23 oct. 2009

Les formes dels pronoms dèbils en valencià (I)


Fa temps que volia comentar ací una qüestió no suficientment resolta (crec) per la doctrina llingüística de la RACV (i manco encara, per la de l’AVL): cóm usar les distintes formes dels pronoms dèbils en valencià d’una forma respectuosa en l’actual llengua parlada, i que simultàneament no es separe massa dels usos de la llengua clàssica (ni siga un desgavell en que cada u faça lo que li done la gana).


Com recordareu els més jóvens de la vostra etapa escolar, els pronoms dèbils són una classe de pronoms àtons (inaccentuats) que sempre acompanyen a un verp, al qual s’anteposen o es posposen. Estos pronoms (que en la normativa normalitzada oficial solen rebre el nom de “febles”) tenen una multitut de formes en funció de la persona, número, funció i posició en la frase (lo que els convertix en la pregunta preferida dels professors…).


En el valencià actual, els pronoms dèbils són

- per a la primera persona, me (singular) i nos (plural), tant per a complement directe com indirecte (en un particular us popular alternatiu de se en verps reflexius, en el plural, que tractarem més profundament)

- per a la segona persona, te (singular) i vos (plural), en les mateixes observacions fetes per a la primera persona.

- per a la tercera persona, lo / los i la / les per a masculí i femení respectivament, en complement directe; li i los en complement indirecte, tant per al masculí com per al femení; i se en verps reflexius.

- el pronom neutre, ho

- els pronoms adverbials, ne i hi (arcaic est últim, conservat en certes expressions i frases fetes)


El problema és que estes formes (que solen nomenar-se “plenes”), tenen unes formes “secundàries”: tant en l’ortografia RACV com en l’AVL/IEC. Aixina, tenim, per eixemple, per al cas de la primera persona del singular, la forma em (“reforçada”), i unes formes apostrofades ‘m i m’.


Per a abreujar la qüestió, s’ha de dir que això no ha segut sempre aixina. La representació de les “sinalefes” o “elisions” dels pronoms dèbils en funció de si les paraules contigües comencen o acaben per vocal, solien representar-se en la llengua clàssica de forma prou diferent, i en tot cas, sense signes de puntuació que els separaren; i aixina, s’escrivia “me scriu”, “se acusen”, “yot dic”, “aneuvosne”, “quem doneu”, “besali”, “tocam” i semblants. L’adopció d’estos signes ha segut una decisió prou posterior (influïda a ben segur per l’ortografia d’atres llengües germanes, singularment del francés), que per un costat facilita la llectura i l’identificació dels pronoms, pero per atra obliga a establir una norma unificada per la representació escrita d’un fet oral que no sol seguir unes normes estrictes (i que varia segons els llocs).


En el cas de les formes “reforçades” em, et, es, en, que és la qüestió que vullc comentar hui, la llengua “normalitzada” derivada de la normativa catalana de Pompeu Fabra establix el seu us obligatori exclusiu davant de verp, sempre que este no comence per vocal. Aixina, segons esta normativa s’hauria de dir sempre “em mira”, “et parla”, “es mengen”, "ens diuen", "us porten", etc (se toleren excepcions només si són escrits poètics), i aixina s’ensenya en les nostres escoles als chiquets, i es prescriu en els (pocs) programes en valencià de Canal 9; donant inclús l’impressió (falsa) de que les formes plenes me, te, se, ne, nos, vos són castellanismes.


La realitat és que esta norma resulta prou forçada i no coincidix ni en l’us majoritari de la llengua parlada actual ni en el de la llengua clàssica. S’ha de dir que, mentres que la RACV accepta com a correctes les dos formes (tant “me mira” com “em mira”), sense aprofundir massa en la qüestió, l’AVL diu, respecte a l’us de les formes plenes davant del verp, i com a novetat respecte a la doctrina de l’Institut d’Estudis Catalans (de la qual depén), que “es tracta de formes acceptables, pero en els registres formals són preferibles les formes reforçades”. Ni una ni atra opció tenen de moment accés als registres educatius i mijos de comunicació oficials.


Trobar a hores d’ara una norma unitària en el valencià parlat ad este respecte és faena difícil, i no he vist que s’haja estudiat massa la qüestió, pero en llínees generals se pot dir que:


1) L’ús de les formes reforçades em, et, es, en (en algunes variants en la pronunciació) davant del verp, pareix que predomina en el dialecte central-meridional del valencià (entre el Xúquer i, aproximadament, la famosa llínea Biar-Busot): em porta, et diuen, es troba, en tinc; mentres que al nort del riu Xúquer i també al sur de la llínea Biar-Busot (per tant, incloent els parlars tradicionals de les ciutats de Castelló de la Plana, Valéncia, Alacant i Elig, i ciutats mijanes com Vinaròs, Benicarló, Burriana, Vilareal, Sagunt, Llíria, Torrent, Alzira, Novelda o Crevillent) predominen les formes plenes me, te, se, ne: me porta, te diuen, se troba, ne tinc; encara que en una certa presència tant en una com en atra zona de les formes contràries (vos convide a que indiqueu en els comentaris el vostre lloc de procedència i l’us que soleu fer d’estes formes)

2) En lo que respecta a la tercera persona, la majoria del valencià usa, per contra, només les formes reforçades el, els de complement directe (el portem, els tinc) i els (plural) de complement indirecte (els porte una cosa) (en est últim cas, s’ou per tot el territori una variant “lis” prou moderna, derivada del singular “li”, i que tots els models llingüístics donen com a no correcta). Sols en el valencià del Maestrat i els Ports se mantenen les formes clàssiques plenes lo, los (lo portem, los tinc, los porte una cosa), paralelament al manteniment de l’artícul clàssic lo, los (lo pare, los amics); encara que en regressió a causa del model llingüistic oficial.

3) Li, la, les són invariables sempre (no tenen forma “reforçada”), i únicament la canvia a l’ davant de verp començat per vocal.

4) Si hi ha una combinació de dos pronoms davant del verp, les primeres formes són plenes sempre: se n’ha anat, te la donaré (mai “es n’ha anat”, “et la donaré”, com fan a voltes alguns coentets, ultracorregint-se i interpretant de forma errònea la norma oficial)

5) Els pronoms del plural són invariables en valencià actual, en les seues formes plenes: nos i vos (ens i us són formes totalment estranyes a la llengua parlada des de fa segles). El pronom nos sol rebre modernament la pronunciació mos, en un fenòmen que s’ha extés a tot el valencià en l’últim segle i mig, i que afecta també al pronom fort nosatros, que tendix a ser pronunciar mosatros (sobre la substitució de nos/vos per se en verps reflexius, com s’ha dit, parlarem pròximament)

6) El pronom ho no varia ortogràficament, pero presenta certes regles de pronunciació (que tant la RACV com la AVL donen com a oficials). Davant del verp, se pronuncia /eu/ com a norma general (ho mira es pronuncia /eu míra/); i /u/ si el verp comença per vocal o be la paraula que el precedix acaba en vocal: ya ho saps se pronuncia /ya u saps/, i ho acabaràs, /u acabaràs/ (de pas, direm que darrere del verp, se pronuncia /o/ si acaba en consonant: portar-ho fa /portáro/, i /u/ si acaba en vocal: vore-ho fa /vóreu/)


Si recorreguem a la llengua antiga, trobem que la clau està en la paraula que antecedix el conjunt pronom + verp, que no intervé en les normes actualment vigents. Si esta paraula acabava per vocal, el pronom solia elidir-se: yom dic, not pareix, bens semblava, queus va dir, nols agrada (que ara escrivim: yo em dic, no et pareix, no els agrada). Pero si acabava en consonant (o semiconsonant), o al principi de frase, s’usava la forma plena: de l’hort nos n’anàrem, d’esta mort vos ha plagut plorar, vós me teniu en alta estima, Deu te vulla tenir en la sua protectió, tot son menjar en dolor se nodreix, lo rei se vestí, etc.


Esta norma ya la varen descriure diversos estudiosos de la llengua (des de Carles Ros a Lluís Fullana o, més recentment, Francesc Ferrer Pastor en la seua desconeguda Gramàtica Valenciana de 1994), i en realitat és la mateixa norma que encara està vigent darrere del verp (dona’m, pero cantar-me, en valencià antic i actual, o escriurens i escriureus en valencià antic, actualment escriure-nos i escriure-vos).


Esta regla actuava també en l’artícul masculí lo, los (que es conserva encara en el valencià del Maestrat). Aixina, se dia lo vent, los hòmens al principi de frase (com encara es fa en el Maestrat) i darrere de consonant: Tirant lo Blanch, lo loch on lo mercat és feyt, per lo poder nostre; pero el, els darrere de vocal (escrit a voltes de forma aglutinada): quels hòmens vagen; si els bens dalgú; sil comprador rep del venedor, y els diners són donats; lo cens ol tribut ol lloguer…


(l’artícul clàssic lo, los se conservava fins fa poc en el valencià castiç de la major part del territori, i encara es sent esporàdicament, segons zones i especialment en els parlants més majors, darrere de les preposicions en i per i l’adverbi tot: quedar-se en lo carrer, viure en lo camp. per lo matí, tallar per lo mig, dins lo llit, anar en los amics, tot lo món, tot lo matí, tots los dies, etc. Resulta com a mínim curiós que alguns vullguen resucitar l’antigalla de l’aquest, que desaparegué fa segles del valencià parlat, mentres se deixa morir sense més l’us de l'artícul lo, los, present en tots els nostres clàssics i encara viu fins fa poc en tot el valencià)


Per tant: la regla que m’he autoimpost, dins del respecte a la normativa de la RACV, en lo tocant a les formes plenes i reduïdes davant de verp, que servix com a proposta d’un us formal de l’idioma, és la següent:


  1. Les formes nos, vos són plenes sempre en qualsevol posició, d’acort en el valencià modern: Nos diuen que callem. Eixa chica nos està mirant. Vos portaré un regalet. Crec que nos podríem fer unes cervesetes. Pareix que vos pagaran pronte. Nos agrada molt fer senderisme. Ell vos convidarà. La variant mos hauria d’usar-se en normalitat quan se vullga reflectir la llengua parlada (en diàlecs, per eixemple, en séries de televisió o obres de teatre), pero per respecte a la tradició i d’acort en les prescripcions de la RACV crec que com a norma s’ha de continuar escrivint nos (que no és, com havem vist, cap castellanisme) en escrits més formals. No cal dir que les formes ens i us són totalment arcaiques i estranyes al valencià actual, i s’ha de recordar que només s’usaven darrere de vocal, per lo que no pareix raonable resucitar-les, i manco encara en atres posicions (darrere de consonant) en les que mai se gastaren en valencià de forma oral ni escrita fins a l’aparició de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
  2. Per als pronoms me, te, se, ne:
    1. a principi de frase, usar les formes plenes, d’acort en l’us dels clàssics i l’actualment majoritari: Me pareix que no tens raó. Se sent una discusió. Te trobes be? Ne tinc quatre. En comarques a on l’us oral actual siga el contrari, pot admetre’s també, tenint en conte que l’us més extés en valencià, i també en la llengua antiga, és el de les formes plenes, i és el que hauria d’usar-se de forma general.
    2. A mitat de frase, si el verp escomença per vocal, la forma a usar per als pronoms me, te, se, ne és l’apostrofada, tal com convida la llengua parlada i establix la normativa vigent: m’agrada, t’esforces, l’escric, s’aguaiten, n’ha comprat dos.
    3. A mitat de frase, si el verp escomença per consonant i la paraula anterior acaba en vocal, usar les formes reforçades em, et, es, en: No sé si em coneix. Quí et porta? Aquella en té més. Eixe et convé. No es sent res. Com en el cas anterior, en comarques a on l’us habitual siga el contrari, pot acceptar-se l’us de les formes plenes en escrits més populars.
    4. A mitat de frase, si el verp escomença per consonant i la paraula anterior acaba també en consonant, usar les formes plenes me, te, se, ne: Mai se sabrà. Cóm te diuen? Vicent me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més (recordar que paraules en diftonc, com mai o nau, acaben en lo que els gramàtics solen dir “semiconsonant”)
  3. Per als pronoms lo, los davant de verp, l’us normal en tot el valencià, excepte en el Maestrat, és, en canvi, el de les formes reforçades el, els en qualsevol cas: (els done pa, el tinc a punt) des de fa molt de temps. No pareix raonable que en la llengua oficial se seguixca un atre criteri, excepte en publicacions comarcals del Maestrat i texts que vullguen reflectir la llengua coloquial de la zona.


Continuarem en el tema. De moment, si s’haveu aplegat a llegir tot lo rollo (com diu un amic meu de Llaurí) m’agradaria que em donàreu la vostra opinió ;-)



18 oct. 2009

Salvem...


Mostra de cultura popular.

Cada u vol salvar lo que li agrada, clar... i el "Bota" té clares les seues preferències...

(sabeu a qué es referix l'autor, no? hehehe. Els de la Ribera Alta segur que cauen)

Esta semana no done per a més, ho senc... espere que la pròxima done més de si.



6 oct. 2009

Miquel Grau, trenta anys després


6 d'octubre de 1977.

En vespres de la que seria la major i més unitària manifestació dels valencians fins a l'actualitat (la que el 9 d'octubre de 1977 uniria a centenars de milers de valencians en els carrers del Cap i Casal, reivindicant la recuperació de l'autonomia per al nostre poble), Miquel Grau, un jove alacantí de 20 anys, apegava cartells propagandístics de la celebració del 9 d'octubre en la frontera d'un edifici de la plaça de Los Luceros d'Alacant.

En eixe moment, una rajola reballada intencionadament des d'una finestra de l'edifici impactà en el seu cap, lo que li provocaria gravíssimes lesions.

El dia 9 d'octubre, totes les forces democràtiques d'Alacant, encapçalades pel PSOE i UCD, firmaven un manifest condenant enèrgicament l'atentat. Una ràpida operació policial facilitava també la detenció de l'autor de l'agressió, que posteriorment fon condenat a presó. Pero res de tot això impediria la fatal mort de Miquel Grau, el dia 16 d'octubre, a causa de les greus ferides provocades pel colp d'aquella malaïda rajola.

Miquel Grau fon despedit en un multitudinari soterrar, que recorregué els carrers d'Alacant. La seua trista i absurda mort el convertiria en un símbol de la lluita per la democràcia, la llibertat i l'autonomia del nostre poble.

La nostra ciutat de Valéncia li dedicà un carrer en el seu honor, en el barri de Beniferri; pero per desgràcia el seu recort, 30 anys després, s'ha esvaït quasi per complet. També eixe carrer, i ara sabreu per qué...

El nom de Miquel Grau se donà a un carrer en proyecte, en una zona d'horta prop del Camí Nou de Paterna, en la que pronte es construïren quatre finques aïllades; pero 25 anys després, quan s'urbanisà el nou barri de l'avinguda de les Corts Valencianes, se féu coincidir la traça de l'existent carrer de Miquel Grau en una de les noves avingudes, que rebé el nom de "carrer del Camp del Túria": la que passa just per davant del Palau de Congressos.


En este fet, com podem vore en l'image (feu clic per a ampliar-la), les dos finques que originàriament confrontaven en el "carrer de Miquel Grau", ara ho fan en el "carrer del Camp del Túria".


El nom del carrer de Miquel Grau encara apareix en el nomenclàtor oficial (ya no, en els buscadors més habituals d'Internet), i també, en una placa vella encara existent en la frontera d'u dels edificis. Pero tot pareix indicar que desapareixerà més tart o més pronte, absorbit pel nou carrer del Camp del Túria, sense que aparentment a ningú li haja cridat l'atenció.

Estaria be, aprofitant que es complixen trenta anys de la seua mort, solicitar al nostre Ajuntament que (reforçant la decisió que prengué fa tres décades) assegurara oficialment el nom de "carrer de Miquel Grau" a tot el tram de carrer comprés entre Mestre Rodrigo i Corts Valencianes. Perque les úniques dos finques habitades que hi ha de moment en eixe tram, són precisament les dos que originàriament perteneixien a dit carrer; i el nom de "Camp del Túria" pot mantindre's en el tram comprés entre Corts Valencianes i Doctor Nicasio Benlloch (per a que no s'enfade ningú...).

O, com a segona opció, que se li dedicara un atre carrer en una de les zones d'expansió de la ciutat... (algú s'apunta? Quant més firmes siguen, més força farem)

En fi. Des de la notable diferència política que em separa de Miquel Grau (simpatisant comuniste, com els amics que l'acompanyaven en l'apegada de cartells), i des de la proximitat profunda en un alacantí ple d'ilusions, d'inquietuts democràtiques i valencianistes, un jove que mai trià ni mereixqué ser un màrtir, vullc recordar-lo ací, 30 anys després.

Perque mai, mai, en nom d'una idea política, d'una nació, d'una raça, d'una llengua, d'una religió, se podrà justificar la mort d'un ser humà. Perque no podem tolerar que la violència, siga de la classe que siga, acalle la força de la paraula i la raó: en 1977 i en 2009. La que nos fa ser, precisament, això: humans.


4 oct. 2009

Els carrers de Valéncia i els reis de Valéncia (II)


Acabàvem el post anterior parlant dels carrers dedicats a Pere el Gran i Pere el Cerimoniós en la ciutat de Valéncia, i d'una curiositat al respecte, que volia contar.

Mireu les dos plaques:


I ara contesteu. Un Pere era besnet de l'atre Pere; pero quín?

La llògica diria que el tercer hauria de ser el besnet del segon, no? Pero els més perspicaços ya sabreu que és just al revés. El Cerimoniós fon el besnet del Gran!

La raó és senzilla: per a rotular el carrer de Pere II el Cerimoniós sí s'ha respectat la numeració valenciana dels reis, pero per a rotular el de "Pedro III el Grande" (un carrer de l'eixample russafeny) se va seguir la numeració aragonesa, ya que Pere el Gran fon Pere III d'Aragó, pero I de Valéncia (i II de Barcelona)...

Retrat de Pere I el Gran, en el Saló de Reis del Palau de la Generalitat del Regne

L'existència oficial i la pervivència a través del temps d'eixa numeració pròpia dels monarques valencians (perque hi hagueren Peres o Alfonsos aragonesos que mai foren reis de Valéncia, senzillament, perque quan regnaren, Valéncia era encara un regne musulmà, i no un regne unit a la Corona d'Aragó) és un fet històric i sociològic tremendament significatiu, que demostra fins a on aplegava la consciència protonacional dels valencians de l'época foral.

Un fet que seria impensable, per eixemple, en els ficticis “regnes” nominals de Sevilla o Múrcia en la corona de Castella, pero que era perfectament normal en el Regne de Valéncia. Un regne, este sí, dels de veres, i no un mer apèndix aragonés o català com alguns pretendrien; un regne en el que els reis no eren reis de Valéncia si abans no juraven els Furs del Regne...

Per tant, resulta com a mínim curiós (i significatiu) l'escàs ressò que se li ha donat a este fet històric per part del valencianisme oficialiste. Per eixemple, yo ho vaig descobrir quasi per casualitat, al llegir l’excelent llibre “Valéncia. Història d'una nacionalitat” de Carles Recio, que porta al final un anex en el llistat complet dels reis de Valéncia...

(recorde, per cert, que algun taliban aficionat a les cartes al director va qualificar de "provocadora" eixa llista de reis de Valéncia del llibre de Recio, insinuant que no era més que un invent del propi escritor. Açò era quan Recio encara tenia la seua secció fixa en el diari Levante: “Episodios valencianistas”... Un escrit més, en el marc de la campanya anti-Recio que s'organisà per a suprimir del diari la secció que contenia aquelles interessants i subversives resenyes sobre el valencianisme d’atres époques, que Recio contava en un estil molt amé i respectuós. La campanya, finalment, donaria els seus fruits...)

Pero la numeració valenciana dels reis de Valéncia no és precisament un invent d'un “inculte blavero”. La realitat és que en els documents històrics de l'época foral se pot trobar en us i perfectament vigent; i és sintomàtic que en els històrics retrats del Saló de Reis del Palau de la Generalitat, els numerals que es seguixen en tots els reis (els forals i els posteriors al Decret de Nova Planta) són els numerals valencians: des de Jaume I fins a Alfons V de Valéncia (XIII de Castella).

Peu del quadro de Pere I el Gran en el Saló de Reis, insertat més amunt. Diu, en llatí: PERE, PRIMER DE VALÉNCIA I TERCER D'ARAGÓ, DIT EL GRAN. MORT EL 3 DE GINER DE 1285, ALS 46 ANYS.

Després dels Decretos de Nueva Planta i segles d'oblit, va ser el Marqués de Cruïlles, en la seua obra “Valencia antigua y moderna” (1876) qui rescatà la llista de reis de Valéncia, en la seua numeració pertinent. Ací està:

A la llista faltarien per afegir els posteriors: Isabel II, Amadeu I, Alfons IV (XII de Castella), Alfons V (XIII de Castella) i Joan Carles I.

Com podem comprovar, quan Felip de Borbó, actual príncep d'Astúries (per Castella), Girona (per Aragó) i Viana (per Navarra) siga proclamat rei, serà Felip VI de Castella, pero V de Valéncia i Aragó. Perque Felipe I el Hermoso de Castella (marit de Juana la Loca) va ser només rei de Castella (succeïnt a Isabel la Catòlica, després de la seua mort en 1504), mai d'Aragó; ya que Ferrando el Catòlic, una volta viudo d'Isabel de Castella, tornà a casar en Germana de Foix; deixant de ser, de fet, rei de Castella.

És més; si Joan, el fill que tingueren Ferrando i Germana, naixcut en 1509, haguera sobrevixcut, hauria heretat la monarquia aragonesa, i Castella i Aragó s'haurien tornat a separar sense més, en lo que –salvant que es tracta d’una simple ucronia– en l’actualitat els del yugo y las flechas i la unidad de destino en lo universal tindrien moltes dificultats per a justificar les seues lleis sagrades... l'història és aixina de caprichosa...

En fi. Reconec que demostre ser molt friqui, pero farà cosa d'un any vaig presentar en el registre d'entrada de l'Ajuntament un escrit dirigit a l'Àrea de Cultura (responsable dels noms dels carrers) solicitant que el nom de “la calle Pedro III el Grande” havia de traduir-se al valencià, en bona llògica i sent coherents en la nostra història, per “carrer de Pere I el Gran”...

Sé, per pròpia experiència, que tots els escrits que es presenten al nostre ajuntament se lligen, s'analisen adequadament i es contesten. Com a mínim, els de les àrees en les que solc treballar més a sovint (atra cosa és el temps que tarden en resoldre, i que la contestació siga positiva als interessos del solicitant...).

Pero en este cas, encara estic esperant que em contesten... no sé si perque encara estan investigant (encara que era fàcil: simplement s'havia de consultar la Wikipedia, o la Gran Enciclopedia de la Comunitat Valenciana), o si, per contra, és degut a les acendrades propietats del paper per a torcar les substàncies més insospitades...

Els carrers de Valéncia i els reis de Valéncia (I)


Són coneguts els particulars criteris que l'Ajuntament de Valéncia seguix algunes voltes a l’hora de posar el nom dels carrers d'esta sofrida ciutat.

Sense profundisar massa en el tema, tenim, per eixemple, dos carrers diferents dedicats a la mateixa persona (Bernat Fenollar i Mossén Fenollar) o al mateix deport (Joc de Pilota i Pilota Valenciana); o la sorpresa que provoquen els criteris tan diversos pels quals se dediquen dos carreronets de mala mort a persones tan notables com el Rei En Jaume i Joanot Martorell, mentres avingudes de tres carrils per sentit i mijana central se dediquen a una Serradora o a un poblet de 1.000 habitants com Alfauir... (segur que Alfauir se ho mereix, pero no em negareu que no hi hauria candidats de major postín per a eixe magnífic boulevard...)

Són coses que passen, en una ciutat gran que té quatremil carrers, i en unes autoritats i uns funcionaris que van canviant en el pas del temps, sense recordar massa qué feren els seus predecessors (mes que foren del mateix partit polític). I que realment tenen mala solució: plantejar un canvi en el nom d'un carrer ya batejat pot provocar notables problemes logístics a les persones que habiten o tenen el seu negoci en ell, i per tant, tals decisions, quan realment se plantegen sériament, resulten prou impopulars; s’ha de reconéixer.

Pero també s'han fet coses positives: per eixemple, en 1992 (governant la coalició PP-UV) el ple municipal aprovà una resolució per la qual s'establia oficialment la traducció al valencià dels noms de tots els carrers del terme municipal. A pesar d’això, lo cert és que només molt recentment l'Ajuntament s'ha decidit a mampendre la substitució sistemàtica de les velles plaques en castellà per unes atres noves en la denominació en valencià, en compliment de la resolució aprovada quinze anys abans.

Esta substitució porta a hores d'ara un bon ritme (puc donar fe, i alguns que em coneixen saben per qué), i ha contribuït, per eixemple, a recuperar els noms històrics de molts carrers del centre històric de Valéncia, castellanisats en el segle XIX pero que originàriament tenien un nom valencià, com se pot verificar en guies i documents antics: són, per eixemple, els carrers dels Assaonadors (oficialment, Zurradores), Abaixadors (Tundidores), Adoberies (Tenerías), Murtereta (Mirto), Dalt (Alta), Baix (Baja), Manyans (Cerrajeros), Hostal de Morella (Mesón de Morella), Hedra (Hiedra), Barcella (Barchilla), i uns quants més.

(no, per desgràcia, els carrers de la Llonja, del Rellonge Vell o de la Peixcateria; en estos casos s'ha donat preferència a l'ortografia “normalitzada”: Llotja, Rellotge Vell i Pescateria, per molt que en tots els documents antics apareguen escrits tal i com yo els he escrit, i per molt que l'AVL admeta com a correctes dites grafies, que ademés reflectixen la pronunciació normal del valencià parlat des de fa segles).

Pero esta traducció comença a plantejar també un problema logístic inesperat: els noms en valencià apareixen en les noves plaques, pero no, encara, en els GPS, en pàgines web de situació geogràfica, en el buscador de la guia de carrers del propi ajuntament, en guies telefòniques, o en les llistes oficials de les oficines de correus, que mantenen exclusivament les denominacions oficials castellanes. Cosa que llògicament ya ha provocat problemes (per eixemple, a l'hora de repartir la correspondència, o de facilitar l'orientació ad algun foraster despistat) quan el nom valencià, que apareix escrit en les plaques, canvia notablement respecte a l’oficial castellà de la base de dades o el callejero. Pensem per eixemple en el carrer de la Fusta (Maderas), el de l'Àlber (Álamo) o el carrer dels Boters (Toneleros)...

Un problema de resolució fàcil i simple, si l'ajuntament suministrara el seu llistat oficial de denominacions en valencià (que existix) a totes les empreses responsables de mantindre eixes bases de dades. Pero se coneix que a voltes les coses aparentment fàcils són les més difícils de fer...

Bo. Se solucionarà, no ho dubte. El cas és que, enllaçant en el tema i per simple curiositat, m'he dedicat a comprovar, per eixemple, quins reis de Valéncia tenen dedicat un carrer en la ciutat de Valéncia (ya voreu per qué).

Dels moderns, poquets: després de Ferrando el Catòlic (que conta en una “Gran Via”), els únics posteriors que tenen carrer (i ademés, dels bons), significativament, són Amadeu de Saboya i l'Archiduc Carles. Ni els Felipes, ni els Alfonsos, ni els Fernandos tenen lloc en la nostra ciutat. Per a que vejau que els batejadors de carrers no han segut tan antivalencians com alguns pretenen...

I dels anteriors, la majoria, els més importants, tenen el seu carrer: Jaume I (un carreró...), Jaume II (un carreró encara més menut...), Alfons el Benigne (una plaça ajardinada), Alfons el Magnànim (la plaça del Parterre), i Martí l'Humà (un carrer prou potable). El moro Zeit (Zayd abu Zayd), que va entregar tots els seus drets sobre el regne moro de Valéncia a Jaume I (i que acabaria convertint-se al cristianisme, prenint el nom de Vicent Bellvís), es l'únic governant musulmà valencià que té un carrer dedicat. El Cid també té una senyora avinguda (inversament proporcional a les coses que deixà en peu mentres governà esta santa terra).

Per últim, estan els bons carrers dedicats a Pere el Gran i Pere el Cerimoniós. Pero els he deixat per al final, per a deixar constar una chicoteta curiositat. La que conte en el següent post...