“Fuster no se equivocó. Quienes se equivocaron fueron los otros”

En eixa lapidària frase arrematava Francesc de Paula Burguera una de les respostes de l'entrevista que li publicà el diari Levante el passat 4 de juliol. Precisament, quan li preguntaven si no seria necessari un cert grau de “antifusterianisme” per a que el nacionalisme valencià progressara. I és que diu un proverbi que els hòmens només miren de front a la veritat quan esta els resulta agradable...

El tema Fuster dona per a molt, i intentaré, en vàries “entregues” (no és qüestió d’avorrir al personal) resumir el meu estat d’opinió sobre la qüestió “fusteriana”. Fa un parell de semanes ya vaig propondre als visitants del blog llegir un text rescatat dels anys xixanta del sigle passat, en el que es fea referència als problemes del poble valencià per a afirmar la seua pròpia personalitat i les dificultats per a, superant els tòpics folclòrics i el sucursalisme centraliste, fer evolucionar la consciència bàsica de “ser valencià” cap a un moviment colectiu d’autoafirmació llingüística, cultural i política.

Esperava més participació en quant a opinions, pero deu ser que en l’estiu tira més la piscina que l’internet. En fi, la qüestió és que eix escrit està extret del llibre El País Valenciano, publicat en 1962 per... Joan Fuster.

De veres que em sorprengué agradablement llegir semblants paraules, i més provenint de qui provenien. No sé si perque era un llibre destinat al gran públic (escrit en castellà, en bona enquadernació, ilustracions i to divulgatiu) o tal volta perque la seua data real d’escritura puga ser anterior a Nosaltres els valencians i Qüestió de noms (és una simple especulació meua); lo cert és que s’observa un matís diferencial important entre el text que insertava en el meu post i, per eixemple, estos, del mateix autor, que seguixen:

Tenim dret a esperar ―per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança―, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per a localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants [...]

(Qüestió de noms, Joan Fuster, 1962)

Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de «valencians» impossible de fondre’s en una de sola. D’altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans [...] La veritat és que, en una redistribució utòpica però racional dels pobles peninsulars, les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitat: Aragó, Castella, Múrcia.

(Nosaltres els valencians, Joan Fuster, 1962)

Per seguir una metàfora mèdica: el Fuster de El País Valenciano, encara que no oculta les seues conviccions “pancatalanistes” (que apareixen ací i allà en tot el llibre), descriu a mon parer de forma aguda i perfecta els síntomes de la malaltia identitària que afecta al poble valencià. Proclamant inclús —ben admirablement per tractar-se de qui es tracta— que els valencians “som un poble esculpit en la seua irreductible singularitat pels segles”.

Pero el diagnòstic i, sobre tot, el tractament prescrits per Fuster en Qüestió de noms i Nosaltres els valencians, en paràgrafs com els que insertem més amunt, no han pogut ser més nefasts per a l’evolució de la salut del malalt (el propi poble valencià, ans que res, i el moviment nacionaliste valencià, en segon terme)

Efectivament. Crec que difícilment pot considerar-se “pare del nacionalisme valencià” a un ideòlec que anhela —com deixa meridianament clar en Qüestió de noms— la desaparició directa de tota referència “regional” valenciana (o siga, al sa i al pla, l’anulació de qualsevol consciència identitària diferencial de “poble valencià”) per a passar a sentir-nos només de la nostra localitat, la nostra comarca (inventada, per cert, en la majoria dels casos, per a l’ocasió), i catalans...

(tal volta Franco o José Antonio Primo de Rivera imaginaren alguna volta en ensomis un món ideal en que els valencians —o els catalans, o els vascs— se sentien només de la seua localitat, la seua comarca i espanyols... La qüestió és que, fins a on sabem, no ho deixaren escrit. Fuster sí, pero en una única diferència: canviant el gentilici “espanyols” per “catalans”)

Impagable també que la solució “racional” a la dualitat llingüística territorial (el “entrebanc” de les comarques de tradició castellaparlant, que en la versió castellana de Nosaltres els valencians se traduïa expressivament com a “estorbo”) siga tan “senzilla” com integrar les comarques valencianes de parla castellana en Aragó, Castella i Múrcia. I la de les comarques “catalanes”, l’adhesió als dichosos Països Catalans. Vaja: l’aduana, en el barri del Cristo, i a traure el passaport si volem anar a la Tomatina de Bunyol. Quan segurament, a estes altures de la correguda, se parla més el valencià en Godelleta que en Quart de Poblet. Puix això.

(seria injust i simpliste reduir l’ideologia identitària de Fuster als dos paràgrafs anteriors. Pero la realitat és que tant els seus partidaris més tenaços com els seus detractors més acèrrims ho venen fent aixina des d’aquell moment. I lo cert és que Nosaltres els valencians, tot en gros i sense explicacions ni acotacions prèvies, és a sovint llibre de llectura recomanada en les classes de valencià de secundària, per a jóvens de 14 a 17 anys.  No de bades són esta classe de proclames, a les que Fuster era tan aficionat, les que realment han acabant influint profundament en el galimaties identitari valencià)

Esta partida de resucitació d’un catalanisme entre valencians en idees tan “imaginatives” com les anteriors no hauria passat, en condicions normals, de constituir una excentricitat més que acabaria dormint en el racó d’una biblioteca. Unes idees totalment alluntades de la realitat històrica del poble valencià, tal com Almela i Vives (i molts més abans i després que ell) explicaria magistralment; pero que no són una novetat, ya que podem trobar-les en alguns creatius autors d’abans de la guerra civil, com Martínez Ferrando o Duran i Tortajada.

Pero en el cas de Fuster, precisament pel seu innegable domini del llenguage i la seua erudició, pel seu espirit provocador en l’statu quo dominant en l’adormida Valéncia dels anys xixanta (conflicte en el món de les falles, del que ara parlarem, inclòs), aixina com pels seus excelents contactes en el moviment nacionaliste català (tremendament interessat en que les idees del català de Sueca feren camí, per motius econòmics, pero també d’orgull patri a l’estil Prat de la Riba), les coses serien diferents.

D’esta forma, les prescripcions facultatives de Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, a diferència, per eixemple, de les anteriors invectives pancatalanistes de Martínez Ferrando (que abandonaria Lo Rat Penat en 1933 per pròpia voluntat, al no trobar el més mínim recolzament a les seues tesis) crearien ràpidament escola en cert sector intelectual d’esquerres —i alguna rarea d’extracció dretana, com el propi Francesc de Paula Burguera—; sector ideològic que pronte es tornaria hegemònic en els ambients antifranquistes de l’Universitat de Valéncia.

I això, per trobar-se en el moment just, en el lloc adequat. Curiosament, el fet que sol considerar-se com a inici de la “Batalla de Valéncia” (la cremada de llibres de Joan Fuster en les falles de 1963: un succés certament fosc i reprovable de la nostra història recent) no tingué com a objectiu Nosaltres els valencians, sino El País Valenciano. I la pàgina que els indignats fallers procedien a destruir en el fòc purificador no tenia res que vore en “els catalans”. L’extrema indignació la provocava un chicotet detall: qualificar el trage de llauradora valenciana de “disfraz” :

“las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje tipico que tengan a mano” (El País Valenciano, pág. 53)

“En general, la indumentaria típica es cosa pasada y archivada. Quizá en algún lejano villorrio de montaña los abuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera de eso, ya se trata de un mero disfraz.” (El País Valenciano, pág. 66)

Tal volta, en 2010, en el conformisme i l’adotzenament cómodament instalats en la societat, sorprenguen estes reaccions populars. Pero cabria pensar també, per eixemple, quina hauria segut la reacció del poble d’Escòcia si algun aspirant a ideòlec nacionaliste escocés s’haguera rist de la costum dels hòmens escocesos de “disfrassar-se en una falda a la mínima ocasió”...

És evident que els valencians —com pràcticament tots els pobles d’Europa, i molts dels americans, i no pocs asiàtics—, fa molts anys que no vestim els trages tradicionals més que en ocasions determinades. L’ironia de Fuster, en este cas, no venia justificada per un us divergent de lo que era (és) normal en el nostre àmbit cultural més immediat. I ausades que no va ser entesa pels entusiastes aficionats a “disfrassar-se” de valencià...

I és que les connotacions certament no positives del verp “disfrassar” (desfigurar la forma natural d’algú o alguna cosa per a que no siga conegut) provablement no deurien haver segut usades per una persona que —en teoria— desijava guanyar afecte popular a la seua causa ideològica (en lloc de, com ocorregué realment, provocar al personal; clar, que tal volta eixe era l’objectiu...). Perque per a totes les coses —també per a la construcció d’una ideologia— s’ha de tindre vista, que es diu popularment.

La qüestió és que en la Cavalcada del Ninot de 1963, vàries comissions falleres defengueren els conceptes de “valenciania” que entenien criticats en el text fusterià. Si llegim el llibre en conjunt, més que criticats en sí mateixos, eixos conceptes eren tractats a sovint en un indissimulat sarcasme, motivat per l’irritació que provocava en Fuster l’us i abús d’eixos conceptes de valencianitat tradicional per certa classe dirigent que practicava (i practica) un “valencianisme” buit de contingut i purament cosmètic. Pero, com s’ha dit i com queda patent, el to irònic del llibre no s’entengué pel gran públic.

Per eixemple, la falla Peu de la Creu - Joan de Vilarrasa, en el lema “El món dels inferns”, portava en dita cavalcada una enorme reproducció de la portada de El País Valenciano junt a una image satírica de Fuster. Dos llauradores arrossegaven una gran pàgina 53 (la generadora de la polèmica, en la que s’aludia a la costum de disfrassar-se de les dones valencianes), a la que acompanyaven atres paraules de rèplica fallera.

  

 Portada de El País Valenciano, publicat per Ediciones Destino (Barcelona, 1962) dins de la colecció Guías de España

La prensa de l’época afirmà al respecte que “las fallas no dudaron en defenderse de lo que consideraron un ataque a sus valores más esenciales y sus tradiciones más arraigadas”, i l’efígie de Fuster —el seu ninot de falla— fon cremada tant al finalisar la cavalcada com en unes quantes falles d’aquell any...

I eixa mateixa prensa, com l’opinió pública valenciana, a partir d’eixe moment —i a partir de la súbita difusió, conseqüència d’esta repentina polèmica, dels texts marcadament pancatalanistes de Joan Fuster: Nosaltres els valencians i Qüestió de noms— sucumbí a una acalorada i inesperada discussió sobre les raïls i els orígens del poble valencià i els seus habitants...

Una disputa que —és un fet— tragué per fi a la llum pública les falsetats i les impostures d’eixe valencianisme cosmètic que no volia (no vol) saber res de les mostres culturals més importants del nostre poble (singularment, la llengua), ni de recuperar res que olguera a poder polític valencià autònom de Madrit.

Pero també, i especialment, fon una disputa que, per desgràcia, centrà la polèmica en una qüestió absolutament artificial i innecesària, que mai hauria aplegat a l’importància que posteriorment ha alcançat si Fuster i els seus seguidors no hagueren volgut. Una qüestió agra i antipàtica: si els valencians érem catalans o no.

Tal volta —per seguir en la metàfora mèdica— el poble valencià fora en 1962 un malalt terminal que necessitara d’un electroshock en forma de Joan Fuster que el retornara al “món dels vius”. Pero molts s’han preguntat després —crec que prou raonablement— si no s’haurien pogut denunciar les mateixes incoherències, les mateixes desercions en la classe dirigent valenciana, sense clavar als catalans pel mig. La resposta, òbviament, és que sí.

Perque l’evidència indiscutible (que els valencians no som catalans) fon a partir d’aquell moment discutida, obstinadament i obsessivament, per certs sectors intelectuals seguidors de Fuster. De tal forma que, tan important (o més) que reivindicar l’us social de l’idioma, o la seua transmissió als fills, o la recuperació d’unes institucions d’autogovern democràtiques i valencianes, o la consolidació d’un poder econòmic estrictament valencià sense sumissions al centralisme, ho era l’assegurar una i atra volta que el nostre idioma era el català i que com a conseqüència inevitable els valencians érem catalans... Una obsessió que enviscava (envisca) innecessàriament, absurdament, falaçment i irritantment qualsevol discussió identitària entre valencians.

Siga com siga, el desencontre radical entre el món de les falles, per una banda (i per tant, l’oficialitat franquista, interessada en lligar-se íntimament a estes festes, i especialista consumada en desacreditar a tot aquell sospitós de desafecte al règim), i Fuster i el grup d’intelectuals que s’arraceraven al seu entorn, per l’atra, esclatà sense treua.

(un món de les falles, per cert, que en 1968 no dubtà en ahucar al president de la Junta Central Fallera, Juan Martí Belda, per parlar en castellà en l’acte de la Crida. Conten les cròniques que Martí, fart dels chiulits i de les exigències de la multitut de que parlara en valencià, exclamà: Cuando hablan las personas, callan los borregos. La massa enfurida aumentà el to de les protestes i finalment intentaria prendre a l’assalt les Torres de Serrans, provocant una greu alteració de l’orde públic. La cinta que contenia gravat el discurs de Martí desaparegué i ningú pogué comprovar les paraules que realment va pronunciar...)

Aixina, mentres els successos de les Falles de 1963 suministraven a les tesis de Fuster una aura poc manco que celestial entre els moviments antifranquistes de l’época (per lo que tenia de trencadora i de provocadora en l’statu quo dominant), per contra, el paradigma dominant en les masses populars —al capdavall, verdaderes mantenedores i transmissores, com passa en tots els pobles del món, de l’identitat tradicional: eixa identitat que en paraules de Fuster era “patrimonio nativo, del espíritu local, en manos del vulgo”— assumiria immediatament a Fuster com a enemic declarat del “espirit valencià”. Irònicament, enemic d’eixe espirit que, en teoria, l’escritor suecà desijava preservar (a la seua manera, clar):

Cert llibre escrigué un fuster

que empudegà nostra essència

demostrant-li a Valéncia

i als valencians, no voler.

(Llibret de la Falla Plaça de la Mercé, 1963)

Fuster, per tant, no podia haver mamprés la seua carrera ideològica en pijor peu. Continuarem en el tema...

Rellegint a Almela i Vives

Se nota que en estiu hi ha més temps per a llegir.  I per a rellegir. Per eixemple, lo que estic fent ara en el vinarossenc Francesc Almela i Vives; concretament, la seua coneguda obra Valencia y su reino (1965), una guia sobre la geografia, l’història i la cultura dels valencians, en enquadernació de calitat i moltes ilustracions, que aparegué –crec que poc dissimuladament- com a resposta a una obra anàloga de Joan Fuster (El País Valenciano, de 1962), semblant en format pero prou diferent en l’espirit i l’intenció.

Vos proponc llegir alguns paràgrafs. Com no era qüestió de copiar tot el llibre, he triat uns quants com a mostra, que crec prou interessants (els subrallats i les acotacions són meus):

Desde cierto punto de vista, ha constituido una verdadera desgracia que la palabra Valencia sirviera para designar al mismo tiempo una ciudad y el territorio de que esa ciudad era capital.

Bien es verdad que durante siglos tal circunstancia no constituyó problema. Tan compenetrada se hallaba la Ciudad con el Reino y tan compenetrado se hallaba el Reino con la Ciudad que en los tiempos aludidos se empleaba con toda naturalidad, en los documentos, una expresión tan acreditada como la Ciutat e Regne de Valéncia, fórmula que ciertamente encerraba la ventaja de proclamar por sí misma la existencia de dos entidades, aunque ostentaran el mismo nombre.

Por otra parte, cuando Jaime I y sus sucesores hacían constar en la cabecera de la respectiva documentación que eran reis d’Aragó, de Valéncia, de Mallorca, etc. –aparte de comtes de Barcelona-, todos sabían, por lógica deducción, que el vocablo Valencia se refería al Reino. No había problema, pues.

Ha sido en tiempos modernos cuando se ha manifestado ese problema. [...] Por de pronto se alegaba una razón de carácter práctico [...]. Pero -¿por qué no decirlo?- detrás de la alegada razón de carácter práctico había no pocas veces un temor a que la homonimia del Reino –el antiguo Reino- y la capital –aunque capitis disminuida- sirviese para una hegemonía de ésta en perjuicio del libre desenvolvimiento de otras ciudades o villas importantes de aquél [...]

Como soluciones más o menos confesadas al problema, han sido lanzadas algunas fórmulas. Una de ellas ha consistido en llamar “el País Valenciano” al antiguo Reino de Valencia. Manifestación importante de esta corriente fue la publicación, en 1933, del libro de Felipe Mateu y Llopis titulado precisamente El País Valencià. La fórmula no pretendía seguramente ser original, porque estaba inspirada por la expresión “el País Vasco” que se venía aplicando a las llamadas por unos “las Provincias Vascongadas” y por otros “Euskadi”. Además tuvo su primer florecimiento –relativo es verdad- en los años que precedieron a la segunda República española y durante el transcurso de ésta. El valencianismo político, incluso el de sentido más liberal, había venido siendo tachado de reaccionario por quienes veían en él una competencia, siquiera con la categoría de posibilidad remota. Emplear en tal caso la expresión “Reino de Valencia” casi equivalía a reforzar la acusación del enemigo, que no dejaría de interpretar lo de Reino como una afirmación monárquica. Y, en este sentido, la expresión “el País Valenciano” constituyó una oportuna adaptación y desempeñó una función más o menos modesta o, según se mire, más o menos brillante.

¿Es que –preguntará alguien- la fórmula “Región Valenciana” no bastaba para resolver el problema?... La verdad es que no bastaba. La palabra “región”, aparte de que parece referirse a una jerarquía secundaria o dependiente, tiene un sabor que, cuando no es puramente administrativo, es más bien físico o material, lo cual significa, en suma, que no abarca los valores históricos y espirituales que tan decisivamente contribuyen a configurar una personalidad [¿qué opinaria hui el senyor Almela de “la Comunitat’?...]

Estas dificultades que se oponen a dar con una denominación del todo conveniente para designar lo que actualmente pueda quedar del antiguo Reino de Valencia, ha sido una de las causas -¡no la única ni la principal!- para que se haya introducido hasta cierto punto la que sin exageración puede calificarse como nefasta costumbre de aplicar el ambiguo e inexacto nombre de “Levante” a las tierras de que se viene hablando, anomalía que será examinada a no tardar.

[...]

En primer término, llamar Reino al conjunto de las tierras valencianas responde a una tradición al mismo tiempo culta y popular. Esto último [...] es confirmado por Mateu y Llopis en su mencionado libro, cuando (págs. 89-90) escribe: Hui, en la comarca del Cènia enllà, La Cènia, Ulldecona, Alcanar; és a dir, als pobles de la ratlla de Catalunya, encara es diu “anar al Regne”, “tornar al Regne”, “vindre al Regne”, i atres frases semblants, tot referint-se a les comarques del Cènia ençà, el Mestrat, Morella, etc. ço és, als indrets de l’antic Regne de València. Igualment succeïx a les comarques de la ratlla de Castella, algunes hui de la provincia de València, com Requena, en les quals la gent vella encara té el costum de dir “ir al Reino”, “venir del Reino”, “vivir en el Reino”, etc., referint-se a les terres històricament valencianes, és a dir, a les que tenien com a ratlla el terme entre Requena  i Set-Aigües”.

Claro está que esta tradición tendría un valor muy relativo si solamente se entendiera como una boba contemplación del pasado y un acatamiento meramente formalista a los términos verbales de antaño. Pero la misma tradición puede alcanzar un valor muy considerable cuando se identifica con una de la virtudes más beneficiosas para los pueblos, como es la continuidad, gracias a la cual dejan aquéllos de perder el tiempo y las energías que se malgastan cuando, tras las soluciones de continuidad, hay que comenzar de nuevo y, generalmente, acudiendo a la improvisación...

