El bucle de la llengua (2 de 3)

Si la semana passada rescatàrem unes acreditades opinions de Lleopolt Peñarroja, publicades en 1995, en esta farem lo mateix en Joan Costa i Català. 

El pare Costa, jesuita, naixcut en Palma de Gandia en 1935 i que nos deixà fa ya huit anys, era Llicenciat en Filosofia i Teologia, i fon en distints moments de sa vida Director de les Escoles Professionals de Sant Josep en Valéncia, del Colege Immaculada d’Alacant, Director del Sanatori Lleprològic de Fontilles, ademés d’Acadèmic de Número de la RACV i President de la seua Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes, entre unes atres ocupacions i responsabilitats.

El pare Costa, ademés de la seua bonhomia, nos deixà una gran cantitat d’estudis llingüístics, havent-se centrat en els texts biblics valencians i els clàssics de la lliteratura valenciana, aixina com en un intens treball lexicogràfic durant la preparació del Diccionari General de la Llengua Valenciana, la primera edició del qual (2010), per desgràcia, ya no va poder presenciar en vida. 

De la seua recopilació d’artículs ideològics més recent (El ferro que desperta, publicat per Lo Rat Penat en 1998), extraem les següents pinzellades, que aprofitarem, junt en les de Peñarroja de la semana passada, per a analisar el grau d’evolució de la qüestió llingüística valenciana, quinze anys més tart:

De tant en tant, com els ulls del Guadiana, torna a aflorar el comentari respecte a la necessitat d’un acort llingüístic entre totes les parts de l’espectre polític i acadèmic sobre la llengua valenciana. La veritat és que bona falta nos fa a tots.

Pero dona a sovint l’impressió de que per a certes persones el tema és una pura qüestió de divergències de detall i casi purament d’ortografia. I no és aixina; ni ho ha segut mai. Prèviament a un acort sobre l’ortografia valenciana s’haurien de resoldre unes atres qüestions de fondo, que, diguen lo que diguen, no són acadèmiques sino polítiques. Estes qüestions de fondo són les realment importants i decisives. Es poden centrar en dos punts clau, íntimament relacionats: L’unitat, o no, de la llengua, i el nom de la llengua.

[...]

No és suficient que s’accepte prèviament el nom de valenciana per a la nostra llengua. Ni valdria arribar al compromís de que la llengua es diga en Catalunya catalana i en Valéncia valenciana. S’ha de partir del presupost d’una autonomia total per a la llengua valenciana, lo qual supon la renúncia prèvia a la pretensió dogmàtica de que català i valencià són una mateixa llengua. Que es discutixca acadèmicament tot lo que es vullga, pero que es deixe de fer pancatalanisme des de l’Universitat i des de les escoles, aplicant a la llengua valenciana el nom “acadèmic” de catalana, usant llibres de text catalans, explicant una falsa dependència històrica del valencià respecte al català, denominant catalans autors i obres de la llengua valenciana, modificant el llenguage valencià per a acostar-lo més al català, etc. etc. I que s’acabe d’una volta el mutisme i la tolerància oficial a les contínues interferències del govern autonòmic català en la política llingüística de la nostra comunitat.

Per tant, oblidem el català a l’hora de buscar acorts per a unificar criteris sobre la llengua dels valencians. No el necessitem per a res, no l’hem necessitat mai. Mirem als nostres clàssics i escritors, mirem a la nostra fonètica, miren a cóm es parla, be o mal, en els nostres pobles, per la nostra gent que sempre ha parlat valencià, mirem a la seua evolució històrica, Tenim, i nos sobra, tota la documentació que fa falta, perque no s’ha deixat d’escriure i, sobretot, de parlar valencià durant més de huitcents anys, i ne fa ya siscents que venim dient-li, al nostre parlar, llengua valenciana.

Si no és des d’eixe punt de partida i sobre eixos presuposts, tot intent d’assentar-se a la taula per a buscar acorts s’haurà semat abans de començar, i els resultats que pogueren eixir, si alguna cosa eixia, serien a lo més melons de mata morta.

[...]

