26 mar. 2010

La fòrmula valenciana de la Coca-Cola



Encara en un poc de ressaca fallera, i no sense un cert càrrec de consciència (per estar escrivint en el blog en lloc d’estudiar per als exàmens d’abril), vaig a parlar d’un tema que tenia pendent des de que l’amic Alejandro, del blog La Mata del Fang, me donà unes interessants referències, que he ampliat un poc a base de rebuscar per la xàrcia.

Corria l’any 1880. En Ayelo de Malferit, chicotet poble de la Vall d’Albaida, tres hòmens (Aparici, Sanz i Ortiz) fundaven, en unes antigues dependències anexes al palau del Marqués de Malferit, una fàbrica de licors artesanals que molt pronte es faria famosa pel seu producte estrela: el Licor Nuez de Kola-Coca. Una beguda alcohòlica elaborada, com el seu propi nom indica, a base d’anous de cola i fulles de coca del Perú; dos productes que el senyor Aparisi, que viajava freqüentment a Amèrica, va portar d’aquelles terres.


Anous de cola

L’empresa, que continua existint actualment (en el nom de Destilerías Ayelo), guanyà fama i reconeiximent nacional i internacional, convertint-se, per eixemple, en la suministradora oficial de begudes alcohòliques de la Casa Real.

En concret, el Licor Nuez de Kola-Coca, segons els actuals propietaris, conseguí un diploma d’honor en Londres en 1889, pero no fon registrat oficialment (eren atres temps) en la Direcció General d’Agricultura, Indústria i Comerç fins a 1903. El mateix any, un dictamen emés pels prestigiosos meges valencians Vicent Peset Aleixandre, Vicent Guillén i Agustín Trigo reconeixia les excelents qualitats digestives i medicinals de la beguda i el bon fer de les destileries ayeloneres...

 Anunci del Licor Nuez de Kola-Coca. "El más higiénico y exquisito de los licores, tónico digestivo y reconstituyente"
 
La qüestió és que també per aquells anys, en 1886, un tal John Pemberton, obligat per la prohibició llegal de les begudes alcohòliques en la ciutat nortamericana d’Atlanta, transformava el seu Pemberton’s French Wine Coca (inspirat en el llavors famós “Vin Mariani”) en un xarop sense alcohol al que afegí també extracte d’anous de cola, i que batejà en el nom de Coca-Cola.


El “Vin Marani” era una beguda tònica a base de fulles de coca apareguda en França cap a 1863, en fervents consumidors com la Reina Victòria i els Papes Lleó XIII i San Pio X, que inclús se prestaren per a aparéixer en els seus anuncis publicitaris

La Coca-Cola nortamericana només se venia inicialment en la Farmàcia Jacob de la ciutat d’Atlanta, i pronte cobrà un gran èxit gràcies al seu agradable gust i a les seues supostes propietats curatives front als alifacs més diversos: adicció a la morfina, dispèpsia, neurastènia, cefalees i impotència, entre atres, com s’encarregava de proclamar als quatre vents Mister Pemberton...

Cansat? Beu Coca-Cola

Bo; eixes, i unes atres “propietats”. Ignore si les acendrades capacitats de la Coca-Cola per a desemboçar canonades o netejar el rovell dels metals ya havien segut descobertes o no, pero és obvi que els seus evidents efectes estimulants, que li conferien la cafeïna procedent de les anous de cola i, inicialment, la cocaïna que contenia la fòrmula original, ajudarien molt a la meteòrica difusió del xarop medicinal.

(la Coca-Cola actual conté encara una essència aromatisant extreta de fulles seques de coca del Perú, pero someses a un procés estricte per a lliurar-les totalment de cocaïna. El sistema d’importació de les fulles de coca i extracció de l’aroma el controla i realisa l’única empresa autorisada per a este menester en tots els Estats Units: Stepan Company. Podeu llegir ací, en anglés, una referència)

 Jugant ben fresqueta...

