildant-la directament d’antivalenciana o inclús de reaccionària: res que yo, per cert, estudiant en l’ensenyança pública en els anys 80 i 90, no haja conegut en primera persona, curiosament no en el colege pero sí en l’institut de secundària).


4. I unes reflexions finals...

Com ya sé que mai arribarem a saber si fon primer l’ou o la gallina (yo tinc la meua opinió, pero me la guardaré per a no ferir susceptibilitats), i acceptant actituts poc “recomanables” entre cert sector de la comunitat fallera (com en qualsevol atre espai de la societat), és un fet que l’incomprensió i la competència feroç entre els dos àmbits senyalats en el paràgraf anterior  (el faller-tradicional i part de l'intelectual-polític) s’han instaurat des de fa décades en la nostra societat. De tal forma que, en lloc de treballar colze a colze pel reforç i realimentació de l’identitat del poble valencià (deteriorada i en trànsit de dissolució, pero encara viva), s’han lliurat a un estranyament mutu que no pot ni deu durar molt més temps.

Aixina, de poc servix constatar la fonda i secular tradició de la lliteratura satírica valenciana, ni tampoc l’admirable variabilitat d’autors, de temes i d’estils dins del mateix moviment, ni l’arraïlament en la cultura tradicional del poble. Tot pareix inútil: l’injustícia històrica (i estratègica...) està ya servida (i gelada en la taula) des de fa massa anys. No serà menester molt més per a que bona cosa de fallers apleguen a la convicció de que val més la pena gastar-se els euros en festa, cubates i soparots que en l’edició d’un bon llibret de falla: un esforç que cada volta més poca gent sap apreciar com deuria...

Això és lo que tenim, i és lo que cal corregir (i en això estan i treballen, per cert, moltes persones). 

Perque clar:

- si tota manifestació que no s’ajusta als models llingüístics convergents en el català queda “oficialment” i “intelectualment” reduïda a “vulgar” i “dialectal”

- si ad això unim la falta de concordància entre eixe mateix referent “oficial” i la personalitat llingüística i cultural de la tradició familiar (el valencià s’estudia com si fora l’anglés, i la família, si el parla, “no el sap parlar be” segons el model llingüístic oficial, ni pot servir com a referent); 

- si, ademés, ho barregem en una absència pràcticament total de la nostra llengua en els mijos de comunicació de masses, en una alienació creixent dels usos i els gusts festius i socials; 

- i ho amanim en acabant en una bona dosis de la diglòssia imperant des de fa décades, especialment entre les noves generacions de valencians de grans ciutats i poblacions-dormitori (que desconeixen la nostra llengua per no haver-la rebuda dels pares)...

...tindrem lo que ya sabem: els chiquets, valencians del present i sobretot del futur (i els pares que han d’educar-los) “tiren pel carrer del mig”, com digué Alapont en la seua intervenció. El carrer més directe, més fàcil i cómodo: la llengua castellana única i monolingüe. La llengua castellana única i monolingüe en la que, òbviament, no es podrà escriure un “llibret” (en tot cas, un “librito”) i, manco encara, entendre el seu contingut...


Pero com vullc quedar-me en el bon rollo que impregnà tota la velada, acabaré en una atra notícia fallera-lliterària que nos donà bones vibracions a bondó. El dimecres, en la sèu de Lo Rat Penat, Juli Amadeu Àrias i Felip Bens presentaven el sèptim número de la revista Lletrafaller: tot un èxit de gestió i d’organisació, tal com està el pati (i més, si parlem d’una revista escrita íntegrament en llengua valenciana). Ya la podeu trobar en tots els quioscs a un mòdic preu, en un disseny i continguts immillorables i, naturalment, en 68 súper-falleres pàgines, escrites i ilustrades per un bon grapat de professionals i estudiosos del fet faller en tota sa extensió.

  Portada de la revista Lletrafaller de 2010

Eix és el camí. Una llengua, i més encara una normativa i un model llingüístic –l’estil de valenciana llengua del sigle XXI, escrit, naturalment, en les Normes del Puig- no és, no pot ser, una arma que llançar al contrari, ni una relíquia que es trau del sepulcre una volta a l’any en provessó: és l’instrument viu que reviu i cobra prestigi dia a dia, no tant per sí mateix, que també (per les seues grafies i els seus accents: al capdavall, simple convenció, mudable en el temps), sino sobre tot, per la calitat intelectual i també humana de les persones que escriuen i parlen servint-se d’ell: l’autenticitat de l’espirit en que s’utilisa.

Eixa, i no atra, és la millor propaganda i el màrketing més adequat del nostre estil de valenciana llengua per a una societat capitalista de mercat com la nostra. Una societat que no té per qué comprar el millor producte del mercat –ni tan sols conéixer que existix- si els comercials (escritors, gramàtics, ideòlecs, polítics...) que li’l venen no li inspiren confiança, no donen eixemple en el seu us i la seua difusió o, directament, utilisen el producte de la competència (ya siga el de ponent o el de tramontana) a la mínima que tenen oportunitat...