La RACV [...] no entra ni vol entrar en qualsevol dialèctica convergent orientada a una llengua única catalana. I la raó, clara i planament dita, és que la Real Acadèmia no vol que la llengua valenciana desaparega com a tal, en nom, en entitat i en contingut. [...] Dir que valencià és llengua catalana no té res a vore en la ciència. Toca arrels més fondes i més immaterials, o a voltes molt materials. Actuar en l’implantació d’una normativa i d’una codificació del valencià des d’eixe presupost, és provocar una guerra llingüística, en la que estan involucrats molts atres aspectes ideològics, polítics, sociològics i econòmics, que no pertoquen solament a determinats grups, sempre minoritaris, sino a la totalitat del poble valencià. El nomenat domini llingüístic implica molts atres dominis no gens acadèmics.

[...]

Hi ha frustració, hi ha resentiment, hi ha revolta en el cor de molts valencians. Hi ha un complet desamor a la política llingüística, o falta d’ella, que estan duent a terme els governants. Hi ha molt de recel, plenament justificat pels fets de cada dia, de que, una volta més, la llengua i la cultura valenciana, que ve a representar al poble valencià, són moneda de canvi.

[...]

La cega indiferència dels polítics, l’esmussada sensibilitat que demostren per estos valors bàsics, que són la mèdula espinal que sosté la consciència i la força d’un poble, van fent covar una còlera sorda, que podria molt be pegar un dia un esclafit. Són massa colps constants sobre una mateixa ferida.

Hi ha, hui més que mai, i cada volta més, una forta consciència en el poble de que volen privar-lo de la seua identitat i del seu patrimoni. Privació consentida, quan no promoguda, per la gran majoria de la classe política i de l’alta classe social, que fa ya temps ha deixat de parlar valencià, encara que “lo entiende”, pero que no entén res de per qué es fa qüestió d’una paraula, d’una lletra o d’un accent, sense vore lo que està en joc realment.

Ad ells no els brunyen les orelles de sentir cada dia en TVV, per posar un eixemple, “el millòr futbòl del mòn”, en les os ben obertes i toves com una pandorgada. Plantarien potser les orelles si algú en el Consell es posara a dir “cada diomingo a València, todo y que muchos no salen, medio milión de personas son a la calle por pasear, el cual es muy adiente”. I suponc que els cauria la cara de vergonya si des de l’Universitat els repetiren una i mil voltes sériament que això és el cult i correcte castellà. Igual acabaven creent-ho i consentint-ho.

¿Qué creuen que sentim els valenciaparlants de tota la vida, que amem i parlem la llengua que hem rebut dels nostres pares, davant de tant d’abús en nom d’una estranya unitat no mai sentida ni volguda? I més quan eixe poble nostre, mantingut en l’ignorància i en l’engany durant tants anys, va descobrint a poc a poc que la llengua que parlem els valencians naix en Valéncia, es fa en Valéncia i arriba en el Regne de Valéncia a un cim lliterari del que molts atres pobles no tenen la sòrt de poder-se ufanar, i sempre baix el nom de llengua valenciana.

Un motiu suficient per a alçar dret a un poble, l’han tornat, sobretot els polítics i gent politisada, en símbol de rebuig, en pedra al coll de l’autoestima, en jou de subjecció, en bandera d’estèril divisió i enfrontament, en tanca i corral de ramat sempre a punt d’estampida, sobretot quan li acosten el ferro calent d’una marca que no li pertany, ni tampoc reconeix. Tinc l’angoixant sensació de que els polítics no saben lo que fan ni de qué es tracta.

Joan Costa, El ferro que desperta, 1998.

Pròximament, la tercera part de la série.

El bucle de la llengua (1 de 3)

“En la que està caent”, i me pose a parlar de llengua...

Una volta demanades les oportunes disculpes, podrà interpretar-se est atreviment en part a modo de distracció o desconexió de la dura realitat que nos domina, i en part com a constatació d’una pedra en la que, més tart o més pronte, entropeça qualsevol iniciativa cívica, cultural o política que vullga mamprendre un grup de valencians.

O siga: quina postura oficial mantindre davant la (sobrevingudament) problemàtica definició de l’entitat de la llengua valenciana (be com a idioma independent, be com a varietat "regional" del català); com també, davant el necessari reflex normatiu —oral i escrit— d’una o atra concepció, i davant el distint grau de respecte o reconeiximent, una volta presa la decisió, que es pretén mantindre respecte a l’opció antagonista. Una opció antagonista en la que necessàriament s’encontrarà (en tota l’extensió semàntica de la paraula) eixe grup de valencians, més tart o més pronte, en la seua interactuació dins de la nostra societat. Tot això, sense entrar en qüestions de normalisació social de l’us de l’idioma; tema del que podríem parlar també llargament. 

