21 may. 2009

Una bandera per a la ciutat de Valéncia


En un post anterior vàrem comentar la desaparició històrica d'una bandera de la ciutat de Valéncia, produïda en els anys del trasllat de les antigues cases consistorials (en la plaça de la Mare de Deu) a les actuals, al voltant de 1855.

Esta bandera, com explicàvem en el post, havia de ser roja, en l'escut de la ciutat pintat o brodat al centre, segons va deduir Antoni Atienza d'una descripció de Vicent Boix en la seua obra
“El Encubierto de Valencia”. Boix parla d'una bandera que en el moment de l'escritura del Encubierto encara es trobava en la Casa de la Ciutat, ya feta a péntols, i que no ha aplegat als nostres dies:
“Los Tercios valencianos tenían su pendón principal y era el que subsiste todavía hecho girones; se halla conservado en la capilla de la Casa de la Ciudad; su color es carmesí, orlado de franjas de oro, y en su centro, bordadas las barras de Aragón, las “LL” y la corona de las Armas de Valencia”.
Esta desaparició, com també explicàrem en eixe post, vindria confirmada per les descripcions de Zacarés i del Llibre d'Actes Municipal de les banderes històriques guardades en la Casa de la Ciutat, separades alguns anys entre sí, i en les que es constata la desaparició d'una bandera, que encara apareix en la descripció de Zacarés, i ya no en la posterior del Llibre d'Actes (corresponent al moment de la ruïna de l'antiga Casa de la Ciutat).

Repassàrem també testimonis de l'época de les Germanies en els que es distinguia entre la
bandera del Rat Penat (la Senyera) i unes banderes de la ciutat de Valéncia, que havien de tindre el disseny comentat.

Díem també que eixe disseny de bandera és comú al de les banderes històriques d'atres poblacions valencianes (com Alzira o Xàtiva), i és també semblant al de les banderes roges en una orla groga i en l'escut de les barres coronat al centre, que apareixen onejant en l'alt del castell d'Oriola i en la seua muralla (junt a banderes reals quatribarrades) en un antic gravat que representa el sege de la ciutat durant la Guerra dels Dos Peres, a finals del segle XIV.


Sege d'Oriola en la Guerra dels Dos Peres, en un gravat datat en 1568 i que es troba en l'Archiu Històric Nacional


Gravat de 1772. En l'explicació que acompanya a l'image, es referix a la bandera representada com a "señª, las armas de Valencia"

Finalment, diguérem també que, en bona llògica, seria alguns anys després quan el mateix Boix, desfeta definitivament la “bandera de la ciutat” que estava ya “hecha girones” en el moment de l'escritura de ”El Encubierto de Valencia”, repartira alguns dels seus fragments, com alguns de tela roja que encara es conserven i mencionen alguns autors, en una inscripció que diu “Noble girón del pendón antiguo de Valencia que data desde el año 1240 regalado por el Excmo. Ayuntamiento de Valencia de 1849 a D. Vicent Boix”.

A partir d'este fet, de la mateixa forma que alguns han propost, molt raonablement, usar el gentilici “valentí” per a referir-se només als habitants de la Ciutat de Valéncia, i reservar el gentilici “valencià” per als del Regne, yo vaig propondre en el post recuperar este disseny de bandera de la Ciutat de Valéncia (roja, en una orla groga en les vores, i en l'escut de les quatre barres, corona, “LL” coronades i Rat penat al centre) com a això: com a bandera local de la ciutat, distinta de la Senyera coronada, que representa a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d'Ademús a Xàbia.

Com ya vaig dir, la renúncia explícita de la ciutat de Valéncia a la Senyera coronada com a bandera oficial del municipi (actualment ho és només de forma tradicional, ya que no hi ha ninguna declaració oficial que ho determine, a diferència de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat respecte de la Senyera) no falsejaria en absolut l'història, ya que recuperaria un disseny alternatiu de bandera de la ciutat que també ha existit en atres époques, que respecta de forma pulcra la nostra heràldica tradicional i oficial, i tancaria definitivament la polèmica sobre si el blau és o no només de la ciutat.

I de pas, serviria per a diluir les reticències i suspicàcies que la Senyera coronada desperta encara en determinats sectors sociològics que continuen veent-la com a una bandera "exclusivament de la ciutat de Valéncia" (desconeixent, tot s'ha de dir, la seua història).

