15 mar. 2009

90 anys


El pròxim dia 18 de març, nostre Valéncia club de fútbol farà 90 anys. La discreta i deslluïda cerimònia en el partit d’ahir serà, provablement, tota celebració que es recorde de l'efemèrides...

Conta Jaime Hernández Perpiñá en la seua Gran Historia del Valencia CF (1994) que la desgraciada mort del jove jugador Luis Bonora va causar una fonda emoció en tot el Cap i Casal. Bonora jugava en el Deportivo Español (un equip ya desaparegut de la ciutat de Valéncia), i la mort li succeí de forma lamentable i inesperada, en complicar-se una fractura de tíbia provocada en un choc fortuït, en un partit jugat en Elig contra l’Illice Foot-ball Club, recent escomençat l’any 1919.

El fútbol contava en aquells anys en poques simpaties en la ciutat, i era freqüent, inclús, que els jugadors foren apedregats durant els partits. Els locos que s’empenyaven en jugar un deport estranger i desconegut, no gojaven, pel que pareix, de massa predicament. El fútbol era considerat un joc perjudicial i perillós, i la mort del jove jugador era la gota que omplia el got. De fet, va impedir a tots els equips de la ciutat (Gimnàstic, Llevant, Espanya...) organisar partits durant un temps, per tindre l'opinió pública completament sensibilisada en la qüestió.

La realitat és que, com a resultat d'aquell terrible accident, el Deportivo Español acabà per desaparéixer, i els dos hòmens que ostentaven la seua direcció, Octavio Augusto Milego i Gonzalo Medina, se separarien també durant un temps, per qüestions professionals: Milego se n’anà a treballar a Madrit, i Medina tampoc parava molt per Valéncia, perque havia de viajar periòdicament a Barcelona. Ciutats, casualment, en les que, com en atres bandes de l’Estat (significativament, el País Basc i Galícia) el fútbol ya arrossegava a les masses, i contava en jugadors famosos: Samitier, Bernabeu, Belauste, Pichichi... que milers de persones acodien a vore en estadis, ya, d'una certa importància.

Aquells dos hòmens, que veren aixina reforçat el seu cuquet futbolístic, i que eren conscients del retart evident de la ciutat de Valéncia en estes qüestions, solien reunir-se, junt en alguns amics més, en el bar Torino, que estava en la devallâ de Sant Francesc (actualment, plaça de l’Ajuntament), cantó a Barcelonina.

La conspiració futbolera, entre cafens i aperitius, va prendre cos en els estatuts d’un nou equip, que a més portaria el nom de la ciutat (com un antecessor ya desaparegut en aquella época, el Club Valencia). Els estatuts els entregaren al Govern Civil el dia 5 de març de 1919 i, sense esperar a la seua aprovació, Medina i Milego es llançaren a la busca de jugadors que donaren competitivitat al nou equip. Finalment, el dia 18 de març, vespra de Sant Josep, entre coets i bunyols, el Govern Civil aprovava els estatuts... Havia naixcut el Valencia Foot-Ball Club. En el carrer Barcelonina, prop d'a on estigué el Bar Torino
, una placa recorda, encara hui, l'efemèrides.

Falla Sant Vicent - Periodiste Azzati, 2009. La moral, que no falte...

Sobre l’uniforme pareix que no hi hagué massa discussió: camiseta blanca i calçó negre, en calces del mateix color... encara que no se saben realment els motius que mogueren a esta tria.

Llògicament, els diners no sobraven en aquella entitat acabada de nàixer, i els directius varen acordar que cada directiu i cada jugador (sí sí, i cada jugador) faria el sacrifici de pagar, mensualment, la notable quantitat (per a l’época, clar) de tres pessetes, per tal de donar-li forces econòmiques al nou club.

De fet, com el Valéncia encara no tenia camp, el primer partit de la seua història el jugà en la ciutat de Castelló, el 21 de maig de 1919, contra el Gimnàstic de Valéncia (antecessor del Llevant UD), per a disputar una copa donada per l’ajuntament de la capital de la Plana... Guanyà el Gimnàstic per 1 a 0 (gol de Morris) i la primera alineació del Valéncia FC fon ésta: Marco, Amador Peris, Julio Gascó, Fernando Marzal, Pepe Llobet, Antonio Ferré, Fernández, Umbert, Martínez Ibarra, Aliaga i Gómez Juaneda.

No seria fins al 25 de juliol que el Valéncia disputaria el primer partit davant la seua afició, en un descampat entre hortes de la barriada d’Algirós con piedras como puños en paraules d’Hernández Perpiñá: el famós camp de l’Algirós que es menciona en l’himne.

Esta volta es competia per un trofeu que organisava l’ajuntament, en motiu de la Fira de Juliol. El Valéncia tornà a jugar en el Gimnàstic, i el resultat fon un poc millor: empat a 1. Dos dies després, en partit de desempat, se tornà a empatar, esta volta a 0... Fins al 23 de novembre no es pogué jugar un atre partit de desempat, que tornaria a acabar en empat, esta volta a 2 (i en pròrroga inclosa!)

Finalment, el dia 21 de decembre, guanyaria per fi el Valéncia, per 1 a 0. Primer partit guanyat de la seua història… pero, curiosament, no se sap qui va marcar el gol. Si és que realment es va marcar... Per qué? Pareix ser que els jugadors del Gimnàstic digueren que el baló no havia entrat en la porteria; que havia donat en les mans d’un defensa, dins de l’àrea, i llavors l’àrbit va decidir que “como manos de un defensa dentro del área es gol, pues gol”. Pel que es veu, el reglament no estava massa afermat encara...

No obstant, el trofeu, pel qual lluitaven també el Llevant, el Sagunt i l’Espanya, aniria a les mans del Gimnàstic, per haver guanyat més partits que ningú. Definitivament, eren atres temps...

Li desigem de tot cor a nostre Valéncia, males-llets i crisis econòmiques a banda, com a mínim, atres 90 anys de vida... lo que, vist com està el pati, no és precisament poca cosa.

Falla Almirant Cadarso - Comte d'Altea, 2009. Viages Barça-ló...


6 mar. 2009

Les parles valencianes de transició

Quan Déu va crear lo món, va encarregar a Sent Pere que repartira les llengües per la terra, i Sent Pere anava en un cabaç donant a uns pobles el valencià i a uns atres el castellà; pero quan va arribar a la Canal de Navarrés, estava cansat i com no tenia ganes de fer faena, Sent Pere els va tirar el cabaç i va dir-los: -Vosatros, parleu com pugau! I des d'ençà que parlen com poden, mig en castellà, mig en valencià.
Això contaven en Xàtiva, segons arreplega Manuel Sanchis Guarner en Els pobles valencians parlen els uns dels altres. L'atra versió és la de Navarrés, que diu aixina:
Disen que cuando Dios andava repartiendo las lenguas por el mundo, a unos pueblos lis dava el valenciano y a otros el castellano, pero en llegar al Muntot va entropesar y li va caer el cabaso en medio de la Canal. Por eso nosotros hablamos tan rebolicao.
Este fenòmen l'arreplega ya Cavanilles en les seues Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del reyno de Valencia (1795), dient que en Anna "se habla un dialecto que tiene más del valenciano que del castellano" i que estén a la majoria de pobles de la comarca, com Énguera, Navarrés o Chella. Una parla que va diluint-se cap al Nort, fins a desaparéixer totalment en Millars i Cortes de Pallars.


El fenòmen no és exclusiu d'esta comarca (el mateix Cavanilles nomena atres casos semblants, com el de Fanzara en l'Alt Millars), i és conegut el castellà tradicionalment sessejant i reblit de valencianismes que parlen (o parlaven) moltes poblacions de l'interior valencià, com el Villar de l'Arquebisbe, Tous, Godelleta, i en general, bona part de les comarques dels Serrans, l'Alt Palància i la Foya de Bunyol.

Esta parla mesclada, a la que en la Canal se referixen en el nom de "chapurrau" (paraula que s'usa també en Aragó per a referir-se a les parles de raïl aragonesa i, sobretot, de les comarques frontereres en Catalunya), distinguix entre b bilabial i v labiodental, s sorda i sonora, vocals obertes i tancades, i usa el perfet perifràstic en lloc del perfet simple castellà, entre atres singulars característiques.

Curiosament, se pot trobar, en general, ben poca informació sobre la mateixa. Sobre tot, si ho comparem en atres casos pareguts, com les ya mencionades parles de transició d'Aragó, o les existents en la frontera llingüística que separa el gallec i el portugués per una banda, de l'asturià, el lleonés i el castellà per atra. Després de Sanchis Guarner, a qui sempre cridaren molt l'atenció les modalitats llingüístiques castellano-valencianes del nostre interior, no hi ha hagut (que sapiam) ningun estudi al respecte que tinguera la difussió que es mereixeria.

Fon pràcticament per casualitat (per una chicoteta obra que vaig haver de visitar en Anna) que em vaig poder comprar un llibre en un quiosc del poble (El hablar de Anna, d'Emili Martí i Salvador Aparicio) que conté un diccionari de paraules agneres i un chicotet estudi llingüístic. D'este llibre extrac unes quantes frases de la parla pròpia d'estes terres, que no tenen desperdici i que mostren fins a quín punt arriba la mescla de llengües:

En el bullido pongo siempre dos o tres sebas

El ponient me ha hecho una estrosa en las tomateras

Ha pegau un esvarón que quasi m’ha caído

M’hase mal el front

Aguaño los pebrasos están a garberas

Lo va her trabajar hasta sacar el lleu

Gato escaldau, con agua chelá tie prau

No sé qué li passa a la chiqueta que no para de chemecar


Pentínate el moño, que pareses un peluchón


Lo van pillar y lo van tancar en la presón


Ha plantau dos ambercoqueros primerencos


Ixe gatico tan runoso m’ha de llevar yo?

