13 oct. 2008

Programa polític-electoral de 1915


En 1915 (ya ha plogut!), la Joventut Valencianista (de la que a la saó formaven part coneguts valencianistes de l'época, com Josep Maria Esteve Victoria, Salvador Ferrandis Luna, Josep Giménez Fayos, Josep Maria Bayarri, Francesc Aguirre, Marià Ferrandis i Faust Hernández Casajuana en Valéncia, o Gaetà Huguet i Salvador Guinot en Castelló) fundà un semanari, en el nom de Pàtria Nova, en el que solia incloure's, sobretot en els primers números, l'ideari polític de l'organisació, condensat en 11 punts.

La Joventut Valencianista d'aquella época, encara que desijava mantindre una posició transversal i no radical en la que es pugueren vore reflectides diferents sensibilitats, mantenia unes posicions clarament nacionalistes, que l'enfrontaven tant al regionalisme moderat i "ben-entés" del Rat Penat de Teodor Llorente i les forces conservadores, com sobre tot als republicans blasquistes. Estos últims, repreentats per Félix Azzati sostenien, des de les pàgines del diari "El Pueblo", atacs furibunts contra el valencianisme polític, que en aquell temps començava a donar els seus primers passos, després de la publicació del famós "De regionalisme i valentinicultura" de Faustí Barberà el 1910.

Els exabruptes del senyor Azzati probablement ofendrien en l'actualitat la sensibilitat de més d'u, encara que segurament (ai ai) trobaria també molts adeptes en esta Valéncia nostra del segle XXI. Com a mostra un botó, arreplegat per Alfons Cucó en "El valencianisme polític", procedent d'u dels seus artículs en "El Pueblo" (1907), en el que, referint-se als incipients intents de construcció del valencianisme polític i cultural, este senyor opinava:
No nos engañemos, señores. Aquí en Valencia no ha habido jamás personalidad propia, fuimos siempre un terreno abonado para todas las irrupciones y nuestro carácter, como la pólvora, todo se va en humo y gritería [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco consistente. Estamos todos en el secreto, ni historia, ni literatura, ni lengua, ni nada.
En un atre dels seus artículs, Azzati dia, referint-se a un escrit de Josep Maria Escuder en favor de la constitució de la Solidaritat Valenciana (anàlogament a la "Solidaritat Catalana", que era un moviment autonomiste format en 1906 per diversos partits polítics catalans que buscaven unir forces per a reivindicar concessions a l'estat central):
Aquí no queda más alma valenciana que ese postizo engendro que se trata de resucitar para obligarnos a lamentables pérdidas de tiempo precioso [...] Si existiera aquí alma valenciana ¿cree Escuder ni nadie que podríamos negarla? [...] Esos grupos regionalistas que cultivan las letras valencianas, que hablan nuestro dialecto, no como en los buenos tiempos, porque se les tildaría de ridículos, sino como ahora se conoce, merecen todos nuestros respetos, todas nuestras simpatías, como las merecen los arqueólogos.
Si estes coses dia el senyor Azzati en 1907, quan fins en les ciutats de Valéncia i Alacant l'idioma valencià era encara absolutament majoritari entre la població, i qualsevol valencià d'a peu, com qui diu, sabia cantar una albà i ballar l'u i el dos, no volem ni pensar qué diria hui, cent anys després, vist l'estat actual de postergació i descomposició de la personalitat tradicional valenciana...

Clar, que és preferible la sinceritat del senyor Azzati de principis del segle XX, que l'hipocresia i la falsetat d'alguns eminents líders polítics actuals... i no em tireu de la llengua, perque no és menester que diga noms.

S'ha de dir, no obstant, que els republicans blasquistes, en opinions com les anteriors, barrejaven la simple ideologia en la més pura estratègia política del moment: pensaven que el moviment "solidari" català havia debilitat els esforços de l'incipient moviment republicà català, i de més de considerar-lo "separatiste", no podien acceptar tampoc el moviment solidariste valencià, perque en ell campaven des dels carlistes que desijaven el retorn dels vells Furs, fins a forces catòliques tradicionalistes (enemics frontals dels blasquistes, que es caracterisaven pel seu anticlericalisme cerval) i els republicans sorianistes escindits del partit republicà original que fundara Blasco Ibáñez, que competien directament pel seu espai electoral: fonamentalment, la ciutat de Valéncia, que era la única zona del Regne no dominada pel caciquisme imperant.

El moment històric és interessantíssim, perque d'estes primeres alineacions i estratègies polítiques naixqueren també els dos grans blocs del valencianisme polític (el pro-catalaniste i l'anti-catalaniste) que, lamentablement, s'anirien eixamplant i radicalisant fins a la ruptura total en els anys 70 del segle XX.

A opinions com les anteriors, i sobre tot, a l'apatia i l'indiferència habitual dels valencians cap a estes qüestions, s'havia d'enfrontar la nostra Joventut Valencianista de 1915. Vejam, per fi, quins eren els 11 punts del seu ideari polític de fa un segle (en la seua ortografia original), i aprofitem per a reflexionar si hui, quasi 100 anys després, estarien satisfets de lo conseguit per la nostra societat actual:

1) Volem: l'oficialitat de la llengua valenciana.
(De moment, mes que siga de milacre, coneixent-nos als valencians, anem bé...)

2) Que siguen valencians tots els que en el nostre Reine desempenyen càrrecs públics, inclosos els governatius i administratius, i els militars que impliquen jurisdicció. (
Açò no ha passat ni, tal com va el món, passarà. Ara, a voltes crec que són pijors encara els de dins que els de fòra)

3) L'autonomia tan ampla com se puga obtindre pera'l municipi i la nacionalitat valenciana.
(En això estem. Lo dels municipis, espayet, que en aquella época ni s'imaginaven les maganches dels regidors d'Urbanisme...)

4) El restabliment del dret foral valencià, ab les modificacions que aconselle el temps.
(Li pese a qui li pese, en això estem també. Per molt que el PSOE se negue a recolzar la recuperació del dret civil valencià. La cosa té pèl, i dona per a escriure; ya vorem si trobe el moment)

5) El servici militar voluntari i retribuït.
(Prova superada. En aquella época, si no eres ric i no podies pagar l'exenció, anaves dretet a la Guerra d'Àfrica a acaçar als rifenyos...)

6) La instauració del crédit agrícola en tot el reine.
(ara estem més en crèdits immobiliaris, la veritat. ZP diu que els bancs i caixes gogen de bona salut, i en la inyecció eixa que els van a donar... hipotecas para todos fins que el cos aguante)

7) Bolsa de treball i Museu social valencians.
(Ai, el paro... qué es penseu, que lo de la cola de l'INEM, els 40 dies per any treballat i els contrats indefinits ya existien en temps dels romans i els cartaginesos o qué?)

8) Caixes de retiro per a la vellea.
(Ídem de lo mateix. A esllomar-se fins a fer coll de figa, és lo que tocava en aquella época. Lo de la pensió de jubilació i els viages de l'INSERSO, inimaginable, clar; ni les dentadures postisses, che)

9) Pensions als pares prolifics i exenció d'alguns impostos.
(Una atra prova superada. Toquem fusta)

10) La ensenyansa integral gratuita i obligatòria.
(el saber nos farà lliures, pero hi ha alguns que encara no ho han comprés. En aquella época, que qui volia aprendre a llegir ho havia de pagar de la seua boljaca, n'eren més conscients que ara).

11) Tractats de comers i abaratament de tarifes ferroviaries i marítimes.
(L'Unió Europea, l'euro i la globalisació ya formen part de nostra vida. Que els valencians érem, de sempre, lliurecanvistes, enrecordeu-se'n... fins que vingueren els chinos)
Be. digam que 10 dels 11 anhels d'estos valencianistes de 1915, s'han fet realitat en 2008, o com a mínim van pel bon camí. ¿Seríem capaços de fer un endecàlec de la categoria i profunditat d'este, per als valencians de 2008? ¿I passarien uns atres 100 anys fins que es fera realitat...?


No hay comentarios: