El bucle de la llengua (2 de 3)

Si la semana passada rescatàrem unes acreditades opinions de Lleopolt Peñarroja, publicades en 1995, en esta farem lo mateix en Joan Costa i Català. 

El pare Costa, jesuita, naixcut en Palma de Gandia en 1935 i que nos deixà fa ya huit anys, era Llicenciat en Filosofia i Teologia, i fon en distints moments de sa vida Director de les Escoles Professionals de Sant Josep en Valéncia, del Colege Immaculada d’Alacant, Director del Sanatori Lleprològic de Fontilles, ademés d’Acadèmic de Número de la RACV i President de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, entre unes atres ocupacions i responsabilitats.

El pare Costa, ademés de la seua bonhomia, nos deixà una gran cantitat d’estudis llingüístics, havent-se centrat en els texts biblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana, aixina com en un intens treball lexicogràfic durant la preparació del Diccionari General de la Llengua Valenciana, la primera edició del qual (2010), per desgràcia, ya no va poder presenciar en vida. 

De la seua recopilació d’artículs ideològics més recent (El ferro que desperta, publicat per Lo Rat Penat en 1998), extraem les següents pinzellades, que aprofitarem, junt en les de Peñarroja de la semana passada, per a analisar el grau d’evolució de la qüestió llingüística valenciana, quinze anys més tart:

De tant en tant, com els ulls del Guadiana, torna a aflorar el comentari respecte a la necessitat d’un acort llingüístic entre totes les parts de l’espectre polític i acadèmic sobre la llengua valenciana. La veritat és que bona falta nos fa a tots.

Pero dona a sovint l’impressió de que per a certes persones el tema és una pura qüestió de divergències de detall i casi purament d’ortografia. I no és aixina; ni ho ha segut mai. Prèviament a un acort sobre l’ortografia valenciana s’haurien de resoldre unes atres qüestions de fondo, que, diguen lo que diguen, no són acadèmiques sino polítiques. Estes qüestions de fondo són les realment importants i decisives. Es poden centrar en dos punts clau, íntimament relacionats: L’unitat, o no, de la llengua, i el nom de la llengua.

[...]

No és suficient que s’accepte prèviament el nom de valenciana per a la nostra llengua. Ni valdria arribar al compromís de que la llengua es diga en Catalunya catalana i en Valéncia valenciana. S’ha de partir del presupost d’una autonomia total per a la llengua valenciana, lo qual supon la renúncia prèvia a la pretensió dogmàtica de que català i valencià són una mateixa llengua. Que es discutixca acadèmicament tot lo que es vullga, pero que es deixe de fer pancatalanisme des de l’Universitat i des de les escoles, aplicant a la llengua valenciana el nom “acadèmic” de catalana, usant llibres de text catalans, explicant una falsa dependència històrica del valencià respecte al català, denominant catalans autors i obres de la llengua valenciana, modificant el llenguage valencià per a acostar-lo més al català, etc. etc. I que s’acabe d’una volta el mutisme i la tolerància oficial a les contínues interferències del govern autonòmic català en la política llingüística de la nostra comunitat.

Per tant, oblidem el català a l’hora de buscar acorts per a unificar criteris sobre la llengua dels valencians. No el necessitem per a res, no l’hem necessitat mai. Mirem als nostres clàssics i escritors, mirem a la nostra fonètica, miren a cóm es parla, be o mal, en els nostres pobles, per la nostra gent que sempre ha parlat valencià, mirem a la seua evolució històrica, Tenim, i nos sobra, tota la documentació que fa falta, perque no s’ha deixat d’escriure i, sobretot, de parlar valencià durant més de huitcents anys, i ne fa ya siscents que venim dient-li, al nostre parlar, llengua valenciana.

Si no és des d’eixe punt de partida i sobre eixos presuposts, tot intent d’assentar-se a la taula per a buscar acorts s’haurà semat abans de començar, i els resultats que pogueren eixir, si alguna cosa eixia, serien a lo més melons de mata morta.