Vaja per davant que estic plenament d’acort en aquells que pensen que la problemàtica llingüística hauria de ser una qüestió de debat, pero no de desunió entre valencians. I que les distintes percepcions entorn al tema no haurien d’impedir treballar junts en unes atres àrees en les que puguen donar-se punts de coincidència. 

Pero de la mateixa manera, trobe que actuar com si un problema no existira (o directament, negar-lo); o, donada la seua conflictivitat intrínseca, allargar la seua resolució sine die (tàctica de la “patada i avant” en terminologia futbolera); o pijor encara, recórrer a mètodos de resolució, digam, poc sans i en els que prima més l’eufemisme, la clandestinitat, les miges veritats, l’ocultació d’informació a la societat i els negocis térbols (també en este cas), no fa en conjunt més que agreujar, en primer lloc, la pròpia salut de l’idioma i, en segon lloc, perpetuar la divisió paralisadora entre valencians.

Els que seguixquen este blog saben quina és la meua postura sobre el tema, producte de la reflexió de molts anys: una llengua valenciana (=estàndart oral i escrit clarament caracterisat, en eixa inequívoca i unívoca denominació) independent, d’acort en la seua història lliterària i en el sentiment natural majoritari dels seus parlants; en una normativa codificadora feta per i per als valencians, que reconega plenament dita especificitat i en la que el parlant mig s’identifique de forma senzilla i directa; en un context social de plena normalisació llingüística en tots els possibles àmbits d’us orals i escrits. 

No és precisament una mania meua, sino una constant present en el valencianisme des de que existix com a tal (des de Nebot i Fullana, en el camp estrictament llingüístic), i que tingué la més recent expressió multitudinària en una de les últimes aportacions ideològiques del valencianisme al debat social: la del document Consens per al futur, gestat i aprovat per la Convenció Valencianista de 2012. 

Be és cert que paulatinament, per causes en les que no entrarem ací, creixqué (fins a implantar-se per causes polítiques, a partir dels anys 80 del sigle passat, com a única alternativa aparentment possible i “científica”) una postura en la que, si be es coincidix en la voluntat de normalisar socialment l’idioma, se nega l’entitat diferenciada del valencià, que es considera com a varietat dialectal meridional del català; en totes les conseqüents implicacions ortogràfiques i normatives... com també culturals, identitàries, sociològiques, polítiques i econòmiques.

Esta segona postura (la de l’anexionisme llingüístic) és massa coneguda de tots; més que res perque les generacions de valencians menors de quaranta anys hem passat com a mínim huit cursos de la nostra vida acadèmica estudiant-la i examinant-nos d’ella. Permetau-me per este motiu que em centre en la germana pobra de la discussió: la del valencianisme idiomàtic.

Rescataré en este primer artícul i en el segon de la série, respectivament, les acreditades postures de dos figures eminents del valencianisme idiomàtic: Lleopolt Peñarroja, i el pare Costa (q. e. p. d.), llançades a l’opinió pública en la década dels noranta del sigle passat. 

Encara que esperaré al tercer post de la série per a desenrollar la meua opinió personal (i per a respondre a possibles opinions que mentrimentres hagen anat deixant els visitants del blog), d’entrada podrà verificar-se que, quinze o vint anys més tart, el bucle de la llengua continua intacte, perque continua discutint-se sobre les mateixes qüestions... com si el temps no passara inexorablement per a tots (per als parlants, i per a la pròpia llengua).

Recordarem que Lleopolt Peñarroja (La Vall d’Uxó, 1954) és Doctor en Història i Catedràtic de Llengua i Lliteratura; acadèmic de número de la RACV i membre de la seua secció de Llengua i Lliteratura Valencianes. La seua obra més coneguda és El mozárabe de Valencia. Nuevas cuestiones de fonología mozárabe (1990), encara que en este cas recorrerem a un text menys especialisat i sí més divulgatiu: l’entrevista que li feu Miguel Catalán i que es publicà en el llibre Conversaciones valencianas, editat pel Consell Valencià de Cultura en 1995. 

Donada la seua extensió, extraem les parts que considerem més interessants per a la qüestió que nos ocupa: 

Les numeroses coincidències entre el català i el valencià precisen una explicació.

Se deuen a factors de coincidències anteriors a la Reconquista i a la romanisació, no a la pròpia Reconquista. Abans de la Reconquista, com en unes atres zones de la Romània, se donava un gran diasistema, un gran conjunt de modalitats llingüístiques que no escomençava pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi havia unes atres modalitats no catalanes. Me fa somriure que es parle de dialectes constitutius i consecutius, perque: ¿qué és cada cosa?, ¿s’ha de pensar que l’orige de les llengües és un punt en l’espai? És un sense sentit.

¿No s’ha plantejat en França el problema de l’orige de les seues llengües migevals?

No en el nostre sentit. A la simple classificació del valencià com un dialecte català (lo qual seria una hipòtesis taxonòmica, sense relació necessària en la norma) s’ha sumat l’instrumentalisació política, que concep la llengua com a instrument d’expansió. Això no és filologia. Uns atres dominis llingüístics nos han mostrat que és possible una filologia asèptica i neutra que ací pràcticament no existix.

[...]

Acabe de llegir el Tirant, i trobe un paregut considerable entre el català actual i la llengua del Tirant.

Eix enfocament no és complet. Quant més nos remontem en el temps de modalitats llingüístiques veïnes, la similitut sempre és major, pero els fenòmens diferenciadors d’eixes modalitats se van presentant paulatinament, i durant sigles permaneixen en estat latent; durant sigles hi ha una lluita entre dos opcions distintes fins que el poble opta per una de les dos i li dona carta de naturalea. En el sigle del Tirant —el sigle XV en Valéncia— entraven en pugna les formes ‘este’ i ‘aquest’, ‘nosatres’ i ‘nosaltres’, ‘dos’ i ‘dues’, ‘defensar’ i ‘defendre’, pero des del punt de vista llingüístic lo que interessa és constatar quin és el triumf en el discórrer dels sigles i si es produïx d’una manera orgànica. Sobretot a partir del XVII (com també ocorre en castellà), eixos fenòmens ixen del seu estat latent i es consolida una diferencialitat, la qual està provada per la consciència social dels parlants d’eixa llengua. Eixos autors, escomençant per l’autor del Tirant, mai la confonen en la llengua veïna.

S’ha objectat que “valencià” era la seua forma de dir “català”.

És impensable el fet que, si Joanot Martorell haguera cregut escriure en català, afirmara que traduïa la seua llengua al valencià. Si en els texts coetàneus de Fenollet, Miquel Péreç, Roïç de Corella o Vallmanyà, estos parlaven d’una “llengua valenciana” quan se referixen ad eixa modalitat, se deu a que tenen l’experiència d’estar utilisant una llengua diferent de les perifèriques. En 1492, el mateix sigle del Tirant, Nebrija, que és andalús, escriu la seua Gramàtica. Puix be, ell no la titula “Gramàtica andalusa”, sino “Gramàtica castellana”, perque sap que el castellà que es parla en Andalusia és castellà. No es pot emparellar de ninguna manera la situació de l’andalús respecte del castellà en la del valencià respecte a la del català, perque tal comparació és incoherent.

Tornem a l’evolució lèxica del valencià. ¿Cóm se consoliden eixos canvis llingüístics?

En el Tirant ya existixen tots els fenòmens que es consolidaran en els sigles posteriors. Hi ha similituts, perque el romanç és encara poc evolucionat, pero ya estan presents les diferències. Ademés, ¿quin era el còdic popular, en relació al lliterari de Tirant? Mossén Fenollar escriu en el sigle XV unes regles per a esquivar paraules “grosseres”, i entre eixes paraules figuren “atre” o “nosatres”. ¿De qué és síntoma açò? De que la llengua “grossera” era la popular. Si ad això afegim que en la llengua lliterària trobem vestigis cada volta majors d’eixos térmens, com “atre”, “nosatres”, “defendre” en lloc de “defensar”, lo que domina progressivament és la llengua popular, la qual conseguix donar en el temps el to a la llengua lliterària.

[...]

La purea de la llengua. La lluita per preservar la llengua de l’influix de llengües forànees més poderoses.

S’ha de mantindre un just punt mig. Ni deixar la llengua a l’intempèrie ni posar barreres a les llengües. Són fets vius que es deprenen heretant-los, de tal manera que el parlant intuïx lo que és natural i lo que no és propi del “seu” sistema.

Bot històric al valencià de Canal Nou de 1993.

És un valencià artificiós al que estan cosides —pero no integrades— una série de formes impròpies del valencià, si be, per una atra banda, tampoc seguix ningun criteri clar. Per imposició dels normalisadors de plantilla s’imponen usos ingramaticals.

¿Podria donar algun eixemple?

El complement directe sense preposició: “Saludar Maria” o “vore Joan”. És “saludar a Maria” i “vore a Joan”. Pero ho és no des de fa dèu anys, o cent anys, o trescents anys, sino que eixe complement directe està ya en Martorell, en Ausias March, en Isabel de Villena. No hi ha ningun normalisador que tinga llegitimitat per a canviar una forma que es remonta al sigle XV, perque està creant un còdic distint.

¿N’hi ha més?

El complement circumstancial en preposició “a”, desterrant “en”. Aixina, “viure a València” i no “en Valéncia”, quan el “en” és patrimonial en valencià des del seu orige, a on se va “a” Valéncia, pero s’està “en” Valéncia. La diferència valenciana entre “lo que” i “el que”: aixina, en valencià “el que paga” és qui paga, i “lo que paga” és lo pagat. Eixa funció diacrítica no es pot substituir per criteris estranys a la pròpia llengua, perque desestructura eixa llengua.

¿Qué vol dir ací “desestructurar”?

Que la llengua té una estructura, és dir, una forma o sistema que s’accepta i es deprén, pero no es reinventa: és la que és i no cap atra. El parlant del carrer distinguix perfectament “el que passa” i “lo que passa”, perque en la seua gramàtica (en la qual és, en térmens chomskians, competent) distinguix els dos sentits. Condenar u d’ells significa situar-se al marge de la llengua i errar. Al filòlec li competix descriure la llengua, pero no modificar-la; si trenca eixa estructura, va contra la gramàtica, Per això dic que estos normalisadors són uns normalisadors ingramaticals.

-        

Continuarem.

Les llengües escandinaves i les "llengües" noruegues

Los extranjeros siempre se quedan fascinados cuando comprueban la facilidad con la que un danés, un noruego y un sueco pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete. Y se preguntan por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un escandinavo común que, por otra parte, permaneció indiferenciado hasta el siglo IX.

Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.

La aventura de las lenguas en Occidente. Henriette Walter. Ed. Espasa Calpe. Madrit, 1998 (versió castellana) (els subrallats són meus)

Henriette Walter és professora emèrita en l’Universitat de Haute-Bretagne i directora del Laboratori de Fonologia en la Sorbona de París. El paràgraf anterior, que traslladat a la situació sociollingüística valenciana no tindria desperdici, mostra cóm de senzill és constatar i descriure els fets de manera llògica i natural, tractant-los sense apriorismes ni idees preconcebudes.

Eixa és, per tant, la “doctrina” de la “llingüística internacional” en este cas. Sense que, aparentment, apareguen maldiccions bíbliques ni apocalipsis llingüístics per cap lloc. Perque no pareix que les llengües escandinaves estiguen precisament en perill de mort o desaparició per culpa del seu secessionisme irredent.

Ben al contrari, se tracta de llengües plenament normalisades en la major part dels seus dominis llingüístics, en uns estats nacionals (tradicionalment considerats “els més democràtics del món”) que els donen el soport oficial necessari, i que tenen unes relacions bilaterals excelents entre ells. I que, com és sabut, són famosos per votar-se mútuament en Eurovisió les màximes puntuacions tots els anys, segurament perque entenen perfectament als seus veïns sense necessitat de traductor… (i si canten en anglés, també, perque és la seua segona llengua, que solen dominar a la perfecció)

El cas de l’idioma noruec resultarà especialment escandalós per als nostres talibans filològics particulars. Noruega, un antic regne viking, fon dependència danesa des del segle XVI fins a principis del XIX (lo que provocà que el danés fora allí llengua oficial durant quatre segles), i més tart anexionat a Suècia, fins que, després d’un referèndum, va recuperar l’independència total en 1905 (sense que tampoc s’acabara el món, ni causara en els suecs una especial commoció).

Resulta que, a causa d’eixa particular història del país, hi ha dos normes orals i escrites oficials (bokmal i nynorsk) per a una mateixa llengua noruega parlada (en els seus diferents dialectes regionals), donat que la dependència d’atres països durant cinc segles va impedir la consolidació d’una norma escrita noruega unificada. Vos sona la situació? A que sí!

En una atra obra divulgativa sobre les llengües europees (Atlas de los pueblos de Europa occidental, de Jean i André Sellier, ed. castellana d’Acento Editorial, Madrit, 1998), podem llegir lo següent al respecte:

La unión con Dinamarca interrumpió el curso normal de la evolución de la lengua noruega. El danés, lengua oficial, adquirió ventaja entre las elites y en las ciudades, aunque teñido de norueguismos y con una pronunciación particular. La lengua utilizada hoy por la mayoría de los noruegos –llamada riksmal (lengua del Estado) y a partir de 1929 bokmal (lengua de los libros) – está estrechamente emparentada con el danés.

No obstante, los dialectos noruegos han seguido estando vivos en el campo. Durante el movimiento de la independencia, en el siglo XIX, los filólogos patriotas los colocaron en lugar de honor y sacaron de ellos una lengua que pretendía ser verdaderamente nacional, llamada landsmal (lengua del país) y luego nynorsk (neo-noruego).

A finales del siglo XIX se decidió que los consejos escolares elegirían ellos mismos una de las dos lenguas como vehículo oficial de la enseñanza […]. Los intentos de unificación, bajo el nombre de samnorsk (lengua común)- emprendidos en la primera mitad del siglo XX, parecen haber fallado.

(els subrallats són meus)

Segons pareix, l’elecció de la varietat noruega preferida per a l’ensenyança dura fins a l’octau curs, moment en el que es passa a ensenyar les dos varietats noruegues. Igualment, cada municipi tria la varietat preferida (bokmal, nynorsk o indiferent), com es pot observar en el següent mapa:


Rebuscant per Internet, per eixemple en la Wikipedia (recomane la llectura de les entrades referents al noruec, al nynorsk i al bokmal, en qualsevol de les llengües que entengau, encara que la versió castellana és prou completa i dona molts detalls interessants), podrem trobar també que hi ha diverses formes intermiges de noruec, que solen mesclar-se dins d’un mateix escrit; o inclús models llingüístics més radicals que els dos oficials: un tal hognorsk, que rebuja les reformes de 1917 del nynorsk que intentaven acostar-lo al bokmal i és encara més “norueguiste”, i uns atres que seguixen el riksmal original, més pro-danés, sense ninguna concessió “nynorsk” tal com pareix que presenta ara el bokmal oficial… Sí, definitivament, la situació nos sona.

En el quadro següent tenim una chicoteta mostra de diferències entre les diferents propostes llingüístiques noruegues (i en el danés), que podem apreciar (a lo manco ortogràficament) encara que no tingam ni idea de noruec. Deixe al llector la valoració de la seua importància real (moltíssima per als noruecs, com anem veent), i de la relativitat que podrien tindre en estos casos les famoses “faltes d’ortografia” (feu clic per a ampliar-lo):


S’ha de dir que estes diferències filològiques no sempre s’han resolt de manera pacífica, inclús en la civilisada Noruega: per eixemple, una organisació dretana contrària a la norma particularista nynorsk i partidària de la pro-danesa bokmal va cremar en públic un diccionari de noruec nynorsk en 2005. La referència que dona la Wikipedia a este fet és esta notícia en noruec, de la que com és natural no entenem res, pero que suponem que es correspondrà realment a eixe succés.

Ací hi ha una atra chicoteta llista de diferències ortogràfiques entre noruec bokmal i noruec nynorsk, per a que pugau fer-se una bona composició de la situació.

En fi. Efectivament, les conviccions democràtiques d’un país se noten en tots els àmbits. I en l’àmbit llingüístic no podia ser diferent. La realitat és que les dos normes noruegues, la bokmal i la nynorsk, tenen inclús reconeiximent internacional en les Normes ISO. En la norma ISO 639-3, per eixemple, se considera al noruec una “macrollengua”, que comprén dos “llengües”: el noruec bokmal i el noruec nynorsk. Se constata, per tant, que, encara que la norma bokmal siga la que sol ensenyar-se internacionalment, i és l’usada més habitualment per vora un 85% dels noruecs, la norma nynorsk és també plenament oficial en l’ensenyança i l’administració pública, com hem descrit…

(un grup de professors universitaris valencians intentaren un reconeiximent semblant en les normes ISO per al valencià. Ho contava fa poc el blog Vent d Cabylia. No cal dir que alguns treballaren a base de be per a impedir-ho, i efectivament, ho varen conseguir. L’AVL facilità la faena enormement, per a regosijo del personal afecte al règim. Prova superada. El valenciano sigue sin existir)

Ara queda la reflexió. La moraleja dels castellans. Que els llectors s’imaginen als pares valencians triant en els consells escolars si volen per als seus fills l’ensenyança del valencià en normes de l’Institut d’Estudis Catalans (com ocorre des de fa 25 anys, sense que hi haja una atra opció) o en les de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (quína creeu que guanyaria, en la llibertat d'elecció i l'informació correctes: la “pro-catalana” o la “particularista”…?) .

O als municipis triant el model de llengua valenciana preferit per a les seues comunicacions oficials, sense imposicions.

O podent escriure en el model d'idioma valencià en el que l'escritor crega en consciència, sense que el censuren o el criminalisen en les biblioteques públiques, o el condenen a l'ostracisme, o a no poder rebre ajudes econòmiques oficials per inculte, feixista i secessionista.

O podent constatar, simultàneament i de forma natural, parafrasejant el text en el que havem iniciat el post, “la facilidad con la que un valenciano y un catalán pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete”.

O, seguint en els paralelismes, “por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un idioma común. Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.”

O simplement, acceptant en naturalitat publicacions escrites en valencià en els dos models llingüístics. A gust de l’autor. Seria un bon pas, tal com estan les coses. Com en Noruega. Inclús en el mateix diari o revista. Reconeixent-se i respectant-se mútuament, i deixant que cada qual trie en consciència, en coneiximent de causa, en convenciment. I no, com passa ara, en desconeiximent, en imposicions, en ocultacions, en tergiversacions, en censura, en miges veritats, en subterfugis. Quan no en chantage econòmic. I en mala llet. Molt mala llet.

En açò, efectivament, els valencians sí que som diferents.

Ho podria haver escrit yo (II) - En Nicolau Primitiu Gómez Serrano

En Nicolau Primitiu Gómez Serrano va nàixer en Sueca l'any 1877. De professió pèrit mercantil i químic, se féu càrrec de l'empresa familiar (una fusteria, que transformà en taller de construcció de maquinària per al treball de l'arròs) , en la que introduiria una série d'avanços tecnològics que la feren destacar a tots els nivells. De fet, fon el creador de les primeres trilladores d'arròs que es varen vore en el camp valencià i espanyol: la primera, la del Palmar (1904).

No obstant, En Nicolau ha passat a l'història per atres motius: els seus artículs i llibres sobre tota classe de temes relacionats en Valéncia, la seua història, llengua i identitat; i la seua condició d'autèntic mecenes de la lliteratura valenciana, que portà avant inclús en els anys més difícils del franquisme.

Nicolau Primitiu (el que pren la borla de més a l'esquerra) en la processó cívica del 9 d'octubre de 1933, en plena Segona República

Decà en 1956 del Centre de Cultura Valenciana (actualment, Real Acadèmia de Cultura Valenciana); President de Lo Rat Penat entre 1933 i 1935, i de 1959 a 1961; fundador de l'editorial Sicània i la revista del mateix nom, a través de les quals donà a conéixer tota una nova generació d'escriptors en llengua valenciana; firmant de les Normes d'Ortografia Valenciana de 1932; fill adoptiu de Valéncia, En Nicolau fon lleal durant tota sa vida al lema que perpetuà en el seu ex-libris: Treballar, Persistir, Esperar.

La seua biblioteca personal, especialisada (com no!) en temàtica valenciana, fon donada per la seua viuda a l'Estat Espanyol, en la condició de que la retornara als valencians en el futur, si estos recuperaven l'autogovern. Hui, els seus més de 40.000 volums, que inclouen incunables, manuscrits i valuoses edicions dels segles XVI, XVII i XVIII constituïxen el llegat més important, tant numèricament com qualitativament, de l'actual Biblioteca Valenciana.

Nicolau de Sueca, com firmava molts dels seus escrits, deixà clar des de ben pronte el seu ideari valencianiste i nacionaliste. Un ideari que intentava fer front al centralisme secular espanyol, anulador de la personalitat valenciana, i a l'habitual desídia -meninfotisme- dels valencians, en lo que a la defensa de la seua llengua i cultura es referia.

Durant tota sa vida intentà tendir ponts entre les dos vores del valencianisme (que a poc a poc anaven configurant-se, i oponent-se de forma cada volta més dramàtica) mantenint postures de compromís, com aquella famosa proposta de nomenar bacavés (derivat de les inicials de Balears, Catalunya i Valéncia) al sistema llingüístic format pel conjunt de parlars balears, catalans i valencians.

La seua postura de reconeiximent de l'unitat de les llengües valenciana i catalana incloïa de forma clara el respecte al caràcter propi de les respectives modalitats llingüístiques i, sobre tot, el de la pròpia existència del poble valencià (la Nació Valenciana) en peu d'igualtat en el poble català, i no com a mer apèndix o matís regional d'aquell, com defenien (i defenen) en algun sector del valencianisme polític i cultural.

El text que vullc insertar ací correspon a un artícul d'En Nicolau Primitiu en la revista El Camí, de giner de 1934. M'interessa per la seua llògica aplastant, la seua claritat i, sobre tot, pel seu caràcter terriblement profètic, que hauria de fer-nos reflexionar a tots...

"[...] tot moviment de reintegració nacional, com el valencianisme, ha de ser liberal i democràtic, moviment d'alliberació espiritual i econòmica del poble, redreçament i cultiu de la pròpia estimació, retrobament i millora de la seua cultura -de la seua i no d'atra!- amb la llengua pròpia, el dret propi, la política pròpia... que li òbriguen el camí del seu autodetermini, del governament de les seues necessitats, el de la seua Pàtria; rònega manera de fer democràcia, la vera democràcia, entenem nosatres, la única que pot donar-li a la política sentiment humanal devés els conceptes estatal i personal, buròcrata i oligàrquic."

"[...] la vera reintegració serà aquella que comence per la reconquesta del poble, fent-li present els estralls que el centralisme absorbent causa a la seua personalitat, mostrant-li la gran necessitat que té de defendre l'esmerç de la seua llengua, de dignificar la seua cultura, de fer reconéixer i emprar el seu Dret, hui rònegament consuetudinari... [...] I al blasmar-li al poble el Centralisme, i predicar-li la necessitat imperativa de retrobar-se ell mateix, ¿hi haurà algú qui seriosament crega que se li puga parlar de llengua catalana i de pancatalanisme, sense que el poble entenga que es tracta d'un canvi de centralisme? Suposant que la cultura i la llengua valenciana -que és molt a supondre i que nosatres no creem- degueren els llurs inicis a d'aquells catalans que vingueren al repartiment del botí, junt amb aragonesos, francesos i atres estrangers, car es tractava d'una creuada, el poble no està preparat per a comprendre això, ni políticament li interessa, i quan se li parle de pancatalanisme, no entendrà el pancatalanisme A [l'intelectual] sinó un pancatalanisme B [el vulgar]; dons hi haurà ressistència ajudada pels nostres enemics comuns; per lo que el pancatalanisme dels valencianistes, si més no, és un element disolvent i retardatari del nostre moviment de renaixença, element que ens cal bandejar del valencianisme enèrgicament."

(cita presa del llibre "Nicolau Primitiu i Valéncia, Treballar, persistir, esperar...", Ed. Oronella, 2003. Els subrallats són meus)

En Nicolau faltà en 1971. Per pocs anys, no va disfrutar del recobrament de l'autogovern dels valencians; pero tampoc va patir cóm les seues profètiques prediccions se farien trista realitat, de forma exacta, en la nomenada Batalla de Valéncia.