2 may. 2009

Sobre el Penó de la Conquesta


Després d'unes quantes semanes sense tocar el tema estrela de la Senyera, vaig a reprendre'l parlant del Penó de la Conquesta.

Com és sabut, el conegut com a Penó de la Conquesta és una bandera de llenç que es conserva en una vitrina en l'Archiu Històric Municipal de Valéncia.

Penó de la Conquesta (Ajuntament de Valéncia)

La bandera està formada per tres bandes de tela blanca (engroguida en el pas del temps), cosides en vertical. Les dos costures són perfectament perceptibles si es contempla la bandera des de prop.

La tela central coincidix en les dos franges roges i la blanca-groga del centre, i en la seua part inferior es prolonga respecte de les teles dels costats uns quants centímetres en recte. Les dos teles laterals, que abarquen el restant de barres, estan retallades irregularment i esgarrades en la seua part baixa, conformant en conjunt un extrem inferior aproximadament bocellat.

Les quatre barres roges estan simplement pintades sobre la tela de llenç, per a donar-li un aspecte de senyal real d'Aragó. Presenta també en la seua part alta una inscripció en castellà ("Año 1238") a la que s'atribuïx un orige modern.

El Marqués de Cruïlles, en la seua
Guía urbana de Valencia antigua y moderna (1876) dona unes mides del Penó de 2,27 cm d'ample i 2,40 cm de llargària, lo que la fa un poc més curta i un poc més ampla que la Real Senyera, que es conserva en una atra vitrina, just davant del Penó.

Real Senyera (Ajuntament de Valéncia)

La
tradició diu que el Penó de la Conquesta és la mateixa bandera que els musulmans valencians hissaren en la Torre d'Ali Bufat en 1238, per a simbolisar la rendició de la ciutat de Valéncia a Jaume I. En efecte, el propi monarca, en el seu Libre dels Feyts, relata este fet de la següent manera:
E quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al Rey [Zahén, rei de Valéncia] e a rais Abhalmalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Valéntia, e que nengun mal no·ls faessen, que metessen nostra senyera en aquella torre que ara és del Temple; e ells dixeren que·ls playa. E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quant vim nostra senyera sus en la torre descavalcam e dreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls besant la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta.


No cal dir que esta costum era comuna i natural, quan de conquistar ciutats se tractava, i es tornà a repetir, per eixemple, en la conquesta de la ciutat de Múrcia pel mateix Jaume I:
E, quant vench al quart dia, aguisam •L• cavallers, ab lurs cavals armats e ab •CXX• balesters de Tortosa; e nós esperam-los costa l’aygua de Segura, prop l’alcàcer, esperan quant vendrian e quant metrien nostra senyera sus, e tenrien les torres los nostres. E tardaven molt los nostres de pujar sus, e nós pregàvem sancta Maria de ço que nós desijàvem, que ella fos aquí ahorada e creüda, que u acabàssem, e que ella que•n pregàs lo seu car Fiyl. E havíem gran dupte que no•ls presessen, pus que tant tardaven. E, quan nós haguem estat •I• gran peça, nós vim la nostra senyera lassús en l’alcàcer e les torres guarnides ben e gent d’òmens e de balesters nostres. E davalam en terra de nostre caval, e grahim a nostre Senyor Déu la mercé que ell nos havia feyta, e ficam los jonols, ploram e besam la terra. E tornam-nos-en a nostra albergada.

Este Penó ha segut objecte de valoracions certament desiguals a lo llarc de la seua història. Com és sabut, en l'actualitat, és objecte de veneració patriòtica i quasi sagrada per cert sector valencià de tendència catalanista. Sector que simultàneament sol negar qualsevol llegitimitat històrica i simbòlica a la Real Senyera coronada, bandera oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana des de 1982.

La
sacralisació del Penó arriba, en estos rogles d'opinió, fins al punt de representar-lo gràficament de forma exacta, en els seus retalls irregulars de la seua part inferior (pero sense l'inscripció en castellà de la part superior...).