Por otra parte, usar la palabra Reino aplicándola a Valencia proclama una jerarquía que tiene antecedentes en la época musulmana, que fue firmemente establecida en el siglo XIII por don Jaime I de Aragón y que fue mantenida dignamente por los monarcas de su estirpe. No puede negarse que dicha jerarquía resulta en la actualidad puramente platónica, por lo cual es frecuente que los escritores, curándose en salud –y aquí mismo se hará alguna vez- suelan referirse al “Reino de Valencia” llamándole “el antiguo Reino de Valencia”. Pero, con todo y con ello, la consideración de ese Reino de Valencia, antiguo o intemporal, permite advertir una serie de valores espirituales que todavía pueden ser útiles... incluso para la defensa de los valores materiales...

Con la cautelosa expresión “el antiguo Reino de Valencia” se quiere a veces dar a entender que quien la escribe elimina toda posibilidad de contenido político en cuanto éste se relacione con formas de gobierno. Es, además, una forma de prevenirse ante quienes consideran improcedente hablar del Reino de Valencia cuando tal Reino no tiene efectividad. Y no la tiene, desde luego. Pero se da el caso de que los mismos que, por esa falta de efectividad, se resisten a usar la expresión “Reino de Valencia”, emplean sin el menor empacho la expresión “Principado de Cataluña”, si es que no hablan de “el Principado”, designando así por antonomasia a Cataluña, como si no existiera el Principado de Asturias...

[...]

El caso es, para terminar, que no obstante los confusionismos apuntados, la aplicación de los términos “Levante”, “levantinos” y demás del mismo jaez al Reino de Valencia y a los valencianos se va haciendo cada vez más intensa y más extensa, lo cual tiene por de pronto el gravísimo inconveniente de ir relegando un nombre natural, histórico y -¿por qué no decirlo?- glorioso [el de Valéncia o Regne de Valéncia] en beneficio de otro artificial, moderno en su expresada acepción y sin timbres propios que le abonen. Pero es que, además, perdido el aglutinante espiritual que, a pesar de todo, constituye el nombre de Valencia, se facilitan combinaciones territoriales y administrativas cuyas consecuencias serán lamentables y posiblemente lamentadas, a la larga, por algunos de sus promotores.

Si el empleo abusivo y tendente a ser exclusivo de la palabra “Levante” como equivalente al Reino de Valencia o la región valenciana y también como expresión de un complejo geográfico en el que figuran ese Reino o esa región implica cuanto menos la relegación de un nombre natural, histórico y glorioso, el mismo peligro entraña el uso del vocablo “Cataluña” (y sus derivados) en determinado sentido moderno y artificial.

A veces se habla de Catalunya estricta, lo cual presupone la existencia de una Cataluña más amplia en la cual se halla comprendido el antiguo Reino de Valencia. En otras ocasiones diarios y revistas han incluido o incluyen noticias y comentarios de Valencia bajo la rúbrica Terres catalanes. Y no han faltado quienes, refiriéndose a tierras valencianas, las hayan designado con el nombre de Catalunya meridional...

No sería difícil señalar el comienzo de semejante actitud; pero bastará decir que se trata de una actitud reciente y sin ningún fundamento histórico. Porque, desde luego, puede afirmarse de una manera rotunda y categórica que el Reino de Valencia nunca ha formado parte del Principado de Cataluña, con el que mantenía poco más o menos las mismas relaciones que con el Reino de Aragón. Al menos así lo afirman historiadores catalanes de cuyo sentido catalán es imposible dudar [...]

Pero claro es que no hacían falta estas interesantes opiniones para que los valencianos conscientes se percatasen de la susodicha realidad. Les bastaba el conocimiento de la historia de su país, la cual no solamente les enseñaba que el Principado de Cataluña y el Reino de Valencia fueron independientes entre sí, sino también les mostraba que en más de una ocasión mantuvieron posiciones distintas o contrapuestas [...]

[...] No interesa de ninguna manera una enumeración exhaustiva [de les diferències entre els valencians i els catalans]. Es, en todo caso, tarea antipática, que solamente se halla justificada como reacción ante la tarea, no ciertamente simpática, de suponer o exagerar las similitudes [entre valencians i catalans].

Se trata, ciertamente, de cuestiones graves que no deben ser abordadas sin calcular previamente sus posibles consecuencias. Así, por ejemplo, del propio modo que se afirma, más o menos paladinamente, que las tierras valencianas son una parte o un apéndice de Cataluña, podría afirmarse que son una parte o un apéndice de Aragón. No faltarían para ello argumentos [...]

Y, puestos en semejante disparadero, no le sería difícil a Murcia reivindicar, ya que no todo el Reino de Valencia, por lo menos parte del mismo [...]

Mucho cuidado, pues, en dar malos ejemplos encaminados a destruir lo que todavía subsiste de creaciones históricas con indiscutible substantividad. [referint-se al Regne de Valéncia i a la personalitat valenciana diferenciada]

[...]