Bones falles a tots, i que feu esclatar molts MASCLETS (de pólvora, de paraules, o dels dos).

6 mar 2009

Les raons del Cabanyal


Falla Illes Canàries-Trafalgar-Samuel Ros, 2007 (archiu faller de Masclet)


Vullc insertar de forma íntegra un escrit publicat en el Levante del passat 3 de març, que resumix en poques i justificades paraules el parer de tots els que pensem que obrir una avinguda per lo mig del barri més valencià de Valéncia és una aberració urbanística que atenta contra l'història, el patrimoni i la personalitat de la ciutat sancera.

Después de años de ignorar la realidad y de tratar de ocultar lo que para todos los que se han acercado con mirada critica habían visto con nitidez, el Sr. Mifsut, director técnico de Cabanyal 2010, sociedad encargada de las obras de prolongación del paseo al Mar de Valencia, ha visto la luz y se ha sincerado.

Ahora ya concede que la prolongación del paseo significará el derribo de 1.651 edificios y partirá en dos el Cabanyal, Bien de Interés Cultural desde 1993, con lo que destrozará sus tejidos urbanos después de haberlos dejado arruinarse por sí mismos, permitiendo la más completa degradación física y social, cooperando activa o pasivamente en ella o derruyéndolos tras una expropiación coactiva.

También se percata de que la prolongación arruinará las vidas de ciudadanos que son en su mayoría gente mayor en muchos casos con pensiones bajas, sin recursos, obligados a abordar una deuda imposible para acceder a una nueva vivienda aunque sea de protección pública. El precio que reciben por la expropiación es muy inferior al de adquisición de la nueva y habrán de pagar la diferencia que llega a los 25.000 euros.

Durante todo este tiempo se ha permitido desoír opiniones de expertos que han calificado muy negativamente la operación: de catedráticos como Oriol Bohigas y Manuel de Solà en los talleres realizados en la Escuela de Arquitectura; de figuras de rango internacional como el arquitecto Jean Nouvel con su propuesta de ordenación de Valencia Litoral; de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat de València, de literatos, de fotógrafos. En fin, de todas las fuerzas de la cultura.

Ahora Mifsut, arquitecto y director técnico de la Sociedad Cabanyal 2010, ha recalado en la razón y apoya los fundamentos de quienes nos hemos opuesto al despropósito de la prolongación.

Porque ahora ya no tiene duda de que el proyecto será:

- Inviable económicamente, por el coste de unas expropiaciones que los tribunales están multiplicando por cuatro, por la huida del capital privado que no ve expectativas de negocio, porque se trata de un agujero negro presupuestario cuyo presupuesto inicial era de 50 millones de euros y ahora nadie se atreve a prever su coste final, y porque su plazo de ejecución se dilatará al menos en una generación más.

- Destructor del patrimonio, con una importante pérdida patrimonial por la actual demolición de las casas del bulevar San Pedro y la amenaza que se cierne sobre 1.600 viviendas más, lo que constituye un auténtico expolio urbano.

- Inútil funcionalmente, ya que si nunca fue concebido para llegar al mar, hoy de hecho se llega cómodamente por tres vías amplias y por tranvía por lo que la opción de conectar el centro de la ciudad con las playas mediante la prolongación ha perdido también esta batalla urbanística.

-Culturalmente anticuado, porque pertenece a la generación de las operaciones urbanísticas de reforma interior planteadas en la segunda y tercera década del siglo pasado y de las que desdichadamente tenemos un estúpido ejemplo de realización en la avenida del Oeste que sajó los barrios de Velluters y Mercat y que sólo con los Planes de Protección de Ciutat Vella pudimos detener en los primeros años 80.

Efectivamente, Sr. Mifsut, hoy no hace falta prolongar Blasco Ibáñez. Así que esperemos que más pronto que tarde una mente sensata y razonable dirija esta Ciudad, detenga la destrucción del Cabanyal y lo reconstruya, tal como ocurrió con la urbanización de El Saler en 1980, con cuyo proceso guarda tantas similitudes.

Vicente González Móstoles. Concejal de Urbanismo del Grupo Socialista en el Ayuntamiento de Valencia.

Tinc poc que afegir. M'és exactament igual el partit polític al que perteneixca este senyor. M'interessa molt més la claritat i la llògica aplastant de la seua exposició. La realitat és la que és.

Tal volta el ser nét de cabanyalera (millor dit, canyamelera, naixcuda en el carrer del Progrés, propet de la Séquia del Gas) m'ennuvole la vista. Pero crec que és al contrari: no puc tindre-la més clara. Rehabilitació front a destrucció. Posada en valor d'edificis modernistes d'arquitectura popular, únics i que criden l'atenció de propis, forasters i turistes, front a blocs de cinc plantes de rajola caravista. Protecció integral, en definitiva, d'un barri en forta personalitat: l'únic barri que fins fa pocs anys era encara majoritàriament valencianoparlant, en la nostra oblidadiça ciutat...

Per cert; sobre el tema de l'obertura de l'avinguda de l'Oest sobre els barris dels Velluters i del Mercat en els anys 1940-1960, i de la pèrdua de patrimoni i de memòria històrica que va supondre (aixina com de lo que podria haver-se arribat a destruir si s'haguera continuat la seua eixecució, tal com estava proyectat, a través del barri del Carme), intentarem parlar d'ací poquet.


Falla Fèlix Pizcueta - Ciril Amorós, 2004 (archiu faller de Masclet)


28 feb 2009

S'aigo, es vent i sa vergonya


Un dia aquests tres se toparen, i feren una conversada molt llargaruda.


Com s'hagueren de separar, varen dir:

- Mos hauríem de tornar veure qualque pic.

- Idò mirau -diu s'aigo-: a mi sempre em trobareu en es llocs més baixos.

- I a mi -diu es vent- sempre és segur trobar-me a sa fuia de poll o d'om.

- I a mi -diu sa vergonya-, no ho sé si me trobareu, si mos separam, perquè qui me perd una vegada, ja no em torna trobar.
Diu Mossén Alcover que "aquesta rondaia la'm contà mon amic i mestre Don Tomàs Forteza, al cel sia, que la sabia d'una dona de la Ciutat de Mallorca". Dedicada queda, puix, per son orige i llengua, als nostres veïns mallorquins, la vespra del dia de les Illes Balears. Eixos que berenen de matí, han fet del pamboli, l'ensaïmada i la sobrassada un autèntic art, i sempre, sempre, respecten, en conduir, els llímits de velocitat, perque no hi ha lloc en la seua bonica terra a més d'una hora de distància...

I dedicada també, clar està, per son contingut, a la nostra infame i vergonyant classe política. Eixa que mai trobarà la vergonya, perque probablement mai l'ha tinguda. La valenciana, l'espanyola, l'europea i la mundial. Eixa, també, de la que tan malament parlem sempre, pero que invariablement acabem acceptant, en els nostres vots, les nostres abstencions, el nostre conformisme, el nostre meninfotisme, el nostre interés egoiste, i quí sap si la nostra por.

Falla Nou Campanar 2005 (Archiu faller de Masclet)

De la mateixa forma que sempre malparlem de lo poc que s'entera el pobre veí agraciat en la presidència de la comunitat, o de lo lladres que són tots els administradors de finques sense excepció... a l'hora que cuidadosament evitem ser elegits presidents de la comunitat fins que no hi ha més punyeter remei, no assistim a les pesades reunions de l'escala perque el canyaret en que es convertixen és una pèrdua de temps (i, casualment, perque sempre juga el Valéncia a la mateixa hora)... per a, en acabant, protestar invariablement de que no nos hagen informat de res, i de que el replà sempre té un dit de runa, i de lo que embruten els chiquets dels veïns (mai els nostres), i de les ditades en els vidres de la porta, i que sempre estem en derrames per culpa dels morosos, i d'eixes misterioses filtracions d'aigua que haurien de tractar-se en el programa d'Iker Jiménez i que mai s'acaben d'apanyar...

I és que el món és, indiscutiblement, dels ormejadors (curiosa paraula, ben valenciana). En la política, l'empresa, els estudis, la comunitat de propietaris, l'associació de veïns, el fútbol, o el casal faller. Els demés, simplement, nos deixem ormejar, sempre que els ormejadors nos permeten anar tirant de forma suficientment acceptable i despreocupada. Ells són, al capdavall, els que fan moure el món; per molt que a voltes el seu sentit ormejador servixca exclusivament per a asseciar els seus deliris de grandea i superioritat, la seua codícia, el seu afany caciquil, o simplement, les seues carències en la vida personal o privada (per lo poc, precisament, que els deixen ormejar en sa casa o el seu lloc de treball).

Només quan el caràcter ormejador coincidix, en una sola persona, en rares qualitats humanes com l'honradea, l'inteligència, el sentit comú, la generositat, la sabiduria... apareix eixe líder que tota comunitat humana anhela, i molt poques apleguen a disfrutar. Entre elles, la valenciana, que es veu que va gastar tot el gas en Jaume I, Vinatea, Sant Vicent Ferrer o Joan Llorenç, i no nos deixà res als pobrets que vinguérem després...

Per cert, el dimecres que ve, si Deu vol, deixaré de ser president de la meua escaleta del dimoni particular. Tota una experiència, que per fortuna no tornaré a repetir en uns quants anys. No hi ha res pijor que haver d'ormejar de forma obligada. Encara que, cada volta més, me done conte que, si volem que les coses que realment nos importen vagen com deuen anar, haurem d'implicar-nos i d'arromangar-nos en la faena, abans que esperar plàcidament a que uns atres vinguen a traure-nos les castanyes del fòc...

Aixina i tot, Aleluya, tot aplega en esta vida...