Tres forasters en Madrit

Després de dos semanes colgat entre apunts de matèries tan entretingudes i amenes com l'Higiene industrial, l'Ergonomia i la Psicosociologia, per fi m'he examinat, este dissabte i dumenge, de les especialitats que em faltaven de Tècnic Superior en Prevenció.

Les meues disculpes, per tant, per no haver escrit res en tot este temps; pero no volia distraure'm de l'objectiu mencionat. Per moltes i bones raons: perque val una pasta notable, perque requerix un esforç i un temps del que no disponc en massa quantitat, i damunt perque m'obliga a anar a Madrit a fer els exàmens (per qüestions que ara no venen al cas). Com per a suspendre i haver de tornar... (esperem que hi haja sòrt).

Lo pijor, no haver pogut anar a les jornades de l'Aellva; pero segur que l'amic Rafa em posarà al dia de tot, en unes canyetes davant...

Per a trencar el gel (i tornar a calfar la mà de cara a qüestions més interessants, de les que vaig prometre parlar: com el tema de si hi havia una Senyera del Regne de Valéncia en l'época foral, sobre l'accentuació en les Normes del Puig, el mateix futur d'estes normes ortogràfiques, i del valencianisme cultural i polític en general... quasi res!), hui simplement donaré uns apunts sociològics i pràctics arreplegats en el meu breu i quasi monàstic estage en la capital castellana, acompanyat per dos amics algemesinencs...


1. Resulta totalment absurt comprar-se un GPS o un "tomtom" d'eixos, o amprar-li'l al cunyat, pensant que aixina donaràs menys voltes per Madrit.

Sobre tot, quan la seua sugerent i metàlica veu femenina no fa més que proclamar "Atención, control de alcoholemia" a cada cantó de la Gran Via o el Paseo del Prado, mentres t'envia en direcció contrària a la que volies anar.

Corolari: useu els mapes i plans de tota la vida, no begau si conduïu, i respecteu els llímits de velocitat que marquen unes plaques redones blanques que tenen una vora rogeta i un número pintat dins, normalment múltiple de dèu.


2. Els cambrers de Madrit són vocacionals.

Foren de bar o restaurant, per lo manco tots els que nos han servit, demostraven disfrutar en la seua faena, s'enorgullien de fer-la ben feta i de forma professional, i de pas feen agradable el moment del desdejuni, el dinar o el sopar. Chapeau per ells.


3. Pero com la perfecció no existix, els cambrers madrilenys tenen un chicotet problema: el moment del café, i l'habitual varietat de gusts en la seua preparació de la que fem gala els valencians.

No és ya que no sàpien qué és un café del temps o un bombó (ya tenim una certa mundologia i sabem que algunes costums s'han d'abandonar una volta passes la Font de la Figuera); és que la memòria RAM de qualsevol bragat cambrer valencià, per molt aspre i sec que siga, crec que supera en molt a la d'estos educats i castiços madrilenys...

(la major preocupació i sorpresa vingué, no obstant, quan u d'estos cambrers, ya entrat en anys i abillat en un uniforme que pareixia eixit de la verbena de la Paloma, a la nostra indicació, perfectament definida i inqüestionable, de "un cortado descafeinado de sobre", va contestar en la pregunta "¿Con leche?")


4. Estimació sociològica de l'ideologia política de la societat madrilenya a través de l'altura dels montons dels diaris en un quiosc, un dissabte a les huit del matí, en previsió de les compres que hi hauran en la jornada:

El Mundo guanya per golejada,
el ABC se queda prop dels tres quarts de l'anterior,
seguit a una distància no massa gran pero apreciable per El País;
est últim, pràcticament igualat per La Razón,
i els demés en molta menor quantitat.

(clar, que era la calle Princesa, no Vallecas; sigam rigurosos en el mostreig)


5. En Madrit, tot lo món parla castellà.

Este fet inqüestionable, que a ningú deu sorprendre, no pot oblidar-se quan un grup de tres persones entra parlant festivament en valencià a un bar o una botiga, i la mirada de recel de l'ama del local des de la barra (que pareix que estiga pensant "A ver qué quieren estos rumanos") no para fins que la fonètica castellana apareix com per art de màgia en els seus (nostres) llavis mediterranis: "Buenos días".

Aixina que espayet: frases com "me cague en la mare que va", "che qué fas" o "veges a vore qué fem", que a l'ombra del Micalet ixen quasi sense donar-te conte, han de controlar-se en certa mida en les proximitats de la Puerta del Sol, si es vol passar desapercebut...


6. Aconhorta constatar que els "horrors urbanístics" no són patrimoni exclusiu de "la tierra de las flores, de la luz y del amor".

El centre de Madrit és realment bonico, fins pintoresc en certes zones, i alguns edificis tenen la magnitut i l'espectacularitat que correspon a la que un dia fon la capital de un imperio; i si no tenim en conte certes gents de dubtós aspecte i actitut que poblen segons quines zones a segons quines hores (recel degut, sens dubte, a la nostra condició forastera i fins provinciana), el passeig per la zona antiga és prou agradable. També, pels seus amplis jardins de la zona central.

Pero si s'ix cap a uns atres barris en menys pedigrí, o a les afores, perdoneu-me, pero Valéncia guanya per golejada.

(esta observació l'havem d'agrair al tomtom, i a la visita turística per Vallecas i contornâ que es va marcar quan eixíem cap a Valéncia; només nos salvaren els cartells indicadors "Valencia A-3" que aparegueren com per art de màgia en mitat del no res; segurament colocats de forma sàbia per Gallardón, pensant en usuaris captius del GPS com nosatros).

I encara en el centre, la plaga dels sobreelevados que no rompen con el entorno en edificis ex-històrics ...


o la substitució directa i distorsionant d'uns atres edificis històrics per horripilàncies postmodernes (no sempre evident, si no fora per la nostàlgia reflectida per a la posteritat per algun madrileny de soca en un mural de taulellets)...

Iglesia del Buen Suceso (calle de la Princesa). Abans...


I en l'actualitat...


Recort nostàlgic de la desfeta, en el cantó del costat

Tot lo qual demostra que el desgavell arquitectònic i cultural no és cosa exclusiva de Valéncia (o simplement, la disparitat de criteris; perque m'imagine que els arquitectes que dissenyaren estes nefandes construccions se traurien la carrera com tots els demés. És més: en son moment fins estarien pagats a més no poder de les seues obres. I no digam ya, les seues respectives mares; pobretes. Com digué Campoamor: en este mundo traidor, nada es verdad ni mentira; tan sólo cambia el color del cristal con que se mira)


7. Quan una finca té un portal per a accés a les vivendes, i hi ha una entrada a un garaig al costat, en Madrit est últim accés se diu invariablement "paso de carruajes".

No em pregunteu per qué. O be els madrilenys tenen amagats els carruajes dins, i els trauen només en les ocasions especials, o be pensen realment que els Mercedes, els Audis i els BMWs que guarden en els habitàculs als que donen accés eixos estrets i foscs passadissos són "carruajes". La grandeza castellana pareix que continua viva a pesar de tot...


8. Tots els semàfors peatonals de Madrit fan "pio pio pio" de forma accelerada i insistent quan se posen verts. Com si foren un teuladí que acaba de picotejar canyamons d'alguna substància psicotròpica... Que no vos agarre d'imprevist

(no dubte que la tria del so idòneu per a indicar als invidents que el semàfor està vert, per part del consistori municipal, aniria precedida d'estudis rigorosos entre les màximes autoritats en la matèria. Els tècnics experts i científics florixen com les roselles en qualsevol disciplina i moment, per a donar una opinió o la contrària segons convinga, sempre que se'ls pague be. Segurament Gallardón va participar activament també, com en la colocació dels cartells salvadors d'usuaris valencians de GPS en Vallecas. Pero personalment me resulta un poc inquietant. Sobretot, si has vist la película dels pardals de Hitchcock fa poc)


I poca cosa més. La cansera del viage el divendres per la nit, la desficiamenta habitual que inunda als humans en vespres d'un examen (i més si, com era el cas, n'eren dos i consecutius, dissabte i dumenge), i el tancament en un quarto de chicotetes dimensions en un hostal econòmic per a repassar una i atra volta la matèria de l'examen del dumenge, no nos permeté fer més observacions. El no poder menjar arròs durant tres dies seguits, per a un valencià com el que vos parla, deu haver segut també motiu de distorsió mental. Pero si podem, tornarem. Ausades que estes excentricitats mesetàries nos han cridat l'atenció.

(bo; si havem suspés, tornarem d'ací a un mes. Esperem que no siga el cas)

Salut i força.

Valéncia, València, Valencia

Nos desdejunàvem en la notícia fa uns quants dies: Rita Barberà cedia a les pressions i acceptava oficialment el topònim València, en e oberta, d’acort en les prescripcions de l’AVL (després d’uns 15 anys en els que en els documents oficials ha aparegut només la forma sense accent: Valencia).

A partir d’ací, no s’ha tardat massa en tornar a destapar les caixes dels trons d’un i atre signe, per part dels escassos valencianets realment interessats en la qüestió (que, en la que està caent en temes econòmics o polítics, és normal que no siguen massa numerosos…).

Per part particularista-valencianista, l’adequada resposta de Lo Rat Penat no es va fer esperar, com podeu llegir ací (firmada, per a més senyes, per Enric Esteve, companyó de partit de Rita Barberà), en el sentit de defendre la llegitimitat de la forma Valéncia (en e tancada), tal com propugna la RACV, com a única acceptable i respectuosa en la tradició i la llengua valenciana, front a la forma València (en e oberta), que és la que establix l’Institut d’Estudis Catalans (i per tant, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) atenent a la pronunciació del català central.

Per part unitarista-catalanista, conscients de que la força els acompanya, simplement enarboren una suposta tradició d’escriure València en les “Normes de Castelló evolucionades” (convenientment difosa per l’educació reglada i els mijos de comunicació els últims 25 anys), i els més populistes del sector insistixen en la matraca habitual: la culpa de tot la té la castellanisació galopant i la corrupció lingüística de la ciutat de València i la seua conurbació front a la puresa del valencià de les comarques (insinuant que lo de Valéncia és un invent recent dels valencians de la capital)

Escomencem pel principi. Des de fa ya uns quants segles (el primer fon, segurament, Carles Ros en el segle XVIII), en les successives propostes o usos ortogràfics més o manco reglats del nostre idioma, ha segut habitual diferenciar les es i os obertes i tancades en un signe distintiu: un accent gràfic.

Carles Ros, per eixemple, accentuava només les vocals tancades, en un accent greu (al revés de com ho fem actualment), de forma que escrivia oferìr, parèt, impressiò, per a indicar que eixes vocals eren tancades, i poch, cosa, gel, sense accent, quan eren obertes.

Pero ya en tot el segle XIX i començaments del XX, independentment de les regles ortogràfiques usades per a diferenciar la sílaba tònica de les paraules, tots els que escrivien en valencià tendien a accentuar totes les vocals obertes sense excepció (independentment de la seua posició en la paraula) en un accent greu (provablement, per influència del francés): còll, ròda, fòra, cèndra, vèrt, sèrra, etc. Aixina ho fan també la majoria d’ortografies mínimament estructurades de l’época, com les de Nebot i Pérez o el Pare Fullana, i aixina ho fa actualment una llengua germana: l’occità. La sort, per tant, és que, gràcies a esta norma ortogràfica, hui desapareguda (mal que nos pese a molts), llegint qualsevol escrit en valencià de tota esta época, podem saber immediatament l’obertura o tancament de les es i os de qualsevol paraula.

En canvi, a partir de l’acceptació per al valencià de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans en 1932, la nova norma va establir que només se diferenciarien de forma gràfica les es i os obertes i tancades si, segons les normes d’accentuació per a diferenciar la sílaba tònica, requerien l’accent gràfic. Aixina, la o de roda ya no duria accent (tal com solia escriure’s fins a aquell moment), encara que és una o oberta, perque al ser plana acabada en vocal no ha de portar accent; pero arròs continuaria portant-lo, perque com és paraula aguda acabada en –os, requerix l’accent gràfic.

(s’ha de dir que els successius sistemes d’accentuació de les normes de la RACV, des de l’aparició de les Normes d’El Puig en 1980 fins ara, han mantingut també esta pràctica, independentment del sistema, o absència de sistema, per a senyalar la sílaba tònica de les paraules)

Com molts sabreu, la distribució de es i os obertes i tancades és prou diferent en valencià i en català (exceptuant, en alguns casos, les parles tortosines i lleidatanes), i (mal que els pese ad alguns), este fet ha tengut el seu reflex en l’escritura, inclús usant les Normes de Castelló evolucionades. Aixina, en valencià (tant en norma AVL com en RACV) s’escriu, per eixemple, café, francés, conéixer, véncer, en e tancada, mentres que en català s’escriu cafè, francès, conèixer, vèncer (unes atres paraules, en canvi, com Valéncia, série, década, béstia…, s’accentuen a la valenciana només en les normes RACV, mentres que en les normes AVL ho fan a la catalana “per convenció”).

El problema és que la difusió de les obres escrites per autors catalans (i no pocs valencians que s’han adaptat a la fonètica catalana), inclús a través de l’ensenyança del valencià en les nostres escoles, unit a la permissivitat al respecte de l’AVL (no podíem esperar una atra cosa: vore la seua Gramàtica Normativa, pàgina 48) fa que cada volta més valencians accentuen gràficament les vocals obertes a la catalana, quan no, sense cap criteri llògic (i no parlem ya de la seua pronunciació). Fet que va contra el principi mateix de l’existència d’una norma ortogràfica que, en teoria, hauria de facilitar la correcta diferenciació entre vocals obertes i tancades i la seua fixació en l’escritura i la parla, en lloc de dificultar-la i deformar-la.

En el cas del topònim Valéncia, tremendament simbòlic per tractar-se del nom de la nostra capital i de l’històric regne que dona nom a tots els valencians, de Vinaròs a Oriola i d’Ademús a Xàbia, el destarifo (que em perdonen els que s’ofenguen) aplega a cotes no mai vistes.

Sense ànim de voler ser exhaustiu (una vesprada de dumenge no dona per a més), prengam, per eixemple, el Tratado de ortografía valenciana clásica (1910) de Josep Nebot Pérez, vilarealenc de naiximent (ben llunt, per tant, de la temible “conurbació” valentina), que fon vicepresident de Lo Rat Penat. La seua proposta ortogràfica propugnava, tal com s’ha dit que era normal en l’época, accentuar totes les vocals obertes per a facilitar-ne la llectura, i les tancades, accentuar-les només quan ho requeriren segons les regles per a distinguir la sílaba tònica:

La e tiene entre nosotros dos sonidos; para diferenciarlos en el lenguaje escrito, han adoptado los modernos el acento francés, de modo que la è abierta debe escribirse siempre con acento grave, reservando el agudo para la e cerrada o castellana cuando carga en ella el acento prosódico; cuando no ocurre esto, se escribe la e cerrada sin acento alguno; v. gr.: dèu (diez), Deu (dios), mèl, seré, mes.

Esta obreta porta al final un Catálogo de voces de estructura dudosa, en el que efectivament s’accentuen totes les vocals obertes. Aixina, llegim bajòca, divèndres, herència, Oriòla, pero, com era d’esperar, Valencia (no “València”), lo que evidencia que, per lo manco per a Nebot, Valéncia es pronunciava en e tancada.

Un atre escritor de l’época, Jogim Martí i Gadea (naixcut en Balones, comarca del Comtat, en 1837), usava la mateixa pràctica (l’accentuació de totes les vocals obertes) en les seues obres. Per tant, si Valéncia era realment pronunciada València, aixina la deuria haver escrit. Tal i com esperàvem, no és aixina.

Per eixemple, en el deliciós compendi de tradicions valencianes titulat ”Tipos, modismes, y còses rares i curioses de la tèrra del Gè” (1908), podem verificar-ho: en cap moment s’accentua en accent obert la e de Valéncia (que ell escrivia Valencia, perque encara seguia la norma castellana d’accentuar “per a desfer el diftonc”, com en portería, que hui escrivim sense accent). Una chicoteta mostra: parlant de Valencia la gica (sic), diu (transcric en ortografia original):

Pòchs hiaurá en lo nòstre reyne que no sapien qu’esta població es la ciutat de Gandía, la qual en moltes còses li sembla á la capital, ja que llevát de qu’en vehinát li guanyen Alacant, Alcòy, Xátiva y Castelló, en quant á bonica, pietosa y queta pòt ser que no li guanye la mateixa Valencia; […]

Efectivament: pòchs, nòstre, còses, Alcòy, pòt, en o oberta, pero Valencia (no "València"), en e tancada. Anàlogament, en el seu Vocabulario valenciano-castellano de 1909, que du una llista del nom de totes les poblacions valencianes, trobarem que accentua totes les vocals obertes, quan aixina són pronunciades, d’acort en la norma que havem descrit (Benidòrm, Benllòch, Novel-lè, Patèrna…), pero tampoc, en este cas, València.

Per a no allargar el tema, podríem fer observacions anàlogues en l’immensa majoria d’escriptors de l’época. Entre ells, el Pare Fullana (naixcut en Benimarfull, també en la comarca del Comtat, en 1871), la doctrina llingüística del qual és la base i fonament de les actuals Normes d'El Puig.

Un temps després, se va extendre la norma d’accentuar gràficament totes les paraules que en el nostre idioma són tradicionalment esdrúixoles (com ingerència, presència, església o Valéncia), un criteri tan llògic com qualsevol atre per a senyalar la sílaba tònica de les paraules. No obstant, la difusió, especialment a partir de 1932, de les normes catalanes de l’IEC, que imponien l’escritura de “València” segons la pronunciació catalana, començaren a escampar-se entre els nostres escritors, de tal forma que s’afegí la costum d’accentuar en certs sectors lliteraris “València”, contradint tota la tradició anterior (que deixava ben clara que la e era tancada), i les pròpies normes d’accentuació aprovades anys abans.

A pesar de tot, la mala consciència de contar, en eixa supostament perfecta ortografia fabriana, en un incompliment tan clar de la norma (escriure en accent obert una vocal que en realitat se pronuncia tancada) féu que alguns importants defensors de les tesis unitaristes feren constar l’irregularitat, a pesar d’acceptar-la o justificar-la.

Per eixemple, Manuel Sanchis Guarner, en la seua Gramàtica valenciana de 1950, pàgines 72 i 73, dona unes normes bàsiques de situacions en les que habitualment se dona e oberta en valencià. Quan aplega a la categoria “En les paraules cultes en què hi ha i en la síl·laba que va darrera la de la vocal tònica” dona una série d’eixemples de e oberta (gremi, misteri, ciència, cèntric, etc.) i sis excepcions a la norma, en que Sanchis Guarner fa constar que es pronuncia tancada: església, sénia, Dénia, sépia, séquia i València (sic). L’única explicació que dona al respecte de la forma “València” (que es pronuncie e tancada, pero s’escriga e oberta) la dona en una nota al peu:

Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è, i pot rimar amb les paraules cultes terminades en –ència.

Per una atra banda, en la seua interesantíssima obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres, Sanchis Guarner indica la pronunciació tradicional de tots els pobles valencians. Quan aplega al topònim Valéncia (que ell escriu “València”), nos dona les següents pronunciacions, en la mateixa llínea:

/balénsia/ en Valéncia: o siga, en e tancada (i pronunciació de la v com a b, que es confonen en el valencià central);
/valénsia/ en Castelló i Alacant: també en e tancada (pero en diferenciació de la v);
/balènsia/ en Barcelona, en e oberta;
/valènsi/ en Mallorca: també en e oberta.

Lo que vindria a demostrar lo que ya sabíem: Sanchis Guarner fa constar que Valéncia es pronuncia en tot el valencià en e tancada: no sols en la pròpìa Valéncia, sino també en Castelló i Alacant (pero a pesar d’això, diu que “convé” escriure’l en e oberta…)

Este fet queda registrat també, sense anar més llunt, en el gens sospitós Diccionari Català-Valencià-Balear, que dona les següents pronunciacions per al topònim València (sic):

Fon.: bəɫέnsiə (or.); baɫέnsiɛ, baɫέnsia (occ.); vaɫénsia (Cast.); baɫénsia (Val.); vəɫέ̞nsi (mall.); vəɫέ̞nsiə (men.).

O siga: que es pronuncia en e oberta (València) en català occidental (occ.) i oriental (or.), mallorquí (mall.) i menorquí (men.), pero en e tancada (Valéncia) en valencià: en Castelló (Cast.) i Valéncia (Val.).

Francesc Ferrer Pastor és encara més clar, en el seu Diccionari de la Rima (edició de 1980), i ademés dona una possible explicació:

La e de la terminacio –ència és oberta, excepció del mot València, que té e tancada en valencià, com en els mots en –ença, per ser mot d’evolució popular, malgrat la i conservada per topònim.

Finalment, la pròpia Gramàtica normativa valenciana de l’AVL (2006), reconeix (pàg. 22) que “per excepció (!), en les paraules què, perquè i València, i en altres casos (època, sèrie, etc.) la e es pronuncia tancada [a pesar d’escriure’s oberta]”. I més avant dona la verdadera raó d’esta absurditat incomprensiblement perpetuada durant unes quantes décades, que tots nos oloràvem ya (pàg. 48):

A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu –tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià- dos paraules gramaticals d’ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdruíxols o plans acabats en consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.

Dit sense eufemismes: que per a que el valencià escrit no es diferencie massa del català, s’escriuran d’acort en la pronunciació catalana (accent obert, a pesar de pronunciar-se en e tancada) les paraules ressenyades, entre les que es troba el topònim València. Clar! Com sempre…

Diuen que este tema ha provocat discusions en el sí de l’AVL. Ho celebrem, i ho trobem de lo més normal, després de constatar lo clara que està (o hauria d’estar) la qüestió. Pero constatem, igualment, que de moment totes eixes discusions discretes i solapades han quedat en el més absolut no res.

Aixina, la perfecta llògica llingüística -que una vocal que es pronuncia tancada, s’escriga tal com se pronuncia, ço és, tancada, com passa sense cap problema en atres topònims valencians: Dénia, Bétera o Vallés– pert la batalla front a una llògica inqualificable: la que proclama que es diluïxquen les diferències escrites en el català, encara que això signifique apartar-se de la llengua valenciana parlada de forma flagrant (i resulte un desgavell que inutilisa en la pràctica la necessitat de diferenciar ortogràficament l’obertura de les vocals).

Pero el cas és que, tant en este cas com en totes les demés controvèrsies llingüístiques, tot continua exactament igual que abans d’aparéixer l’AVL. És un fet. I qué voleu que vos diga: si en este cas (res manco que en la decisió de cóm escriure el nom del nostre poble), els acadèmics (incloent els ex-RACV Artur Ahuir, Àngel Calpe, Alfons Vila i companyia) transigixen, és que poden transigir en qualsevol atra cosa. Per la pròpia credibilitat i dignitat de l’entitat, esperem sincerament que recapaciten, i que especialment els acadèmics en més sensibilitat valencianista facen força per a revertir esta situació.

Quant al nostre Ajuntament… millor me calle, que estaré més guapo.

(respecte als que seguim els postulats llingüístics de la RACV, torna a constatar-se l’encert de la reintroducció de l’accentuació completa. Tan senzill com: Valéncia en valencià, València en català i Valencia en castellà. Un dia tractarem en més tranquilitat esta qüestió, que per desgràcia encara dividix al valencianisme, com és sabut. Pero l’utilitat dels accents gràfics per a facilitar la llectura de paraules poc conegudes, o la pronunciació de qualsevol paraula per a llectors en procés d’aprenentage, és tan important com la de remarcar les diferències, respecte a l’obertura de les vocals, en el català i el castellà. Provablement les coses se podien haver fet d’una atra manera: més consensuades, o més reflexivament. Pero la reintroducció dels accents, en una llengua romànica occidental com la nostra, i en una tradició d’accentuació gràfica de tres segles d’existència, era poc menys que una obligació. Ya en parlarem)

El cudol

Este cudol perviu encara en la mijana d’una de les avingudes més importants de la ciutat de Valéncia.

A la curiositat de la seua ubicació se li afig l’inscripció que una persona anònima va escriure sobre la roca: uns macarrònics versets en valencià popular.

R.I.P.I.O.
Ací caigué este cudol.
S’ha quedat oblidat.
I tot el barri està asustat
pa no trencarse el perol.

Els versets seran tot lo macarrònics que vullgam, pero havem d’agrair la feliç idea al seu anònim i valencianot autor. Per dos raons. Una, per impedir eficaçment (fins ara; toquem fusta) l’aparició dels terribles grafitis que s’escampen, per generació gens espontànea, en qualsevol paret, porta o element de mobiliari urbà de Valéncia.

I, sobretot, perque ausades que sorprenen, ad estes altures de l’història, estos arrancs de cultura popular vernàcula en una ciutat que porta camí d’oblidar, no ya la seua llengua i la seua història, sino inclús el seu nom…

Pero és aixina. Encara en la generació dels meus yayos, la costum de fer versets era general, per qualsevol motiu i en qualsevol excusa. La meua yaya sempre em parlava d’un tio seu (no recorde si de la família de veres o de la família de llet; tan família com la primera), que era pastor en la comarca de l’Alt Palància. Totalment analfabet, era en canvi famós per la seua facilitat per a idear versos, que componia de forma oral i espontànea.

