El circuit (I)

Que conste que, per a no traure conclusions precipitades, m'he esperat per a vore qué em contaven algunes persones que tingueren el privilegi de presenciar en directe el European Grand Prix...

(tots els informadors consultats, casualment, entraren de bades. Com en l'Impost de la Renda, a soles paguem els panolis que no donem per a més...)

Per a escomençar, vist des del meu prisma de ingeniero del ramo, si nos fixem només en el poc de temps que s'ha tardat en construir el circuit des del no res més absolut, i les relativament poques pegues que han eixit a la llum, és just afirmar que la faena feta, en lo tocant a organisació i gestió de les obres per part de les empreses constructores, ha segut per a descobrir-se. La nula o baixa afecció al funcionament raonable de la ciutat, si llevem els barris més propencs, és també de destacar, en contra de les prediccions catastrofistes d'alguns agorers.

Han dit els entesos també, començant pels propis pilots, que la qualitat tècnica del circuit és excelent i l'organisació de l'event ha segut també satisfactòria.

En quant als famosos (?) i polítics que han honrat al magno evento en la seua insigne presència, i al glamour eixe que no es cansaven de repetir els reporteros dicharacheros de Canal 9, pareix que ha segut un èxit total: les chotes han lluït palmito i modelet com les que més, i els maromos han pogut ormejar còmodament els seus pròxims negocis i s'han pres els cubates en pau, previo pago dels 600 euros per barba que costava el cobert del sopar de gala.

I ai, qué bonica estava Valéncia! (Valéncia està bonica sempre: com les dònes guapes i inteligents, no necessita maquillage per a lluir els seus encants. Pero no nos distragam de la qüestió)

No obstant, si abandonem el paddock i nos apugem un poquet per les grades, la cosa canvia una miqueta...

Per a escomençar, pareix que una part significativa del públic ixqué calenta de la carrera. I no a soles per la calor.

Lo de l'absolutament nula visibilitat d'algunes tribunes, és una cosa que s'havia d'haver evitat, pero que es pot entendre donada la novetat del circuit. De més, és fàcilment subsanable per a futures edicions (perque són desmontables, clar; no com l'inexistent visibilitat de l'escenari des de certes "grades" de cert Palau de les Arts que yo em sé, que quedaran per a la posteritat de cóm malbaratar ben malbaratats i, això sí, en un disseny exquisit, els imposts del sofrit contribuent...)

Respecte a la "no bona" visibilitat de la major part de les tribunes (a saber: que només veus passar per davant una ombra, que has de creure que és un coche perque fa un soroll que no veges, i que ya vas be si distiguixes el color del casc del corredor), diuen els entesos que és un mal inherent a la pròpia competició, i que compartixen la major part dels circuits (una de les excepcions és, probablement, el nostre de Chest).

(sempre he pensat que esta classe d'events, si llevem l'ambient típic propi dels mateixos, se disfruten molt més en casa, en una bona tele i un bon sofà, que patint pel soroll i la calor en mig d'una grada en la que no pots ni distinguir els corredors; pero be, tinc de reconéixer que sempre he segut un poc manta, la veritat; i els forofos que a pesar de la crisis han estat disposts a pagar 400 euros per entrar, deuen pensar d'atra forma)

Sobre l'atenció dels organisadors al públic, l'informació en general, l'actuació davant lipotímies i malaganes diverses, etc. també s'han oït veus crítiques d'alguns espectadors, que s'han sentit totalment abandonats en mig del ermaç en que es troba situat el circuit (com sabem, una de les zones més decrèpites de Valéncia, per molt que ho intentaren tapar tot en lones, cartells i les pròpies grades, i colocant estratègicament les càmares de televisió), i especialment en alguna de les tribunes no-VIP més apartades que orlaven el recorregut.
Alguns han reclamat també l'instalació de pantalles en l'exterior del recinte, per tal que els pobres mortals que no tenen diners o influències per a poder entrar, pogueren almanco disfrutar de l'event en una zona pròxima, i aixina fer-se l'ilusió que també participaven de la gran festa mundial de l'automovilisme... Pero clar, en estos temps d'abundància i prosperitat generalisada, de la edad del oro valenciano, parlar dels preus prohibitius de les entrades i dels menjars i begudes venuts dins del recinte, pareix que està de més; és sabut que d'un temps ençà, en Valéncia lliguem els gossos en llonganisses, i ya sabem que els diners i els collons, són p'a les ocasions.

Ací és a on comencen les meues primeres inquietuts: hi ha en Valéncia afició suficient i, digam, autèntica (i per tant, suficients diners gastadors) com per a mantindre este sarau tots els anys que tenim adjudicats? ¿O al final serà menester regalar encara més entrades (i els dinerets a fer la mà, clar) per a que s'òmpliguen les grades? Si Alonso -que es quedà fòra de la carrera en la primera revolta, mes que fora per mala sort- no dona peu en bola els pròxims anys, ¿qué no tornarem fàcilment a la total indiferència que nos provocaven estes carreres fa un lustre escàs?

I ací és a on toca ya fer-se la gran pregunta, lo que tot lo món pensa pero no tots s'atrevixen a dir en veu alta: ¿realment val la pena montar la que s'ha montat, i gastar-se lo que s'ha gastat?

5.000 agents i 4 helicòpters de Policia i Guàrdia Civil, i atres 3 helicòpters sanitaris dedicats exclusivament al circuit, restricció del trànsit aéreu, submarinistes controlant el Port, carrers tallats del 18 al 26 d'agost, habilitació d'aparcaments per a 18.000 coches, llínees d'autobús provisionals, etc. etc., més el cost de les pròpies obres, fins a gastar-se un total d'entre 83 i 100 millons d'euros, segons la font (cosa que també mou a l'inquietut: com pot ser que hi haja una discrepància en els càlculs de fins a 2.828 millons de pessetes?), com a mínim, de dubtosa recuperació.

Segons la Generalitat, será un coste neutro que pagaran els urbanisadors del nou PAI del Grau, que estos repercutiran a la seua volta als compradors de les vivendes que es construiran en un futur en els amplis i còmodes descampats actuals (permetau-me que esbosse un llauger somriure d'escepticisme; Deu vullga que m'equivoque). De moment, que ningú tinga el més mínim dubte que els milloncejos ya els els hem pagat entre tots, via certificacions de la Conselleria d'Infraestructures i Transport, a les empreses constructores, que tal com estan les coses, i més després de l'èxit en plaç i qualitat d'eixecució, no crec que s'esperen precisament a cobrar de la Santíssima Generalitat fins que el PAI estiga acabat d'ací a 20 anys (això faltava: que damunt els haguérem de pagar interessos de demora)

I d'ells, 11 millons d'euros només per a fer giratori el pont de la dàrsena del Port, obsolet des de les obres d'adequació per a la Copa de l'Amèrica... que veges tu que tindrà a vore en el PAI del Grau, excepte fer bonico quan s'asomen pel balcó (als que els done cap al Port, clar).

Podem analisar-ho des de molts punts de vista: intentarem ordenar un poc les idees i ser lo més imparcials possible. Pero això serà en la pròxima entrega.

Tornem a les de sempre

Abans creïa que una de les poques coses en les que u no pot canviar mai en sa vida, és d'equip de fútbol. Pero ausades que nos ho posen difícil.

Deu ser la màgia del fútbol eixa, que diuen els pesats dels locutors de televisió. Punyetera màgia, collons. Si en la mija part del partit, algú me diu que el Valéncia anava a perdre la Supercopa conforme la pergué, no m'ho haguera cregut. O pot ser que sí. Perque el Valéncia, per a lo bo i lo roín, serà sempre el Valéncia, redell...

I damunt contra el Madrit. Que cou més encara. No, que cou quasi insoportablement...

Pero ai, qui nos anava a dir que per una volta l'àrbit anava a ser just en el Bernabeu! Per això, com acabàrem jugant en dos més -lo nunca visto-, als nostres chicons se veu que no els acabava de quadrar, i es dedicaren a regalar-li el baló al contrari, qui sap si per compensar eixa traïció a l'història que estava intentant cometre el senyor Iturralde...

Quina inutilitat, senyor meu!, sobre tot per la banda esquerra, en el nostre Visente, que ixqué supostament fresquet en la segona part, pero que pareixia acabat d'alçar de la sesta, i el amico Moretti, a qui el Robben este -gran figura mundial del universo- li la clavava per a on volia -en el bon sentit, clar. Quina indecisió, quina deixamenta, en definitiva, quin meninfotisme futbolístic els agarrà, jugant en un i fins dos tios més, que ni el Villa maravilla rascà ni bola, qui sap si pensant ya en el oro madrileño. Per no parlar del porter, que serà molt bon chic, pero està més blanet que una figa mollar. El resultat ya el coneixen: Madrit 4 - Valéncia 2, i la Supercopa que teníem més que guanyada quan expulsaren a Van der Vaart, a fer la mà per la via ràpida.

Sobrepassat el disgust -un més en la llista-, u se dona conte, cada volta més -serà que poquet a poquet em faç vell- de com són les coses. La sociologia futbolística és de les més predecibles i simples. Fixeu-se com chillaven els madridistes en la mija part als seus jugadors, i com aplaudien al final, com si hagueren guanyat la Champions. El meu amic madridiste, comentant el partit d'anada, mamprengué en les de sempre: que si la Supercopa és un títul menor, que veges l'any passat com els la clavà el Sevilla en la Supercopa i en acabant guanyaren la Lliga... en fi, llepant-se ya la ferida abans d'haver-se tallat. M'estalviaré, per previsibles, els comentaris odiosos i fanfarrons d'este mateix subjecte (dit siga en tot el carinyo, que de tot ha d'haver en lo món, hahaha) quan acabà el partit.

Puix els del Valéncia, com no anàvem a ser diferents, som iguals que els del Madrit, pero en pobre. Sí, sí, comencem acceptant-nos tal com som. Perque això de bufar en caldo gelat, i d'aparentar lo que no s'és, ho inventàrem els valencians, i ho demostrem a la mínima que tenim oportunitat.

Crec que a estes altures ya podem convindre en que la presidència de Juan Soler no ha segut precisament una de les més lluïdes de la nostra història (molts paisans serien ací prou més expressius que yo) pero, ¿fins a quin punt ha caigut pels propis erros, o més aïna ha segut per voler agradar a la totpoderosa afició? ¿Quanta culpa ha tingut la pròpia incapacitat -un empresari d'èxit, com molts atres que es claven en el fútbol i ixen trasquilats- i quanta la de voler estar inconscientment i irresponsablement per damunt de les possibilitats reals del Valéncia, pressionat per la pròpia afició?

Perque a vore, ¿qué tenien entre cella i cella els que ahucaven a Quique l'any passat, quan anàvem tercers; o qué tenien els que no deixaren ni parlar al bo de Jaume Ortí en aquella presentació de l'any del doblet? ¿Qué collons nos pensem que som? Dic yo que estos que chillen tant, deuen tindre en el chaletet algun arbre que done billets de 500 euros, i segurament en els partidets que juguen el dijous contra el Bar Pepe i la Peluqueria Ramon, marcaran 20 gols per barba sense que la bola toque en terra, perque si no, no ho entenc.

La realitat és que el futbol, de ser un simple deport, s'ha transformat en una via d'escap de les nostres frustracions; de desconexió dels nostres problemes cotidians; de conversació fàcil i distendida; de afirmació en una identitat. Tot açò es verifica inclús en eixos partidets que juguen els chiquets de 10 anys -i en els que alguns benemèrits pares acaben a voltes currant-se, donant de pas un bon eixemple als seus fillets de lo que és un autèntic homo sapiens del segle XXI.

Per això triumfa tant el rollo balompèdic, i estic yo ací, per eixemple, com un fava pegant-li al teclat. Mentres tot vaja bé, mel; pero com la cosa vaja torcent-se, s'acabà el món, sobre tot per ad aquells que no tenen suficients, digam, habilitats emocionals com per a intentar sobreposar-se a un terrible "drama": que el teu equip perga. Nos queda molt per evolucionar encara...

Ara, aixó sí: cada u que faça lo que vullga, llibertat sense ira. Si algú vol basar la seua felicitat personal en lo que facen onze tios millonaris corrent darrere d'un baló, que treballen sols per lo matí -excepte el partidet del dumenge-, que tenen gimnàs gratuït, servici mèdic d'alta qualitat todo incluido i cochassos de bades, avant; pero que em facen el favor de no tocar-me ni la cara ni la cartera.

Lo de la cara va, evidentment, per eixos violents impresentables que amarguen la vida dels demés per no saber (o voler) desamargar-se la pròpia vida.

Lo de la cartera ve a conte de la dubtosa separació entre lo públic i lo privat quan de requalificacions, influències i palcos vip se tracta... que un servidor és choto com el que més pero no es chupla el dit. Les maganches i els manifecejos, per al noble i valencià joc del truc entre bons amics estan bé, pero no per als imposts que paguem religiosament. Ya saben per a on vaig, i tindrem temps per a desenrollar-ho...

I encara no havem parlat del circuit...

Hale, ya hem pelat a uns quants, per hui ya està bé, fins a la pròxima. Pero no es vagen a confondre, que u es va fer del Valéncia l'any que baixà a segona divisió, i plorà com el que més en aquell fatídic penal de Pellegrino... la carn és dèbil...