29 nov 2009

La Mojiganga de Titaguas


Titaguas/Titagües és un poble de la Serrania del Túria, chicotet en tamany i població, pero gran en inquietuts culturals, organisatives i festeres.

Breçol del célebre naturaliste i botànic Simón de Rojas Clemente, en poc més de 500 habitants, conta en una banda de música de 50 membres (La Lira, fundada en 1840 i, segons pareix, la segona més antiga de Valéncia); un teatre en el que s'organisen obres representades pels mateixos habitants del poble; organisa festivals de rock de forma periòdica; i conserva unes festes tradicionals molt interessants, en un folclore propi que ha pervixcut fins als nostres dies, en el que destaca la Mojiganga de Titaguas: l'única recialla conservada, junt a la Moixeranga d'Algemesí, de l'antigament estés i popular ball de valencians (el mateix que, traslladat per antepassats nostres a terres catalanes, els nostres veïns del nort han popularisat més recentment en el seu toc personal, en les seues colles castelleres).

La Mojiganga és ballada en les festes patronals, cada sèt anys, per setze jóvens i tres chiquets (angelicos), vestits en el trage típic valencià (saragüells, camisa i jupetí) i dirigits per un mestre de dansa. Conta en cinc composicions religioses: l'Altar Major, l'Altar Movible, les Andes, la Eme (en referència a Maria), i el Piló, que es representen sense interrupció. Després se ballen atres cinc quadros, representant a oficis tradicionals, el Batà, la Roda de Molí, el "baile del garrote" i "las Muecas".

Encara que actualment alguns vullguen dotar a este ball de valencians d'una espècie de pàtina espiritual i mística, lo ben cert és que el seu orige és burlesc, com ho demostra l'etimologia i significat inicial de la paraula, i el fet que en Titagües se ballara en Carnestoltes (fins que als anys 20 se traslladà a les festes patronals).

La burla, en realitat, escomençava per la pròpia religió (no devia sentar molt be al retor del poble que uns dansants representaren en Carnestoltes l'altar de l'església o el transport en andes d'un sant), i és significatiu que, acabada la Guerra Civil, la representació de la Mojiganga va desaparéixer casi per complet, en gran part per eixe motiu ocult (com nos han contat alguns amics titagüenses).

Recuperada la democràcia, l'activa joventut de Titagües el recuperà, i l'ha tornat a representar orgullosament des d'aquell moment, com a mostra viva de l'antic ball de valencians, conservat com una joya del passat en els confins del nostre vell Regne. Uns confins, valencians des de fa huitcents anys (encara que algun intelectual que atre els haja "convidat a marchar-se"), en els que al jamón encara li diuen pernil, quan cau una pluja suau diuen que purnea, i quan ix el sol diuen que hace buen oraje.






23 nov 2009

Tres forasters en Madrit


Després de dos semanes colgat entre apunts de matèries tan entretingudes i amenes com l'Higiene industrial, l'Ergonomia i la Psicosociologia, per fi m'he examinat, este dissabte i dumenge, de les especialitats que em faltaven de Tècnic Superior en Prevenció.


Les meues disculpes, per tant, per no haver escrit res en tot este temps; pero no volia distraure'm de l'objectiu mencionat. Per moltes i bones raons: perque val una pasta notable, perque requerix un esforç i un temps del que no disponc en massa quantitat, i damunt perque m'obliga a anar a Madrit a fer els exàmens (per qüestions que ara no venen al cas). Com per a suspendre i haver de tornar... (esperem que hi haja sòrt).

Lo pijor, no haver pogut anar a les jornades de l'Aellva; pero segur que l'amic Rafa em posarà al dia de tot, en unes canyetes davant...

Per a trencar el gel (i tornar a calfar la mà de cara a qüestions més interessants, de les que vaig prometre parlar: com el tema de si hi havia una Senyera del Regne de Valéncia en l'época foral, sobre l'accentuació en les Normes del Puig, el mateix futur d'estes normes ortogràfiques, i del valencianisme cultural i polític en general... quasi res!), hui simplement donaré uns apunts sociològics i pràctics arreplegats en el meu breu i quasi monàstic estage en la capital castellana, acompanyat per dos amics algemesinencs...


1. Resulta totalment absurt comprar-se un GPS o un "tomtom" d'eixos, o amprar-li'l al cunyat, pensant que aixina donaràs menys voltes per Madrit.