Igualment, el simbolisme de la Senyera coronada, en tant que objecte principal de veneració i afirmació històrica, sentimental i regionalista-nacionalista, continuaria intacte, en la seua condició de bandera oficial de tot el regne; i òbviament, en atenció a la tradició secular, podria continuar sent custodiada pel consistori municipal de Valéncia.

Este post de recordatori és simplement una excusa per a mostrar un disseny preliminar d'eixa bandera privativa que es recuperaria per a la ciutat de Valéncia, que estiguí preparant ahir en un momentet de creativitat...

Proposta de bandera per a la Ciutat de Valéncia, segons la descripció de Vicent Boix

Als amics que lligen de tant en tant este blog, els demane, per favor, que opinen...

No creeu que valdria la pena intentar-ho?



7 comentarios:

Anónimo dijo...

Estimat Masclet:
T'escric per primera volta, per a fer honor a la promesa a pesar que no sovintege massa estes coses. Serà curtet; més de lo que voldria perque vaig, com sempre, en corruixes. La veritat és que a mi em pareix bona idea, ni més ni manco com atres: el gentilici de "valentí" sense anar més llunt. Ausades el valencianisme no té un problema d'idees, ni tan sols bones idees; aixo dia u que yo conec i que no ve al cas. Lo que té és un problema de proyecte, per a ordenar les seues idees, els seus objectius i les seues estratègies. ¿Cóm se passa d'una (bona) idea individual a una voluntat colectiva? ¿Ab quins vínculs? ¿Per quins mijos? Pero esta parva reflexió no amaga que el cas es que tenim encara la sòrt de que no necessitem inventar-nos una història: la tenim ahí i podríem (encara)recuperar-la. Sempre és un plaer que algú s'encabote en (re)descobrir-nos-la. I la fe i l'esperança, of course. Perdona'm lo breu, aixina tindrem l'excusa.
1abraç.
Rafa P.

Masclet dijo...

Són les eternes preguntes. Passa que massa a sovint tendim a vore "el poble valencià" com un ser viu únic i centenari que és capaç de recordar en pèls i senyals tota la seua història; pero la realitat és que l'immensa majoria de les seues actuals 5 millons de "cèlules" te un coneiximent absolutament deficitari d'eixa història, i inclús, en una part significativa, no es sent partícip d'eixe supost "organisme" quasi milenari...

El problema, per tant, apareix quan plantegem "el valencianisme" com una cosa abstracta que es presupon connatural a qualsevol ser humà naixcut entre el Sénia i el Segura (considerant simultàneament "traïdor" a tot aquell que no la posseïxca), i que s'hauria de poder despertar de forma fàcil i immediata; i no, com ocorre a l'hora de la veritat, com un procés formatiu i quasi "publicitari" i "comercial", de difusió de la nostra història, la nostra identitat tradicional i els nostres simbols, front a atres propostes "nacionalitàries" en un ressò i una cohesió (per tant, en un atractiu) molt majors que la nostra.

Al contrari que el restant de nacionalitats històriques de l'estat espanyol, el poble valencià no ha tingut sòrt en les diferents propostes d'actualisació i recuperació de la pròpia personalitat. Perque aquelles propostes que eren més fidels a l'història i al sentiment secular del poble que les havia de fer costat, no varen tindre, per diverses circumstàncies, un adequat recolzament econòmic, ni varen contar en les persones tècnicament o dialècticament més preparades, que es decantaren per propostes alienadores que tots coneixem; igual que coneixem els seus desastrosos resultats, que apleguen fins als nostres dies. Tot per al poble, pero sense el poble. ¿Qüestió de sòrt, de simple asar? Provablement, en part, sí.

En fi; suponc que tot, o quasi tot està escrit ya. És qüestió de difondre-ho de la manera més atractiva i raonada possible. De tirar la botella al mar, esperant que l'arreplegue la persona adequada. Tal volta siga gràcies a Internet que els que "sentim el ferro" tenim una última oportunitat d'aünar esforços, en generositat i amplitut de mires, i difondre lo que, mal que be, sabem o pensem, entre aquells que volen saber i que senten certes inquietuts cap a l'història i la personalitat dels valencians, pero no tenen a la seua disposició una manera fàcil d'accedir a una història que es difon massa voltes de forma tergiversada i biaixada en els circuits oficials.

L'objectiu final hauria de ser fer per fi del valencianisme una ideologia transversal i atractiva, que no siga vista com "de dretes" o "d'esquerres", ni com a coses "de friquis", ni necessàriament radical o independentista. Que es retroalimente de la personalitat secular que el poble valencià encara manté (mes que siga per pura inèrcia), en lloc d'intentar modificar-la des de la raïl fins a convertir-la en una pura entelèquia, com volen alguns, o de menysprear-la fins a dur-la a una desijada desaparició, per ser supostament molesta i de baixa categoria, com fan atres.

I confiar en que eixe moviment tinga el seu reflex en les llegítimes aspiracions polítiques, econòmiques, socials, etc. que haurien de fer d'esta terra un lloc millor i més just per a viure.

I mentrimentres, esperar que aparega eixe Messies en forma de Vinatea o Joan Llorenç del segle XXI que tots esperem, hehehe.

En tot cas, persones com Faustí Barberà o inclús Nicolau Primitiu, que clamaren en el desert per la recuperació de la nostra personalitat, estarien orgullosos de lo conseguit fins ara (com tindre un govern valencià, o vore onejar la Senyera en tots els edificis oficials, o haver recuperat el nostre idioma l'oficialitat, problemes ortogràfics a banda). Coses totalment impensables fa quatre décades escasses. No sigam tan pessimistes...

Un abraç, Rafa, i fins a la pròxima en el forn de Blasco Ibáñez :D

Anónimo dijo...

Anem a pams. Agraïxc la teua extensa contestació, pero perdona que mo em puga estendre tant com correspondria. Perdona si he fet una llegida massa afanyada: de moment és lo que puc. Deixem a banda la discussió sobre el valencianisme en particular i (digam) el patriotisme en general, que nos duria a reflexions massa pregones per a tractar-les en un ratet només. Lo únic que matisaria són dos coses, aparentment contradictòries: que per un plantejament estrictament romàntic de la qüestió a soles s’aspiraria a un moviment minoritari —com ho és en el nostre cas— i que al remat sempre és una minoria qui governa a la massa. La gràcia estaria en fer que eixa minoria que governa pertanyga a la nostra "minoria".

A partir d’ahí hi ha un parell de coses en les quals estic plenament d’acort: una, que per a ser viable el valencianisme deuria de tractar de ser un moviment atractiu, en el sentit ampli, i que evidentment en estos moments (i potser des de ya fa molt de temps) ni la RACV ni LRP poden proclamar-se com a un referent, a lo manco un referent per a un valencianisme coherent, en trellat, fresquet, que es proyecte cap al futur transmetent sensacions positives. Qualsevol passejant de la ciutat pot rodar pel carrer de Sant Ferrando i pel del Trinquet de Cavallers i comparant vorà a qué em referixc. L’atra és que evidentment qualsevol aposta deu aprofitar tots el mijos i mecanismes dels quals hui disponem, que evidentment no són els de postguerra. Internet, estarem d’acort, és una ferramenta infrautilisada pel valencianisme; això encara és més greu hui que ademés no hi ha diners per a nosatros.
No obstant tot això hi ha algunes coses que de bestreta mirem des d'òptiques diferents.
En primer lloc no puc creure gens en la sòrt; a lo manco no en açò. El valencianisme deuria tindre clar des de fa molt de temps els seus objectius, les seues possibilitats, els seus mijos i les estretègies per a conseguir una societat senzillament més valenciana, i esta és l’hora en que no té res d’això. I ad això és a lo que em referixc quan dic que no hi ha proyecte; i sense proyecte no hi ha futur. Reitere que no trobe que hi haja en este moment ningun referent clar d’un valencianisme coherent o atractiu.
Crec també que no podem esperar ningun messies. El moviment valencianiste deixa fer mentres pareix estar en l’inòpia de que ell és qui té la raó i que la raó sempre surarà. Fals. Entretant el catalanisme, falaç inclús, ha anat fent camí i ya entra en totes les llars per via estatutària i sobretot pels nostres actius de futur: els chiquets. Plantegem-nos-ho en la situació més desfavorable —per pura deformació professional—: i si no hi ha mai un messies, ¿qué fem?
Per últim, és cert que s’ha alvançat en certs reconeiximents com lo que dius de la Senyera o l’educació, pero a miges. És cert que hem recuperat coses pero s’ha eixit de mare la despersonalisació absoluta i la pèrdua de la consciència colectiva. Queden molt lluntanes les paraules de Boix confiat en que el poble encara guardava la flama de sa valencianitat. Hui els extremenys són més “regionalistes” —no dic ya “nacionalistes”— que nosatros mateixos. La composició del ple de molts ajuntaments nostres, començant pel del Cap i Casal, no té res que envejar al de quasevol llogaret de l’Espanya profunda. No és qüestió de pessimisme: algú digué que en definitiva un pessimiste no és més que un optimiste ben informat.Pero no soc absolutament pessimiste: hi ha possibilitats que es deurien explotar, en trellat.
Per cert, ixcà foren només qüestions ortogràfiques: lo important és sempre la morfosintaxis; lo que en el fondo diferencia les llengües l’una de les atres. Durant algun temps s’escrigué valencià en ortografia castellana i potser fora més valencià que lo que hui s’ensenya en l’escola. Trobe que no s'hauria d'oblidar, que sempre raonem de l'ortografia i mai de la morfosintaxis, igual que sempre reduim el valencianisme a la llengua.
Be, al remat m’ha eixit més extens de lo que volia.

1abraç ben cordial.

Rafa P.

Anónimo dijo...

Hola, per casualitat cercava el paràgraf on Joanot Martorell fa referència a la ciutat de València i he caigut al teu blog. Et recomane el llibre de Pere Maria Orts. Historia de la senyera.ed. tres i quatre. És un llibre molt empíric i plé de referències a fonts molt interessants que pots aprofitar. Crec que les descripcions més interessants són les referents a la processó del Corpus i les dels centenaris de la conquesta de València, doncs en eixes festivitats desfilaven totes les banderes amb la corresponent descripció de la bandera. Si la memòria no em falla, l'historiador Roc i Chavàs fou un dels compiladors de tal documentació.

Masclet dijo...

Rafa: disculpa la tardança en contestar, pero estic d'exàmens, i per pròpia experiència, saps be que els que es marca el senyor Casanova són per a no distraure's ni un moment de l'estudi :D

La sòrt, Rafa, influïx sempre. No és determinant, pero sempre influïx. Començant pels exàmens, hehehe; be que ho saps. Com l'aclaració que volia fer a este respecte m'ha quedat molt llarga, vaig a ficar-la en un nou post. A vore qué et pareix.

Respecte a l'últim Anònim: moltes gràcies per llegir el meu blog. El llibre de Pere Maria Orts és molt familiar per a mi; de fet, molts dels posts sobre la senyera que tinc en el meu blog són, precisament, per a rebatre les seues deduccions. Pots pegar-los una miraeta entrant en el tema "senyera".

Per eixemple, Orts pensava que la bandera que es va retallar a mitan segle XIX, i de la que es varen regalar trossos, era la mateixa Senyera del Rat Penat, que per ad ell era en aquell moment una simple quatribarrada abocellada (és dir, exactament igual que el "Penó de la Conquesta") i que a rant d'eixes modificacions se li afegí la corona i se féu bipartida. Estes hipòtesis, com explique en els meus posts, no pareixen tindre ningun fonament, pero per motius ideològics han contat i conten encara en gran predicament en cert sector de pensament.

Cavaller de la Ploma dijo...

Ia fa temps que pense que el gentilici "valentí/ina" és el més idoni per als habitants de la ciutat de Valéncia, i no comprenc com en els bans que pengen de l'edifici de l'ajuntament encara posa "Valencianos y valencianas". Tinc entés que l'església sí utiliza "església valentina" per a referir-se a les esglésies de la ciutat, en contraposició a "església valenciana".

En quant a la bandera que propons, no la coneixia, pero si la seua existència històrica és clara, seria una solució molt bona. Em dóna la sensació que en les ciutats de Castelló i Alacant es tendix a evitar l'utilizació de la senyera coronada.

El Zoco de Juanfran dijo...

Hola, perdonarme si escribo en castellano pero mi valenciano escrito deja mucho que desear. Yo si que conocia la existencia de esa"enseña" como el pendón de la ciudad y estoy completamente de acuerdo en las dos cosas que comentas tanto en recuperar esa "enseña" para la Ciudad de Valencia, al igual que cambiar toponimio (no se si se dice así) a los nacidos en el "Cap i Casal". Aproposito ¿Como seria en castellano, valentí/na?
Saludos y mucha suerte.