29 jul 2009

"Secessionisme lingüístic" segons el CIS


Rebuscant una atra cosa en el meu caòtic archiu de “coses interessants”, he retrobat una enquesta del CIS que alguns responsables de l’esquerra política (que no sociològica) valenciana i de la seua classe “intelectual” haurien de rellegir-se de tant en tant, abans de traure conclusions precipitades i
precuinades sobre la verdadera realitat sociològica del poble valencià…

L’enquesta és de 2004 i pot consultar-se, en les seues dades més importants, en la pàgina web del CIS. Si be, en la ressenya que d’esta enquesta donava el diari
Las Provincias del 10 de decembre de 2004 (que ya no es pot consultar en la pàgina web del periòdic), se creuaven els resultats en el partit polític a qui la persona enquestada havia votat en les eleccions autonòmiques de 2003, i en l’us real que de la llengua valenciana declarava fer l’entrevistat. El diari no comentava un interessant tercer creuament que sí podem consultar en la pàgina del CIS: els resultats per províncies. Passem a repassar els resultats generals, que parlen per sí a soles:


Com se pot vore, en una relació de 2 a 1 (64,4% front a 29,9%), els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, som terriblement “secessionistes”, seguint la terminologia “filològica” (llàstima que el famós dret a decidir, que tant enarboren alguns, no valga per a tots i per a tot)…

Per si algú volia traure a colació la llegenda habitual de que este sentiment se reduïx a la famosa “ciutat de Valéncia i la seua conurbació” (autèntic
regne de Mòrdor sociològic per a certa parròquia), vejam la descomposició per províncies:

Província d'Alacant


Província de Valéncia
Província de Castelló

Efectivament. Fins en Castelló, chiquets, guanya la
perdició; encara que, com era d’esperar, en un percentage menor que en Valéncia. I també, especialment i de forma sorpresiva, en Alacant.

Clar, “és que el País Valencià”, diran alguns, “ha donat un terrible gir a la dreta, i no és més que un reflex de la nova realitat sociològica dretana. La culpa la té tota Canal 9”. Segon erro. Vejam la distribució d’opinions segons el partit polític a qui varen votar els enquestats en les eleccions de 2003 (disculpeu la mala qualitat de l’image, pero és que quan traguí les fotocòpies, a la fotocopiadora de l’Hemeroteca municipal de Valéncia no li quedava massa “tóner”…):


Els resultats atribuïts als votants del PSOE, un 63,2% de “secessionistes” front a un 31% d’unitaristes, apuntant en una direcció tan diferent a la postura oficial mantinguda per les successives direccions de la sucursal socialista valenciana, donaven peu a que
Las Provincias otorgara a la notícia el ranc de titular més destacat del dia, en la primera pàgina del diari, a quatre columnes: “El 63% de los votantes del PSPV cree que catalán y valenciano son lenguas distintas, según el CIS”. Uns resultats que a mi, personalment, no m’estranyen en absolut, segons la meua percepció del votant socialiste mig de Valéncia ciutat, i que l’enquesta confirma també per a Valéncia regne. Alarte, pren nota ara que pots, perque Pla no pareix que en prenguera massa, quan pogué i no volgué…

El percentage de votants d’esta opinió és encara major, com cabia esperar, en PP (74,6% de “secessionistes”) i sobretot UV (76,9%), i també entre el sector abstencioniste, que presenta un 63,5% de “secessionistes”. Mentres que únicament triumfa la postura unitarista entre els votants d’Esquerra Unida (64,3%, front a 34,3% de “secessionistes”) i, especialment, el Bloc (74,8% d’unitaristes front a 25,2% de “secessionistes”).

“Clar, clar” –insistiran alguns–, “és que el problema, més enllà de la tradicional divisió entre dreta i esquerra, és la
castellanització galopant del país, que provoca la pèrdua de la “tradicional” i “evident” consciència de llengua compartida entre valencians i catalans…” Se sent, pero tampoc. Vejam els resultats segons l'us de l'idioma valencià que fan els enquestats:


Per a escomençar, com veem, el percentage més baix de “secessionistes” se dona, curiosament, entre aquells que no coneixen el valencià (és dir, monolingües castellaparlants).
Només un 58,1% d’ells creu que són dos llengües diferents...

(per la meua experiència personal, esta dada m’estranya sols a miges. Quàntes voltes, intentant convéncer a algun castellaparlant recalcitrant de la necessitat de tindre una postura positiva cap a l’idioma valencià, m’han contestat en el famós
“¡pero si no es más que un dialecto del catalán, no se para qué c… lo defiendes tanto!”)

Als castellaparlants monolingües els seguix el grup dels que escriuen i usen el valencià en tots els àmbits; en sa major part, provablement, noves generacions que coneixen el valencià de l’escola. Criats, per tant, en la teoria lingüística
catalanista, única que s’ensenya des de fa 25 anys durant tota l’etapa acadèmica als escolars valencians. No obstant això, en un notable 59,5% pensen també majoritàriament que valencià i català són llengües diferents, front a un 38,5%, que troben que són la mateixa. Lo que vol dir que, a pesar de les fortament ideologisades classes de valencià, de mentalitat i pensament únic, el resultat no és tot lo bo que els seus líders espirituals voldrien…

El restant de grups són més
dramàticament “secessionistes”, fins a aplegar al màxim del 69,7% en el grup que “parla valencià en casa i castellà en el carrer i el treball”. Una definició, tot siga dit, que em pareix prou desafortunada: no pareix verossímil que una persona que parla valencià en sa casa no el parle en amics, coneguts, veïns, companys de treball o comerciants que també el parlen; el grup ha d’englobar més aïna a valencianoparlants de llengua materna valenciana, pero que no l’usen habitualment de manera escrita o formal. Un sector sociològic, en tot cas, que té el valencià com a llengua materna i no coneix, en llínees generals, el valencià “normalitzat” segons les normes de l’Institut d’Estudis Catalans, oficial des de 1982 fins a hui.

“És una enquesta aïllada” –diran alguns, a la desesperada– “No em crec les enquestes del CIS”. Admetent l'error intrínsec de tota enquesta, la série de quatre enquestes anàlogues que féu el CIS entre 2001 i 2004, que es pot consultar també en la seua pàgina web, no deixa massa lloc al dubte. En una forqueta que va del 52,7% al 66,8% de “secessionistes”, i del 25,4% al 31,6% d’unitaristes, la conclusió és evident: la majoria absolutíssima del poble valencià, de dreta i esquerra, valencià o castellaparlant, creu que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català...

Per a acabar, una última dada, també certament positiva. La de l’actitut que ha d’assegurar la supervivència del valencià entre les noves generacions. Observem els resultats de la pregunta següent:


La suma dels que creuen que els seus fills han de parlar “només en castellà” o “més castellà i menys valencià” (és dir, els valencians que estan objectivament en contra de la recuperació i manteniment del nostre idioma, en tant que no els agrada que els seus fills el parlen) fa un 29,6% (percentage quasi idèntic, curiosament, al de valencians que creuen que el valencià és un dialecte del català). Els que creuen, per contra, que els seus fills han de parlar en “valencià i castellà”, “més valencià i menys castellà” o “només en valencià”, fan un majoritari 68,9%.

Per tant, la valencianitat central sociològica, la que (per eixemple…) fa guanyar i perdre eleccions, té una opinió clara: u, el valencià és un idioma diferent i diferenciat dels idiomes veïns (i en concret, del català), i dos, vol, simultàneament, que eixe idioma continue sent parlat pels seus fills. Un servidor s’inclou, com no pot ser d'atra manera, en eixa majoria.

Seria interessant saber també quànta gent d’eixe 29,9%, no obstant creure que valencià i català són una única llengua, és també del parer que el nostre idioma té tot el dret a seguir rebent la mateixa denominació històrica que rep des de que té nom (és dir,
llengua valenciana), i a tindre, en major o menor mida, un estàndar oral i escrit propi que respecte mijanament les seues particularitats (teòrica doctrina AVL, que no seguix ningú de forma oficial, ni tan sols la majoria dels propis acadèmics). Yo crec que molta, per no dir la major part…

Només seria menester que els senyors responsables d’alguns partits polítics d’esquerra (que diuen voler guanyar-se la voluntat dels electors valencians, pero no saben cóm) no es deixen convéncer per cants de sirena, escolten la veu del poble que diuen voler representar, i s’apliquen el conte.

I qué dir d'aquelles persones que, per la seua sòlida formació acadèmica i per
obligació estatutària, haurien de donar complida resposta al sentiment majoritari dels valencians, en una normativa llingüística respectuosa en el sentir de la majoria...?

I be… per als que continuen afirmant, erre que erre, que el conflicte llingüístic valencià és "artificial" i "inexistent", poc menys que un invent de la dreta franquista... qué volen que els diga. Ells voran. Que per als valencians hi ha problemes molt més importants que este, tots estem d'acort (desocupació, problemes econòmics, fracàs escolar, inseguretat ciutadana, saturació de la sanitat pública, la drogadicció o l'alcoholisme entre els jóvens, la debilitat d'alternatives econòmiques a la construcció i el turisme, o el simple dia a dia de convivència en la parella o cóm aplegar a final de mes...). Pero negar obvietats, autoenganyar-se a l'hora d'afrontar un problema, té uns quants inconvenients. Com impedir arribar a la solució del propi problema i, sobretot, destruir la credibilitat de qui actua de tal manera.

24 jul 2009

Les Senyeres valencianes de 1545 i 1596


En igualtat de condicions, l’explicació més senzilla és provablement la correcta (Occam)


La tradició, que coincidix en l’opinió de la majoria d’estudiosos sobre el tema, diu que la Real Senyera històrica que es custodia en el Museu Municipal de l’Ajuntament de Valéncia, guardada en una vitrina a causa del seu delicat estat de conservació, és la mateixa que es va elaborar en 1596, després de la destrucció quasi completa en un incendi de l’anterior Senyera oficial, elaborada en 1545. De les dos banderes se conserven els documents originals de les certificacions lliurades pel Racional de la ciutat, que descriuen i quantifiquen els materials usats per a confeccionar-les.

Senyera històrica (Museu Històric Municipal)

El text d’estes certificacions fon publicat de forma íntegra en 1900 per l’archiver municipal Vicent Vives i Liern en la seua obra
“Lo Rat Penat en el Escudo de Armas de Valencia”. Com comentàrem en un post anterior, Vives, que en funció del seu càrrec era el custodi oficial de la Real Senyera, com abans ho havia segut son pare, de qui heretà el càrrec i la tradició simbòlica de tan venerada ensenya, aplegà a una conclusió que no pot ser més clara:
Consta, sin embargo, que en el año 1545 se confeccionó una riquísima bandera de or e flama, llamada del Rat Penat, para la fiesta de San Jorge; y de las certificaciones, expedidas también por el Racional, para acreditar el valor de las telas de oro y seda encarnada y de los demás materiales en aquélla empleados, resulta que ya entonces hízose igual o muy parecida á la que actualmente conserva nuestro Archivo municipal.
Senyera històrica en 1900 (“Lo Rat Penat en el Escudo de Armas de Valencia”. Vicent Vives Liern)

La llectura d’estes certificacions (tant la de 1545 com la de 1596) no oferix lloc al dubte, com no li’l varen oferir a Vives Liern. En la confecció de les dos banderes, com vorem a continuació, s’usa una quantitat important de tela roja i groga, en proporció pareguda; una quantitat prou menor de tela blava; i es parla també del brodat d’una corona i de pedreria. Ademés de la presència de la cimera d’argent, en l’elm i el Rat Penat.

La polèmica sobre l’autenticitat de la Senyera, per tant, és prou més recent: des de la publicació, per Pere Maria Orts, en plena Batalla de Valéncia (1979), de la
“Història de la Senyera al País Valencià”, en la que s’afirmava que la Senyera que està guardada en l’Ajuntament no és res més que una confecció anònima de finals del segle XIX, i que abans (casualitats de la vida) la Senyera del Rat Penat tenia exactament la mateixa forma que la bandera coneguda com a Penó de la Conquesta (del que també vàrem parlar en un atre post…)

Este fet el basava Orts en dos premisses principals:

- que al voltant de 1850 desapareix una bandera històrica guardada en l’Ajuntament de Valéncia, de la que es conserven alguns trossos, lo que segons ell, implicava necessàriament (sense que quede cap constància escrita del fet) que la Senyera del Rat Penat havia segut també modificada i retallada en eixe moment (ya havem vist també en este post quína és l’explicació més plausible per a esta qüestió),

- i que, segons ell, en cap moment de l’época foral se menciona la presència de la corona en la Senyera del Rat Penat. Esta afirmació demostra, òbviament, que, o be Orts no s’havia molestat en llegir, per eixemple, els documents transcrits per Vives Liern en 1900 (ni de vore les claríssimes senyeres coronades sobre franja blava representades en multitut de cartes portolanes de l’época, de les que en atres posts d'este mateix blog, o en est atre, ne trobareu una bona quantitat) o be, que simplement no li interessava tindre-les en conte, perque contradien de forma crítica les seues imaginatives tesis.

En tot este maldecap interpretatiu, crec que ha segut l’historiador Vicent Baydal el primer que, a través del seu blog Vent de Cabylia, ha intentat fer una interpretació racional d’estos documents, més allà de la simple (i evident) menció dels colors blau, roig i groc de les teles, o a la també evident presència en la bandera d’una corona i de pedreria brodada.

Prenint com a base les medicions de cada classe de tela, Baydal aplegà a la conclusió de que la tela present en eixes certificacions permetia perfectament l’elaboració d’una Senyera igual a l’exposta en el Museu Municipal, criticant de pas les omissions evidents d’Orts en la seua obra, que sol ser enarborada com a
paraula revelada per cert sector valencià de tendència catalanista en l’objectiu de desacreditar l’autenticitat de la bandera hui oficial de la Comunitat Valenciana.

La qüestió és que l’atreviment de Baydal tingué la seua oportuna resposta des de l’esmentat sector, somogut en els seus fonaments, i Pau Viciano tragué a la llum en 2008 “
Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XIX)”, en el que es mencionen per fi les omissions d’Orts (abundants representacions antigues de la Senyera en blau i corona, i presència de tela blava i corona brodada en la seua confecció) pero s’ignoren els clarificadors treballs de Ricardo García Moya (Tratado de la Real Señera) i Antoni Atienza (La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians) per a acabar dient lo mateix que Orts i que el catalanisme oficial: que la Senyera tenia fins al segle XIX la mateixa forma que el sagrat Penó de la Conquesta. I, en una atra volta de rosca més: que la corona de la Senyera no és en realitat una corona…

Des del respecte degut a Viciano, en tant que Doctor en Història i especialiste en història migeval, i més per part d’un servidor (un ingenier, simplement aficionat a l’història valenciana) no puc deixar de constatar que l’anàlisis de les seues forçades interpretacions deixa un regust agredolç, perque si be planteja alguns interrogants interessants, dona l’impressió que, com abans Orts, Viciano es planteja la necessitat d’aplegar a una conclusió prefixada (la Senyera coronada és un invent anònim i recent) i, per tant, totes les claríssimes proves que porten en sentit contrari són voluntariosament negligides o interpretades de forma, digam, original (la seua explicació de la presència de “tanta tela blava” en la Senyera de 1596 és, certament, molt "imaginativa").

Pero, ¿per qué una descripció pormenorisada de la confecció d’una bandera pot resultar tan extremadament interpretable, segons quí la lligga? Per un problema prou simple: perque per a la quantificació de la superfície de tela usada, no s’utilisen, llògicament, les unitats del sistema mètric decimal, sino les de la Valéncia foral: les
alnes. Unes alnes que, per a major problema, no són en realitat unitats d’àrea, sino de llongitut, a les que s’associava un ample determinat que en determinava la superfície de la tela, lo que provoca una indefinició inicial que, efectivament, se presta a múltiples interpretacions.

En la qüestió de pesos i mesures, l’institució foral encarregada de verificar la autenticitat de tots els productes fabricats o venuts, o de que les transaccions se realisaven sense frau ni engany i complint en les disposicions dels Furs del Regne, era el
Mustaçaf, ofici heretat de l’época musulmana (la denominació ve d’una paraula àrap que significa “fidel contrast”). El Mustaçaf era, per tant, una espècie de defensor del consumidor avant-la-lettre.

Totes les disposicions que a lo llarc del temps havien segut dispostes per les successives autoritats, estaven compilades en el
Libre del Mustaçaf. Havem consultat la recent edició de l’Ajuntament de Valéncia (2003) del Libre del Mustaçaf de 1563, en el qual, en la Rúbrica de pes y mesura, trobem la següent definició d’alna:
De alnes, capítol VIIII

Les alnes sien de quatre palms e de tots los draps de li e de lana e qualsque altres draps sien rebuts e donats ab aytal alna, e oltra l’alna dos dits e·ls caps de l’alna sien de ferre. No sien donats ne rebuts los dos dits ultra la alna, llig-se en hun privilegi del rey En Jacme lo Primer. A carta XXVI, capítol LXXXIII, sots calendari III kalendas maii anno MCCLXXI.
O siga, que una alna equival a quatre pams. I un pam, ¿quants centímetros són? I quín pam usem, el major (distància del polze al dit menut) o el menor (quatre dits)? L’historiador F. Sevillano Colom, en "Valencia urbana medieval a través del oficio del mustaçaf", definix l’alna de la següent manera:
Medidas de longitud (sobre todo para telas): la alna, que tiene 4 palmos, los cuales equivalen a unos 91 cm.
Lo que fa equivaldre el pam a 91 / 4 = 22,75 cm. Fent cas a la Wikipedia, que establix el pam major en 20,873 cm, tindríem que l’alna seria de aproximadament 83,5 cm. El Diccionari de la RAE, per la seua part, també fixa l’equivalència del pam en “unos 20 centímetros”.

Com l’alna era l’equivalent al castellà
vara, tenim també que segons la “Correspondencia oficial entre las antiguas medidas de todas las provincias españolas con las métricas legales, de conformidad con la Real Orden del 9 de diclembre de 1852”, s’establix esta correspondència en 0,906 cm per a la vara valenciana. Per a no donar més voltes, pendrem els mateixos 91 cm de Sevillano Colom, pel moment, com a referència.

Queda la segona part de l’assunt: si la llargària d’una alna eren 91 cm, ¿quína era la seua amplària, quan era usada com a unitat de superfície de teles de seda? I, ¿era esta amplària sempre la mateixa, o variava segons el método de fabricació, o el fi per a que es teixia? Novament en el llibre del Mustaçaf, rúbrica de velluters, trobem lo següent:
La amplària que deuen haver les teles de seda

E puix, per lo que dit és, serà suffiçientment proveït, per a la bondat de les tintes, volen los dits magnífichs jurats e Consell provehir que les teles sien de lligíttima amplària, e que cascuna sia conegut de quin nombre és, provehexen, statuexen e ordenen que
totes les teles de velluts, domasos, çetins, tafatans o sayes de seda sien ordides de manera que resten texides de amplària de dos palms e mig. E que si alguna tela serà trobadda de menys o menor amplària, no obstant que·s diga que la tal peça per ésser molt tapida és restada més streta, que sia perduda e confiscada, sens remissió alguna, e que sia partida en tres parts, applicadores la huna als còfrens de sa magestat, la altra al comú de la çiutat e l’altre terç a l’accusador.
Per tant, 2,5 pams d'ample, per 22,75 cm que té un pam, fan 56,875 cm d’ample per a una alna de tela de seda, si és que realment esta amplària s’usava sempre i en tota ocasió... Açò, s’ha de dir, no coincidix en la dada aportada per Viciano (que l’ample de les teles solia ser de 20 cm, és dir, un pam) be que sense citar-ne la font, per lo que pendrem les degudes reserves a este respecte.

A partir d’ací, la primera qüestió és partir de les dimensions i distribució actual de colors de la Senyera conservada en l’Ajuntament, i comprovar si coincidixen en la distribució de les Senyeres de 1545 i 1596.

Les dimensions de la Senyera de 1929, que és la que es trau actualment en processó i és rèplica exacta de l’original tancada en la vitrina, que prenim de la revista
Valentia (publicació de l'Ajuntament de Valéncia), són: 44 cm la corona real (uns 2 pams d’ample, sense contar la porció de tela blava que forra l’asta), 12 cm les joyes (0,5 pams), i 2,44 m la part inferior de les barres (s’entén, mesurats de forma longitudinal). L’ample de la bandera, en vertical, és d’1,55 m, llargària que coincidix en la de la franja blava i de la roja que conté la pedreria. Esta última dada fa que l’ample de cada una de les barres roges i grogues siga de 1,55 / (4 + 5) = 0,1722 m, és dir, un poc menys d’un pam cada barra.

Si prenim atenció de moment, exclusivament, a la llargària de les teles, i si és cert que 1 alna de tela = 0,91 cm, tenim que, passats a alnes, els colors de l’actual Senyera queden aixina:
-
Blau, 1,55 m = 1,7 alnes
-
Or (negligint l’acabament en coa d’oroneta i aproximant l’or de la corona a l’ample total de la bandera), 2,45 m = 2,7 alnes. Per 5 barres grogues, 13,5 alnes. Més les 1,7 de la corona, fan un total de 15,2 alnes (uns 13,8 m)
-
Carmesí, 2,45 m = 2,7 alnes. Per 4 barres, 10,8 alnes. Si li sumem la banda roja transversal de la pedreria (1,7 alnes) tenim un total de 12,5 alnes (uns 11,35 m)

I ací ve el primer problema: si és certa l’equivalència 1 alna = 0,91 cm, tenim, a primera vista, que en les certificacions de les Senyeres de 1545 i 1596 hi ha tela per a fer tres Senyeres com la que tenim guardada en el Museu. Pero ademés, prou exactament:
el triple de tela. Pero tenim també la primera llum entre tanta complicació: que independentment de la quantitat de tela, les proporcions de tela blava, groga i roja, se mantenen constants, en la de 1596 i en l’actual. Ara ho vorem.

Per a facilitar la comparació entre les medicions actuals i les de 1545-1596, anem a multiplicar per 3 les medicions de la Senyera conservada fins a hui (és dir, com si el factor de conversió alna / metro fora 1 alna = 0,3 m, en lloc de 0,91).Aixina, tindrem, en la bandera actual:

-
Blau, 1,7 x 3 = 5,1 “alnes”
-
Carmesí, 15,2 x 3 = 37,5 “alnes”
-
Or, 12,5 x 3 = 45,6 “alnes”

Quant a l’ample, fem, de moment, la suposició que la tela de cada color se va fabricar en els telers i es va suministrar en l'amplària aproximadament definitiva (1 pam el roig i el groc, i 2,5 pams , que era l'amplària "estàndar" per a teles de seda segons el
Llibre del Mustaçaf, per al blau, contant el sobreample per a cobrir l’asta).

Esta suposició pot tindre llògica, donades les dimensions paralelepipèdiques de les barres roges i grogues de la bandera, ya que fabricar-les en l’amplària definitiva (i més si el client era la pròpia Ciutat) faria no ser necessari retallar després les teles per la mitat, i reduir-ne el rendiment, al passar els 2,5 pams d’ample originals a dos tires d’1 pam cascuna, i una atra de 0,5 pams que no es podria aprofitar per a res.

Mantenint les definicions i ortografia originals, per a la Senyera de 1596 (en teoria, la mateixa que conservem hui en el Museu), els materials i mà d’obra principals que podem extraure de la certificació són els següents (feu clic per a vore la taula ampliada):


El restant de medicions de la certificació se referixen a atres accions menors, o a l’aprofitament de part de la tela d’or de l’antiga Senyera del Rat Penat, cremada en un incendi en 1586.

Respecte a les unitats definides, convenen aclarir certes qüestions:

a) El tafatà i el setí són varietats de teixits de seda. La distribució de colors i proporcions entre els tres colors principals són, com havem vist, sensiblement pareguts als de la Senyera conservada en l’Ajuntament (tenint en conte el marge d’error de l’aproximació, i del rendiment de la tela usada, en el que hauríem de descontar retalls que no s’incorporarien a la bandera): un poc superiors les medicions de blau (6 alnes front a 5,1) i or (51 front a 45,6), i un poc inferior de carmesí (35,2 front a 37,5). Com se pot vore, la major coincidència se dona, irònicament, en el polèmic (per ad alguns) blau. S’especifica clarament, ademés, que la tela blava és “per a l’asta i la corona”.

b) La pedreria és de colors roig i vert (exactament els mateixos colors que els de la pedreria de la Senyera conservada), i la corona és brodada “en tota sa perfecció”, en un important treball de brodador, que es remunera en la mateixa quantitat de diners, per eixemple, que la que es dona al sastre per compondre tota la bandera sancera.

Detall de la Senyera històrica

c) El
torçal és un fil de seda de diversos caps retorts, que s’usa per a cosir i brodar (vore definició de la RAE per a “torzal”, o de Ferrer Pastor en el seu Diccionari general); el color carmesí que es menciona, és el mateix que el del fil gruixut que delimita les fulles de la corona real de la Senyera conservada en la vitrina de l’Ajuntament.

d) Les 3 alnes de franja roja i groga (última fila de la taula) devien servir per a cosir perimetralment la bandera, tal i com s’observa també, encara hui, en la bandera guardada en el Museu Municipal.

