25 dic. 2009

Les Normes del Puig: un futur possible (IV). AVL: crònica d'una decepció

“el valencià [...] presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà” (Dictamen de 9 de febrer de 2005 de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua)
Acabava l'última entrada de la série posicionant-me clarament a favor de forjar un estàndart llingüístic oral i escrit pròpiament valencià, tan pròxim com siga possible a les maneres habituals de parlar de la majoria dels valencians, que garantise el seu reconeiximent com a llengua pròpia i facilite l'identificació per part dels valencians (parlants o no del valencià) en dit estàndart.

He de reconéixer en tota naturalitat que, quan yo (no fa tant) era un usuari més de les “Normes de Castelló evolucionades” que m'havien ensenyat en l'escola i l'institut (pero ya en unes clares inquietuts respecte a l'entitat, la denominació i la codificació llingüística del meu idioma), pensava que l'aparició de l'AVL significaria un colp de timó. Una solució al divorç entre, per una part, les directrius marcades per la “filologia oficial” (l'expressada, en essència per l'Universitat de Valéncia, i difosa a través de l'educació reglada pels professors de valencià) i, per l'atra, els desijos i necessitats dels valencians en general respecte al seu idioma propi, i dels valenciaparlants en particular.

L'evolució real dels acontenyiments des de la seua creació ha segut per a mi una decepció constant, que ha acabat per fer-me usuari (com se pot vore des de que mamprenguí a escriure en este blog, en agost de 2008) actiu i conscient de les Normes del Puig, com a necessària conseqüència final de la meua forma de viure i entendre la valencianitat llingüística (la que he heretat dels meus pares i els meus yayos, per si algú té algun dubte).

La meua particular guinda del pastiç fon tan recent com el dilluns de la semana passada, 14 de decembre; dia en que entrevistaren a Ascensió Figueres (presidenta de l'AVL) en Radio Valencia-Cadena Ser.

Les respostes a les preguntes sobre la caiguda de parlants de valencià en les grans ciutats (“s'ha de tindre bon voluntat”, “per lo que siga costa més”) o sobre la presència del valencià en Internet (“fem el que podem”) no podien donar, al meu curt i discret entendre, una idea més pobra del poder real d'acció i decisió de l'única acadèmia llingüística reconeguda en una Llei Orgànica (el nostre Estatut).

Igualment, quedaren patents les habituals ambigüitats de la senyora Figueres (i de l'institució que representa) quan Bernardo Guzmán li preguntà sobre la coneguda afició de l'AVL pels circumloquis i per no parlar clar (o siga: per intentar paréixer lo que no s'és). Les ambigüitats calculades, també en la resposta, només cessaren quan Figueres encertà a vanagloriar-se, una volta més, de “l'esforç de concòrdia” dels acadèmics, i a criticar a continuació sense treua als que “mai acceptaran una normativa que no siga la de la seua acadèmia” .

(pero no digué res, curiosament, dels que mai acceptaran ni una sola de les famoses i denostades “concessions valencianes” de la Gramàtica o el Diccionari de l'AVL, perque ya tenen prou en l'estàndart català marcat per l'Institut d'Estudis Catalans. Un estàndart, és menester recordar, perfectament “correcte” per a l'AVL, mentres el present escrit, per eixemple, estaria “ple d'incorreccions” per escriure en perfecte valencià, pero seguint una atra normativa ilegal).

L'apoteosis triumfal, no obstant, vingué quan el periodiste li preguntà a la senyora Figueres qué pensava del fet que la pàgina web de la presidència espanyola de l'Unió Europea tinguera només versions en castellà, català, euskera i gallec (no en valencià); o, en acabant, sobre les sentències judicials que recolzaven, basant-se precisament en els dictamens de l'AVL, que la titulació de Filologia Catalana acreditava el coneiximent acadèmic sobre el nostre idioma.

L'únic que la bona senyora -presidenta, recordem, de l'estatutària i normativa Acadèmia Valenciana de la Llengua- tingué que dir al respecte, fon que les Universitats i el Govern d'Espanya haurien de ser més “sensibles” als dictamens de l'AVL i deurien tindre en conte “el nom del valencià” en les seues activitats... (a soles li faltà dir que, si no ho tornaven a fer, els regalaria una piruleta com a premi...)

Perque eixe és el problema, senyora Figueres. Perque vosté deixà clar en les seues paraules que, per a l'AVL, l'únic que no està be en la pàgina web del Govern d'Espanya, o en la titulació universitària de Filologia Catalana, és el nom, pero no el contingut. I ni tan sols en lo que a vosté li pareix que no està be (el nom), actua com deuria actuar.

Vosté, implícitament, lo que està dient és que la versió catalana de la pàgina web, o la carrera de Filologia Catalana, com el model llingüístic dels llibres per als chiquets que venen en el centre comercial que comentàvem fa unes semanes, són perfectament vàlits en tot, excepte en el nom. Incomplint, de pas, el famós dictamen (que pronte farà cinc anys) de la seua acadèmia, que afirmava que “el valencià [...] presenta unes característiques pròpies que l'AVL preservarà i potenciarà” ¿Pero cóm? ¿Té la senyora Figueres alguna idea?

En definitiva, que (perdoneu-me per ser tan pesat), existint com existix un Institut d'Estudis Catalans que fa molt be les seues funcions, estarem d'acort (per una volta) en els més acèrrims catalanistes valencians en que la resposta de la senyora Figueres és la viva expressió de la prescindibilitat de l'AVL i de les seues (in)accions. Molt a pesar de molts, i especialment d'un servidor, quan, com he dit adés, encara no era usuari actiu de les Normes del Puig i pensava que l'existència de dita Acadèmia canviaria per fi les coses...

Convenim -és cert- en que és tot un alvanç (vist lo que ha plogut les últimes décades) això de considerar per fi des d'instàncies “científiques” que, ya que els valencians portem siscents anys dient que el nostre idioma és el valencià, tal volta no estiga tan malament que eixa malaïda denominació aparega escrita per algun lloc (alvanç que s'ha d'agrair, no ho dubteu, als “incultes blaveros” que porten quaranta anys donant la matraca).

Un canvi, tot siga dit, que ha permés donar a cert sector polític i cultural (lo que ve coneixent-se com la “tercera via”) un verniç de valencianitat a les seues propostes, que saludem per lo que tenen de tímida superació de l'impossible catalanisme-entre-valencians. Eixe catalanisme militant que alguns (com, per eixemple, la majoria dels que han participat en la colecció de llibres colectius “País Valencià. Segle XXI”) no abandonaran mai, faça lo que es faça i passe lo que passe, contra vent i marea i contra l'evidència de la realitat del poble que diuen representar i “defendre” (per usar una paraula popularment entenedora).

Pero no és suficient. Perque hi ha un escaló més, i l'enganyifa està clara: si ya costa acceptar la pròpia denominació de "idioma valencià" o "llengua valenciana", no es vol associar per res del món dita denominació a un estàndart oral i escrit propi, convenientment fixat i difòs, que assegure que qualsevol llibre, película o pàgina web que s'etiquete en eixa denominació (com els llibres del centre comercial que comentava en la primera part de la série), responga a un model llingüístic que "preserve i potencie les característiques pròpies del valencià". A saber, que porte aparellada la pronunciació i l'escritura “a la valenciana” de les vocals tòniques i àtones, dels fonemes i grafies consonàntics en totes les seues posicions, de les desinències verbals de tots els temps verbals de totes les conjugacions, dels determinants i adverbis i preposicions valencians, del lèxic purament i normalment valencià, etcétera, etcétera.

Eixa és la qüestió, senyora Figueres, i no, precisament, una “simple qüestió de noms”.


En definitiva, se rebuja (o es vol com a declaració d'intencions, pero no en els fets) una varietat llingüística valenciana (pero valenciana de veres) estandardisada i raonablement fixada, relacionada directament en la pròpia denominació-etiqueta de “valencià” (se nomene pels filòlecs “internacionals” llengua, microllengua, “variant dins d'un diasistema” o com se vullga) pròpia, diferent i diferenciada, i no “regional”, “potestativa” o “transitòria”, tal com de facto convida a considerar-la l'actitut de l'AVL.

Una codificació pròpia que –és un fet–, els mateixos catalans podrien escoltar i llegir, segurament sense massa problemes, si volgueren i els abellira (com han fet i faran els catalans que, per eixemple, deixen les seues opinions en este blog), sense que s'acabara el món ni s'obriren les portes del cel, pero que nos situaria en el mapa de les llengües del món, i reconciliaria la qüestió llingüística en el desig de la majoria sociològica del nostre poble.

Captures de la pàgina web de Bancaixa, 17-12-09, en el més perfecte “estàndart català oriental”. Ni la "última frontera" (possessius i subjuntius) resistix. A poc a poc se va perdent la vergonya...

Un idioma com el gallec, el macedoni, el noruec o el croata. Tan pareguts i tan germans, respectivament, al portugués, el búlgar, el suec o el servi; pero tan idiomes, uns com atres. Per necessitat, per interés utilitari, per al reforç de la pròpia supervivència de l'idioma, com a reflex d'una especificitat llingüística real i no sentida com a dialectal, per dret històric, per sentiment i per respecte a l'identitat del nostre poble.

En definitiva, perque, parafrasejant a Vicent Andrés Estellés (encara que ad ell no li haguera agradat en absolut esta analogia): en este món en el que vivim, en el que a soles sobreviu i existix el més fort, “allò que val és la consciència de no ser res si no s'és llengua”. Els catalans, quan proclamaren la seua independència llingüística respecte del provençal / occità, ho tingueren molt clar...

I per a l'UNESCO, l'Unió Europea, el Govern d'Espanya i les normes ISO, com a mínim, està claríssim també: el valencià no existix (Carod-Rovira dixit), pero el gallec sí...

Continuarà (ya queda poquet...).

1 comentario:

billyjoe dijo...

Gracies per estos tres articuls