La fama d’este bon home pareix que traspassà les fronteres comarcals, i tingué l’oportunitat de dedicar versos al mateix rei Alfons XIII (V de Valéncia) en persona. La meua yaya només recordava de son tio un ripio, que fea referència a una casa rural del terme sogorbí en la qual ella passà part de la seua infància, en companyia de la mare Paca i el pare Pepe, i Pilar, sa germana de llet. Dia aixina:

La Masía la Rodana
es masía sin igual.
Labrador que la procura
es de Segorbe natural.

Efectivament, el meu antepassat no hauria guanyat mai la Flor Natural o l’Englantina d’Or per la seua poesia, pero és un eixemple, entranyable per a mi, que fa patent l’enorme afició popular (en Valéncia, i també fòra de Valéncia) per les rimes de tota classe, ya foren cantades o recitades.

En el nostre cas, des dels coloquiers del segle XVIII passant pels escritors de guant i d’espardenya (cadascú al seu estil) del XIX, els llibrets de falla (i els versos dels propis monuments), gojos, milacres de Sant Vicent, auques...

I clar, el cant d’estil, en el que és tradició que la lletra de les albâes i demés estils de cant se recite a l’orella del cantâor per un expert versâor, el qual improvisa els versos sobre la marcha, conforme es van cantant; adaptant-los aixina a la situació i els interessos del públic de cada ocasió...

Valéncia serà Valéncia
mentres quede una barraca,
el Micalet de la Sèu,
una falla i una traca.

(pel segon vers, anem ya malament. Perill...)

Cantâ en Carpesa (l'Horta) (www.aecv.info)

Resulta sintomàtic també que el nostre siga u dels pocs idiomes que conta en un Diccionari de la Rima, en el que les paraules se busquen pel seu acabament en lloc de pel començament; un diccionari publicat per Francesc Ferrer Pastor en 1956, uns quants anys abans del trencament entre les diverses branques del valencianisme cultural i llingüístic.

Pero en l’actualitat, quan ni tan sols els poetes solen rimar quan escriuen poesia (prosa poètica, segons ma mare: “Això ni és poesia ni és res”, diu ella), resultaria com a mínim estrany que, com passava en la generació dels nostres yayos, la gent felicitara el sant o l’aniversari d’algú, o el naiximent d’un chiquet, en uns carinyosos versets (com els que conserve de la meua pròpia família, en castellà i en valencià).

Igual soc molt burro (o molt “de ciències”, o molt “de capital”), pero personalment me trobe absolutament incapaç d’escriure un text rimat mínimament coherent i decent: ni m'han ensenyat mai, ni ho he mamat de ningú, fòra de les curiositats d'aueles que he comentat. I no cal insistir massa en la provabilitat absolutament remota de que eixes situacions de poesia quasi-espontànea que he mencionat se donen actualment, en semblants circumstàncies socials, en la meua generació.

Tal volta els enormes canvis sociològics, culturals, educatius i tecnològics ne tinguen la culpa. Pero és aixina. Quí rima, actualment? Els raperos? Els compositors de cançons dels 40 Principales? ¿Els autors de llibret de falla –tan denostats per ya sabeu quí–? ¿Quànts versâors capaços d'improvisar a l’orella del cantâor la lletra de l’albâ o l’u i dos deuen quedar en la nostra terra? ¿En els dits de quàntes mans se podran contar?

No sé. S’haurà d’acceptar com una conseqüéncia més de la modernitat. Pero no deixa de ser una llàstima: una gran pèrdua cultural. Nostra i de la gran majoria de les cultures occidentals.

I la qüestió és que poques llengües hi ha com la nostra que hagen resultat tan aptes per a dedicar-li uns versos igual a la Mare de Déu (La Pàtria Valenciana / s’ampara baix ton mant. / Oh, Verge sobirana / de terres de Llevant…!) que als bunyols de carabassa…

El miracle dels bunyols. Penjat en la conegudíssima Bunyoleria Fabián; Ciscar, 5, Valéncia. Per cert, que ací podreu menjar bunyols en novembre (com yo ahir), com si estiguéreu en Falles.

… o que haja cantat per igual, com Teodor Llorente, a la fermosa campesina...

...que tot lo món contempla embelesat,
llauradora ab aspecte de regina,
plena ensems de modèstia i majestat;
la d'ajustat gipó i airoses faldes;
la que el foc de l'Aràbia du en los ulls;
la que clava ab agulles d'esmeraldes
los negres cabells rulls.

... o com el seu contemporàneu Bernat i Baldoví, a Viçanteta la de Favara, la qual estava, se coneix, en atres coses molt diferents…

Tan sols volguera saber,
ya que no conec marit,
quins postres éste en lo llit
sol donar-li a sa muller:
cosa estranya deurà ser,
pues ni es peix, ni carn, ni os;
i quant s’heu tiren al cos
casi totes les demés...
¿yo quin delit he comés
per a no tastar-ne un mos?

Per no parlar del particular descens a les tenebres amoroses d’un valencià que es dia Ausiàs March, mentres la gent normal anava a la seua bola, entre festes i deports, feliç en la seua cotidianeitat:

Colguen les gents ab alegria festes
lloant a Deu, entremesclant deports;
places, carrers e delitables horts
sien cercats ab recont de grans gestes...

E vaja yo los sepulcres cercant,
interrogant ànimes infernades,
e respondran, car no són companyades
d’altre que mi en son continu plant!
…

Llir entre carts: vós sabeu e yo sé
que es pot be fer hom morir per amor;
creure de mi que só en tal dolor
no fareu molt si hi doneu plena fe.

En fi. Tanque la parâeta (últimament vaig molt afaenat, i no puc dedicar-li ad açò el temps que vullguera). Lo dit. La rima té molt de mèrit. I més encara, si està ben feta. És, en realitat, un art (la ars metrica llatina).

Margarita, está linda la mar,
y el viento
lleva esencia sutil de azahar;
yo siento
en el alma una alondra cantar
tu acento.
Margarita, te voy a contar un cuento.

(Rubén Darío)

O no?

Les formes dels pronoms dèbils en valencià (I)

Fa temps que volia comentar ací una qüestió no suficientment resolta (crec) per la doctrina llingüística de la RACV (i manco encara, per la de l’AVL): cóm usar les distintes formes dels pronoms dèbils en valencià d’una forma respectuosa en l’actual llengua parlada, i que simultàneament no es separe massa dels usos de la llengua clàssica (ni siga un desgavell en que cada u faça lo que li done la gana).

Com recordareu els més jóvens de la vostra etapa escolar, els pronoms dèbils són una classe de pronoms àtons (inaccentuats) que sempre acompanyen a un verp, al qual s’anteposen o es posposen. Estos pronoms (que en la normativa normalitzada oficial solen rebre el nom de “febles”) tenen una multitut de formes en funció de la persona, número, funció i posició en la frase (lo que els convertix en la pregunta preferida dels professors…).

En el valencià actual, els pronoms dèbils són

- per a la primera persona, me (singular) i nos (plural), tant per a complement directe com indirecte (en un particular us popular alternatiu de se en verps reflexius, en el plural, que tractarem més profundament)

- per a la segona persona, te (singular) i vos (plural), en les mateixes observacions fetes per a la primera persona.

- per a la tercera persona, lo / los i la / les per a masculí i femení respectivament, en complement directe; li i los en complement indirecte, tant per al masculí com per al femení; i se en verps reflexius.

- el pronom neutre, ho

- els pronoms adverbials, ne i hi (arcaic est últim, conservat en certes expressions i frases fetes)

El problema és que estes formes (que solen nomenar-se “plenes”), tenen unes formes “secundàries”: tant en l’ortografia RACV com en l’AVL/IEC. Aixina, tenim, per eixemple, per al cas de la primera persona del singular, la forma em (“reforçada”), i unes formes apostrofades ‘m i m’.

Per a abreujar la qüestió, s’ha de dir que això no ha segut sempre aixina. La representació de les “sinalefes” o “elisions” dels pronoms dèbils en funció de si les paraules contigües comencen o acaben per vocal, solien representar-se en la llengua clàssica de forma prou diferent, i en tot cas, sense signes de puntuació que els separaren; i aixina, s’escrivia “me scriu”, “se acusen”, “yot dic”, “aneuvosne”, “quem doneu”, “besali”, “tocam” i semblants. L’adopció d’estos signes ha segut una decisió prou posterior (influïda a ben segur per l’ortografia d’atres llengües germanes, singularment del francés), que per un costat facilita la llectura i l’identificació dels pronoms, pero per atra obliga a establir una norma unificada per la representació escrita d’un fet oral que no sol seguir unes normes estrictes (i que varia segons els llocs).

En el cas de les formes “reforçades” em, et, es, en, que és la qüestió que vullc comentar hui, la llengua “normalitzada” derivada de la normativa catalana de Pompeu Fabra establix el seu us obligatori exclusiu davant de verp, sempre que este no comence per vocal. Aixina, segons esta normativa s’hauria de dir sempre “em mira”, “et parla”, “es mengen”, "ens diuen", "us porten", etc (se toleren excepcions només si són escrits poètics), i aixina s’ensenya en les nostres escoles als chiquets, i es prescriu en els (pocs) programes en valencià de Canal 9; donant inclús l’impressió (falsa) de que les formes plenes me, te, se, ne, nos, vos són castellanismes.

La realitat és que esta norma resulta prou forçada i no coincidix ni en l’us majoritari de la llengua parlada actual ni en el de la llengua clàssica. S’ha de dir que, mentres que la RACV accepta com a correctes les dos formes (tant “me mira” com “em mira”), sense aprofundir massa en la qüestió, l’AVL diu, respecte a l’us de les formes plenes davant del verp, i com a novetat respecte a la doctrina de l’Institut d’Estudis Catalans (de la qual depén), que “es tracta de formes acceptables, pero en els registres formals són preferibles les formes reforçades”. Ni una ni atra opció tenen de moment accés als registres educatius i mijos de comunicació oficials.

Trobar a hores d’ara una norma unitària en el valencià parlat ad este respecte és faena difícil, i no he vist que s’haja estudiat massa la qüestió, pero en llínees generals se pot dir que:

1) L’ús de les formes reforçades em, et, es, en (en algunes variants en la pronunciació) davant del verp, pareix que predomina en el dialecte central-meridional del valencià (entre el Xúquer i, aproximadament, la famosa llínea Biar-Busot): em porta, et diuen, es troba, en tinc; mentres que al nort del riu Xúquer i també al sur de la llínea Biar-Busot (per tant, incloent els parlars tradicionals de les ciutats de Castelló de la Plana, Valéncia, Alacant i Elig, i ciutats mijanes com Vinaròs, Benicarló, Burriana, Vilareal, Sagunt, Llíria, Torrent, Alzira, Novelda o Crevillent) predominen les formes plenes me, te, se, ne: me porta, te diuen, se troba, ne tinc; encara que en una certa presència tant en una com en atra zona de les formes contràries (vos convide a que indiqueu en els comentaris el vostre lloc de procedència i l’us que soleu fer d’estes formes)

2) En lo que respecta a la tercera persona, la majoria del valencià usa, per contra, només les formes reforçades el, els de complement directe (el portem, els tinc) i els (plural) de complement indirecte (els porte una cosa) (en est últim cas, s’ou per tot el territori una variant “lis” prou moderna, derivada del singular “li”, i que tots els models llingüístics donen com a no correcta). Sols en el valencià del Maestrat i els Ports se mantenen les formes clàssiques plenes lo, los (lo portem, los tinc, los porte una cosa), paralelament al manteniment de l’artícul clàssic lo, los (lo pare, los amics); encara que en regressió a causa del model llingüistic oficial.

3) Li, la, les són invariables sempre (no tenen forma “reforçada”), i únicament la canvia a l’ davant de verp començat per vocal.

4) Si hi ha una combinació de dos pronoms davant del verp, les primeres formes són plenes sempre: se n’ha anat, te la donaré (mai “es n’ha anat”, “et la donaré”, com fan a voltes alguns coentets, ultracorregint-se i interpretant de forma errònea la norma oficial)

5) Els pronoms del plural són invariables en valencià actual, en les seues formes plenes: nos i vos (ens i us són formes totalment estranyes a la llengua parlada des de fa segles). El pronom nos sol rebre modernament la pronunciació mos, en un fenòmen que s’ha extés a tot el valencià en l’últim segle i mig, i que afecta també al pronom fort nosatros, que tendix a ser pronunciar mosatros (sobre la substitució de nos/vos per se en verps reflexius, com s’ha dit, parlarem pròximament)

6) El pronom ho no varia ortogràficament, pero presenta certes regles de pronunciació (que tant la RACV com la AVL donen com a oficials). Davant del verp, se pronuncia /eu/ com a norma general (ho mira es pronuncia /eu míra/); i /u/ si el verp comença per vocal o be la paraula que el precedix acaba en vocal: ya ho saps se pronuncia /ya u saps/, i ho acabaràs, /u acabaràs/ (de pas, direm que darrere del verp, se pronuncia /o/ si acaba en consonant: portar-ho fa /portáro/, i /u/ si acaba en vocal: vore-ho fa /vóreu/)

Si recorreguem a la llengua antiga, trobem que la clau està en la paraula que antecedix el conjunt pronom + verp, que no intervé en les normes actualment vigents. Si esta paraula acabava per vocal, el pronom solia elidir-se: yom dic, not pareix, bens semblava, queus va dir, nols agrada (que ara escrivim: yo em dic, no et pareix, no els agrada). Pero si acabava en consonant (o semiconsonant), o al principi de frase, s’usava la forma plena: de l’hort nos n’anàrem, d’esta mort vos ha plagut plorar, vós me teniu en alta estima, Deu te vulla tenir en la sua protectió, tot son menjar en dolor se nodreix, lo rei se vestí, etc.

Esta norma ya la varen descriure diversos estudiosos de la llengua (des de Carles Ros a Lluís Fullana o, més recentment, Francesc Ferrer Pastor en la seua desconeguda Gramàtica Valenciana de 1994), i en realitat és la mateixa norma que encara està vigent darrere del verp (dona’m, pero cantar-me, en valencià antic i actual, o escriurens i escriureus en valencià antic, actualment escriure-nos i escriure-vos).

Esta regla actuava també en l’artícul masculí lo, los (que es conserva encara en el valencià del Maestrat). Aixina, se dia lo vent, los hòmens al principi de frase (com encara es fa en el Maestrat) i darrere de consonant: Tirant lo Blanch, lo loch on lo mercat és feyt, per lo poder nostre; pero el, els darrere de vocal (escrit a voltes de forma aglutinada): quels hòmens vagen; si els bens dalgú; sil comprador rep del venedor, y els diners són donats; lo cens ol tribut ol lloguer…

(l’artícul clàssic lo, los se conservava fins fa poc en el valencià castiç de la major part del territori, i encara es sent esporàdicament, segons zones i especialment en els parlants més majors, darrere de les preposicions en i per i l’adverbi tot: quedar-se en lo carrer, viure en lo camp. per lo matí, tallar per lo mig, dins lo llit, anar en los amics, tot lo món, tot lo matí, tots los dies, etc. Resulta com a mínim curiós que alguns vullguen resucitar l’antigalla de l’aquest, que desaparegué fa segles del valencià parlat, mentres se deixa morir sense més l’us de l'artícul lo, los, present en tots els nostres clàssics i encara viu fins fa poc en tot el valencià)

Per tant: la regla que m’he autoimpost, dins del respecte a la normativa de la RACV, en lo tocant a les formes plenes i reduïdes davant de verp, que servix com a proposta d’un us formal de l’idioma, és la següent:

1. Les formes nos, vos són plenes sempre en qualsevol posició, d’acort en el valencià modern: Nos diuen que callem. Eixa chica nos està mirant. Vos portaré un regalet. Crec que nos podríem fer unes cervesetes. Pareix que vos pagaran pronte. Nos agrada molt fer senderisme. Ell vos convidarà. La variant mos hauria d’usar-se en normalitat quan se vullga reflectir la llengua parlada (en diàlecs, per eixemple, en séries de televisió o obres de teatre), pero per respecte a la tradició i d’acort en les prescripcions de la RACV crec que com a norma s’ha de continuar escrivint nos (que no és, com havem vist, cap castellanisme) en escrits més formals. No cal dir que les formes ens i us són totalment arcaiques i estranyes al valencià actual, i s’ha de recordar que només s’usaven darrere de vocal, per lo que no pareix raonable resucitar-les, i manco encara en atres posicions (darrere de consonant) en les que mai se gastaren en valencià de forma oral ni escrita fins a l’aparició de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
2. Per als pronoms me, te, se, ne:
1. a principi de frase, usar les formes plenes, d’acort en l’us dels clàssics i l’actualment majoritari: Me pareix que no tens raó. Se sent una discusió. Te trobes be? Ne tinc quatre. En comarques a on l’us oral actual siga el contrari, pot admetre’s també, tenint en conte que l’us més extés en valencià, i també en la llengua antiga, és el de les formes plenes, i és el que hauria d’usar-se de forma general.
2. A mitat de frase, si el verp escomença per vocal, la forma a usar per als pronoms me, te, se, ne és l’apostrofada, tal com convida la llengua parlada i establix la normativa vigent: m’agrada, t’esforces, l’escric, s’aguaiten, n’ha comprat dos.
3. A mitat de frase, si el verp escomença per consonant i la paraula anterior acaba en vocal, usar les formes reforçades em, et, es, en: No sé si em coneix. Quí et porta? Aquella en té més. Eixe et convé. No es sent res. Com en el cas anterior, en comarques a on l’us habitual siga el contrari, pot acceptar-se l’us de les formes plenes en escrits més populars.
4. A mitat de frase, si el verp escomença per consonant i la paraula anterior acaba també en consonant, usar les formes plenes me, te, se, ne: Mai se sabrà. Cóm te diuen? Vicent me cau fatal. Ell ne durà unes quantes més (recordar que paraules en diftonc, com mai o nau, acaben en lo que els gramàtics solen dir “semiconsonant”)
3. Per als pronoms lo, los davant de verp, l’us normal en tot el valencià, excepte en el Maestrat, és, en canvi, el de les formes reforçades el, els en qualsevol cas: (els done pa, el tinc a punt) des de fa molt de temps. No pareix raonable que en la llengua oficial se seguixca un atre criteri, excepte en publicacions comarcals del Maestrat i texts que vullguen reflectir la llengua coloquial de la zona.

Continuarem en el tema. De moment, si s’haveu aplegat a llegir tot lo rollo (com diu un amic meu de Llaurí) m’agradaria que em donàreu la vostra opinió ;-)

Salvem...

Mostra de cultura popular.

Cada u vol salvar lo que li agrada, clar... i el "Bota" té clares les seues preferències...

(sabeu a qué es referix l'autor, no? hehehe. Els de la Ribera Alta segur que cauen)

Esta semana no done per a més, ho senc... espere que la pròxima done més de si.

Miquel Grau, trenta anys després

6 d'octubre de 1977.

En vespres de la que seria la major i més unitària manifestació dels valencians fins a l'actualitat (la que el 9 d'octubre de 1977 uniria a centenars de milers de valencians en els carrers del Cap i Casal, reivindicant la recuperació de l'autonomia per al nostre poble), Miquel Grau, un jove alacantí de 20 anys, apegava cartells propagandístics de la celebració del 9 d'octubre en la frontera d'un edifici de la plaça de Los Luceros d'Alacant.

En eixe moment, una rajola reballada intencionadament des d'una finestra de l'edifici impactà en el seu cap, lo que li provocaria gravíssimes lesions.