Per tant, tot coincidix, tot encaixa, tal com li paregué a Vives Liern, custodi oficial de la Real Senyera, quan rescatà en 1900 estos documents de l’Archiu municipal. Tot, excepte una cosa: el factor de conversió pel qual multiplicar l’alna per a passar-la a metros, i que en principi hauria de ser d’uns 0,3 m per alna, si efectivament la Senyera de 1596 i l’actual són la mateixa…

Vejam si en la confecció de la Senyera de 1545 obtenim més dades. Se dona l’interessant circumstància de que en este cas la certificació se desglossa per parts, segons el proveïdor o artesà que efectuava cada part de la bandera:


Observacions:

a) Les proporcions de blau, roig i groc són, com és notori, sensiblement iguals que les de 1596, i que les de la Senyera conservada en l’Ajuntament.

b) Apareix una tela “blau i grana”, que deu correspondre al fondo de la corona (blau) i de la pedreria (roig) que en este cas se medixen de forma conjunta. També apareix tela específica, d’argent en este cas, per a la pedreria.

c) En esta ocasió se desglossa la tela d’or per a la corona (4 alnes) respecte de l’or per a les barres. Significativament, se diu “tela d’or ample”, en comparació, clar està, a la tela d’or de les barres, que seria més estreta, lo que confirmaria que la tela se suministrava en l’amplària adequada segons la seua posició en la bandera. Per atra banda, la llargària menor que la del blau (4 alnes front a 10) pot obeir a la manera de confeccionar la corona (que s’ha de “trepar” dins del blau) o a que el disseny fora més acostat a la de les banderoles del Corpus, en les que la corona no aplega als costats laterals de la franja blava.

“Trepar” vol dir, en este cas, tallar o fer una obertura en una peça de tela, davall el qual se veu tela d’una atra classe o color. Per tant, segurament, la tela blava envoltaria la tela d’or de la corona, que reapareixia al retallar la forma de la corona sobre la tela blava exterior. A destacar que torna a aparéixer un gran treball de brodat de la corona i la pedreria, lo que confirma que el disseny de la bandera és anàlec a la de 1596; i que el treball se fa al mateix temps que el cosit de la bandera en general, i pel mateix artesà (de fet, se paga de forma conjunta:
“les mans de tallar y cosir la dita bandera y trepar y brodar la corona de dita bandera”).

d) La cimera devia ser també anàloga a la actual (encara que més pesada, ya que s’aprofita la reelaboració de 1596 per a “achiquirla”). Apareix una chioteta peça de setí blau per a davall de l’elm (exactament igual que l’actual), i els cordons de la bandera (en aquella época n’eren dos; ara en són quatre) junt en una chicoteta medició de mà d’obra, segurament per a unir tots estos elements textils al Rat penat metàlic.

Anem traent conclusions. Pareix prou clar que el disseny i distribució de les banderes de 1545 i 1596 són anàlogues, en colors i elements, a la conservada en l’Ajuntament de Valéncia (i, naturalment, a la seua rèplica de 1929). Els caps solts, pel que respecta a l’ajust de les medicions, se centren, per tant,
en el factor de conversió alna / metro.

Havem vist que les proporcions de colors són anàlogues entre la Senyera actual i les de 1545 i 1596, pero aproximadament multiplicades per 3 en la medició absoluta de les Senyeres del segle XVI respecte de la conservada, si és certa la relació 1 alna = 0,91 cm. El perqué de que s'usara aparentment el triple de tela del que es veu en la Senyera conservada (tal volta se superposaven vàries capes per a donar-li més grossor i resistència a la bandera), és una cosa que a priori se m'escapa totalment, i que ho hauria d’aclarir algun expert en teixits de seda. No obstant, analisem algunes possibles explicacions a este fet:

- Que les banderes de 1545 i 1596 foren realment
el triple de grans que l’actual, encara que en les mateixes proporcions de colors que la que coneixem, i que la que es conserva fora una rèplica més menuda. Això faria unes banderes de 4,7 m d'ample per 9 m de llarc, cosa evidentment absurda (comparem en l’actual, d’1,5 per 3 m aproximadament, que pesa 20 kg), i que faria inviable el seu transport per una sola persona en les processons del 23 d’abril i el 9 d’octubre. A més, contradiria la mida de 2 alnes de tela per a forrar la baina, que s'especifica en la confecció de la Senyera de 1545 (en la de 1596 no se’n dona medició), que coincidix plenament en les 1,7 alnes de tela que forren la baina de la Senyera conservada (si 1 alna = 0,91 cm), i que sugerix que efectivament, com a mínim, l'ample de la bandera era el mateix que l'actual (aproximadament 1,5 m)

- Que
totes les teles foren d'un pam d'ample. Això obligaria a que la franja blava estiguera formada per tres franges cosides entre sí, d'un pam d'ample i 2 alnes de llarc, lo que explicaria les 6 alnes de blau, i que dona també exactament les dimensions de la franja blava de la Senyera actual (és impossible comprovar-ho perque l'estat de la tela blava de la Senyera original no permet vore si hi ha alguna costura). Com a contrapartida, això obliga, si tota la tela roja i daurada es va usar en una única capa, a que la part de les barres fora un super llançol d'uns 8,2 m de llarc, i que en algun moment es va retallar fins a deixar-la en els 2,4 de l'actualitat...

En qualsevol cas, com veem, la tela blava per a l'asta i la corona, aixina com el brodat de la corona, i la pedreria (de setí roig i vert en 1596, igual que en la guardada en el Museu Municipal, i d’argent en la de 1545) són tan evidents en les dos descripcions, que constituïxen la part més clara de tot l'embolic, i són coherents en el disseny actual de forma impecable, tant si l’alna és de 0,3 m com si és de 0,9 m, i si l’ample de la tela és d’1 pam o de 2,5 pams. Per a desgràcia de la parròquia anti-blau i anti-corona…

- Una atra opció més, és que en este cas s’usara la coneguda com a
alna curta, que era la distància del colze a la mà, i que segons pareix era usada per a mesurar panys. En l'estudi de Francisco Javier Sánchez Martín "Aproximación al léxico de la práctica mensuradora en el Renacimiento" se diu lo següent:
Por lo que se refiere a ana o alna, parece que en un primer momento se tomó por una de las formas de designar la que comúnmente se llama codo. Sin embargo, era más frecuente su empleo en la medida de tejidos, telas y paños: “Es un guadamecí o paño que tiene diez alnas de largo y cinco de caýda” (Pérez de Moya, 1562: 230).
Autoridades define así el término alna:
Medida con que se mide el paño y otras telas, y es lo mismo que hay desde el codo a la mano. Úsase de esta voz en Valencia, y trae Nebrija en su Vocabulario, y dice se llama en lat. ulna curta. Covarrubias en la palabra ana. Una ulna que el valenciano llama alna es la medida que hay desde el codo a la mano.
Pérez de Moya (1562: 641) ejemplifica este empleo:
Ulna (según Alciato) es lo mismo que el codo nuestro, y se ha de contar desde la punta del dedo pulgar hasta la doblegadura del codo por la parte de dentro […]. Ulna, según Servio y Antonio Mancinello, […] es lo mismo que braçada.
También la encontramos en el Tractado de la sphera de Sacrobosco y en la Geometría de Oroncio Fineo
Efectivament, Covarrubias diu en el seu Tesoro de la lengua castellana o española:
ANA. Es cierta medida con que miden las tapicerías, menor que la vara común. 2. El valenciano la llama alna; y el un vocablo y el otro están corrompidos de ulna. Es nombre griego, vale brachium, y significa también cierta medida, que nosotros vulgarmente llamamos brazada, conviene a saber, todo lo que alcanzan los dos brazos extendidos; que responde al estado del hombre, porque tanto tiene de los extremos de los brazos extendidos como de los pies a la cabeza. Y de aquí tomó nombre cierto género de medida en la cera hilada que llaman estadal, porque contiene en sí el estado de un hombre medido con los brazos. Pues digo así que, no embargante lo dicho, una ulna, que el valenciano llama alna y los castellanos llamamos ana, es la medida que hay desde el codo a la mano; y no es mío sino de Suetonio, como lo refiere el Calepino.
Si açò és aixina, tindríem com a factible que l’alna per a teixits era més curta que l’alna exclusivament per a medir distàncies (equivalent a la vara castellana). Una alna curta, equivalent a la distància entre el colze i la mà, serien uns 0,4 m, i objectivament, ademés, és molt més fàcil i immediata de mesurar per un sastre o teixidor sobre la tela fabricada.

Aixina, la medició de la Senyera de 1596 podria coincidir en la conservada en el Museu Municipal, no sols en proporcions, com havem vist, sino també exactament, en mides absolutes, en tant que eixa alna curta s’acosta a la sifra màgica de 1 alna = 0,3 m (la chicoteta diferència sí que es podria justificar en este cas pels retalls de confecció de la bandera). I
sudoku completat...

En qualsevol cas, independentment de l'equivalència real entre alna i metro, la conseqüència principal d’est análisis és clara:
el disseny de la bandera ha de tindre 4 barres roges i 5 grogues, franja blava vora el pal, sobre la que es broda una corona, i una franja de pedreria roja i verda per davall, i lo que és més important, les proporcions entre colors blau, roig i groc, són sensiblement iguals en totes elles: la de 1545, la de 1596, i l’actual, independentment de que foren o no de grandàries diferents.