Alguns investigadors pertanyents a esta corrent d'opinió (Pere Maria Orts, Pau Viciano) afirmen també insistentment (prou erròneament, al meu parer, i ya direm per qué) que l'actual Real Senyera, que acaba en forma bipartida, tenia també originàriament forma bocellada com el Penó... en el provable objectiu de donar-li al Penó de la Conquesta una miqueta més de llegitimitat històrica (i de llevar-li-la de pas a la Senyera, clar).

L'història del Penó, efectivament, és bonica, pero té un problema important:
no hi ha ninguna constància escrita que parle de l'existència del Penó de la Conquesta, abans del segle XVI. És dir, trescents anys després de la seua teòrica confecció.

Esta primera alusió la fa, de forma certament novelesca, Pere Antoni Beuter en el seu
Libro segundo de la crónica de España, publicat en 1551:
Hazia un ventezico, que descogia la bandera haziendola jugar en el ayre, de suerte que las barras de Aragón se devisaron clarissimamente de la tienda que estava más lexos en el Real, por lo qual se hizo una gran señal y sentimiento de alegria y plazer. Esta bandera estuvo alli donde se puso muchos dias que no se quito. Y despues haviendo el Rey edificado la Yglesia do el cuerpo de S. Vicente martyr estuviera escondido y sepultado que estava fuera de los muros de la ciudad, la mandó colgar en la boveda de encima el altar mayor do estuvo casi trescientos años.
El problema és que res se diu en el Libre dels Feyts, ni en cap atre lloc, abans de la descripció de Beuter en el segle XVI, sobre eixa suposta orde del Rei En Jaume de fer-lo penjar de la bòveda de Sant Vicent de la Roqueta.

Tampoc és menester dir que en ninguna de les processons del 9 d'octubre que venien celebrant-se des de 1338, ni en les festes dels successius Centenaris de la conquesta, ni en ningun acte civil o religiós de la ciutat, se menciona l'existència del Penó de la Conquesta, ni la seua presència en l'església de Sant Vicent de la Roqueta. L'únic objecte de veneració en totes elles, en totes les époques, que es trau sense inclinar-se des de la finestra de la Casa de la Ciutat, i és escoltat per totes les institucions de la Ciutat i Regne, tal com fem hui, és, casualment, la famosa Real Senyera del Rat Penat...

S'ha de dir que, per estes i atres qüestions, Beuter s'ha guanyat una reputació d'historiador
fantasiós. Fon ell, precisament, el primer en parlar del supost orige de les quatre barres en els famosos dits banyats en sanc del comte barceloní Guifré el Pilós (més conegut en castellà com a Wifredo el Velloso) allà pel segle IX. Est orige llegendari féu furor entre certs historiadors catalans (i no pocs valencians), i encara en el present trobarem fàcilment gent que crega esta llegenda com a paraula revelada.

No cal dir que no hi ha ninguna font històrica que l'acredite, pero la llegenda, i el debat subsegüent sobre si l'orige inicial de
les barres és català o aragonés, ha fet omplir també de forma apassionada moltes pàgines. Sense anar més llunt, la pàgina oficial de les Corts Aragoneses, en l'apartat de Símbols d'Aragó, tracta el tema de forma molt clara i contundent.

(no busqueu en la pàgina web de la Generalitat Valenciana algun apartat paregut que descriga mínimament els símbols de la Comunitat Valenciana i la seua història, perque no n'hi ha cap. No hi ha de qué sorprendre's. És lo que té el sentimentalisme buit de contingut d'alguns dels nostres polítics: s'acaba en el mateix moment en que finalisa l'acte televisat al que assistixen)

Després de l'alusió de Beuter, no trobem ninguna atra menció del Penó de la Conquesta fins a 1640. Marc Antoni Ortí, en la descripció de les festes del Quart Centenari de la conquesta, se referix al Penó com al que:
...poco después de la conquista dexó [Jaume I] colgado en la boveda de la Iglesia de S. Vicente Martir donde aun hoy permanece, y consta que es el mismo. Porque el Dotor Pedro Antonio Beuter, predicando en la santa Iglesia de Valencia, quando se celebraron las fiestas del Siglo tercero, en el año 1538 hablando en este estandarte, dixo, que entonces avia trescientos años que estava colgado en la boveda de la Iglesia de S. Vicente Martir. Y a los ultimos de Agosto del año 1638, Dionisio Dassio Racional de Valencia le mandó descolgar, y averiguo por su antigüedad y hechura, que era el mismo, de quien el Dotor Beuter avia tratado en su sermon.
És dir, Ortí creu que el Penó es el mismo que el de Jaume I, simplement, perque ho digué Beuter en 1538, i també, perque el Racional averiguó por antigüedad y hechura que era el mismo... Autèntic método científic... Llàstima que el voluntarisme i la credulitat romàntica d'alguns estudiosos en este sentit (Pere Maria Orts, Pau Viciano...) no els tinguen igualment desenrollats quan de la Real Senyera coronada es tracta... per molt que d'esta última bandera es conserven fins les factures de la seua elaboració, com vorem pròximament.

El seu nét Josep Vicent Ortí, en la descripció de les festes del centenari de 1738 (en les que es tragué, com a excepció, la Senyera de l'arca en la que l'havien tancada després de la Guerra de Successió, com a símbol perillós de les llibertats perdudes, les noves autoritats borbòniques), no fa sino repetir les referències del seu yayo, sense afegir res més.

Se dona la circumstància de que en 1738 la processó de Sant Donís ni tan sols aplegà a passar pel Convent de Sant Vicent de la Roqueta (a diferència de les anteriors) a petició del
Cabildo Eclesiástico, preocupat perque "lo dilatado de ella [la processó] fatigaria notablemente a sus assistentes los señores Arzobispo, Capitan General, ambos Cabildos, Nobleza, Cleros, y Comunidades Religiosas..." Sense comentaris...

De les diverses descripcions de les banderes presents en la Casa de la Ciutat en el segle XIX, sabem que el Penó de la Conquesta ya es trobava entre elles. És el Marqués de Cruïlles qui dona l'explicació a este fet, en la seua
Guía de 1876. Després de repetir les asseveracions de Beuter i els dos Ortins, i d'afirmar, com a indiscutible prova de la seua autenticitat, que "jamás se ha contradicho la identidad de este apreciable lienzo" (un atre al que li agradava el método científic), diu que:
Este lienzo estuvo colgado de la bóveda de dicha iglesia á la manera que muchos otros pendones no menos históricos lo están todavía en semejantes sitios. Aun permaneció como mirado con indiferencia algun tiempo despues de la esclaustracion de 1835; y al disponerse el derribo del saliente que dicha iglesia tenia á la parte de la valle, y de que se creyó útil así para la fortificacion como para comodidad del tránsito, fué transportado á las casas Consistoriales, siéndonos notoria esta circunstancia é identidad por informe verbal del mismo empleado que lo recibió.

En 1838 se dispuso una urna de cristales en forma de pirámide donde se conserva haciendo juego con la bandera de la ciudad, á los lados del retrato del rey á quien arrancó lágrimas de agradecimiento á Dios la vista de los brillantes colores de este pendon real.
En paraules d'Antoni Atienza en La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians, en este trasllat, "eixe penó que mai havia representat res per als valencians, fins al punt que cap croniste l'havia descrit de manera adequada, guanyà un relleu importantíssim, equiparant-se en importància a la Real Senyera, junt a la qual fon guardat".

Tant el Penó com la Real Senyera reaparegueren definitivament en les festes del centenari de 1838, i va ser comú a partir de finals del segle XIX representar-los junts en diversos gravats. Éste és el primer gravat (molt conegut) en el que es té constància gràfica exacta de l'aspecte de les dos banderes.

Eixa és l'història del nostre Penó, sense entrar en époques més modernes que requeririen un tractament més ampli...

Ha de dir-se que, davant la falta de testimonis concloents que acrediten l'antiguitat del Penó, sol recórrer-se com a justificació històrica al material rudimentari en que està confeccionat el Penó (llenç o estamenya, sobre el que simplement se pintaren les barres) com a prova de que
podria ser perfectament el mateix que es va fabricar ràpidament, en els primers materials que es trobaren, per a hissar-lo en la Torre del Temple... Com a poder ser, ausades que pot ser...

Igualment, solen enarborar-se les pintures gòtiques del castell d'Alcanyís (pintades, tot s'ha de dir, el segle XIV, un segle després de la conquesta de Valéncia) com a
prova de que el Penó de la Conquesta té el mateix disseny abocellat que les banderes que es veuen en una de les pintures, hissades en una fortalea que teòricament representa la ciutat de Valéncia conquistada per Jaume I...

Pintures del Castell d'Alcanyís (segle XIV)

El primer problema (important, com vorem més avant) és que, com se veu perfectament en l'image, no són una, sino dos, les banderes barrades que onegen sobre la ciutat de Valéncia.


El segon, que les banderes representades en les pintures tenen a soles tres barres (no quatre), i ademés, l'estandart que acompanya a Jaume I només ne té dos (hi ha, com és sabut, una polèmica secundària sobre el número de barres que tenia originàriament la Senyera de Valéncia, en la que no entrarem de moment).

Representació de Jaume I en les pintures del Castell d'Alcanyís

En definitiva, com díem, una història molt bonica, la del Penó. Tan bonica com la de la suposta espasa Tizona del Cid, i tan igualment susceptible de ser usada políticament per segons quí, o de ser contestada en arguments, per creure alguns que no hi ha proves concloents de que tal espasa siga autèntica, o simplement, per motius estrictament polítics contraris als anteriors...

El problema es complica més encara en les relíquies sagrades. Un bon eixemple és el Sant Calze que tenim en la Sèu, que ha de competir, com a mínim, en atres sèt relíquies que es disputen ser la copa original que va usar Jesucrist en l'Últim Sopar...

Este és el cas, precisament, del nostre Penó de la Conquesta, que té un atre competidor en la localitat aragonesa de Daroca...


Bandera conservada en l'Ajuntament de Daroca

Segons la tradició, Daroca, gràcies a la seua meritòria participació en la presa de Valéncia, conserva la bandera en el senyal real que segons la tradició fon colocat en les muralles musulmanes de la ciutat i després fon regalat per Jaume I a la ciutat com a recompensa...

En la bandera, de 107 x 173 cm, hi ha porcions de tela de tafetà de dos banderes, que es varen restaurar junts en el segle XX unint els dos teixits en un, en dos cares. Hi ha, ademés, un làbar constantinià brodat en el centre. La bandera és propietat de l'Ajuntament de Daroca, que les trau en processó en la festa del Corpus...

Ara qué fem?

I no penseu que som els únics que discutim sobre estes coses. Per Internet se poden trobar coses com una crítica sobre l'autenticitat del Pendón de la Conquista de les Illes Canàries per la corona de Castella, conservat en La Laguna (Tenerife) i que es trau en processó el dia de Sant Jaume... O també, opinions sobre el Manifiesto contra el Pendón, firmat per persones de tendència nacionalista i d'esquerres, per ser este Pendón "simbología autoritaria y de exaltación de la conquista" que "ensalza el hecho colonial de la incorporación de Canarias a la Corona de Castilla, bajo una óptica totalmente manipulada de los sucesos históricos sin recargos morales y penas de lesa humanidad dado el tiempo pasado..." Açò no ho havíem pensat, veus?



En fi. No m'estendré més. La conclusió que vullc traure de tota esta exposició és senzilla. Si yo tinguera la mateixa mala llet i prepotència de la que alguns fan gala quan se despachen a gust en la Senyera coronada, yo podria afirmar tranquilament, i damunt dormint be per les nits, que el Penó de la Conquesta és, simplement, un invent del segle XVI.

Efectivament, per la mateixa época o posteriors, per eixemple, aparegueren també l'espasa o els esperons de Jaume I, que tenen tanta (o tan poca) provabilitat com el Penó de ser autèntics. O les famoses Trobes de Mossén Febrer, teòricament redactades en l'época de Pere el Cerimoniós, i que molt provablement són una falsificació (molt interessant, això sí) del segle XVII...

Pero no ho faré. Massa hem patit els valencians els últims anys com per a continuar tirant més llenya al fòc. No val la pena discutir per estes coses si es plantegen més com baralles entre hooligans d'un equip de fútbol, que com a discusió assossegada entre persones civilisades. Sigam generosos (i esperem, en acabant que els demés ho siguen). Repetixc atra volta la mateixa frase: és una història bonica, i simplement per això, mereixeria ser certa.

Acceptarem sense problemes, per tant, que una reproducció del Penó, en tots els seus sagrats retalls irregulars, aparega en processons supostament ambientades en el segle XV (com va passar en la celebrada en Valéncia el passat 9 d'octubre de 2008). Un segle XV en el que, com hem vist, ningú parlava encara de l'existència de cap Penó de la Conquesta, ni molt menys el trea en provessó...

I si en alguns pobles tenen regidors que cada 9 d'octubre no es queden tranquils si no hissen una reproducció del Penó en el seu ajuntament, als sons d'una bonica melodia tradicional (la Muixeranga) que fins als anys setanta del segle passat no era més que un acompanyament a la processó religiosa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí... ho acceptarem, també.
Sempre, clar està, que mantinguen la Real Senyera en el seu lloc en el balcó, i dient ben alt i ben clar que ni el Penó de la Conquesta és la bandera que representa al poble o nació dels valencians, ni eixa melodia algemesinenca és res més que una preciosa cançó tradicional valenciana. Ningú és perfecte, i aixina és la democràcia. Tolerar la diferència, i convéncer en raons al que no pensa com tu.

I si un dia apareix un document en el que per fi s'acredita l'antiguitat del Penó (cosa difícil), nos alegrarem, perque donarà una miqueta de satisfacció i tranquilitat d'esperit ad eixos atribulats i necessàriament infeliços valencians que tanta obsessió tenen en basar la seua identitat personal en els seus suposts antepassats catalans de 20 generacions arrere...

Dit lo qual, i remarcant el meu bon rollo i la meua generositat, quedaré també a l'espera de que algú em diga en quín document de l'época foral (no de cap estudiós d'ara) se diu que el Penó de la Conquesta (una bandera pràcticament desconeguda, amagada en un racó d'una església fins al segle XIX) era la bandera del Regne de Valéncia, com alguns se farten de dir, creent-se carregats de raó.

O d'a ón se deduïx que eixa bandera (en tots els seus retalls irregulars inclosos, naturalment) haja de ser obligatòriament i indiscutiblement la bandera oficial de l'actual Comunitat Valenciana, com alguns pareixen pretendre també.

O a ón m'equivoque si crec plenament justificada la llegitimitat de la Real Senyera coronada com a la bandera històrica per antonomàsia dels valencians, o a ón vaig errat si dic que estic plenament convençut en la seua idoneitat com a la bandera que millor representa les nostres aspiracions i la nostra identitat com a poble.

O algú que m'explique, també, de pas, eixa mania que tenen alguns d'interpretar l'història i la realitat actual dels valencians (i la seua pròpia personalitat) com si no hagueren passat quasi huit segles entre la conquesta de Jaume I i el present...



9 comentarios:

Desficium Tremens dijo...

Els seus escrits són magistrals. De trellat, treballats, documentats, respectuosos, divertits... Una llàstima que no troben més resò.

A la vostra llaor prest,
Desficium

Masclet dijo...

Moltes gràcies, de veritat.

Comentaris com el seu són els que m'animen a continuar en esta "afició".

Respecte al ressò que puguen trobar... com ya digué el meu admirat Nicolau Primitiu, ingenier lletraferit: "Treballar, persistir, esperar".

Que en bona salut sia per totstemps,
Masclet

Quico Ventalló dijo...