Voy a escampar guiemo pa sembrar queraíllas


Estova bien el matalap


Ves-t’ende! No t’ajunto!


Me’n voy paca casa

A mí dame buenas cuixas y buenas chullas

Encá que m'obligues, no tengo que ir

Parese que hase buen orache

Esta parla s'estén, en certes diferències, a atres pobles, i especialment, a Énguera (o Engra en la parla local), en la que és famosa, per eixemple, la lloca de Agna, que la varon tancar en la presón (perque avalotava massa) o les recomanacions respecte a que En Agna, no passar por la calle del Tint, que los frichen (dites, estes dos, arreplegades també per Sanchis Guarner).

Inclús se celebren recitals en "parla enguerina", i els premis lliteraris que organisa l'Ajuntament d'Énguera permeten participar a "todos los escritores/as que lo deseen, presentando sus escritos en castellano, valenciano o parla enguerina"....

Estes parles han suscitat entre els estudiosos les majors controvèrsies. S'ha fixat el seu orige en la repoblació de la comarca per aragonesos, o be castellans, que han conservat sense modificacions un hipotètic castellà arcaic. S'ha proposat també la valencianitat originària, en quant a llengua, de la comarca, i una posterior castellanisació deficient que ha donat com a resultat la parla que actualment coneixem.

Per a alguns, estes parles de transició serien la prova de l'autoctonia d'un idioma valencià anterior a la conquesta, que antigament confrontaria en les parles més pròpiament castellanes d'interior a través d'estos dialectes de transició, que devien tindre una major extensió i diferenciació, i que varen anar desapareixent (com desaparegué el mateix idioma valencià de ciutats com Oriola) després dels canvis demogràfics derivats de l'expulsió dels moriscs i l'immigració castellanoparlant dels sigles XVIII i XIX...

La qüestió és que frases agneres com les anteriors, recorden molt les que escritors com Escalante o Bernat i Baldoví, o publicacions populars com La Traca o el Tio Cuc, solien posar en boca dels churros que emigraven, entrat el sigle XIX i a començaments del XX, a les ciutats de Valéncia o Alacant, o dels mateixos valencians que, incapaços de parlar castellà correctament, usaven, quan intentaven comunicar-se en la lengua del imperio, un híbrit que es coneixia com a "castellà de Russafa" (cóm han canviat les coses en cent anys escassos en el nostre ex-castiç barri...).

Esta mateixa comparació la fea a principis del sigle XX Jochim Martí i Gadea, en descriure la parla de la Canal de Navarrés en la seua famosa obra Tipos, modismes i coses rares i curioses de la Terra del Che:
En Agna parlen una jerga, mescla de castellà i valencià, pijor que lo que diem castellà de Russafa
El problema d'estes parles, cada volta més, és la seua inexorable desaparició. L'extensió del castellà normalisat en l'escola i els mijos de comunicació els ha donat el colp de gràcia. Les noves generacions, per lo que sabem, ya no solen parlar-les, llevat d'alguna paraula típica o alguna frase feta. Els jóvens parlen ya un castellà pràcticament estàndar, en el que la seua autoctonia valenciana ha desparegut en gran mida. Com diu l'autor de El hablar de Anna:
Pero la razón principal que me ha impulsado a esta publicación es el observar ya la práctica desaparición actual del habla tradicional de Anna. Se oyen, eso sí, palabras o expresiones propias, pero de forma aislada y, a veces, con la extrañeza de sus mismos habitantes. Todo ha contribuido a que el fenómeno de la desaparición del "arnero" se consumara con el paso de una o dos generaciones. Mi sensación al trabajar en este libro ha sido similar a la del que enmarca una foto del padre fallecido, o del que ha derribado su casa, recoge la cerámica y la usa como elemento decorativo, muestra de lo que hubo allí en otro tiempo.
Els últims mohicans-valencianoparlants de la ciutat de Valéncia entenem be eixe sentiment...


Les raons del Cabanyal


Falla Illes Canàries-Trafalgar-Samuel Ros, 2007 (archiu faller de Masclet)


Vullc insertar de forma íntegra un escrit publicat en el Levante del passat 3 de març, que resumix en poques i justificades paraules el parer de tots els que pensem que obrir una avinguda per lo mig del barri més valencià de Valéncia és una aberració urbanística que atenta contra l'història, el patrimoni i la personalitat de la ciutat sancera.

Después de años de ignorar la realidad y de tratar de ocultar lo que para todos los que se han acercado con mirada critica habían visto con nitidez, el Sr. Mifsut, director técnico de Cabanyal 2010, sociedad encargada de las obras de prolongación del paseo al Mar de Valencia, ha visto la luz y se ha sincerado.

Ahora ya concede que la prolongación del paseo significará el derribo de 1.651 edificios y partirá en dos el Cabanyal, Bien de Interés Cultural desde 1993, con lo que destrozará sus tejidos urbanos después de haberlos dejado arruinarse por sí mismos, permitiendo la más completa degradación física y social, cooperando activa o pasivamente en ella o derruyéndolos tras una expropiación coactiva.

También se percata de que la prolongación arruinará las vidas de ciudadanos que son en su mayoría gente mayor en muchos casos con pensiones bajas, sin recursos, obligados a abordar una deuda imposible para acceder a una nueva vivienda aunque sea de protección pública. El precio que reciben por la expropiación es muy inferior al de adquisición de la nueva y habrán de pagar la diferencia que llega a los 25.000 euros.

Durante todo este tiempo se ha permitido desoír opiniones de expertos que han calificado muy negativamente la operación: de catedráticos como Oriol Bohigas y Manuel de Solà en los talleres realizados en la Escuela de Arquitectura; de figuras de rango internacional como el arquitecto Jean Nouvel con su propuesta de ordenación de Valencia Litoral; de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat de València, de literatos, de fotógrafos. En fin, de todas las fuerzas de la cultura.

Ahora Mifsut, arquitecto y director técnico de la Sociedad Cabanyal 2010, ha recalado en la razón y apoya los fundamentos de quienes nos hemos opuesto al despropósito de la prolongación.

Porque ahora ya no tiene duda de que el proyecto será:

- Inviable económicamente, por el coste de unas expropiaciones que los tribunales están multiplicando por cuatro, por la huida del capital privado que no ve expectativas de negocio, porque se trata de un agujero negro presupuestario cuyo presupuesto inicial era de 50 millones de euros y ahora nadie se atreve a prever su coste final, y porque su plazo de ejecución se dilatará al menos en una generación más.

- Destructor del patrimonio, con una importante pérdida patrimonial por la actual demolición de las casas del bulevar San Pedro y la amenaza que se cierne sobre 1.600 viviendas más, lo que constituye un auténtico expolio urbano.

- Inútil funcionalmente, ya que si nunca fue concebido para llegar al mar, hoy de hecho se llega cómodamente por tres vías amplias y por tranvía por lo que la opción de conectar el centro de la ciudad con las playas mediante la prolongación ha perdido también esta batalla urbanística.

-Culturalmente anticuado, porque pertenece a la generación de las operaciones urbanísticas de reforma interior planteadas en la segunda y tercera década del siglo pasado y de las que desdichadamente tenemos un estúpido ejemplo de realización en la avenida del Oeste que sajó los barrios de Velluters y Mercat y que sólo con los Planes de Protección de Ciutat Vella pudimos detener en los primeros años 80.

Efectivamente, Sr. Mifsut, hoy no hace falta prolongar Blasco Ibáñez. Así que esperemos que más pronto que tarde una mente sensata y razonable dirija esta Ciudad, detenga la destrucción del Cabanyal y lo reconstruya, tal como ocurrió con la urbanización de El Saler en 1980, con cuyo proceso guarda tantas similitudes.

Vicente González Móstoles. Concejal de Urbanismo del Grupo Socialista en el Ayuntamiento de Valencia.

Tinc poc que afegir. M'és exactament igual el partit polític al que perteneixca este senyor. M'interessa molt més la claritat i la llògica aplastant de la seua exposició. La realitat és la que és.

Tal volta el ser nét de cabanyalera (millor dit, canyamelera, naixcuda en el carrer del Progrés, propet de la Séquia del Gas) m'ennuvole la vista. Pero crec que és al contrari: no puc tindre-la més clara. Rehabilitació front a destrucció. Posada en valor d'edificis modernistes d'arquitectura popular, únics i que criden l'atenció de propis, forasters i turistes, front a blocs de cinc plantes de rajola caravista. Protecció integral, en definitiva, d'un barri en forta personalitat: l'únic barri que fins fa pocs anys era encara majoritàriament valencianoparlant, en la nostra oblidadiça ciutat...

Per cert; sobre el tema de l'obertura de l'avinguda de l'Oest sobre els barris dels Velluters i del Mercat en els anys 1940-1960, i de la pèrdua de patrimoni i de memòria històrica que va supondre (aixina com de lo que podria haver-se arribat a destruir si s'haguera continuat la seua eixecució, tal com estava proyectat, a través del barri del Carme), intentarem parlar d'ací poquet.


Falla Fèlix Pizcueta - Ciril Amorós, 2004 (archiu faller de Masclet)