[...]

La RACV [...] no entra ni vol entrar en qualsevol dialèctica convergent orientada a una llengua única catalana. I la raó, clara i planament dita, és que la Real Acadèmia no vol que la llengua valenciana desaparega com a tal, en nom, en entitat i en contingut. [...] Dir que valencià és llengua catalana no té res a vore en la ciència. Toca arrels més fondes i més immaterials, o a voltes molt materials. Actuar en l’implantació d’una normativa i d’una codificació del valencià des d’eixe presupost, és provocar una guerra llingüística, en la que estan involucrats molts atres aspectes ideològics, polítics, sociològics i econòmics, que no pertoquen solament a determinats grups, sempre minoritaris, sino a la totalitat del poble valencià. El nomenat domini llingüístic implica molts atres dominis no gens acadèmics.

[...]

Hi ha frustració, hi ha resentiment, hi ha revolta en el cor de molts valencians. Hi ha un complet desamor a la política llingüística, o falta d’ella, que estan duent a terme els governants. Hi ha molt de recel, plenament justificat pels fets de cada dia, de que, una volta més, la llengua i la cultura valenciana, que ve a representar al poble valencià, són moneda de canvi.

[...]

La cega indiferència dels polítics, l’esmussada sensibilitat que demostren per estos valors bàsics, que són la mèdula espinal que sosté la consciència i la força d’un poble, van fent covar una còlera sorda, que podria molt be pegar un dia un esclafit. Són massa colps constants sobre una mateixa ferida.

Hi ha, hui més que mai, i cada volta més, una forta consciència en el poble de que volen privar-lo de la seua identitat i del seu patrimoni. Privació consentida, quan no promoguda, per la gran majoria de la classe política i de l’alta classe social, que fa ya temps ha deixat de parlar valencià, encara que “lo entiende”, pero que no entén res de per qué es fa qüestió d’una paraula, d’una lletra o d’un accent, sense vore lo que està en joc realment.

Ad ells no els brunyen les orelles de sentir cada dia en TVV, per posar un eixemple, “el millòr futbòl del mòn”, en les os ben obertes i toves com una pandorgada. Plantarien potser les orelles si algú en el Consell es posara a dir “cada diomingo a València, todo y que muchos no salen, medio milión de personas son a la calle por pasear, el cual es muy adiente”. I suponc que els cauria la cara de vergonya si des de l’Universitat els repetiren una i mil voltes sériament que això és el cult i correcte castellà. Igual acabaven creent-ho i consentint-ho.

¿Qué creuen que sentim els valenciaparlants de tota la vida, que amem i parlem la llengua que hem rebut dels nostres pares, davant de tant d’abús en nom d’una estranya unitat no mai sentida ni volguda? I més quan eixe poble nostre, mantingut en l’ignorància i en l’engany durant tants anys, va descobrint a poc a poc que la llengua que parlem els valencians naix en Valéncia, es fa en Valéncia i arriba en el Regne de Valéncia a un cim lliterari del que molts atres pobles no tenen la sòrt de poder-se ufanar, i sempre baix el nom de llengua valenciana.

Un motiu suficient per a alçar dret a un poble, l’han tornat, sobretot els polítics i gent politisada, en símbol de rebuig, en pedra al coll de l’autoestima, en jou de subjecció, en bandera d’estèril divisió i enfrontament, en tanca i corral de ramat sempre a punt d’estampida, sobretot quan li acosten el ferro calent d’una marca que no li pertany, ni tampoc reconeix. Tinc l’angoixant sensació de que els polítics no saben lo que fan ni de qué es tracta.

Joan Costa, El ferro que desperta, 1998.

Pròximament, la tercera part de la série.

El bucle de la llengua (1 de 3)

“En la que està caent”, i me pose a parlar de llengua...

Una volta demanades les oportunes disculpes, podrà interpretar-se est atreviment en part a modo de distracció o desconexió de la dura realitat que nos domina, i en part com a constatació d’una pedra en la que, més tart o més pronte, entropeça qualsevol iniciativa cívica, cultural o política que vullga mamprendre un grup de valencians.

O siga: quina postura oficial mantindre davant la (sobrevingudament) problemàtica definició de l’entitat de la llengua valenciana (be com a idioma independent, be com a varietat "regional" del català); com també, davant el necessari reflex normatiu —oral i escrit— d’una o atra concepció, i davant el distint grau de respecte o reconeiximent, una volta presa la decisió, que es pretén mantindre respecte a l’opció antagonista. Una opció antagonista en la que necessàriament s’encontrarà (en tota l’extensió semàntica de la paraula) eixe grup de valencians, més tart o més pronte, en la seua interactuació dins de la nostra societat. Tot això, sense entrar en qüestions de normalisació social de l’us de l’idioma; tema del que podríem parlar també llargament. 

Vaja per davant que estic plenament d’acort en aquells que pensen que la problemàtica llingüística hauria de ser una qüestió de debat, pero no de desunió entre valencians. I que les distintes percepcions entorn al tema no haurien d’impedir treballar junts en unes atres àrees en les que puguen donar-se punts de coincidència. 

Pero de la mateixa manera, trobe que actuar com si un problema no existira (o directament, negar-lo); o, donada la seua conflictivitat intrínseca, allargar la seua resolució sine die (tàctica de la “patada i avant” en terminologia futbolera); o pijor encara, recórrer a mètodos de resolució, digam, poc sans i en els que prima més l’eufemisme, la clandestinitat, les miges veritats, l’ocultació d’informació a la societat i els negocis térbols (també en este cas), no fa en conjunt més que agreujar, en primer lloc, la pròpia salut de l’idioma i, en segon lloc, perpetuar la divisió paralisadora entre valencians.

Els que seguixquen este blog saben quina és la meua postura sobre el tema, producte de la reflexió de molts anys: una llengua valenciana (=estàndart oral i escrit clarament caracterisat, en eixa inequívoca i unívoca denominació) independent, d’acort en la seua història lliterària i en el sentiment natural majoritari dels seus parlants; en una normativa codificadora feta per i per als valencians, que reconega plenament dita especificitat i en la que el parlant mig s’identifique de forma senzilla i directa; en un context social de plena normalisació llingüística en tots els possibles àmbits d’us orals i escrits. 

No és precisament una mania meua, sino una constant present en el valencianisme des de que existix com a tal (des de Nebot i Fullana, en el camp estrictament llingüístic), i que tingué la més recent expressió multitudinària en una de les últimes aportacions ideològiques del valencianisme al debat social: la del document Consens per al futur, gestat i aprovat per la Convenció Valencianista de 2012. 

Be és cert que paulatinament, per causes en les que no entrarem ací, creixqué (fins a implantar-se per causes polítiques, a partir dels anys 80 del sigle passat, com a única alternativa aparentment possible i “científica”) una postura en la que, si be es coincidix en la voluntat de normalisar socialment l’idioma, se nega l’entitat diferenciada del valencià, que es considera com a varietat dialectal meridional del català; en totes les conseqüents implicacions ortogràfiques i normatives... com també culturals, identitàries, sociològiques, polítiques i econòmiques.

Esta segona postura (la de l’anexionisme llingüístic) és massa coneguda de tots; més que res perque les generacions de valencians menors de quaranta anys hem passat com a mínim huit cursos de la nostra vida acadèmica estudiant-la i examinant-nos d’ella. Permetau-me per este motiu que em centre en la germana pobra de la discussió: la del valencianisme idiomàtic.

Rescataré en este primer artícul i en el segon de la série, respectivament, les acreditades postures de dos figures eminents del valencianisme idiomàtic: Lleopolt Peñarroja, i el pare Costa (q. e. p. d.), llançades a l’opinió pública en la década dels noranta del sigle passat. 

