Estic fart de les mínimes
guerres;
dels qui utilisen noves tapadores
rollant-se al cap la manta de les barres.
Ya està be de soroll,
de músiques repetides,
de cavallets desbocats
i de matar als vells a l’aire lliure.
Ya està be de sements
perdudes sense viure un pam de terra.
Ya està be. ¡¡Ya està be!!
¡Calleu, que vol amanéixer!
Anfós Ramon i Garcia. “Reflexions en la nit tancada dels morts”, 1977
Fa poc me recordà un conegut i experimentat
valencianiste una idea que a tots nos ha passat pel cap alguna volta: “al valencianisme no li cal buscar enemics
fòra. Se’ls
busca tots dins, i damunt els troba”. Per
desgràcia, no li faltava raó.
Este
mes he tornat a fullejar dos llibres que vaig llegir fa prou de temps (farà com
a dèu anys). Dos obres colectives, publicades en dos moments
diferents, i en objectius clarament distints, sobre tot vistes en conjunt. Parle de ¿És
possible una convergència social i política valenciana? (1985) i Cap a
una Valéncia lliure. Eixercicis de metavalencianisme (1993).
Pero les dos partien de bases en certa manera
comunes: fer un anàlisis, o inclús una crítica constructiva, de l’estat de
coses del “valencianisme”, per a transformar
la dispersió habitual de forces en un moviment coherent en estratègies
compartides. Un estudi plural i en positiu de per qué els valencians
estaven (en 1985, en 1993) permanentment dividits i eren incapaços de treballar
en comú; a diferència de, sense anar més llunt, lo que ocorria (i ocorre) en
comunitats autònomes d’igual o menor història i personalitat privativa que la
nostra.
L’eixercici de llegir estos llibres rallant el
2011, i especialment, de vore els noms de moltes de les persones que
colaboraren (i més encara, de llegir lo que afirmaven en aquell moment... i comparar-ho
en lo que afirmen hui) és un testimoni impagable que explica en bona part per
qué estem com estem.
He dit que els objectius d’abdós llibres no eren
els mateixos. En el de 1985, promogut
per la societat “Valéncia 2000” (que arreplegava les comunicacions d’un
cicle de conferències) surava, en major o menor mida, l’omnipresència política,
en Valéncia i en Espanya, d’un partit polític —el PSOE— en aquell moment hegemònic
baix la batuta de Felipe González i Joan Lerma. Per tant, el valencianisme es
barrejava —de forma més o manco manifesta segons els autors— en una
reivindicació d’una visió conservadora-lliberal de l’acció política, més
regionalista que nacionalista (en excepcions, com dic, segons l’autor, i
salvant la vella mania de fixar-nos en l’etiqueta
més que en el contingut i el resultat real d’una política concreta). Una visió,
sobre tot, alternativa als valors programàtics del socialisme valencià i
espanyol.
(En realitat, el “valencianisme” d’algun que atre
participant en el llibre podria haver segut discutit ya en aquell temps, no ya
pels guardians de la purea valencianista,
sino per persones molt més pragmàtiques i aveades a la realitat sociològica del
dia a dia; este fet explicarà acontenyiments polítics posteriors, l’efecte dels quals
aplega fins al present, i al llector perspicaç no serà menester donar-li més
detalls.)
La qüestió és que el llibre es publicà, i fon
—encara que sense resultats aparents a curt determini— un bon eixercici de
confrontació d’idees i, observat sobre tot des de la distància, un excelent
testimoni de l’estat d’opinió d’aquella época.
El de 1993,
editat per la “Joventut Valencianista”, estava redactat per jóvens valors del
valencianisme,
en uns postulats polítics clarament progressistes i nacionalistes. L’espirit
constructiu amerava els escrits de tots els participants, i el moment polític
(en una Unió Valenciana a l’alça i un PSOE que ya havia perdut els ajuntaments
de les principals valencianes i que estava a punt de perdre també la
Generalitat) era certament diferent al de 1985. La bona veritat és que representava
una glopada d’aire fresc, una renovació del discurs valencianiste tradicional que
trencava en tots els esquemes i les càguiles
ideològiques acumulades en els anys de la transició a la democràcia.
No obstant, s’ha de dir el llibre s’edità un any
després d’haver-se escrit, en 1994, quan les discrepàncies internes en el sí
del valencianisme (en expulsions de membres de Joventut Valencianista de les
files de UV, o l’experiment de la també fallida Convergència Valenciana que
promogueren —a la seua manera— el hui conseller Blasco i Vicent Gonzàlez
Lizondo), havien fet perdre part de la vigència d’algunes de les afirmacions arreplegades
en l’obra. Fets que alguns interpreten com “el principi de la fi”.
17 autors participaren en el llibre de 1985; 8, en
el de 1993. De tots ells, restats els que per desgràcia han faltat, els que en
els nostres dies —fins a on sabem— han passat a l’anonimat o a un tercer pla de
la vida pública, i els que en l’actualitat mantenen posicions diferents (en
alguns casos, de forma radical) a les que manifestaven en aquell temps, nos queden la sifra de 5 persones, de les
25 inicials. I d’estes sí, donarem els noms, perque s’ho mereixen: Juli Moreno, Voro López i Vicent Sanç,
del primer llibre, i Felip Bens i Quelo
Romero, del segon (si hi ha alguna omissió, de veres que demane disculpes i
quede a disposició d’esmenar-la en quant algú me l’advertixca).
Podem
atribuir este fet a múltiples raons. Eduard
Punset,
en la seua llínea de gran i magistral pensador (que incomprensiblement, un dia
fon polític i tot) segurament diria que, en el cas dels jóvens autors del
llibre de 1993, el fenomen s’explicaria per l’immadurea
del còrtex cerebral característica dels individus menors de 25-27 anys d’edat
de l’espècie Homo sapiens
—especialment, si són de sexe masculí—... Uns atres ho atribuirien a causes no
tan biològiques i sí més mundanes... pero no vaig a entrar en el per qué. No
m’abellix, i no tinc ganes d’amargar-me més l’existència per hui. Pero els fets
són els fets.
Els fets són que l’ent ideològic abstracte que sol
etiquetar-se com a “valencianisme” (o, millor dit, com a valencianismes, en plural, no sempre ni necessàriament coincidents:
el polític, el cultural i l’idiomàtic) és, a les hores d’ara, un moviment en descomposició. O si
voleu, descompost, en participi
passat. Perque a estes altures de la correguda, la matèria valencianista és ya difícilment subdividible en més unitats elementals. A falta, clar està,
de la fusió nuclear definitiva que
nos faça descobrir el nostre particular bosó
de Higgs, alvançant-nos inclús als experiments del Gran colisionador d’hadrons...
Ho és perque, encara que des de fòra continua
percebent-se (continuen percebent-nos)
com un “món” clarament definit, en uns objectius i uns referents clars i comuns
—la bandera, la llengua, la concepció de l’història i l’identitat dels valencians...—,
fa temps que una part significativa dels propis i autonomenats “valencianistes”
s’han llançat fervorosament a creure que hi
ha moltes més coses que els separen entre sí de les que els unixen.
Tantes, que inclús alguns han valorat (valoren) com
a factible i justificat (o com a mínim, més
útil) unir-se al tradicional (i
supostament invencible) enemic ideològic.
Optar per rendir-se —parlant al sa i al pla— abans que intentar la
reconciliació entre els que un dia remaren en comú per una mateixa causa. O
directament, optar per retirar-se i dedicar-se a la família, als amics i a
cuidar les tomateres de l’hort. Que ells no naixqueren per a ser héroes, i que
ya està be de tant de patir i de perdre el temps... Sí: els valencianistes, a
pesar de tot, també són humans.
En realitat, eixa ha segut la constant des de la
“fundació” del valencianisme. No, com creuen (o volen fer-nos creure) alguns,
des de 1977, sino prou més abans: des de la Renaixença decimonònica en
l’aspecte cultural, i des de la primera década del sigle XX en el polític.
Crisis periòdiques d’identitat, amanides en discrepàncies en quant a la forma
d’actuar, o sobre el necessari reflex polític que havia de tindre el
valencianisme, i mediatisades també per pressions i interessos diversos —colectius
i, per desgràcia, també egoistament particulars— que nos anaven erosionant la
gent, els mijos i les ilusions.
De la mateixa forma que l’economia mundial se
caracterisa pels seus altibaixos, per les seues etapes de bonança,
d’estancament, de recessió i de franca depressió, el valencianisme ha passat
per époques (poques) de relativa prosperitat, i per llargues travessies del desert. L’última, i esperem que no la
definitiva, dura ya uns tres lustres,
i quí sap quànts més...
Per totes bandes trobes eixa trampa
on cau el valencià despreocupat.
¿I dius que tot el mal vingué d’Almansa?
Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança
volums que són presagi d’un mal fi.
I si be nostra llengua no està
morta,
no cal ni dir quí lluita i quí soporta
l’atac de molts traïdors sense destí.
La greu realitat és la que canta.
¡Qué importa ya el decret de Nova Planta
si no sabem defendre el nostre ser!
Puix si ara no s’unim els
valencians
per tot allò que nos fa ser
germans
¡no mai tindrem consciència
ni poder!
¡Oblidem-nos ya d’Almansa
i tallem el mal que
alvança!
Anfós Ramon i Garcia. Dins “Recitals poètics de la AELLVA”, XIV edició, 2007.
Si donem una atra volta de rosca a l'assunt, la realitat nos diu també que dos valencianistes qualsevol, impecables i coherents en matèria cultural o idiomàtica,
no tenen per qué tindre res més en comú entre
ells en qüestions més d’anar per casa:
com la pujada o baixada d’imposts, el mig ambient, la sanitat, les relacions
laborals o la moral social. Una volta més, llògic.
Efectivament, en Galícia, en el País Vasc, en
Catalunya, en Andalusia o en Madrit la definició de la cultura o la llengua
pròpies en sí no és un factor separador
(tots, independentment de l’ideologia política, tenen clar en estos territoris
els idiomes que parlen, la normativa a utilisar, i només diferiran en la forma
o gradació en la defensa de l’us del propi idioma o de l’autonomia política). Pero
en Valéncia està en discussió la pròpia
existència de l’idioma i la seua normativa. I en realitat, també l’existència mateixa del poble
valencià secular, hereu de l’històric Regne de Valéncia, front a las provincias levantinas felices i les exòtiques
Catalunyes meridionals.
Una discussió amerada, ademés, en assignacions
maniquees i interessades de posicions pretesament progressistes-científiques (les catalanistes) o cosmopolites-ciutadanes del món (les
castellanistes) front a conservadores-retrògrades
(teòricament, les valencianistes) que la realitat sociològica dels valencians
descarta de raïl i que nosatros, valencianistes conscients, faríem be en
soterrar per a sempre, si és que volem eixir del clot a on entre uns i atres
nos havem clavat.
Pero per tot això, no resulta gens fàcil unir en un
mateix moviment a persones que provablement només tinguen dos coses en comú: creure que el valencià és un idioma
independent, i que el poble valencià
és un poble diferent dels veïns...
Perque, quant a la definició de qué és realment ser valencianiste (ai,
ai: la vella pregunta...) yo ho definiria, a risc de ser blasmat fins a
l’eternitat per alguns guardians de la
purea, de la següent manera: Lo que
abans era simplement “ser valencià” (culturalment, llingüísticament,
políticament... en diferents punts d’inflexió temporals en que es situaria eixe "abans" a lo llarc de
l’història), hui se convertix en “ser
valencianiste” perque hi ha molts valencians de naiximent que desconeixen
les seues raïls culturals i llingüístiques (o les antigues institucions
d’autogovern) o be les troben en perill de desaparició, o atacades per
interessos exteriors no coincidents en els dels valencians, i ansien per
recuperar-les, estudiar-les, posar-les al dia i perpetuar-les.
He de dir
ací, i vullc dir-ho ben clar, que no m’agrada l’exaltació pura i dura de les
identitats.
No, quan justifiquen l’odi i
l’enemistat entre pobles, o entre grups socials, o inclús entre classes. No,
quan els prejuïns identitaris i els estereotips negatius —i falsos— no permeten construir més ideologia que la reactiva, que només funciona
quan pot anar a la contra d’un enemic (real o inventat). No, quan determinades
classes dirigents permeten i justifiquen el maneig obscé del natural sentiment
identitari d’un poble per a la consecució de foscs objectius. Unes classes
dirigents a les que la cultura i les tradicions d’eixe poble els importen ben
poca cosa. De tot això, per desgràcia, els valencians sabem molt.
Crec, per contra, en un valencianisme que valora la pertinença a un colectiu; que creu en
l’estima pels antepassats propis i la seua cultura, i que vol transmetre-la en
herència als que l’hauran de succeir. Un valencianisme que em motiva a
responsabilisar-me i a preocupar-me per la sòrt del meu poble, no en abstracte,
sino per totes i cada una de les persones que habiten en este menut trosset de
terra. Un valencianisme que exalta el sentiment de coparticipació i de civisme.
Un valencianisme que farà sentir-nos orgullosos de ser valencians en la mida
que ajude a aumentar les nostres cotes de benestar físic, econòmic i cultural.
Les cotes de convivència pacífica i de justícia social. Les de tots; no les de
uns pocs.
Per tant, si nos preguntem fins a quin punt hem de
portar la nostra purea i el nostre pot sagrat de les essències valencianistes,
yo, humilment i respectant tota opinió respectable, opine que fins allà a on pugam, pero sent conscients
de tres coses:
- que només vora
un 35% dels valencians té el valencià com a llengua materna, front a un 65% que
ya té el castellà (segons diverses enquestes, i sense contar estrangers), per molt que els valencians que sabem parlar valencià correctament estem en un percentage més alt, entorn del 50%.
- que una
generació sancera de valencians (els menors de 35 anys) s’ha ensenyat a escriure i inclús a parlar en valencià en una
normativa llingüística forastera creada per i per als catalans.
- i en definitiva, que ni estem en 1238, ni en
1707, ni en 1931, ni tan sols en 1977:
estem en 2011.
Això és lo que tenim, i d'eixa realitat és de la que tenim que partir, siga lo que siga lo que vullgam fer. És dir: que s’ha de ser exigent, sabent a ón estem
i a ón volem aplegar, i sent conscients de les urgències d’este moment històric
(perque els anys passen i els percentages
continuaran canviant, segurament de forma desfavorable) pero en una actitut generosa en els comportaments personals, i pragmàtica en els colectius. Més encara, quan massa voltes, qui més fa ostentació de valencianisme dona un eixemple deplorable respecte
a l’us del valencià, o inclús de la pròpia normativa que diu defendre...
Convenim, per tant, en que hi ha diverses classes de
valencianistes. En combinacions variades que superen qualsevol idea
preconcebuda. És una evidència, i explica (pero no justifica del tot) l’actual
divisió radical en el valencianisme cultural i en l’idiomàtic (més llògica
resulta, per lo que hem explicat, la divisió del valencianisme polític). És, en terminologia matemàtica, una
condició necessària, pero no suficient.
En tot cas, és una divisió que impedix que el valencianisme sociològic (eixe
valencianisme popular i sentimental que encara està viu en l’imaginari colectiu
de la majoria dels valencians) faça seus els postulats més exigents i coherents
d’un valencianisme intelectual elaborat a lo llarc de moltes décades i que
hauria d’anar molt més allà d’una simple exaltació romàntica de la valencianitat eterna (la qual, com podem
comprovar en el dia a dia, és perfectament prescindible per a un percentage
cada volta major dels propis valencians)
El problema fonamental és que molts valencianistes que s’enquadren en algun dels casos tipològics
que tradicionalment se vinculen al valencianisme (cultural, idiomàtic o
polític) no acaben de reconéixer que la
seua no és sino una forma particular d’entendre una ideologia molt més general.
Creuen que la seua manera és l’única
forma verdadera de ser valencianiste.
Per tant, lo que uns atres sí que conseguixen
(que gents que compartixen determinats valors comuns s’unixquen entorn d’uns objectius i unes llínees d’acció clares i
concretes, per damunt de diferències evidents que queden en segon pla; com
ocorre en els partits polítics majoritaris, pero també en el
catalanisme-anexionisme entre valencians, o, permeteu-me la frivolitat, entre els
aficionats a la bicicleta, els jubilats i pensionistes o les bandes de música) en el nostre cas és cada volta més difícil.
Si entrem en temes més directament polítics (que no
és que m’abellixca molt), no és un secret (ni crec que ningú es moleste per afirmar-ho)
que una part important de la societat
valenciana anhela poder votar una alternativa política que millore
mijanament a les principals opcions que tenim en l’actualitat (lo que no deuria
ser difícil, vist lo vist).
Entre un 20 i un 40% de l’electorat podria aplegar a votar, segons diverses
enquestes d’opinió, a un partit d’estricta obediència valenciana. Això no vol
dir, clar està, que votaria a qualsevol
partit d’estricta obediència valenciana, ni que havent-ne quatre o cinc formacions
valencianistes per a triar, n’hi
hauria una que s’enduria tots els vots del valencianisme sociològic...
Al final, patim de lo de sempre: els millors —en el
camp professional, en l’acadèmic, en el polític, en l’empresarial— tenen
suficient instint de conservació com
per a triar quina és l’opció més adequada per al seu triumf personal. En part,
perque unes atres opcions (culturals, idiomàtiques, polítiques...) que no sé si seran
bones o roïnes, pero que hàbils i inteligents ho són a manta, se preocupen i es cuiden molt de
que aixina siga. I eixa opció,
òbviament, no és hui, de moment (i per desgràcia), el valencianisme.
Els afronts i les ofenses personals en que molt a
sovint acaben derivant les llegítimes discrepàncies en el sí del valencianisme,
les discussions bizantines sobre temes que rallen el friquisme per a qualsevol persona aliena al nostre moviment, no són
una bona carta de presentació per a atraure a la causa a gent que té a la seua
disposició unes atres opcions més abellidores i socialment respectades (ya
siguen referents culturals, llingüístics o polítics).
El valencianisme, per tant, ha de ser suficientment
atractiu com per a impregnar les maneres de fer d’aquells que detenten en
l’actualitat un significatiu poder econòmic o acadèmic. I ha de ser
suficientment obert com per a poder fer-ho possible entre persones que, en
atres esferes de l’existència que no siguen l’idioma o la cultura, mantenen posicions
notablement contrapostes.
En realitat,
si volem recórrer el camí invers al que marca la nostra història recent —passar,
de ser valencianistes, a tornar a ser,
simplement, valencians en plenitut—,
els valors bàsics del nostre valencianisme cultural i llingüístic no haurien de
dependre de la sòrt (habitualment escassa o nula) dels partits polítics que
tenen el valencianisme com a leit-motiv.
El valencianisme ha de ser molt més que
això (en ser això molt, i ya volguérem que ho fora, com ho és en atres
territoris propencs que no tornaré a nomenar).
El valencianisme, tal i com crec que el devem
entendre, ha de ser un marc que impregne totes les actuacions de les principals
forces polítiques, econòmiques i socials valencianes. Crec sincerament que
ficar al valencianisme cultural i llingüístic entre l’espasa i la paret de la
disputa partidària va en contra del propi moviment (i la nostra història recent ho demostra). No contra cada
valencianiste individual, que és molt lliure per a triar la via que crega més
vàlida per al seu desenroll; pero sí del
valencianisme com a moviment cívic i cultural.
Provablement a estes altures de la correguda diran
alguns que no hi ha més remei; pero hauran d’acceptar que no és en sí mateix
desijable, si és que volem realment que
els valors bàsics del valencianisme no estiguen, com ho han estat els últims
trenta anys, penjant d’una corda tan fluixa com la que representa l’asar dels vaivens electorals.
A no ser que, quan vinguen mal donades electoralment parlant, vullgam igualar
la trascendència social del valencianisme a la de l’animalisme del partit antitaurí o la dels pro-cannabis del partit homònim, i damunt estigam contents en això.
Que tot pot ser, clar.
Qualsevol estratègia que eixample la base social
del valencianisme (uns atres ho
entengueren fa temps, i els resultats estan a la vista) de forma independent de
l’acció política (o si voleu, coordinada, o amistosa, pero sense relacions de
dependència absoluta), tenint molt
clares les premisses bàsiques i les fronteres que no es poden traspassar, serà
una estratègia positiva. La que va en el bon camí.
(I en este cas, els gests, les maneres, i la pròpia trayectòria personal fan a voltes molt més que els fets reals. No sé si
m’explique, i no mire a ningú.)
Qualsevol postura d’onanisme intelectual o de tancament sectari que no vol tractar en
ningú que no combregue exactament en l’ideologia oficial, és negativa. Cabrà recordar, fent una analogia mèdica, que
els chiquets que més s’embruten i més en contacte estan en agents patogens durant
la seua infància són els que desenrollen un sistema immunitari més fort, que
els permet fer front de forma més satisfactòria a les malalties i les alèrgies
en la seua vida adulta. Crec que la comparació està prou clara.
Per tot això, el
valencianisme no pot viure al marge del sistema; no pot convertir-se en un
moviment antisistema. El valencianisme ha de tornar a posar-se de moda; ha
de tornar a ser un moviment en el que la gent puga confiar. I la gent no podrà confiar en el
valencianisme mentres els propis valencianistes no creguen en ell. Tornar a
guanyar la confiança dels valencianistes en el valencianisme, que és tant com dir, la confiança en atres persones
valencianistes, és el primer punt de la llista de la compra.
Si tots els valencians no anem a una
sabent que estem jugant-nos nostra raça
¡serem un poble inútil sense meta!
eterns esclaus d'un amo i una vara.
¡Germans! ¡Lliures germans de branca nova
que no voleu servir a gent estranya!
¡Unim-nos colze ab colze! Que es remunte
la veu i l'esperit per eixa causa
que és justa perque és nostra des de sempre
i té que ser, per nostra, valenciana.
Hui estem tots esperant eixa collita
que vol donar el fruit de
la paraula.
Estem esperançats davant la
nostra
Valéncia que vol créixer
lliure i ampla.
Pero no confiem en els
miracles
a l'hora de lluitar contra
la farsa.
Parlem i parlem fort. Que ningú afluixe
el pas davant l'obstàcul si
és que s'alça.
¡Perque si es pert la fe i
es calla l'home
voreu com és la pedra la que parla!
Anfós Ramon i Garcia. “Marchant
unidament, farem Valéncia”, 1978.
Al final, els
grans canvis són els que es produïxen silenciosament. Els canvis de la vida
diària; els que no ixen en els titulars de les notícies, ni en els discursos
dels mantenedors, ni en els doctes estudis de l’universitat.
Cada volta que un yayo que en 1975 va educar als
seus fills en castellà decidix en 2011 parlar en valencià als nets; o cada
volta que una persona no necessàriament propenca als postulats del
valencianisme tradicional abraça generosament i en naturalitat la senyera
coronada o la denominació de “llengua valenciana”; cada volta que gent de
diverses tendències polítiques veu en simpatia el nostre moviment cultural o
idiomàtic, independentment de lo que vote; o cada volta que front a un model
llingüístic catalanisant i anexioniste oferim un model netament valencià
coherent i cohesionat (i no l’absència de model, o la simple anarquia
ortogràfica) estarem anant pel bon camí.
Estarem
demostrant que no treballem per no res, que no perdem el temps sent com som; que som gent de fiar. Estarem constatant
que la nostra forma de pensar se defén en arguments, i no en amenaces,
brofegades o exabruptes. I que no depén ni es modifica pels interessos polítics
de ningú —a voltes de gran altura cívica, pero massa vegades, de la més baixa
calitat moral—
En definitiva, estarem ajudant a que el poble valencià es recupere del greu accident que patí en la
seua història recent, i comence a recobrar la seua memòria: quí era, cóm
era i, sobre tot, quí vol ser.
Tingau en conte que per molt que contem els fets
tal com són, per molt que la nostra
veritat siga més verdadera que la
dels demés, no significa que els nostres paisans nos hagen de creure. Ni en
qüestions culturals, ni llingüístiques, i manco encara polítiques. La gent, per
votar, pot votar inclús en contra dels seus interessos... sempre que estiga
convençuda de que votar a una atra opció seria pijor encara.
Lo que toca, per tant, és construir el nostre
model, no destruir el dels demés. Lo que val és donar eixemple en fets, i no
fer promeses de valencianisme etern que duren lo que dura la cremà d’una falla.
Lo que importa no són els personalismes,
sino les idees. Lo que conta és recordar els nostres referents, la nostra
base, en generositat, comprensió i exigència. En sentir-se hereus d’una
tradició que haurem de transmetre als que nos succeïxquen.
¡No sé per qué no tots!
Fe... Curs...
¡No sé per qué no tots!
Alts... Purs...
¡No sé per qué no tots!
Rems i glatits,
¡compàs fidel als brots!
¡No sé per qué no tots units!
Xavier Casp. De “Balada
confident”, dins “Gran sonata de la
pàtria”, 1981
Tenia vosté raó, Mestre Anfós. Ya està be de mínimes guerres, de soroll, de músiques repetides, de
sements perdudes sense viure un pam de terra.
Ya està be.
Com sempre fon i serà, tot està en les nostres mans.
Bones festes i bon any 2011.
