Sobre la sòrt i el valencianisme

Escric este post, després d'una parada obligada d'unes quantes semanes, com a reflexió al voltant de les colaboracions de l'amic Rafa en el meu post anterior, en el que es proponia la recuperació d'una bandera per a la ciutat de Valéncia que fora diferent de la Real Senyera coronada, en totes les ventages que aparentment podria comportar eixe fet.

Raonàvem Rafa y yo sobre els problemes del valencianisme polític, cultural i/o llingüístic. Sobre l'estat d'indefinició permanent del moviment (mmm... no m'agrada massa eixa paraula), sempre aqueixat d'individualismes disgregadors, d'improvisacions, d'arrancades de cavall i parades de burro. I de cóm conseguir passar, en paraules de Rafa, "d'una (bona) idea individual a una colectiva".

Este problema no és nou, ni és únic de la nostra societat. En una de les contestacions yo fea una reflexió sobre la mala sòrt que havíem tengut els valencians, respecte a atres pobles peninsulars, en els nostres intelectuals o els nostres polítics. Eixos que haurien de catalisar i reconduir positivament, cap al be comú, la força d'un poble. En definitiva, en els nostres particulars ormejadors, segons la particularíssima definició que fiu en este post. I, més de forma sarcàstica que real, yo fea alusió també a la meua esperança particular en l'aparició d'un messies que nos salvara per fi als valencians de l'actual perdició.

Pero Rafa me retrau que encomanar-se a la sòrt, en estes coses, no li val per a res. I molt raonablement se pregunta pel pla B: qué fer si eixe messies no arriba a aparéixer mai.

La sòrt, en part, influïx sempre. Ho senc. Per a tot en la vida. I la sòrt de que aparega una persona en un determinat àmbit (o dos, o tres, o cinc) que, pels motius que siguen, destaca entre les demés, conseguix manejar els resorts necessaris i acaba arrastrant a les masses (conseguint inclús que les masses pensen com ell), és també una qüestió que té el seu punt casual. D'eixemples bons, i tremendament roïns, ne tenim a manta, en tota l'història mundial. Totes les pàtries tenen els seus "pares de la pàtria", i per alguna cosa serà.

Faré una analogia hortofrutícola. Mon pare sol plantar tomateres en l'hortet. Millor dit, solia, perque, o se les menjaven els caragols, o se li mustiaven, o per lo que fora no anaven cara a l'aire. Per molt que les cuidara. Qüestió del terreny, de l'orientació solar; ves a saber. Pero després sempre naix la típica tomatera, en un raconet de mala mort, perque algú va tirar ahí les sobres de l'ensalada, i que per les raons que siguen, medra, sense que ningú li faça cas, i al final acaba donant unes tomates com a punys.

Clar que una tomatera no naixerà mai en el desert, o en un glaciar; per a que naixca i creixca, és necessària la llavor, una certa humitat, un terreny en condicions, una climatologia adequada i que les plagues la respecten raonablement. I si algú, una volta ha brotat, la cuida com cal, mel. Pero ha segut, indubtablement, l'asar el que ha guanyat, en este cas, i per golejada, a l'esforçat i sistemàtic conreu de mon pare. Puix açò, salvant les enormes distàncies, no se'n va molt, al capdavall, de lo que estem parlant.

Si yo dia que "el poble valencià no ha tingut sòrt en les diferents propostes d'actualisació i recuperació de la pròpia personalitat, perque aquelles propostes que eren més fidels a l'història i al sentiment secular del poble que les havia de fer costat, no varen tindre, per diverses circumstàncies, un adequat recolzament econòmic, ni varen contar en les persones tècnicament o dialècticament més preparades, que es decantaren per propostes alienadores que tots coneixem", és perque crec que és rigorosament cert.

I estava pensant, sense anar més llunt, en Joan Fuster, i en la seua aposta decidida per una concepció del fet nacional valencià que estava condenada al fracàs des del començament (si entenem per fracàs, el no convertir-se en una ideologia hegemònica o transversal, com atres moviments semblants en atres nacionalitats històriques, i produir simultàneament una enorme fractura dins del propi poble valencià).

Efectivament. ¿A un cas el catalanisme entre valencians, al nivell negador de l'existència d'un poble valencià diferent del català al que el va portar Fuster, hauria tengut tant de ressò si no haguera segut el mateix Fuster qui plantejara les seues bases de forma clara, hàbil i concreta? Yo, sincerament, crec que no.

El famós "Nosaltres els valencians" és un llibre clar i directe, escrit per un llicenciat en Dret que pontifica sobre història, llengua, sociologia i economia sense insertar ni una sola nota al peu. Pero va saber enllaçar de forma molt hàbil, en el moment adequat i en el lloc adequat, l'ideologia catalanista en la modernisació de la societat valenciana, les noves generacions de formació universitària, la lluita contra el règim franquiste, i l'aprofitament per a la causa de la generositat econòmica i publicitària dels "cosins germans" del nort, que naturalment el reberen en els braços oberts. Inclús, provablement, en un èxit que el mateix Fuster no s'esperava.

I eixe llibre, eixe, i no atre, resumix tot el proyecte, ordena totes les idees, tots els objectius i totes les estratègies de tots els que es diuen "valencianistes" que miren la qüestió, clar està, des del prisma catalaniste. Tot lo que ha vingut després, llínea amunt o llínea avall, és més de lo mateix. Fins a aplegar als últims patracols de "País Valencià, segle XXI", editats com a "Quaderns d'Orientació Valencianista" per l'Universitat de Valéncia, en una declaració d'intencions molt sugerent, pero en els que majorment se torna a insistir en lo de sempre: que lo bo ya ho deixà escrit Fuster, que la culpa de tot la té la "conspiración blavero-pepérica" i el "contubernio barraqueril", i que això de la tercera via no és més que blaverisme infecte.

¿Qué hauria segut del moviment valencianiste si Fuster, en el seu domini del llenguage i del gènero de l'ensaig, i en la seua altura intelectual, s'haguera dedicat a construir un nacionalisme cultural i polític estrictament valencià (com varen fer en son moment totes les demés nacionalitats històriques de l'estat), simplement, continuant la tradició d'abans de la Guerra Civil, sense clavar-se en més històries per a no dormir, pero mantenint la mateixa voluntat modernisadora? No ho sabrem mai.

Tampoc sabrem mai qué hauria passat si en les autonòmiques del 1999 l'Unió Valenciana de Villalba, en lloc de quedar-se com a força extraparlamentària per a no tornar a alçar el cap, haguera obtingut 4 escons en les Corts Valencianes, simplement, per una diferència tan nímia com haver tret 112.119 vots en lloc dels 106.119 que obtingué finalment (o si els seus dirigents, quan pogueren i no volgueren, hagueren votat a favor de rebaixar el llistó electoral del 5 al 3 per cent, en lloc de votar en contra, com feren, simplement per a impedir que l'Unitat del Poble Valencià entrara en les Corts. L'egoisme i la prepotència sol tornar-se tart o pronte en contra, per desgracia...).

En això, simplement, me referia en lo de la sòrt. Ara: en una cosa, Rafa, te done la raó. Si no es juga, és impossible tindre sòrt. No pot tocar-nos la loteria si no comprem un dècim. Com també, si no hi ha llavor, no hi ha tomatera que naixca.

I s'ha de reconéixer que el catalanisme valencià, en major o menor grau, com be sabem, ha conseguit impregnar bona part de l'espectre polític valencià, des de la seua ínfima representativitat inicial. Simplement, perque els que han defés esta ideologia, i la defenen, han segut i són conseqüents en la seua forma de pensar, la tenen ben clara i no es venen per un plat de llentilles. I han segut pragmàtics quan les circumstàncies ho requerien, i han fet sempre pinya en lo essencial, deixant les capelletes a un costat, si era menester (encara que sempre hi ha algun cigró negre: com el regidor trànsfuga d'ERC en la Vall de Laguar. Damunt que són poquets, se passen al PP). Tot, radicalment al contrari, per desgràcia, que els suposts components d'eixe valencianisme estricte, de diferenciació, tricolor o com vullgau dir-li, que tant nos agrada, i que tan malament li va. I això, clar, se paga.

¿Problema de falta de formació, o de l'orige sociològic majoritari de les bases del moviment? Tal volta. La qüestió és que els fills dels catalanistes dels anys huitanta són més catalanistes que els pares, i els fills dels valencianistes dels anys huitanta, sobre tot els de la capital, ya anem be si saben parlar valencià correctament (i perdoneu les generalisacions, sempre injustes). UV, que en Hèctor Villalba de candidat arribà a traure en 1991 un 10,5% dels vots en tota la Comunitat i 208.126 vots, convertint-se en la tercera força política valenciana, ara, incloent els seus posteriors i inefables partits derivats, cada volta més, per al meu rogle d'amistats i de coneguts, de Valéncia capital i pobles propencs, són poc més que uns partits de yayos (una injusta visió de la realitat que no té per qué ser la més general, i que no és tampoc la meua, pero simplement yo la transmet tal qual la percep entre ells)... Che, com el Casino del poble, que haurà de tancar d'aci poc per falta de clientela. Un partit que tingué la seua oportunitat i la desaprofità. De si açò té remei o no, nosatros, que tenim més moral que l'Alcoyano, intentarem opinar en un post pròximament...

I no parlem dels partits derivats. Se'm va caure l'ànima als peus en sentir cóm cert candidat de cert partit valencianiste a les passades eleccions municipals d'un poble de l'Horta, dia que en el seu programa electoral estava, per damunt de tot, evitar els catalanismes, com per eixemple, dia este bon home, "escriure accent en la "o" en paraules com acció, televisió o direcció". Després encara se queixaran de que el Partido Cannabis o el AntiTaurino traguen més vots...

En fi. Hi ha una frase que vaig llegir fa temps i m'agradà. Els genis comencen les grans coses, pero només el treball les acaba. Tot depén, efectivament, de les ganes que tingam de treballar, del temps que tingam per a dedicar-li, i de lo encertats que estigam en el desenroll d'eixe treball.

També, el poder fer això, moltes voltes, és qüestió de sòrt. Ya m'agradaria a mi ficar-me a opositar per a messies del valencianisme, i anar poble a poble revelant la veritat de les coses als nostres paisans. Pero de moment, crec que serà millor per a la causa opositar per a funcionari, si Deu vol, i marcar-se objectius més realistes, com mantindre este blog i creure en les potencialitats d'Internet per a la transmissió d'idees...

És que tindre quasi totes les vesprades lliures i un jornal assegurat per a tota la vida sol ajudar a marcar-se objectius més elevats, seguint la famosa piràmide de Maslow. Que la cosa està chunga, i lo primer és guanyar-se la pataqueta...

(un abraç als meus amics funcionaris) (i un atre ben fort a tots els valencianistes de veres, que treballen per poc més que l'amor a l'art. Gràcies al seu esforç, als seus llibres i les seues accions divulgatives, yo, fill d'un llaurador reconvertit a administratiu i d'una secretària reconvertida a ama de casa, pense com ells; i estic orgullós de fer-ho)

Qué fàcil i bonico de dir, i qué difícil de posar en pràctica...