17 may. 2009

El banc del passeig de la Pechina



En l'Olivereta, el meu barri d'adopció, hi ha un banc de pedra, de bella i antiga factura, pero que no crida massa l'atenció de la gent. Està en el Passeig de la Pechina, a l'altura de l'antiga Presó de Dònes (creuament en el carrer de Torres).

El banc, en mig del no res

El fet d'estar ubicat en una acera estreta, que confronta de forma absolutament desprotegida en una autèntica autopista de quatre carrils; i les visites freqüents de persones poc cíviques, que usen este cantó com a pixador, no el fan precisament popular entre el veïnat. En definitiva, el banc
pot donar gràcies, simplement, per continuar existint, a estes altures de l'història.


El banc, esculpit en pedra calcàrea, imita, com podem vore, la forma d'un llarc i historiat sofà:


Este banc sempre m'ha cridat l'atenció, des de la primera volta que passí per ací: per la seua curiosa forma, i també, per tindre davant una terraça, de fàbrica prou important, sobre l'antepit del riu (l'única en tot el tram des de Mislata fins a la Gran Via). Cosa que, al meu parer, indicaria que fins fa poc este lloc hauria fet unes funcions de mirador, que devia convidar als vianants a assentar-se tranquilament sobre l'antiga pedra del banc per a, simplement, disfrutar del paisage mentres descansaven de la caminada:


Unes funcions que actualment ha perdut per complet, totalment aïllat, descontextualisat i voltat de construccions per totes bandes, i desapareguda la, fins fa poc, esplèndida vista al front, que donava a la partida de Sant Pau de Campanar. Unes vistes tapades per les copes d'uns pins de recent plantació en el llit del riu, i, irremediablement, pels edificis de vint plantes construïts sobre l'horta de Campanar, a l'atra vora del riu:


Fa poc, la llectura de una recopilació facsímil de la famosa revista satírica valenciana El Mole (pot adquirir-se molt econòmicament en les Llibreries París-Valencia) me va confirmar l'aparent antiguitat d'este banc.

Portada de la revista "El Mole" (1837)

Esta publicació, escrita íntegrament en llengua valenciana, tenia vàries seccions, de temàtica molt variada, i en conjunt oferia una visió humorística i incisiva de l'actualitat valenciana del moment. Les guerres carlistes; l'ineptitut dels polítics de l'época, començant pel famós Mendizábal; les festes, costums i notícies diverses de la vida cotidiana de la Ciutat i Regne; les ingerències de l'església en la societat, la política o la justícia; la reivindicació de la dignitat de l'idioma propi; o els problemes de la pròpia revista en la justícia, tractant per tots els mijos d'eludir la censura a causa de la lliberalitat de les opinions expressades, en ple regnat absolutiste d'Isabel II, són temes que podem llegir en les pàgines del Mole, en un valencià decimonònic molt autèntic i ric. Tot, tractat baix el prisma d'això que entenem per pur i típic humor valencià.

La revista era editada per Josep Maria Bonilla (1808-1870), pero dona l'impressió que eren vàries les persones que colaboraven en la seua redacció, com ho demostrarien les referències que es fan a la
"Junta del Mole", o els diversos malnoms en que firmen els autors dels diferents texts de la revista: Sento Formal, Nap-i-col, Garrofa o el Dotor Pallorfa.

En conjunt, El Mole era lo més paregut a un
blog crític i d'actualitat que els valencians de la primera mitat del sigle XIX podien fer.

La revista tenia una secció fixa:
"Ilustració popular. Descripció de la Ciutat y Reine de Valencia", que pretenia ensenyar als llectors qüestions bàsiques sobre l'història dels valencians. Esta secció era firmada per Sento Formal i tenia la particularitat de que respectava prou l'ortografia valenciana tradicional, al contrari que el restant de la revista, que ya usava una ortografia totalment castellanisada (que tanta popularitat tindria en décades posteriors).

En concret, en el número 10, del 14 de juny de 1837, parlant dels ponts i les obres de protecció del riu Turia, se diu en esta secció lo següent (transcrit en ortografia original):
En l'any 1601 se rematá el paredó que va desde el pont del Real hasta el de la Trinitat. En 1606 se feu el pont del Portal nou, ú de Sen Jusep, per haberse endut una riuada el antic, y se continuá el paredó hasta dit pont. Ultimament se seguí la obra, pero solament per la dreta del riu, y aplega hasta la Creu de Mislata. De modo que desde que el riu comenzá á correr per baix de les muralles, va ya encaixonat per un cauce desahogat, y preserva á la capital de les avengudes.

El paredó que va desde el Portal nou hasta la Creu de Mislata es no solament fort y sólido, sino magnific per els bancs de pedra que té de tret en tret molt enriquits de adornos de escultura, en especial el últim [g]ròs (?) que comenza despues de la última rampa, casi enfront del hort de Juliá. Desde este paredó se disfruta una de les mes hermoses y magnífiques perspectives que té Valencia; pues se veu com en un panorama, part de la muralla de Senta Catalina, el Portal nou y pont de Sen Jusep en primer terme. Despues van en degradació apareixent en el cuadro el convent de la Zaidia, el arrabal de Molvedre y cúpula de Senta Mónica; mes llunt la elegant y graciosa fábrica de Sen Pio Quinto; quedant en últim terme y ocupant el fondo de la perspectiva el monasteri de Sen Miguel de los Reyes, y els hermosos grupos de ábres de l'alameda y camí del Grau; tot revestit de la verdor mes encantadora, que forma un admirable contrast en la tinta dels edificis.
No hem pogut localisar eixa última rampa que mencionava Sento Formal (tal volta desaparegué quan se construí el pont de Campanar, que es troba uns cent metros abans del banc), pero sí és cert que no hi ha més bancs ni miradors en tot el tram, ni rampes fins a aplegar a Mislata. I també, que l'antiga Alqueria de Julià, junt en les recialles de lo que fon el seu famós hort, subsistix encara hui, uns cent metros més cap a Mislata (en la següent travessia del Passeig de la Pechina en direcció a Mislata: carrer de Velázquez, cantó a Castán Tobeñas).

L'Alqueria de Julià (frontera del carrer de Castán Tobeñas, tradicionalment conegut com a Quart Extramurs)

Part posterior de l'alqueria, en lo que queda del seu antic hort

Detall de la finestra principal de l'Alqueria de Julià

Esta alqueria, declarada Monument Històric Artístic i Bé d'Interés Cultural en 1978, i abandonada hui, a l'espera d'un us digne que li hauria d'otorgar l'Ajuntament de la capital valenciana (l'últim fon el de colege públic), data del segle XVII, és d'estil barroc, i destaca per la seua decoració interior i la seua torre mirador quadrada (anàloga a les que la nostra ilustre corporació municipal se dedica a assolar últimament, de forma festiva, en el Cabanyal).

La seua situació privilegiada (en l'antic camí de Valéncia a Madrit per las Cabrillas) la féu participar en molts episodis de l'història de la ciutat. Des d'esta torre, per eixemple, el mariscal napoleònic Suchet va dirigir en 1808 l'atac previ a l'ocupació de Valéncia (clar, quan entre Valéncia i Mislata no hi havia res més que hortes i alqueries...).

Més tart, en 1837 (el mateix any, curiosament, de la publicació de la revista consultada), el pretendiente Don Carlos, germà de la reina Isabel II, arribà a contemplar la ciutat de Valéncia, sense que les seues tropes carlistes aplegaren mai a entrar en la mateixa. Igualment, en 1840, la reina Isabel II passà la nit en esta alqueria, esperant l'abdicació de sa mare, la reina regent Maria Cristina, en el Palau de Cervelló. Fins i tot, segons la tradició, Sant Vicent Ferrer predicà junt a una carrasca del seu hort...

Quí ho diria, veent-la hui, amagada entre anodins blocs de vivendes dels anys xixanta del segle passat, desfigurada per reformes recents d'escassa fortuna, i desprovista ya quasi per complet del seu antany famós hort...

Quí diria també, assentant-nos hui en el nostre abandonat banc de pedra, que des d'este lloc alguna volta es va disfrutar de "una de les mes hermoses y magnífiques perspectives que té Valencia", en paraules de Sento Formal.

Ni la muralla de Senta Catalina, ni el convent de la Saidia, ni el Portal Nou existixen ya; el raval de Morvedre sucumbix sense remei, substituït per edificis de factura moderna (a pesar d'albergar en les seues entranyes el més antic establiment humà de la ciutat de Valéncia); i afirmar, com se fea en El Mole, que des d'este punt es podia divisar la muralla de la ciutat, Sant Miquel dels Reis o el camí del Grau "tot revestit de la verdor més encantadora" podria paréixer una grotesca broma al 99% dels habitadors actuals d'esta santa ciutat.

Evitar que continue la pèrdua d'un patrimoni tan important i tan intangible com el paisage valencià, i particularment el de l'horta de la Vega de Valéncia, és, en teoria, l'objectiu de la famosa Llei 4/2004, de 30 de junt, de la Generalitat, d'Ordenació del Territori i Protecció del Paisage. Pero, com se sap, feta la llei, feta la trampa. El fet que, baix els auspicis d'esta norma, algú puga justificar tècnicament, per eixemple, la destrucció i cimentat de l'horta d'Alboraya i la partida de Vera, com comentí en este blog fa un temps, ya programada i sentenciada, i només i a l'espera de finançació, demostra l'enorme debilitat d'esta normativa teòricament proteccionista...

Qué nos passa, valencians?


2 comentarios:

Andres dijo...

grande ese banco, gracias por esta informacion tan interesante, un saludo

Masclet dijo...

Hola Andrés, moltes gràcies per llegir el meu blog. Els teus són també molt interessants. Salut.