Ho vorem més clar encara si passem les alnes de 1545 i 1596, i metros de l’actual, a
percentages sobre el total de la bandera, per a evitar l’esvarós tema de l’equivalència alna / metro (les 10 alnes de “tela groga i blava” de la bandera de 1545 les repartim a parts iguals entre els dos colors: 5 de blau i 5 de roig, donat que són les dos bandes de la corona i la pedreria, paraleles i d’igual llargària). La comparació entre la distribució de colors no pot oferir menys dubtes:


Com veem en la taula, l’error menor se dona, curiosament, en el color blau (vora un 1% de diferència, absolutament negligible, entre el blau de les tres banderes). El major, en el roig, que arriba a vora un 4 %, pero que seguix sent mínim, tenint en conte l’aproximació feta per l’acabament no ortogonal de la bandera (ço és, en coa d’oroneta) i que no havíem tingut en conte per a simplificar la medició.

Com he dit al principi:
en igualtat de condicions, l’explicació més senzilla és provablement la correcta. En la meua proposta, per a tancar el cércol, només caldria definir, segurament per un expert en teixits de seda, el factor de conversió exacte entre l’alna per a textils i el sistema mètric decimal, que de moment no havem pogut trobar de forma fefaent; o be, el procés de fabricació d’una bandera de seda del segle XVI i el rendiment real de la tela, des la superfície del teixit de seda original, acabat d’eixir del teler, fins a la peça totalment cosida.

I d’esta forma, tindríem, molt provablement, que la tradició, la llògica, els documents gràfics de l’época i l’història coincidixen. Que la bandera conservada en el Museu Municipal, ademés de tindre el mateix disseny que la de 1596,
és físicament la mateixa teixida en 1596, segons la tradició històrica i historiogràfica que no fon rebatuda per ningú de forma mínimament séria fins a 1979...

Hi ha atres opcions. Cert. En la proposta
quatribarrada de Viciano, per eixemple, necessitaríem (llegiu el seu llibre per a més informació), si les seues elucubracions aritmètiques foren reals, acceptar l’existència d’una estranya i enorme bandera, quasi quadrada, de 3,6 per 4,4 m (el portador de la Senyera devia esllomar-se en cada processó del 9 d’octubre, tenint en conte que l’actual, de 1,5 per 3 m, pesa 20 kg…)

La bandera, segons Viciano, portaria uns "llambrequins", o penjolls de tela blava, de fins a 3 m de llarc (en lo que anirien pràcticament arrossegant per terra; recordem que hi ha 5-6 alnes de blau…) a no ser que es repartiren en múltiples vetes de menor llargària i amplària (en cap lloc se fa menció, per atra banda, del necessari tallat i cosit d'estes vetes, no pertanyents a la bandera), supostament enganchades davall del rat penat (mai en la bandera,
lagarto lagarto), en un intent per a justificar la presència de tanta tela blava en la confecció de la Senyera... Una estrambòtica composició de la que òbviament no es té cap constància escrita ni gràfica, ni tan sols en una data tan recent a la confecció de la bandera com 1638, en la que observem una Senyera del Rat Penat en una apariència anàloga a l’actual:

Siglo quarto de la conquista de Valencia, Marc Antoni Ortí (1638)

Una composició que al meu parer descarta, ademés, la certificació de 1545, en la que se separen clarament la confecció de la bandera, a on van el blau i el brodat de la corona i la pedreria (que es fan de forma conjunta en el restant de la bandera, i per la mateixa persona que cus la Senyera; de fet, se paguen en un sol concepte), de la confecció de la cimera, feta posteriorment per un atre artesà, i a on sí apareix una chicoteta porció de tela blava per baix de l’elm, exactament igual que en l’actual.

I qué dir de la corona (que per a Viciano, per a major abundament, no és una corona en realitat!): una corona brodada per a la que fan falta atres 3 metros i mig de tela (4 alnes en la de 1545); pero no sobre la tela de la bandera, segons Viciano, sino brodada (¡!) sobre la diminuta corona metàlica que hi ha entre el rat penat i l’elm de l’escut…!

Seria precís també acceptar que els autors dels mapes portolans dels segles XV i XVI dibuixaven
irreals i fictícies Senyeres en franja blava i corona sobre la ciutat de Valéncia, simplement, per vici, perque segons Viciano, no volien representar realment la bandera valenciana (totes les atres banderes d’Europa que representaven en els portolans, casualment, sí que eren correctes i reals…). I que tots els atres testimonis que mencionen la presència d’una corona en banderes valencianes, des del segle XV, són també fum de boges


Qué volen que els diga. Que casdacú traga en conciència les seues conclusions...

23 jul 2009

Concurs - D'a on és la foto?


Anem a posar a prova el sentit observador dels poquets i escollits visitants d'este blog...


Els demane que intenten situar (fins a la localitat, cosa certament difícil en algunes d'elles) les 16 fotos de barraques que hi ha a continuació.

El premi... el meu agraïment i la meua amistat per participar.

No és menester encertar-ne totes (cosa impossible, crec yo). El que crega que coneix alguna d'elles (la majoria, pero no totes, estan en la comarca de l'Horta de Valéncia), que l'identifique, per a anar completant la situació de totes elles.

D'ací a un mes (si és que algú ha arribat a contestar), donaré la solució, junt en una de les meues tedioses reflexions, en este cas, sobre les barraques valencianes i el seu estat de conservació... Gràcies per la vostra participació ;-)


Foto 1

Foto 2

Foto 3

Foto 4

Foto 5

Foto 6

Foto 7

Foto 8

Foto 9

Foto 10

Foto 11

Foto 12

Foto 13

Foto 14

Foto 15

Foto 16

18 jul 2009

La Senyera a través del temps (VIII) – Manera històrica de desfilar



És perfectament conegut per tots els valencians el cerimonial que acompanya qualsevol desfilada actual de la Real Senyera de Valéncia o Bandera del Rat Penat. Cada 9 d'octubre, dia de Sant Donís (en el que es commemora l'entrada oficial de Jaume I a la ciutat de Valéncia, en 1238), a les 12 del matí, la Senyera custodiada en l'Ajuntament de Valéncia, confeccionada en 1929 com a rèplica exacta de l'original dels segles XVI-XVII, que també es conserva en el Museu Municipal, es despenja en un sistema de cordes (que la mantenen en tot moment en posició vertical) des del balcó principal de la Casa Gran, fins a arribar al nivell del carrer, a on és arreplegada pels regidors municipals, que inicien ací la processó cívica.

Baixada de la Senyera des del balcó de l'Ajuntament de Valéncia (www.valencia.es)

Esta sol mantindre un itinerari bàsicament constant (sempre es visita l'Estàtua del Rei En Jaume en el Parterre) pero ha conegut últimament atres etapes intermiges (Catedral, Generalitat, Corts Valencianes) variables segons els anys, en funció dels desijos particulars dels diferents governants que han passat per l'Ajuntament i la Generalitat.

La Senyera descendix del balcó en honors d'ordenança (lo que, segons pareix, obliga a interpretar la Marcha Real durant la maniobra) mentres se disparen salves (no en armes de fòc, sino pirotècniques). Una vegada en terra, s'interpreta l'Himne Valencià, en l'afegitó final, una atra volta, de l'Himne d'Espanya en versió ultrareduïda, fet que causa les polèmiques habituals i les opinions dividides entre l'abundant públic que habitualment presencia la marcha.

El portador oficial de la Senyera varia cada any, i es tria entre tots els regidors del consistori, independentment de que siguen govern o oposició; llevat d'aquells que, com els regidors que fins fa poc obtenia Esquerra Unida, no vullguen participar en la marcha. De totes maneres, donat el pes de la bandera (uns 20 quilos) és habitual que els regidors facen tanda en el seu transport a lo llarc del recorregut. Quatre regidors més prenen els quatre cordons que pengen des de la cimera de la bandera, mentres que un quint subjecta les dos coes de l'ensenya.

Real Senyera desfilant en la processó del 9 d'octubre de 2008 (foto presa de la galeria http://comunidad.levante-emv.com/galeria-multimedia/general/Festividad-dOctubre/3126/1.html)

La comitiva, al ritme de la Marcha de la Ciutat, acompanyada per les màximes autoritats valencianes, i seguida pel variat i abundant públic que sol participar en la processó, enfila el carrer de Sant Vicent, la plaça de la Reina i, des de que el PP i UV aplegaren al govern de la ciutat en 1991, entra en la Sèu per la Porta dels Ferros, recuperant la tradició foral de la celebració d'un
Te Deum d'acció de gràcies, que no es verificà en l'etapa de govern socialiste de la ciutat, entre 1979 i 1991. Est és el fet que aduïxen alguns regidors dels partits d'esquerra per a no participar en la processó; mentres que uns atres preferixen quedar-se fòra de la Catedral, esperant a que torne a eixir, una volta acabat l'ofici religiós.

A partir d'ací s'establiren durant uns anys unes variants (visita al Palau de la Generalitat en la plaça de Manises, a on se tornaven a interpretar els himnes, i inclús a les Corts Valencianes entre 1995 i 1999, anys en els que UV n'ostentà la presidència), pero estes visites s'han eliminat, provablement perque allargaven molt la duració de la processó i les nostres senyories se fatigaven massa, o be perque se'ls fea l'hora de dinar a mitan processó, lo que tampoc és qüestió...

Des de 2007, una volta acabat el Te Deum, la Senyera torna a eixir per la Porta dels Ferros, encara el carrer de la Pau i aplega al Parterre, a on se fa una ofrena en forma de corona de llorer al monument de Jaume I, i s'interpreten una atra volta els himnes oficials. En acabant, la comitiva fa via cap al carrer del Pintor Sorolla, Barques i torna a entrar en la plaça de l'Ajuntament; la Senyera torna al balcó consistorial hissant-la en el mateix sistema descrit adés, i es dispara una mascletà com a colofó de l'acte.

Recorregut actual de la processó del 9 d'octubre

Este cerimonial, rescatat a instàncies de la societat Lo Rat Penat en l'época de la Renaixença (finals del segle XIX), crida especialment l'atenció (polèmiques polítiques i incidents a banda, que per desgràcia solen donar-se en certa periodicitat) pel fet que les prerrogatives de la Real Senyera del Rat Penat manen que no puga inclinar-se en ningun cas. De fet, existix inclús un vehícul Senyera-mòbil si és necessari transportar-la a cobert o a llargues distàncies; inicialment va ser una furgoneta en una obertura practicada en el trespol, protegida per un capuchó de plàstic, que es va crear per a un trasllat de la Senyera a Oriola; actualment és un vehícul municipal especialment modificat per a permetre el seu transport motorisat en vertical, lo que permet verificar en tot moment de forma escrupulosa el respecte degut a tan gloriosa ensenya. Per eixemple, si a un cas el dia de Sant Donís ixquera plujós...

Senyera-mòbil

Pero, ¿qué hi ha d'històric en est acte d'afirmació de la personalitat i l'història dels valencians, definitivament consolidat en l'actual etapa democràtica per partits polítics d'un i atre signe, i per la pròpia societat valenciana?

Deixant a banda la funció guerrera inicial de la Senyera del Rat Penat, que comentarem en un atre moment, el
“Llibre de les Assistències i funccions”, compendi dels cerimonials de l'época foral de la Ciutat i Regne de Valéncia, escrit en 1667 per Joan Batiste de Valda (advocat de la ciutat), i el “Ceremonial de las asistencias y funciones”, redactat per Fèlix Cebrián Aracil en 1696, descriuen el cerimonial que acompanyava a la Senyera en l'época moderna, i en el qual se basaren els valencianistes decimonònics de Lo Rat Penat per a resucitar esta tradició, prohibida per les noves autoritats borbòniques en 1707, després de la Guerra de Successió i l'abolició dels Furs del Regne por justo derecho de conquista.

Llegint el llibre de Valda crida l'atenció, en primer lloc, que en el segle XVII la Real Senyera no sols desfilava cada dia de Sant Donís, sino també cada 23 d'abril, dia de Sant Jordi i antic patró del Regne. Ademés, com era d'esperar, el recorregut no coincidix en l'actual, com vorem a continuació.

En quant a la Senyera, si be es descendia en vertical, com ara, des de la Casa de la Ciutat, en canvi no es transportava de la mateixa manera que es fa en l'actualitat, i sí que hi havia un moment en que s'inclinava: a l'entrada i l'eixida de la Sèu, i dins d'ella. Per últim, és interessant comprovar que la forma de transportar la Senyera no era tampoc exactament la mateixa en la celebració ordinària del 9 d'octubre, que en les apoteòsiques celebracions dels centenaris de la conquesta (els anys 38 de cada segle), fet que ha dut ad alguns estudiosos a prendre conclusions precipitades sobre la manera habitual de transportar la bandera, i especialment, sobre la forma que tenia la tela de l'ensenya en aquell moment.

Pero anem per parts. Crec que val la pena reproduir el text íntegre de Valda, per a poder-lo comentar tranquilament. Les subdivisions del text són meues, per a fer-lo més entenedor. L'ortografia, excepte l'accentuació, és l'original, d'acort en l'edició de 1998 de l'Ajuntament de Valéncia.

1. Baixada de la Senyera des de l'antiga Casa de la Ciutat (carrer de Cavallers)
Lo dia del gloriós bisbe y màrtir sent Dionís Areopagita, los senyors jurats, racional y síndichs se junten en la sala a les nou hores del matí; havent-se possat a les sèt hores la bandera del Rat Penat en la finestra que cau damunt la porta de la sala que ix al carrer de Cavallers.

A la part dreta, eixint de dita porta, està prevenguda una com a trona portàtil de fusta, cuberta ab una cortina.


Estant los senyors jurats en la sala, va a ella lo justícia criminal acompanyat de tots sos caps de guaytes y demés ministres y, en haver acabat de muntar, ixen los senyors jurats de la cambra y fòra de la porta que està frontera de la sala del concell; lo reben enmig los dos jurats en cap y el acompanyen tots, anant davant los jurats en cap ab lo justísia fins a la capella de la mateixa sala, a hon estan prevengudes cadires en los mateixos dos órdens que està dit en lo capítol que tracta del jurament del mustasaf.

En la primera cadira que està dins la capella, en lo orde de la part de l'evangeli, es seu lo justícia criminal; en la segona, y al seu costat dret, lo jurat en cap dels ciutadans; en la primera de la part de la epístola, lo jurat en cap dels cavallers, y en los demés, per son orde, y també lo lloctinent del justícia, en lo puesto que es diu en respecte del lloctinent del mustasaf; y en les cadires que resten, los demés officials de la ciutat que caben en elles, y los que no hi caben se sehuen en dos banchs consecutius a les cadires, y està lo hu a la una part y lo altre a l'altra.


Després que se ha guardat lo orde, per sa magestat, dels officials reals, conforme se ha dit en lo núm. 53, lo jurat en cap dels cavallers pren la cadira enfront del justísia criminal, y lo jurat segon dels cavallers li toca la cadira ab lo segon dels ciutadans, y lo mateix en la sèu. Diu-se una misa resada, ab diaca y subdiaca, ab música.

Acabada la missa, la companyia del Centenar de la Ploma està ordenada en la plaça de la sèu aguardant a que lo justícia criminal, acompanyat dels jurats, ixca al carrer de Cavallers y, en haver eixit, munta lo racional a la trona -que, com se ha dit, està prevenguda al costat dret de la porta- y, des de la finestra, baixen la bandera del Rat Penat y la reb lo racional en la mateixa trona, i des de ella la entrega al justícia. Faltant lo racional, toca esta funció a hu de sos ajudants, y faltant ells a hu de sos coajudants.


Se ha introduhit portar en esta processó la espasa del senyor rey en Jaume lo Conquistador, y la porta el racional, baixant-la en esta forma: treta de la baina y arrimada al muscle dret, baixant davant del justícia y jurats enmig dels dos síndichs, y per a donar la Senyera, la deixa sobre una font de plata, damunt de un bufet cubert ab un tapet y havent fet la funcció, la torna a pendre y continua el portar-la davant la Senyera, y mentres se predica, la deixa sobre altra font de plata, que en un bufet se possa ab un tapet al costat de l'altar, a la part de l'evangeli.
Per a escomençar, pareix que els regidors de l'época foral eren prou més matiners que els actuals: la Senyera s'apostava en la finestra a les sèt, i la cerimònia començava a les nou (hui se trau directament al balcó a les dotze, sense major cerimònia prèvia). En l'actualitat la bandera baixa directament al nivell de terra, mentres que en aquella época era arreplegada pel Racional en una trona de fusta, colocada en el carrer de Cavallers (localisació de l'antiga Casa de la Ciutat, en els actuals jardinets anexes a la Generalitat). També crida l'atenció la cerimònia interior prèvia dels càrrecs de la ciutat, missa inclosa, i l'extraordinària meticulositat en la que es definix la colocació protocolària dels diferents càrrecs oficials, en funció de la seua categoria.

Antiga Casa de la Ciutat de Valéncia, derrocada al voltant de 1850

Unes atres diferències importants. En la Valéncia foral, com se pot llegir, el portador de la Senyera era en tot moment el Justícia Criminal (càrrec institucional responsable de l'impartició de la justícia penal), llevat del moment en que es devallava la Senyera, en que momentàneament la prenia el Racional (i d'algunes atres maniobres a lo llarc de la provessó, realisades pels verguers, que comentarem a continuació). No ho era, curiosament, el Jurat en Cap dels Ciutadans, l'antecessor de l'actual càrrec d'Alcalde, ni tampoc el restant de càrrecs de la institució municipal (Racional, Jurat en Cap dels Cavallers, Jurats, Síndics, Mustassaf, etc.).

I per atra banda, el Centenar de la Ploma, la milícia oficial de ballesters i arcabussers encarregada de la protecció de la Real Senyera quan eixia a la batalla, estava present des del començament de la processó. Esta milícia, com tantes atres institucions forals, fon també dissolta a causa de l'abolició borbònica dels Furs.

Ballesters del Centenar de la Ploma en la processó extraordinària del 9 d'octubre de 2008 (foto presa de la galeria http://comunidad.levante-emv.com/galeria-multimedia/general/Festividad-dOctubre/3126/1.html)

Per últim, destacar la presència de la que la tradició considera l'espasa de Jaume I. Una aparició moderna, com el mateix Valda destaca, que reaparegué esporàdicament en alguns events posteriors (com en la celebració del Centenari de 1838) i que ara no té ninguna vigència.

No cal dir que no s'interpretava ningun himne en el moment de la baixada de la Senyera: la Marcha Real és una composició prou posterior, de l'época de Carles III, que va ser elevada a la categoria d'Himne d'Espanya en el segle XIX, i l'Himne Valencià, com és sabut, és una composició de 1909 per a l'Exposició Regional Valenciana d'eixe mateix any.

2. Forma de transportar la Senyera. Entrada en la Sèu.
En tenir lo justícia la bandera, havent-se llevat lo ferreruelo, ans de pendre la porta acompanyant dels jurats, racional y síndichs y officials de la ciutat y ans de partir li fa una salva la companyia del Centenar. Porten los cordons de la bandera los jurats en cap y les faldes de aquella los officials de la ciutat; los jurats segons y los últims van seguint als primers darrere la bandera, y lo racional y síndich aprés dels jurats, no obstant que antigament solien anar també ans dels jurats, en primer lloc, ab los demés officials de la ciutat.

No acostumen anar ab la bandera los advocats de la ciutat perque estos solament van quant se fa la processó general centenària.

Van davant la bandera trompetes, menestrils y quatre segos cantant, per ser costum que ha restat del temps antich.

Quant lo justícia acaba de rebre la bandera, aprés de feta la salva que se ha dit, van ab lo referit orde fins a la sèu, a hon arriben al temps que va acabant de eixir la processó, y lo justícia, jurats y officials entren ab la bandera per lo reixat que està entre el cor y lo altar machor, y van fins a la porta del cor, hon lo justícia fa ab la bandera acatament a l'altar machor abathent-la per tres vegades y cuidant de que lo tercer acatament abathen la bandera més baixa que los dos primers acataments, y fet açò, aguarden a que la relíquia que porta en la processó arribe a la porta de la sèu de la part del palau, y quant està allí, van seguint la processó ab lo mateix orde.

Advertix-se que quant està la bandera a la llongeta de la sèu de la porta dels apòstols, ans de entrar en ella, la prenen entre els verguers y la abaten y entren per la porta y, en estar dins de la yglécia, la tornen a alçar y la entreguen al justícia, y lo mateix fan a l'eixir per la porta del Palau, a l'entrar en sent Jordi, a l'entrar en la sèu, quant trona la proçessó y a l'eixir de la sèu.
Ací comencen a apreciar-se les diferències en la manera de transportar-la, respecte a l'actualitat; també, que la Senyera s'abatia tres voltes en senyal de respecte davant l'altar major de la Catedral, i que per a entrar i eixir de la Sèu (i de l'iglésia de Sant Jordi) era abatuda també, per a ser transportada, provablement en posició horisontal, pels verguers, que la tornaven al Justícia Criminal dins de la Sèu. No obstant, per a aclarir més la situació, incloem l'esquema de la composició de la comitiva segons el llibre de Cebrián Aracil (1696):

Cerimonial de la Senyera segons Fèlix Cebrián Aracil (1696)

En la representació esquemàtica de la Senyera s'aprecia perfectament que el Justícia Criminal, al centre, és l'encarregat de portar la Senyera, en el pal; que els dos Jurats en Cap (el dels ciutadans i el dels cavallers) prenen, als dos costats del Justícia, els dos cordons de la bandera (senyalar que actualment la Senyera en té quatre); i que els dos extrems inferiors (“les faldes”) de la bandera, que acaba en forma bipartida (exactament igual que l'actual) els prenen els dos subsíndics (primer i segon): cascú agafa una de les dos puntes. El restant de càrrecs caminen darrere d'ells. Se senyala també el punt (la celada del Rat Penat) en el que els verguers prenien la Senyera quan s'abatia a l'entrar i eixir de la Catedral. Cebrián Aracil descriu la maniobra d'esta manera:
Quando el Justicia deja el Estandarte, cuyos Cordones levan los dos Jurados en Cap, y las faldas los Subsíndicos o los que se siguen por su graduación, dexa el Estandarte a la puerta de los Apostoles, y assí en este Casso como no llevándole en la Processión, le toma el Verguero más antiguo con otro que le ayuda, y se gradúa de este modo [...]
La Senyera, per tant, era “transportada” entre cinc persones: el Justícia Criminal portant la pròpia bandera; els dos Jurats en Cap els dos cordons, al seu costat, i els dos Subsínidcs (o “los que se siguen por su graduación”) les dos puntes, caminant per davant. Esta forma de transportar-la és la mateixa que es pot vore en un gravat del llibre escrit per Marc Antoni Ortí per a la commemoració del Centenari de 1638; la Senyera, com se pot apreciar, tenia les mateixes proporcions i aspecte (Rat Penat, forma bipartida) que l'actual, i dos persones caminen per davant, subjectant des de les dos puntes la tela de la Senyera, que desfila totalment desplegada. Lo que concordaria en la tradició històrica, que diu que la Senyera històrica guardada en el Museu Municipal (que ya no desfila, pel seu delicat estat de conservació) és la mateixa que es va confeccionar en 1596, i per tant, la mateixa que descriuen d'una o atra manera estos tres autors en les seues obres.

Senyera en la processó de 1638 ("Siglo quarto de la conquista de Valencia", Marc Antoni Ortí). Observar la cimera, exactament igual a l'actual, i el tall que indica les dos puntes de la coa d'oroneta, preses pels dos subsíndics, per davant del justícia criminal que du el pal de la bandera, segons el cerimonial descrit.

Notar de pas, en l'image anterior, que en la processó centenària, per excepció, la Senyera es portava fins a Sant Vicent de la Roqueta, fòra de la muralla, lo que obligava a creuar la Porta de Sant Vicent (que estava en la plaça de Sant Agustí) per dalt del mur, per a no abatre la bandera.

Esta forma de transportar la Senyera no coincidix en la que actualment se verifica cada 9 d'octubre, en la que, com s'ha dit, un regidor porta la Senyera, atres quatre els quatre cordons que té en l'actualitat, i un quint regidor simplement pren les dos puntes inferiors de la bandera a l'hora, per a que no vagen arrastrant per terra (com se pot vore en la foto insertada al principi d'este post).

Pero curiosament, la processó del Corpus, que no es va prohibir a causa dels Decrets de Nova Planta, i que es va celebrar de forma pràcticament ininterrompuda fins a l'actualitat, sí que conserva la vella manera de desfilar la Real Senyera, com se pot comprovar en les següents fotos (no sabem si perque el procediment s'ha conservat des d'aquell temps, o perque algun estudiós de la nostra història l'ha recuperat en l'actualitat, molt encertadament).

En esta forma de desfilar, com se veu en les imàgens, la corona de la Senyera queda pràcticament oculta, lo que podria explicar per qué les descripcions de l'época foral de la Senyera desfilant no solen mencionar la presència de la corona brodada sobre blau (sí, en canvi, en els documents de la seua confecció, o al guardar-la una volta acabada la processó, com vorem).


Senyera en la Processó del Corpus de Valéncia (fotos preses de la pàgina web de l'Associació d'Amics del Corpus, http://www.corpusvalenciaamics.com/la_cabalgata_del_convite.html). Observar que dos hòmens la prenen de cada una de les dos puntes frontals, tal com se fea en l'época foral.

S'ha de dir també que només en la processó general centenària (els anys 38 de cada segle), tal com diu Valda, els dos subsíndics que prenien la tela de la bandera eren substituïts pels quatre advocats de la ciutat. Aixina es descriu, per eixemple, per Josep Vicent Ortí en la processó de 1738, en que la Senyera va ser treta de l'arca en que estava tancada, com a excepció a la prohibició dels nous governants borbònics, i en la que hi hagué certs problemes de protocol perque gran part dels càrrecs forals havien segut substituïts pels corresponents de la llegislació de Castella, imposta després de la Guerra de Successió:
Entregò el Sindico la Vandera al Señor Corregidor, que era à quien pertenecia llevarla, por representar en su Oficio al antiguo Justicia Criminal, pero la cediò à la Ciudad sin perjuicio de su regalìa, y jurisidiccion, por serle indispensable dexar el lugar de la presidencia con la Vara de Justicia alta, entregandola por aquella al Conde de Carlet, que hacia de Decano, porque Don Joseph de Ribera (que lo era) no se hallava con esfuerzos bastantes para llevarla, pues se lo impossibilitavan sus notorios accidentes.

Hecha yà esta ceremonia, movio el acompañamiento de la Ciudad, y Subalternos con la graduacion que se ha dicho, para encaminarse à la Iglesia Mayor, y se puso el Conde de Carlet con el Estandarte en medio de los dos Regidores más modernos, y ultimos, que lo eran Don Joseph Francisco Ramon y Sentìs, y Don Juan Chrisostomo Granell, los quales sostenian los cordones de la Vandera, y los tres Abogados con el Secretario (pues don Juan Bautista Borrull, abogado mas antiguo, no pudo assistir por su prolija enfermedad) llevavan las quatro faldas de la Real Señera, esto es, las dos puntas de delante Don Thomas Vicente Tinagero, Secretario, à la izquierda de Don Joaquin Orti y Figuerola, y las otras dos Don Juan Bautista de la Revilla à la izquierda de Don Salvador Martin Lop.
La menció a les “quatre faldes”, les “dos puntes de davant” i “les atres dos” [faldes], ha mogut a dos estudiosos del tema (Pere Maria Orts i, recentment, Pau Viciano), a formular la particular teoria de que la Senyera original actualment guardada en l'Ajuntament, pràcticament feta péntols i que està tancada en una vitrina per a assegurar la seua conservació, no és sino una confecció d'un funcionari anònim de finals del segle XIX (acció de la que no queda cap constància escrita), i que anteriorment la Real Senyera era, casualitats de la vida, exactament igual que el conegut com a Penó de la Conquesta: bocellat (acabat en una sola punta, al centre) i sense corona...

La realitat, descrita per Valda i Cebrián en el segle anterior, inclús gràficament, està prou clara al meu entendre: la Senyera tenia forma bipartida, acabada en dos puntes (“les dos puntes de davant”), exactament igual que ara. I només en les processons del centenari, els anys 38 de cada segle, la tela de la bandera era subjectada per quatre persones, en lloc de les dos habituals (una en cada punta) de les processons ordinàries. Les quatre faldes són exactament això: les quatre vores de la bandera bipartida, és dir, les dos laterals, perpendiculars a l'asta, i les dos frontals, que conformen les dos puntes de la coa d'oroneta. Res diferent se pot deduir dels gravats, 50 o 100 anys anteriors, de Cebrián (que, incomprensiblement, el mateix Viciano reproduïx en el seu llibre “Barres i corones”, sense que li cride la més mínima atenció) o d'Ortí.

I no s'entén massa tampoc, cóm una bandera bocellada (acabada en una sola punta) com el Penó de la Conquesta pot tindre quatre faldes, per molts esquemetes imaginatius que els dos historiadors hagen confeccionat a tal efecte... Més aïna, des del respecte degut a dos historiadors de prestigi, dona l'impressió de que tant Orts com Viciano s'han impost en este cas, per motius no estrictament històrics, i sí molt polítics i ideològics, arribar com siga a l'hipòtesis prefixada (que la Senyera, tal com la coneixem hui, és un invent de finals del segle XIX), i totes les proves que indiquen lo contrari (l'immensa majoria) s'han hagut d'interpretar de forma certament forçada i
imaginativa per a que el tema quadre...

3. Recorregut de la processó

Acabarem en un repàs del recorregut de la processó en el segle XVII. Ya havem vist que, des de la Casa de la Ciutat en el carrer de Cavallers, la comitiva creuava la plaça de la Mare de Deu i entrava en la Sèu per la Porta dels Apòstols. Després de presentar respectes a l'altar major de la Catedral, la Senyera eixia per la Porta del Palau, també coneguda com de l'Almoina. Continuem en la descripció de Joan Batiste de Valda:
De la porta del Palau, va la processó al carrer de les Avellanes, per Sent Thomàs; de allí, al de la Mar, al de Ribelles, a la plaça de Villarrasa, al carrer de les Granotes, y ans de arribar a la yglécia de Sent Jordi, deixa la bandera el justícia, prenent-la los verguers, entren-la en la yglécia y la possen en lo altar machor, a hon un canonge la beneïx y, en estar beneïda, tornen a proseguir la bolta per la plaça de Sent Jordi a Sent Martí, al carrer de Sent Visent, al de la Mar, als Campaners, a la plaça del Campanar, a hon està parada la companyia del Centenar y passen per mig de ella, y mentres va passant la bandera, li fan los soldats una salva; entren en la sèu per la porta del Campanar, abaten la bandera y prenint-la los verguers, la entren.

Y en estar dins de la sèu, la tornen a entregar al justícia y la porta fins a la entrada del cor, a hon la tornen a pendre els verguers y la y restituïxen a l'eixir del cor, y ans de muntar a la capella machor, la tornen a pendre los verguers y la munten a l'altar y la deixen damunt de la peanya, a la part de l'evangeli.


Lo justícia y jurats se sehuen en los banchs per son orde, estant en lo cap del banch de la part de l'evangeli lo justícia; al seu costat, lo jurat en cap dels ciutadans; lo jurat en cap dels cavallers, en lo cap del banch de la part de la epístola y los demés jurats, racional y síndich o síndichs, conforme a graduació, y de allí ohuen lo sermó que comunament se nomena de les espassades, y el predica lo predicador de la ciutat en llengua valenciana.

Acabat lo sermó, ab lo mateix orde se'n tornen a la sala, y està la companyia del Centenar en la plaça de la sèu y, al passar per mig de ella la bandera, li fa altra salva. Y en arribar a la porta de la sala, munta lo racional a la trona y estant en ella li entrega la bandera el justícia, rebent-la de la finestra los officials que estan en ella y la tornen al puesto a hon està custodiada. Entren-se'n tots los jurats, justícia y demés officials en la sala i en la cambra a hon los jurats se lleven les gramalles, y despedint-se, lo justícia se'n va ab sos ministres, y posant-se los jurats en sos coches, se'n tornen a ses cases.
El recorregut, per tant, era ben diferent a l'actual. La Senyera fea una primera entrada en la Sèu, per a eixir a la plaça de l'Almoina, carrer del Palau i carrer de les Avellanes fins a la plaça de Villarrasa (actual carrer del Marqués de Dos Aigües), continuava pel carrer de les Granotes (actual Poeta Querol) i es dirigia a l'església de Sant Jordi (hui desapareguda, en les immediacions de la plaça Rodrigo Botet o dels Patos, i molt prop d'a on el Centenar de la Ploma tenia el seu quarter, en el carrer que encara hui se diu dels Ballesters, a les espales del Teatre Principal).

Una volta beneïda, la Senyera se dirigia al carrer de Sant Vicent, passant per davant de l'església de Sant Martí, i continuava pel carrer dels Campaners (lo que hui és el lateral dret de la plaça de la Reina, en aquella época inexistent, mirant des de l'eixida del carrer de Sant Vicent) fins a la plaça del Campanar (és dir, el Micalet). La Senyera tornava a entrar en la Catedral, esta volta per la Porta “del Campanar”, hui més coneguda com la dels Ferros, i se celebrava un sermó en llengua valenciana (Valda usa esta denominació en total normalitat, com ha passat sempre, des de que el nostre idioma té nom, fins a l'etapa de la transició en els anys 70 del segle XX).

Finalment, la Senyera tornava a eixir a la plaça de la Sèu (hui oficialment de la Mare de Déu) i s'hissava atra volta per a guardar-a en la Casa de la Ciutat, ubicada, com s'ha dit, en els actuals jardins anexes al Palau de la Generalitat.

Recorregut de la processó de la Senyera en el segle XVII, segons Joan Batiste de Valda

En resum: que, més de tres segles després, resulta admirable cóm, a pesar dels canvis obligats per la simple desaparició d'edificis històrics, pels canvis polítics, per guerres i conflictes, per décades de prohibició, el ritual de la Senyera cobra plena vigència, any rere any, causant el respecte, l'emoció i l'estima de l'immensa majoria del poble valencià, hui com en 1667, per la Real Senyera del Rat Penat. El símbol de la llibertat d'un poble secular.