Les Normes del Puig: un futur possible (II). Vida i mort de les llengües

Mamprengam pel principi. El llenguage, en orige, no és més que un resultat de l'evolució de l'espècie humana (i més en concret, de la seua capacitat d'abstracció mental) que desenrollà, en un moment donat, una excelent capacitat per a comunicar-se de forma especialisada entre els congèneres d'espècie. I que, sobretot després de l'invenció de l'escritura, també serví d'instrument per a compondre raonaments i discursos complexos que podien perdurar en el temps, i ser rescatats i interpretats per sers humans d'époques posteriors (o que, simplement, no havien tingut ningun contacte en l'autor originari).

Pero adicionalment, en tant que fet cultural humà, a partir de la diversificació del teòric llenguage primigeni en idiomes diferents, la llengua es convertí (com les característiques físiques, o atre tipo de manifestacions culturals, tradicionals o religioses), més allà de la seua pura utilitat “instrumental”, en un símbol identificatiu (identitari) dels “pobles” o “nacions” que, com a resultat de l'aïllament geogràfic i demogràfic provocat per les migracions, començaven a ser conscients de la seua pròpia condició “diferent” de la d'uns atres grups humans.

(tot, d'acort en dos comportaments inherents a la condició humana: la d'autoclassificar-se a sí mateixa i classificar tot lo que nos rodeja, per un costat, i la de tendir a forjar la pròpia identitat individual com a part d'una identitat de grup superior, per l'atre)

A partir d'ací, dos tendències marcadament contrapostes han definit el posicionament de les diferents cultures del món enfront de la diversitat llingüística.

Una, la de considerar la diversitat llingüística com una desgràcia, i inclús una maldicció divina que ha dividit a la raça humana sense remei (recordem el mit de la Torre de Babel de la tradició judeocristiana), i que ha de tendir a ser “corregida”, procurant que les llengües més minoritàries vagen deixant pas, de forma més o manco natural, ad aquelles que conten en un major pes demogràfic, polític... o militar.

Esta visió de les coses ha segut enarborada (o contemplada en “benevolència”) sobretot per certes cultures de signe imperialiste o expansiu (no necessàriament en lo militar, sino també en lo polític, lo econòmic o lo cultural), en les que curiosament la llengua oficial (nacional) no solia estar en perill de desaparició, per ser la pròpia del moviment en expansió.

En realitat, este fenomen resulta poc menys que “llei de vida”, i està molt relacionat en la dinàmica de l'evolució natural en este món, inclús a nivell biològic (la supremacia adaptativa dels més forts sobre els més dèbils). Per això mateix, resulta difícil de contrarrestar (com ocorre en la seua caent ecològica, en lo que respecta a la diversitat de les espècies) si no apareix un contramoviment mínimament organisat que protegixca de forma conscient i planificada les característiques identitàries en procés de substitució o modificació (si és que realment importa mantindre-les; lo que, vist lo vist, no pareixerà tan clar per a segons quí).

Les migracions massives (normalment pacífiques, és menester dir) de persones pertanyents al poble “expansiu”, portadores de la llengua “expansiva”, junt a un creixent prestigi cultural (o de simple utilitat econòmica i comunicativa) de la dita llengua “expansiva” entre els parlants del poble “anexionat” o “englobat” provocaran, en el pas del temps, el seu canvi total de llengua (sense que hi haja ningun rastre de “neteja ètnica” o de simple substitució física d'uns grups de persones per atres).

Un moviment, per tant, més o manco planificat, més o menys forçat segons els casos, en major o menor duració en el temps i extensió en el territori, que actua sobre pobles en menor potència demogràfica, militar o cultural, que al final acaben diluint-se, no només en llengua, sino finalment, també en cultura o inclús en religió, si esta era diferent; encara que, a sovint, deixant un considerable substrat “regional” dins del poble en expansió. Això serà bo per a uns, roïn per a uns atres, i indiferent per a atres tants; en qualsevol cas, simplement, és.

Com a últim escaló de l'evolució de les llengües, estes podran donar lloc, en molts casos, en el pas del temps, a la generació de “nous pobles”, que no serien ni l'original ni l'invasor, sino un producte de la mescla de dos o més “identitats” originàries: com bona part dels actuals pobles d'Europa, i especialment, els que parlen llengües derivades del llatí.

La desaparició de la llengua ibera i atres llengües prerromanes a favor del llatí vulgar, en la Península Ibèrica (perque els ibers deprengueren el llatí i paulatinament, generació darrere generació, abandonaren la seua llengua originària; no perque foren exterminats i directament substituïts per colons romans), i la posterior evolució d'este llatí adquirit en noves i diferents llengües (valencià, castellà, portugués...), no existents en anterioritat, seria un eixemple antic pero clarificador, al que només se resistiren els vascs, que continuen parlant una evolució de la mateixa llengua que trobaren els primers colonisadors romans que creuaren els Pirineus.

L'accelerat procés d'extinció de l'occità i unes atres llengües (dites “regionals”) en França, inclús representants d'una alta cultura lliterària en époques passades, pero que ara sucumbixen davant l'alvanç del francés; o la desaparició de moltes llengües ameríndies en favor de l'anglés o el castellà en Amèrica, serien eixemples actuals.

I efectivament, la substitució llingüística recent en les grans ciutats valencianes del valencià pel castellà com a llengua d'us majoritari per la població, és l'eixemple més pròxim i conegut per nosatros: cóm tota una generació valenciaparlant d'estes grans ciutats parlava (parla) en valencià entre els seus components, pero (llevat d'excepcions no precisament abundants) sol usar una atra llengua (el castellà) que no és la seua materna, per a comunicar-se en les generacions més jóvens successives. Les quals, com és natural, ya no usaran més llengua que el castellà entre ells i els seus descendents.

Els adalits que en l'actualitat consideren una molèstia les “llengües regionals” (pero al mateix temps se trencarien el pit en la defensa de la seua “llengua de l'imperi” front a unes atres “llengües de l'imperi” de semblant o major difusió), i revisten la seua posició de “practicitat” front a la “complicació”, o de “ciutadania del món” front al “nacionalisme excloent” (obviant l'evident capacitat de tot ser humà d'inteligència normal de dominar vàries llengües de forma simultànea), serien una recialla actual d'esta postura de pensament.

Se tracta, en realitat, d'una variant filològica d'uns atres posicionaments ultralliberals, per eixemple en lo econòmic, que propugnen una teòrica “llibertat absoluta” per a actuar, en els llímits de la llei i els drets individuals (convindria saber quí hauria de fixar estos llímits), i que en la seua caent més radical no precisaria de més elements reguladors que els propis de la “selecció natural del mercat” (en realitat, la “llei del més fort”).

Una derivació certament més elevada (i conseqüent en lo que es predica) d'esta mateixa tendència seria la d'aquells que han intentar crear llengües artificials que serviren per a comunicar-se de forma universal a tots els humans, sense haver de recórrer a cap llengua real preexistent, ni abandonar la llengua materna: seria el cas, per eixemple, de l'esperanto. Esta llínea es pot considerar, si no canvien molt les coses, com a fallida.

No obstant lo dit, la tendència actualment consolidada, com a mínim per les institucions internacionals (com l'UNESCO, o l'Unió Europea, aixina com, en el nostre cas, la pròpia Constitució Espanyola i el nostre Estatut d'Autonomia) és la de considerar la diversitat llingüística com un patrimoni cultural en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre, en el marc del famós desenroll sostenible. En el nostre cas, aixina ho proclama la Carta Europea de Llengües Minoritàries; i el mateix Tractat de Lisboa establix que l'Unió Europea ha de respectar la riquea de la seua diversitat cultural i llingüística, i velar per la conservació i el desenroll del patrimoni cultural europeu.

Unes proclames benpensants que tenen unes ramificacions certament espinoses en quant al respecte de les llibertats individuals; i en particular, al dret de cada persona a parlar la llengua que li vinga en gana, i la llibertat real per a poder fer-ho (tant per usuaris de llengües minorisades, com per usuaris de llengües majoritàries que no volen per res del món deprendre les minorisades), i que habitualment ve modulat per una determinada delimitació territorial en la qual s'aplega a la convenció de que una llengua concreta és “pròpia”, “vernàcula” o “històrica” del mencionat territori, en funció de condicionants històrics, tradicionals i sociollingüístics.

A partir d'unes postures de màxims (en els dos sentits), és obvi que diferents “gradacions” en estos estats d'opinió, conviuen en l'actualitat en la nostra societat. Postures, totes elles, que, com en l'extrapolació a l'economia feta adés, són objecte permanent de controvèrsia, i tan (o tan poc) respectables com qualsevol atra opinió, perque ya sabem que les convencions socials són extremadament mudables, i més encara en el pas del temps.

En eixe sentit, resulta curiós, per eixemple, que els israelites -difusors de la “maldicció bíblica” del “mal de llengües” de la Torre de Babel-, hagen segut els primers en recuperar en èxit una llengua totalment morta des de fa segles com l'hebreu; elevant-lo, des del seu us exclusiu com a llengua llitúrgica, a idioma nacional de l'Estat d'Israel (fet que en conseqüència està fent desaparéixer les llengües que tradicionalment parlaven els judeus: com el yiddish o el judeoespañol...).

I és que, en la llínea marcada per don Ramón de Campoamor, “en este mundo traidor nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira” (quí diria que algú que fon Governador Civil de Valéncia poguera pensar coses en tant de trellat...). O que, quan hi ha ganes, res és impossible.

Perque ahí està la qüestió: estant d'acort en que la llengua no és l'únic factor aglutinador-diferenciador entre “pobles”, “nacions” o “identitats”, i desproveïnt el fet llingüístic del seu “utilitarisme” o la seua mera condició de “riquea cultural”, sí que és rigorosament cert (i ací està tota la clau del problema) que la llengua (diferent) és el major signe identitari d'un grup humà que es reconeix a sí mateix "diferent"; i no hi ha hagut millor manera, a lo llarc de l'història, de reduir o eliminar les ganes de viure de forma “independent” d'un determinat grup humà respecte d'un poder alié, que reduir al mínim les diferències culturals, i especialment les llingüístiques -les identitàries, en definitiva-, entre els dos grups en litigi; i naturalment, viceversa, si lo que interessa és mantindre eixa independència.

Per tant, la "defensa del patrimoni cultural", la "facilitat de comunicació" o la sempiterna "ciència filològica" no són les úniques que claven cullerada en la sopa de les llengües en conflicte; més aïna, n'arrepleguen lo que queda quan ya han menjat uns atres.

De fet, són els moviments romàntics regionalistes i nacionalistes del segle XIX els que canviaren la concepció hegemònica babeliana sobre la diversitat llingüística. Els mateixos moviments, casualment, que han provocat, en els últims cent anys, l'aparició de molts dels estats independents que hui formen part de l'Unió Europea, i dels que s'assenten més o manco civilisadament en l'ONU; com també, a un menor nivell, la descentralisació política i administrativa de la majoria dels antics "estats unitaris" (recuperant, en gran part, tradicions de sistemes de govern descentralisats precedents).

Queda, també, una segona derivada, més diabòlica encara: ¿i quan no està clar qué és una "llengua" i qué una simple “varietat llingüística regional”? ¿Les “llengües” són les úniques protegides per les disposicions internacionals, o la preservació de les preteses “varietats regionals” té el mateix "interés cultural" com a "patrimoni en perill de desaparició, que s'ha de protegir i defendre"...?

Continuarem...