Sobre tot, quan la seua sugerent i metàlica veu femenina no fa més que proclamar "Atención, control de alcoholemia" a cada cantó de la Gran Via o el Paseo del Prado, mentres t'envia en direcció contrària a la que volies anar.

Corolari: useu els mapes i plans de tota la vida, no begau si conduïu, i respecteu els llímits de velocitat que marquen unes plaques redones blanques que tenen una vora rogeta i un número pintat dins, normalment múltiple de dèu.


2. Els cambrers de Madrit són vocacionals.

Foren de bar o restaurant, per lo manco tots els que nos han servit, demostraven disfrutar en la seua faena, s'enorgullien de fer-la ben feta i de forma professional, i de pas feen agradable el moment del desdejuni, el dinar o el sopar. Chapeau per ells.


3. Pero com la perfecció no existix, els cambrers madrilenys tenen un chicotet problema: el moment del café, i l'habitual varietat de gusts en la seua preparació de la que fem gala els valencians.

No és ya que no sàpien qué és un café del temps o un bombó (ya tenim una certa mundologia i sabem que algunes costums s'han d'abandonar una volta passes la Font de la Figuera); és que la memòria RAM de qualsevol bragat cambrer valencià, per molt aspre i sec que siga, crec que supera en molt a la d'estos educats i castiços madrilenys...

(la major preocupació i sorpresa vingué, no obstant, quan u d'estos cambrers, ya entrat en anys i abillat en un uniforme que pareixia eixit de la verbena de la Paloma, a la nostra indicació, perfectament definida i inqüestionable, de "un cortado descafeinado de sobre", va contestar en la pregunta "¿Con leche?")


4. Estimació sociològica de l'ideologia política de la societat madrilenya a través de l'altura dels montons dels diaris en un quiosc, un dissabte a les huit del matí, en previsió de les compres que hi hauran en la jornada:

El Mundo guanya per golejada,
el ABC se queda prop dels tres quarts de l'anterior,
seguit a una distància no massa gran pero apreciable per El País;
est últim, pràcticament igualat per La Razón,
i els demés en molta menor quantitat.

(clar, que era la calle Princesa, no Vallecas; sigam rigurosos en el mostreig)


5. En Madrit, tot lo món parla castellà.

Este fet inqüestionable, que a ningú deu sorprendre, no pot oblidar-se quan un grup de tres persones entra parlant festivament en valencià a un bar o una botiga, i la mirada de recel de l'ama del local des de la barra (que pareix que estiga pensant "A ver qué quieren estos rumanos") no para fins que la fonètica castellana apareix com per art de màgia en els seus (nostres) llavis mediterranis: "Buenos días".

Aixina que espayet: frases com "me cague en la mare que va", "che qué fas" o "veges a vore qué fem", que a l'ombra del Micalet ixen quasi sense donar-te conte, han de controlar-se en certa mida en les proximitats de la Puerta del Sol, si es vol passar desapercebut...


6. Aconhorta constatar que els "horrors urbanístics" no són patrimoni exclusiu de "la tierra de las flores, de la luz y del amor".

El centre de Madrit és realment bonico, fins pintoresc en certes zones, i alguns edificis tenen la magnitut i l'espectacularitat que correspon a la que un dia fon la capital de un imperio; i si no tenim en conte certes gents de dubtós aspecte i actitut que poblen segons quines zones a segons quines hores (recel degut, sens dubte, a la nostra condició forastera i fins provinciana), el passeig per la zona antiga és prou agradable. També, pels seus amplis jardins de la zona central.

Pero si s'ix cap a uns atres barris en menys pedigrí, o a les afores, perdoneu-me, pero Valéncia guanya per golejada.

(esta observació l'havem d'agrair al tomtom, i a la visita turística per Vallecas i contornâ que es va marcar quan eixíem cap a Valéncia; només nos salvaren els cartells indicadors "Valencia A-3" que aparegueren com per art de màgia en mitat del no res; segurament colocats de forma sàbia per Gallardón, pensant en usuaris captius del GPS com nosatros).

I encara en el centre, la plaga dels sobreelevados que no rompen con el entorno en edificis ex-històrics ...


o la substitució directa i distorsionant d'uns atres edificis històrics per horripilàncies postmodernes (no sempre evident, si no fora per la nostàlgia reflectida per a la posteritat per algun madrileny de soca en un mural de taulellets)...

Iglesia del Buen Suceso (calle de la Princesa). Abans...


I en l'actualitat...


Recort nostàlgic de la desfeta, en el cantó del costat


Tot lo qual demostra que el desgavell arquitectònic i cultural no és cosa exclusiva de Valéncia (o simplement, la disparitat de criteris; perque m'imagine que els arquitectes que dissenyaren estes nefandes construccions se traurien la carrera com tots els demés. És més: en son moment fins estarien pagats a més no poder de les seues obres. I no digam ya, les seues respectives mares; pobretes. Com digué Campoamor: en este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira)



7. Quan una finca té un portal per a accés a les vivendes, i hi ha una entrada a un garaig al costat, en Madrit est últim accés se diu invariablement "paso de carruajes".

No em pregunteu per qué. O be els madrilenys tenen amagats els carruajes dins, i els trauen només en les ocasions especials, o be pensen realment que els Mercedes, els Audis i els BMWs que guarden en els habitàculs als que donen accés eixos estrets i foscs passadissos són "carruajes". La grandeza castellana pareix que continua viva a pesar de tot...


8. Tots els semàfors peatonals de Madrit fan "pio pio pio" de forma accelerada i insistent quan se posen verts. Com si foren un teuladí que acaba de picotejar canyamons d'alguna substància psicotròpica... Que no vos agarre d'imprevist

(no dubte que la tria del so idòneu per a indicar als invidents que el semàfor està vert, per part del consistori municipal, aniria precedida d'estudis rigorosos entre les màximes autoritats en la matèria. Els tècnics experts i científics florixen com les roselles en qualsevol disciplina i moment, per a donar una opinió o la contrària segons convinga, sempre que se'ls pague be. Segurament Gallardón va participar activament també, com en la colocació dels cartells salvadors d'usuaris valencians de GPS en Vallecas. Pero personalment me resulta un poc inquietant. Sobretot, si has vist la película dels pardals de Hitchcock fa poc)


I poca cosa més. La cansera del viage el divendres per la nit, la desficiamenta habitual que inunda als humans en vespres d'un examen (i més si, com era el cas, n'eren dos i consecutius, dissabte i dumenge), i el tancament en un quarto de chicotetes dimensions en un hostal econòmic per a repassar una i atra volta la matèria de l'examen del dumenge, no nos permeté fer més observacions. El no poder menjar arròs durant tres dies seguits, per a un valencià com el que vos parla, deu haver segut també motiu de distorsió mental. Pero si podem, tornarem. Ausades que estes excentricitats mesetàries nos han cridat l'atenció.

(bo; si havem suspés, tornarem d'ací a un mes. Esperem que no siga el cas)

Salut i força.



9 nov 2009

Valéncia, València, Valencia


Nos desdejunàvem en la notícia fa uns quants dies: Rita Barberà cedia a les pressions i acceptava oficialment el topònim València, en e oberta, d’acort en les prescripcions de l’AVL (després d’uns 15 anys en els que en els documents oficials ha aparegut només la forma sense accent: Valencia).

A partir d’ací, no s’ha tardat massa en tornar a destapar les caixes dels trons d’un i atre signe, per part dels escassos valencianets realment interessats en la qüestió (que, en la que està caent en temes econòmics o polítics, és normal que no siguen massa numerosos…).

Per part particularista-valencianista, l’adequada resposta de Lo Rat Penat no es va fer esperar, com podeu llegir ací (firmada, per a més senyes, per Enric Esteve, companyó de partit de Rita Barberà), en el sentit de defendre la llegitimitat de la forma Valéncia (en e tancada), tal com propugna la RACV, com a única acceptable i respectuosa en la tradició i la llengua valenciana, front a la forma València (en e oberta), que és la que establix l’Institut d’Estudis Catalans (i per tant, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) atenent a la pronunciació del català central.

Per part unitarista-catalanista, conscients de que la força els acompanya, simplement enarboren una suposta tradició d’escriure València en les “Normes de Castelló evolucionades” (convenientment difosa per l’educació reglada i els mijos de comunicació els últims 25 anys), i els més populistes del sector insistixen en la matraca habitual: la culpa de tot la té la castellanisació galopant i la corrupció lingüística de la ciutat de València i la seua conurbació front a la puresa del valencià de les comarques (insinuant que lo de Valéncia és un invent recent dels valencians de la capital)

Escomencem pel principi. Des de fa ya uns quants segles (el primer fon, segurament, Carles Ros en el segle XVIII), en les successives propostes o usos ortogràfics més o manco reglats del nostre idioma, ha segut habitual diferenciar les es i os obertes i tancades en un signe distintiu: un accent gràfic.

Carles Ros, per eixemple, accentuava només les vocals tancades, en un accent greu (al revés de com ho fem actualment), de forma que escrivia oferìr, parèt, impressiò, per a indicar que eixes vocals eren tancades, i poch, cosa, gel, sense accent, quan eren obertes.

Pero ya en tot el segle XIX i començaments del XX, independentment de les regles ortogràfiques usades per a diferenciar la sílaba tònica de les paraules, tots els que escrivien en valencià tendien a accentuar totes les vocals obertes sense excepció (independentment de la seua posició en la paraula) en un accent greu (provablement, per influència del francés): còll, ròda, fòra, cèndra, vèrt, sèrra, etc. Aixina ho fan també la majoria d’ortografies mínimament estructurades de l’época, com les de Nebot i Pérez o el Pare Fullana, i aixina ho fa actualment una llengua germana: l’occità. La sort, per tant, és que, gràcies a esta norma ortogràfica, hui desapareguda (mal que nos pese a molts), llegint qualsevol escrit en valencià de tota esta época, podem saber immediatament l’obertura o tancament de les es i os de qualsevol paraula.

En canvi, a partir de l’acceptació per al valencià de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans en 1932, la nova norma va establir que només se diferenciarien de forma gràfica les es i os obertes i tancades si, segons les normes d’accentuació per a diferenciar la sílaba tònica, requerien l’accent gràfic. Aixina, la o de roda ya no duria accent (tal com solia escriure’s fins a aquell moment), encara que és una o oberta, perque al ser plana acabada en vocal no ha de portar accent; pero arròs continuaria portant-lo, perque com és paraula aguda acabada en –os, requerix l’accent gràfic.

(s’ha de dir que els successius sistemes d’accentuació de les normes de la RACV, des de l’aparició de les Normes d’El Puig en 1980 fins ara, han mantingut també esta pràctica, independentment del sistema, o absència de sistema, per a senyalar la sílaba tònica de les paraules)

Com molts sabreu, la distribució de es i os obertes i tancades és prou diferent en valencià i en català (exceptuant, en alguns casos, les parles tortosines i lleidatanes), i (mal que els pese ad alguns), este fet ha tengut el seu reflex en l’escritura, inclús usant les Normes de Castelló evolucionades. Aixina, en valencià (tant en norma AVL com en RACV) s’escriu, per eixemple, café, francés, conéixer, véncer, en e tancada, mentres que en català s’escriu cafè, francès, conèixer, vèncer (unes atres paraules, en canvi, com Valéncia, série, década, béstia…, s’accentuen a la valenciana només en les normes RACV, mentres que en les normes AVL ho fan a la catalana “per convenció”).

El problema és que la difusió de les obres escrites per autors catalans (i no pocs valencians que s’han adaptat a la fonètica catalana), inclús a través de l’ensenyança del valencià en les nostres escoles, unit a la permissivitat al respecte de l’AVL (no podíem esperar una atra cosa: vore la seua Gramàtica Normativa, pàgina 48) fa que cada volta més valencians accentuen gràficament les vocals obertes a la catalana, quan no, sense cap criteri llògic (i no parlem ya de la seua pronunciació). Fet que va contra el principi mateix de l’existència d’una norma ortogràfica que, en teoria, hauria de facilitar la correcta diferenciació entre vocals obertes i tancades i la seua fixació en l’escritura i la parla, en lloc de dificultar-la i deformar-la.

En el cas del topònim Valéncia, tremendament simbòlic per tractar-se del nom de la nostra capital i de l’històric regne que dona nom a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, el destarifo (que em perdonen els que s’ofenguen) aplega a cotes no mai vistes.

Sense ànim de voler ser exhaustiu (una vesprada de dumenge no dona per a més), prengam, per eixemple, el Tratado de ortografía valenciana clásica (1910) de Josep Nebot Pérez, vilarealenc de naiximent (ben llunt, per tant, de la temible “conurbació” valentina), que fon vicepresident de Lo Rat Penat. La seua proposta ortogràfica propugnava, tal com s’ha dit que era normal en l’época, accentuar totes les vocals obertes per a facilitar-ne la llectura, i les tancades, accentuar-les només quan ho requeriren segons les regles per a distinguir la sílaba tònica:
La e tiene entre nosotros dos sonidos; para diferenciarlos en el lenguaje escrito, han adoptado los modernos el acento francés, de modo que la è abierta debe escribirse siempre con acento grave, reservando el agudo para la e cerrada o castellana cuando carga en ella el acento prosódico; cuando no ocurre esto, se escribe la e cerrada sin acento alguno; v. gr.: dèu (diez), Deu (dios), mèl, seré, mes.
Esta obreta porta al final un Catálogo de voces de estructura dudosa, en el que efectivament s’accentuen totes les vocals obertes. Aixina, llegim bajòca, divèndres, herència, Oriòla, pero, com era d’esperar, Valencia (no “València”), lo que evidencia que, per lo manco per a Nebot, Valéncia es pronunciava en e tancada.

Un atre escritor de l’época, Jogim Martí i Gadea (naixcut en Balones, comarca del Comtat, en 1837), usava la mateixa pràctica (l’accentuació de totes les vocals obertes) en les seues obres. Per tant, si Valéncia era realment pronunciada València, aixina la deuria haver escrit. Tal i com esperàvem, no és aixina.

Per eixemple, en el deliciós compendi de tradicions valencianes titulat ”Tipos, modismes, y còses rares i curioses de la tèrra del Gè” (1908), podem verificar-ho: en cap moment s’accentua en accent obert la e de Valéncia (que ell escrivia Valencia, perque encara seguia la norma castellana d’accentuar “per a desfer el diftonc”, com en portería, que hui escrivim sense accent). Una chicoteta mostra: parlant de Valencia la gica (sic), diu (transcric en ortografia original):
Pòchs hiaurá en lo nòstre reyne que no sapien qu’esta població es la ciutat de Gandía, la qual en moltes còses li sembla á la capital, ja que llevát de qu’en vehinát li guanyen Alacant, Alcòy, Xátiva y Castelló, en quant á bonica, pietosa y queta pòt ser que no li guanye la mateixa Valencia; […]
Efectivament: pòchs, nòstre, còses, Alcòy, pòt, en o oberta, pero Valencia (no "València"), en e tancada. Anàlogament, en el seu Vocabulario valenciano-castellano de 1909, que du una llista del nom de totes les poblacions valencianes, trobarem que accentua totes les vocals obertes, quan aixina són pronunciades, d’acort en la norma que havem descrit (Benidòrm, Benllòch, Novel-lè, Patèrna…), pero tampoc, en este cas, València.

Per a no allargar el tema, podríem fer observacions anàlogues en l’immensa majoria d’escriptors de l’época. Entre ells, el Pare Fullana (naixcut en Benimarfull, també en la comarca del Comtat, en 1871), la doctrina llingüística del qual és la base i fonament de les actuals Normes d'El Puig.

Un temps després, se va extendre la norma d’accentuar gràficament totes les paraules que en el nostre idioma són tradicionalment esdrúixoles (com ingerència, presència, església o Valéncia), un criteri tan llògic com qualsevol atre per a senyalar la sílaba tònica de les paraules. No obstant, la difusió, especialment a partir de 1932, de les normes catalanes de l’IEC, que imponien l’escritura de “València” segons la pronunciació catalana, començaren a escampar-se entre els nostres escritors, de tal forma que s’afegí la costum d’accentuar en certs sectors lliteraris “València”, contradint tota la tradició anterior (que deixava ben clara que la e era tancada), i les pròpies normes d’accentuació aprovades anys abans.

A pesar de tot, la mala consciència de contar, en eixa supostament perfecta ortografia fabriana, en un incompliment tan clar de la norma (escriure en accent obert una vocal que en realitat se pronuncia tancada) féu que alguns importants defensors de les tesis unitaristes feren constar l’irregularitat, a pesar d’acceptar-la o justificar-la.

Per eixemple, Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana de 1950, pàgines 72 i 73, dona unes normes bàsiques de situacions en les que habitualment se dona e oberta en valencià. Quan aplega a la categoria “En les paraules cultes en què hi ha i en la síl·laba que va darrera la de la vocal tònica” dona una série d’eixemples de e oberta (gremi, misteri, ciència, cèntric, etc.) i sis excepcions a la norma, en que Sanchis Guarner fa constar que es pronuncia tancada: església, sénia, Dénia, sépia, séquia i València (sic). L’única explicació que dona al respecte de la forma “València” (que es pronuncie e tancada, pero s’escriga e oberta) la dona en una nota al peu:
Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è, i pot rimar amb les paraules cultes terminades en –ència.
Per una atra banda, en la seua interesantíssima obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres, Sanchis Guarner indica la pronunciació tradicional de tots els pobles valencians. Quan aplega al topònim Valéncia (que ell escriu “València”), nos dona les següents pronunciacions, en la mateixa llínea:

/balénsia/ en Valéncia: o siga, en e tancada (i pronunciació de la v com a b, que es confonen en el valencià central);
/valénsia/ en Castelló i Alacant: també en e tancada (pero en diferenciació de la v);
/balènsia/ en Barcelona, en e oberta;
/valènsi/ en Mallorca: també en e oberta.

Lo que vindria a demostrar lo que ya sabíem: Sanchis Guarner fa constar que Valéncia es pronuncia en tot el valencià en e tancada: no sols en la pròpìa Valéncia, sino també en Castelló i Alacant (pero a pesar d’això, diu que “convé” escriure’l en e oberta…)

Este fet queda registrat també, sense anar més llunt, en el gens sospitós Diccionari Català-Valencià-Balear, que dona les següents pronunciacions per al topònim València (sic):
Fon.: bəɫέnsiə (or.); baɫέnsiɛ, baɫέnsia (occ.); vaɫénsia (Cast.); baɫénsia (Val.); vəɫέ̞nsi (mall.); vəɫέ̞nsiə (men.).
O siga: que es pronuncia en e oberta (València) en català occidental (occ.) i oriental (or.), mallorquí (mall.) i menorquí (men.), pero en e tancada (Valéncia) en valencià: en Castelló (Cast.) i Valéncia (Val.).

Francesc Ferrer Pastor és encara més clar, en el seu Diccionari de la Rima (edició de 1980), i ademés dona una possible explicació:
La e de la terminacio –ència és oberta, excepció del mot València, que té e tancada en valencià, com en els mots en –ença, per ser mot d’evolució popular, malgrat la i conservada per topònim.
Finalment, la pròpia Gramàtica normativa valenciana de l’AVL (2006), reconeix (pàg. 22) que “per excepció (!), en les paraules què, perquè i València, i en altres casos (època, sèrie, etc.) la e es pronuncia tancada [a pesar d’escriure’s oberta]”. I més avant dona la verdadera raó d’esta absurditat incomprensiblement perpetuada durant unes quantes décades, que tots nos oloràvem ya (pàg. 48):
A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu –tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià- dos paraules gramaticals d’ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdruíxols o plans acabats en consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.
Dit sense eufemismes: que per a que el valencià escrit no es diferencie massa del català, s’escriuran d’acort en la pronunciació catalana (accent obert, a pesar de pronunciar-se en e tancada) les paraules ressenyades, entre les que es troba el topònim València. Clar! Com sempre…

Diuen que este tema ha provocat discusions en el sí de l’AVL. Ho celebrem, i ho trobem de lo més normal, després de constatar lo clara que està (o hauria d’estar) la qüestió. Pero constatem, igualment, que de moment totes eixes discusions discretes i solapades han quedat en el més absolut no res.

Aixina, la perfecta llògica llingüística -que una vocal que es pronuncia tancada, s’escriga tal com se pronuncia, ço és, tancada, com passa sense cap problema en atres topònims valencians: Dénia, Bétera o Vallés– pert la batalla front a una llògica inqualificable: la que proclama que es diluïxquen les diferències escrites en el català, encara que això signifique apartar-se de la llengua valenciana parlada de forma flagrant (i resulte un desgavell que inutilisa en la pràctica la necessitat de diferenciar ortogràficament l’obertura de les vocals).

