Carrer del Progrés, 113

El progrés. Quina paraula més bonica i més sofrida...

Precisament, la meua yaya materna (les casualitats són aixina) naixqué fa quasi cent anys en el carrer del Progrés, número 113: propet de la séquia del Gas (crec que la casa ya no està, i ni tan sols la numeració actual deu coincidir en la d'aquell temps).

Una denominació ab la qual, ple d'idees i de proyectes, el consistori del Poble Nou de la Mar (municipi independent que comprenia els actuals barris del Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França) batejà un carrer que, en el sigle XIX, encara discorria majorment entre barraques valencianes de trespol de palla ben lligada i les primeres cases d'eixe estil tan peculiar que alguns han nomenat “modernisme popular”.

El progrés... Sense anar més llunt, a partir dels anys quaranta del sigle XX, i precisament en nom del progrés, tinguérem una bona mostra: l'apertura, en el casc històric de la Ciutat de Valéncia, de l'avinguda de l'Oest (actual Baró de Càrcer) arrasant i fent desaparéixer per a sempre carrers i edificis històrics (com la casa natal de Blasco Ibáñez, les places de Vicent Peris, Pellicers, Pertusa, Molí de Na Robella, el passage comercial de Monistrol o la famosíssima Ferreteria de la Cadena)...

 

 Avinguda del Baró de Càrcer en Valéncia. Traçat del tram eixecutat (anys 40-60 segle XX)

...sense que nos haja deixat res que admirar, fòra d'una desangelada i inconexa avinguda front a Sant Agustí, el Mercat Central o l'Església de Sant Joan del Mercat, en edificis de factura impròpia per a un centre històric... junt a la degradació extrema dels barris anexos (El Mercat i Velluters).

Casa natalícia de Vicent Blasco Ibáñez, en el carrer de la Saboneria Nova. Important artèria comercial de la ciutat, desapareguda en l'apertura de l'avinguda Baró de Càrcer

D'acort en que les necessitats i els recursos econòmics no eren els mateixos que els de l'actualitat, com tampoc la sensibilitat front al patrimoni històric i cultural; pero per això mateix, quan aplegà la democràcia, se descartà per complet la seua prolongació, prevista fins al llit del riu Túria (que condenava a la desaparició, per eixemple, el carrer de la Bosseria, les places del Tossal, Sant Jaume i Na Jordana, el carrer de Dalt i, en definitiva, la mitat del barri del Carme, contant en que els nous edificis haurien arrassat els carrers adyacents...).

Traçat proyectat de l'avinguda del Baró de Càrcer. Tram que finalment no s'eixecutà

Atre tant podríem dir de l'autopista proyectada pel llit vell del Túria, hui Jardí del Túria, que ompli d'amenitat i verdor tota la ciutat, d'est a oest. O l'urbanisació massiva del Saler, paralisada a temps. Dos proyectes fallits del nostre ajuntament en favor d'eixe supost “progrés que no es pot detindre”, que la pressió popular de l'época conseguí fer decaure.

Si esteu atents a l'actualitat, m'imagine que ya sabreu a on vullc aplegar. I és que anit nos gitàvem en una excelent notícia: la decisió del Ministeri de Cultura (a instàncies d'una sentència del Tribunal Suprem) de paralisar la prolongació de Blasco Ibáñez a través del Cabanyal, per entendre que els proyectes urbanístics del consistori valentí provocaven un “espoli cultural” sobre el conjunt històric-artístic que constituïx el barri.

(com pareix que no pot haver una de calç sense haver-ne una atra d'arena, fa dos dies sabíem també que part de la teulada del Monasteri de Sant Vicent de la Roqueta s'havia afonat. I no serà perque alguns no ho porten avisant des de fa temps, en una admirable faena de difusió i posada en valor del nostre patrimoni vicentí...)

Mireu. Ya ho he comentat alguna volta en el blog, i potser no soc imparcial en esta qüestió: la meua circumstància personal, com a nét orgullós de cabanyalera, segurament influirà molt en lo que vaig a dir. Pero començaré per mostrar la meua preocupació davant un creixent “forofisme” polític que impregna la nostra societat (forofisme bipartidiste, per a més senyes: versió política de la sempiterna lluita futbolística Barça-Madrit, a la que en teoria tots nos devem abocats qual fatalitat del destí...).

Un forofisme practicat per persones que recolzen en ulls tancats una opció política determinada, simplement perque “és la seua”, sense major espirit crític que el que li done la seua particular experiència personal com a “hooligan” o “penyiste” del seu partit volgut. 

Ya siga per amistat o llaços de parentesc, per tradició familiar, per estima a un líder carismàtic, per posicionaments o fets molt concrets, o per atres múltiples raons, no són capaços d'expressar crítiques cap a la seua opció política, i li disculpen actuacions i posicionaments que no dubtaran en condenar descarnadament quan els practique l'opció política adversària (i viceversa, clar: no podran apreciar bones accions de l'opció adversària, simplement perque les ha fetes el contrari...).

Està clar que si una opció política concreta porta governant una entitat política determinada durant (posem per cas...) dèneu anys, no serà per casualitat: serà perque, efectivament, ha fet, objectivament, moltes i molt bones coses, que superen en quantitat i qualitat, per a la percepció d'una majoria significativa dels votants, als erros que puga haver comés. Este fet és inqüestionable. 

En el cas de la Ciutat de Valéncia aixina és (inclús des del punt de vista patrimonial, l'Ajuntament ha efectuat excelents treballs de rehabilitació en edificis històrics de la ciutat), i farien be en acceptar-ho, abans que ningú, les restants formacions polítiques que aspiren a substituir-la algun dia en les responsabilitats de govern. Aixina és la democràcia.

Els que alguna volta havem tengut eixes “responsabilitats de govern” (com, en el meu cas, a molt menor nivell, ser president d'una simple comunitat de veïns, pero valdria una comissió fallera o foguerera, o qualsevol atre grup humà mínimament estructurat i associat), sabem que és molt més complicat tirar del carro i fer les coses personalment (millor o pijor), que criticar i traure pegues a tot lo que terceres persones van fent.

Pero això no vol dir que eixa opció política governant tinga carta blanca per a fer i desfer, sense atendre a més raons que la força de (posem per cas...) una majoria absoluta. Ni vol dir tampoc que el fer les coses “be” implique necessàriament que uns atres no ho puguen fer “millor” (ni tampoc implica que eixos siguen precisament l'equip contrari que es postula a succeir-lo...).

