28 feb. 2009

S'aigo, es vent i sa vergonya


Un dia aquests tres se toparen, i feren una conversada molt llargaruda.


Com s'hagueren de separar, varen dir:

- Mos hauríem de tornar veure qualque pic.

- Idò mirau -diu s'aigo-: a mi sempre em trobareu en es llocs més baixos.

- I a mi -diu es vent- sempre és segur trobar-me a sa fuia de poll o d'om.

- I a mi -diu sa vergonya-, no ho sé si me trobareu, si mos separam, perquè qui me perd una vegada, ja no em torna trobar.
Diu Mossén Alcover que "aquesta rondaia la'm contà mon amic i mestre Don Tomàs Forteza, al cel sia, que la sabia d'una dona de la Ciutat de Mallorca". Dedicada queda, puix, per son orige i llengua, als nostres veïns mallorquins, la vespra del dia de les Illes Balears. Eixos que berenen de matí, han fet del pamboli, l'ensaïmada i la sobrassada un autèntic art, i sempre, sempre, respecten, en conduir, els llímits de velocitat, perque no hi ha lloc en la seua bonica terra a més d'una hora de distància...

I dedicada també, clar està, per son contingut, a la nostra infame i vergonyant classe política. Eixa que mai trobarà la vergonya, perque probablement mai l'ha tinguda. La valenciana, l'espanyola, l'europea i la mundial. Eixa, també, de la que tan malament parlem sempre, pero que invariablement acabem acceptant, en els nostres vots, les nostres abstencions, el nostre conformisme, el nostre meninfotisme, el nostre interés egoiste, i quí sap si la nostra por.

Falla Nou Campanar 2005 (Archiu faller de Masclet)

De la mateixa forma que sempre malparlem de lo poc que s'entera el pobre veí agraciat en la presidència de la comunitat, o de lo lladres que són tots els administradors de finques sense excepció... a l'hora que cuidadosament evitem ser elegits presidents de la comunitat fins que no hi ha més punyeter remei, no assistim a les pesades reunions de l'escala perque el canyaret en que es convertixen és una pèrdua de temps (i, casualment, perque sempre juga el Valéncia a la mateixa hora)... per a, en acabant, protestar invariablement de que no nos hagen informat de res, i de que el replà sempre té un dit de runa, i de lo que embruten els chiquets dels veïns (mai els nostres), i de les ditades en els vidres de la porta, i que sempre estem en derrames per culpa dels morosos, i d'eixes misterioses filtracions d'aigua que haurien de tractar-se en el programa d'Iker Jiménez i que mai s'acaben d'apanyar...

I és que el món és, indiscutiblement, dels ormejadors (curiosa paraula, ben valenciana). En la política, l'empresa, els estudis, la comunitat de propietaris, l'associació de veïns, el fútbol, o el casal faller. Els demés, simplement, nos deixem ormejar, sempre que els ormejadors nos permeten anar tirant de forma suficientment acceptable i despreocupada. Ells són, al capdavall, els que fan moure el món; per molt que a voltes el seu sentit ormejador servixca exclusivament per a asseciar els seus deliris de grandea i superioritat, la seua codícia, el seu afany caciquil, o simplement, les seues carències en la vida personal o privada (per lo poc, precisament, que els deixen ormejar en sa casa o el seu lloc de treball).

Només quan el caràcter ormejador coincidix, en una sola persona, en rares qualitats humanes com l'honradea, l'inteligència, el sentit comú, la generositat, la sabiduria... apareix eixe líder que tota comunitat humana anhela, i molt poques apleguen a disfrutar. Entre elles, la valenciana, que es veu que va gastar tot el gas en Jaume I, Vinatea, Sant Vicent Ferrer o Joan Llorenç, i no nos deixà res als pobrets que vinguérem després...

Per cert, el dimecres que ve, si Deu vol, deixaré de ser president de la meua escaleta del dimoni particular. Tota una experiència, que per fortuna no tornaré a repetir en uns quants anys. No hi ha res pijor que haver d'ormejar de forma obligada. Encara que, cada volta més, me done conte que, si volem que les coses que realment nos importen vagen com deuen anar, haurem d'implicar-nos i d'arromangar-nos en la faena, abans que esperar plàcidament a que uns atres vinguen a traure-nos les castanyes del fòc...

Aixina i tot, Aleluya, tot aplega en esta vida...


21 feb. 2009

Problemes en la percepció de la realitat


Fa uns quants dies, el Vicepresident primer de la Generalitat, Vicent Rambla, va criticar en certa durea una moció recentment aprovada en el Congrés dels Diputats pels grups del PSOE, ERC i CiU. Esta moció, segons pareix, avala la recepció de les senyals de Canal 9 i TV3 de forma recíproca en les dos autonomies i, de forma general, recolza la reciprocitat dels espais de comunicació entre “els territoris que compartixen un mateix sistema llingüístic”.


Rambla separava la qüestió de la reciprocitat en la recepció de les televisions autonòmiques (que diu recolzar, a pesar de lo que puguen demostrar els fets), de “l’identificació de valencià i català” que establia implícitament la moció aprovada, i que segons Rambla constituïa “un atac frontal a l’Estatut d’Autonomia valencià”. I va emplaçar al secretari general del PSPV, Jorge Alarte, a explicar si assumia eixa identificació entre català i valencià, a la que havien donat soport de forma tan terrible i abjecta els seus companys de partit en Madrit.

Res nou davall del sol. Està molt be que el senyor Rambla, que a més és valenciaparlant i sol utilisar el nostre idioma en actes públics i alocucions, nos advertixca de les contínues malifetes del contubernio sociata-catalanista que mos vol furtar lo nostre.

El problema per a la credibilitat de les paraules del senyor Rambla (com en general, de l'actuació política del PP en esta qüestió des de que governa la Generalitat), és que lo que s'ha aprovat en el Congrés no és res més que lo que dictamina l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és, segons la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 2006 (aprovada en els vots del PP de Camps i el PSPV de Pla), artículs 6 i 41, “la institució normativa de l'idioma valencià”.

I és que, si en la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, aprovada sent president el senyor Eduardo Zaplana, se llig:
El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents Estatuts d'Autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia
...i en acorts plenaris de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua es lligen coses com les següents:
[...] la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex 1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL.

[...] És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic espanyol (annex 8) i la jurisprudència (annex 9).

(de l'Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprova el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià)
...no és d'estranyar que el Tribunal Suprem ridiculise periòdicament a la Generalitat per a donar, en totes les seues sentències, la raó jurídica i llògica als que demanen la validea directa dels títuls universitaris de Filologia Catalana per a ensenyar valencià, independentment del seu lloc de naiximent, i sense entrar en més sentimentalismes ni valencianismes de saló, que als nostres venerants i suprems magistrats els deuen sonar tan exòtics com les sagues vikingues o les llegendes tibetanes del segle III.

No cal dir que esta mateixa doctrina, pero en molts menys circumloquis i sense cap complex, és també la que s'ensenya, pura i dura, en les escoles valencianes als nostres chiquets (i nos ensenyaren en son moment als que ya no ho som), des de fa 25 anys, ya haja governat el traïdor PSPV o el patriota PP. Per molt que les successives enquestes del CIS diguen que la majoria absolutíssima dels valencians, siguen votants del PP o del PSOE, de Valéncia, Castelló o Alacant, valenciaparlants o castellaparlants, pensa que el valencià és una cosa distinta del català...

Per tant, o Rambla té una memòria selectiva, o no percep be la realitat, o no es llig les lleis que aprova el seu propi partit, o lo que es pijor, enganya conscientment al personal segons li convinga als seus interessos electorals. Tot açò, independentment de que estigam o no d'acort en l'actuació de l'AVL, o en la seua pròpia existència. És trist, pero és aixina.

El problema adicional que s'evidencia, és que el PP, en la seua deixamenta habitual respecte a la defensa de l'idioma propi (traslladable al conjunt de la societat valenciana), i en l'evident negació del problema matriu (que el reconeiximent i blindage oficial de la denominació “valencià” no implica necessàriament que es considere, a qualsevol efecte pràctic, una cosa distinta del català), no aprofita tampoc totes aquelles oportunitats que teòricament facilitava la creació de l'AVL.

Efectivament, si de lo que es tractava en la seua creació era d'obrir eixe coto privat que era la “ciència oficial” filològica a unes atres sensibilitats injustament bandejades per motius estrictament ideològics o polítics, o de dignificar i difondre la denominació de “valencià” o “llengua valenciana” inclús entre aquells que pensen que és la mateixa llengua que el català, o d'establir un àmbit valencià de decisió sobre la normativisació del propi idioma, el fracàs és absolutament estrepitós.

De moment, l'AVL no ha fet sino acceptar els postulats unitaristes de la secció de Filologia de l'Universitat de Valéncia (és dir, els de l'Institut d'Estudis Catalans). Tot seguix exactament igual que fa 10 o fa 20 anys. Només hi ha la novetat d'una tímida acceptació de certes variants proscrites fins fa poc, pero sense cap efecte real, perque ni s'insta al seu us, ni s'informa de que ya no es consideren incorrectes, ni es treballa per la consolidació d'eixe estàndar valencià “policèntric i convergent” que diu propugnar.


La realitat és que l'única evidència diferenciadora objectivament real entre el valencià i el català, que s'aprecia ràpidament, de forma natural i clara, ocorre quan escoltem a un natural d'Algemesí i a un d'Olot, parlant cadascú en el seu idioma matern...

I eixa evidència diferenciadora té, cada volta, menys oportunitats de vore's reflectida en eixos efectes pràctics a que em referixc en paràgrafs anteriors (i no en les estèrils polèmiques electoralistes del PP i companyia). A saber: en doblages diferents dels anuncis de televisió, séries o películes; en traduccions de llibres; en etiquetage de productes; en versions idiomàtiques de programes informàtics; en formularis oficials de l'Estat per a renovar el carnet de conduir o per a verificar l'inscripció en el colege electoral; en retransmissions deportives simultànees en totes (?) les llengües peninsulars, etc. i que sistemàticament menyspreen l'existència d'eixe estàndar valencià oral i escrit diferent del català, inclús quan s'utilisen les normes de l'AVL.


Per tant: cada volta més, la realitat del dia a dia circumscriu les variants morfològiques, sintàctiques, lèxiques i de pronunciació genuïnament valencianes (científicament, o més aïna, eufemísticament denominades "occidentals") per a anar per casa, per als llibrets de falla i poca cosa més (i ni això, segons els llocs), i les variants catalanes (“orientals”), les popularisades per la potent indústria audiovisual i lliterària catalana, com a les úniques que teòricament servixen per a ensenyar la llengua catalana (en la que implícitament s'engloba la valenciana) en Escoles oficials d'idiomes de tot l'Estat i de l'estranger, traduccions oficials d'obres lliteràries i películes de Hollywood, i companyia.

El valencià és invisible; com ya digué Carod-Rovira, no existix. Ni està, ni se l'espera. I qui atente contra la santa unitat de la llengua ya sap lo que li passarà.


En eixes condicions, ni tan sols la suposta doctrina estratègica de l'AVL (dos variants, la catalana i la valenciana, d'una única llengua, les dos igualment respectables i vàlides per a qualsevol àmbit d'us) té cabuda en la realitat quotidiana, assumida fervorosament per uns, i en resignació cristiana per atres, i que és la següent:

a) una llengua, la catalana, en un estàndar clarament definit i prestigiós, en recolzament polític i econòmic i una fixació i difusió òptimes,

b) i un dialecte regional, el valencià, en permanent discusió respecte a la seua fixació, que en poques décades caurà en un procés de dilució i substitució paulatina pel potent estàndar català en aquells subjectes que resistixquen fidels a l'idioma propi, per damunt de disquisicions sobre la purea de l'idioma. I que majorment, se vorà substituït directament pel castellà, adoptat cada volta més per aquells individus que, per pur pragmatisme i sense cap referent sentimental o històric aparent que els moga a la defensa de l'idioma propi (el valencià, que al capdavall no és sino un dialecte, un català mal parlat com els han fet vore en l'escola) o simplement com a reacció alienadora front a la ya de per sí alienant proposta catalana, prenen el castellà com a única llengua de relació i de transmissió als seus fills.

Quànt de temps duraran les versions en valencià "occidental" de les instruccions en les estacions de servici de Repsol? Per quànt de temps podrem dur el coche al “llavador”?

En definitiva, la consolidació d'un estàndar oral i escrit valencià clarament establit, conseqüència llògica de la defensa de l'idioma propi (que ha de ser un idioma realment propi, no qualsevol idioma diferent del castellà que nos posen davant) que reflectixca i fixe de forma respectuosa la pròpia consciència no dialectal del nostre idioma (que és a lo que el PP hauria de dedicar-se com a partit governant, si realment el seu interés per l'idioma anara més allà de la retòrica buida de contingut), veu impedit el seu desenroll, fonamentalment per tres chicotets detalls:

1) Un, realment filològic: l'existència d'uns parlants de Tortosa, Lleida i contornâ, demogràficament i econòmicament dèbils comparats en la potència i influència de l'eix Tarragona-Barcelona-Girona en la construcció de l'identitat nacional catalana, pero que són habitualment usats com una espècie d'hostages de la filologia per a justificar la negació de l'especificitat del valencià, ya que, sobre semblar-se els seus parlars prou més al català estàndar que el dels valencians, sí és cert, com és sabut, que compartixen en el valencià moltes de les característiques diferenciadores respecte de l'estàndar català.

La qüestió és que administrativament són catalans des de fa uns quants segles, catalans se senten, català diuen parlar (o tortosí, segons fea notar Sanchis Guarner en La llengua dels valencians), i els té aparentment igual (no se'ls sent protestar massa) que lo que els ensenyen se semble poc o molt a lo que parlen (perque la seua consciència idiomàtica és, evidentment, dialectal; no, de moment, la de la majoria dels valencians). Com diuen els catalans, que s'ho facin mirar, pero lo que decidixquen els lleidatans respecte al seu idioma, en tots els respectes, hauria d'importar més be poquet als valencians.

És un cas semblant al conjunt de dialectes alemanys pròxims a Holanda o Luxemburc, sensiblement iguals a banda i banda de la frontera, pero que sociollingüísticament (és dir, als efectes pràctics que yo dic, no estrictament filològics) són considerats dialectes del baix alemany en Alemanya, dialectes de l'holandés en Holanda, i han donat lloc fa no massa temps a una llengua, el luxemburgués, resultant de l'elevació a llengua estàndar i nacional de Luxemburc d'uns parlars que són exactament iguals que els de la banda alemanya de la frontera, pero que allí són considerats simplement un dialecte rural de l'alemany. Cabria preguntar-se quina tria es produiria en les terres tortosines, si eixe estàndar valencià tinguera la difusió deguda...


2) Un atre, completament extra-filològic: per l'existència d'un establishment polític i cultural, econòmicament potent, basat en l'ideologia de Països Catalans i en la negació, contra l'evidència històrica i la percepció natural de l'immensa majoria dels valencians, de l'existència d'un poble valencià més allà d'un apèndix o matís regional del poble català.

Grup de pressió que creu un perill secessionista la pròpia existència de l'AVL, i que no acceptarà mai, ni la famosa doble denominació català-valencià (a l'estil del serbo-croat, que ya sabem com ha acabat) ni tan sols l'existència oficial (no oficiosa o transitòria, com en l'actualitat) de dos estàndars diferents, el valencià i el català, sobre el reconeiximent d'una unitat bàsica del sistema llingüístic, a l'estil del portugués i el brasiler, o l'alemany de Suïssa o el d'Alemanya.

I això, per molt que l'AVL diga que:

[...] el terme més adequat per a designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de les principals senyes d’identitat del nostre poble. Este nom pot designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens caracteritza dins d’eixa mateixa llengua. Així mateix, és plenament vàlida la denominació de llengua valenciana, sense que este ús implique que es tracte d’un idioma diferent del compartit amb els altres territoris ja indicats.

(de l'Acord de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), adoptat en la reunió plenària del 9 de febrer del 2005, pel qual s’aprova el dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià)
3) Per un raquitisme i complex d'inferioritat secular del poble valencià respecte al propi idioma, que afecta no sols a la seua relació diglòssica en el castellà, sino de rebot, en una atra semblant cap a l'estàndar català. Fet que es traduïx, naturalment, en els resultats electorals i les conseqüents posicions al respecte dels partits polítics hegemònics en l'actualitat (no se sap si fon primer l'ou o la gallina).

La castellanisació recent facilita ademés que els que adquirixen el valencià per via de l'escola i els cursets oficials, en lloc de per transmissió familiar, no troben diferències significatives entre el valencià i el català (normal, veent lo que s'ensenya). No m'imagine un problema com el que tenim actualment, en unes ciutats de Valéncia i Alacant majoritàriament valenciaparlants i tirant del carro de l'idioma, com deurien fer en circumstàncies normals, i feren en atres époques...


Yo no em considere un radical: part de la meua família prové de Barcelona; he treballat en les Balears i disfrute quan senc parlar en mallorquí encara que a voltes coste d'entendre; i comprove lo simpàtics que els valencians caem als mallorquins, per molt que quan parlem valencià diguen que semblem madrilenys parlant en català i de tant en tant traguen a colació lo del barco de rejilla: m'agrada comprovar cóm de be s'entén el gallec sense haver tingut cap relació en aquella terra; i inclús l'italià quan el parlen espayet i vocalisant, sense haver-lo estudiat. Me preocupa molt més lo poc i mal que s'utilisa en Canal 9 el valencià, que el fet que es seguixca sintonisant la TV3 entre 40 canals més. I tinc als catalans, com als balears i als aragonesos, com a amics i companys d'una antiga història compartida, a voltes gloriosa, i forjada en el respecte a la pròpia diferència i diversitat dels pobles que compongueren aquella confederació d'estats units només en la persona del rei, que fon la Corona d'Aragó. D'igual a igual.

Pero ya es diu que cadascú en sa casa i Déu en la de tots. La qüestió sagnant que enverina tot sabem quína és. El tema és que eixa “codificació policèntrica alhora que convergent” que diu defendre l'AVL, als efectes pràctics, és inútil i inoperant: el valencià, als efectes pràctics, no existix, fora de les fronteres de la Comunitat Autònoma Valenciana, i qui estiga en desacort, és, en poques paraules, un blavero feixista analfabet que ha de llegir més, i que només vol la desaparició de la nostra llengua. Algunes anècdotes:

- L'única carrera que es pot cursar que, en teoria, estudia en profunditat el nostre idioma té el nom de Filologia Catalana. ¿Hi ha una carrera de Filologia Gallega distinta de la de Filologia Portuguesa? Clar que sí, Valencia is different.

- No hi ha Wikipèdia en valencià, ni hi haurà, pero sí (en tots els respectes) en asturià, aragonés, extremeny, volapuk, baix-saxó i en noruec en dos ortografies diferents (bokmal i nynorsk).

- El corrector de Word i de Oppen Office ha de ser en català, encara que siga el de la RACV (l'última humillació) perque no hi ha cap codificació internacional en normes UNE per al valencià (i ya es preocupen alguns de que no la vaja a haver mai), pero sí que pots triar anglés d'Estats Units o Anglaterra, alemany de Suïssa o Alemanya; espanyol d'Argentina o Mèxic, noruec bokmal o nynorsk, sense que t'acusen de terrorista contra la unidad de la lengua.

- La recent traducció de les conegudes obres de la valenciana Laura Gallego (L'emperadriu dels eteris i companyia) a la “nostra llengua” s'han fet al més pur català barceloní, i damunt per una editorial valenciana: Bromera. Si això es fa d'una escritora valenciana en llengua castellana, no cal dir qué se'n fa en la traducció de qualsevol atre escriptor anglés, alemany o rus: visiteu la secció de llibres en "valencià" de qualsevol llibreria i observeu cóm estan escrits.

- La versió en la “nostra llengua” de les instruccions dels ous Kinder diu que “Aquesta joguina no és adient per nens més petits de 3 anys. Si us plau, llegeixi aquestes instruccions i conservi-les com a referència”. La frase apareix quasi totalment subrallada en roig en el meu corrector de valencià... no cal dir per qué (si algú no ho entén, que deixe constància, pero no és menester ser molt espavilat, només, saber parlar valencià del bo). Com ésta, ne tenim a grapats; pero servix com a eixemple.

- Quan Consum era Eroski, els productes Consumer tenien l'etiquetat en castellà, gallec, basc i innomenable. Les crispetes de blat de moro, les llènties i el tomàquet fregit feren història en ma casa. Dels Hacendado ni parlem: sols en castellà, no siga cas que si posem alguna cosa en valencià els catalans s'enfaden...


- La colecció dels capítols de Bola de Drac que es ven periòdicament en els quioscs només oferix doblage al castellà, català, gallec o eusquera;
si vols sentir a Goku o el Geni Tortuga parlant en el teu idioma, t'has de baixar la versió en valencià que alguna santa persona va penjar en l'Emule (sí, hi ha traumes infantils que no arriben a superar-se mai...). Ítem més, qualsevol atra série que oferixca versions a les llengües peninsulars.

- Cada volta que veem una versió d'un programa informàtic en valencià distinta de la catalana, com la del mateix Emule o alguna entitat privada, quasi nos cauen les llàgrimes de l'emoció...

Sí, són anècdotes puntuals. Anècdotes quotidianes, i probablement puerils, de qui no viu de la política o l'ensenyança, d'un valencià anònim de carn i ossos que té el seu coret. Pero representen la pura realitat. És tal la falta de respecte i el ninguneig respecte a la tradició secular de la denominació i l'entitat de l'idioma valencià, que sincerament, com a valencià, me provoca oix.

I la qüestió és que tots els que sé que pensen com yo (l'immensa majoria dels meus familiars, amics, coneguts, companys de treball), si escriuen en valencià, usen les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans, senzillament, perque no coneixen unes atres... I voten al PSOE o al PP, senzillament, perque no n'hi ha més que valga la pena...

I acabe, que després diuen que m'enrolle massa. Ací no es tracta de ser bons o mals valencians, de ser feixistes o anarquistes, blaveros o catalanistes, científics o analfabets. Es tracta de ser respectuosos en la pròpia història, en el propi orgull de ser i sentir-se valencians i de parlar valencià, que no és una taula, un pollastre o una tomata, sino un idioma, una llengua, hui com fa 500 anys, que es diu valenciana, hui en l'Estatut, com ahir en el Tirant lo Blanch. Tal com ho fan, sense grans problemes, els catalans, els bascs, i especialment els gallecs en la seua ortografia diferent de la portuguesa.

És cert que molts dels nostres escritors d'atres époques creïen sincerament en una difusa germanor llemosina en catalans, balears, i encara provençals i occitans. Pero ni Llorente ni Llombart pensaven en doblages de televisió, versions de programes informàtics o etiquetes en el Mercadona; ni tan sols en l'ensenyança de l'idioma en les escoles, sino en llauradores ab aspecte de regina, plenes ensemps de gràcia i majestat.
Lo que yo vullc són els efectes pràctics: eixos dels que he parlat. Encara que després hi haja valencians que vullguen presentar-se als Jocs Florals de Tolosa o al premi Ciutat de Barcelona, i es posen la Santa Espina en el despertador, els Segadors en el mòbil, vagen pel carrer en una barretina al cap i l'únic canal que tinguen sintonisat siga la TV3. Llibertat, pero per a tots; també per als que escrivim en una atra ortografia i reivindiquem que no cal recórrer a excentricitats ni entelèquies novedoses per al redreçament nacional del nostre poble, per molt ben escrites que s'hagen deixat ("jo sóc un català de Sueca") pero que han resultat desastroses, a quasi 50 anys vista.

I molt be: estudiarem i acceptarem que hi ha autors valencians que imiten el parlar català per determinats motius, i convindrem en que són tan valencians com els que escriguen en castellà o imitaren el provençal fa cinc-cents anys; pero també haurem d'estudiar, com a contrapartida, que hi ha escritors que escriuen en unes atres normes, que foren injustament bandejats de qualsevol difusió cultural simplement per no plegar-se a uns interessos més polítics que estrictament filològics, i que mereixen també el respecte i reconeiximent que els pertoque per la seua calitat, no la discriminació i l'aïllament per escriure pronte en lloc de prompte (o pijor encara, aviat).

És, efectivament, el poble valencià, i no atre, qui te la paraula sobre el seu futur, perque és ell, i no atre, qui realment haurà de mantindre viu el nostre idioma; per molts llibres escrits en català que puguen haver escrits. Més s'escrigué en llatí i està ben mort i soterrat. Pero si ha de decidir, que ho faça sense miges veritats, chantages ideològics ni criteris tècnics de dubtosa justificació. Durant massa temps s'ha estat seqüestrant al poble valencià tota la veritat sobre el tema: hora és de que les coses comencen a canviar.

Ya digué Josep Maria Bayarri que la consciència nacionalista del poble valencià despertaria el dia que coneguera de forma plena i completa la seua història, sense interpretacions partidistes ni ocultacions interessades. Eixe dia encara no ha aplegat, i quí sap si aplegarà algun dia.

Eren atres temps...



8 feb. 2009

L'anglés que pujà un tossal pero baixà una montanya


The Englishman Who Went Up a Hill But Came Down a Mountain és el nom original d'una amable i entretinguda comèdia romàntica anglesa, basada en un llibre del mateix nom i protagonisada per Hugh Grant i Tara Fitzgerald.

Ambientada en 1917, tracta de l'arribada a una localitat de Gales de dos topògrafs, enviats pel govern britànic per a elaborar el nou mapa del País de Gales, i que han de constatar l'alçària d'una montanya propenca al poble, que els paisans del llogaret consideren orgullosament "la primera montanya de Gales".

Pero els habitants cauen en la més completa indignació quan els tècnics vinguts d'Anglaterra els diuen que a la seua "montanya" li falten 15 peus per a aplegar als 1.000 requerits per a ser considerada científicament com a tal, segons el criteri classificador que seguixen... I que no podrà ser nomenada en avant com a "montanya", i tan sols podrà ser considerada un "tossal".

Decidits a conservar eixe títul de "montanya" siga com siga, els locals intenten retindre per tots els mijos als anglesos en el poble, per a endarrerir la seua eixida cap a Londres per a informar de la seua medició, mentres pensen cóm trobar una "solució" al greu problema...


Depenent de la font consultada, se li dona a l'història un orige real o fictici. Segons esta resenya, la película estaria basada en una història verídica, escoltada pel director (Christopher Monger) al seu yayo sobre la localitat real de Taff's Well (Ffynnon Taf en llengua galesa), i la montanya The Garth (Mynydd y Garth en galés) que es troba en la seua contornada. En canvi, ací es diu que l'història és completament fictícia.

No obstant això, com podem llegir en l'enllaç indicat, el flux de visitants que acodixen a visitar la montanya, moguts per l'història contada en la película, és tan alt que algunes entitats comencen a preocupar-se per la conservació ambiental de la montanya i del yaciment de l'Edat de Bronze que hi ha en el cim...

Ignore si s'ha arribat a doblar al valencià; la versió castellana es diu El inglés que subió una colina pero bajó una montaña, i l'han feta vàries voltes per televisió.

No cal ser molt perspicaç (m'imagine que ya sabíeu a on volia aplegar) per a donar-se conte que ésta és una película d'obligat visionat per a tot valencianiste que es pree de ser-ho. Chimo Lanuza aixina ho creu en la seua excelent obra "Sociobstàculs de la llengua valenciana", i yo ho subscric totalment.

I per als qui estos romanços de cego els tinguen igual, vos la recomane també: ho passareu molt be.



Per cert: quí creeu que va guanyar la batalla, els anglesos o els galesos?

No vos vullc contar el final, pero observant la Wikipedia en anglés pareix prou clar: l'entrada es diu Garth Hill (tossal de Garth) per molt que més avall se puga observar que té una alçària de 1.007 peus... i per molt que el nom en galés siga
Mynydd y Garth, que vol dir montanya de Garth, com podreu comprovar en este diccionari galés-anglés on line.

L'història sempre és escrita pels vencedors...

Bandera de Gales

2 feb. 2009

Teoria sobre els mercats de valors


Una volta aplegà al poble un senyor ben vestit, s'instalà en l'únic hotel que hi havia, i posà un avís en l'única pàgina del periòdic local. Estava dispost a comprar cada mona que li portaren per $10...

Els llauradors, que sabien que el bosc estava ple de mones, immediatament varen eixir corrent a caçar mones.

L'home els va comprar, com havia promés en l'avís, els centenars de mones que li varen portar a $10 cadascuna, sense piular.

Pero, com ya anaven quedant molt poques mones en el bosc, i era difícil caçar-les, els llauradors pergueren interés. Llavors l'home va oferir $20 per cada mona, i els llauradors varen córrer desesperats una atra vegada al bosc...

Naturalment, les mones continuaren minvant, i l'home va elevar l'oferta a $25, i els llauradors varen tornar al bosc, caçant les poques mones que quedaven, fins que ya era quasi impossible trobar-ne una.

Arribat a este punt, l'home oferí $50 per cada mona, pero, com que tenia negocis que atendre en la ciutat, deixaria a càrrec del seu ajudant el negoci de la compra de mones...

Una volta l'home se n'hagué anat a la ciutat, el seu ajudant se dirigí als llauradors dient-los:

- Fixen-se en esta gàbia plena de millers de mones que el meu cap comprà per a la seua colecció, ¡ni recorda que les té! ¡Yo els oferixc vendre'ls a vostés les mones per $35, i quan el meu cap torne de la ciutat, li les venen per $50 cadascuna!

Els llauradors ajuntaren tots els seus estalvis i compraren els millers de mones que hi havia en la gran gàbia, i varen esperar la tornada del 'cap'...

Des d'eixe dia, no tornaren a vore ni a l'ajudant ni al 'cap'. L'única cosa que varen vore fon la gàbia plena de mones que varen comprar en els seus estalvis alforrats durant tota sa vida.

Ara tenen vostés una noció ben clara de:

Cóm funciona el Mercat de Valors, la Borsa i Wall Street.


(traducció a la llengua valenciana d'un conte anònim)

1 feb. 2009

La Senyera a través del temps (VII) - Cebrián Mezquita i Vives Liern


Continuem analisant l'argumentació de Viciano sobre la Senyera. El poema de Lluís Cebrian Mezquita a que aludix, està inclòs (sense datar) en el llibre de Constantí Llombart “Los fills de la morta-viva”, i diu:
Hi ha qui diu que entusiasme no sent hui
al vore't, perque aquella no pots ser:
Perque són tons brodats d'un novell fer,
i perque és, per a vell, ton domàs fi.
Que és com dir, que Valéncia no està ací,
la d'En Jaume, de March i de Ferrer,
perque hermosa i moderna es va refer
d'empedrats, i fonts, i llums sens fi.
Això ho diuen mals fills i mals germans,
que d'amar-te, vergonya es fan tan sols
quan d'Espanya se venen braus amants...
Deixa'ls dir, pero fuig d'eixos estols,
que els que no saben ser valencians,
manco encara sabran ser espanyols.
Seguint a Viciano, el llibre de Llombart fon premiat en els jocs florals de Lo Rat Penat de 1879, i com Cebrián tenia en aquell moment 28 anys, els fets a que es referia el poema no podien ser massa lluntans en el temps; ell situa la controvèrsia “a propòsit de l'exhibició de la senyera de la ciutat en l'homenatge a Jaume I de 1876”. Viciano reconeix que:
Cebrián sembla al·ludir a una polèmica que degué ser més aviat soterrada o que, almenys, no ha estat esmentada pels estudiosos que han consultat la premsa i les cròniques de l'època. El que es reflecteix en el poema és la desaprovació per part d'alguna gent de la restauració que s'ha fet recentment de la senyera local. No se'n desprèn la indignació per un intent deliberat d'adulteració d'un símbol històric ben conegut, sinó que alguns critiquen el criteri de la intervenció, que no era altre que refer-la “hermosa i moderna".
Fins ací estem d'acort, i la proposta és original, pero crec que Viciano va extremadament llunt si pretén que d'este poema es deduïxca indefetiblement que en 1876 es va afegir en la Senyera una franja blava de mig metro d'ample, una atra roja més fina en pedreria i una corona, sobre tot si alguns, com reflectix Cebrián, estaven tan susceptibles pels chicotets canvis que la restauració devia haver provocat en la Senyera.

La qüestió és que en el quadro de Ferrandis, de 1867, apareixen dos Senyeres en blau i corona com dos cabaços, quan Cebrián tindria uns 16 anys, i que ell planteja exclusivament dos motius de conflicte. Per una part, que els brodats són d'un novell fer, és dir, que els han refet per a l'ocasió. I per atra, que la tela (domàs és una classe de teixit de seda, en castellà “damasco”) pareix més nova, provablement perque es va fer una reposició de l'or de les parts daurades de la bandera (les que s'observen encara hui com a més deteriorades, quasi transparents), per a donar-li més lustre, i a més se cosirien els esguells que sens dubte havia de tindre la bandera, que devia estar prou deteriorada i en un aspecte certament vetust, per la seua antiguetat.

I després, lo únic que fa és dir que l'actitut d'aquells a qui no els ha agradat l'inocent restauració practicada a la Senyera, seria lo mateix que dir que, de la CIUTAT DE VALÉNCIA clàssica (la d'En Jaume, March i Ferrer), ya no queda res en el present, perque en l'actualitat (la década dels 70 del segle XIX per a Cebrián) la CIUTAT s'ha refet “hermosa i moderna”. Cóm? Molt fàcil: empedrant de forma generalisada els carrers de terra, instalant iluminació de gas en la via pública, i noves fonts en les places de la ciutat. Fets novedosos i revolucionaris, que és exactament lo que s'havia estat fent en la ciutat des de mitan segle a les órdens del Marqués de Campo, Cirilo Amorós i companyia (i encara es fea quan la redacció del poema, en les famoses reformes interiors i eixamples), i que és també, exactament, lo que diu Cebrián en el poema:
“...és com dir que Valéncia no està ací [...] perque hermosa i moderna es va refer, d'empedrats, i fonts, i llums sens fi”.
Subjecte, verp i predicat. La que diu Cebrián que s'ha refet “hermosa i moderna” és evidentment Valéncia, no la senyera, i fa una comparació en la restauració de la bandera. Una senyera tan “nova”, per a més senyes, que en 1928 se n'hagué de fer una rèplica (la que ara es trau en la Processó del Nou d'octubre) perque estava, valga la redundància, “feta banderes”...

Naturalment, Viciano no pot negar que en 1876 (en realitat, molt abans) la Senyera tenia exactament el mateix disseny que hui, perque és la data més antiga de la que ell, en la bibliografia que ha consultat, té constància gràfica. En eixa llògica, qualsevol descripció de la Senyera anterior a eixa data en la que no es menciona la franja blava i la corona, vol dir, per ad ell, que no existien. Pero qualsevol referència posterior a 1876 en la que tampoc se'n fa referència (de les que ell inclou una bona pila en les pàgines 67 i següents de “Barres i corones”) vol dir, donat que no pot negar la presència de la corona, que
La senyera conservada en l'Arxiu Municipal, doncs, continuava veient-se com una “oriflama”, com una bandera quadribarrada, per dir-ho així.
I això, fins a arribar a Vicent Vives Liern i la seua obra “Lo rat penat en el escudo de armas de Valencia” (de la que Viciano fa una llectura certament parcial, com vorem a continuació). L'única diferència és que a partir de 1876 ya no pot negar la presència de la corona perque hi ha imàgens inqüestionables que la representen, i abans (segons les seues incompletes informacions) creu que la pot posar en dubte...

No vullc que se'm tinga com a una espècie de fanàtic o talibà de la Senyera coronada. Pero analisem les coses en sa justa mesura: si absolutament totes les descripcions i representacions de la Senyera anteriors a 1876 no parlaren en absolut del blau i la corona (cosa que no ocorre, com vorem), i absolutament totes les posteriors sí que en parlaren (cosa que tampoc ocorre), li donaria la raó a Viciano sense problemes. Pero no és aixina. Més encara: si ell estiguera en lo cert, no es comprén que no aparega per cap lloc, en eixos anys que evidentment no eren tan foscs i hermètics com Viciano els presenta, algú que diga clarament i sense problemes, per eixemple el propi Vives Liern, archiver municipal: “En 1876, en una restauració feta per l'Ajuntament, es va afegir una franja blava en uns brodats per a unir la Senyera al pal, perque abans era només les quatre barres.” I ací pau i després glòria, i prou de jeroglífics i interpretacions novelesques.

La realitat que humilment creem com a més ajustada a la realitat, com anirem desenrollant, és que efectivament l'importància de la corona en les armes de Valéncia, otorgada per Pere el Cerimoniós en el segle XIV com a símbol de llealtat front a l'invasor castellà, anà desvanint-se front a atres components més cridaners per als historiadors, com les famoses quatre barres, o el mateix rat penat, que es va afegir prou tardanament i de forma no massa clara (també ho vorem). Sobre tot, quan poc després se va posar de moda que tota població que es preara, afegira sense més una corona al seu escut, ya fora ciutat real, senyorial, cap de regne, comtat o marquesat; tal com estem acostumats a vore ara en qualsevol escut.

És un fet que els que descrivien la Senyera no paraven massa atenció a la famosa corona; pero això passava abans i després de 1876, com reconeix Viciano. I únicament quan la bandera de quatre barres pelades es configure com a bandera oficial del moviment catalaniste i de Catalunya, en la década de 1880, serà quan l'incipient moviment valencianiste pare atenció al blau i la corona, i prenga al seu torn com a símbol diferencial la corona sobre franja blava. Perque abans, és evident que ningú es plantejava que el Regne de Valéncia tinguera una bandera privativa, fora esta, eixa o la de més allà; o com a mínim, en els térmens en que ho fem en 2009.

Per atra banda, clamaria al cel posar en entredit que lo que hi ha brodat en la Senyera no és una corona real oberta, que era la tipologia de corona real usada en heràldica fins al segle XVI (és dir, cinc fulles d'acant o “florons” en terminologia heràldica, sobre un cércol decorat en pedreria). Pero és que Viciano dona també eixa volta de rosca, de forma certament arriscada (hi ha coses que són massa evidents com per a posar-se en dubte, i esta n'és una), en referir-se en tot moment a la corona de la Senyera, de manera un poc desdenyosa al meu parer, com “els brodats daurats”. Ell dona molta importància a la descripció de Llorente de 1889, que diu aixina:
...una magnífica oriflama, que aún brilla con los esplendores del oro y la seda. Tiene su asta por remate un yelmo de plata, sobre el cual abre sus alas el Rat-Penat, está sujeta al asta una faja de azul celeste, bordada de oro, y de ella baja el lienzo de la bandera, formado por fajas longitudinales de alama de oro y seda carmesí, reproduciendo con estos colores las heráldicas barras.
Que, en paraules de Viciano, Llorente considerara la corona com “uns brodats daurats merament ornamentals” (adjectiu est últim que Llorente no usa, per cert), lo que fa és precisament acreditar l'antiguitat de la corona, perque Llorente, 300 anys després de la confecció de la bandera i enjogassat en el Rat Penat i les supostes barres de Guifré el Pilós, “no cau” en que eixos brodats conformen una corona real oberta, diferent de la tancada que s'usava en el segle XIX. Qüestió que tindria més clara, i seria comunament coneguda pels nostres renaixentistes, si la corona s'haguera afegit delliberadament a la bandera per algun aficionat a l'heràldica, quinze anys abans, com pretén Viciano, pràcticament per casualitat i en un parell de vesprades de corte y confección.
Eixemple de corona real oberta. Portada dels "Furs e Actes de Cort fets per lo Senyor Rey don Ferrando en la vila de Monçó en l'any 1510".

Més encara, quan este disseny “casual” i “merament ornamental”, segons Viciano, de barres i corona, és -casualitats de la vida- perfectament coherent en l'heràldica històrica de Valéncia, en la descripció de la confecció de les Senyeres del segle XVI, en la Senyera representada per Vicent Salvador en 1668 en el quadro “El Compromís de Casp” i en les Senyeres representades en multitut de portolans, dades que en sa major part, ni Llorente, ni el mateix Boix coneixien. Lo únic que demostra és lo que ya hem dit: que en aquella época tots li donaven a la corona l'escassa importància que pareix donar-li Llorente, i per això no solen mencionar-la, abans o després de 1876, i és ell qui es decidix a descriure-la més detingudament.

També té mèrit, per atra banda, que Llorente perceba com a blau lo que ya en aquella época era un gris clar: pero, i esta és també una qüestió que Viciano no profundisa i pareix perdre de vista en algunes ocasions, en Valéncia hi havia més Senyeres i banderoles en blau i corona a banda de la bandera municipal del Rat Penat, com el quadro de Ferrandis i les banderoles del Corpus demostren (en un blau prou intens, per cert), i fotos antigues de la Processó del Corpus mostren (perque la Senyera del Rat Penat de la Processó del Corpus mai fon la de la Ciutat, sino una rèplica, com també vorem). Com per eixemple, la que inclou Atienza en el seu llibre, i que té la particularitat de tindre més barres roges que grogues (no vullc ni pensar si el problema fora el número de barres i no el blau i la corona...) :

Per a acabar, parlaré de l'interessantíssima obra de Vives i Liern (1862-1930), “Lo Rat Penat en el escudo de armas de Valencia”, escrita en 1900 i que, per més senyes, arreplega una foto de la Senyera a on s'aprecia perfectament la corona sobre franja blava molt clara vora el pal:

Esta obra és la que conté, en un Apèndix, la transcripció de les certificacions que descriuen detalladament la confecció de les Senyeres municipals de 1545 i 1596, que Orts “no va consultar” i Viciano interpreta de forma, digam, “creativa” per a negar que l'us de la tela blava i el brodat de la corona i la pedreria que apareix en eixes descripcions no era per a lo que qualsevol atra persona que sàpia llegir valencià interpreta quan llig el text.

De moment me fixaré en atres coses. Direm, en primer lloc, que Vives era archiver municipal i a més, fill del també archiver municipal Francesc Vives i Julià, anterior archiver i que va faltar en 1888.

L'objectiu de Vives era averiguar en quin moment apareix el Rat Penat en l'heràldica de la ciutat, i com a remat de la cimera de la Senyera. Després d'una emocionant descripció de la simbologia i el cerimonial de la Senyera, diu:

Perdonad, señores, que embebido en tan agradables recuerdos, me haya desviado por un momento del tema concreto que me propongo desarrollar ante vuestra ilustrada consideración.

No lo extrañéis, sin embargo. Cuando hablo de nuestra vieja Señera no encuentro fácilmente el modo de concluir. He pasado toda mi vida a su lado. Siendo aún muy joven, casi niño, escuchaba con embeleso al autor de mis días -de quien he heredado el entusiasmo, ya que no la competencia en estas materias,- escuchaba, digo, referir los triunfos que nuestra Señera obtuvo en las campañas de Túnez y Tremecén, de Nápoles y de Sicilia, sus arriesgados y atrevidos hechos de armas, siguiendo los ejércitos de Pedro II y Alfonso III, de Juan II y Carlos I el Augusto; como fraternizaba con el pueblo valenciano en sus fiestas Reales y en los regocijos públicos y religiosos; cómo á su sombra desarrollaba el arte sus primores, la ciencia sus progresos, la religión su bienhechora influencia. Más tarde cúpome la inmerecida honra de suceder á mi amado padre en la custodia oficial de tan nobilísima enseña y de publicar constantemente sus heroicas hazañas, sus hechos memorables que son los hechos mismos de nuestra brillante historia y que constituyen el honor, la gloria y el orgullo de nuestra patria.

O siga, que eren Francesc Vives i Julià fins a 1888, i Vicent Vives i Liern, son fill, a partir d'eixa data, els encarregats de la “custodia oficial” de la Senyera. Che, parlant al sa i al pla, que si algun manifeceig s'havia fet en la Senyera durant eixos anys, qui millor que estos per a contar-nos-ho.

La realitat és que lo que conta Vives de forma tan emocionada no fa sino refermar la meua exposició dels fets. Vives llig i analisa totes les referències escrites a les successives Senyeres confeccionades per la Ciutat, que coneix perfectament perque és l'archiver municipal i les ha rescatades i transcrites. Per una part, referint-se a la Senyera de 1449, diu lo que ya sabem:

Asimismo, en 31 de mayo de 1449, proveyeron los Jurados la confección de nueva bandera de or e flama, con corona, porque la que tenían se hallaba despedazada y gastada.

Naturalment, per a Viciano, esta corona seria metàlica i estaria dalt del pal com a cimera, pero no mai (lagarto lagarto) en la pròpia tela de la bandera. Pero Vives no pensa com ell:

He tenido, además, la fortuna de encontrar en el protocolo decimotercero del Notario y Escribano de la Sala, Jaime Eximeno, correspondiente al año 1481, un inventario, muy curioso por cierto, de los objetos conservados en el Racionalato, propios de la Ciudad, en cuyo inventario figuran estos asientos:

Item en lo quart caxo la bandera reyal gran que va a la festa de sanct Jordi e hun peno e dues sobrevestes per al Justicia que porta la bandera.

Item una asta de lança larga daurada per portar la bandera.

Los dos documentos precedentes comprueban por modo indudable, a mi juicio, que antes del año 1503, ó por lo menos hasta el de 1481, en el extremo superior del asta de la bandera Real de Valencia aparecía solamente la lanza sin cimera alguna.

I parla a continuació de la que considera la referència més antiga de la confecció d'una cimera per a la bandera, en 1503. O siga, que diu en tota naturalitat, per una part, que en 1449 es fa una Senyera en corona, i en no menys naturalitat, que fins a 1503, o almenys 1481, en l'extrem superior de la bandera apareixia solament la llança sense cap cimera ni rat penat.

No cal anar a buscar els apunts de llògica de tercer de BUP (ya comence a ser un poc vell) per a deduir que lo que diu implícitament Vives (no expressament, perque ho veu com lo més normal del món) és que en la tela de la bandera de 1449 hi havia una corona (no podia estar en un atre lloc), i que no serà fins després, en 1503, quan s'afigga la cimera metàlica ab el rat penat que coneixem, i que fins a eixe moment era una simple punta de llança sense més.

Quan després parla de la confecció de la Senyera de 1545, diu, també en total naturalitat:

Consta, sin embargo, que en el año 1545 se confeccionó una riquísima bandera de or e flama, llamada del Rat Penat, para la fiesta de San Jorge; y de las certificaciones, expedidas también por el racional, para acreditar el valor de las telas de oro y seda encarnada y de los demás materiales en aquélla empleados, resulta que ya entonces se hizo igual ó muy parecida á la que actualmente conserva nuestro Archivo municipal.

No serà menester aclarir qué vol dir “igual”. Igual vol dir, que tenia quatre barres roges i cinc grogues, una franja roja transversal en pedreria, una atra blava en una corona trepada i brodada, vora el pal, i a l'extrem superior de l'asta, una cimera d'argent composta per una celada, una chicoteta corona damunt i el rat penat d'argent, que és lo que es veu en la foto que el mateix Vives adjunta al final del llibre. I “muy parecida”, que la Senyera de 1596 (l'última de la que es té constància d'haver-se confeccionat) té unes dimensions molt semblants a la de 1545, encara que no iguals, i que el rat penat es va achiquir en 1638 per a que pesara aproximadament la mitat.

Vives sí que coneixia fins a l'última lletra de les certificacions de 1545 i 1596, que adjunta al final del seu llibre (que ya analisarem més àmpliament), en les que es parla clarament d'una quantitat significativa de tela blava per a l'asta i la corona, i del trepat i brodat d'una corona de seda d'or, i del brodat de pedreria roja i verda, pero no li crida l'atenció, com tampoc que es diga en les actes del Consell de la ciutat que la senyera de 1449 es confeccionà “con corona” a pesar de creure fermament que l'asta de la bandera no tenia cap cimera (“aparecía solamente la lanza sin cimera alguna”) fins a 1503.

Per qué? Perque veu que lo que es descriu és exactament la bandera que està custodiant en l'archiu municipal des de fa anys (“igual o muy parecida”), i que abans custodià son pare fins a la seua mort. No és menester dir que Vives era un espectador de primera mà, perque era l'archiver municipal i a més el fill de l'anterior archiver, el qual, per a major escarni, devia haver vixcut teòricament en primera persona, segons Viciano, l'episodi truculent de l'afegit, feya menys de 25 anys, d'una tela blava de mig metro d'ample en una corona brodada, de tan mala qualitat que en menys de tres décades havia perdut tot el seu color, en una bandera tan "nova" que necessitaria en 1928 quedar tancada en una vitrina per a no tocar-la més i assegurar aixina la seua conservació...

Senyera de 1928, rèplica de l'original, mostrada per l'alcaldessa de Valéncia

Se continuarà. Ya sabem que no tenim una màquina del temps i que mai podrem afirmar res en rotunditat; només supondre quina tesis és la més provable; per això estem ací discutint. Pero ya ho digué Occam: en igualtat de condicions, l'explicació més senzilla tendix a ser la correcta...



La Senyera a través del temps (VI) - Desaparició d'una bandera i proposta de recuperació


Pau Viciano afirma, en "Barres i corones", que:
"...poc abans de 1850 es va produir una intervenció sobre la bandera de la ciutat -se'n conserven retalls- que, probablement, va afectar les seues dimensions i forma, de manera que deixaria de ser bossellada [...]. No va ser fins al 1876, en la commemoració del sisé centenari de la mort de Jaume I, quan apareix documentada, gràficament, la bandera amb l'augment blau. Hi ha indicis -un poema de Lluís Cebrian Mezquita datable en aquest moment- sobre el malestar provocat per una nova restauració de la senyera, amb brodats i pedreria que -segons els crítics- hauria desvirtuat la senyera tradicional. Això fa pensar que, tal com ens ha arribat fins avui, amb el polèmic afegit blau, la senyera de la ciutat es va redissenyar aleshores [...]. Per al patriarca de la Renaixença [Teodor Llorente] la tela blava no duu una corona, sinó uns simples brodats [...] .”
La documentació gràfica de la Senyera a que es referix Viciano, és el quadro d'Ignaci Pinazo “Desembarcament de Francesc I al port de Valéncia” de 1876:


També d'eixa época prové una litografia dels "recorts" de la vida de Jaume I, en la que s'ajuntaren, per a commemorar el Centenari de la mort del rei eixe mateix any de 1876, els objectes conservats en la casa de la ciutat (l'espasa, el Penó de la Conquesta, la Senyera...) junt a la cimera del drac alat, perteneixent a la Real Armeria del Palau Real de Madrit, i atres "relíquies" (esperons, la sella, la clau àrap de Valéncia, etc.). Esta litografia, obra de Pujadas i Gimeno, apareix en la "Historia General de España" de Modesto Lafuente.


El problema de l'argumentació de Viciano, per una banda, és que sí que hi ha documentació gràfica de la Senyera anterior a 1876 que no té en conte, com, per eixemple, sense contar els numerosos mapes portolans, el quadro de Ferrandis de 1867, en el que apareixen, no una, sino dos senyeres coronades sobre blau que demostra l'existència de la Senyera ab el disseny que tots coneixem.

Igualment, deixaria en molt mal lloc al pintor Ignaci Pinazo, que seria tan rematadament badoc que hauria representat una bandera inventada, segons Viciano, el mateix any en que va pintar el quadro, quan vol reflectir fidelment (observar els vestuaris) un moment històric corresponent a 1525, que és l'arribada del rei de França al port de Valéncia, després d'haver segut capturat en la batalla de Pavia, per a restar pres en el Castell de Benissanó...

Per una atra part, Viciano tampoc te en conte que, en els anys 1840-1850, en els que ell situa els "retalls" de la bandera, i en els que Orts situava "l'afegit del blau", que coincidixen en l'abandó de l'antiga Casa de la Ciutat per ruïna (situada entre el Palau de la Generalitat i la plaça de la Mare de Deu, a on ara hi ha un jardinet), existia encara una atra bandera històrica que desapareix de l'archiu municipal, a la que, molt provablement, perteneixquen els fragments repartits per Vicent Boix, croniste de la ciutat, dels que parla Viciano.

Antiga Casa de la Ciutat

Anem per parts. Seguint en tot moment a Antoni Atienza en “La Real Senyera, bandera nacional dels valencians”, tenim que Zacarés Velázquez, en l'obra “Memoria histórico-descriptiva de las Casas Consistoriales de Valencia”, que fon publicada en 1856 pero que hagué d'escriure's alguns anys abans, descriu una urna instalada en la Casa de la Ciutat de Valéncia (l'antiga, en la Plaça de la Mare de Deu) en la qual se guardaven l'espasa de Jaume I, alguns llibres i:
“a sus lados dentro de pirámides cerradas con cristales se ven las banderas de la conquista, de la Ciudad, del Centenar, y de la interesante legión de los Cazadores de Oporto”
A banda, encara que segurament no estava tancat en una urna perque encara s'usava (i per això Zacarés no el nomena), estava el Penó de les Proclamacions, que es conserva encara, i l'us del qual fon implantat després de la Guerra de Successió per a cada volta que es proclamava un nou rei. A este penó se li acoplava la cimera del Rat Penat de la Real Senyera, la qual va ser “guardada” després de dita guerra en un cofre de tres claus perque no era (per motius evidents) del gust del nou règim borbònic.

El Penó de les Proclamacions en un gravat de l'época (dalt de l'escut de Valéncia)

En maig de 1855, en afonar-se l'antiga Casa de la Ciutat, l'Ajuntament se trasllada a la Casa de l'Ensenyança (actual emplaçament, pero sense la frontera principal que hui coneixem, perque ni tan sols existia la Plaça de l'Ajuntament). Tots els objectes valiosos hagueren de traure's a la Plaça de la Constitució (hui de la Mare de Deu). Segons el Llibre d'Actes Municipal, els objectes històrics que es tragueren eren:
“el pendón de Valencia, el de la Conquista, la espada del Rey D. Jaime, el Real Pendón (proclamaciones), las llaves de la ciudad con la carta autógrafa de S.M. la Reyna Isabel II (Q.D.G.) y la bandera de Cazadores de Oporto...”
Per tant, entre la visita de Zacarés a la Casa de la Ciutat i la seua demolició, una bandera (la nomenada per Zacarés com “del Centenar”) havia desaparegut. Viciano no menciona este fet, i Orts no dona una explicació convincent (creu que era la que es féu com a “bandera de Guerra” per a la representació del Centenar de la Ploma de 1738, i especula, sense ningun document que ho acredite, que a dita bandera es pogué afegir una franja blava per a “diferenciar aquesta bandera de la senyera de la ciutat de València” que per ad ell a soles portava les barres).

Puix be: Atienza interpreta, prou llògicament al meu entendre, respecte a la descripció de Zacarés, que:
Els caçadors d'Oporto eren un cos de voluntaris portuguesos que havien lluitat en la Guerra Carlista, i que havien donat la seua bandera a Valéncia; la bandera de la Conquista seria el Penó; la bandera de la Ciutat devia ser la Senyera Real; i la bandera del Centenar tenia que ser una bandera roja en l'escut de la ciutat pintat o brodat.
Atienza es basa, per a la seua afirmació, en una descripció que fa el mateix Vicent Boix en la seua obra “El Encubierto de Valencia”, d'una bandera que en el moment de la seua escritura encara es trobava en la Casa de la Ciutat, ya feta a péntols segons Boix, i que no ha aplegat als nostres dies:
“Los Tercios valencianos tenían su pendón principal y era el que subsiste todavía hecho girones; se halla conservado en la capilla de la Casa de la Ciudad; su color es carmesí, orlado de franjas de oro, y en su centro, bordadas las barras de Aragón, las “LL” y la corona de las Armas de Valencia”.
Este disseny de bandera, a voltes en canvis en el color del camp (blanc, groc, blau...) apareix descrit en referències de confecció de banderes i és, per eixemple, el que apareix representat en algunes imàgens: el portolà de Domingo Villarroel (1586), o un gravat de 1772, que incloem a continuació:

Gravat de 1772. En l'explicació que acompanya a l'image, es referix a la bandera representada com a "señª, las armas de Valencia"


Un disseny semblant és el de les banderes roges en una orla groga i en l'escut de les barres coronat al centre, que apareixen onejant en l'alt del castell d'Oriola i en la seua muralla (junt a banderes reals quatribarrades) en un antic gravat que representa el sege de la ciutat durant la Guerra dels Dos Peres, a finals del segle XIV. (¿Seria éste el primer disseny que tingué l'Oriol, bandera històrica d'Oriola que té les mateixes prerrogatives i honors que la Real Senyera?):

Sege d'Oriola en la Guerra dels Dos Peres, en un gravat datat en 1568 i que es troba en l'Archiu Històric Nacional

També, encara que en l'escut de Pere el Cerimoniós ab l'elm i el “drac alat”, i no en el de cairó coronat ab les "LL", se nos mostra una bandera en un disseny paregut, onejant en el gravat d'un escenari que es va construir per a les celebracions del Centenari de la Conquesta en 1738.

Així mateix, és el mateix model del disseny de les banderes de Xàtiva (se pot vore una representació antiga en un retaule de taulellets que reproduïx Atienza en el seu llibre) o Alzira. Tot, en la llínea de confusió constant i tradicional entre les armes de Valéncia ciutat i Valéncia regne (perque eren les mateixes i no per atra cosa, com vorem més avant) .

Bandera d'Alzira

Bandera de Xàtiva

Mural de taulellets que mostra la bandera de Xàtiva

Atienza relaciona també este fet en les alusions a “banderes de la Ciutat de Valéncia” que eren diferents de la “bandera del Rat Penat“ (la Senyera) i que eren portades pels esquadrons a la batalla. Cosa que, de pas, indica el diferent simbolisme entre la Senyera i unes simples “banderes de la ciutat” (ya ho desenrollarem). Per eixemple, en les cròniques de les Germanies (segle XVI), podem llegir:
E los ofisis en este dia acodiren a la plaça de la Seu ahon estava ya lo governador y sorrogat i los jurats ab lo rat penat, y lo marques de Hazeneta ab tots los criats de sa casa, que entre tots pasaven de sis mília homens de pelea. E feren tres esquadrons de tots gent, y dos jurats portaven dos banderes de la siutat: lo un jurat era mosen Vidal de Blanes, jurat en cap ab una bandera, y lo altre jurat era Geroni Collar ab la altra bandera” (arreplegat per Eulàlia Duran en “Cròniques de les Germanies "i reproduït per Atienza)
E lo sendema que fon diumenge, a les cinch ores despres dinar feren mostra lo Marques ab molta gent a peu acompanyant lo estandart e lo Rat Penat al cap del estandart e dos banderes de camp de la ciutat e una bandera de camp dels sabaters (Dietari de Geroni Soria, reproduït per Atienza)
En qualsevol cas, respecte a la descripció de Zacarés, crec que pot plantejar-se alternativament que en l'expressió “bandera del Centenar” volguera referir-se en realitat a la Senyera (eren precisament els ballesters del Centenar de la Ploma qui tenien de custodiar-la quan havia d'eixir a la batalla), i que la “bandera de la Ciudad” de Zacarés fora la bandera dels terços valencians a que es referix Boix: roja en l'escut barrat, en corona i les “LL” (no diu res del Rat Penat) al centre, i que es podria relacionar en les “banderes de la ciutat” que hem vist descrites, distintes de la “bandera del Rat Penat”.

En bona llògica, seria alguns anys després quan el mateix Boix, desfeta definitivament la “bandera de la ciutat” que estava ya “hecha girones” en el moment de l'escritura de ”El Encubierto de Valencia”, repartira alguns dels seus fragments, com el de la tela roja que menciona Viciano, que segons la seua descripció (de la qual no dona referències) porta una inscripció que diu “Noble girón del pendón antiguo de Valencia que data desde el año 1240 regalado por el Excmo. Ayuntamiento de Valencia de 1849 a D. Vicent Boix”.

Tros de tela roja pertanyent a la desapareguda bandera de la Ciutat de Valéncia

Per això, quan en 1855 se traslladen tots els objectes des de l'antiga Casa de la Ciutat a la nova, hi ha una bandera que ha desaparegut, respecte a la descripció de Zacarés. No cal idear explicacions més rebuscades, com l'insistència de Viciano (i abans Orts) en afirmar que la Senyera tenia inicialment forma bocellada (acabada en punta) en lloc de bipartida (acabada en “coa d'oroneta”) i que en estos temps es va desfer o modificar radicalment en el seu disseny; segurament en un intent d'Orts i de Viciano de donar al sacralisat Penó de la Conquesta, que també te forma bocellada, una miqueta més de llegitimitat històrica. Pero ésta és una qüestió que tractarem més àmpliament en un atre moment.

Fent un incís en la meua exposició, aprofite per a fer una proposta que no he vist fins ara en ningun lloc, i que crec podria estalviar-nos gran part de les actuals suspicàcies i paranoyes anti-capital que tant d'èxit i d'exquisit conreu tenen en alguns rogles d'opinió “valencianista”, pero que al meu parer no fan sino continuar en la tònica habitual, tan valenciana, de “ajudar als nostres enemics comuns”, en paraules d'En Nicolau Primitiu.

Efectivament: de la mateixa forma que alguns han propost, molt raonablement, usar el gentilici “valentí” per a referir-se només als habitants de la Ciutat de Valéncia, i reservar el gentilici “valencià” per als de tot lo Regne, proponc a l'Ajuntament de Valéncia recuperar este disseny de bandera de la Ciutat de Valéncia (roja, en una orla groga en les vores, i en l'escut de les quatre barres, corona, “LL” coronades i Rat penat al centre) com això: com a bandera local de la ciutat, distinta de la Senyera coronada, que representa a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d'Ademús a Xàbia.

La renúncia explícita de la ciutat de Valéncia a la Senyera coronada com a bandera oficial del municipi (actualment ho és només de forma tradicional, ya que no hi ha ninguna declaració oficial que ho determine, a diferència de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat respecte de la Senyera) no falsejaria en absolut l'història, ya que recuperaria un disseny alternatiu de bandera de la ciutat que també ha existit en atres époques, que respecta de forma pulcra la nostra heràldica tradicional i oficial, i tancaria definitivament la polèmica sobre si el blau és o no només de la ciutat.

Igualment, el simbolisme de la Senyera coronada, en tant que objecte principal de veneració i afirmació històrica, sentimental i regionalista-nacionalista, continuaria intacte en la seua condició de bandera oficial de tot lo regne; i òbviament, en atenció a la tradició secular, podria continuar sent custodiada pel consistori municipal de Valéncia.

A vore si nos fan cas...