90 anys

El pròxim dia 18 de març, nostre Valéncia club de fútbol farà 90 anys. La discreta i deslluïda cerimònia en el partit d’ahir serà, provablement, tota celebració que es recorde de l'efemèrides...

Conta Jaime Hernández Perpiñá en la seua Gran Historia del Valencia CF (1994) que la desgraciada mort del jove jugador Luis Bonora va causar una fonda emoció en tot el Cap i Casal. Bonora jugava en el Deportivo Español (un equip ya desaparegut de la ciutat de Valéncia), i la mort li succeí de forma lamentable i inesperada, en complicar-se una fractura de tíbia provocada en un choc fortuït, en un partit jugat en Elig contra l’Illice Foot-ball Club, recent escomençat l’any 1919.

El fútbol contava en aquells anys en poques simpaties en la ciutat, i era freqüent, inclús, que els jugadors foren apedregats durant els partits. Els locos que s’empenyaven en jugar un deport estranger i desconegut, no gojaven, pel que pareix, de massa predicament. El fútbol era considerat un joc perjudicial i perillós, i la mort del jove jugador era la gota que omplia el got. De fet, va impedir a tots els equips de la ciutat (Gimnàstic, Llevant, Espanya...) organisar partits durant un temps, per tindre l'opinió pública completament sensibilisada en la qüestió.

La realitat és que, com a resultat d'aquell terrible accident, el Deportivo Español acabà per desaparéixer, i els dos hòmens que ostentaven la seua direcció, Octavio Augusto Milego i Gonzalo Medina, se separarien també durant un temps, per qüestions professionals: Milego se n’anà a treballar a Madrit, i Medina tampoc parava molt per Valéncia, perque havia de viajar periòdicament a Barcelona. Ciutats, casualment, en les que, com en atres bandes de l’Estat (significativament, el País Basc i Galícia) el fútbol ya arrossegava a les masses, i contava en jugadors famosos: Samitier, Bernabeu, Belauste, Pichichi... que milers de persones acodien a vore en estadis, ya, d'una certa importància.

Aquells dos hòmens, que veren aixina reforçat el seu cuquet futbolístic, i que eren conscients del retart evident de la ciutat de Valéncia en estes qüestions, solien reunir-se, junt en alguns amics més, en el bar Torino, que estava en la devallâ de Sant Francesc (actualment, plaça de l’Ajuntament), cantó a Barcelonina.

La conspiració futbolera, entre cafens i aperitius, va prendre cos en els estatuts d’un nou equip, que a més portaria el nom de la ciutat (com un antecessor ya desaparegut en aquella época, el Club Valencia). Els estatuts els entregaren al Govern Civil el dia 5 de març de 1919 i, sense esperar a la seua aprovació, Medina i Milego es llançaren a la busca de jugadors que donaren competitivitat al nou equip. Finalment, el dia 18 de març, vespra de Sant Josep, entre coets i bunyols, el Govern Civil aprovava els estatuts... Havia naixcut el Valencia Foot-Ball Club. En el carrer Barcelonina, prop d'a on estigué el Bar Torino, una placa recorda, encara hui, l'efemèrides.

Falla Sant Vicent - Periodiste Azzati, 2009. La moral, que no falte...

Sobre l’uniforme pareix que no hi hagué massa discussió: camiseta blanca i calçó negre, en calces del mateix color... encara que no se saben realment els motius que mogueren a esta tria.

Llògicament, els diners no sobraven en aquella entitat acabada de nàixer, i els directius varen acordar que cada directiu i cada jugador (sí sí, i cada jugador) faria el sacrifici de pagar, mensualment, la notable quantitat (per a l’época, clar) de tres pessetes, per tal de donar-li forces econòmiques al nou club.

De fet, com el Valéncia encara no tenia camp, el primer partit de la seua història el jugà en la ciutat de Castelló, el 21 de maig de 1919, contra el Gimnàstic de Valéncia (antecessor del Llevant UD), per a disputar una copa donada per l’ajuntament de la capital de la Plana... Guanyà el Gimnàstic per 1 a 0 (gol de Morris) i la primera alineació del Valéncia FC fon ésta: Marco, Amador Peris, Julio Gascó, Fernando Marzal, Pepe Llobet, Antonio Ferré, Fernández, Umbert, Martínez Ibarra, Aliaga i Gómez Juaneda.

No seria fins al 25 de juliol que el Valéncia disputaria el primer partit davant la seua afició, en un descampat entre hortes de la barriada d’Algirós con piedras como puños en paraules d’Hernández Perpiñá: el famós camp de l’Algirós que es menciona en l’himne.

Esta volta es competia per un trofeu que organisava l’ajuntament, en motiu de la Fira de Juliol. El Valéncia tornà a jugar en el Gimnàstic, i el resultat fon un poc millor: empat a 1. Dos dies després, en partit de desempat, se tornà a empatar, esta volta a 0... Fins al 23 de novembre no es pogué jugar un atre partit de desempat, que tornaria a acabar en empat, esta volta a 2 (i en pròrroga inclosa!)

Finalment, el dia 21 de decembre, guanyaria per fi el Valéncia, per 1 a 0. Primer partit guanyat de la seua història… pero, curiosament, no se sap qui va marcar el gol. Si és que realment es va marcar... Per qué? Pareix ser que els jugadors del Gimnàstic digueren que el baló no havia entrat en la porteria; que havia donat en les mans d’un defensa, dins de l’àrea, i llavors l’àrbit va decidir que “como manos de un defensa dentro del área es gol, pues gol”. Pel que es veu, el reglament no estava massa afermat encara...

No obstant, el trofeu, pel qual lluitaven també el Llevant, el Sagunt i l’Espanya, aniria a les mans del Gimnàstic, per haver guanyat més partits que ningú. Definitivament, eren atres temps...

Li desigem de tot cor a nostre Valéncia, males-llets i crisis econòmiques a banda, com a mínim, atres 90 anys de vida... lo que, vist com està el pati, no és precisament poca cosa.

Falla Almirant Cadarso - Comte d'Altea, 2009. Viages Barça-ló...

Tornem a les de sempre

Abans creïa que una de les poques coses en les que u no pot canviar mai en sa vida, és d'equip de fútbol. Pero ausades que nos ho posen difícil.

Deu ser la màgia del fútbol eixa, que diuen els pesats dels locutors de televisió. Punyetera màgia, collons. Si en la mija part del partit, algú me diu que el Valéncia anava a perdre la Supercopa conforme la pergué, no m'ho haguera cregut. O pot ser que sí. Perque el Valéncia, per a lo bo i lo roín, serà sempre el Valéncia, redell...

I damunt contra el Madrit. Que cou més encara. No, que cou quasi insoportablement...

Pero ai, qui nos anava a dir que per una volta l'àrbit anava a ser just en el Bernabeu! Per això, com acabàrem jugant en dos més -lo nunca visto-, als nostres chicons se veu que no els acabava de quadrar, i es dedicaren a regalar-li el baló al contrari, qui sap si per compensar eixa traïció a l'història que estava intentant cometre el senyor Iturralde...

Quina inutilitat, senyor meu!, sobre tot per la banda esquerra, en el nostre Visente, que ixqué supostament fresquet en la segona part, pero que pareixia acabat d'alçar de la sesta, i el amico Moretti, a qui el Robben este -gran figura mundial del universo- li la clavava per a on volia -en el bon sentit, clar. Quina indecisió, quina deixamenta, en definitiva, quin meninfotisme futbolístic els agarrà, jugant en un i fins dos tios més, que ni el Villa maravilla rascà ni bola, qui sap si pensant ya en el oro madrileño. Per no parlar del porter, que serà molt bon chic, pero està més blanet que una figa mollar. El resultat ya el coneixen: Madrit 4 - Valéncia 2, i la Supercopa que teníem més que guanyada quan expulsaren a Van der Vaart, a fer la mà per la via ràpida.

