1 feb. 2009

La Senyera a través del temps (VII) - Cebrián Mezquita i Vives Liern


Continuem analisant l'argumentació de Viciano sobre la Senyera. El poema de Lluís Cebrian Mezquita a que aludix, està inclòs (sense datar) en el llibre de Constantí Llombart “Los fills de la morta-viva”, i diu:
Hi ha qui diu que entusiasme no sent hui
al vore't, perque aquella no pots ser:
Perque són tons brodats d'un novell fer,
i perque és, per a vell, ton domàs fi.
Que és com dir, que Valéncia no està ací,
la d'En Jaume, de March i de Ferrer,
perque hermosa i moderna es va refer
d'empedrats, i fonts, i llums sens fi.
Això ho diuen mals fills i mals germans,
que d'amar-te, vergonya es fan tan sols
quan d'Espanya se venen braus amants...
Deixa'ls dir, pero fuig d'eixos estols,
que els que no saben ser valencians,
manco encara sabran ser espanyols.
Seguint a Viciano, el llibre de Llombart fon premiat en els jocs florals de Lo Rat Penat de 1879, i com Cebrián tenia en aquell moment 28 anys, els fets a que es referia el poema no podien ser massa lluntans en el temps; ell situa la controvèrsia “a propòsit de l'exhibició de la senyera de la ciutat en l'homenatge a Jaume I de 1876”. Viciano reconeix que:
Cebrián sembla al·ludir a una polèmica que degué ser més aviat soterrada o que, almenys, no ha estat esmentada pels estudiosos que han consultat la premsa i les cròniques de l'època. El que es reflecteix en el poema és la desaprovació per part d'alguna gent de la restauració que s'ha fet recentment de la senyera local. No se'n desprèn la indignació per un intent deliberat d'adulteració d'un símbol històric ben conegut, sinó que alguns critiquen el criteri de la intervenció, que no era altre que refer-la “hermosa i moderna".
Fins ací estem d'acort, i la proposta és original, pero crec que Viciano va extremadament llunt si pretén que d'este poema es deduïxca indefetiblement que en 1876 es va afegir en la Senyera una franja blava de mig metro d'ample, una atra roja més fina en pedreria i una corona, sobre tot si alguns, com reflectix Cebrián, estaven tan susceptibles pels chicotets canvis que la restauració devia haver provocat en la Senyera.

La qüestió és que en el quadro de Ferrandis, de 1867, apareixen dos Senyeres en blau i corona com dos cabaços, quan Cebrián tindria uns 16 anys, i que ell planteja exclusivament dos motius de conflicte. Per una part, que els brodats són d'un novell fer, és dir, que els han refet per a l'ocasió. I per atra, que la tela (domàs és una classe de teixit de seda, en castellà “damasco”) pareix més nova, provablement perque es va fer una reposició de l'or de les parts daurades de la bandera (les que s'observen encara hui com a més deteriorades, quasi transparents), per a donar-li més lustre, i a més se cosirien els esguells que sens dubte havia de tindre la bandera, que devia estar prou deteriorada i en un aspecte certament vetust, per la seua antiguetat.

I després, lo únic que fa és dir que l'actitut d'aquells a qui no els ha agradat l'inocent restauració practicada a la Senyera, seria lo mateix que dir que, de la CIUTAT DE VALÉNCIA clàssica (la d'En Jaume, March i Ferrer), ya no queda res en el present, perque en l'actualitat (la década dels 70 del segle XIX per a Cebrián) la CIUTAT s'ha refet “hermosa i moderna”. Cóm? Molt fàcil: empedrant de forma generalisada els carrers de terra, instalant iluminació de gas en la via pública, i noves fonts en les places de la ciutat. Fets novedosos i revolucionaris, que és exactament lo que s'havia estat fent en la ciutat des de mitan segle a les órdens del Marqués de Campo, Cirilo Amorós i companyia (i encara es fea quan la redacció del poema, en les famoses reformes interiors i eixamples), i que és també, exactament, lo que diu Cebrián en el poema:
“...és com dir que Valéncia no està ací [...] perque hermosa i moderna es va refer, d'empedrats, i fonts, i llums sens fi”.
Subjecte, verp i predicat. La que diu Cebrián que s'ha refet “hermosa i moderna” és evidentment Valéncia, no la senyera, i fa una comparació en la restauració de la bandera. Una senyera tan “nova”, per a més senyes, que en 1928 se n'hagué de fer una rèplica (la que ara es trau en la Processó del Nou d'octubre) perque estava, valga la redundància, “feta banderes”...

Naturalment, Viciano no pot negar que en 1876 (en realitat, molt abans) la Senyera tenia exactament el mateix disseny que hui, perque és la data més antiga de la que ell, en la bibliografia que ha consultat, té constància gràfica. En eixa llògica, qualsevol descripció de la Senyera anterior a eixa data en la que no es menciona la franja blava i la corona, vol dir, per ad ell, que no existien. Pero qualsevol referència posterior a 1876 en la que tampoc se'n fa referència (de les que ell inclou una bona pila en les pàgines 67 i següents de “Barres i corones”) vol dir, donat que no pot negar la presència de la corona, que
La senyera conservada en l'Arxiu Municipal, doncs, continuava veient-se com una “oriflama”, com una bandera quadribarrada, per dir-ho així.
I això, fins a arribar a Vicent Vives Liern i la seua obra “Lo rat penat en el escudo de armas de Valencia” (de la que Viciano fa una llectura certament parcial, com vorem a continuació). L'única diferència és que a partir de 1876 ya no pot negar la presència de la corona perque hi ha imàgens inqüestionables que la representen, i abans (segons les seues incompletes informacions) creu que la pot posar en dubte...

No vullc que se'm tinga com a una espècie de fanàtic o talibà de la Senyera coronada. Pero analisem les coses en sa justa mesura: si absolutament totes les descripcions i representacions de la Senyera anteriors a 1876 no parlaren en absolut del blau i la corona (cosa que no ocorre, com vorem), i absolutament totes les posteriors sí que en parlaren (cosa que tampoc ocorre), li donaria la raó a Viciano sense problemes. Pero no és aixina. Més encara: si ell estiguera en lo cert, no es comprén que no aparega per cap lloc, en eixos anys que evidentment no eren tan foscs i hermètics com Viciano els presenta, algú que diga clarament i sense problemes, per eixemple el propi Vives Liern, archiver municipal: “En 1876, en una restauració feta per l'Ajuntament, es va afegir una franja blava en uns brodats per a unir la Senyera al pal, perque abans era només les quatre barres.” I ací pau i després glòria, i prou de jeroglífics i interpretacions novelesques.

La realitat que humilment creem com a més ajustada a la realitat, com anirem desenrollant, és que efectivament l'importància de la corona en les armes de Valéncia, otorgada per Pere el Cerimoniós en el segle XIV com a símbol de llealtat front a l'invasor castellà, anà desvanint-se front a atres components més cridaners per als historiadors, com les famoses quatre barres, o el mateix rat penat, que es va afegir prou tardanament i de forma no massa clara (també ho vorem). Sobre tot, quan poc després se va posar de moda que tota població que es preara, afegira sense més una corona al seu escut, ya fora ciutat real, senyorial, cap de regne, comtat o marquesat; tal com estem acostumats a vore ara en qualsevol escut.

És un fet que els que descrivien la Senyera no paraven massa atenció a la famosa corona; pero això passava abans i després de 1876, com reconeix Viciano. I únicament quan la bandera de quatre barres pelades es configure com a bandera oficial del moviment catalaniste i de Catalunya, en la década de 1880, serà quan l'incipient moviment valencianiste pare atenció al blau i la corona, i prenga al seu torn com a símbol diferencial la corona sobre franja blava. Perque abans, és evident que ningú es plantejava que el Regne de Valéncia tinguera una bandera privativa, fora esta, eixa o la de més allà; o com a mínim, en els térmens en que ho fem en 2009.

Per atra banda, clamaria al cel posar en entredit que lo que hi ha brodat en la Senyera no és una corona real oberta, que era la tipologia de corona real usada en heràldica fins al segle XVI (és dir, cinc fulles d'acant o “florons” en terminologia heràldica, sobre un cércol decorat en pedreria). Pero és que Viciano dona també eixa volta de rosca, de forma certament arriscada (hi ha coses que són massa evidents com per a posar-se en dubte, i esta n'és una), en referir-se en tot moment a la corona de la Senyera, de manera un poc desdenyosa al meu parer, com “els brodats daurats”. Ell dona molta importància a la descripció de Llorente de 1889, que diu aixina:
...una magnífica oriflama, que aún brilla con los esplendores del oro y la seda. Tiene su asta por remate un yelmo de plata, sobre el cual abre sus alas el Rat-Penat, está sujeta al asta una faja de azul celeste, bordada de oro, y de ella baja el lienzo de la bandera, formado por fajas longitudinales de alama de oro y seda carmesí, reproduciendo con estos colores las heráldicas barras.
Que, en paraules de Viciano, Llorente considerara la corona com “uns brodats daurats merament ornamentals” (adjectiu est últim que Llorente no usa, per cert), lo que fa és precisament acreditar l'antiguitat de la corona, perque Llorente, 300 anys després de la confecció de la bandera i enjogassat en el Rat Penat i les supostes barres de Guifré el Pilós, “no cau” en que eixos brodats conformen una corona real oberta, diferent de la tancada que s'usava en el segle XIX. Qüestió que tindria més clara, i seria comunament coneguda pels nostres renaixentistes, si la corona s'haguera afegit delliberadament a la bandera per algun aficionat a l'heràldica, quinze anys abans, com pretén Viciano, pràcticament per casualitat i en un parell de vesprades de corte y confección.
Eixemple de corona real oberta. Portada dels "Furs e Actes de Cort fets per lo Senyor Rey don Ferrando en la vila de Monçó en l'any 1510".

Més encara, quan este disseny “casual” i “merament ornamental”, segons Viciano, de barres i corona, és -casualitats de la vida- perfectament coherent en l'heràldica històrica de Valéncia, en la descripció de la confecció de les Senyeres del segle XVI, en la Senyera representada per Vicent Salvador en 1668 en el quadro “El Compromís de Casp” i en les Senyeres representades en multitut de portolans, dades que en sa major part, ni Llorente, ni el mateix Boix coneixien. Lo únic que demostra és lo que ya hem dit: que en aquella época tots li donaven a la corona l'escassa importància que pareix donar-li Llorente, i per això no solen mencionar-la, abans o després de 1876, i és ell qui es decidix a descriure-la més detingudament.

També té mèrit, per atra banda, que Llorente perceba com a blau lo que ya en aquella época era un gris clar: pero, i esta és també una qüestió que Viciano no profundisa i pareix perdre de vista en algunes ocasions, en Valéncia hi havia més Senyeres i banderoles en blau i corona a banda de la bandera municipal del Rat Penat, com el quadro de Ferrandis i les banderoles del Corpus demostren (en un blau prou intens, per cert), i fotos antigues de la Processó del Corpus mostren (perque la Senyera del Rat Penat de la Processó del Corpus mai fon la de la Ciutat, sino una rèplica, com també vorem). Com per eixemple, la que inclou Atienza en el seu llibre, i que té la particularitat de tindre més barres roges que grogues (no vullc ni pensar si el problema fora el número de barres i no el blau i la corona...) :

Per a acabar, parlaré de l'interessantíssima obra de Vives i Liern (1862-1930), “Lo Rat Penat en el escudo de armas de Valencia”, escrita en 1900 i que, per més senyes, arreplega una foto de la Senyera a on s'aprecia perfectament la corona sobre franja blava molt clara vora el pal:

Esta obra és la que conté, en un Apèndix, la transcripció de les certificacions que descriuen detalladament la confecció de les Senyeres municipals de 1545 i 1596, que Orts “no va consultar” i Viciano interpreta de forma, digam, “creativa” per a negar que l'us de la tela blava i el brodat de la corona i la pedreria que apareix en eixes descripcions no era per a lo que qualsevol atra persona que sàpia llegir valencià interpreta quan llig el text.

De moment me fixaré en atres coses. Direm, en primer lloc, que Vives era archiver municipal i a més, fill del també archiver municipal Francesc Vives i Julià, anterior archiver i que va faltar en 1888.

L'objectiu de Vives era averiguar en quin moment apareix el Rat Penat en l'heràldica de la ciutat, i com a remat de la cimera de la Senyera. Després d'una emocionant descripció de la simbologia i el cerimonial de la Senyera, diu:

Perdonad, señores, que embebido en tan agradables recuerdos, me haya desviado por un momento del tema concreto que me propongo desarrollar ante vuestra ilustrada consideración.

No lo extrañéis, sin embargo. Cuando hablo de nuestra vieja Señera no encuentro fácilmente el modo de concluir. He pasado toda mi vida a su lado. Siendo aún muy joven, casi niño, escuchaba con embeleso al autor de mis días -de quien he heredado el entusiasmo, ya que no la competencia en estas materias,- escuchaba, digo, referir los triunfos que nuestra Señera obtuvo en las campañas de Túnez y Tremecén, de Nápoles y de Sicilia, sus arriesgados y atrevidos hechos de armas, siguiendo los ejércitos de Pedro II y Alfonso III, de Juan II y Carlos I el Augusto; como fraternizaba con el pueblo valenciano en sus fiestas Reales y en los regocijos públicos y religiosos; cómo á su sombra desarrollaba el arte sus primores, la ciencia sus progresos, la religión su bienhechora influencia. Más tarde cúpome la inmerecida honra de suceder á mi amado padre en la custodia oficial de tan nobilísima enseña y de publicar constantemente sus heroicas hazañas, sus hechos memorables que son los hechos mismos de nuestra brillante historia y que constituyen el honor, la gloria y el orgullo de nuestra patria.

O siga, que eren Francesc Vives i Julià fins a 1888, i Vicent Vives i Liern, son fill, a partir d'eixa data, els encarregats de la “custodia oficial” de la Senyera. Che, parlant al sa i al pla, que si algun manifeceig s'havia fet en la Senyera durant eixos anys, qui millor que estos per a contar-nos-ho.

La realitat és que lo que conta Vives de forma tan emocionada no fa sino refermar la meua exposició dels fets. Vives llig i analisa totes les referències escrites a les successives Senyeres confeccionades per la Ciutat, que coneix perfectament perque és l'archiver municipal i les ha rescatades i transcrites. Per una part, referint-se a la Senyera de 1449, diu lo que ya sabem:

Asimismo, en 31 de mayo de 1449, proveyeron los Jurados la confección de nueva bandera de or e flama, con corona, porque la que tenían se hallaba despedazada y gastada.

Naturalment, per a Viciano, esta corona seria metàlica i estaria dalt del pal com a cimera, pero no mai (lagarto lagarto) en la pròpia tela de la bandera. Pero Vives no pensa com ell:

He tenido, además, la fortuna de encontrar en el protocolo decimotercero del Notario y Escribano de la Sala, Jaime Eximeno, correspondiente al año 1481, un inventario, muy curioso por cierto, de los objetos conservados en el Racionalato, propios de la Ciudad, en cuyo inventario figuran estos asientos:

Item en lo quart caxo la bandera reyal gran que va a la festa de sanct Jordi e hun peno e dues sobrevestes per al Justicia que porta la bandera.

Item una asta de lança larga daurada per portar la bandera.

Los dos documentos precedentes comprueban por modo indudable, a mi juicio, que antes del año 1503, ó por lo menos hasta el de 1481, en el extremo superior del asta de la bandera Real de Valencia aparecía solamente la lanza sin cimera alguna.

I parla a continuació de la que considera la referència més antiga de la confecció d'una cimera per a la bandera, en 1503. O siga, que diu en tota naturalitat, per una part, que en 1449 es fa una Senyera en corona, i en no menys naturalitat, que fins a 1503, o almenys 1481, en l'extrem superior de la bandera apareixia solament la llança sense cap cimera ni rat penat.

No cal anar a buscar els apunts de llògica de tercer de BUP (ya comence a ser un poc vell) per a deduir que lo que diu implícitament Vives (no expressament, perque ho veu com lo més normal del món) és que en la tela de la bandera de 1449 hi havia una corona (no podia estar en un atre lloc), i que no serà fins després, en 1503, quan s'afigga la cimera metàlica ab el rat penat que coneixem, i que fins a eixe moment era una simple punta de llança sense més.

Quan després parla de la confecció de la Senyera de 1545, diu, també en total naturalitat:

Consta, sin embargo, que en el año 1545 se confeccionó una riquísima bandera de or e flama, llamada del Rat Penat, para la fiesta de San Jorge; y de las certificaciones, expedidas también por el racional, para acreditar el valor de las telas de oro y seda encarnada y de los demás materiales en aquélla empleados, resulta que ya entonces se hizo igual ó muy parecida á la que actualmente conserva nuestro Archivo municipal.

No serà menester aclarir qué vol dir “igual”. Igual vol dir, que tenia quatre barres roges i cinc grogues, una franja roja transversal en pedreria, una atra blava en una corona trepada i brodada, vora el pal, i a l'extrem superior de l'asta, una cimera d'argent composta per una celada, una chicoteta corona damunt i el rat penat d'argent, que és lo que es veu en la foto que el mateix Vives adjunta al final del llibre. I “muy parecida”, que la Senyera de 1596 (l'última de la que es té constància d'haver-se confeccionat) té unes dimensions molt semblants a la de 1545, encara que no iguals, i que el rat penat es va achiquir en 1638 per a que pesara aproximadament la mitat.

Vives sí que coneixia fins a l'última lletra de les certificacions de 1545 i 1596, que adjunta al final del seu llibre (que ya analisarem més àmpliament), en les que es parla clarament d'una quantitat significativa de tela blava per a l'asta i la corona, i del trepat i brodat d'una corona de seda d'or, i del brodat de pedreria roja i verda, pero no li crida l'atenció, com tampoc que es diga en les actes del Consell de la ciutat que la senyera de 1449 es confeccionà “con corona” a pesar de creure fermament que l'asta de la bandera no tenia cap cimera (“aparecía solamente la lanza sin cimera alguna”) fins a 1503.

Per qué? Perque veu que lo que es descriu és exactament la bandera que està custodiant en l'archiu municipal des de fa anys (“igual o muy parecida”), i que abans custodià son pare fins a la seua mort. No és menester dir que Vives era un espectador de primera mà, perque era l'archiver municipal i a més el fill de l'anterior archiver, el qual, per a major escarni, devia haver vixcut teòricament en primera persona, segons Viciano, l'episodi truculent de l'afegit, feya menys de 25 anys, d'una tela blava de mig metro d'ample en una corona brodada, de tan mala qualitat que en menys de tres décades havia perdut tot el seu color, en una bandera tan "nova" que necessitaria en 1928 quedar tancada en una vitrina per a no tocar-la més i assegurar aixina la seua conservació...

Senyera de 1928, rèplica de l'original, mostrada per l'alcaldessa de Valéncia

Se continuarà. Ya sabem que no tenim una màquina del temps i que mai podrem afirmar res en rotunditat; només supondre quina tesis és la més provable; per això estem ací discutint. Pero ya ho digué Occam: en igualtat de condicions, l'explicació més senzilla tendix a ser la correcta...



No hay comentarios: