13 oct. 2008

Programa polític-electoral de 1915


En 1915 (ya ha plogut!), la Joventut Valencianista (de la que a la saó formaven part coneguts valencianistes de l'época, com Josep Maria Esteve Victoria, Salvador Ferrandis Luna, Josep Giménez Fayos, Josep Maria Bayarri, Francesc Aguirre, Marià Ferrandis i Faust Hernández Casajuana en Valéncia, o Gaetà Huguet i Salvador Guinot en Castelló) fundà un semanari, en el nom de Pàtria Nova, en el que solia incloure's, sobretot en els primers números, l'ideari polític de l'organisació, condensat en 11 punts.

La Joventut Valencianista d'aquella época, encara que desijava mantindre una posició transversal i no radical en la que es pugueren vore reflectides diferents sensibilitats, mantenia unes posicions clarament nacionalistes, que l'enfrontaven tant al regionalisme moderat i "ben-entés" del Rat Penat de Teodor Llorente i les forces conservadores, com sobre tot als republicans blasquistes. Estos últims, repreentats per Félix Azzati sostenien, des de les pàgines del diari "El Pueblo", atacs furibunts contra el valencianisme polític, que en aquell temps començava a donar els seus primers passos, després de la publicació del famós "De regionalisme i valentinicultura" de Faustí Barberà el 1910.

Els exabruptes del senyor Azzati probablement ofendrien en l'actualitat la sensibilitat de més d'u, encara que segurament (ai ai) trobaria també molts adeptes en esta Valéncia nostra del segle XXI. Com a mostra un botó, arreplegat per Alfons Cucó en "El valencianisme polític", procedent d'u dels seus artículs en "El Pueblo" (1907), en el que, referint-se als incipients intents de construcció del valencianisme polític i cultural, este senyor opinava:
No nos engañemos, señores. Aquí en Valencia no ha habido jamás personalidad propia, fuimos siempre un terreno abonado para todas las irrupciones y nuestro carácter, como la pólvora, todo se va en humo y gritería [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco consistente. Estamos todos en el secreto, ni historia, ni literatura, ni lengua, ni nada.
En un atre dels seus artículs, Azzati dia, referint-se a un escrit de Josep Maria Escuder en favor de la constitució de la Solidaritat Valenciana (anàlogament a la "Solidaritat Catalana", que era un moviment autonomiste format en 1906 per diversos partits polítics catalans que buscaven unir forces per a reivindicar concessions a l'estat central):
Aquí no queda más alma valenciana que ese postizo engendro que se trata de resucitar para obligarnos a lamentables pérdidas de tiempo precioso [...] Si existiera aquí alma valenciana ¿cree Escuder ni nadie que podríamos negarla? [...] Esos grupos regionalistas que cultivan las letras valencianas, que hablan nuestro dialecto, no como en los buenos tiempos, porque se les tildaría de ridículos, sino como ahora se conoce, merecen todos nuestros respetos, todas nuestras simpatías, como las merecen los arqueólogos.
Si estes coses dia el senyor Azzati en 1907, quan fins en les ciutats de Valéncia i Alacant l'idioma valencià era encara absolutament majoritari entre la població, i qualsevol valencià d'a peu, com qui diu, sabia cantar una albà i ballar l'u i el dos, no volem ni pensar qué diria hui, cent anys després, vist l'estat actual de postergació i descomposició de la personalitat tradicional valenciana...

Clar, que és preferible la sinceritat del senyor Azzati de principis del segle XX, que l'hipocresia i la falsetat d'alguns eminents líders polítics actuals... i no em tireu de la llengua, perque no és menester que diga noms.

S'ha de dir, no obstant, que els republicans blasquistes, en opinions com les anteriors, barrejaven la simple ideologia en la més pura estratègia política del moment: pensaven que el moviment "solidari" català havia debilitat els esforços de l'incipient moviment republicà català, i de més de considerar-lo "separatiste", no podien acceptar tampoc el moviment solidariste valencià, perque en ell campaven des dels carlistes que desijaven el retorn dels vells Furs, fins a forces catòliques tradicionalistes (enemics frontals dels blasquistes, que es caracterisaven pel seu anticlericalisme cerval) i els republicans sorianistes escindits del partit republicà original que fundara Blasco Ibáñez, que competien directament pel seu espai electoral: fonamentalment, la ciutat de Valéncia, que era la única zona del Regne no dominada pel caciquisme imperant.

El moment històric és interessantíssim, perque d'estes primeres alineacions i estratègies polítiques naixqueren també els dos grans blocs del valencianisme polític (el pro-catalaniste i l'anti-catalaniste) que, lamentablement, s'anirien eixamplant i radicalisant fins a la ruptura total en els anys 70 del segle XX.

A opinions com les anteriors, i sobre tot, a l'apatia i l'indiferència habitual dels valencians cap a estes qüestions, s'havia d'enfrontar la nostra Joventut Valencianista de 1915. Vejam, per fi, quins eren els 11 punts del seu ideari polític de fa un segle (en la seua ortografia original), i aprofitem per a reflexionar si hui, quasi 100 anys després, estarien satisfets de lo conseguit per la nostra societat actual:

1) Volem: l'oficialitat de la llengua valenciana.
(De moment, mes que siga de milacre, coneixent-nos als valencians, anem bé...)

2) Que siguen valencians tots els que en el nostre Reine desempenyen càrrecs públics, inclosos els governatius i administratius, i els militars que impliquen jurisdicció. (
Açò no ha passat ni, tal com va el món, passarà. Ara, a voltes crec que són pijors encara els de dins que els de fòra)

3) L'autonomia tan ampla com se puga obtindre pera'l municipi i la nacionalitat valenciana.
(En això estem. Lo dels municipis, espayet, que en aquella época ni s'imaginaven les maganches dels regidors d'Urbanisme...)

4) El restabliment del dret foral valencià, ab les modificacions que aconselle el temps.
(Li pese a qui li pese, en això estem també. Per molt que el PSOE se negue a recolzar la recuperació del dret civil valencià. La cosa té pèl, i dona per a escriure; ya vorem si trobe el moment)

5) El servici militar voluntari i retribuït.
(Prova superada. En aquella época, si no eres ric i no podies pagar l'exenció, anaves dretet a la Guerra d'Àfrica a acaçar als rifenyos...)

6) La instauració del crédit agrícola en tot el reine.
(ara estem més en crèdits immobiliaris, la veritat. ZP diu que els bancs i caixes gogen de bona salut, i en la inyecció eixa que els van a donar... hipotecas para todos fins que el cos aguante)

7) Bolsa de treball i Museu social valencians.
(Ai, el paro... qué es penseu, que lo de la cola de l'INEM, els 40 dies per any treballat i els contrats indefinits ya existien en temps dels romans i els cartaginesos o qué?)

8) Caixes de retiro per a la vellea.
(Ídem de lo mateix. A esllomar-se fins a fer coll de figa, és lo que tocava en aquella época. Lo de la pensió de jubilació i els viages de l'INSERSO, inimaginable, clar; ni les dentadures postisses, che)

9) Pensions als pares prolifics i exenció d'alguns impostos.
(Una atra prova superada. Toquem fusta)

10) La ensenyansa integral gratuita i obligatòria.
(el saber nos farà lliures, pero hi ha alguns que encara no ho han comprés. En aquella época, que qui volia aprendre a llegir ho havia de pagar de la seua boljaca, n'eren més conscients que ara).

11) Tractats de comers i abaratament de tarifes ferroviaries i marítimes.
(L'Unió Europea, l'euro i la globalisació ya formen part de nostra vida. Que els valencians érem, de sempre, lliurecanvistes, enrecordeu-se'n... fins que vingueren els chinos)
Be. digam que 10 dels 11 anhels d'estos valencianistes de 1915, s'han fet realitat en 2008, o com a mínim van pel bon camí. ¿Seríem capaços de fer un endecàlec de la categoria i profunditat d'este, per als valencians de 2008? ¿I passarien uns atres 100 anys fins que es fera realitat...?


11 oct. 2008

Coses que MAI hauria pogut escriure yo (I) - Sobre el valencià, l'extremeny i els prevaricadors

En el 9 d'octubre encara calentet (a vore si em dona temps de fer algun comentari decent al respecte, ans que es passe de moda) vullc iniciar una nova secció: sobre escrits que diferixen tant de la meua forma de pensar, que MAI en la vida els podria haver escrit yo.

De tant en tant -ningú és perfecte-
m'agrada escriure cartes al director, per provar sort i vore si les publiquen en el diari corresponent.

La veritat és que la llimitació d'espai que imponen (habitualment, 20 llínees) obliga a condensar tant lo que vols dir, i a destriar lo que puga ser secundari, que hi ha voltes que el raonament se queda coixo, o falt d'una contundència completa; pero per atra part, facilita anar al gra sense rodejos ni romanços superflus.

Normalment solc escriure quan, en el mateix diari, ha aparegut prèviament un escrit que m'ha tret tant de polleguera, que no puc resistir deixar de fer atres coses de més rendiment econòmic o utilitari per a preparar unes quantes llínees com a resposta.

Començaré per una resposta a un escrit del senyor Rafael Ramos (secretari de política llingüística del Bloc, per a més senyes) que aparegué publicat en el Levante del dia 28 d'abril de 2008. Inserte en primer lloc el dit text, i a continuació la meua resposta, que es publicà uns dies després. Per últim, un chicotet comentari aclaridor.

Prevaricació lingüística

Qualsevol dia veurem algun alt càrrec del Partit Popular entrar en presó per prevaricació lingüística. La conselleria ha publicat una nova convocatòria d´oposicions per a professorat d´Ensenyament Secundari en què passa olímpicament de l´ordenament legal vigent en matèria lingüística. Setze (16!) són ja les sentències i els pronunciaments del Tribunal Superior de Justícia, del Suprem i del Constitucional contra la política lingüística del Govern de Camps. Setze sentències en les quals els jutges han dit que sí, que «valencià» i «català» són jurídicament la mateixa cosa.

Contra el criteri de les universitats de tot el món, de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua que ells mateixos van crear, dels tribunals, el Govern de Camps continua negant la unitat de l´idioma i la validesa dels certificats de llengua expedits per les diverses administracions, inclosa la Llicenciatura en Filologia Catalana que s´imparteix a les universitats d´Alacant i de València.

Què passaria si el Govern autonòmic extremeny -posem per cas- gosara afirmar que l´extremeny és un idioma diferent del castellà, i decidira unilateralment que la Llicenciatura en Filologia Espanyola no acredita el coneixement de l´extremeny? Hi hauria un clamor de peticions de dimissió, se´ls consideraria justament «enemigos del idioma», gent perillosa que atempta «contra el futuro de una lengua universal hablada por 400 millones de personas en todo el mundo».

Si aquest hipotètic govern estrafolari insistira per aquest camí, i es dedicara a discriminar per aquest motiu els opositors, es trobaria amb els recursos presentats pels interessats, als quals s´afegirien, probablement, les universitats públiques i les entitats cíviques. De manera que els tribunals acabarien donant la raó a qui la té, i el govern en qüestió hauria d´acatar i aplicar les sentències o enfrontar-se a més d´un plet per prevaricació.

El Govern extremeny, evidentment, no faria això. I els valencians no som ni millor ni pitjor que els extremenys. Però ningú no ho diria: cada vegada que el PP fica cullerada en les equivalències dels títols, és un colp baix als milers de valencians que treballen en l´ensenyament públic a Catalunya i les Balears gràcies al fet objectiu que compartim un idioma. Cada volta que el PP enarbora el fantasma anticatalanista, és un insult a la intel·ligència i una amenaça per al futur del valencià.

Els consellers i els directors generals del PP només accepten els manaments dels jutges quan els són favorables. En lloc d´acatar les resolucions judicials i els dictàmens acadèmics, com haurien de fer, en l´exercici dels seus càrrecs, se´n burlen. Saben que actuen contra les normes de l´estat de dret, que perjudiquen els ciutadans, que perdran el plet, però no els importa: com que les despeses les pagarem els contribuents... No és això prevaricació? No ha arribat l´hora que els tribunals els imposen un càstig exemplar?

RAFAEL RAMOS
*Secretari de Política Lingüística del Bloc

La meua carta, publicada uns dies després:

Al senyor Ramos

El senyor Rafael Ramos, en l’article publicat en este diari el passat 28 d’abril, considerava “gent perillosa” i “enemigos del idioma” ad aquells que hipotèticament afirmaren que l’extremeny és un idioma diferent del castellà, i establia un paral·lelisme en la nostra llengua, qualificant a més de “prevaricadors” a tots aquells que gosaren considerar el valencià com a una llengua diferent del català.

Sent comunicar-li, senyor Ramos, que aplega tard: l’extremeny ja està reconegut des de fa temps com a idioma per la norma internacional ISO 639-3 i l’organisació SIL International, que codifica, per mitjà d’identificadors únics de tres lletres, tots els idiomes humans coneguts. En este cas, li aplica el codi ext (per als incrèduls, vore http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=ext).

No cal dir que, com molt bé diu vosté en el seu article, gràcies, entre atres, a les sentències dels mateixos Tribunals de Justícia que han declarat legal la prolongació de Blasco Ibáñez a través del Cabanyal, o han ordenat la demolició del Teatre Romà de Sagunt, el valencià no existix oficialment, més que com a part de la llengua codificada com a cat i nomenada, en les normes ISO mencionades, “català-valencià-balear” (http://www.ethnologue.com/show_language.asp?code=cat).

Una denominació composta que, per cert, les nostres universitats ignoren (com, per exemple, en el nom de la titulació de Filologia Catalana), com ignoren les recomanacions lingüístiques de l’AVL, o les que defenen l’ús de la denominació històrica, tradicional i estatutària del nostre idioma, que des del segle XIV és la de llengua valenciana o idioma valencià.

Comentaris:

1) Per a escomençar, no és menester dir que si posicions com la del senyor Ramos són el símbol de la valencianisació del Bloc, me pareix a mi que en un poquet de sort d'ací a 100 anys hauran acabat el procés valencianisador.

2) La meua carta està deliberadament escrita en valencià seguint les Normes de l'AVL (de forma un poc lliure), per a intentar demostrar que la posició de Ramos (en realitat, coincident en la postura actual de les nostres Universitats, pero totalment contrària al sentir de la majoria del poble valencià), és molt més radical i procatalanista que la de la mateixa AVL i els organismes internacionals que es dediquen a classificar i posar nom als idiomes d'una manera normalisada i sistemàtica, que per lo manco reconeixen una denominació composta per al conjunt de parlars valencians, catalans i balears.

3) Sorprén també, de l'actitut del senyor Ramos, la beligerància cap a l'extremeny, un parlar, com veem, reconegut internacionalment en la seua especificitat (tindrem que anar a preguntar-los com ho varen conseguir). ¿No quedàvem en que la diversitat llingüística és un patrimoni a protegir? ¿Qué passa, que l'extremeny no té el pedigrí suficient per al senyor Ramos? I parlant d'acreditacions de coneiximent d'idiomes; no sé si el senyor Ramos, que imagine que sabrà parlar i escriure el castellà en correcció, s'atreviria a ensenyar extremeny en les escoles de Caçris (Cáceres); vejau un eixemple en la recent estrenada Wikipedia (Güiquipeya) en llengua extremenya...


4) Yo estiguí treballant un any en les illes Balears. Quan per fi vaig conseguir que, si yo els parlava en valencià, no em contestaren en castellà sino en mallorquí, allò era la monda lironda. Recorde especialment conversacions en dos companyeres (una de Sóller i un atra de Sa Pobla) en mallorquí total... quina llàstima que eixe no és l'idioma que ensenyen en les escoles.

L'efecte que em feya era més aïna un bilingüisme passiu, en que cada u parla en la seua llengua i intenta entendre lo que diu l'atre, com si estigueres charrant en un italià o un gallec que parlen en el seu idioma.

La televisió autonòmica, no cal dir-ho, usava un català perfectament normalisat, en lleus matisos que revelaven l'orige balear dels seus locutors; pero afortunadament hi havien atres canals més locals. Mai m'oblidaré d'un programa (Nit de bauxa, crec que es dia) que feyen en el Canal 4 Mallorca els dijousos, i que vaig vore en una nit d'avorriment en l'hotel. Un programa d'estos que entrevisten a persones de pobles, i conten succeïts, situacions humorístiques, etc. Vos promet que no puguí entendre una conversació completa en tot el programa; incloent als presentadors, que estaven en la seua salsa pero que no se'ls entenia ni jota. Si yo vaig allí a ensenyar-los el meu valencià i ho accepten, avant, més llocs de treball per als paisans; pero d'ahí a afirmar que és lo mateix, va un món.

I no digam ya en els menorquins... la cara que posaven quan me sentien parlar era per a retratar-la. Un atre detall: la megafonia de l'aeroport de Maó era en menorquí autèntic "Els hi pregam que tenguin ses seves pertinences controlades en tot moment... Sortida des vol tal... Vagin amb urgència en es punt d'embarcament, porta nombre 3..." fins que acabaren les obres d'ampliació de l'aeroport, i aprofitaren per a canviar-la per català normalisat... Ah, el progrés...

(en Palma, la megafonia era exclussivament en castellà i anglés, i a voltes en alemany; no sé si haurà canviat últimament, pero em pareix senzillament vergonyós, a pesar de no ser mallorquí)


5) Sorprén també el sobtat fervor incondicional cap als diversos tribunals que han fallat a favor de l'inexistència del valencià; sobre tot, quan estos mateixos tribunals han pres resolucions al voltant d'atres qüestions que afecten al patrimoni cultural valencià (com les que comente en la meua carta) que evidentment mereixen el màxim respecte en tant que emanades d'òrguens constitucionals de l'Estat, pero certament discutibles, com el mateix Bloc s'ha encarregat de deixar clar quan ha tengut oportunitat.

6) Ya cansen les habituals analogies de l'estil de "el valencià és al català com l'andalús o l'extremeny són al castellà". És a dir, "el valencià és un dialecte, un català mal parlat", que és lo que habitualment s'intenta clavar entre cella i cella als nostres chiquets. Els extremenys i els andalusos mai digueren en ple segle XIV que escrivien en extremeny o en andalús; els valencians, sí que dien escriure en idioma valencià o llengua valenciana, de forma clara i rotunda. De fet, ni Extremadura ni Andalusia eren entitats polítiques diferenciades dins de la Corona de Castella; el Regne de Valéncia, en canvi, sí que ho era, unit només en la persona del Rei als atres territoris de la Corona d'Aragó. La relació valencià-català, si es pot comparar a alguna atra situació, és anàloga a la relació gallec-portugués, com analisarem en un atre moment.

7) I acabem. Tot lo món té dret a defendre les seues posicions, per molt equivocades que ad alguns nos puguen paréixer. Pero lo pijor, en diferència, és que em diguen enemigo del idioma i gent perillosa per defendre l'existència d'un idioma valencià diferent i diferenciat del català. És, probablement, lo que em mogué a escriure la carta. No pots dir-li enemic perillós (i prevaricador, que naturalment ha d'anar a la presó; una volta de rosca més!) a la majoria del poble valencià, que supostament dius defendre des del teu partit polític.

En fi, senyor Ramos, un plaer haver mantingut esta conversació virtual. Li recomane que entre a este blog, per a que puga comprovar en primera persona que l'extremeny no és cosa de gent perillosa i enemiga de la lengua del imperio. No pareix precisament que Extremadura es trobe a hores d'ara en estat d'excepció, ni que s'haja desencadenat el Juí Final en versió filològica des de que tenen la seua Wikipedia en extremeny; més be és el primer pas per al reconeiximent d'un atre idioma en perill de desaparició per fagocitació del castellà, com l'asturià, el lleonés o l'aragonés.