31 dic. 2009

La seguritat ciutadana en l'época foral


Tancàvem l'última entrada anunciant algunes sugerències “històriques” per a la denominació del nou cos de policia autonòmica valenciana.

La realitat és que en el nomenat “Antic Règim” les competències que hui reconeixem com a “policials” eren realisades, la major part de les ocasions, pels propis habitants dels pobles i ciutats organisats per a l'ocasió, i en general, no existien massa cossos organisats tal i com hui els entenem.

La funció judicial i la policial, ademés, confluïen normalment en els mateixos funcionaris oficials, que no sols jujaven els conflictes civils, els enganys comercials o els delictes penals, sino que també s'encarregaven del corresponent castic, aixina com de la pròpia organisació i assegurament de l'orde i la seguritat pública. Esta funció es canalisava, en totes les poblacions del Regne de Valéncia, a través dels Justícies (excepte en les qüestions més purament comercials, que eren competència del Mustaçaf).

En el cas de la Ciutat, durant la major part de l'época foral existí un Justícia Criminal i un Justícia Civil, en plenes facultats per a jujar qualsevol causa de la seua jurisdicció, i dictar sentència. Estos Justícies contaven en els respectius Lloctinents i cert personal auxiliar (escrivans, advocats o “doctors en drets”, aguasils, el pregoner, els mensagers... i el temut bochí). En la major part dels pobles valencians, no obstant, era suficient en un únic Justícia Major, que en el cas de dominis eclesiàstics o nobiliaris era nomenat pel corresponent senyor, abat del monestir, etc. que eren en realitat els titulars de la jurisdicció.

A l'estil de com encara hui funciona el Tribunal de les Aigües, la justícia s'eixercia de forma pública en llocs senyalats del poble o ciutat. La gent fea acte de presència per a fer denúncies, testificar o simplement assistir als juïns.

Quant a la funció “policial”, eren comunes les “crides” prohibint circular per la nit, portar armes... En cas d'incident greu, se tocaven les campanes a rebat, per a avisar a la població i indicar que els hòmens jóvens havien d'eixir en les seues armes a ajudar a la justícia i perseguir als delinqüents. La funció policial més evident eren les rondes nocturnes, que normalment realisaven els Lloctinents i aguasils, junt en un número indeterminat de ciutadans més o manco organisat segons els casos i la població.

Si hi havia un perill especial, s'establien tandes per a que tota la població colaborara en les tasques de vigilància, en les nomenades “deenes” (grups de dèu persones). En tot, esta vigilància, especialment nocturna, se llimitava als carrers i places del poble i terrenys més immediats d'horta: ningú que estiguera en el seu juí s'aventuraria a desplaçar-se de nit llunt dels núcleus poblacionals, a no ser que anara custodiat per un cos específic de defensa.

En les ciutats més grans, i especialment en la Ciutat de Valéncia, per òbvies raons demogràfiques i estratègiques, i donat l'aument dels conflictes (com les famoses bandositats), fon necessari organisar-se d'una forma més estructurada. 
 
En 1399 s'acordà que cada any, davall la responsabilitat del Justícia Criminal i elegits pel Consell municipal de Valéncia, se triaren dotze hòmens (u per cada una de les dotze parròquies), en el nom de capdeguaytes, que tenien a son càrrec la guaita o ronda del territori de la seua parròquia. Cada patrulla aixina organisada constava d'un capdeguaita en cinquanta guaites que li devien obediència en tot moment. La seua autoritat (en “vara de justícia”) aplegava a la capacitat de desproveir d'armes als sospitosos, detindre'ls i empresonar-los, si fora cas, fins que l'autoritat competent els jujara.

Per tant, la Guaita era el nom en que es coneixia, tant el conjunt de persones que prestava servici de vigilància de la ciutat dia i nit, com cada u dels components del cos, que eren també coneguts com a guaites (a l'estil de l'actual paraula “policia”, que servix tant per al cos com per a cada u dels seus components), i seria provablement el primer antecedent no militar d'un cos organisat de vigilància i defensa de l'orde públic en Valéncia.

Quan la seguritat era cosa de paraules majors, i es necessitaven organisacions de caràcter més militar que estrictament policial, els Furs eren clars respecte a l'obligació de tot hom, a cavall e a peu de seguir la Senyera. En alguns casos, per motius de defensa dels drets front a algun senyor nobiliari díscol que contravenia els corresponents furs i privilegis reals; en atres casos més greus (cas de guerra o invasions), per a organisar la defensa de la ciutat i el regne. 
 
Quan açò succeïa, repicaven les campanes, s'ordenaven crides i la Senyera es trea de la Casa de la Ciutat en els honors habituals, i s'entenava (ço és, s'hissava com a antena) sobre la torre dels Serrans. Tal com comentàrem fa un temps, l'encarregat de portar la Senyera era, significativament, el propi Justícia Criminal.

En 1340 el Consell reorganisa totalment les milícies comunals, ordenant-les per deenes i centenars i establint una relació dels ballesters i escudats en que contaven: provable germen de la Companyia dels Ballesters del Centenar de la Ploma, cos militar permanent (no estrictament en funcions policials, tal com hui les coneixem) que es consolidà a finals del sigle XIV, i que s'encarregava de la defensa de la Senyera quan esta entrava en batalla. Els poderosos gremis d'artesans, que en estes contingències organisaven militarment als seus components i seguien la seua pròpia bandera gremial, tenien també una gran importància estratègica.


Cavaller del Centenar de la Ploma. Palau de la Generalitat, Valéncia

És interessant observar que ya en el sigle XIV (en dos conflictes especialment importants: la Guerra de l'Unió i la dels Dos Peres) s'aprecia que l'organisació militar de la Ciutat de Valéncia, com a Cap i Casal del Regne, va més allà de la protecció de les seues muralles, desenrollant, en paraules del propi Consell municipal, funcions de deffensio e a utilitat de les terres del Regne, en époques en que la Generalitat del Regne encara no existia com a tal. Per eixemple, en 1356, quan davant de l'invasió de les tropes castellanes de Pere el Cruel, el Consell mana escriure a Morvedre, Burriana i la Vall d'Uxó per a que els seus hòmens seguixquen també la Senyera.
 
Alguns estudiosos marquen este sistema d'armament i organisació autònom, autodefensiu i autogestionat de la població de la ciutat i el regne (que no depenia estrictament de l'autoritat real, i en ocasions se rebelava contra ella) com a factor principal que propiciaria la revolta de les Germanies, ya en el sigle XVI.

Cenyint-nos a la qüestió estrictament "policial" i deixant el tema militar per a futurs posts, en el pas del temps se documenta (com a mínim des de 1622, segons la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana) una atra milícia foral al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia, destinada a la persecució de lladres i contrabandistes, o a la custòdia dels boscs reals: els Minyons.

Curiosament, és després dels Decrets de Nova Planta i l'abolició dels Furs quan este cos de seguritat, i molts atres semblants a lo llarc de tota Espanya, entren en la seua etapa de esplendor: Compañías de Infantería Fija de la Costa de Granada, Escopeteros Voluntarios de Andalucía, Fusileros de Aragón, Miñones de Álava, Migueletes de Vizcaya, i Mozos de las Escuadras del Valle de Valls, que són els famosos Mossos d'Esquadra (creats pel bale del municipi català de Valls en 1690, que adoptaren clares postures proborbòniques en la Guerra de Successió i que en 1719 se reinstauraren definitivament i s'estengueren a tota Catalunya com a cos de seguritat).

Serà el motiu del tercer i últim post sobre este tema.


No hay comentarios: