Titaguas/Titagües és un poble de la Serrania del Túria, chicotet en tamany i població, pero gran en inquietuts culturals, organisatives i festeres.
Breçol del célebre naturaliste i botànic Simón de Rojas Clemente, en poc més de 500 habitants, conta en una banda de música de 50 membres (La Lira, fundada en 1840 i, segons pareix, la segona més antiga de Valéncia); un teatre en el que s'organisen obres representades pels mateixos habitants del poble; organisa festivals de rock de forma periòdica; i conserva unes festes tradicionals molt interessants, en un folclore propi que ha pervixcut fins als nostres dies, en el que destaca la Mojiganga de Titaguas: l'única recialla conservada, junt a la Moixeranga d'Algemesí, de l'antigament estés i popular ball de valencians (el mateix que, traslladat per antepassats nostres a terres catalanes, els nostres veïns del nort han popularisat més recentment en el seu toc personal, en les seues colles castelleres).
La Mojiganga és ballada en les festes patronals, cada sèt anys, per setze jóvens i tres chiquets (angelicos), vestits en el trage típic valencià (saragüells, camisa i jupetí) i dirigits per un mestre de dansa. Conta en cinc composicions religioses: l'Altar Major, l'Altar Movible, les Andes, la Eme (en referència a Maria), i el Piló, que es representen sense interrupció. Després se ballen atres cinc quadros, representant a oficis tradicionals, el Batà, la Roda de Molí, el "baile del garrote" i "las Muecas".
Encara que actualment alguns vullguen dotar a este ball de valencians d'una espècie de pàtina espiritual i mística, lo ben cert és que el seu orige és burlesc, com ho demostra l'etimologia i significat inicial de la paraula, i el fet que en Titagües se ballara en Carnestoltes (fins que als anys 20 se traslladà a les festes patronals).
La burla, en realitat, escomençava per la pròpia religió (no devia sentar molt be al retor del poble que uns dansants representaren en Carnestoltes l'altar de l'església o el transport en andes d'un sant), i és significatiu que, acabada la Guerra Civil, la representació de la Mojiganga va desaparéixer casi per complet, en gran part per eixe motiu ocult (com nos han contat alguns amics titagüenses).
Recuperada la democràcia, l'activa joventut de Titagües el recuperà, i l'ha tornat a representar orgullosament des d'aquell moment, com a mostra viva de l'antic ball de valencians, conservat com una joya del passat en els confins del nostre vell Regne. Uns confins, valencians des de fa huitcents anys (encara que algun intelectual que atre els haja "convidat a marchar-se"), en els que al jamón encara li diuen pernil, quan cau una pluja suau diuen que purnea, i quan ix el sol diuen que hace buen oraje.