Encara que esperaré al tercer post de la série per a desenrollar la meua opinió personal (i per a respondre a possibles opinions que mentrimentres hagen anat deixant els visitants del blog), d’entrada podrà verificar-se que, quinze o vint anys més tart, el bucle de la llengua continua intacte, perque continua discutint-se sobre les mateixes qüestions... com si el temps no passara inexorablement per a tots (per als parlants, i per a la pròpia llengua).

Recordarem que Lleopolt Peñarroja (La Vall d’Uxó, 1954) és Doctor en Història i Catedràtic de Llengua i Lliteratura; acadèmic de número de la RACV i membre de la seua secció de Llengua i Lliteratura Valencianes. La seua obra més coneguda és El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe (1990), encara que en este cas recorrerem a un text menys especialisat i sí més divulgatiu: l’entrevista que li feu Miguel Catalán i que es publicà en el llibre Conversaciones valencianas, editat pel Consell Valencià de Cultura en 1995. 

Donada la seua extensió, extraem les parts que considerem més interessants per a la qüestió que nos ocupa: 

Les numeroses coincidències entre el català i el valencià precisen una explicació.

Se deuen a factors de coincidències anteriors a la Reconquista i a la romanisació, no a la pròpia Reconquista. Abans de la Reconquista, com en unes atres zones de la Romània, se donava un gran diasistema, un gran conjunt de modalitats llingüístiques que no escomençava pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi havia unes atres modalitats no catalanes. Me fa somriure que es parle de dialectes constitutius i consecutius, perque: ¿qué és cada cosa?, ¿s’ha de pensar que l’orige de les llengües és un punt en l’espai? És un sense sentit.

¿No s’ha plantejat en França el problema de l’orige de les seues llengües migevals?

No en el nostre sentit. A la simple classificació del valencià com un dialecte català (lo qual seria una hipòtesis taxonòmica, sense relació necessària en la norma) s’ha sumat l’instrumentalisació política, que concep la llengua com a instrument d’expansió. Això no és filologia. Uns atres dominis llingüístics nos han mostrat que és possible una filologia asèptica i neutra que ací pràcticament no existix.

[...]

Acabe de llegir el Tirant, i trobe un paregut considerable entre el català actual i la llengua del Tirant.

Eix enfocament no és complet. Quant més nos remontem en el temps de modalitats llingüístiques veïnes, la similitut sempre és major, pero els fenòmens diferenciadors d’eixes modalitats se van presentant paulatinament, i durant sigles permaneixen en estat latent; durant sigles hi ha una lluita entre dos opcions distintes fins que el poble opta per una de les dos i li dona carta de naturalea. En el sigle del Tirant —el sigle XV en Valéncia— entraven en pugna les formes ‘este’ i ‘aquest’, ‘nosatres’ i ‘nosaltres’, ‘dos’ i ‘dues’, ‘defensar’ i ‘defendre’, pero des del punt de vista llingüístic lo que interessa és constatar quin és el triumf en el discórrer dels sigles i si es produïx d’una manera orgànica. Sobretot a partir del XVII (com també ocorre en castellà), eixos fenòmens ixen del seu estat latent i es consolida una diferencialitat, la qual està provada per la consciència social dels parlants d’eixa llengua. Eixos autors, escomençant per l’autor del Tirant, mai la confonen en la llengua veïna.

S’ha objectat que “valencià” era la seua forma de dir “català”.

És impensable el fet que, si Joanot Martorell haguera cregut escriure en català, afirmara que traduïa la seua llengua al valencià. Si en els texts coetàneus de Fenollet, Miquel Péreç, Roïç de Corella o Vallmanyà, estos parlaven d’una “llengua valenciana” quan se referixen ad eixa modalitat, se deu a que tenen l’experiència d’estar utilisant una llengua diferent de les perifèriques. En 1492, el mateix sigle del Tirant, Nebrija, que és andalús, escriu la seua Gramàtica. Puix be, ell no la titula “Gramàtica andalusa”, sino “Gramàtica castellana”, perque sap que el castellà que es parla en Andalusia és castellà. No es pot emparellar de ninguna manera la situació de l’andalús respecte del castellà en la del valencià respecte a la del català, perque tal comparació és incoherent.

Tornem a l’evolució lèxica del valencià. ¿Cóm se consoliden eixos canvis llingüístics?

En el Tirant ya existixen tots els fenòmens que es consolidaran en els sigles posteriors. Hi ha similituts, perque el romanç és encara poc evolucionat, pero ya estan presents les diferències. Ademés, ¿quin era el còdic popular, en relació al lliterari de Tirant? Mossén Fenollar escriu en el sigle XV unes regles per a esquivar paraules “grosseres”, i entre eixes paraules figuren “atre” o “nosatres”. ¿De qué és síntoma açò? De que la llengua “grossera” era la popular. Si ad això afegim que en la llengua lliterària trobem vestigis cada volta majors d’eixos térmens, com “atre”, “nosatres”, “defendre” en lloc de “defensar”, lo que domina progressivament és la llengua popular, la qual conseguix donar en el temps el to a la llengua lliterària.

[...]

La purea de la llengua. La lluita per preservar la llengua de l’influix de llengües forànees més poderoses.

S’ha de mantindre un just punt mig. Ni deixar la llengua a l’intempèrie ni posar barreres a les llengües. Són fets vius que es deprenen heretant-los, de tal manera que el parlant intuïx lo que és natural i lo que no és propi del “seu” sistema.

Bot històric al valencià de Canal Nou de 1993.

És un valencià artificiós al que estan cosides —pero no integrades— una série de formes impròpies del valencià, si be, per una atra banda, tampoc seguix ningun criteri clar. Per imposició dels normalisadors de plantilla s’imponen usos ingramaticals.

¿Podria donar algun eixemple?

El complement directe sense preposició: “Saludar Maria” o “vore Joan”. És “saludar a Maria” i “vore a Joan”. Pero ho és no des de fa dèu anys, o cent anys, o trescents anys, sino que eixe complement directe està ya en Martorell, en Ausias March, en Isabel de Villena. No hi ha ningun normalisador que tinga llegitimitat per a canviar una forma que es remonta al sigle XV, perque està creant un còdic distint.

¿N’hi ha més?

El complement circumstancial en preposició “a”, desterrant “en”. Aixina, “viure a València” i no “en Valéncia”, quan el “en” és patrimonial en valencià des del seu orige, a on se va “a” Valéncia, pero s’està “en” Valéncia. La diferència valenciana entre “lo que” i “el que”: aixina, en valencià “el que paga” és qui paga, i “lo que paga” és lo pagat. Eixa funció diacrítica no es pot substituir per criteris estranys a la pròpia llengua, perque desestructura eixa llengua.

¿Qué vol dir ací “desestructurar”?

Que la llengua té una estructura, és dir, una forma o sistema que s’accepta i es deprén, pero no es reinventa: és la que és i no cap atra. El parlant del carrer distinguix perfectament “el que passa” i “lo que passa”, perque en la seua gramàtica (en la qual és, en térmens chomskians, competent) distinguix els dos sentits. Condenar u d’ells significa situar-se al marge de la llengua i errar. Al filòlec li competix descriure la llengua, pero no modificar-la; si trenca eixa estructura, va contra la gramàtica, Per això dic que estos normalisadors són uns normalisadors ingramaticals.

-        

Continuarem.

Sobre el "diasistema occitano-romà"

1. La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà

Fa unes semanes estiguérem en la presentació del nou llibre de Lluís Fornés, titulat  “La llengua valenciana i el diasistema occitano-romà”, el qual està basat en la tesis doctoral de l’autor.

El llibre de Fornés inaugura una colecció que porta el significatiu nom de “Després de la Batalla”. De la Batalla de Valéncia, clar. I dona unes interessants claus per a entendre les raïls i el desenroll del conflicte llingüístic i identitari dels valencians (que naix en époques certament anteriors al “Nosaltres els valencians” de Fuster), desenrollant arguments que apuntà per primera volta en el famós “La Valéncia occitana”, que publicà Fornés en els anys 90 del sigle XX.

En efecte, lo millor de tot el llibre de Fornés és la voluntat de presentar un paradigma integrador de les dos teories en conflicte (a saber: la que yo nomene “catalanocèntrica”, que percep a Catalunya i els catalans com a orige i mesura de totes les coses valencianes, i la "mossarabista-autoctonista", que nega qualsevol relació substancial dels catalans en la conformació de la personalitat valenciana actual) en l’intenció de construir una visió en positiu del conflicte que permetera establir eixe paradigma “de mínims” en el que totes les parts enfrontades pogueren conviure i desenrollar-se per a alcançar un (teòric i supost) objectiu comú, que és el que Nicolau Primitiu ya plantejava allà per 1933, quan escomençaven a sorgir les primeres diferències entre valencianistes i pancatalanistes:

Abans de tot i sobre tot hem d’atényer la Unitat de la Nació Valenciana, des de l’Ebre fins a la Foradada, procurant que no hi romanga ningun nat a la nostra Pàtria que no es vante i enorgullixca de ser Ciutadà Valencià.

En la presentació ya es reconegué que la voluntat dels occitanistes valencians (agrupats en l’associació Òc-Valéncia) no és reeditar uns Països Catalans a l’estil occità, sino enquadrar la situació de la llengua valenciana en la realitat lliterària i llingüística que Fornés considera com a la més ajustada a la realitat històrica, i que es resumix en dos conclusions:

-         el trencament de la visió global clàssica de la llengua d’oc, la tradicional "llengua llemosina primera" com a unitat llingüística bàsica en la que s’incloïa el valencià junt al català, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ha donat com a resultat en Valéncia l’elaboració de dos teories: la catalanista i la mossarabista; les dos, segons Fornés, en mancances, esbiaixaments i omissions òbvies que han determinat el seu actual fracàs (si per fracàs s’entén, dic yo, el reconeiximent i seguiment majoritari per part de la societat valenciana...).

-         l’únic nom, històric, lliterari, cult i popular, que els valencians de totes les époques han donat al seu idioma, des de que tenen consciència de que és diferent (poc o molt) dels idiomes veïns, és el de “llengua valenciana”. Les escassíssimes i aïllades excepcions, habitualment documentades en persones anònimes o forasteres, no fan sino confirmar que, en paraules de Fornés, no existix una història lliterària que use el nom de “catalana” aplicat a la llengua dels valencians.

Fornés intenta construir una solució de compromís en la que, per una banda, se reconeix en normalitat la relació preferent que històricament ha tingut la llengua i la cultura valenciana en la catalana i la balear (aixina com en l’aragonesa, abans de la seua actual castellanisació), pero també en l’occitana (gascona, llenguadociana, provençal, llemosina...) de l’atra banda dels Pirineus, baix el paraigües comú de “llengües d’oc” o “diasistema occitano-romà” (“oc”, com és sabut, vol dir “sí” en occità i en valencià antic).

Els "països de llengua d'oc", per als occitanistes...

Una normalitat vixcuda aparentment des dels orígens de l’idioma... fins al manifest de secessió del català respecte de l'occità de 1934, firmat per Pompeu Fabra i uns atres intelectuals catalanistes de l’época (del qual hi ha un extracte en la versió estesa d’est escrit, pensada per a ments realment malaltes de llengua, que he ficat en el meu atre blog). Una història lliterària unitària que arrancaria dels trobadors, i en la que s’hauria d’incidir, segons Fornés, “fugint de visions dialectalitzants”.

 I per atra part, que, ya siga la llengua valenciana una varietat llingüística constitutiva (derivada essencialment dels dialectes romànics conservats oralment fins a l’arribada de Jaume I) o consecutiva (derivada de les llengües portades pels nous repobladors del Regne), o les dos simultàneament, el resultat és el mateix: una consciència històrica i lliterària de parlar i escriure en llengua valenciana, que serà poc o molt diferent de les atres llengües “que li són entorn”, pero és això: una llengua, a efectes sociollingüístics. Una llengua/modalitat llingüística autònoma que per a Fornés dispon ya d’un organisme oficial encarregat de determinar la seua normativa: l’Acadèmia Valenciana de la Llengua... (que s'ho crega o no s'ho crega el dit organisme és una atra qüestió, afegiria yo)

En fi. Vos convide a que llegiu el llibre. I que admireu, per damunt de tot, l’amplària de mires en que està escrit, i la gran quantitat de testimonis històrics que demostren, una volta més, que la realitat no és com nos la contaren en l’escola.

2. I la realitat del dia a dia

Pero clar. Després de llegir el llibre i de delectar-nos quan veem a l’ingenier químic Pompeu Fabra usant els mateixos arguments per a proclamar l’independència de la llengua catalana que els que nosatros usem per a defendre la de la llengua valenciana; i després de comprovar cóm el mateix Fabra i els de la seua corda reconeixien sense complexos que la qüestió primordial no era pertànyer a una àrea llingüística gran (la del conjunt tradicional de llengües d’oc), sino que “el català” no quedara diluït en eixa superior unitat llingüística, tornem a la realitat actual. La de 2010.

La Corona d'Aragó al final del sigle XII

Les coses no passen per casualitat. I la qüestió és que hui, en 2010, la realitat occitana, dins de l’estat francés, és una realitat de voluntarismes, de referències erudites, de romanticismes ofegats per l’evidència d’una dramàtica substitució llingüística (la del provençal, el llemosí o el gascó per la llengua francesa) accelerada i, per desgràcia, quasi culminada, a pesar dels esforços de les actives associacions occitanistes. 

Cartel senyalisador bilingüe (francés-occità) en Tolosa (Toulouse en francés)

En el millor dels casos, una supervivència precària que no proporciona ni tan sols (és un eixemple simbòlic) la suficient força ambiental com per a que les pàgines web oficials de les principals ciutats occitanes, com Marsella, Tolosa (Toulouse), Bordeus, Carcassona o Montpeller (ciutat natal del nostre Jaume I) se dignen a tindre una versió en llengua occitana. 

Manifestació en defensa de la llengua occitana en Carcassona

En este sentit, tinc l’impressió que la percepció de la societat valenciana actual respecte de la vitalitat de la llengua dels trobadors (o de la seua mateixa existència) no és massa propícia a considerar el fet occità, ben present en l’història i en la cultura dels valencians d’atres époques, com a definitori d’una pedra angular que explique la nostra realitat actual.

Occitània

Entre atres coses, perque, a diferència de la presència òbvia i potent de la llengua catalana en terres valencianes, ya siga en mijos de comunicació o en l’educació reglada (presència benèfica per a uns, diabòlica per a uns atres, indiferent per als més), la llengua occitana (oral i escrita) és una realitat absolutament desconeguda i aliena per a la pràctica totalitat dels valencians. Que no poden dir si “entenen” o “no entenen” l’occità, simplement perque no han sentit parlar-lo, ni l’han llegit mai.

En qualsevol cas, si de lo que es tracta és d’enquadrar la realitat de Catalunya i el poble català en els térmens històrics dels que no hauria d’haver eixit mai: és dir, un poble/nacionalitat històrica més en una llengua/modalitat llingüística autònoma més, dins del gran conjunt del “diasistema occitano-romànic” (precisament lo que els horrorisava a Pompeu Fabra i companyia en el seu manifest secessioniste de 1934), en peu d’igualtat respecte al poble valencià i la llengua valenciana, i de que això s’ensenye aixina en les escoles, yo, personalment, etiquetat ya irremissiblement com a blavero i secessioniste perdut, no tinc ningun problema en acceptar-ho.

Pero en això, me pareix que, a estes altures de la correguda, els “blaveros-secessionistes”, illegals, captius, desarmats i supervivents gràcies a la bona voluntat de valencians que pensen molt en el cor i en el cap i poc en la boljaca, no tenim molt que dir...

El problema, com quasi sempre, no l'hem provocat nosatros: és, en primera instància, hui com en 1933, dels catalans. I perdoneu-me si sona a más de lo mismo, pero és aixina. O millor dit, de la classe dirigent catalana-barcelonina, que tan a gust està en la situació actual, i que no tindria res que guanyar en eixe canvi de timó occitanista, fòra d’una romàntica germanor panoccitana transpirinenca, pero sí molt que perdre: tota una concepció nacionalista catalanocèntrica per a orgull i unflament de la vanitat nacional catalana, que considera a Valéncia com a una regió meridional de la seua “pàtria”, en contra de l’història i de la percepció de l’immensa majoria del poble valencià.

Desmontar eixa construcció simbòlica supondria, provablement, una humiliació identitària pareguda a la que senten els nacionalistes espanyols per la possible illegalisació de les corregudes de bous, pero en versió catalana. Igual m'equivoque i nos donaven una sorpresa, pero que molts dels gurús de l'actual catalanisme polític-llingüístic farien tremolar els fonaments de la Sagrada Família si realment se plantejara sériament el tema, no tinc el menor dubte.

I el problema, en segona instància, és d’uns atres: dels valencians que, en major o menor mida, estan d’acort en que això, lo del matís regional meridional dins de la llengua / nació dels catalans, ha de continuar sent aixina, encara que s’haja d’adornar convenientment en els eufemismes i ambigüitats que siguen menester per a que els valencians s’ho vagen engolint a poc a poc. Incloent (ho demostren els fets, per molt malament que nos sàpia a molts, i provablement ad algun dels seus membres) la benemèrita Acadèmia Valenciana de la Llengua. Percentage minoritari entre la població, pero en tremenda influència política, per motius que no tornarem a explicar ací.

Problema dels que pretenen que els que escrivim en un model llingüístic (el de les Normes del Puig) que oficialment no existix ni ha existit mai (entre atres coses, perque el valencià no existix oficialment, ni volen que existixca, i anem a parlar clar), simplement, deixem d’usar-lo, per a que tot continue igual. Dels que diuen que no hi ha ningun problema perque en realitat el problema, el conflicte, no existix o està resolt.

Dels que volen que els escritors que han pres partit per eixa opció secessionista, simplement, no hagen existit mai, o continuen sent considerats com a subjectes sospitosos d’actuar baix l’objectiu únic i malaltiç de voler la desaparició del valencià (perdó, català meridional). Perque això és lo que s’ensenya als nostres chiquets en les escoles, i fa ya uns vinticinc anys.

Si això canvia algun dia, i sense subterfugis ni procediments alambicats els valencians poden, per eixemple, triar, vagen a on vagen, la seua llengua d’una forma tan fàcil i natural com la que seguix:

Menú de la versió en valencià d'OpenOffice (softwarevalencia.com)

                                

...i a la seua tria respon un model oral i escrit que realment siga respectuós en el seu idioma, tal volta, eixe dia, yo, personalment, si és que servix de res, podré començar a plantejar-me que l’ortografia no és en realitat més que una convenció, mudable en el temps.

I eixe dia, parafrasejant a Nicolau Primitiu, reconeguda mútuament la llegitimitat de les dos parts, resolts els conflictes, el valencianisme sincer, unit entorn d’una idea clara i comuna, si ha de ser democràtic, si ha d’arrancar del poble, si s’ha de fer per a la salut i la salvació del poble, eixe valencianisme que, hui com en 1933, fins ara no ha passat de ser intelectual i folclòric, tal volta es torne en un moviment de masses que nos porte a la victòria dels nostres ideals.