Aunque, según el dicho francés, le nom ne fait pas la chose, es innegable que el nombre mal aplicado puede inducir a error en cuanto a la realidad de la cosa. Por eso –y por algo más- conviene averiguar qué nombre debe darse a la lengua peculiar de los valencianos.

Y para ello hay que comenzar recordando la opinión más autorizada [la de nomenar-la llengua valenciana], la cual es precisamente la de los autores, la de los que crean; en este caso la de los autores valencianos que en los siglos XIV, XV y XVI contribuyeron de manera decisiva –cuantitativa y cualitativamente- a la formación de una literatura [...]

Valenciana se siguió llamando generalmente la lengua propia de los valencianos en los siglos XVII y XVIII. Fue en el siglo XIX cuando se empezó a procurar que dicho nombre desapareciera, lo cual ha continuado más intensamente en el siglo actual. [...]

Y conste de una manera explícita que en todo lo anteriormente escrito no hay la menor reticencia sobre Cataluña, ese fraterno país admirable por muchos conceptos y ejemplar por no pocos; de la misma suerte que no hay el menor desafecto -¿cómo podría haberlo?- hacia la hermosa y robusta lengua catalana, tan noble en su pretérito y tan fecunda en su renacer.

Francesc Almela i Vives, Valencia y su Reino. 1965

En fi. Qué fàcil és estar d’acort en una persona que, simplement, diu la veritat d’una manera tan natural i tan assossegada.

De totes maneres, per a la reflexió (especialment, perque els aprofitaré per als pròxims posts que estic preparant), torne a copiar alguns paràgrafs que em resulten particularment inspirats:

                                           

La palabra “región”, aparte de que parece referirse a una jerarquía secundaria o dependiente, tiene un sabor que, cuando no es puramente administrativo, es más bien físico o material, lo cual significa, en suma, que no abarca los valores históricos y espirituales que tan decisivamente contribuyen a configurar una personalidad.

[repetixc: qué diria ara Almela de l’equivalent constitucional de “regió” en l’actual Espanya de les autonomies: la Comunitat]

La misma tradición puede alcanzar un valor muy considerable cuando se identifica con una de la virtudes más beneficiosas para los pueblos, como es la continuidad, gracias a la cual dejan aquéllos de perder el tiempo y las energías que se malgastan cuando, tras las soluciones de continuidad, hay que comenzar de nuevo y, generalmente, acudiendo a la improvisación...

[referència clara a les intencions d’alguns de fer tabula rasa de qualsevol recort –fotesa foral, anomalia històrica, dia Fuster- del Regne de Valéncia de l’época foral]

La consideración de ese Reino de Valencia, antiguo o intemporal, permite advertir una serie de valores espirituales que todavía pueden ser útiles... incluso para la defensa de los valores materiales...

[com la base d’un moviment identitari estrictament valencià, perfectament homologable al català, al vasc, al gallec... i naturalment hegemònic en una societat que a pesar de tot –i de tots: polítics, intelectuals, poder econòmic...-, continua sentint-se valenciana de forma majoritària. Un moviment que podríem haver estat construint des d’eixa época dels anys xixanta... si alguns no hagueren estat en atres coses]

Mucho cuidado, pues, en dar malos ejemplos encaminados a destruir lo que todavía subsiste de creaciones históricas con indiscutible substantividad.

[referint-se a l’incipient catalanisme entre valencians, promogut significativament per Joan Fuster en Nosaltres els valencians tres anys abans de la publicació de Valencia y su reino. Perque a voltes passa que es destruïxen les coses, pero no es construïx absolutament res que valga la pena, i després passa lo que passa]

¿O no?

Anunci de la Caja de Previsión Social del Reino de Valencia en la revista Pensat i fet (1936, en plena Segona República)

Sobre la sòrt i el valencianisme

Escric este post, després d'una parada obligada d'unes quantes semanes, com a reflexió al voltant de les colaboracions de l'amic Rafa en el meu post anterior, en el que es proponia la recuperació d'una bandera per a la ciutat de Valéncia que fora diferent de la Real Senyera coronada, en totes les ventages que aparentment podria comportar eixe fet.

Raonàvem Rafa y yo sobre els problemes del valencianisme polític, cultural i/o llingüístic. Sobre l'estat d'indefinició permanent del moviment (mmm... no m'agrada massa eixa paraula), sempre aqueixat d'individualismes disgregadors, d'improvisacions, d'arrancades de cavall i parades de burro. I de cóm conseguir passar, en paraules de Rafa, "d'una (bona) idea individual a una colectiva".

Este problema no és nou, ni és únic de la nostra societat. En una de les contestacions yo fea una reflexió sobre la mala sòrt que havíem tengut els valencians, respecte a atres pobles peninsulars, en els nostres intelectuals o els nostres polítics. Eixos que haurien de catalisar i reconduir positivament, cap al be comú, la força d'un poble. En definitiva, en els nostres particulars ormejadors, segons la particularíssima definició que fiu en este post. I, més de forma sarcàstica que real, yo fea alusió també a la meua esperança particular en l'aparició d'un messies que nos salvara per fi als valencians de l'actual perdició.

Pero Rafa me retrau que encomanar-se a la sòrt, en estes coses, no li val per a res. I molt raonablement se pregunta pel pla B: qué fer si eixe messies no arriba a aparéixer mai.

La sòrt, en part, influïx sempre. Ho senc. Per a tot en la vida. I la sòrt de que aparega una persona en un determinat àmbit (o dos, o tres, o cinc) que, pels motius que siguen, destaca entre les demés, conseguix manejar els resorts necessaris i acaba arrastrant a les masses (conseguint inclús que les masses pensen com ell), és també una qüestió que té el seu punt casual. D'eixemples bons, i tremendament roïns, ne tenim a manta, en tota l'història mundial. Totes les pàtries tenen els seus "pares de la pàtria", i per alguna cosa serà.

Faré una analogia hortofrutícola. Mon pare sol plantar tomateres en l'hortet. Millor dit, solia, perque, o se les menjaven els caragols, o se li mustiaven, o per lo que fora no anaven cara a l'aire. Per molt que les cuidara. Qüestió del terreny, de l'orientació solar; ves a saber. Pero després sempre naix la típica tomatera, en un raconet de mala mort, perque algú va tirar ahí les sobres de l'ensalada, i que per les raons que siguen, medra, sense que ningú li faça cas, i al final acaba donant unes tomates com a punys.

Clar que una tomatera no naixerà mai en el desert, o en un glaciar; per a que naixca i creixca, és necessària la llavor, una certa humitat, un terreny en condicions, una climatologia adequada i que les plagues la respecten raonablement. I si algú, una volta ha brotat, la cuida com cal, mel. Pero ha segut, indubtablement, l'asar el que ha guanyat, en este cas, i per golejada, a l'esforçat i sistemàtic conreu de mon pare. Puix açò, salvant les enormes distàncies, no se'n va molt, al capdavall, de lo que estem parlant.

Si yo dia que "el poble valencià no ha tingut sòrt en les diferents propostes d'actualisació i recuperació de la pròpia personalitat, perque aquelles propostes que eren més fidels a l'història i al sentiment secular del poble que les havia de fer costat, no varen tindre, per diverses circumstàncies, un adequat recolzament econòmic, ni varen contar en les persones tècnicament o dialècticament més preparades, que es decantaren per propostes alienadores que tots coneixem", és perque crec que és rigorosament cert.

I estava pensant, sense anar més llunt, en Joan Fuster, i en la seua aposta decidida per una concepció del fet nacional valencià que estava condenada al fracàs des del començament (si entenem per fracàs, el no convertir-se en una ideologia hegemònica o transversal, com atres moviments semblants en atres nacionalitats històriques, i produir simultàneament una enorme fractura dins del propi poble valencià).

Efectivament. ¿A un cas el catalanisme entre valencians, al nivell negador de l'existència d'un poble valencià diferent del català al que el va portar Fuster, hauria tengut tant de ressò si no haguera segut el mateix Fuster qui plantejara les seues bases de forma clara, hàbil i concreta? Yo, sincerament, crec que no.

El famós "Nosaltres els valencians" és un llibre clar i directe, escrit per un llicenciat en Dret que pontifica sobre història, llengua, sociologia i economia sense insertar ni una sola nota al peu. Pero va saber enllaçar de forma molt hàbil, en el moment adequat i en el lloc adequat, l'ideologia catalanista en la modernisació de la societat valenciana, les noves generacions de formació universitària, la lluita contra el règim franquiste, i l'aprofitament per a la causa de la generositat econòmica i publicitària dels "cosins germans" del nort, que naturalment el reberen en els braços oberts. Inclús, provablement, en un èxit que el mateix Fuster no s'esperava.

I eixe llibre, eixe, i no atre, resumix tot el proyecte, ordena totes les idees, tots els objectius i totes les estratègies de tots els que es diuen "valencianistes" que miren la qüestió, clar està, des del prisma catalaniste. Tot lo que ha vingut després, llínea amunt o llínea avall, és més de lo mateix. Fins a aplegar als últims patracols de "País Valencià, segle XXI", editats com a "Quaderns d'Orientació Valencianista" per l'Universitat de Valéncia, en una declaració d'intencions molt sugerent, pero en els que majorment se torna a insistir en lo de sempre: que lo bo ya ho deixà escrit Fuster, que la culpa de tot la té la "conspiración blavero-pepérica" i el "contubernio barraqueril", i que això de la tercera via no és més que blaverisme infecte.

¿Qué hauria segut del moviment valencianiste si Fuster, en el seu domini del llenguage i del gènero de l'ensaig, i en la seua altura intelectual, s'haguera dedicat a construir un nacionalisme cultural i polític estrictament valencià (com varen fer en son moment totes les demés nacionalitats històriques de l'estat), simplement, continuant la tradició d'abans de la Guerra Civil, sense clavar-se en més històries per a no dormir, pero mantenint la mateixa voluntat modernisadora? No ho sabrem mai.

Tampoc sabrem mai qué hauria passat si en les autonòmiques del 1999 l'Unió Valenciana de Villalba, en lloc de quedar-se com a força extraparlamentària per a no tornar a alçar el cap, haguera obtingut 4 escons en les Corts Valencianes, simplement, per una diferència tan nímia com haver tret 112.119 vots en lloc dels 106.119 que obtingué finalment (o si els seus dirigents, quan pogueren i no volgueren, hagueren votat a favor de rebaixar el llistó electoral del 5 al 3 per cent, en lloc de votar en contra, com feren, simplement per a impedir que l'Unitat del Poble Valencià entrara en les Corts. L'egoisme i la prepotència sol tornar-se tart o pronte en contra, per desgracia...).

En això, simplement, me referia en lo de la sòrt. Ara: en una cosa, Rafa, te done la raó. Si no es juga, és impossible tindre sòrt. No pot tocar-nos la loteria si no comprem un dècim. Com també, si no hi ha llavor, no hi ha tomatera que naixca.

I s'ha de reconéixer que el catalanisme valencià, en major o menor grau, com be sabem, ha conseguit impregnar bona part de l'espectre polític valencià, des de la seua ínfima representativitat inicial. Simplement, perque els que han defés esta ideologia, i la defenen, han segut i són conseqüents en la seua forma de pensar, la tenen ben clara i no es venen per un plat de llentilles. I han segut pragmàtics quan les circumstàncies ho requerien, i han fet sempre pinya en lo essencial, deixant les capelletes a un costat, si era menester (encara que sempre hi ha algun cigró negre: com el regidor trànsfuga d'ERC en la Vall de Laguar. Damunt que són poquets, se passen al PP). Tot, radicalment al contrari, per desgràcia, que els suposts components d'eixe valencianisme estricte, de diferenciació, tricolor o com vullgau dir-li, que tant nos agrada, i que tan malament li va. I això, clar, se paga.

¿Problema de falta de formació, o de l'orige sociològic majoritari de les bases del moviment? Tal volta. La qüestió és que els fills dels catalanistes dels anys huitanta són més catalanistes que els pares, i els fills dels valencianistes dels anys huitanta, sobre tot els de la capital, ya anem be si saben parlar valencià correctament (i perdoneu les generalisacions, sempre injustes). UV, que en Hèctor Villalba de candidat arribà a traure en 1991 un 10,5% dels vots en tota la Comunitat i 208.126 vots, convertint-se en la tercera força política valenciana, ara, incloent els seus posteriors i inefables partits derivats, cada volta més, per al meu rogle d'amistats i de coneguts, de Valéncia capital i pobles propencs, són poc més que uns partits de yayos (una injusta visió de la realitat que no té per qué ser la més general, i que no és tampoc la meua, pero simplement yo la transmet tal qual la percep entre ells)... Che, com el Casino del poble, que haurà de tancar d'aci poc per falta de clientela. Un partit que tingué la seua oportunitat i la desaprofità. De si açò té remei o no, nosatros, que tenim més moral que l'Alcoyano, intentarem opinar en un post pròximament...

I no parlem dels partits derivats. Se'm va caure l'ànima als peus en sentir cóm cert candidat de cert partit valencianiste a les passades eleccions municipals d'un poble de l'Horta, dia que en el seu programa electoral estava, per damunt de tot, evitar els catalanismes, com per eixemple, dia este bon home, "escriure accent en la "o" en paraules com acció, televisió o direcció". Després encara se queixaran de que el Partido Cannabis o el AntiTaurino traguen més vots...

En fi. Hi ha una frase que vaig llegir fa temps i m'agradà. Els genis comencen les grans coses, pero només el treball les acaba. Tot depén, efectivament, de les ganes que tingam de treballar, del temps que tingam per a dedicar-li, i de lo encertats que estigam en el desenroll d'eixe treball.

També, el poder fer això, moltes voltes, és qüestió de sòrt. Ya m'agradaria a mi ficar-me a opositar per a messies del valencianisme, i anar poble a poble revelant la veritat de les coses als nostres paisans. Pero de moment, crec que serà millor per a la causa opositar per a funcionari, si Deu vol, i marcar-se objectius més realistes, com mantindre este blog i creure en les potencialitats d'Internet per a la transmissió d'idees...

És que tindre quasi totes les vesprades lliures i un jornal assegurat per a tota la vida sol ajudar a marcar-se objectius més elevats, seguint la famosa piràmide de Maslow. Que la cosa està chunga, i lo primer és guanyar-se la pataqueta...

(un abraç als meus amics funcionaris) (i un atre ben fort a tots els valencianistes de veres, que treballen per poc més que l'amor a l'art. Gràcies al seu esforç, als seus llibres i les seues accions divulgatives, yo, fill d'un llaurador reconvertit a administratiu i d'una secretària reconvertida a ama de casa, pense com ells; i estic orgullós de fer-ho)

Qué fàcil i bonico de dir, i qué difícil de posar en pràctica...