31 dic 2009

Els Minyons: la "policia" valenciana



Ya hem dit en l'anterior post que es documenta des de finals del sigle XVII l'existència d'una milícia foral valenciana, al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia, destinada a la persecució de lladres i contrabandistes, o a la custòdia dels boscs reals: els Minyons.

En el nostre cas, Félix de la Croix de Chevrières, governador i capità general del Regne de Valéncia, reorganisà en 1774 el cos dels Minyons, prenent com a eixemple l'organisació de la compañía del valle de Valls (antecedents dels actuals "mossos d'esquadra" catalans) i dotant-los d'un reglament. El cos rebia el nom de Compañía Suelta de Fusileros o Miñones del Reino de Valencia, i originàriament constava d'un capità, un tinent, un alferes, quatre sargents, huit caporals i 56 minyons.

La seua tasca es resumia en aprehender los malhechores, y dar pronto auxilio á las justicias, i entre les seues obligacions estava que entre todas las escuadras se recorra precisamente en cada un mes todo el reino de Valencia, para de esta suerte limpiarle de malhechores.   

Els malhechores, en el sigle XVIII, eren inicialment, en gran part, grups d'antics maulets que se tiraron al monte i efectuaven accions delictives; d'ací l'interés de les noves autoritats borbòniques per instaurar cossos regionals de seguritat en tota Espanya. Estos grups incontrolats eren coneguts en el nom de miquelets, denominació que solien rebre en general, en tota la Corona d'Aragó, les milícies de voluntaris que s'organisaven en motiu de conflicte o com a defensa del territori.

En el pas del temps, el fenomen del bandolerisme donaria lloc a una plaga d'inseguritat que afectà totes les terres valencianes i motivà l'aparició de conegudes llegendes que formen part de la tradició popular i que arriben fins al present.

L'ordenança de la Companyia de Minyons valencians establia que:
...cada escuadra ha de rondar de dia y noche el partido que se señale, procurando tenerle limpio de gente viciosa y sospechosa, y para conseguirlo deberán informarse de los alcaldes de los pueblos por donde transitaren de la gente de mal vivir y perniciosa á la república, é igualmente de los perseguidos por las justicias, tomando sus señas correspondientes para el conocimiento de los sugetos y lugares donde suelen retirarse, y no revelando las personas que hubieren dado las noticias; para que asi con este seguro del secreto se animen á darlas sin exponerse á las desgraciadas resultas que de lo contrario podrían seguírseles.
Els candidats a ingressar en els Minyons havien de ser “hidalgos o labradores honrados y acomodados que no hubieran ejercidos oficios mecánicos ni se les conociese tacha en su familia“. Com a nota curiosa, tenim constància inclús del seu uniforme a la valenciana:
El vestuario es á la valenciana: el de los cabos y fusileros gambeto y calzón azul; chupa encarnada; botines de correal ó becerrillo; alpargata á media pierna atada con cinta azul y sombrero sin galón con cucarda encarnada; redecilla y pañuelo de seda negra.
El de los oficiales casaca y calzón azul; chupa y divisa encarnada con ojales de plata bordados á ambos lados, y en el collarín un cordoncillo también bordado con dos ojales en cada lado de él, y en la vuelta encarnada una portezuela azul con tres botones pequeños. El de los sargentos de la misma hechura, solo que los ojales son de pelo blanco, y tiene ademas vestido corto para la montaña.
El armamento consiste en una escopeta con bayoneta, un par de pistolas, un frasco para pólvora, y una canana con su charpa correspondiente.


Minyó 


Els Minyons continuaren desenrollant les seues funcions policials en normalitat, tenint, per eixemple, una destacada participació en la Guerra de l'Independència contra Napoleó, i en general, contra els bandolers que campaven per les comarques valencianes.

En les famoses Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Cavanilles deixava constància, per eixemple, al seu pas per Tous i Dos Aigües, de l'inseguritat quotidiana d'aquelles terres, i de l'acció dels Minyons contra els foragidos:
...pero por desgracia hay otros que acompañados con foragidos de diversas partes, se esconden y refugian en aquellas breñas, sales á robar, y perturban la tranquilidad. Ni escarmientan en tantos exemplos como la justicia les presenta, ni temen las partidas de Miñones y Soldados que los persiguen. Quando en 1793 recorría el Condado de Buñol y los términos de la comarca, iba una tropa de aquellos infelices atacando, maltratando y robando los pasageros. Supe entonces por los informes que me dieron, quan expuesto y aun imprudente era el internarse en los montes. Deseaba ver las arbolejas de Bogét para examinar el proyectado canal de riego; quería recorrer la muela de Oro y los barrancos hasta las faldas septentrionales del Caballón, pero me fue preciso diferir la expedición para otro tiempo.

La creació de la Guàrdia Civil en 1844 no va canviar la seua situació, si be era clar l'objectiu del Govern espanyol d'anar substituint els cossos policials “regionals” per un atre model clarament centralisat, jerarquisat, militar i alié al territori, i controlat de forma directa des del govern: tant per a organisar d'una forma teòricament més eficient el manteniment de la seguritat, com per a servir de força de repressió més efectiva front a elements rebels al poder (com els lliberals o els carlistes, que tant proliferaren al llarc del sigle XIX, i que en ocasions varen tindre el recolzament d'estes milícies regionals). 

Front a estos plans governamentals, que propugnaven que la Guàrdia Civil s'estenguera inclús a les zones rurals, la pròpia Diputació de Valéncia, avalada per diverses associacions de propietaris, demanà que es continuara en una gestió provincial de la seguritat en hòmens d'extracció local i, per tant, coneixedors del seu territori i inserts en ell (Lorente i Martínez, 2005).

La realitat és que el final dels Minyons vingué vintiquatre anys més tart: en 1868, lligat a la revolució que va derrocar a Isabel II. El nou govern provisional dels generals Serrano i Prim va abolir totes les policies “regionals”, que contaven en una evident tradició “monàrquica” (quan no “díscola”, o autònoma als interessos polítics del govern de Madrit),  cosa que no convenia als responsables de la revolució.

En 1876, restaurada la monarquia en Alfons XII (IV de Valéncia), només alguns cossos policials regionals se reinstauraren també, donat que el cost econòmic del seu manteniment recaïa en les diputacions provincials i els ajuntaments, i les seues finances no eren precisament boyants (no pareix que hagen canviat massa les coses...)

A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, ya en la Segona República, a una unificada Ertzaña), la corresponent policia foral de Navarra, i les Escuadras de Cataluña reinstaurades únicament en Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment.

El règim del general Franco, acabada la Guerra Civil en 1939, va abolir-les totes, excepte les d'Àlava i Navarra (per haver recolzat el seu alzamiento) que continuaren existint. Els Mossos d'Esquadra es restauraren en els anys 50 del sigle XX per la Diputació de Barcelona, pero de forma pràcticament simbòlica.

Fins a aplegar a la democràcia: en el dret, reconegut en la Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que les autonomies tinguen els seus propis cossos policials en plenes funcions, i que donarà lloc a la situació actual, per tots coneguda. 


Recapitulem. Els nostres Minyons, hui totalment oblidats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valencians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar fondo en l'univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles XVIII i XIX.

I dels espanyols: en un lloc tan aparentment poc relacionat en Valéncia com Burgos, hi havia una curiosa tradició en la Semana Santa, ya desapareguda, que consistia en la cremà d'un ninot que representava a Judes, l'apòstol traïdor. La representació començava en la fugida de Judes i la seua persecució pel Rei i el seu eixèrcit, compost per una infanteria de Minyons valencians en alpargata valenciana i manta morellana al hombro, i una cavalleria de turcs en pantalons amples i turbants.

Una volta pres Judes, eixia a rebre la comitiva el tribunal que l'havia de jujar, i el primer que prenia la paraula era precisament el capità dels Minyons valencians:
Presentado el Judas en el sitio convenido (que debe ser espacioso) al Tribunal, luego de un saludo muy cortés y mímico de éste, dicen en alta voz, con gracia y ademanes en la presentación de Judas por el Capitán de Miñones:
Aquí tenéis Señor Juez
El que se había escapado
¡Y cuánto nos ha costado
Para verle de coger!;
Lástima no hay que tener.
De este perro perdiguero,
Porque sin ser carbonero,
A la Sierra se marchaba,
A comer la carne asada
Y a robarnos el dinero.
En una data relativament recent com 1891 (23 anys després de l'abolició dels Minyons), se donà una curiosa anècdota que conta excelentment Mª Francisca Olmedo de Cerdá en el seu llibre “Callejeando por Valencia”. Agapito Vallmitjana, l'escultor encarregat de fer el monument a Jaume I que hui es troba en el Parterre de la Ciutat de Valéncia, va triar com a model per al cavall un extraordinari eixemplar que perteneixia a un tal Rafael Martí, que es dedicava al transport de mercaderies en Marjalenes i l'usava per al seu treball.



Estàtua de Jaume I. Ciutat de Valéncia

Se donava la circumstància que Rafael Martí havia segut minyó fins a la desaparició del cos, i conservava com a entranyable recort el vistós barret de l'uniforme, que solia usar com a vedriola per a guardar els diners.

Acabat el mole del monument en fanc, quan el bronze fos escomençava a caure dins, va decidir tirar dins el seu barret de minyó per a que, dins de l'escultura que reproduïa al seu estimat cavall, permaneixquera una part de sí mateix.

Lo que l'antic minyó va oblidar és que dins del barret guardava un billet de mil pessetes... que quedà dins del monument, i encara seguirà hui, si no va ser destruït pel calor del metal fos...

Valga esta divertida anècdota com a colofó de la present reflexió històrica, extreta d'ací i d'allà, per a que persones més enteses en el tema la desenrollen, i especialment per a que els responsables de la posada en marcha d'eixa nova policia autonòmica valenciana tinguen en consideració la nostra tradició “policial”: la de la Guaita i els Minyons. Perque si de res ha de servir l'història, és precisament com a font d'inspiració i ensenyança per a que les nostres decisions futures siguen encertades.


Bibliografia:
 

La seguritat ciutadana en l'época foral


Tancàvem l'última entrada anunciant algunes sugerències “històriques” per a la denominació del nou cos de policia autonòmica valenciana.

La realitat és que en el nomenat “Antic Règim” les competències que hui reconeixem com a “policials” eren realisades, la major part de les ocasions, pels propis habitants dels pobles i ciutats organisats per a l'ocasió, i en general, no existien massa cossos organisats tal i com hui els entenem.

La funció judicial i la policial, ademés, confluïen normalment en els mateixos funcionaris oficials, que no sols jujaven els conflictes civils, els enganys comercials o els delictes penals, sino que també s'encarregaven del corresponent castic, aixina com de la pròpia organisació i assegurament de l'orde i la seguritat pública. Esta funció es canalisava, en totes les poblacions del Regne de Valéncia, a través dels Justícies (excepte en les qüestions més purament comercials, que eren competència del Mustaçaf).

En el cas de la Ciutat, durant la major part de l'época foral existí un Justícia Criminal i un Justícia Civil, en plenes facultats per a jujar qualsevol causa de la seua jurisdicció, i dictar sentència. Estos Justícies contaven en els respectius Lloctinents i cert personal auxiliar (escrivans, advocats o “doctors en drets”, aguasils, el pregoner, els mensagers... i el temut bochí). En la major part dels pobles valencians, no obstant, era suficient en un únic Justícia Major, que en el cas de dominis eclesiàstics o nobiliaris era nomenat pel corresponent senyor, abat del monestir, etc. que eren en realitat els titulars de la jurisdicció.

A l'estil de com encara hui funciona el Tribunal de les Aigües, la justícia s'eixercia de forma pública en llocs senyalats del poble o ciutat. La gent fea acte de presència per a fer denúncies, testificar o simplement assistir als juïns.

Quant a la funció “policial”, eren comunes les “crides” prohibint circular per la nit, portar armes... En cas d'incident greu, se tocaven les campanes a rebat, per a avisar a la població i indicar que els hòmens jóvens havien d'eixir en les seues armes a ajudar a la justícia i perseguir als delinqüents. La funció policial més evident eren les rondes nocturnes, que normalment realisaven els Lloctinents i aguasils, junt en un número indeterminat de ciutadans més o manco organisat segons els casos i la població.

Si hi havia un perill especial, s'establien tandes per a que tota la població colaborara en les tasques de vigilància, en les nomenades “deenes” (grups de dèu persones). En tot, esta vigilància, especialment nocturna, se llimitava als carrers i places del poble i terrenys més immediats d'horta: ningú que estiguera en el seu juí s'aventuraria a desplaçar-se de nit llunt dels núcleus poblacionals, a no ser que anara custodiat per un cos específic de defensa.

En les ciutats més grans, i especialment en la Ciutat de Valéncia, per òbvies raons demogràfiques i estratègiques, i donat l'aument dels conflictes (com les famoses bandositats), fon necessari organisar-se d'una forma més estructurada. 
 
En 1399 s'acordà que cada any, davall la responsabilitat del Justícia Criminal i elegits pel Consell municipal de Valéncia, se triaren dotze hòmens (u per cada una de les dotze parròquies), en el nom de capdeguaytes, que tenien a son càrrec la guaita o ronda del territori de la seua parròquia. Cada patrulla aixina organisada constava d'un capdeguaita en cinquanta guaites que li devien obediència en tot moment. La seua autoritat (en “vara de justícia”) aplegava a la capacitat de desproveir d'armes als sospitosos, detindre'ls i empresonar-los, si fora cas, fins que l'autoritat competent els jujara.

Per tant, la Guaita era el nom en que es coneixia, tant el conjunt de persones que prestava servici de vigilància de la ciutat dia i nit, com cada u dels components del cos, que eren també coneguts com a guaites (a l'estil de l'actual paraula “policia”, que servix tant per al cos com per a cada u dels seus components), i seria provablement el primer antecedent no militar d'un cos organisat de vigilància i defensa de l'orde públic en Valéncia.

Quan la seguritat era cosa de paraules majors, i es necessitaven organisacions de caràcter més militar que estrictament policial, els Furs eren clars respecte a l'obligació de tot hom, a cavall e a peu de seguir la Senyera. En alguns casos, per motius de defensa dels drets front a algun senyor nobiliari díscol que contravenia els corresponents furs i privilegis reals; en atres casos més greus (cas de guerra o invasions), per a organisar la defensa de la ciutat i el regne. 
 
Quan açò succeïa, repicaven les campanes, s'ordenaven crides i la Senyera es trea de la Casa de la Ciutat en els honors habituals, i s'entenava (ço és, s'hissava com a antena) sobre la torre dels Serrans. Tal com comentàrem fa un temps, l'encarregat de portar la Senyera era, significativament, el propi Justícia Criminal.

En 1340 el Consell reorganisa totalment les milícies comunals, ordenant-les per deenes i centenars i establint una relació dels ballesters i escudats en que contaven: provable germen de la Companyia dels Ballesters del Centenar de la Ploma, cos militar permanent (no estrictament en funcions policials, tal com hui les coneixem) que es consolidà a finals del sigle XIV, i que s'encarregava de la defensa de la Senyera quan esta entrava en batalla. Els poderosos gremis d'artesans, que en estes contingències organisaven militarment als seus components i seguien la seua pròpia bandera gremial, tenien també una gran importància estratègica.


Cavaller del Centenar de la Ploma. Palau de la Generalitat, Valéncia

És interessant observar que ya en el sigle XIV (en dos conflictes especialment importants: la Guerra de l'Unió i la dels Dos Peres) s'aprecia que l'organisació militar de la Ciutat de Valéncia, com a Cap i Casal del Regne, va més allà de la protecció de les seues muralles, desenrollant, en paraules del propi Consell municipal, funcions de deffensio e a utilitat de les terres del Regne, en époques en que la Generalitat del Regne encara no existia com a tal. Per eixemple, en 1356, quan davant de l'invasió de les tropes castellanes de Pere el Cruel, el Consell mana escriure a Morvedre, Burriana i la Vall d'Uxó per a que els seus hòmens seguixquen també la Senyera.
 
Alguns estudiosos marquen este sistema d'armament i organisació autònom, autodefensiu i autogestionat de la població de la ciutat i el regne (que no depenia estrictament de l'autoritat real, i en ocasions se rebelava contra ella) com a factor principal que propiciaria la revolta de les Germanies, ya en el sigle XVI.

Cenyint-nos a la qüestió estrictament "policial" i deixant el tema militar per a futurs posts, en el pas del temps se documenta (com a mínim des de 1622, segons la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana) una atra milícia foral al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia, destinada a la persecució de lladres i contrabandistes, o a la custòdia dels boscs reals: els Minyons.

Curiosament, és després dels Decrets de Nova Planta i l'abolició dels Furs quan este cos de seguritat, i molts atres semblants a lo llarc de tota Espanya, entren en la seua etapa de esplendor: Compañías de Infantería Fija de la Costa de Granada, Escopeteros Voluntarios de Andalucía, Fusileros de Aragón, Miñones de Álava, Migueletes de Vizcaya, i Mozos de las Escuadras del Valle de Valls, que són els famosos Mossos d'Esquadra (creats pel bale del municipi català de Valls en 1690, que adoptaren clares postures proborbòniques en la Guerra de Successió i que en 1719 se reinstauraren definitivament i s'estengueren a tota Catalunya com a cos de seguritat).

Serà el motiu del tercer i últim post sobre este tema.


La Policia de la Generalitat

Vaig a fer un paréntesis en les meues disquisicions llingüístiques per a desengreixar un poc l'ambient, i tractar de pas, en tres posts successius, una qüestió que trobe interessant.

El passat mes de novembre el Conseller de Governació, Serafín Castellano, anunciava oficialment la voluntat del Consell de desenrollar reglamentàriament l'artícul 55 del nostre Estatut, que establix la facultat de la Generalitat per a, a través d'una Llei de les Corts, crear un Cos únic de la Policia Autònoma de la Comunitat Valenciana. Els demés grups polítics en representació parlamentària donaven també el seu soport a la decisió, i per unanimitat de les Corts s'ha establit el determini d'un any per a la posada en marcha del nou cos.

És de veres que ya existix un chicotet cos de “Policia de la Generalitat Valenciana”, en certes atribucions delegades (vigilància de les pròpies instalacions de la Generalitat, incendis forestals, etc.), que té la sèu central en l'antiga estació de Pont de Fusta de la Ciutat de Valéncia; pero no és encara una Policia autonòmica en plenes competències i autonomia d'acció (com puguen ser els Mossos d'Esquadra, l'Ertzaintza o la Policia Foral de Navarra), puix que es tracta en realitat d'una unitat del Cos Nacional de Policia adscrita a la Generalitat (que, tot siga dit, no es sap massa be a qué es dedica realment...)



Independentment de les indecisions i contradiccions en les que s'han prodigat els dos partits polítics majoritaris sobre esta qüestió des de fa ya uns quants anys, la realitat és que, des d'un estricte punt de vista valencianiste i de foment del nostre autogovern, l'idea és excelent, i molts convenen en que tenia d'haver-se posat en marcha fa prou de temps.

Efectivament, a ningú se li escapa que l'equiparació en esta qüestió a Catalunya i el País Vasc donaria un “pes específic” o “estatus” adicional a Valéncia, en tant que “nacionalitat històrica”, que no estaria present a soles en l'articulat de l'Estatut o en les declaracions grandiloqüents dels polítics (com en realitat passa ara), sino també en la realitat del dia a dia.



 
Mapa en les distintes policies autonòmiques d'Espanya (de la Wikipedia).
* Gris: CC.AA. sense U.A. (Unitats Adscrites) o sense policia independent del CNP.
* Taronja clar: CC.AA. en procés d'obtenció d'una U.A. del CNP.
* Taronja mig: CC.AA. en U.A. del CNP.
* Taronja fosc: CC.AA. en una policia independent al CNP.



De forma paralela a la recuperació del Dret Civil Valencià (impulsada pel mateix conseller Castellano, i que el Govern central socialiste tracta d'impedir per tots els mijos), no cal destacar tampoc la força simbòlica i vertebradora d'un cos de seguritat únic i propi que actuara en totes les comarques valencianes, dels Ports de Morella a la Vega Baixa i del Racó d'Ademús a la Safor.


Un cos que entendríem com a íntimament imbricat en el territori i la població que ha de protegir: incloent, clar està, la seua llengua (per a poder oblidar definitivament eixe infame “hábleme en cristiano” o similars, que de tant en tant encara resona en algun que atre quarter de les Forces i Cossos de Seguritat de l'Estat).

Pero no sols de “símbols” viu el ser humà. En ser tot l'anterior, al nostre entendre, objectivament bo, la primera pregunta ha de ser sempre: ¿quí paga la festa 


I més encara, en uns temps com els presents, en els que la pròpia Generalitat està tenint problemes greus per a complir en les seues obligacions econòmiques més bàsiques: en el pagament a proveïdors sanitaris, als advocats d'ofici, el rebut de la llum de les estacions de Metro o, sense anar més llunt, les dietes dels agents adscrits a l'actual Policia de la Generalitat...

Per ací, no obstant, crec que deu anar bona part del motiu que propicia el canvi radical en la postura del PP valencià ad este respecte: pareix que el Govern central financia generosament les policies autonòmiques d'unes atres comunitats, i és de creure que alguns dins del Consell valencià hagen fet contes, i els ixquen favorables... sempre que papà Govern central s'avinga a amollar la pasta, clar. Especialment si, com ha alvançat també Castellano, la Generalitat renuncia de moment a les competències en trànsit i institucions penitenciàries.

I és que la dependència econòmica de la Generalitat respecte de l'Estat, siga en el sistema de finançació actualment vigent o en el nou que haja de vindre, constituïx un problema gens desdenyable. De fet, és el problema, sense més adjectius: ya siga a l'hora de finançar la policia, la sanitat o l'educació (o pagar als contractistes d'obra pública...).

Per tant, tot dependrà de la capacitat i actitut negociadora per les dos bandes (Valéncia i Madrit) per a que un proyecte racional i viable de Policia Autònoma Valenciana arribe a vènit.

Cap senyalar també que l'objectiu principal, més que crear per se una policia autonòmica, hauria de passar per assegurar i millorar la protecció dels ciutadans i les condicions de seguritat front a la delinqüència en tot el nostre territori i a tota la nostra població. Açò, en ser també clar, no pareix que passe massa pel cap d'alguns dels nostres polítics...

Si, com s'anuncia, l'idea del PP no és substituir gradualment les funcions de Guàrdia Civil i Policia Nacional per la Policia de la Generalitat (en totes les que no siguen d'interés general de l'Estat), sino afegir una nova estructura policial a les ya existents, l'idea pert, al meu pobre entendre, gran part de la seua raó de ser. No pareix, a priori, que la simple superposició o acumulació d'estructures policials diferents -a sovint, en competència no massa lleal- siga raonable. 


La coexistència entre diferents nivells no serà eficient ni efectiva (és de sentit comú, tampoc vaig a donar-me-les ací d'expert) si no va acompanyada d'una adequada coordinació i una planificació clara de tots els mijos disponibles, per a evitar interferències i duplicitat de funcions (que porten aparellades invariablement un balafiament de recursos públics i un sobredimensionament de l'administració pública: de la qual ya cobra directament res manco que el 27% de la població valenciana).

La reflexió hauria d'aplegar, clar està, des de les Forces i Cossos de Seguritat de l'Estat (Policia Nacional i Guàrdia Civil) fins a les policies municipals, en unes competències, funcions i necessitats econòmiques, estes últimes, que són percebudes per la població, massa voltes, com a dubtoses i mal aprofitades


En definitiva, seria menester assegurar un tractament “integral” de la situació, sobre el que no som massa optimistes, vista l'actitut general que entorn de qualsevol tema polèmic mantenen habitualment les grans formacions polítiques.

No han faltat tampoc els que, des d'associacions professionals de policies nacionals o guàrdies civils, en constatar la major disponibilitat de mijos i millor salari de que disfruten actualment les policies “autònomes” catalana, vasca i navarra, s'han posicionat clarament a favor de la nova policia valenciana, sugerint un sistema àgil pel qual se facilite als actuals guàrdies civils o policies nacionals valencians, o als que residixquen ací, passar a formar part del nou cos autònom... 


Nos pareix molt be per ells, pero no és en absolut raonable ni just que funcionaris que realisen treballs en semblants condicions tinguen diferents retribucions econòmiques o disponibilitat de mijos materials, i seria hora també de que açò es corregira.

Per últim, l'idea de que “es trenca Espanya” o “nosotros no somos como los vascos”, abanderada per alguns patriotes (que deuen desconéixer quina ha segut l'organisació històricament hegemònica en les Espanyes en estes qüestions, o la que
mantenen en vigor atres països civilisats com Estats Units, Canadà, Regne Unit, Suècia o Alemanya, en diversos cossos de seguritat depenents de diferents nivells administratius), és la guinda que completa el pastiç de la policia autonòmica valenciana.

En conclusió, l'iniciativa ha segut rebuda en general de forma prou gelada i en diversitat d'opinions, sobre tot perque anuncia un increment enorme del gasto del que no queda massa clar cóm se podrà fer front, en un moment en el que totes les administracions, i especialment l'autonòmica valenciana, estan tenint problemes per a finançar inclús els servicis socials i sanitaris. Haurem d'estar atents a la marcha de les negociacions.

I, com també és de veres que “no sols de diners viu el ser humà”, respecte al tema de la denominació del nou cos policial valencià (que per força se li presupon que hauria de ser “original” o “genuïna”, a l'estil de les sonores i castices Ertzaintza o Mossos d'Esquadra), s'ha obert algun que atre debat en la xàrcia. El Conseller Castellano ya ha dit que "Policia de la Generalitat" és una bona marca, pero que la denominació “no és una qüestió prioritària”, i estem d'acort: hi ha qüestions molt més importants i perentòries, segons havem expost.

Pero com sé que vos agradarà, en les dos següents entrades donaré alguna sugerència al respecte, i alguns fets històrics curiosos que segurament desconeixereu, com els desconeixia yo fins fa poc.


25 dic 2009

Les Normes del Puig: un futur possible (IV). AVL: crònica d'una decepció

“el valencià [...] presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà” (Dictamen de 9 de febrer de 2005 de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua)
Acabava l'última entrada de la série posicionant-me clarament a favor de forjar un estàndart llingüístic oral i escrit pròpiament valencià, tan pròxim com siga possible a les maneres habituals de parlar de la majoria dels valencians, que garantise el seu reconeiximent com a llengua pròpia i facilite l'identificació per part dels valencians (parlants o no del valencià) en dit estàndart.

He de reconéixer en tota naturalitat que, quan yo (no fa tant) era un usuari més de les “Normes de Castelló evolucionades” que m'havien ensenyat en l'escola i l'institut (pero ya en unes clares inquietuts respecte a l'entitat, la denominació i la codificació llingüística del meu idioma), pensava que l'aparició de l'AVL significaria un colp de timó. Una solució al divorç entre, per una part, les directrius marcades per la “filologia oficial” (l'expressada, en essència per l'Universitat de Valéncia, i difosa a través de l'educació reglada pels professors de valencià) i, per l'atra, els desijos i necessitats dels valencians en general respecte al seu idioma propi, i dels valenciaparlants en particular.

L'evolució real dels acontenyiments des de la seua creació ha segut per a mi una decepció constant, que ha acabat per fer-me usuari (com se pot vore des de que mamprenguí a escriure en este blog, en agost de 2008) actiu i conscient de les Normes del Puig, com a necessària conseqüència final de la meua forma de viure i entendre la valencianitat llingüística (la que he heretat dels meus pares i els meus yayos, per si algú té algun dubte).

La meua particular guinda del pastiç fon tan recent com el dilluns de la semana passada, 14 de decembre; dia en que entrevistaren a Ascensió Figueres (presidenta de l'AVL) en Radio Valencia-Cadena Ser.

Les respostes a les preguntes sobre la caiguda de parlants de valencià en les grans ciutats (“s'ha de tindre bon voluntat”, “per lo que siga costa més”) o sobre la presència del valencià en Internet (“fem el que podem”) no podien donar, al meu curt i discret entendre, una idea més pobra del poder real d'acció i decisió de l'única acadèmia llingüística reconeguda en una Llei Orgànica (el nostre Estatut).

Igualment, quedaren patents les habituals ambigüitats de la senyora Figueres (i de l'institució que representa) quan Bernardo Guzmán li preguntà sobre la coneguda afició de l'AVL pels circumloquis i per no parlar clar (o siga: per intentar paréixer lo que no s'és). Les ambigüitats calculades, també en la resposta, només cessaren quan Figueres encertà a vanagloriar-se, una volta més, de “l'esforç de concòrdia” dels acadèmics, i a criticar a continuació sense treua als que “mai acceptaran una normativa que no siga la de la seua acadèmia” .

(pero no digué res, curiosament, dels que mai acceptaran ni una sola de les famoses i denostades “concessions valencianes” de la Gramàtica o el Diccionari de l'AVL, perque ya tenen prou en l'estàndart català marcat per l'Institut d'Estudis Catalans. Un estàndart, és menester recordar, perfectament “correcte” per a l'AVL, mentres el present escrit, per eixemple, estaria “ple d'incorreccions” per escriure en perfecte valencià, pero seguint una atra normativa ilegal).

L'apoteosis triumfal, no obstant, vingué quan el periodiste li preguntà a la senyora Figueres qué pensava del fet que la pàgina web de la presidència espanyola de l'Unió Europea tinguera només versions en castellà, català, euskera i gallec (no en valencià); o, en acabant, sobre les sentències judicials que recolzaven, basant-se precisament en els dictamens de l'AVL, que la titulació de Filologia Catalana acreditava el coneiximent acadèmic sobre el nostre idioma.

L'únic que la bona senyora -presidenta, recordem, de l'estatutària i normativa Acadèmia Valenciana de la Llengua- tingué que dir al respecte, fon que les Universitats i el Govern d'Espanya haurien de ser més “sensibles” als dictamens de l'AVL i deurien tindre en conte “el nom del valencià” en les seues activitats... (a soles li faltà dir que, si no ho tornaven a fer, els regalaria una piruleta com a premi...)

Perque eixe és el problema, senyora Figueres. Perque vosté deixà clar en les seues paraules que, per a l'AVL, l'únic que no està be en la pàgina web del Govern d'Espanya, o en la titulació universitària de Filologia Catalana, és el nom, pero no el contingut. I ni tan sols en lo que a vosté li pareix que no està be (el nom), actua com deuria actuar.

Vosté, implícitament, lo que està dient és que la versió catalana de la pàgina web, o la carrera de Filologia Catalana, com el model llingüístic dels llibres per als chiquets que venen en el centre comercial que comentàvem fa unes semanes, són perfectament vàlits en tot, excepte en el nom. Incomplint, de pas, el famós dictamen (que pronte farà cinc anys) de la seua acadèmia, que afirmava que “el valencià [...] presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà” ¿Pero cóm? ¿Té la senyora Figueres alguna idea?

En definitiva, que (perdoneu-me per ser tan pesat), existint com existix un Institut d'Estudis Catalans que fa molt be les seues funcions, estarem d'acort (per una volta) en els més acèrrims catalanistes valencians en que la resposta de la senyora Figueres és la viva expressió de la prescindibilitat de l'AVL i de les seues (in)accions. Molt a pesar de molts, i especialment d'un servidor, quan, com he dit adés, encara no era usuari actiu de les Normes del Puig i pensava que l'existència de dita Acadèmia canviaria per fi les coses...

Convenim -és cert- en que és tot un alvanç (vist lo que ha plogut les últimes décades) això de considerar per fi des d'instàncies “científiques” que, ya que els valencians portem siscents anys dient que el nostre idioma és el valencià, tal volta no estiga tan malament que eixa malaïda denominació aparega escrita per algun lloc (alvanç que s'ha d'agrair, no ho dubteu, als “incultes blaveros” que porten quaranta anys donant la matraca).

Un canvi, tot siga dit, que ha permés donar a cert sector polític i cultural (lo que ve coneixent-se com la “tercera via”) un verniç de valencianitat a les seues propostes, que saludem per lo que tenen de tímida superació de l'impossible catalanisme-entre-valencians. Eixe catalanisme militant que alguns (com, per eixemple, la majoria dels que han participat en la colecció de llibres colectius “País Valencià. Segle XXI”) no abandonaran mai, faça lo que es faça i passe lo que passe, contra vent i marea i contra l'evidència de la realitat del poble que diuen representar i “defendre” (per usar una paraula popularment entenedora).

Pero no és suficient. Perque hi ha un escaló més, i l'enganyifa està clara: si ya costa acceptar la pròpia denominació de "idioma valencià" o "llengua valenciana", no es vol associar per res del món dita denominació a un estàndart oral i escrit propi, convenientment fixat i difòs, que assegure que qualsevol llibre, película o pàgina web que s'etiquete en eixa denominació (com els llibres del centre comercial que comentava en la primera part de la série), responga a un model llingüístic que "preserve i potencie les característiques pròpies del valencià". A saber, que porte aparellada la pronunciació i l'escritura “a la valenciana” de les vocals tòniques i àtones, dels fonemes i grafies consonàntics en totes les seues posicions, de les desinències verbals de tots els temps verbals de totes les conjugacions, dels determinants i adverbis i preposicions valencians, del lèxic purament i normalment valencià, etcétera, etcétera.

Eixa és la qüestió, senyora Figueres, i no, precisament, una “simple qüestió de noms”.


En definitiva, se rebuja (o es vol com a declaració d'intencions, pero no en els fets) una varietat llingüística valenciana (pero valenciana de veres) estandardisada i raonablement fixada, relacionada directament en la pròpia denominació-etiqueta de “valencià” (se nomene pels filòlecs “internacionals” llengua, microllengua, “variant dins d'un diasistema” o com se vullga) pròpia, diferent i diferenciada, i no “regional”, “potestativa” o “transitòria”, tal com de facto convida a considerar-la l'actitut de l'AVL.

Una codificació pròpia que –és un fet–, els mateixos catalans podrien escoltar i llegir, segurament sense massa problemes, si volgueren i els abellira (com han fet i faran els catalans que, per eixemple, deixen les seues opinions en este blog), sense que s'acabara el món ni s'obriren les portes del cel, pero que nos situaria en el mapa de les llengües del món, i reconciliaria la qüestió llingüística en el desig de la majoria sociològica del nostre poble.

Captures de la pàgina web de Bancaixa, 17-12-09, en el més perfecte “estàndart català oriental”. Ni la "última frontera" (possessius i subjuntius) resistix. A poc a poc se va perdent la vergonya...

Un idioma com el gallec, el macedoni, el noruec o el croata. Tan pareguts i tan germans, respectivament, al portugués, el búlgar, el suec o el servi; pero tan idiomes, uns com atres. Per necessitat, per interés utilitari, per al reforç de la pròpia supervivència de l'idioma, com a reflex d'una especificitat llingüística real i no sentida com a dialectal, per dret històric, per sentiment i per respecte a l'identitat del nostre poble.

En definitiva, perque, parafrasejant a Vicent Andrés Estellés (encara que ad ell no li haguera agradat en absolut esta analogia): en este món en el que vivim, en el que a soles sobreviu i existix el més fort, “allò que val és la consciència de no ser res si no s'és llengua”. Els catalans, quan proclamaren la seua independència llingüística respecte del provençal / occità, ho tingueren molt clar...

I per a l'UNESCO, l'Unió Europea, el Govern d'Espanya i les normes ISO, com a mínim, està claríssim també: el valencià no existix (Carod-Rovira dixit), pero el gallec sí...

Continuarà (ya queda poquet...).

24 dic 2009

Bon Nadal i Feliç 2010


Ara que ya sé cert que no m'ha tocat la Loteria (és que ni una aguileta; inocent de mi), estic en l'estat d'ànim adequat per a, per damunt de tòpics i llocs comuns, desijar-vos a tots unes bones festes, i un any 2010 en el que, com a mínim, pugam dir que "hem millorat lo present".

Perque, per damunt de religions i laicismes, família i amics, regals i consumisme, ornaments al més pur estil "kitsch" i demés parafernàlia nadalenca, hi ha dos coses d'estes festes que m'agraden: l'ilusió per un món millor, i somiar que els nostres desijos, un dia, se faran realitat.

I és que (de moment) ni l'ilusió ni els ensomis valen diners. Per això mateix, ningú nos els furtarà mai.

Bon Nadal i Feliç 2010!!



19 dic 2009

Les Normes del Puig: un futur possible (III): Llengües i dialectes


Tancàvem l'últim post en dos interessants preguntes. ¿Qué fem quan no està clar qué és una llengua i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les “varietats regionals” té el mateix interés cultural?

A estes dos podríem afegir-ne unes quantes més.

¿I quan una llengua, minorisada o no en el seu propi territori, pero lligada a un determinat moviment polític o cultural, estima tàcticament que pot erigir-se al seu torn com a “llengua expansiva” front a unes atres modalitats llingüístiques no idèntiques pero sí pròximes?

¿És inocent, o qüestió “purament científica”, que alguns consideren el macedoni un dialecte del búlgar (normalment, els filòlecs búlgars) i atres una llengua independent (normalment, els filòlecs macedonis)? ¿I que la mateixa denominació oficial de “macedoni” estiga també en controvèrsia, no precisament pels propis macedonis, sino pels grecs, que reivindiquen “l'helenitat” (i no “l'eslavitat”) de dita denominació?

¿És casual que la mateixa modalitat llingüística que en Luxemburc és llengua nacional, en Alemanya no siga més que un dialecte rural?

¿No té importància que els poders fàctics de l'antiga URSS consideraren el bielorrús i l'ucranià com a variants “regionals” i poc cultes de la llengua russa nacional, i hui siguen “llengües nacionals” de les respectives repúbliques independents? (com el mateix Alfons Cucó explica en "El despertar de las naciones. La ruptura de la Unión Soviética y la cuestión nacional").

¿Ho és, també, que hi haja molta més diferència entre alguns dialectes del chinés, que entre llengües independents reconegudes com a tals (i no parlem ya del cas del noruec, el suec i el danés, els parlants dels quals s'entenen sense massa dificultats entre ells, cascú parlant en el seu propi idioma)?

La qüestió és que el fet llingüístic, en tant que fet social i identitari, no pot sostraure's d'estes disquisicions. Perque estan en la mateixa raïl del problema.

Aixina, un geòlec podrà usar la seua formació acadèmica i científica per a classificar els silicats minerals com li vinga en gana, sense que els minerals o roques classificats vagen a protestar-li a la porta de casa per haver-los classificats “malament”.

De la mateixa manera, un químic podrà inventar una nova nomenclatura per als composts químics (com de fet ha ocorregut vàries voltes) i ningun “compost químic” anirà a queixar-se-li, per eixemple, que per qué la substància que respon a la fòrmula CO2 (una atra convenció) és “anhídrit carbònic” per a uns i “diòxit de carbono” per a uns atres.

Igualment, el descobriment d'una nova espècie animal o vegetal, o d'un nou asteroide, porta associat un sistema de “bateig” del nou objecte descobert que mostra fins a quin punt la “ciència” pot ser arbitrària a l'hora de “batejar les coses”.

En tot cas, uns i atres respondran del seu major o menor encert “classificador” i “batejador” exclusivament segons l'us i acceptació que els interessats en eixes pedres, eixos composts, eixos animalets i eixos asteroides facen de les noves propostes terminològiques, i accepten finalment “per convenció” que es diuen aixina, i aixina es classifiquen (lo únic realment important per a la ciència com a método d'investigació; més que el propi nom en sí).

Això pot implicar que, quan hi haja controvèrsia sobre la classificació o sobre el mateix nom elegit, la situació donarà lloc a discussions més o manco bizantines. Per eixemple, sobre cóm s'ha de dir un nou element químic: el cas dels últims elements descoberts, i l'aspra discussió que va sorgir entre grups d'experts científics russos, nortamericans i alemanys sobre el nom que haurien de dur, és paradigmàtic...

D'esta dinàmica classificatòria només podem mencionar una excepció: els propis sers humans. Perque (a diferència de les pedres, els composts químics, els animalets, les plantetes i els asteroides) els humans tenim una rara tendència a protestar si un igual nos classifica o nos qualifica d'una manera que no nos agrada...

El fenomen del llenguage políticament correcte i del “los vascos y las vascas” resumix l'importància que presenten, per a molta gent, les classificacions i els calificatius, precisament per lo que poden tindre d'injustament “generalisadors” i “discriminadors” en certs contexts i situacions. Inclús en el cas d'una autoritat batejadora tan qualificada com els pares, ningú pot negar-li el dret a una persona de canviar-se el nom, si els seus progenitors tingueren el mal encert de posar-li Pilar Fort o Armant Guerra...

D'esta forma, al contrari que els silicats, el diòxit de carbono/anhídrit carbònic, el kurchatovi/rutherfordi, el caragol dit científicament Bufonaria borisbeckeri o el bolet batejat directament per Linneo com a Phallus impudicus, aixina com els asteroides “Rafa Nadal” o “Segorbe” (per posar uns eixemples de objectes científicament classificats i batejats que mai se queixaran del seu nom o la seua classificació), lo que un bon estudiós de la filologia no pot deixar d'entendre mai, és que si
en funció del seu pijor o millor entendre es dedica a classificar i a posar “nom científic” a determinades formes de parlar (que no es comprenen sino com a fet social i cultural, justificat per l'us que en fan persones de carn i os), entra dins de lo possible que eixes persones classificades, que no són precisament uns hàmsters tancats en una gàbia, se li queixen si consideren que estan atentant contra lo que entenen que és la seua identitat...

Per eixemple: per afirmar que, lo que eixes persones consideren un idioma en dret a tindre un estàndart oral i escrit propi no és més que un dialecte regional. O que lo que les mateixes persones venen nomenant, oralment i per escrit, de forma culta i popular, en el nom del seu poble des de temps immemorials, ara ha de canviar el seu nom per un atre que, casualment, és el que porta un poble veí en el que en algunes ocasions no s'ha estat massa a bones...

Tot, perque, supostament, “aixina ho diu la ciència”, convertida en una espècie de fatalitat divina que cau com una espasa de Damocles sobre els pobres pecadors que nos dediquem a guanyar-nos la vida de la millor manera que podem i sabem...

En realitat, quan açò passa, no ho diu “la ciència”: ho diuen alguns filòlecs (i, massa a sovint, molts més opinadors que no són precisament filòlecs); uns atres filòlecs que no estan massa interessats o massa posats en el tema ho accepten sense més problemes, i els que es queixen o discrepen (com en el cas dels científics que volien batejar d'una atra manera nous elements químics) no tenen el resò que es mereixen, o no canalisen les seues queixes de forma adequada o eficient. Naturalment, el cas de la llengua valenciana és un eixemple de llibre.

La realitat és, ademés, que eixa manera d'actuar no és precisament la norma habitual en estes qüestions, si exceptuem la classificació de determinades llengües en escassa o nula tradició escrita, o parlades per grups minoritaris en baixa alfabetisació o consciència “moderna” de parlar un idioma concret: habitualment tribus d'Àfrica, Àsia o Oceania.

Ben al contrari, l'UNESCO, l'Unió Europea, o les famoses normes ISO, mai diran que el luxemburgués no té dret a existir perque en realitat “no és més que un dialecte” de l'alemany. Ni que el macedoni no és més que una "varietat occidental” del búlgar (per molt que búlgars i macedonis s'entenguen entre ells sense massa problemes). Tampoc els demanaran explicacions als gallecs sobre per qué la seua ortografia és diferent de la portuguesa, per molt que gallec i portugués tinguen un orige comú i l'intercomprensió siga senzilla.

En realitat, si és cas, ni tan sols decidiran sobre quina de les dos maneres oficials de parlar i escriure lo que en realitat és un mateix idioma (com passa en el cas del noruec) és la “correcta”, "verdadera" o “científica”, i quina la “incorrecta”, "traïdora" o “analfabeta”, per seguir la terminologia habitual en estes terres. Simplement, constataran la realitat sociològica d'una determinada comunitat llingüística, i acceptaran lo que esta comunitat adopte com a normal i acceptable, segons la pròpia tradició sociollingüística i el desig de la majoria (o inclús simultàneament de les dos tendències en conflicte, com en el cas del noruec).

En definitiva: totes les llengües han escomençat sent dialectes (“varietats”) d'una atra llengua (“diasistema llingüístic”), fins que els seus parlants apleguen a la convicció de que el seu parlar és correcte i apte per a tots els usos, i adopten, per convenció, un estàndart oral i escrit en el que dits parlants se veuen totalment reflectits i identificats.

I tot això, construït front als estàndarts alternatius de les llengües de l'entorn, que es poden trobar com a més o manco pròxims (pero que, per motius de complexa explicació en molts casos, no es senten com a propis). Com el català de la TV3, que la majoria de valencians podrem escoltar si el programa nos agrada, pero que majoritàriament no sentim ni trobem com a propi; de la mateixa manera que podrem vore un programa de la Televisió de Galícia i, encara que entengam perfectament tot lo que es diu, afirmar a continuació, sense por a equivocar-nos, que el gallec no és el nostre idioma.

Per això, més que entre llengües, o entre llengües i dialectes (pures convencions classificatòries entre filòlecs, que poden mudar en el temps: com el cas del català respecte de l'occità, per eixemple),
la lluita real, del món real, se dona entre estàndarts orals i escrits: estàndarts que són el reflex formal i mijanament organisat, en l'escritura, l'ensenyança i els mijos de comunicació de masses, que té la realitat llingüística humana d'una determinada comunitat; independentment de les (pretesament) asèptiques classificacions filològiques. Una comunitat llingüística en consciència de ser-ho, i en dret a decidir sobre el seu idioma, que a fi de contes és la que l'ha de mantindre viu (no la “llingüística internacional”).

D'esta forma d'entendre les coses naixen els conceptes llingüístics de Abstandsprache i Ausbausprache, que l'amic Cavaller de la Ploma explica molt be en el seu blog:
Segons la llingüística actual, una llengua pòt ser de dos tipos:
  • Una llengua per distància (Abstandsprache, en terminologia llingüística), que es diferència de les atres llengües per la seua distància estructural, o siga, per unes característiques fonètiques, morfològiques, lèxiques, sintàctiques, etc. molt distants de les de les atres llengües.
  • Una llengua per elaboració (Ausbausprache), que a pesar de tindre fòrtes afinitats estructurals en atres varietats llingüístiques (atres "dialectes"), és considerat una llengua ia que funciona de manera autònoma, gràcies a una codificació independent de la de les atres varietats.

O siga, les fronteres entre les llengües estan dellimitades segons criteris extrallingüístics (polítics, econòmics, etc.) i no segons criteris llingüístics. Per això, quan la llingüística tracta d'agrupar les varietats (els "dialectes") segons les seues afinitats purament estructurals o llingüístiques, utiliza el terme diasistema i no el de llengua, per a evitar confusions.

De tal forma que són els usuaris d'una determinada “comunitat llingüística” (per no parlar de llengües i dialectes) els que determinen l'establiment d'una codificació “autònoma”, que es reflectix en uns estàndarts orals i escrits diferenciats (que no deixen de ser una convenció acceptada per tots els parlants, i que accepten en funció de factors tant llingüístics com extrallingüístics).

S'obrin, per tant, infinites possibilitats quant a la definició, difusió i consolidació de diferents estàndarts orals i escrits que, no és menester dir-ho, si conten en l'adequat recolzament i implicació de la seua comunitat llingüística, donaran lloc invariablement a una “llengua”, als ulls de tota la comunitat mundial, més tart o més pronte.


Com dia, increïblement i en sorprenent naturalitat, el meu llibre de valencià de primer de BUP (Sinopsi, de Joan Pellicer i Rosa Giner) (els subrallats són meus):
...el codi gràfic constitueix una convenció social que és compartida per tota la comunitat de lectors i escriptors -d'usuaris- d'una llengua concreta.
Conclusió: este fenomen de la contigüitat i el conflicte entre models llingüístics “pròxims pero diferents” és normal, i ha passat sempre. I naturalment, el nostre cas no podia ser una excepció.

Lo que nos passa als valencians, en les disputes i conflictes permanents sobre la codificació oral i escrita del nostre idioma, és normal, vista la nostra particular història llingüística, i vist lo que passa en tot el planeta en situacions semblants. I en normalitat s'hauria de discutir i de tractar, entre valencians de totes les sensibilitats.


Lo que ya no és normal és que, com passa realment, als valencians se nos negue el dret a decidir, i inclús el dret a debatre sobre cóm volem que siga eixa codificació.

Com tampoc, que se nos critique (més que en argumentacions, en exabruptes) als que pensem que tal volta estaria be no estar tan pendents dels nostres “amics” del nort en estes qüestions, i dedicar-nos a forjar un estàndart pròpiament valencià, tan pròxim com siga possible a les maneres habituals de parlar de la majoria dels valencians, que garantise el seu reconeiximent com a llengua pròpia i facilite l'identificació per part dels valencians (parlants o no del valencià) en dit estàndart.

Per a, aixina, fomentar el seu us, en el prestigi adquirit a partir de la seua genuïnitat i proximitat als parlants, i la seua falta de conflictivitat intrínseca front a un estàndart foraster, alié a la nostra tradició i interpretat per molts valencians com una “imposició externa”.

Tornant a la cita del meu llibre de valencià, no es pot parlar de “correcció” i “incorrecció”, o de “faltes d'ortografia”, o de “llengua culta” o “prestigiosa” i “llengua vulgar” o “dialectal” (a pesar de que molts paisans tenen una gran afició a fer-ho) quan eixa “convenció social compartida per tota la comunitat” és inexistent, o és objecte de controvèrsia.

I més encara, quan esta controvèrsia s'intenta amagar o diluir, en l'objecte de sostraure o seqüestrar el debat a l'opinió pública (inclús en chantages de tipo econòmic, o de prestigi social) per a que les “postures discordants” no apleguen, o ho facen de forma distorsionada, al conjunt de la comunitat llingüística.


Continuarem en el següent post.

12 dic 2009

Les Normes del Puig: un futur possible (II). Vida i mort de les llengües


Mamprengam pel principi. El llenguage, en orige, no és més que un resultat de l'evolució de l'espècie humana (i més en concret, de la seua capacitat d'abstracció mental) que desenrollà, en un moment donat, una excelent capacitat per a comunicar-se de forma especialisada entre els congèneres d'espècie. I que, sobretot després de l'invenció de l'escritura, també serví d'instrument per a compondre raonaments i discursos complexos que podien perdurar en el temps, i ser rescatats i interpretats per sers humans d'époques posteriors (o que, simplement, no havien tingut ningun contacte en l'autor originari).

