Jaume
Peris, nerviós, tornà a aguaitar per la finestra. La multitut, festiva i
entusiasta, continuava congregant-se entorn del portal de l’edifici.
Bon
sabedor de les interioritats i exterioritats de la política –sabedor per vell,
i tal volta també per dimoni–, Peris se sorprengué a sí mateix
recordant sa joventut idealista: anys i afanys que trobaven resposta a cada
pregunta, i solució a cada problema.
Vençut
per la força del temps, i sobretot per l’arruga del doblec infame que separa la
veritat de la mentira i la coherència de la doble moral, el diputat malaí
internament, conscientment, sincerament, aquell moviment rítmic i quotidià,
aquell sumís impuls muscular de botó apretat: aquell que havia sufragat les seues
hipoteques i asseguraria la seua jubilació; aquell que, a l’orde del cap de la
manada, donà llum verda a tanta lletra impressa que, feta llei,
s’encarnaria en cos viu sobre la sofrida gepa del contribuent.
“He de parlar en ells”, mussità Peris.
“He de dirigir-me al poble”, repetí, pompós i teatral, en veu
llaugerament trencada. Només el tictac del rellonge i el soroll plàstic de
ventosa de les seues chancletes acompanyaren esta volta al diputat, en el curt
periple cap a son deure sagrat. El balcó de sa casa, devingut trona d’un hemicicle a
l’hora advers i fermós, l’esperava.
Peris
comparegué i, entre dos geranis, alçà un braç a la vicentina manera. Pero
l’estrèpit d’una traca tallà de raïl el seu impuls solemne. La gent, adés
arraïmada anàrquicament, formà espontàneament un estret corredor a banda i
banda del portal. “¡Vixca la nóvia!”, cridà u. “¡Vixca!”,
secundaren tots. La dama de blanc, del braç de son progenitor, aparegué
majestuosa baix la vertical del balcó. Els aplaudiments se feren unànims. Els pétals de rosa acaronaven complaents a pare i filla.
Llavors
el diputat comprengué i, una volta més, obedí al consens de la manada. “¡Vixca,
vixca, vixca la nóvia!”, exclamà Peris, exultant, rediviu, pegant palmes.
Mentrimentres, les seues implacables neurones, interpretant l’etern mensage
cromosòmic, s'afanyaren a borrar de la seua memòria qualsevol rastre d’aquell
curtcircuit inesperat.