Sobrepassat el disgust -un més en la llista-, u se dona conte, cada volta més -serà que poquet a poquet em faç vell- de com són les coses. La sociologia futbolística és de les més predecibles i simples. Fixeu-se com chillaven els madridistes en la mija part als seus jugadors, i com aplaudien al final, com si hagueren guanyat la Champions. El meu amic madridiste, comentant el partit d'anada, mamprengué en les de sempre: que si la Supercopa és un títul menor, que veges l'any passat com els la clavà el Sevilla en la Supercopa i en acabant guanyaren la Lliga... en fi, llepant-se ya la ferida abans d'haver-se tallat. M'estalviaré, per previsibles, els comentaris odiosos i fanfarrons d'este mateix subjecte (dit siga en tot el carinyo, que de tot ha d'haver en lo món, hahaha) quan acabà el partit.

Puix els del Valéncia, com no anàvem a ser diferents, som iguals que els del Madrit, pero en pobre. Sí, sí, comencem acceptant-nos tal com som. Perque això de bufar en caldo gelat, i d'aparentar lo que no s'és, ho inventàrem els valencians, i ho demostrem a la mínima que tenim oportunitat.

Crec que a estes altures ya podem convindre en que la presidència de Juan Soler no ha segut precisament una de les més lluïdes de la nostra història (molts paisans serien ací prou més expressius que yo) pero, ¿fins a quin punt ha caigut pels propis erros, o més aïna ha segut per voler agradar a la totpoderosa afició? ¿Quanta culpa ha tingut la pròpia incapacitat -un empresari d'èxit, com molts atres que es claven en el fútbol i ixen trasquilats- i quanta la de voler estar inconscientment i irresponsablement per damunt de les possibilitats reals del Valéncia, pressionat per la pròpia afició?

Perque a vore, ¿qué tenien entre cella i cella els que ahucaven a Quique l'any passat, quan anàvem tercers; o qué tenien els que no deixaren ni parlar al bo de Jaume Ortí en aquella presentació de l'any del doblet? ¿Qué collons nos pensem que som? Dic yo que estos que chillen tant, deuen tindre en el chaletet algun arbre que done billets de 500 euros, i segurament en els partidets que juguen el dijous contra el Bar Pepe i la Peluqueria Ramon, marcaran 20 gols per barba sense que la bola toque en terra, perque si no, no ho entenc.

La realitat és que el futbol, de ser un simple deport, s'ha transformat en una via d'escap de les nostres frustracions; de desconexió dels nostres problemes cotidians; de conversació fàcil i distendida; de afirmació en una identitat. Tot açò es verifica inclús en eixos partidets que juguen els chiquets de 10 anys -i en els que alguns benemèrits pares acaben a voltes currant-se, donant de pas un bon eixemple als seus fillets de lo que és un autèntic homo sapiens del segle XXI.

Per això triumfa tant el rollo balompèdic, i estic yo ací, per eixemple, com un fava pegant-li al teclat. Mentres tot vaja bé, mel; pero com la cosa vaja torcent-se, s'acabà el món, sobre tot per ad aquells que no tenen suficients, digam, habilitats emocionals com per a intentar sobreposar-se a un terrible "drama": que el teu equip perga. Nos queda molt per evolucionar encara...

Ara, aixó sí: cada u que faça lo que vullga, llibertat sense ira. Si algú vol basar la seua felicitat personal en lo que facen onze tios millonaris corrent darrere d'un baló, que treballen sols per lo matí -excepte el partidet del dumenge-, que tenen gimnàs gratuït, servici mèdic d'alta qualitat todo incluido i cochassos de bades, avant; pero que em facen el favor de no tocar-me ni la cara ni la cartera.

Lo de la cara va, evidentment, per eixos violents impresentables que amarguen la vida dels demés per no saber (o voler) desamargar-se la pròpia vida.

Lo de la cartera ve a conte de la dubtosa separació entre lo públic i lo privat quan de requalificacions, influències i palcos vip se tracta... que un servidor és choto com el que més pero no es chupla el dit. Les maganches i els manifecejos, per al noble i valencià joc del truc entre bons amics estan bé, pero no per als imposts que paguem religiosament. Ya saben per a on vaig, i tindrem temps per a desenrollar-ho...

I encara no havem parlat del circuit...

Hale, ya hem pelat a uns quants, per hui ya està bé, fins a la pròxima. Pero no es vagen a confondre, que u es va fer del Valéncia l'any que baixà a segona divisió, i plorà com el que més en aquell fatídic penal de Pellegrino... la carn és dèbil...