11 may 2013

Peris, el diputat




Jaume Peris, nerviós, tornà a aguaitar per la finestra. La multitut, festiva i entusiasta, continuava congregant-se entorn del portal de l’edifici. 

Bon sabedor de les interioritats i exterioritats de la política –sabedor per vell, i tal volta també per dimoni–, Peris se sorprengué a sí mateix recordant sa joventut idealista: anys i afanys que trobaven resposta a cada pregunta, i solució a cada problema.

Vençut per la força del temps, i sobretot per l’arruga del doblec infame que separa la veritat de la mentira i la coherència de la doble moral, el diputat malaí internament, conscientment, sincerament, aquell moviment rítmic i quotidià, aquell sumís impuls muscular de botó apretat: aquell que havia sufragat les seues hipoteques i asseguraria la seua jubilació; aquell que, a l’orde del cap de la manada, donà llum verda a tanta lletra impressa que, feta llei, s’encarnaria en cos viu sobre la sofrida gepa del contribuent. 

“He de parlar en ells”, mussità Peris. “He de dirigir-me al poble”, repetí, pompós i teatral, en veu llaugerament trencada. Només el tictac del rellonge i el soroll plàstic de ventosa de les seues chancletes acompanyaren esta volta al diputat, en el curt periple cap a son deure sagrat. El balcó de sa casa, devingut trona d’un hemicicle a l’hora advers i fermós, l’esperava.

Peris comparegué i, entre dos geranis, alçà un braç a la vicentina manera. Pero l’estrèpit d’una traca tallà de raïl el seu impuls solemne. La gent, adés arraïmada anàrquicament, formà espontàneament un estret corredor a banda i banda del portal. “¡Vixca la nóvia!”, cridà u. “¡Vixca!”, secundaren tots. La dama de blanc, del braç de son progenitor, aparegué majestuosa baix la vertical del balcó. Els aplaudiments se feren unànims.  Els pétals de rosa acaronaven complaents a pare i filla.

Llavors el diputat comprengué i, una volta més, obedí al consens de la manada. “¡Vixca, vixca, vixca la nóvia!”, exclamà Peris, exultant, rediviu, pegant palmes. Mentrimentres, les seues implacables neurones, interpretant l’etern mensage cromosòmic, s'afanyaren a borrar de la seua memòria qualsevol rastre d’aquell curtcircuit inesperat.