La realitat és que la Coca-Cola americana no escomençà a vendre’s en botelles fins a 1894, i ací és a on entra la llegenda. Una llegenda segons la qual, a partir dels intercanvis comercials entre els senyors Aparici, Sanz i Ortiz i els americans, estos intrèpits valencians, creadors del Licor Nuez de Kola-Coca, són els que realment dugueren la seua excepcional beguda als Estats Units, a on seria intercanviada o venuda en alguna transacció, i en acabant, directament plagiada per Pemberton, que li llevaria l’alcohol obligat per les circumstàncies i la difondria per tot el país gràcies a la seua habilitat comercial...

La qüestió és que per totes bandes i, clar està, també en la nostra terra, l’èxit dels licors “medicinals” a base de cola i coca s’estengué com la pólvora, i pronte aparegueren uns atres productes  semblants que tingueren també molta nomenada entre els valencians de la primera mitat del sigle XX, com la Kola Cortals (“licor higiénico, poderoso tónico reconstituyente y agradable en sumo grado”), que encara es fabrica, o el Licor Nuez de Cola de la destileria valenciana Hijo de Blas Navarro.

Anunci de Kola Cortals en una revista valenciana dels anys 30 del sigle XX


Botella i etiquetes fotografiades per Alejandro en la cambra de la casa dels seus yayos. Una autèntica relíquia...

La fi d’esta curiosa història vindria en 1953, quan, significativament, la multinacional americana Coca-Cola comprà a Joaquín Juan Sanchis, en aquell moment propietari de les destileries ayeloneres, els drets sobre el Licor Nuez de Kola-Coca i sobre el seu nom, per unes 30.000 pessetes de l’época... Fet que vindria acompanyat de l'expansió hegemònica en el nostre país de la, fins a aquell moment, desconeguda Coca-Cola nortamericana com a refresc quasi omnipresent, desplaçant a unes atres begudes que havien fet esta funció durant temps anteriors.

En fi. En esta pàgina podeu llegir les ressenyes que els diaris Levante i Las Provincias feren fa un temps sobre el curiós cas. S'ha de dir que a pesar de tot, fins al dia de hui, les Destileries Ayelo han continuat fabricant i venent el mateix licor (que conté obligatòriament alcohol, per a diferenciar-se clarament del refresc, pero en les mateixes essències i formulacions inicials) en el nom de Licor Nuez de Kola; junt en atres licors més tradicionals (diferents herbers, caçalla, anís...) i també uns atres més peculiars, en els curiosos noms de “llàgrimes del contribuent”, “llet de la vella”, “plaer de dames” o “licor qualsevol cosa”.

Se dona la circumstància de que Destileries Ayelo fon homenajada el passat juny de 2009 per la Cambra de Valéncia (junt en atres 22 empreses) per haver participat en l’Exposició Regional Valenciana de 1909 i continuar activa actualment. Per molts anys que seguixquen aixina; i ben especialment, la nostra empresa protagonista.

Resenya de l'entrega del premi en la revista de la Cambra de Valéncia de maig-juny de 2009

(òbric un chicotet paréntesis per a comentar molt de passada una curiosa ramificació recent: la de la Coca-Cola dels Països Catalans... La polèmica vingué donada per una inscripció en la part superior de les llandes de Coca-Cola que, llunt de tindre l’intenció de fer apologia de la Gran Catalunya, no era més que la direcció de la planta productora de la major part de les llandes comercialisades en el nostre país: carrer Països Catalans, 32, d’Esplugues de Llobregat. Quines coses passen... i quins gusts més rarets tenen alguns per a batejar carrers...)

 La "Coca-Cola dels Països Catalans"...

En fi. Els valencians no sols inventàrem les regles del joc d’escacs modern sino que, si esta bonica llegenda fora certa, també seríem els progenitors de la fòrmula de la beguda més coneguda i difosa arreu del món... ¡Quí sap!  I quí sap lo que haguera passat si el senyor Juan no haguera volgut vendre als americans els drets sobre la beguda, o haguera contat en el mateix poder comercial i econòmic que la Coca-Cola yanqui...

De lo que ningú pot dubtar és que, com m’apuntà l’amic Alejandro i yo subscric, els valencians sí que hem segut, indiscutiblement, els inventors d’un atre elixir. Un elixir curatiu, fortificant, vivificant, refrescant i sanador com el que més. Una beguda que no és precisament la més coneguda del món, pero sí, per descontat, la millor de les begudes.  Eixe beurage màgic que, després de tastar-lo, conten que féu exclamar al mateix Rei En Jaume en persona...

 ...això és or, chata! (falla infantil Palleter-Erudit Orellana 2010)

Que passeu unes bones pasqües, vos mengeu moltes mones i empineu ben alt el cacherulo.

13 mar. 2010

Falles i llengua



El passat dilluns tingué lloc l’última llectura del taller de prosa de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, dedicada, com totes les que ve organisant en el mes de març, al llibret de falla.

Ya fon meritori que un dilluns laborable, en un partit del Valéncia quasi a la mateixa hora, la tertúlia tinguera la resposta de públic que tingué; cosa que s’ha d’agrair a la capacitat de convocatòria de la falla El Charco de Catarroja, que acollia l’acte en el seu casal faller (falla guanyadora, per cert, del primer premi del concurs de llibrets en la secció de Regne). I meritori, també, dins de la senzillea de l’acte, fon el contingut de la tertúlia desenrollada.

Introduïda pel president de la falla, En Josep López i Nácher (que, per cert, tractà als seus convidats com a autèntics reis) i conduïda per la presidenta de l’AELLVA, Maria Jesús Coves,  tres autors acreditats de llibrets de falla donaren a lo llarc de la tertúlia el seu particular punt de vista sobre la qüestió llibretera.


1. La dòna creadora de llibrets

En primer lloc, Ampar Cabrera, des de la seua experiència personal, parlà sobre “la dòna creadora de llibrets”. Cabrera rebujà de raïl els vells tòpics, i reivindicà el paper necessari de la dòna escritora per a proporcionar noves perspectives –de dòna, clar- en una tradició popular secular en la que, cada volta més, i en part gràcies als cursos de poesia de Lo Rat Penat, les dònes comencen a irrompre en força.

Cabrera repassà l’història de la participació de la dòna en la creació de llibrets; un món, com tants atres, molt tradicional, en el que les escritores no solien participar més que, sobre tot, com a autores de llibrets infantils (singularment, per eixemple, Josefina Lázaro).

Llibrets “femenins”, ademés, en els que es presuponia obligatòriament (com el valor als soldats) un preceptiu to“fi”, respectuós i elegant: un estil ben alluntat de la sàtira en algun toc bròfec i “béstia” que, com és sabut, des dels temps mítics de Bernat i Baldoví ha marcat les millors obres de la tradició llibretera valenciana.

Eixa sàtira descarada de la que, per cert, Cabrera beu plenament i en molt de gust, tal com demostrà en la llectura d’algun fragment de les seues creacions (de la mateixa forma que, com és llògic, autors masculins actuals podran sentir-se més cómodos en un estil més “elegant” i poc donat a l’excés, com a expressió de la seua particular personalitat i caràcter).

Aixina (i casualment en un 8 de març, Dia de la Dòna Treballadora), gràcies a Ampar, a tots nos quedà claríssim que s’acabaren les idees preconcebudes i el “sexisme tradicional”, també en este cas; per si hi havia algun dubte o suspicàcia...


2. L’época clàssica del llibret

Donís Martín feu a continuació una interessant dissertació sobre “l’época clàssica del llibret”. Martín destacà les fondes raïls de l’escola satírica valenciana, que des de l’Espill de Jaume Roig o la Brama dels llauradors de l’Horta de Valéncia de Jaume Gaçull, passant pel pare Mulet, Lluís Galiana i Carles Ros, els coloquiers del sigle XVIII o les publicacions satíriques del XIX (El Mole, El Sueco, El Papafigo, La Donsayna... en autors com Pasqual Martínez o Josep Maria Bonilla, i molts més que es mantindrien anònims durant tota sa vida) acabaran, en la persona del suecà Josep Bernat i Baldoví, donant forma en 1855 al primer llibret de falla com a “explicació i relació de tot lo que conté la falla” tal i com hui l’entenem (o millor dit: s’hauria d’entendre): el llibret de la falla de la placeta de l’Almodí, en el lema “El conill, Vicenteta i don Facundo”, que, segons resava en la primera pàgina, “val lo manco una pesseta, pero es ven per un quinzet”...

 Portada del primer llibret de falla de l'història: el de la falla de la placeta de l'Almodí de la Ciutat de Valéncia de 1855

 Quànta corda li tragué En Josep Bernat i Baldoví al conill de Visanteta... i també els valencians de generacions posteriors

Una tradició que continuaren destacats autors de la Renaixença –en especial, en la seua variant d’espardenya front a la més elitista de guant-, en una extensió als sainetistes (Escalante com a figura màxima) i a noves publicacions satíriques d’enorme difusió i acceptació pel públic (La Traca destacant entre totes elles) o més tradicionalment falleres (Pensat i Fet i unes atres) que s’ampliaran durant la primera mitat del sigle XX; gràcies també a l’instauració dels premis de llibret de falla de Lo Rat Penat –des de 1903-, lo que propiciarà la professionalisació dels escritors de llibrets, en autors com Peris Celda, Morante Borràs, Bodria, Andrés Cabrelles, Ricart Sanmartín, Esteve Victòria, Josep Maria Bayarri, Hernandez Casajuana, Maximilià Thous (pare i fill), Gayano Lluch i tants atres –hui coneguts, per desgràcia, poc més que com a noms de carrer de la nostra ciutat-, que conformaren una verdadera “época clàssica” del llibret de falla.

Martín parlà d’una segona época “daurada”, que situà entre 1960 i 1995, en la que autors com Josep Bea, Emili Panach “Milo”, Ernest Peris-Celda, Emili Camps i Gallego, Anfós Ramon, Pere Delmonte, Joan Soriano i molts atres mantenen i aumenten la qualitat i tècnica de la lliteratura fallera. La pròpia evolució del llibret comença a donar lloc al llibret “temàtic”, en el que no només se dona l’explicació de la falla de forma satírica i versificada, se detalla el programa de festejos i es glossen degudament les virtuts de les falleres majors i els presidents, sino que s’amplia el contingut i les ilustracions del llibret –que es convertix en un verdader “llibre-obra d’art”- entorn d’un tema determinat

Un format que per sòrt (i per molts anys) aplega fins al dia de hui, com tinguérem l’ocasió de disfrutar en els esplèndits llibrets d’eixercicis anteriors en els que la falla El Charco obsequià als assistents.

(òbric paréntesis: quina llàstima, dic yo, que eixes autèntiques obres d’art lliterari i gràfic, que són fotografia històrica, ademés, d’un moment molt concret lligat a l’eixercici faller corresponent, pero en tirades necessàriament curtes pel seu cost econòmic i per la seua mateixa naturalea festiva, queden únicament guardades en les lleixes privades de fallers, coleccionistes i aficionats; de forma que mai aplegaran a les biblioteques i hemeroteques públiques o a la consulta d’estudiosos i públic en general. Urgix una recopilació sistemàtica de tot este material i la creació d’una biblioteca, en paper i digitalisada, que ordene i conserve esta part del patrimoni cultural de tots els valencians. Per demanar que no quede, eh?)


3. L’importància del llibret en els pobles

Finalment, Joan Antoni Alapont  (precisament l’autor, junt en Joan Romero, Joan Josep Navarro  i Yolanda Selma, de l’excelent llibret de la falla El Charco d’enguany) feu una reflexió sobre “l’importància del llibret en els pobles”. Alapont destacà la relació bidireccional que s’establix entre l’autor del llibret de falla i la llengua del poble: l’escritor, en essència, pren les paraules i les referències tradicionals de la boca dels seus potencials llectors (les seues paraules, i no “unes atres”; algunes, inclús, si l’autor és perspicaç i té bon ofici, les triarà per ser pròpies i típiques del parlar del poble concret  per al qual escriu). Unes paraules que cull per a ordenar-les, lligar-les, dotar-les de sentit, i finalment tornar-les al mateix poble que les ha creades i les manté vives.



 Portada del llibret de la Falla El Charco de Catarroja, 2010

És precisament eixa retroalimentació, i l’íntima imbricació entre el llibret, per una banda, i la cultura i la llengua populars, per una atra –que no populistes, ni molt manco vulgars, com pretenen alguns-  la que ha conseguit que la lliteratura satírica valenciana en general (i fallera en particular, pero també la foguerera o la lligada a moltes atres expressions festives) haja fruït d’un extraordinari desenroll i difusió, fins a convertir-se en u dels principals símbols de la personalitat pròpia del nostre poble, del Sénia al Segura.

(torne a obrir paréntesis: una lliteratura satírica, s’ha de recordar, majoritàriament escrita en llengua valenciana. Inclús en els pijors moments per al nostre idioma, les falles, per eixemple, no podien entendre’s sense una explicació redactada en el nostre idioma, tant en el propi monument faller com en el llibret. I és que les falles, en les zones més castellanisades, han segut tradicionalment la forma més natural d’entrar en contacte en l’idioma valencià –a  sovint, l’única- per part de persones que no el coneixien o no el tenien com a llengua materna; com també, l’últim reducte de participació popular i autogestionada, inclús en temps no tan lluntans en els que els usos democràtics no eren precisament la norma...)

Alapont no evità senyalar, no obstant, unes quantes evidències inquietants del nostre present. Per un costat, l’escàs recolzament i difusió institucionals (incloent la televisió autonòmica, l’educació reglada o un sector de les nostres “classes” d’intelectuals i polítics) al llibret de falla, sobre tot si ho comparem en atres manifestacions de cultura popular “similars”. Alapont establí l’analogia en un bon eixemple de tradició ben conreada, difosa i fomentada: els Carnavals de Cadis.

Esta orfandat actual del llibret de falla aplega a tal punt que (llevant, clar, els habituals patracols de cinquanta pàgines de publicitat en dos planes de “llibret”, que no deixen de ser  un producte inevitable d’eixa mateixa situació precària) els bons llibrets perviuen i existixen gràcies a que hi ha falles i fallers que conserven el gust per la tradició, i contra vent i marea fan que la seua falla la mantinga viva any rere any.

Per un atre costat, lo que és més preocupant: el perill de trencament generacional que s’evidencia entre els potencials llectors del llibret. Com descriví molt gràficament Alapont (i desenrollaré a continuació) l’entrada de l’idioma valencià en l’ensenyança reglada s’ha vist entelada per una visió “oficial” de la qüestió que, en lloc de reforçar la tradició familiar i la cultura tradicional en el nostre idioma, ha entrat en una absurda competència en ella, posant-la en entredit per la seua suposta “vulgaritat”, “mal gust” o “incorrecció” (i yo afigc: tildant-la directament d’antivalenciana o inclús de reaccionària: res que yo, per cert, estudiant en l’ensenyança pública en els anys 80 i 90, no haja conegut en primera persona, curiosament no en el colege pero sí en l’institut de secundària).


4. I unes reflexions finals...

Com ya sé que mai arribarem a saber si fon primer l’ou o la gallina (yo tinc la meua opinió, pero me la guardaré per a no ferir susceptibilitats), i acceptant actituts poc “recomanables” entre cert sector de la comunitat fallera (com en qualsevol atre espai de la societat), és un fet que l’incomprensió i la competència feroç entre els dos àmbits senyalats en el paràgraf anterior  (el faller-tradicional i part de l'intelectual-polític) s’han instaurat des de fa décades en la nostra societat. De tal forma que, en lloc de treballar colze a colze pel reforç i realimentació de l’identitat del poble valencià (deteriorada i en trànsit de dissolució, pero encara viva), s’han lliurat a un estranyament mutu que no pot ni deu durar molt més temps.

Aixina, de poc servix constatar la fonda i secular tradició de la lliteratura satírica valenciana, ni tampoc l’admirable variabilitat d’autors, de temes i d’estils dins del mateix moviment, ni l’arraïlament en la cultura tradicional del poble. Tot pareix inútil: l’injustícia històrica (i estratègica...) està ya servida (i gelada en la taula) des de fa massa anys. No serà menester molt més per a que bona cosa de fallers apleguen a la convicció de que val més la pena gastar-se els euros en festa, cubates i soparots que en l’edició d’un bon llibret de falla: un esforç que cada volta més poca gent sap apreciar com deuria...

Això és lo que tenim, i és lo que cal corregir (i en això estan i treballen, per cert, moltes persones). 

Perque clar:

- si tota manifestació que no s’ajusta als models llingüístics convergents en el català queda “oficialment” i “intelectualment” reduïda a “vulgar” i “dialectal”

- si ad això unim la falta de concordància entre eixe mateix referent “oficial” i la personalitat llingüística i cultural de la tradició familiar (el valencià s’estudia com si fora l’anglés, i la família, si el parla, “no el sap parlar be” segons el model llingüístic oficial, ni pot servir com a referent); 

- si, ademés, ho barregem en una absència pràcticament total de la nostra llengua en els mijos de comunicació de masses, en una alienació creixent dels usos i els gusts festius i socials; 

- i ho amanim en acabant en una bona dosis de la diglòssia imperant des de fa décades, especialment entre les noves generacions de valencians de grans ciutats i poblacions-dormitori (que desconeixen la nostra llengua per no haver-la rebuda dels pares)...

...tindrem lo que ya sabem: els chiquets, valencians del present i sobretot del futur (i els pares que han d’educar-los) “tiren pel carrer del mig”, com digué Alapont en la seua intervenció. El carrer més directe, més fàcil i cómodo: la llengua castellana única i monolingüe. La llengua castellana única i monolingüe en la que, òbviament, no es podrà escriure un “llibret” (en tot cas, un “librito”) i, manco encara, entendre el seu contingut...


Pero com vullc quedar-me en el bon rollo que impregnà tota la velada, acabaré en una atra notícia fallera-lliterària que nos donà bones vibracions a bondó. El dimecres, en la sèu de Lo Rat Penat, Juli Amadeu Àrias i Felip Bens presentaven el sèptim número de la revista Lletrafaller: tot un èxit de gestió i d’organisació, tal com està el pati (i més, si parlem d’una revista escrita íntegrament en llengua valenciana). Ya la podeu trobar en tots els quioscs a un mòdic preu, en un disseny i continguts immillorables i, naturalment, en 68 súper-falleres pàgines, escrites i ilustrades per un bon grapat de professionals i estudiosos del fet faller en tota sa extensió.

  Portada de la revista Lletrafaller de 2010

Eix és el camí. Una llengua, i més encara una normativa i un model llingüístic –l’estil de valenciana llengua del sigle XXI, escrit, naturalment, en les Normes del Puig- no és, no pot ser, una arma que llançar al contrari, ni una relíquia que es trau del sepulcre una volta a l’any en provessó: és l’instrument viu que reviu i cobra prestigi dia a dia, no tant per sí mateix, que també (per les seues grafies i els seus accents: al capdavall, simple convenció, mudable en el temps), sino sobre tot, per la calitat intelectual i també humana de les persones que escriuen i parlen servint-se d’ell: l’autenticitat de l’espirit en que s’utilisa.

Eixa, i no atra, és la millor propaganda i el màrketing més adequat del nostre estil de valenciana llengua per a una societat capitalista de mercat com la nostra. Una societat que no té per qué comprar el millor producte del mercat –ni tan sols conéixer que existix- si els comercials (escritors, gramàtics, ideòlecs, polítics...) que li’l venen no li inspiren confiança, no donen eixemple en el seu us i la seua difusió o, directament, utilisen el producte de la competència (ya siga el de ponent o el de tramontana) a la mínima que tenen oportunitat...


Bones falles a tots, i que feu esclatar molts MASCLETS (de pólvora, de paraules, o dels dos).