Pero adicionalment, en tant que fet cultural humà, a partir de la diversificació del teòric llenguage primigeni en idiomes diferents, la llengua es convertí (com les característiques físiques, o atre tipo de manifestacions culturals, tradicionals o religioses), més allà de la seua pura utilitat “instrumental”, en un símbol identificatiu (identitari) dels “pobles” o “nacions” que, com a resultat de l'aïllament geogràfic i demogràfic provocat per les migracions, començaven a ser conscients de la seua pròpia condició “diferent” de la d'uns atres grups humans.

(tot, d'acort en dos comportaments inherents a la condició humana: la d'autoclassificar-se a sí mateixa i classificar tot lo que nos rodeja, per un costat, i la de tendir a forjar la pròpia identitat individual com a part d'una identitat de grup superior, per l'atre)

A partir d'ací, dos tendències marcadament contrapostes han definit el posicionament de les diferents cultures del món enfront de la diversitat llingüística.

Una, la de considerar la diversitat llingüística com una desgràcia, i inclús una maldicció divina que ha dividit a la raça humana sense remei (recordem el mit de la Torre de Babel de la tradició judeocristiana), i que ha de tendir a ser “corregida”, procurant que les llengües més minoritàries vagen deixant pas, de forma més o manco natural, ad aquelles que conten en un major pes demogràfic, polític... o militar.

Esta visió de les coses ha segut enarborada (o contemplada en “benevolència”) sobretot per certes cultures de signe imperialiste o expansiu (no necessàriament en lo militar, sino també en lo polític, lo econòmic o lo cultural), en les que curiosament la llengua oficial (nacional) no solia estar en perill de desaparició, per ser la pròpia del moviment en expansió.

En realitat, este fenomen resulta poc menys que “llei de vida”, i està molt relacionat en la dinàmica de l'evolució natural en este món, inclús a nivell biològic (la supremacia adaptativa dels més forts sobre els més dèbils). Per això mateix, resulta difícil de contrarrestar (com ocorre en la seua caent ecològica, en lo que respecta a la diversitat de les espècies) si no apareix un contramoviment mínimament organisat que protegixca de forma conscient i planificada les característiques identitàries en procés de substitució o modificació (si és que realment importa mantindre-les; lo que, vist lo vist, no pareixerà tan clar per a segons quí).

Les migracions massives (normalment pacífiques, és menester dir) de persones pertanyents al poble “expansiu”, portadores de la llengua “expansiva”, junt a un creixent prestigi cultural (o de simple utilitat econòmica i comunicativa) de la dita llengua “expansiva” entre els parlants del poble “anexionat” o “englobat” provocaran, en el pas del temps, el seu canvi total de llengua (sense que hi haja ningun rastre de “neteja ètnica” o de simple substitució física d'uns grups de persones per atres).

Un moviment, per tant, més o manco planificat, més o menys forçat segons els casos, en major o menor duració en el temps i extensió en el territori, que actua sobre pobles en menor potència demogràfica, militar o cultural, que al final acaben diluint-se, no només en llengua, sino finalment, també en cultura o inclús en religió, si esta era diferent; encara que, a sovint, deixant un considerable substrat “regional” dins del poble en expansió. Això serà bo per a uns, roïn per a uns atres, i indiferent per a atres tants; en qualsevol cas, simplement, és.

Com a últim escaló de l'evolució de les llengües, estes podran donar lloc, en molts casos, en el pas del temps, a la generació de “nous pobles”, que no serien ni l'original ni l'invasor, sino un producte de la mescla de dos o més “identitats” originàries: com bona part dels actuals pobles d'Europa, i especialment, els que parlen llengües derivades del llatí.

La desaparició de la llengua ibera i atres llengües prerromanes a favor del llatí vulgar, en la Península Ibèrica (perque els ibers deprengueren el llatí i paulatinament, generació darrere generació, abandonaren la seua llengua originària; no perque foren exterminats i directament substituïts per colons romans), i la posterior evolució d'este llatí adquirit en noves i diferents llengües (valencià, castellà, portugués...), no existents en anterioritat, seria un eixemple antic pero clarificador, al que només se resistiren els vascs, que continuen parlant una evolució de la mateixa llengua que trobaren els primers colonisadors romans que creuaren els Pirineus.

L'accelerat procés d'extinció de l'occità i unes atres llengües (dites “regionals”) en França, inclús representants d'una alta cultura lliterària en époques passades, pero que ara sucumbixen davant l'alvanç del francés; o la desaparició de moltes llengües ameríndies en favor de l'anglés o el castellà en Amèrica, serien eixemples actuals.

I efectivament, la substitució llingüística recent en les grans ciutats valencianes del valencià pel castellà com a llengua d'us majoritari per la població, és l'eixemple més pròxim i conegut per nosatros: cóm tota una generació valenciaparlant d'estes grans ciutats parlava (parla) en valencià entre els seus components, pero (llevat d'excepcions no precisament abundants) sol usar una atra llengua (el castellà) que no és la seua materna, per a comunicar-se en les generacions més jóvens successives. Les quals, com és natural, ya no usaran més llengua que el castellà entre ells i els seus descendents.

Els adalits que en l'actualitat consideren una molèstia les “llengües regionals” (pero al mateix temps se trencarien el pit en la defensa de la seua “llengua de l'imperi” front a unes atres “llengües de l'imperi” de semblant o major difusió), i revisten la seua posició de “practicitat” front a la “complicació”, o de “ciutadania del món” front al “nacionalisme excloent” (obviant l'evident capacitat de tot ser humà d'inteligència normal de dominar vàries llengües de forma simultànea), serien una recialla actual d'esta postura de pensament.

Se tracta, en realitat, d'una variant filològica d'uns atres posicionaments ultralliberals, per eixemple en lo econòmic, que propugnen una teòrica “llibertat absoluta” per a actuar, en els llímits de la llei i els drets individuals (convindria saber quí hauria de fixar estos llímits), i que en la seua caent més radical no precisaria de més elements reguladors que els propis de la “selecció natural del mercat” (en realitat, la “llei del més fort”).

Una derivació certament més elevada (i conseqüent en lo que es predica) d'esta mateixa tendència seria la d'aquells que han intentar crear llengües artificials que serviren per a comunicar-se de forma universal a tots els humans, sense haver de recórrer a cap llengua real preexistent, ni abandonar la llengua materna: seria el cas, per eixemple, de l'esperanto. Esta llínea es pot considerar, si no canvien molt les coses, com a fallida.

No obstant lo dit, la tendència actualment consolidada, com a mínim per les institucions internacionals (com l'UNESCO, o l'Unió Europea, aixina com, en el nostre cas, la pròpia Constitució Espanyola i el nostre Estatut d'Autonomia) és la de considerar la diversitat llingüística com un patrimoni cultural en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre, en el marc del famós desenroll sostenible. En el nostre cas, aixina ho proclama la Carta Europea de Llengües Minoritàries; i el mateix Tractat de Lisboa establix que l'Unió Europea ha de respectar la riquea de la seua diversitat cultural i llingüística, i velar per la conservació i el desenroll del patrimoni cultural europeu.

Unes proclames benpensants que tenen unes ramificacions certament espinoses en quant al respecte de les llibertats individuals; i en particular, al dret de cada persona a parlar la llengua que li vinga en gana, i la llibertat real per a poder fer-ho (tant per usuaris de llengües minorisades, com per usuaris de llengües majoritàries que no volen per res del món deprendre les minorisades), i que habitualment ve modulat per una determinada delimitació territorial en la qual s'aplega a la convenció de que una llengua concreta és “pròpia”, “vernàcula” o “històrica” del mencionat territori, en funció de condicionants històrics, tradicionals i sociollingüístics.

A partir d'unes postures de màxims (en els dos sentits), és obvi que diferents “gradacions” en estos estats d'opinió, conviuen en l'actualitat en la nostra societat. Postures, totes elles, que, com en l'extrapolació a l'economia feta adés, són objecte permanent de controvèrsia, i tan (o tan poc) respectables com qualsevol atra opinió, perque ya sabem que les convencions socials són extremadament mudables, i més encara en el pas del temps.

En eixe sentit, resulta curiós, per eixemple, que els israelites -difusors de la “maldicció bíblica” del “mal de llengües” de la Torre de Babel-, hagen segut els primers en recuperar en èxit una llengua totalment morta des de fa segles com l'hebreu; elevant-lo, des del seu us exclusiu com a llengua llitúrgica, a idioma nacional de l'Estat d'Israel (fet que en conseqüència està fent desaparéixer les llengües que tradicionalment parlaven els judeus: com el yiddish o el judeoespañol...).

I és que, en la llínea marcada per don Ramón de Campoamor, “en este mundo traidor nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira” (quí diria que algú que fon Governador Civil de Valéncia poguera pensar coses en tant de trellat...). O que, quan hi ha ganes, res és impossible.

Perque ahí està la qüestió: estant d'acort en que la llengua no és l'únic factor aglutinador-diferenciador entre “pobles”, “nacions” o “identitats”, i desproveïnt
el fet llingüístic del seu “utilitarisme” o la seua mera condició de “riquea cultural”, sí que és rigorosament cert (i ací està tota la clau del problema) que la llengua (diferent) és el major signe identitari d'un grup humà que es reconeix a sí mateix "diferent"; i no hi ha hagut millor manera, a lo llarc de l'història, de reduir o eliminar les ganes de viure de forma “independent” d'un determinat grup humà respecte d'un poder alié, que reduir al mínim les diferències culturals, i especialment les llingüístiques -les identitàries, en definitiva-, entre els dos grups en litigi; i naturalment, viceversa, si lo que interessa és mantindre eixa independència.

Per tant, la "defensa del patrimoni cultural", la "facilitat de comunicació" o la sempiterna "ciència filològica" no són les úniques que claven cullerada en la sopa de les llengües en conflicte; més aïna, n'arrepleguen lo que queda quan ya han menjat uns atres.

De fet, són els moviments romàntics regionalistes i nacionalistes del segle XIX els que canviaren la concepció hegemònica babeliana sobre la diversitat llingüística. Els mateixos moviments, casualment, que han provocat, en els últims cent anys, l'aparició de molts dels estats independents que hui formen part de l'Unió Europea, i dels que s'assenten més o manco civilisadament en l'ONU; com també, a un menor nivell, la descentralisació política i administrativa de la majoria dels antics "estats unitaris" (recuperant, en gran part, tradicions de sistemes de govern descentralisats precedents).

Queda, també, una segona derivada, més diabòlica encara: ¿i quan no està clar qué és una "llengua" i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les preteses “varietats regionals” té el mateix "interés cultural" com a "patrimoni en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre"...?

Continuarem...

7 dic 2009

Les Normes del Puig: un futur possible (I)


Aprofitant el pont, hui he anat a un conegut centre comercial de la Ciutat de Valéncia, com un valencianet més, per a espigolar el gènero i vore possibles regals de Nadal: roba, música, càmares de vídeo o fotografia...

I llibres, clar.

En eixe objectiu m'he acostat a la secció de llibreria, en la qual, entre best-sellers, llibres de cuina i guies de viage, hi ha un chicotet tros d'expositor, en el que un cartellet en la Senyera valenciana com a fondo (sarcasme, que no en falte) resava: LIBROS EN VALENCIANO / LLIBRES EN VALENCIA.

(provablement l'única inscripció, en tots els milers de metros quadrats del centre comercial, escrita en la llengua “pròpia” i “cooficial” de la comunitat autònoma valenciana, segons el seu Estatut d'Autonomia; totes les demés, naturalment, estan a soles en castellà)


Comunicar-vos que, vist el contingut d'eixa secció, i la seua diminuta magnitut, els plans oficials per al nostre idioma marchen vent en popa i a tota vela. Si hem de creure que les grans superfícies marquen les tendències sociològiques futures de la nació (fins al punt de, segons alguns, provocar la ruïna dels llauradors valencians, buidar els barris de les botiguetes de tota la vida, acostumar a la gent a agarrar el coche per a comprar el pa, o crear opinió sobre lo roïnes que són les bosses de plàstic), no cap dubte que els designis en esta matèria els tenen també molt clars.

Ni un sol llibre dels que estaven exposts en eixa secció estava editat en Valéncia (que ho estigueren no seria sinònim de res especialment bo; pero és que ni tan sols Bromera i les seues “concessions unitaristes” apareixia per cap lloc).

Llibres, ademés, en sa major part, dirigits a un públic infantil (en un format realment atractiu i educatiu) d'editorials catalanes com Cruïlla i El Vaixell de Vapor, i escrits, naturalment, en el més pur català estàndart. Les traduccions dels llibres de la valenciana Laura Gallego, també al català estàndart, i alguns best-sellers en la mateixa llínea llingüística, completaven l'harmoniós conjunt.


(un català estàndart considerat “valencià plenament correcte” per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, mentres proscriu als que escrivim en el nostre idioma seguint les Normes del Puig; lo que ve a confimar que la susdita Acadèmia és absolutament prescindible, i més en estos temps de crisis econòmica)

Este fet resultarà inclús positiu per a segons quí. "Positiu", perque indica que està prop l'anhelat final de l'etapa llingüística “transitòria”, en la que s'havien de "tolerar" certes “concessions” a la parla “popular” (ço és, "corrompuda" i "dialectal") dels antany rebels i belicosos valencians (perdó: “catalans del sud”), per a passar a l'acceptació d'un “estàndard català comú”. Si és el seu cas, estimat llector, li done l'enhorabona.

Pero per a mi representa la confirmació de lo que ya comentí fa un temps. Eixe diminut racó del centre comercial, en un cartell que diu “Llibres en valencià” (perque les seccions de cuina, de ciència ficció o de best-sellers, se coneix que no poden contindre llibres “en valencià”; només en castellà), en la Senyera com a fondo, pero ple de llibres en pur català (ni tan sols en valencià “normalitzat” o “AVL”), i rodejat per tot un mar castellà monolingüe (en els cartells, la megafonia o les etiquetes dels productes), és, simplement, una analogia de la societat valenciana actual i, sobretot, si no canvien les coses, futura.

És, també, la demostració fefaent dels efectes del valencianisme superficial-formal (en terminologia d'Antoni Fontelles) que han practicat les dos grans formacions polítiques que han governat esta terra. De forma diferent, tal volta, en algunes “maneres de fer”, per a acontentar simbòlicament als sector sociològics més ideologisats i proclius a recolzar-los, pero exactament igual en el resultat.

Un “valencianisme” buit i estèril, en el que els símbols (la Senyera coronada, la denominació privativa de l'idioma) són fins en sí mateixos, despullats de tot contingut que vaja més allà de servir d'etiqueta de suposta valencianitat associada. La desinformació i la dissolució de la pròpia tradició a través dels mijos de comunicació i l'educació reglada (excepte excepcions admirables) completen la faena.


Parle com ho senc; el resultat de tot això és roïn per a mi, i tal volta per a alguns dels que lligguen açò; serà bo per a alguns atres, i segurament indiferent per a l'immensa majoria. No dubte que el món seguirà girant, per lo manco uns quants centenars de millons d'anys. En tot cas, representa perfectament l'actual estat de coses en este trosset de terra entre el Sénia i el Segura:

  • Per un costat, el canvi sociològic (fomentat també per l'educació reglada i els mijos de comunicació de masses) que en menys de cent anys ha substituït el valencià pel castellà com a llengua única de relació i comunicació en les grans ciutats valencianes.
  • Per l'atre, la conseqüència de les disposicions llegals dels últims anys, que neguen la pròpia existència del valencià (llengua, idioma o varietat llingüística) com a subjecte filològic i llingüístic nacionalment i internacionalment diferenciat (que posseïxca, per tant, un estàndart oral i escrit associat, que la distinguixca de les demés que li són entorn); començant pel treball, tan profitós en este sentit, de l'AVL.

Un i atre fet, en realitat, se retroalimenten: els valencians castellanisats de tercera generació, que no han rebut dels pares o els yayos la tradició llingüística valenciana, són precisament els que, òrfens de qualsevol referent, creuen més fàcilment, i de bona fe, que eixos llibres “en valencià” estan escrits realment en el mateix idioma que parlen (o parlaren) els seus majors. O directament, els té exactament igual. L'enquesta del CIS que comentàrem fa un temps venia a confirmar este fet.

Paralelament, no hi ha millor manera de fer que el valencià no alce el cap que llevar-li tot referent simbòlic o sentimental que l'unixca a l'imaginari colectiu del poble valencià. O siga, en poques paraules: considerar-lo un català dialectal com en la pràctica el consideren l'AVL i l'actual temari de l'assignatura de valencià en coleges i instituts
(sobre tot açò tinguérem no fa molt una bona discussió bloguera i no m'estendré més).

Aplegats a este punt, alguns voldrien mampendre ya en la vella dialèctica de bons contra roïns, malparits i traïdors contra valencians que senten el ferro, i demés maniqueismes. Pero yo no ho faré. Perque no va en la meua personalitat i, sobretot, perque no servix per a res.

Va ser una persona prou inteligent (Einstein; crec que espavilat era una bona cosa) la que digué fa ya alguns anys una frase que m'agrada molt: no podem resoldre els problemes en els mateixos raonaments que usàrem per a crear-los. Aixina que, una volta feta l'introducció, continuaré d'ací a poc en el tema, intentant ajustar-me a eixa màxima.