Pero el cas és que, tant en este cas com en totes les demés controvèrsies llingüístiques, tot continua exactament igual que abans d’aparéixer l’AVL. És un fet. I qué voleu que vos diga: si en este cas (res manco que en la decisió de cóm escriure el nom del nostre poble), els acadèmics (incloent els ex-RACV Artur Ahuir, Àngel Calpe, Alfons Vila i companyia) transigixen, és que poden transigir en qualsevol atra cosa. Per la pròpia credibilitat i dignitat de l’entitat, esperem sincerament que recapaciten, i que especialment els acadèmics en més sensibilitat valencianista facen força per a revertir esta situació.

Quant al nostre Ajuntament… millor me calle, que estaré més guapo.

(respecte als que seguim els postulats llingüístics de la RACV, torna a constatar-se l’encert de la reintroducció de l’accentuació completa. Tan senzill com: Valéncia en valencià, València en català i Valencia en castellà. Un dia tractarem en més tranquilitat esta qüestió, que per desgràcia encara dividix al valencianisme, com és sabut. Pero l’utilitat dels accents gràfics per a facilitar la llectura de paraules poc conegudes, o la pronunciació de qualsevol paraula per a llectors en procés d’aprenentage, és tan important com la de remarcar les diferències, respecte a l’obertura de les vocals, en el català i el castellà. Provablement les coses se podien haver fet d’una atra manera: més consensuades, o més reflexivament. Pero la reintroducció dels accents, en una llengua romànica occidental com la nostra, i en una tradició d’accentuació gràfica de tres segles d’existència, era poc menys que una obligació. Ya en parlarem)



2 nov 2009

El cudol




Este cudol perviu encara en la mijana d’una de les avingudes més importants de la ciutat de Valéncia.

A la curiositat de la seua ubicació se li afig l’inscripció que una persona anònima va escriure sobre la roca: uns macarrònics versets en valencià popular.
R.I.P.I.O.
Ací caigué este cudol.
S’ha quedat oblidat.
I tot el barri està asustat
pa no trencarse el perol.
Els versets seran tot lo macarrònics que vullgam, pero havem d’agrair la feliç idea al seu anònim i valencianot autor. Per dos raons. Una, per impedir eficaçment (fins ara; toquem fusta) l’aparició dels terribles grafitis que s’escampen, per generació gens espontànea, en qualsevol paret, porta o element de mobiliari urbà de Valéncia.

I, sobretot, perque ausades que sorprenen, ad estes altures de l’història, estos arrancs de cultura popular vernàcula en una ciutat que porta camí d’oblidar, no ya la seua llengua i la seua història, sino inclús el seu nom…

Pero és aixina. Encara en la generació dels meus yayos, la costum de fer versets era general, per qualsevol motiu i en qualsevol excusa. La meua yaya sempre em parlava d’un tio seu (no recorde si de la família de veres o de la família de llet; tan família com la primera), que era pastor en la comarca de l’Alt Palància. Totalment analfabet, era en canvi famós per la seua facilitat per a idear versos, que componia de forma oral i espontànea.

La fama d’este bon home pareix que traspassà les fronteres comarcals, i tingué l’oportunitat de dedicar versos al mateix rei Alfons XIII (V de Valéncia) en persona. La meua yaya només recordava de son tio un ripio, que fea referència a una casa rural del terme sogorbí en la qual ella passà part de la seua infància, en companyia de la mare Paca i el pare Pepe, i Pilar, sa germana de llet. Dia aixina:
La Masía la Rodana
es masía sin igual.
Labrador que la procura
es de Segorbe natural.
Efectivament, el meu antepassat no hauria guanyat mai la Flor Natural o l’Englantina d’Or per la seua poesia, pero és un eixemple, entranyable per a mi, que fa patent l’enorme afició popular (en Valéncia, i també fòra de Valéncia) per les rimes de tota classe, ya foren cantades o recitades.

En el nostre cas, des dels coloquiers del segle XVIII passant pels escritors de guant i d’espardenya (cadascú al seu estil) del XIX, els llibrets de falla (i els versos dels propis monuments), gojos, milacres de Sant Vicent, auques...

I clar, el cant d’estil, en el que és tradició que la lletra de les albâes i demés estils de cant se recite a l’orella del cantâor per un expert versâor, el qual improvisa els versos sobre la marcha, conforme es van cantant; adaptant-los aixina a la situació i els interessos del públic de cada ocasió...
Valéncia serà Valéncia
mentres quede una barraca,
el Micalet de la Sèu,
una falla i una traca.
(pel segon vers, anem ya malament. Perill...)

Cantâ en Carpesa (l'Horta) (www.aecv.info)

Resulta sintomàtic també que el nostre siga u dels pocs idiomes que conta en un Diccionari de la Rima, en el que les paraules se busquen pel seu acabament en lloc de pel començament; un diccionari publicat per Francesc Ferrer Pastor en 1956, uns quants anys abans del trencament entre les diverses branques del valencianisme cultural i llingüístic.

Pero en l’actualitat, quan ni tan sols els poetes solen rimar quan escriuen poesia (prosa poètica, segons ma mare: “Això ni és poesia ni és res”, diu ella), resultaria com a mínim estrany que, com passava en la generació dels nostres yayos, la gent felicitara el sant o l’aniversari d’algú, o el naiximent d’un chiquet, en uns carinyosos versets (com els que conserve de la meua pròpia família, en castellà i en valencià).

Igual soc molt burro (o molt “de ciències”, o molt “de capital”), pero personalment me trobe absolutament incapaç d’escriure un text rimat mínimament coherent i decent: ni m'han ensenyat mai, ni ho he mamat de ningú, fòra de les curiositats d'aueles que he comentat. I no cal insistir massa en la provabilitat absolutament remota de que eixes situacions de poesia quasi-espontànea que he mencionat se donen actualment, en semblants circumstàncies socials, en la meua generació.

Tal volta els enormes canvis sociològics, culturals, educatius i tecnològics ne tinguen la culpa. Pero és aixina. Quí rima, actualment? Els raperos? Els compositors de cançons dels 40 Principales? ¿Els autors de llibret de falla –tan denostats per ya sabeu quí–? ¿Quànts versâors capaços d'improvisar a l’orella del cantâor la lletra de l’albâ o l’u i dos deuen quedar en la nostra terra? ¿En els dits de quàntes mans se podran contar?

No sé. S’haurà d’acceptar com una conseqüéncia més de la modernitat. Pero no deixa de ser una llàstima: una gran pèrdua cultural. Nostra i de la gran majoria de les cultures occidentals.

I la qüestió és que poques llengües hi ha com la nostra que hagen resultat tan aptes per a dedicar-li uns versos igual a la Mare de Déu (La Pàtria Valenciana / s’ampara baix ton mant. / Oh, Verge sobirana / de terres de Llevant…!) que als bunyols de carabassa…

El miracle dels bunyols. Penjat en la conegudíssima Bunyoleria Fabián; Ciscar, 5, Valéncia. Per cert, que ací podreu menjar bunyols en novembre (com yo ahir), com si estiguéreu en Falles.

… o que haja cantat per igual, com Teodor Llorente, a la fermosa campesina...
...que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat;
la d'ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l'Aràbia du en los ulls;
la que clava ab agulles d'esmeraldes
los negres cabells rulls.

... o com el seu contemporàneu Bernat i Baldoví, a Viçanteta la de Favara, la qual estava, se coneix, en atres coses molt diferents…
Tan sols volguera saber,
ya que no conec marit,
quins postres éste en lo llit
sol donar-li a sa muller:
cosa estranya deurà ser,
pues ni es peix, ni carn, ni os;
i quant s’heu tiren al cos
casi totes les demés...
¿yo quin delit he comés
per a no tastar-ne un mos?
Per no parlar del particular descens a les tenebres amoroses d’un valencià que es dia Ausiàs March, mentres la gent normal anava a la seua bola, entre festes i deports, feliç en la seua cotidianeitat:
Colguen les gents ab alegria festes
lloant a Deu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes...

E vaja yo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant!


Llir entre carts: vós sabeu e yo sé
que es pot be fer hom morir per amor;
creure de mi que só en tal dolor
no fareu molt si hi doneu plena fe.
En fi. Tanque la parâeta (últimament vaig molt afaenat, i no puc dedicar-li ad açò el temps que vullguera). Lo dit. La rima té molt de mèrit. I més encara, si està ben feta. És, en realitat, un art (la ars metrica llatina).
Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar
tu acento.
Margarita, te voy a contar un cuento.

(Rubén Darío)

O no?