Escrius:"Sense anar més llunt, la pàgina oficial de les Corts Aragoneses, en l'apartat de Símbols d'Aragó, tracta el tema de forma molt clara i contundent". No estic gens d'acord amb això de clara i contundent, des de el moment que la web aragonesa prescindeix del 99% de la documentació històrica, que, ves per on, diu a l'inrevés de les tesis d'ells.
http://argumentari.blogspot.com/

Masclet dijo...

El tema el tracta de forma molt clara i contundent. Això no es pot negar. Una atra cosa és que tu o yo pugam o no estar d'acort en les seues conclusions.

Conclusions que, per al cas valencià, considere secundàries, donat que, foren les barres d'orige català, aragonés o aparegueren a l'unir-se els dos territoris, ningú dubta que eren ya el símbol de la casa real d'Aragó quan Jaume I conquistà Valéncia.

Per cert, molt interessant el teu blog. Aniré llegint-lo en deteniment.

A mi em pareix perfecte (per si algú ho dubtava) que els catalans sigau tan durs i tan decidits per a defendre les vostres coses. Només demanaria (no ho dic per tu) que alguns dels teus paisans nos deixaren als valencians un poquet en pau, que ya som prou majorets com per a decidir per nosatros mateixa. I que quan parlem de la nació valenciana, nos prengau tan en sério com vos prenen a vosatros els magistrat del Tribunal Constitucional quan parleu de la nació catalana.

Salut

Anónimo dijo...

Bo Masclet ,soc Billyjoe de HISTORIA I NACIO, he de felicitarte per el teu articul yo soc un aficionat al teu costat, vaig a seguir el teu Blog desde ya. FELICITATS.

Masclet dijo...

Moltes gràcies, Billyjoe. Lo mateix te dic.

Ya t'he afegit a la meua llista de blogs.

AiA dijo...

Regolant, regolant m'he trobat en este blog i che, quina satisfacxio, quin trellat, quina tranquilitat. Moltes gracies.

Xerox dijo...

Soc Valencià ( o crec que ho soc) de la part del sud de la nostra terra, i , que vols que vos diga, no recorde llevat del temps de la oficializacio que la REial Senyera etc.etc.. fos present a les festes dels pobles, de sempre s'ha possat la cutribarrada i punt ( al costat aixó si de la oficial que no faltaba mai , la Espanyola. Aixi que, jo per la meua part tampoc faré una tragedia de res, pero sapigieu que Valencians no sou nomes els dela ribera L'horta tec.. i per tanta aixo de que la reial es l'autentica i unica que representa la nacio dels valencians vos ho podeu estalviar

Masclet dijo...

Hola Xerox. Gràcies pel teu comentari.

Ni m'estalvie ni em deixe d'estalviar res. L'única realitat és:

1) la bandera que dius que algunes persones pengen "des de sempre" (m'agradaria quantificar eixe "des de sempre" d'una manera més científica, i més exacta en el temps), és, des de 1978, la bandera oficial de Catalunya, reprenent l'oficialitat que ya contà en aquelles terres des de 1930.

2) L'argumentació usada per molts ideòlecs per a negar llegitimitat a la Real Senyera com a símbol unívoc de tota la nació dels valencians, és falsa o maneja senyes històriques de forma interessada i poc sana.

3) La provabilitat de que el Penó (un símbol, per demés, reduït a la ciutat de Valéncia, d'a on no ha eixit mai durant tota l'época foral) siga realment el que portava Jaume I, tendix a zero.

Per tant, lo que no podem estalviar-nos és convidar a la reflexió lliure de prejuïns i a valorar si lo que pensàvem que era dogma de fe no ho era tant...

Esta entrada va ser escrita fa uns quants anys. Si vols llegir sobre el tema de la Senyera una visió actual i distinta de l'habitual que segurament t'hauran contat, te recomane este llibre: "Senyera valenciana, símbol de llibertat", d'Òscar Rueda.

Per cert, el llibre va ser presentat fa pocs dies en Elig.

Salut