Experiment multilingüe: occità-aragonés-mallorquí

Vos proponc un chicotet experiment audiovisual-llingüístic. L'amic Jaume, del blog "Valencià és llengua", difongué fa poc en el seu perfil de Facebook un inocent vídeo, consistent en la previsió de l'orage en Occitània per al dia 30 d'abril de 2010.

El "home del temps", en este cas, parla occità, i ací és a on està l'interés del tema: constatar fins a quin punt nosatros, valencians que no hem estudiat mai l'occità, ni segurament l'hem sentit parlar mai, podem, no obstant, entendre'l en major o menor mida. Est és el primer dels tres vídeos que inserte al final del post.

M'he permés afegir a l'experiment dos vídeos més, obtinguts com l’anterior de YouTube (i retallats per a que no ocuparen tant d’espai): una entrevista a Francho Beltrán, llingüiste aragonés, sobre el Segon Congrés de la Llengua Aragonesa (en el que entrevistador i entrevistat parlen en aragonés), i un atre d'una televisió local de Mallorca, en el que es visita la "Fira de sa sobrassada" de Campos i s’entrevista també ad algunes persones, usant en tot  moment el mallorquí coloquial (eixe que no s’ensenya en cap lloc...)

Les varietats llingüístiques usades en els vídeos són, evidentment, pròximes a l’idioma valencià; encara que només una d’elles, el mallorquí, és considerada per la “llingüística oficial” com a part de la mateixa teòrica “llengua compartida” (a partir de la qual alguns se permeten construir conegudes entelèquies políticoideològiques).

També és cert que només una d’elles (el mateix mallorquí) goja en l’actualitat d’una vitalitat remarcable, perque tant l’occità com especialment l’aragonés se troben en franc retrocés, en un procés de susbtitució llingüística a mans del francés en Occitània, i del castellà en Aragó.

Occità i aragonés tenen en comú també que foren llengües transmeses al territori valencià després de la conquesta per Jaume I, en boca dels nous pobladors que s’instalaren en el nostre territori; encara que la percepció d’este fet quede diluïda i imperceptible entre el gran públic, en part a causa de l’escasa vitalitat i visibilitat actual d’eixos dos idiomes, i també, per l’absència d’ideologies identitàries expansives en Occitània i Aragó (tampoc en les Balears), si els comparem en el cas de Catalunya i el català.

Les situacions comunicatives dels tres vídeos són diferents, efectivament; com diverses són les situacions en les que una mateixa varietat llingüística pot resultar més o manco inteligible en funció del context, del coneiximent previ de les respectives varietats per part dels parlants, i del grau de necessitat (o receptivitat) respecte al fet comunicatiu en sí.

En qualsevol cas, este no és un experiment en validea científica (com tampoc ho són, per eixemple, les enquestes de les pàgines dels diaris en Internet), pero moltes voltes un sò escoltat val més que mil paraules escrites (i no llegides)...

Una volta visualisats, si vos abellix, podeu deixar la vostra opinió. En particular, sobre: 

-         quin dels tres vídeos heu entés millor (o per quin orde, de major a menor inteligibilitat), fins al punt de poder respondre sense dificultat a qualsevol pregunta sobre el contingut dels mateixos (a l’estil dels “listenings” en les classes de llengua anglesa).

-         quina de les tres varietats llingüístiques creeu que està més prop, o vos sona més familiar en relació al valencià que parleu en vostra casa i en els vostres amics, i si vos trobeu identificats en alguna d’elles fins a afirmar que és la vostra mateixa llengua.

-         si trobeu que, si els valencians poguérem sintonisar una televisió íntegrament en aragonés, en occità o en mallorquí, o si estes varietats s’ensenyaren sistemàticament en l’escola, la nostra capacitat d’entendre-les aumentaria ràpidament fins a l’inteligibilitat pràcticament perfecta...

-         en quin idioma parlaríeu si haguéreu de matindre una conversació en qualsevol dels protagonistes dels vídeos.

Tal volta d’esta manera pugam entendre millor a ón acaba l’estricta ciència filològica i a ón escomencen els condicionants polítics, històrics, sociològics i ideològics... 

Occità (Meteo en occitan, 30 d'abril de 2010)

Aragonés (Entrevista a Francho Beltrán)

Mallorquí (Fira de sa sobrassada a Campos, Canal 4 Mallorca)

S'aigo, es vent i sa vergonya

Un dia aquests tres se toparen, i feren una conversada molt llargaruda.

Com s'hagueren de separar, varen dir:

- Mos hauríem de tornar veure qualque pic.

- Idò mirau -diu s'aigo-: a mi sempre em trobareu en es llocs més baixos.

- I a mi -diu es vent- sempre és segur trobar-me a sa fuia de poll o d'om.

- I a mi -diu sa vergonya-, no ho sé si me trobareu, si mos separam, perquè qui me perd una vegada, ja no em torna trobar.

Diu Mossén Alcover que "aquesta rondaia la'm contà mon amic i mestre Don Tomàs Forteza, al cel sia, que la sabia d'una dona de la Ciutat de Mallorca". Dedicada queda, puix, per son orige i llengua, als nostres veïns mallorquins, la vespra del dia de les Illes Balears. Eixos que berenen de matí, han fet del pamboli, l'ensaïmada i la sobrassada un autèntic art, i sempre, sempre, respecten, en conduir, els llímits de velocitat, perque no hi ha lloc en la seua bonica terra a més d'una hora de distància...

I dedicada també, clar està, per son contingut, a la nostra infame i vergonyant classe política. Eixa que mai trobarà la vergonya, perque probablement mai l'ha tinguda. La valenciana, l'espanyola, l'europea i la mundial. Eixa, també, de la que tan malament parlem sempre, pero que invariablement acabem acceptant, en els nostres vots, les nostres abstencions, el nostre conformisme, el nostre meninfotisme, el nostre interés egoiste, i quí sap si la nostra por.

Falla Nou Campanar 2005 (Archiu faller de Masclet)

De la mateixa forma que sempre malparlem de lo poc que s'entera el pobre veí agraciat en la presidència de la comunitat, o de lo lladres que són tots els administradors de finques sense excepció... a l'hora que cuidadosament evitem ser elegits presidents de la comunitat fins que no hi ha més punyeter remei, no assistim a les pesades reunions de l'escala perque el canyaret en que es convertixen és una pèrdua de temps (i, casualment, perque sempre juga el Valéncia a la mateixa hora)... per a, en acabant, protestar invariablement de que no nos hagen informat de res, i de que el replà sempre té un dit de runa, i de lo que embruten els chiquets dels veïns (mai els nostres), i de les ditades en els vidres de la porta, i que sempre estem en derrames per culpa dels morosos, i d'eixes misterioses filtracions d'aigua que haurien de tractar-se en el programa d'Iker Jiménez i que mai s'acaben d'apanyar...

I és que el món és, indiscutiblement, dels ormejadors (curiosa paraula, ben valenciana). En la política, l'empresa, els estudis, la comunitat de propietaris, l'associació de veïns, el fútbol, o el casal faller. Els demés, simplement, nos deixem ormejar, sempre que els ormejadors nos permeten anar tirant de forma suficientment acceptable i despreocupada. Ells són, al capdavall, els que fan moure el món; per molt que a voltes el seu sentit ormejador servixca exclusivament per a asseciar els seus deliris de grandea i superioritat, la seua codícia, el seu afany caciquil, o simplement, les seues carències en la vida personal o privada (per lo poc, precisament, que els deixen ormejar en sa casa o el seu lloc de treball).

Només quan el caràcter ormejador coincidix, en una sola persona, en rares qualitats humanes com l'honradea, l'inteligència, el sentit comú, la generositat, la sabiduria... apareix eixe líder que tota comunitat humana anhela, i molt poques apleguen a disfrutar. Entre elles, la valenciana, que es veu que va gastar tot el gas en Jaume I, Vinatea, Sant Vicent Ferrer o Joan Llorenç, i no nos deixà res als pobrets que vinguérem després...

Per cert, el dimecres que ve, si Deu vol, deixaré de ser president de la meua escaleta del dimoni particular. Tota una experiència, que per fortuna no tornaré a repetir en uns quants anys. No hi ha res pijor que haver d'ormejar de forma obligada. Encara que, cada volta més, me done conte que, si volem que les coses que realment nos importen vagen com deuen anar, haurem d'implicar-nos i d'arromangar-nos en la faena, abans que esperar plàcidament a que uns atres vinguen a traure-nos les castanyes del fòc...

Aixina i tot, Aleluya, tot aplega en esta vida...

Coses que MAI hauria pogut escriure yo (I) - Sobre el valencià, l'extremeny i els prevaricadors

En el 9 d'octubre encara calentet (a vore si em dona temps de fer algun comentari decent al respecte, ans que es passe de moda) vullc iniciar una nova secció: sobre escrits que diferixen tant de la meua forma de pensar, que MAI en la vida els podria haver escrit yo.

De tant en tant -ningú és perfecte- m'agrada escriure cartes al director, per provar sort i vore si les publiquen en el diari corresponent.

La veritat és que la llimitació d'espai que imponen (habitualment, 20 llínees) obliga a condensar tant lo que vols dir, i a destriar lo que puga ser secundari, que hi ha voltes que el raonament se queda coixo, o falt d'una contundència completa; pero per atra part, facilita anar al gra sense rodejos ni romanços superflus.

Normalment solc escriure quan, en el mateix diari, ha aparegut prèviament un escrit que m'ha tret tant de polleguera, que no puc resistir deixar de fer atres coses de més rendiment econòmic o utilitari per a preparar unes quantes llínees com a resposta.

Començaré per una resposta a un escrit del senyor Rafael Ramos (secretari de política llingüística del Bloc, per a més senyes) que aparegué publicat en el Levante del dia 28 d'abril de 2008. Inserte en primer lloc el dit text, i a continuació la meua resposta, que es publicà uns dies després. Per últim, un chicotet comentari aclaridor.

Prevaricació lingüística

Qualsevol dia veurem algun alt càrrec del Partit Popular entrar en presó per prevaricació lingüística. La conselleria ha publicat una nova convocatòria d´oposicions per a professorat d´Ensenyament Secundari en què passa olímpicament de l´ordenament legal vigent en matèria lingüística. Setze (16!) són ja les sentències i els pronunciaments del Tribunal Superior de Justícia, del Suprem i del Constitucional contra la política lingüística del Govern de Camps. Setze sentències en les quals els jutges han dit que sí, que «valencià» i «català» són jurídicament la mateixa cosa.

Contra el criteri de les universitats de tot el món, de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua que ells mateixos van crear, dels tribunals, el Govern de Camps continua negant la unitat de l´idioma i la validesa dels certificats de llengua expedits per les diverses administracions, inclosa la Llicenciatura en Filologia Catalana que s´imparteix a les universitats d´Alacant i de València.

Què passaria si el Govern autonòmic extremeny -posem per cas- gosara afirmar que l´extremeny és un idioma diferent del castellà, i decidira unilateralment que la Llicenciatura en Filologia Espanyola no acredita el coneixement de l´extremeny? Hi hauria un clamor de peticions de dimissió, se´ls consideraria justament «enemigos del idioma», gent perillosa que atempta «contra el futuro de una lengua universal hablada por 400 millones de personas en todo el mundo».

Si aquest hipotètic govern estrafolari insistira per aquest camí, i es dedicara a discriminar per aquest motiu els opositors, es trobaria amb els recursos presentats pels interessats, als quals s´afegirien, probablement, les universitats públiques i les entitats cíviques. De manera que els tribunals acabarien donant la raó a qui la té, i el govern en qüestió hauria d´acatar i aplicar les sentències o enfrontar-se a més d´un plet per prevaricació.

El Govern extremeny, evidentment, no faria això. I els valencians no som ni millor ni pitjor que els extremenys. Però ningú no ho diria: cada vegada que el PP fica cullerada en les equivalències dels títols, és un colp baix als milers de valencians que treballen en l´ensenyament públic a Catalunya i les Balears gràcies al fet objectiu que compartim un idioma. Cada volta que el PP enarbora el fantasma anticatalanista, és un insult a la intel·ligència i una amenaça per al futur del valencià.

Els consellers i els directors generals del PP només accepten els manaments dels jutges quan els són favorables. En lloc d´acatar les resolucions judicials i els dictàmens acadèmics, com haurien de fer, en l´exercici dels seus càrrecs, se´n burlen. Saben que actuen contra les normes de l´estat de dret, que perjudiquen els ciutadans, que perdran el plet, però no els importa: com que les despeses les pagarem els contribuents... No és això prevaricació? No ha arribat l´hora que els tribunals els imposen un càstig exemplar?

RAFAEL RAMOS
*Secretari de Política Lingüística del Bloc

La meua carta, publicada uns dies després:

Al senyor Ramos

El senyor Rafael Ramos, en l’article publicat en este diari el passat 28 d’abril, considerava “gent perillosa” i “enemigos del idioma” ad aquells que hipotèticament afirmaren que l’extremeny és un idioma diferent del castellà, i establia un paral·lelisme en la nostra llengua, qualificant a més de “prevaricadors” a tots aquells que gosaren considerar el valencià com a una llengua diferent del català.

Sent comunicar-li, senyor Ramos, que aplega tard: l’extremeny ja està reconegut des de fa temps com a idioma per la norma internacional ISO 639-3 i l’organisació SIL International, que codifica, per mitjà d’identificadors únics de tres lletres, tots els idiomes humans coneguts. En este cas, li aplica el codi ext (per als incrèduls, vore http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ext).

No cal dir que, com molt bé diu vosté en el seu article, gràcies, entre atres, a les sentències dels mateixos Tribunals de Justícia que han declarat legal la prolongació de Blasco Ibáñez a través del Cabanyal, o han ordenat la demolició del Teatre Romà de Sagunt, el valencià no existix oficialment, més que com a part de la llengua codificada com a cat i nomenada, en les normes ISO mencionades, “català-valencià-balear” (http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=cat).

Una denominació composta que, per cert, les nostres universitats ignoren (com, per exemple, en el nom de la titulació de Filologia Catalana), com ignoren les recomanacions lingüístiques de l’AVL, o les que defenen l’ús de la denominació històrica, tradicional i estatutària del nostre idioma, que des del segle XIV és la de llengua valenciana o idioma valencià.

Comentaris:

1) Per a escomençar, no és menester dir que si posicions com la del senyor Ramos són el símbol de la valencianisació del Bloc, me pareix a mi que en un poquet de sort d'ací a 100 anys hauran acabat el procés valencianisador.

2) La meua carta està deliberadament escrita en valencià seguint les Normes de l'AVL (de forma un poc lliure), per a intentar demostrar que la posició de Ramos (en realitat, coincident en la postura actual de les nostres Universitats, pero totalment contrària al sentir de la majoria del poble valencià), és molt més radical i procatalanista que la de la mateixa AVL i els organismes internacionals que es dediquen a classificar i posar nom als idiomes d'una manera normalisada i sistemàtica, que per lo manco reconeixen una denominació composta per al conjunt de parlars valencians, catalans i balears.

3) Sorprén també, de l'actitut del senyor Ramos, la beligerància cap a l'extremeny, un parlar, com veem, reconegut internacionalment en la seua especificitat (tindrem que anar a preguntar-los com ho varen conseguir). ¿No quedàvem en que la diversitat llingüística és un patrimoni a protegir? ¿Qué passa, que l'extremeny no té el pedigrí suficient per al senyor Ramos? I parlant d'acreditacions de coneiximent d'idiomes; no sé si el senyor Ramos, que imagine que sabrà parlar i escriure el castellà en correcció, s'atreviria a ensenyar extremeny en les escoles de Caçris (Cáceres); vejau un eixemple en la recent estrenada Wikipedia (Güiquipeya) en llengua extremenya...


4) Yo estiguí treballant un any en les illes Balears. Quan per fi vaig conseguir que, si yo els parlava en valencià, no em contestaren en castellà sino en mallorquí, allò era la monda lironda. Recorde especialment conversacions en dos companyeres (una de Sóller i un atra de Sa Pobla) en mallorquí total... quina llàstima que eixe no és l'idioma que ensenyen en les escoles.

L'efecte que em feya era més aïna un bilingüisme passiu, en que cada u parla en la seua llengua i intenta entendre lo que diu l'atre, com si estigueres charrant en un italià o un gallec que parlen en el seu idioma.

La televisió autonòmica, no cal dir-ho, usava un català perfectament normalisat, en lleus matisos que revelaven l'orige balear dels seus locutors; pero afortunadament hi havien atres canals més locals. Mai m'oblidaré d'un programa (Nit de bauxa, crec que es dia) que feyen en el Canal 4 Mallorca els dijousos, i que vaig vore en una nit d'avorriment en l'hotel. Un programa d'estos que entrevisten a persones de pobles, i conten succeïts, situacions humorístiques, etc. Vos promet que no puguí entendre una conversació completa en tot el programa; incloent als presentadors, que estaven en la seua salsa pero que no se'ls entenia ni jota. Si yo vaig allí a ensenyar-los el meu valencià i ho accepten, avant, més llocs de treball per als paisans; pero d'ahí a afirmar que és lo mateix, va un món.

I no digam ya en els menorquins... la cara que posaven quan me sentien parlar era per a retratar-la. Un atre detall: la megafonia de l'aeroport de Maó era en menorquí autèntic "Els hi pregam que tenguin ses seves pertinences controlades en tot moment... Sortida des vol tal... Vagin amb urgència en es punt d'embarcament, porta nombre 3..." fins que acabaren les obres d'ampliació de l'aeroport, i aprofitaren per a canviar-la per català normalisat... Ah, el progrés...

(en Palma, la megafonia era exclussivament en castellà i anglés, i a voltes en alemany; no sé si haurà canviat últimament, pero em pareix senzillament vergonyós, a pesar de no ser mallorquí)

5) Sorprén també el sobtat fervor incondicional cap als diversos tribunals que han fallat a favor de l'inexistència del valencià; sobre tot, quan estos mateixos tribunals han pres resolucions al voltant d'atres qüestions que afecten al patrimoni cultural valencià (com les que comente en la meua carta) que evidentment mereixen el màxim respecte en tant que emanades d'òrguens constitucionals de l'Estat, pero certament discutibles, com el mateix Bloc s'ha encarregat de deixar clar quan ha tengut oportunitat.

6) Ya cansen les habituals analogies de l'estil de "el valencià és al català com l'andalús o l'extremeny són al castellà". És a dir, "el valencià és un dialecte, un català mal parlat", que és lo que habitualment s'intenta clavar entre cella i cella als nostres chiquets. Els extremenys i els andalusos mai digueren en ple segle XIV que escrivien en extremeny o en andalús; els valencians, sí que dien escriure en idioma valencià o llengua valenciana, de forma clara i rotunda. De fet, ni Extremadura ni Andalusia eren entitats polítiques diferenciades dins de la Corona de Castella; el Regne de Valéncia, en canvi, sí que ho era, unit només en la persona del Rei als atres territoris de la Corona d'Aragó. La relació valencià-català, si es pot comparar a alguna atra situació, és anàloga a la relació gallec-portugués, com analisarem en un atre moment.

7) I acabem. Tot lo món té dret a defendre les seues posicions, per molt equivocades que ad alguns nos puguen paréixer. Pero lo pijor, en diferència, és que em diguen enemigo del idioma i gent perillosa per defendre l'existència d'un idioma valencià diferent i diferenciat del català. És, probablement, lo que em mogué a escriure la carta. No pots dir-li enemic perillós (i prevaricador, que naturalment ha d'anar a la presó; una volta de rosca més!) a la majoria del poble valencià, que supostament dius defendre des del teu partit polític.

En fi, senyor Ramos, un plaer haver mantingut esta conversació virtual. Li recomane que entre a este blog, per a que puga comprovar en primera persona que l'extremeny no és cosa de gent perillosa i enemiga de la lengua del imperio. No pareix precisament que Extremadura es trobe a hores d'ara en estat d'excepció, ni que s'haja desencadenat el Juí Final en versió filològica des de que tenen la seua Wikipedia en extremeny; més be és el primer pas per al reconeiximent d'un atre idioma en perill de desaparició per fagocitació del castellà, com l'asturià, el lleonés o l'aragonés.