En la mateixa llínea, els que, com un servidor, nos dediquem en la nostra vida professional a revisar i fiscalisar lo que uns atres eixecuten, tenim una obligació molt concreta (com la de l'oposició política): vigilar lo que uns atres construïxen o proyecten, i alertar quan creem que es desvien (siga en bona o mala fe) del camí correcte, encara reconeixent que és més fàcil i cómodo “traure defectes” que “fer”.

Eixa és la nostra faena, imprescindible per a que les coses vagen com cal: perque, per desgràcia, sentir-nos “controlats” és la millor medicina per a que els humans no nos adormim en els llorers, i fem les coses com és menester...

Dic tot açò perque quan alguns, davant notícies d'esta classe, trauen els dimonis habituals, propis del maniqueisme o-blanc-o-negre o bons-contra-roïns que personalment tant deteste, en ells o els contraris (“no volen que Valéncia progresse”, “als catalans els deixen fer no sé qué i als valencians no”...), que em disculpen, pero en tots els respectes, no tenen raó.

I que em tornen a disculpar, pero no alcance a comprendre quin progrés hi ha en substituir lo únic, lo original, lo irrepetible, lo intrínsecament bell (que ho seria més encara si fora restaurat i gestionat adequadament), per lo anodí, lo vulgar, lo absent de qualsevol encant, i que podria existir en qualsevol lloc si hi han diners suficients per a pagar-ho.  

Pegueu-se una volta pels millors racons del Cabanyal, o contempleu, per eixemple, les fotografies del llibre Les cases del Cabanyal, de l'editorial Oronella; i imagineu a continuació la seua substitució per unes finques de cinc plantes de rajola caravista com les que anaven a ocupar el lloc dels edificis modernistes del Cabanyal.

Lliggau els arguments pels quals molts no volem la destrucció del barri, i tal volta en eixe moment comprendreu la diferència. La Real Academia de la Historia, la de Belles Arts, el Consell Superior de Coleges d'Arquitectes i l'informe negatiu de la pròpia Conselleria de Cultura, governada pel PP, també la comprenen aixina.

Això, sense entrar en els evidents perjuïns econòmics o socials de les persones afectades per les expropiacions, ni en la desaparició de la forta personalitat del barri més valencià i (lo que és més estrany en estos temps) valenciaparlant de tota la ciutat de Valéncia.

Que en nom del “progrés” se condene a la piqueta la Llonja del Peix, o es descataloguen i es demolixquen 363 edificis protegits en el PGOU de 1988, i que damunt se someta als habitants tradicionals del barri a una expropiació injusta, quan no a un mobbing immobiliari i social per a que acaben abandonant contra la seua voluntat sa casa de tota la vida i inclús el barri (en substitució transitòria per “gents de mal viure” que colaboren a la faena), són coses que, a estes altures de l'història, haurien d'estar fòra de lloc.

Llonja del Peix en la plaça dels Hòmens de la Mar (Cabanyal, Ciutat de Valéncia)

Perque ni estem en la Guerra de Napoleó, ni en la posguerra civil, ni en la desamortisació de Mendizábal: estem en 2010, disfrutant del periodo més llarc de democràcia de tota l'història. No podem ni devem cometre els mateixos erros dels nostres antepassats. I tot això, la nostra alcaldesa, a la que li reconeixem una inteligència i un saber fer notables, ho hauria de poder comprendre, sense més.

Més encara, militant com milita en un partit polític que va fer bandera contra actuacions patrimonials, al nostre modest entendre, tan desafortunades com la del Teatre Romà de Sagunt. No sempre es pot tindre raó, i ya és hora de que els nostres governants accepten en modèstia que és aixina, de la mateixa forma que els reconeixerem els seus encerts quan toque, que com a governats i administrats desigem que siguen molts i molt bons, mes que siga pel nostre propi benefici. Això, ni és claudicar, ni reconéixer que s'ha perdut: és, simplement, acceptar que en este cas les coses se podrien fer molt millor, i que aixina es faran.

I és que, com algú digué una volta, només se defén lo que s'ama, i només s'ama lo que es coneix. El problema de no conéixer la nostra història i el nostre patrimoni és un defecte quasi congènit de la societat valenciana, que explica moltes de les coses que nos passen... Un defecte que, en la mida de les nostres possibilitats, haurem d'intentar corregir, des de la nostra modèstia i en els mijos de que disponem, tots els que sentim la necessitat de combatre eixa tendència empobridora i desmemoriada en la nostra història i les nostres raïls.

El Cabanyal té moltes possibilitats. Tindria més encara si s'haguera mamprés la seua rehabilitació generalisada fa vint anys, com era menester; pero encara les té. Societat civil, associacions culturals, arquitectes i ingeniers, empreses restauradores, universitats, Ajuntament, Generalitat i Ministeri hauran de treballar colze a colze i en generositat per a recuperar definitivament per a l'història, la cultura, els propis habitants del barri... el turisme i, en definitiva, el progrés en mayúscules que volien els regidors del Poble Nou de la Mar, a eixe fermós trosset de la Valéncia marinera, la personalitat del qual inspirà les millors composicions pictòriques de Sorolla.

Rehabilitació front a destrucció. Posada en valor d'edificis modernistes d'arquitectura popular, únics i que criden l'atenció de propis, forasters i turistes, front a blocs de cinc plantes de rajola caravista. Protecció integral, en definitiva, d'un barri en forta personalitat: el de la Semana Santa Marinera i la Peixca del Bou. El que encara parla valencià en el seu mercat i els seus carrers. Eixe és el debat, i no les baralles polítiques estèrils i artificials en les que els valencians d'a peu ni entrem ni eixim.

En definitiva es tracta, no de “obrir”, sino de retrobar Valéncia en la mar. Perque la Valéncia marinera no és un invent modern de l'America's Cup: sempre ha estat ahí, en el Grau i el Cabanyal. Per tant, és tan fàcil com posar-la en valor i contar en els valencians  de soca -grauers i cabanyalers- que, generació darrere generació, l'han feta possible. Que no li peguen més voltes al nano, i a treballar.

El banc del passeig de la Pechina

En l'Olivereta, el meu barri d'adopció, hi ha un banc de pedra, de bella i antiga factura, pero que no crida massa l'atenció de la gent. Està en el Passeig de la Pechina, a l'altura de l'antiga Presó de Dònes (creuament en el carrer de Torres).

El banc, en mig del no res

El fet d'estar ubicat en una acera estreta, que confronta de forma absolutament desprotegida en una autèntica autopista de quatre carrils; i les visites freqüents de persones poc cíviques, que usen este cantó com a pixador, no el fan precisament popular entre el veïnat. En definitiva, el banc pot donar gràcies, simplement, per continuar existint, a estes altures de l'història.


El banc, esculpit en pedra calcàrea, imita, com podem vore, la forma d'un llarc i historiat sofà:


Este banc sempre m'ha cridat l'atenció, des de la primera volta que passí per ací: per la seua curiosa forma, i també, per tindre davant una terraça, de fàbrica prou important, sobre l'antepit del riu (l'única en tot el tram des de Mislata fins a la Gran Via). Cosa que, al meu parer, indicaria que fins fa poc este lloc hauria fet unes funcions de mirador, que devia convidar als vianants a assentar-se tranquilament sobre l'antiga pedra del banc per a, simplement, disfrutar del paisage mentres descansaven de la caminada:


Unes funcions que actualment ha perdut per complet, totalment aïllat, descontextualisat i voltat de construccions per totes bandes, i desapareguda la, fins fa poc, esplèndida vista al front, que donava a la partida de Sant Pau de Campanar. Unes vistes tapades per les copes d'uns pins de recent plantació en el llit del riu, i, irremediablement, pels edificis de vint plantes construïts sobre l'horta de Campanar, a l'atra vora del riu:

Fa poc, la llectura de una recopilació facsímil de la famosa revista satírica valenciana El Mole (pot adquirir-se molt econòmicament en les Llibreries París-Valencia) me va confirmar l'aparent antiguitat d'este banc.

Portada de la revista "El Mole" (1837)

Esta publicació, escrita íntegrament en llengua valenciana, tenia vàries seccions, de temàtica molt variada, i en conjunt oferia una visió humorística i incisiva de l'actualitat valenciana del moment. Les guerres carlistes; l'ineptitut dels polítics de l'época, començant pel famós Mendizábal; les festes, costums i notícies diverses de la vida cotidiana de la Ciutat i Regne; les ingerències de l'església en la societat, la política o la justícia; la reivindicació de la dignitat de l'idioma propi; o els problemes de la pròpia revista en la justícia, tractant per tots els mijos d'eludir la censura a causa de la lliberalitat de les opinions expressades, en ple regnat absolutiste d'Isabel II, són temes que podem llegir en les pàgines del Mole, en un valencià decimonònic molt autèntic i ric. Tot, tractat baix el prisma d'això que entenem per pur i típic humor valencià.

La revista era editada per Josep Maria Bonilla (1808-1870), pero dona l'impressió que eren vàries les persones que colaboraven en la seua redacció, com ho demostrarien les referències que es fan a la "Junta del Mole", o els diversos malnoms en que firmen els autors dels diferents texts de la revista: Sento Formal, Nap-i-col, Garrofa o el Dotor Pallorfa.

En conjunt, El Mole era lo més paregut a un blog crític i d'actualitat que els valencians de la primera mitat del sigle XIX podien fer.

La revista tenia una secció fixa: "Ilustració popular. Descripció de la Ciutat y Reine de Valencia", que pretenia ensenyar als llectors qüestions bàsiques sobre l'història dels valencians. Esta secció era firmada per Sento Formal i tenia la particularitat de que respectava prou l'ortografia valenciana tradicional, al contrari que el restant de la revista, que ya usava una ortografia totalment castellanisada (que tanta popularitat tindria en décades posteriors).

En concret, en el número 10, del 14 de juny de 1837, parlant dels ponts i les obres de protecció del riu Turia, se diu en esta secció lo següent (transcrit en ortografia original):

En l'any 1601 se rematá el paredó que va desde el pont del Real hasta el de la Trinitat. En 1606 se feu el pont del Portal nou, ú de Sen Jusep, per haberse endut una riuada el antic, y se continuá el paredó hasta dit pont. Ultimament se seguí la obra, pero solament per la dreta del riu, y aplega hasta la Creu de Mislata. De modo que desde que el riu comenzá á correr per baix de les muralles, va ya encaixonat per un cauce desahogat, y preserva á la capital de les avengudes.

El paredó que va desde el Portal nou hasta la Creu de Mislata es no solament fort y sólido, sino magnific per els bancs de pedra que té de tret en tret molt enriquits de adornos de escultura, en especial el últim [g]ròs (?) que comenza despues de la última rampa, casi enfront del hort de Juliá. Desde este paredó se disfruta una de les mes hermoses y magnífiques perspectives que té Valencia; pues se veu com en un panorama, part de la muralla de Senta Catalina, el Portal nou y pont de Sen Jusep en primer terme. Despues van en degradació apareixent en el cuadro el convent de la Zaidia, el arrabal de Molvedre y cúpula de Senta Mónica; mes llunt la elegant y graciosa fábrica de Sen Pio Quinto; quedant en últim terme y ocupant el fondo de la perspectiva el monasteri de Sen Miguel de los Reyes, y els hermosos grupos de ábres de l'alameda y camí del Grau; tot revestit de la verdor mes encantadora, que forma un admirable contrast en la tinta dels edificis.

No hem pogut localisar eixa última rampa que mencionava Sento Formal (tal volta desaparegué quan se construí el pont de Campanar, que es troba uns cent metros abans del banc), pero sí és cert que no hi ha més bancs ni miradors en tot el tram, ni rampes fins a aplegar a Mislata. I també, que l'antiga Alqueria de Julià, junt en les recialles de lo que fon el seu famós hort, subsistix encara hui, uns cent metros més cap a Mislata (en la següent travessia del Passeig de la Pechina en direcció a Mislata: carrer de Velázquez, cantó a Castán Tobeñas).

L'Alqueria de Julià (frontera del carrer de Castán Tobeñas, tradicionalment conegut com a Quart Extramurs)

Part posterior de l'alqueria, en lo que queda del seu antic hort

Detall de la finestra principal de l'Alqueria de Julià

Esta alqueria, declarada Monument Històric Artístic i Bé d'Interés Cultural en 1978, i abandonada hui, a l'espera d'un us digne que li hauria d'otorgar l'Ajuntament de la capital valenciana (l'últim fon el de colege públic), data del segle XVII, és d'estil barroc, i destaca per la seua decoració interior i la seua torre mirador quadrada (anàloga a les que la nostra ilustre corporació municipal se dedica a assolar últimament, de forma festiva, en el Cabanyal).

La seua situació privilegiada (en l'antic camí de Valéncia a Madrit per las Cabrillas) la féu participar en molts episodis de l'història de la ciutat. Des d'esta torre, per eixemple, el mariscal napoleònic Suchet va dirigir en 1808 l'atac previ a l'ocupació de Valéncia (clar, quan entre Valéncia i Mislata no hi havia res més que hortes i alqueries...).

Més tart, en 1837 (el mateix any, curiosament, de la publicació de la revista consultada), el pretendiente Don Carlos, germà de la reina Isabel II, arribà a contemplar la ciutat de Valéncia, sense que les seues tropes carlistes aplegaren mai a entrar en la mateixa. Igualment, en 1840, la reina Isabel II passà la nit en esta alqueria, esperant l'abdicació de sa mare, la reina regent Maria Cristina, en el Palau de Cervelló. Fins i tot, segons la tradició, Sant Vicent Ferrer predicà junt a una carrasca del seu hort...

Quí ho diria, veent-la hui, amagada entre anodins blocs de vivendes dels anys xixanta del segle passat, desfigurada per reformes recents d'escassa fortuna, i desprovista ya quasi per complet del seu antany famós hort...

Quí diria també, assentant-nos hui en el nostre abandonat banc de pedra, que des d'este lloc alguna volta es va disfrutar de "una de les mes hermoses y magnífiques perspectives que té Valencia", en paraules de Sento Formal.

Ni la muralla de Senta Catalina, ni el convent de la Saidia, ni el Portal Nou existixen ya; el raval de Morvedre sucumbix sense remei, substituït per edificis de factura moderna (a pesar d'albergar en les seues entranyes el més antic establiment humà de la ciutat de Valéncia); i afirmar, com se fea en El Mole, que des d'este punt es podia divisar la muralla de la ciutat, Sant Miquel dels Reis o el camí del Grau "tot revestit de la verdor més encantadora" podria paréixer una grotesca broma al 99% dels habitadors actuals d'esta santa ciutat.

Evitar que continue la pèrdua d'un patrimoni tan important i tan intangible com el paisage valencià, i particularment el de l'horta de la Vega de Valéncia, és, en teoria, l'objectiu de la famosa Llei 4/2004, de 30 de junt, de la Generalitat, d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisage. Pero, com se sap, feta la llei, feta la trampa. El fet que, baix els auspicis d'esta norma, algú puga justificar tècnicament, per eixemple, la destrucció i cimentat de l'horta d'Alboraya i la partida de Vera, com comentí en este blog fa un temps, ya programada i sentenciada, i només i a l'espera de finançació, demostra l'enorme debilitat d'esta normativa teòricament proteccionista...

Qué nos passa, valencians?

Granada

Mai havia estat en Granada. Com era d’esperar, lo que conta la gent és cert. Granada, crec, pot resultar atractiva per a quasi tota classe de visitant que s’acoste a passar uns dies de descans. Unes sis horetes en coche contant parades, chino-chano i en bona companyia no es fan tan llarcs. Pràcticament tot en autovia, i el pijor tram és precisament el que va de Villena a Elig: una autovia que necessita d'algun retoc notable, tant en ferm (prou deteriorat) com en traçat (massa sinuós per a una autovia de tant de trànsit).


Per a escomençar, Granada té molta història (òbviament!). I de la bona: el secular regne nazarí, Boabdil, els Reis Catòlics, la sublevació morisca... Una ciutat, a estes altures de l'història, realment orgullosa i conscient de totes les seues raïls: la cristiana i la musulmana.

Capilla Real de Granada. Sepulcre dels Reis Catòlics (dreta) i de Felipe el Hermoso y Juana la Loca (esquerra)

Per cert: igual que atres, eh? Tots coneixem el nom de Boabdil, l’últim rei moro de Granada (gràcies, tot s'ha de dir, a la constant i insistent historiografia castellano-espanyola); inclús podríem relatar certes particularitats d’aquella històrica conquesta (llora como mujer...). Pero si anàrem a preguntar al carrer Xàtiva del Cap i Casal el nom de l’últim rei moro de Valéncia, quànts valencians contestarien correctament? (no digam ya dels forasters). Clar que sí!, el rei Zaén, o millor escrit, Zayyan. Che, que no ho sabien? Ah, si resulta que ni tan sols té un carrer dedicat en la ciutat! Si és que, quan dic que fem llàstima, no és per vici...

Tornant al tema, parlar de Granada és també parlar de monuments en mayúscules. L’Alhambra. L'imponent castell roig que va visitar un tal Washington Irving, al voltant de 1830: un escritor nortamericà i certament civilisat (cosa que no abundava massa en aquella época, i menys encara por estos andurriales) que es va dur les mans al cap al vore aquella maravella de l’arquitectura totalment abandonada, habitada pels desheretats de la ciutat, i plena de brossa, runa, femers, tavernes i ramats d’ovelles...

Patio de los Arrayanes. Palacio de Comares. Alhambra

Vista de l'Alcazaba, en l'Albayzín a l'esquerra

Tanta impressió li produí, que la va popularisar en els seus Contes de l'Alhambra, fins que les adormides i ineptes autoritats espanyoles de l’época es decidiren per fi a traure-la de l’oblit i la ruïna. I encara cóm que (a diferència d’atres que yo em sé, que també tenien un espectacular Palau Real a l’atra vora del riu, junt al pont i els jardins del mateix nom) els granadins no la volaren pels aires (a punt estigueren), no fora cas que els francesos l’usaren com a base per a bombardejar la ciutat en la Guerra de l’Independència...

Palau Real de Valéncia. Derrocat (volat en explosius pels mateixos valencians) el 1808...

L'Alhambra, com és sabut, és un conjunt d'edificacions i jardins que constituïx una esplèndida mostra de l'arquitectura i la cultura andalusí o hispano-aràbiga, només distorsionada per una mole d'estil renacentista: el palau manat edificar per l’Emperador Carles V dins del recinte per a intentar fer ombra a tanta bellea infidel, i que no fa sino reforçar l’admiració pels arabescs, les fonts i les columnes d’inspiració oriental del restant d'edificis de l'Alhambra.

L'Albayzín des de l'interior del palau

Mirador de Lindaraja

Font en el Generalife

Es pot passar perfectament un dia sancer en l'Alhambra, i és necessari un mínim de mig dia per a poder visitar en una certa tranquilitat totes les parts del castell. És altament recomanable reservar les entrades per internet, encara que siguen un poc més cares, i llogar una audioguia per a enterar-se be de l'història i el significat de cada part del recinte.

Per cert: l'audioguia està disponible en castellà, anglés, francés, alemany, italià, holandés, portugués, català, basc i gallec. El famós poder valenciano pareix que no ha aplegat encara a estes terres, i la "codificació policèntrica alhora que convergent" que diu defendre l'AVL continua a on està: ben guardadeta dins de l'AVL, no siga cas que es constipe d'eixir massa al carrer...

Endevina, endevinalla... quína llengua autonòmica oficial de l'Estat és l'única que no podem triar en l'audioguia de l'Alhambra...? Esta era facileta, eh?

Granada inclús té rius (de factura modesta, pero rius; un d’ells, el Darro, curiosament soterrat en el seu tram final per a donar pas a una avinguda). Presenta, també, desnivells significatius (eixos que tant trobem a faltar en Valéncia), que, a l’estil del mirador de la Piazzale Michelangiolo de Florència, oferixen unes magnífiques vistes de conjunt: de l’Alhambra des de la ciutat, i de la ciutat i Sierra Nevada des de l’Alhambra. Vistes que, de dia o de nit, permetran la presa d’excelents i turístiques fotos, per a recordar-les com és menester, i presenciar romàntiques postes de sol des del Generalife.

El riu Darro de nit

Panoràmica de Granada des de l'Alhambra

Té, cóm no, barris plens de tipisme: el Sacromonte, l’Albayzín, l’Alcaicería, que conserven en el seu nom inclús l’ortografia castellana pròpia de segles passats (ací no hi ha normalització que valga). Barris no violats encara per l’ona de modernor arquitectònica que nos invade, ni pel buidat de residents i comerços tradicionals per a substituir-los per oficines i complexos administratius, en els que només (en un poquet de sort) les fronteres dels edificis (a voltes desfigurades per sobreelevats acristalats) són les originals: defectes que patixen els centres històrics de moltes atres ciutats, com la nostra.

Cases restaurades lo just per a continuant aparentant l’edat que realment tenen, i per a lluir la seua bellea vella. Barris plens de cuevas flamencas, teteries, insistents gitanes llegidores de mans que sempre ataquen al més dèbil del grup (ai Samuel, hehehe...). I, si eixim dels circuits més freqüentats, en alguns racons, gents, digam, poc recomanables, que el visitant hauria d’evitar. Pero inclús això li dona a Granada eixos aires de llegenda que aumenten la fama de les ciutats importants.

La Alcaicería

I clar, Sierra Nevada al costat. Esquí per a qui li agrade, i senderisme espectacular i en estat pur per als qui nos agraden coses més reposades, i d’esforç continuat pero no tan explosiu. Nosatros, poc ambiciosos i molt realistes, deixàrem la pujada al Mulhacén per a époques de menys neu i més moral, i férem l'ascensió al Trevenque (2.079 m). L'esforç valgué la pena: la visita de cinc cabres monteses, una vista impresionant del massiç del Veleta, un dinar d'entrepà en el cim, sense més soroll que el del vent, els pardals i les abelles, i la neu present en bona part del trayecte, varen satisfer totes les nostres expectatives. La baixada fon pijor encara, per esvarosos i no massa ben definits camins de grava, pero be: ací estem, p'a lo que faça falta.

El Trevenque

Vista del massiç del Veleta des del cim del Trevenque

A un tir de pedra de Granada, està la comarca de l’Alpujarra, en els seus pobles de raïls morisques en les faldes del Mulhacén (fita més alta de la península) i noms tan sonors com Capileira, Pampaneira, Bubión, Trevélez. I un poquet més allà, la mar i les seues plages, antesala de la Costa del Sol.

Campanar de Campaneira entre la boira

Vista de Trevélez, considerat el municipi més alt d'Espanya

Per últim, pero no per això manco important: a qui li agrade el menjar i el chalar (a quasi tots, imagine), Granada és, naturalment, un destí imprescindible. Lo de les tapes, espectacular. Això sí que és patrimoni immaterial de l’humanitat. Passar des de les 2 del migdia fins a les 12 de la nit menjant i bevent, charrant i rient a parts iguals i per bon preu (i qué bo que és no tindre que conduir, hehehe) té un valor incalculable...

De tapas por Granada

Teteria. Espai en la cachimba...

Migas alpujarreñas

En fi. Que, com se sol dir en estos casos, tornarem...

Deixeu-me només una última reflexió. Sobre l’época de dominació musulmana de la Península Ibèrica en general; i de Valéncia en particular, clar. Ya he fet algunes chicotetes alusions, pero vullc acabar d’afinar la qüestió. Ara que ya sabem que el 30% dels gens dels valencians són d’orige morisc o jueu, be estaria recordar, una volta més, que els habitants d'Al-Andalus eren en realitat tan “espanyols” com els dels regnes cristians, i que en realitat no eren sino descendents dels mateixos hispano-romans que habitaven la Península Ibèrica abans de l'invasió de les tropes de Tariq i Muza el 711. Cristians de llengua romànica que varen absorbir l'escàs contingent d'àraps i berebers que entraren des del Nort d'Àfrica (que a canvi, com a classes dirigents, els donaren una nova cultura i varen perpetuar els seus llinages aràbics), i que donades les ventages evidents, s'anaren convertint en el pas dels segles i les generacions a la religió musulmana, i prenent la llengua àrap -a la seua manera- com a pròpia; encara que ètnicament tenien poquet d'àraps.

I que en el nostre cas concret, un cúmul de casualitats propiciaren l'aparició, en el segle XI, d'un chicotet regne taifa de Valéncia que perviuria en el temps, i que Jaume I, el nostre pare de la pàtria, per motius que només ell va conéixer, respectà fins al punt d'autocoronar-se com el primer rei cristià de Valéncia, afegint-lo als seus títols de Rei d'Aragó i Mallorca, Comte de Barcelona i Urgell i Senyor de Montpeller, al mateix temps que el tornava a la civilisació cristiana occidental.

Per si, quan el milenari Tribunal de les Aigües desaparega per no quedar horta que jujar, i les restes de la muralla islàmica de Valéncia acaben per afonar-se definitivament, hi ha algú que s'oblida d'a on venim, de cinc segles d'història i civilisació musulmanes (del VIII al XIII), i de qué ha passat per a ser lo que som...

Bella com lo millor d'una vida que fon dolça,
alegre com lo més fermós
d'una joventut que ya passà.
Diuen: El Paraís nos descrius,
¿i cóm podria ser el Paraís
en un atre món? -els conteste:

Valéncia és eixa esmaragda
per a on corre un riu de perles.
És una nòvia la bellea de la qual
Déu ha creat, per a donar-li en acabant
la joventut eterna.
En Valéncia és constant el fulgor del matí
puix el sol juga en la mar i l'Albufera (...)

Encara que la mà de la separació
haja extés entre nosatres
distàncies que el viager tarda un mes en recórrer
Valéncia seguix sent la perla blanca que em fa llum
per onsevullga que vaja.

¿Quí per la seua lluentor se sembla més a la lluna?
Llocs ya lluntans, quan pense en ells,
sent que ya passà lo més dolç de la vida (...)

Fon el respecte a una terra d'hòmens lliures
i jóvens valents lo que em separà d'ella.


Ar-Russafí, segle XIII (traduït al valencià a partir de la versió castellana de T. Garulo)

Les raons del Cabanyal

Falla Illes Canàries-Trafalgar-Samuel Ros, 2007 (archiu faller de Masclet)

Vullc insertar de forma íntegra un escrit publicat en el Levante del passat 3 de març, que resumix en poques i justificades paraules el parer de tots els que pensem que obrir una avinguda per lo mig del barri més valencià de Valéncia és una aberració urbanística que atenta contra l'història, el patrimoni i la personalitat de la ciutat sancera.

Después de años de ignorar la realidad y de tratar de ocultar lo que para todos los que se han acercado con mirada critica habían visto con nitidez, el Sr. Mifsut, director técnico de Cabanyal 2010, sociedad encargada de las obras de prolongación del paseo al Mar de Valencia, ha visto la luz y se ha sincerado.

Ahora ya concede que la prolongación del paseo significará el derribo de 1.651 edificios y partirá en dos el Cabanyal, Bien de Interés Cultural desde 1993, con lo que destrozará sus tejidos urbanos después de haberlos dejado arruinarse por sí mismos, permitiendo la más completa degradación física y social, cooperando activa o pasivamente en ella o derruyéndolos tras una expropiación coactiva.

También se percata de que la prolongación arruinará las vidas de ciudadanos que son en su mayoría gente mayor en muchos casos con pensiones bajas, sin recursos, obligados a abordar una deuda imposible para acceder a una nueva vivienda aunque sea de protección pública. El precio que reciben por la expropiación es muy inferior al de adquisición de la nueva y habrán de pagar la diferencia que llega a los 25.000 euros.

Durante todo este tiempo se ha permitido desoír opiniones de expertos que han calificado muy negativamente la operación: de catedráticos como Oriol Bohigas y Manuel de Solà en los talleres realizados en la Escuela de Arquitectura; de figuras de rango internacional como el arquitecto Jean Nouvel con su propuesta de ordenación de Valencia Litoral; de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat de València, de literatos, de fotógrafos. En fin, de todas las fuerzas de la cultura.

Ahora Mifsut, arquitecto y director técnico de la Sociedad Cabanyal 2010, ha recalado en la razón y apoya los fundamentos de quienes nos hemos opuesto al despropósito de la prolongación.

Porque ahora ya no tiene duda de que el proyecto será:

- Inviable económicamente, por el coste de unas expropiaciones que los tribunales están multiplicando por cuatro, por la huida del capital privado que no ve expectativas de negocio, porque se trata de un agujero negro presupuestario cuyo presupuesto inicial era de 50 millones de euros y ahora nadie se atreve a prever su coste final, y porque su plazo de ejecución se dilatará al menos en una generación más.

- Destructor del patrimonio, con una importante pérdida patrimonial por la actual demolición de las casas del bulevar San Pedro y la amenaza que se cierne sobre 1.600 viviendas más, lo que constituye un auténtico expolio urbano.

- Inútil funcionalmente, ya que si nunca fue concebido para llegar al mar, hoy de hecho se llega cómodamente por tres vías amplias y por tranvía por lo que la opción de conectar el centro de la ciudad con las playas mediante la prolongación ha perdido también esta batalla urbanística.

-Culturalmente anticuado, porque pertenece a la generación de las operaciones urbanísticas de reforma interior planteadas en la segunda y tercera década del siglo pasado y de las que desdichadamente tenemos un estúpido ejemplo de realización en la avenida del Oeste que sajó los barrios de Velluters y Mercat y que sólo con los Planes de Protección de Ciutat Vella pudimos detener en los primeros años 80.

Efectivamente, Sr. Mifsut, hoy no hace falta prolongar Blasco Ibáñez. Así que esperemos que más pronto que tarde una mente sensata y razonable dirija esta Ciudad, detenga la destrucción del Cabanyal y lo reconstruya, tal como ocurrió con la urbanización de El Saler en 1980, con cuyo proceso guarda tantas similitudes.

Vicente González Móstoles. Concejal de Urbanismo del Grupo Socialista en el Ayuntamiento de Valencia.

Tinc poc que afegir. M'és exactament igual el partit polític al que perteneixca este senyor. M'interessa molt més la claritat i la llògica aplastant de la seua exposició. La realitat és la que és.

Tal volta el ser nét de cabanyalera (millor dit, canyamelera, naixcuda en el carrer del Progrés, propet de la Séquia del Gas) m'ennuvole la vista. Pero crec que és al contrari: no puc tindre-la més clara. Rehabilitació front a destrucció. Posada en valor d'edificis modernistes d'arquitectura popular, únics i que criden l'atenció de propis, forasters i turistes, front a blocs de cinc plantes de rajola caravista. Protecció integral, en definitiva, d'un barri en forta personalitat: l'únic barri que fins fa pocs anys era encara majoritàriament valencianoparlant, en la nostra oblidadiça ciutat...

Per cert; sobre el tema de l'obertura de l'avinguda de l'Oest sobre els barris dels Velluters i del Mercat en els anys 1940-1960, i de la pèrdua de patrimoni i de memòria històrica que va supondre (aixina com de lo que podria haver-se arribat a destruir si s'haguera continuat la seua eixecució, tal com estava proyectat, a través del barri del Carme), intentarem parlar d'ací poquet.

Falla Fèlix Pizcueta - Ciril Amorós, 2004 (archiu faller de Masclet)

L'última de l'any

Els últims dies s'han ajuntat moltes coses que m'agradaria tractar com és menester. Per desgràcia vaig mal de temps, aixina que de moment, només faré una chicoteta ressenya, i ya les ampliaré (en un poquet de sort) una volta hagen passat els meus exàmens de giner.

1) Continuant en l'obsessió senyeril en que m'he clavat últimament, faç constar que ya he llegit Barres i corones, de Pau Viciano. Com he dit, no el comentaré de moment en profunditat (tinc coses més perentòries a les que dedicar-li el meu temps), pero d'entrada diré que:

a) és d'agrair el to que impregna de forma general la redacció del llibre. Res a vore en els sermons apocalíptics i messiànics que acostumen a usar alguns colegues d'ideologia.


b) pero ya escomença en mal peu quan afirma, sense rubor, que la teoria personal de Pere Maria Orts, respecte a que la Senyera coronada es d'invenció decimonònica, "no s'havia vist qüestionada fins fa poc", referint-se als artículs de la Wikipedia o el blog Vent de Cabylia.

I en eixe moment comproves al final del llibre, en enorme estupor, que entre la bibliografia consultada per l'autor, no consten els llibres de Molina Pont (La Senyera dels Valencians o La Senyera i el Centenar de la Ploma, de 1980 i 1981 respectivament), el de Juanto Manrique Bandera del Reino de Valencia (1979) i sobretot els més recents Tratado de la Real Senyera (Ricardo García Moya, 1993), i els excelents estudis de l'editorial Oronella La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians (Antoni Atienza, 2001) o Senyera valenciana. Bandera de tots (Felip Bens i Andreu Tintorer, 2006).

Per tant, totes les teories d'estos investigadors, que rebaten de forma prou sòlida la postura d'Orts sobre la Senyera, no existixen per a un historiador que supostament pretén "reavaluar les informacions disponibles".

Puix qué be. Ya sabem que les Normes del Puig són per fi illegals, per obra i gràcia del Partido Popular. Pero afortunadament no és illegal (encara) llegir llibres escrits en les mateixes. Aixina que si el senyor Viciano, per casualitats de la vida, llig este llínees, sàpia que en esta pàgina web hi ha un enllaç a l'editorial Oronella, en la que molt gustosament li comunicaran la millor manera d'adquirir els dos últims estudis sobre la Senyera que han publicat, i que tal volta li facen canviar un poc la seua postura sobre el tema.

c) Res més llunt de la meua voluntat que el convertir-me en portaveu oficiós de les tesis del senyor Atienza per a rebatre les del senyor Viciano; pero veig que no hi haurà més remei, mes que siga com a manera de difondre-les com mereixen en Internet (que segons pareix, és el mig que ha motivat al senyor Viciano a escriure el seu llibre).

D'entrada, m'arrisque a dir que totes les teories incloses en Barres i corones poden rebatre's, o com a mínim posar-se en dubte de forma raonable; pero no ho desenrollaré fins que puga anar al Museu municipal per a contemplar en directe la Real Senyera original en tranquilitat. Això serà en febrer, si no hi ha imprevists.

2) Ya és definitiu. El Tribunal Suprem diu que és llegal partir en dos el Cabanyal per a prolongar l'avinguda Blasco Ibáñez. Una volta més la llegalitat es posa en contra de la història i la personalitat dels valencians. D'ací a poc, per tant, les cases modernistes de principis del segle XX se voran sustituïdes per anodins blocs de cinc plantes de rajola caravista para favorecer la conservación del conjunto histórico artístico i abrir Valencia al mar.


En este cas (que conste que no cobre comissió), recomane l'adquisició del llibre fotogràfic Les cases del Cabanyal, de l'editorial Oronella. Més que res, per a ensenyar-lo als néts per a que puguen saber que eixe fermós i valencianíssim barri va existir alguna volta...


Només queda esperar a que la falta de finançament del proyecte (del que han fugit totes les empreses constructores) i les arruïnades arques de l'Ajuntament puguen salvar al Cabanyal...

De fet, foren els mateixos factors que salvaren al barri del Carme de la piqueta en els anys setanta del segle passat, en la fallida obertura de l'avinguda de l'Oest (proyectada en son moment en llínea recta fins a la plaça del Portal Nou, a on es planta la falla de Na Jordana), i que hauria destruït el carrer de la Bosseria, la plaça del Tossal, la de Sant Jaume, i els carrers de Dalt i de Baix, entre atres. I que, veent com han quedat els barris de Velluters i el Mercat a banda i banda del primer tram de l'avinguda, segurament hauria accelerat la degradació de la totalitat del barri del Carme.

Per al recort queden ya les places de Pellicers, de la Pertusa i del Molí de Na Robella; el carrer de la Saboneria Nova, a on estigué la casa natalícia de Blasco Ibáñez, o el passage comercial de Monistrol, despareguts per a obrir el tram de l'avinguda de l'Oest que hui coneixem (oficialment, del Baró de Càrcer).

Venceréis, pero no convenceréis.

3) La massacre de Gaza a mans de l'eixèrcit d'Israel, el segon dia de Nadal (els pijors bombardejos des de la Guerra dels Sis Dies) nos tornen a la realitat més crua. Un conflicte enquistat que s'acosta perillosament al segle d'existència (des dels temps de la dominació britànica de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial), i que és la font principal d'inestabilitat en el món sancer.


En efecte, moltes de les vergonyants accions de política exterior dels Estats Units de les últimes décades han vengut enormement condicionades per la seua condició de principal protector de les posicions d'Israel; i moltes de les nefandes massacres terroristes de l'islamisme radical han tengut com a suposta coartada moral la qüestió palestina. Implícitament, en este com en atres conflictes, se troba la doble moral dels contendents, i la justificació de l'us de la força només quan interessa al bando propi, pero no mai quan interessa al bando enemic...

Ojo por ojo, y el mundo acabará ciego.

4) Enguany pareix que tampoc hi haurà partit de la Selecció Valenciana de Fútbol. La notícia és que està deixant de ser notícia...



5) Este matí, veent el partit del Pamesa, he redescobert que la mascota és un Masclet, que a més li diuen Pam. Excelent i valenciana decisió, hehehe.

La protecció de l'Horta de Valéncia (I)

Benimaclet des de l'horta de la Partida de Vera. Valéncia ciutat.

Els que tenim la sort d'haver pogut encara jugar de chiquets (no fa tant de temps!) entre séquies, ceberes i alqueries, com yo mateix (en Patraix, ara que acaben de demoldre l'Alqueria de Benlloch i d'urbanisar l'últim tros d'horta que nos quedava), hauríem de ser plenament conscients de lo que està en joc: que un paisage i una cultura únics, que definixen com a pocs el caràcter i la tradició del Poble Valencià, i que ha existit durant mil anys (que es diu pronte) sense massa canvis, pot desaparéixer completament en 5 o 10 anys escassos (alguns diuen que en menys) si no es prenen mides urgents i realment efectives.

Han passat uns quants mesos des de que la nostra administració autonòmica tragué per fi a la llum pública el famós Pla d'Acció Territorial de Protecció de l'Horta de Valéncia, que supostament estava ya redactant-se quan el PP rebujà en 2001, gràcies a la seua majoria absoluta, l'Iniciativa Llegislativa Popular que en quasi 118.000 firmes (entre elles, la d'un servidor) solicitava la protecció efectiva de l'Horta històrica de la Vega de Valéncia.

Llegint els documents del Pla, les intencions són molt bones (entre atres qüestions perque, mes que siga llastimós, és la primera volta que un govern valencià es pren un poc en sério el tema)...

Tal volta, si les previsions se complixen, per a quan un any d'estos declaren per fi el Tribunal de les Aigües com a Patrimoni de l'Humanitat, pot ser que encara apleguen a temps de protegir alguna cosa més que les bruses dels síndics i el corralet metàlic que monten en la Porta dels Apòstols cada dijous...


No obstant, d'entrada, s'ha de dir que, en contra de lo que apuntaven algunes informacions, el Pla no pren ninguna mida clara per a contarrestar les requalificacions que, per eixemple, l'Ajuntament de Valéncia ya havia ormejat prèviament en la recent revisió del PGOU, que proyecta la cimentació de moltes hortes històriques fins ara supostament protegides, com lo que queda de la de la Punta, la de Faitanar, i sobre tot i de forma sagnant, l'horta d'altíssima qualitat de la partida de Vera (totes les fotos d'esta entrada són d'eixa zona) per a ampliar una atra volta el campus de la Universitat Politécnica i construir una atra ronda més.

Una nova ampliació, per cert, que ara diu lo senyor rector que es farà respectant l'horta existent; deu ser que tenen previst obrir l'Escola d'Ingeniers en Màgia Borràs, o que inventaran una nova forma de construir sense fer fonaments, perque d'atra forma no s'entén a qui pretenen enganyar...

Els que hem estudiat en el Poli, abans de la construcció del Campus dels Tarongers per part de l'Universitat de Valéncia, i de la pròpia ampliació de la Politècnica cap a la Malva-rosa (tanto monta, monta tanto), encara hem pogut conéixer en part de la seua antiga esplendor la partida de Vera, plena d'alqueries i barraques habitades per llauradors de tota la vida, que et saludaven en valencià i que podien arreplegar sense problemes tres i quatre collites a l'any; fins que el desmadre urbanisador i l'escassa estima dels valencians per lo que realment és valuós i únic feren la seua bona faena. Ací podeu consultar, per eixemple, un breu recort de lo que fon el Camí de Vera, la Senda de la Carrasca i tota la seua contornà.

Si el nou pla d'ampliació ha de continuar en la tasca mampresa estos últims anys, durant la primera ampliació, comenceu a tremolar; perque, encara acceptant les necessitats d'espai de les dos institucions (que es podia haver buscat en atres terrenys menys valuosos), ni la Universitat Lliterària ni la Politècnica han tengut a be deixar en peu NI UNA de les decenes d'alqueries i barraques que hi havia fa 10 ó 15 anys escassos en les hortes sobre les que ara s'assenten els seus flamants campus; i mireu si han tengut espai i temps per a planificar-ho tot be.

(nota 1: Xavier Mariscal tingué fa un temps els c... de denunciar, en l'inauguració d'una escultura seua instalada en la part nova del campus de la UPV, el "destrozo que se ha hecho de la huerta del camino de Vera" considerant que eixa terra "no se debería haber tocado y tendrían que haber hecho la Universidad en otros lugares como Paterna o de roca y no en esta tierra de sedimento en la que existía una biodiversidad fantástica". Mariscal sentencià que ara "han dejado esta mierda de césped con cuatro palmeritas", i esta circumstància li dugué a "reflexionar sobre esto y a jugar con lo que es naturaleza y lo que es artificio".

(nota 2: estos de la Lliterària, són els mateixos que clamaven al cel per l'urbanisació de la Punta quan la construcció de la ZAL del Port; pero ací en canvi dien que l'horta estava degradada i condenada, i bons mamotretos de cinc i sis plantes nos han clavat en el Campus dels Tarongers, i redell quina denominació tan florida; deu ser que aixina es dediquen a restaurar la degradació anterior en manco remordiments)

(nota 3: la lumbrera planificadora a la que se li va ocórrer en el seu moment juntar totes les facultats de Valéncia en el mateix carrer, no devia anar als llocs en atra cosa que no fora a peu; això de repartir els pols d'atracció de movilitat en àrees diferents per a no congestionar a soles unes zones determinades devia sonar-li a chino mandarín)

Antigues barraques junt al trenet Valéncia-Grau (ara tranvia) en els anys 90. Actualment desaparegudes.

Fent un poquet d'història, la partida de Vera quedà definitivament condenada en el PGOU de Valéncia de 1988 (quan governaven els del PSOE, ara que es mortifiquen tant en la defensa de l'horta). Este Pla General, encara en vigor, només protegia com a "Sòl no urbanisable d'especial protecció agrícola" la zona d'horta compresa al Nort de la proyectada Ronda de Benimaclet, el Camí de Vera i el Politècnic, regada per les séquies de Mestalla i Rascanya, que encara hui es conserva en perfecte estat, i és la que es veu plena de verdor en la part superior d'esta fotografia aérea (ampliable) del Poli:


Puix be; ara resulta que volen urbanisar-la sancereta fins al camí de Farinós (llímit en Alboraya), en Ermita de Vera inclosa...

Horta de cols junt a l'Ermita i el Molí de Vera. Sòl urbanisable des d'enguany

...per a unir-la fàcilment, gràcies a la requalificació simultànea, llastimosa i vergonyant de l'Ajuntament d'Alboraya, a uns atres 80.000 m2 d'asfalt i formigó per a reubicar el Alcampo i el Leroy Merlin, traslladats al mig de l'horta d'Alboraya per a poder fer a vora mar una marina en 1.000 vivendes d'alt stànding...

Abans...Després...

L'eixecució de l'AVE i l'accés nort al Port de Valéncia acabaran el treball...

D'esta manera, l'entrada a Valéncia per l'autovia V-21, l'única d'entre les importants a la ciutat que encara es pot fer entre alqueries, barraques i camps cultivats tot l'any, que crida l'atenció de tots els visitants, i que inclús podria explotar-se turísticament i culturalment, de la mà de les ermites, les alqueries, els camins d'horta i el cultiu en denominació d'orige de la chufa... quedarà borrada del mapa PER A SEMPRE (ací no valdran per a res els millons dels nostres imposts, com en les obres de Calatrava) per un mal entés desenrollisme... 1.000 anys d'història suprimits en 5 ó 10... no és un mal rècord.

Quan els hòmens callen, parlaran les pedres...