Tornem a les de sempre

Abans creïa que una de les poques coses en les que u no pot canviar mai en sa vida, és d'equip de fútbol. Pero ausades que nos ho posen difícil.

Deu ser la màgia del fútbol eixa, que diuen els pesats dels locutors de televisió. Punyetera màgia, collons. Si en la mija part del partit, algú me diu que el Valéncia anava a perdre la Supercopa conforme la pergué, no m'ho haguera cregut. O pot ser que sí. Perque el Valéncia, per a lo bo i lo roín, serà sempre el Valéncia, redell...

I damunt contra el Madrit. Que cou més encara. No, que cou quasi insoportablement...

Pero ai, qui nos anava a dir que per una volta l'àrbit anava a ser just en el Bernabeu! Per això, com acabàrem jugant en dos més -lo nunca visto-, als nostres chicons se veu que no els acabava de quadrar, i es dedicaren a regalar-li el baló al contrari, qui sap si per compensar eixa traïció a l'història que estava intentant cometre el senyor Iturralde...

Quina inutilitat, senyor meu!, sobre tot per la banda esquerra, en el nostre Visente, que ixqué supostament fresquet en la segona part, pero que pareixia acabat d'alçar de la sesta, i el amico Moretti, a qui el Robben este -gran figura mundial del universo- li la clavava per a on volia -en el bon sentit, clar. Quina indecisió, quina deixamenta, en definitiva, quin meninfotisme futbolístic els agarrà, jugant en un i fins dos tios més, que ni el Villa maravilla rascà ni bola, qui sap si pensant ya en el oro madrileño. Per no parlar del porter, que serà molt bon chic, pero està més blanet que una figa mollar. El resultat ya el coneixen: Madrit 4 - Valéncia 2, i la Supercopa que teníem més que guanyada quan expulsaren a Van der Vaart, a fer la mà per la via ràpida.

Sobrepassat el disgust -un més en la llista-, u se dona conte, cada volta més -serà que poquet a poquet em faç vell- de com són les coses. La sociologia futbolística és de les més predecibles i simples. Fixeu-se com chillaven els madridistes en la mija part als seus jugadors, i com aplaudien al final, com si hagueren guanyat la Champions. El meu amic madridiste, comentant el partit d'anada, mamprengué en les de sempre: que si la Supercopa és un títul menor, que veges l'any passat com els la clavà el Sevilla en la Supercopa i en acabant guanyaren la Lliga... en fi, llepant-se ya la ferida abans d'haver-se tallat. M'estalviaré, per previsibles, els comentaris odiosos i fanfarrons d'este mateix subjecte (dit siga en tot el carinyo, que de tot ha d'haver en lo món, hahaha) quan acabà el partit.

Puix els del Valéncia, com no anàvem a ser diferents, som iguals que els del Madrit, pero en pobre. Sí, sí, comencem acceptant-nos tal com som. Perque això de bufar en caldo gelat, i d'aparentar lo que no s'és, ho inventàrem els valencians, i ho demostrem a la mínima que tenim oportunitat.

Crec que a estes altures ya podem convindre en que la presidència de Juan Soler no ha segut precisament una de les més lluïdes de la nostra història (molts paisans serien ací prou més expressius que yo) pero, ¿fins a quin punt ha caigut pels propis erros, o més aïna ha segut per voler agradar a la totpoderosa afició? ¿Quanta culpa ha tingut la pròpia incapacitat -un empresari d'èxit, com molts atres que es claven en el fútbol i ixen trasquilats- i quanta la de voler estar inconscientment i irresponsablement per damunt de les possibilitats reals del Valéncia, pressionat per la pròpia afició?

Perque a vore, ¿qué tenien entre cella i cella els que ahucaven a Quique l'any passat, quan anàvem tercers; o qué tenien els que no deixaren ni parlar al bo de Jaume Ortí en aquella presentació de l'any del doblet? ¿Qué collons nos pensem que som? Dic yo que estos que chillen tant, deuen tindre en el chaletet algun arbre que done billets de 500 euros, i segurament en els partidets que juguen el dijous contra el Bar Pepe i la Peluqueria Ramon, marcaran 20 gols per barba sense que la bola toque en terra, perque si no, no ho entenc.

La realitat és que el futbol, de ser un simple deport, s'ha transformat en una via d'escap de les nostres frustracions; de desconexió dels nostres problemes cotidians; de conversació fàcil i distendida; de afirmació en una identitat. Tot açò es verifica inclús en eixos partidets que juguen els chiquets de 10 anys -i en els que alguns benemèrits pares acaben a voltes currant-se, donant de pas un bon eixemple als seus fillets de lo que és un autèntic homo sapiens del segle XXI.

Per això triumfa tant el rollo balompèdic, i estic yo ací, per eixemple, com un fava pegant-li al teclat. Mentres tot vaja bé, mel; pero com la cosa vaja torcent-se, s'acabà el món, sobre tot per ad aquells que no tenen suficients, digam, habilitats emocionals com per a intentar sobreposar-se a un terrible "drama": que el teu equip perga. Nos queda molt per evolucionar encara...

Ara, aixó sí: cada u que faça lo que vullga, llibertat sense ira. Si algú vol basar la seua felicitat personal en lo que facen onze tios millonaris corrent darrere d'un baló, que treballen sols per lo matí -excepte el partidet del dumenge-, que tenen gimnàs gratuït, servici mèdic d'alta qualitat todo incluido i cochassos de bades, avant; pero que em facen el favor de no tocar-me ni la cara ni la cartera.

Lo de la cara va, evidentment, per eixos violents impresentables que amarguen la vida dels demés per no saber (o voler) desamargar-se la pròpia vida.

Lo de la cartera ve a conte de la dubtosa separació entre lo públic i lo privat quan de requalificacions, influències i palcos vip se tracta... que un servidor és choto com el que més pero no es chupla el dit. Les maganches i els manifecejos, per al noble i valencià joc del truc entre bons amics estan bé, pero no per als imposts que paguem religiosament. Ya saben per a on vaig, i tindrem temps per a desenrollar-ho...

I encara no havem parlat del circuit...

Hale, ya hem pelat a uns quants, per hui ya està bé, fins a la pròxima. Pero no es vagen a confondre, que u es va fer del Valéncia l'any que baixà a segona divisió, i plorà com el que més en aquell fatídic penal de Pellegrino... la carn és dèbil...