El dia 9 d'octubre, totes les forces democràtiques d'Alacant, encapçalades pel PSOE i UCD, firmaven un manifest condenant enèrgicament l'atentat. Una ràpida operació policial facilitava també la detenció de l'autor de l'agressió, que posteriorment fon condenat a presó. Pero res de tot això impediria la fatal mort de Miquel Grau, el dia 16 d'octubre, a causa de les greus ferides provocades pel colp d'aquella malaïda rajola.

Miquel Grau fon despedit en un multitudinari soterrar, que recorregué els carrers d'Alacant. La seua trista i absurda mort el convertiria en un símbol de la lluita per la democràcia, la llibertat i l'autonomia del nostre poble.

La nostra ciutat de Valéncia li dedicà un carrer en el seu honor, en el barri de Beniferri; pero per desgràcia el seu recort, 30 anys després, s'ha esvaït quasi per complet. També eixe carrer, i ara sabreu per qué...

El nom de Miquel Grau se donà a un carrer en proyecte, en una zona d'horta prop del Camí Nou de Paterna, en la que pronte es construïren quatre finques aïllades; pero 25 anys després, quan s'urbanisà el nou barri de l'avinguda de les Corts Valencianes, se féu coincidir la traça de l'existent carrer de Miquel Grau en una de les noves avingudes, que rebé el nom de "carrer del Camp del Túria": la que passa just per davant del Palau de Congressos.


En este fet, com podem vore en l'image (feu clic per a ampliar-la), les dos finques que originàriament confrontaven en el "carrer de Miquel Grau", ara ho fan en el "carrer del Camp del Túria".


El nom del carrer de Miquel Grau encara apareix en el nomenclàtor oficial (ya no, en els buscadors més habituals d'Internet), i també, en una placa vella encara existent en la frontera d'u dels edificis. Pero tot pareix indicar que desapareixerà més tart o més pronte, absorbit pel nou carrer del Camp del Túria, sense que aparentment a ningú li haja cridat l'atenció.

Estaria be, aprofitant que es complixen trenta anys de la seua mort, solicitar al nostre Ajuntament que (reforçant la decisió que prengué fa tres décades) assegurara oficialment el nom de "carrer de Miquel Grau" a tot el tram de carrer comprés entre Mestre Rodrigo i Corts Valencianes. Perque les úniques dos finques habitades que hi ha de moment en eixe tram, són precisament les dos que originàriament perteneixien a dit carrer; i el nom de "Camp del Túria" pot mantindre's en el tram comprés entre Corts Valencianes i Doctor Nicasio Benlloch (per a que no s'enfade ningú...).

O, com a segona opció, que se li dedicara un atre carrer en una de les zones d'expansió de la ciutat... (algú s'apunta? Quant més firmes siguen, més força farem)

En fi. Des de la notable diferència política que em separa de Miquel Grau (simpatisant comuniste, com els amics que l'acompanyaven en l'apegada de cartells), i des de la proximitat profunda en un alacantí ple d'ilusions, d'inquietuts democràtiques i valencianistes, un jove que mai trià ni mereixqué ser un màrtir, vullc recordar-lo ací, 30 anys després.

Perque mai, mai, en nom d'una idea política, d'una nació, d'una raça, d'una llengua, d'una religió, se podrà justificar la mort d'un ser humà. Perque no podem tolerar que la violència, siga de la classe que siga, acalle la força de la paraula i la raó: en 1977 i en 2009. La que nos fa ser, precisament, això: humans.

Els carrers de Valéncia i els reis de Valéncia (II)

Acabàvem el post anterior parlant dels carrers dedicats a Pere el Gran i Pere el Cerimoniós en la ciutat de Valéncia, i d'una curiositat al respecte, que volia contar.

Mireu les dos plaques:


I ara contesteu. Un Pere era besnet de l'atre Pere; pero quín?

La llògica diria que el tercer hauria de ser el besnet del segon, no? Pero els més perspicaços ya sabreu que és just al revés. El Cerimoniós fon el besnet del Gran!

La raó és senzilla: per a rotular el carrer de Pere II el Cerimoniós sí s'ha respectat la numeració valenciana dels reis, pero per a rotular el de "Pedro III el Grande" (un carrer de l'eixample russafeny) se va seguir la numeració aragonesa, ya que Pere el Gran fon Pere III d'Aragó, pero I de Valéncia (i II de Barcelona)...

Retrat de Pere I el Gran, en el Saló de Reis del Palau de la Generalitat del Regne

L'existència oficial i la pervivència a través del temps d'eixa numeració pròpia dels monarques valencians (perque hi hagueren Peres o Alfonsos aragonesos que mai foren reis de Valéncia, senzillament, perque quan regnaren, Valéncia era encara un regne musulmà, i no un regne unit a la Corona d'Aragó) és un fet històric i sociològic tremendament significatiu, que demostra fins a on aplegava la consciència protonacional dels valencians de l'época foral.

Un fet que seria impensable, per eixemple, en els ficticis “regnes” nominals de Sevilla o Múrcia en la corona de Castella, pero que era perfectament normal en el Regne de Valéncia. Un regne, este sí, dels de veres, i no un mer apèndix aragonés o català com alguns pretendrien; un regne en el que els reis no eren reis de Valéncia si abans no juraven els Furs del Regne...

Per tant, resulta com a mínim curiós (i significatiu) l'escàs ressò que se li ha donat a este fet històric per part del valencianisme oficialiste. Per eixemple, yo ho vaig descobrir quasi per casualitat, al llegir l’excelent llibre “Valéncia. Història d'una nacionalitat” de Carles Recio, que porta al final un anex en el llistat complet dels reis de Valéncia...

(recorde, per cert, que algun taliban aficionat a les cartes al director va qualificar de "provocadora" eixa llista de reis de Valéncia del llibre de Recio, insinuant que no era més que un invent del propi escritor. Açò era quan Recio encara tenia la seua secció fixa en el diari Levante: “Episodios valencianistas”... Un escrit més, en el marc de la campanya anti-Recio que s'organisà per a suprimir del diari la secció que contenia aquelles interessants i subversives resenyes sobre el valencianisme d’atres époques, que Recio contava en un estil molt amé i respectuós. La campanya, finalment, donaria els seus fruits...)

Pero la numeració valenciana dels reis de Valéncia no és precisament un invent d'un “inculte blavero”. La realitat és que en els documents històrics de l'época foral se pot trobar en us i perfectament vigent; i és sintomàtic que en els històrics retrats del Saló de Reis del Palau de la Generalitat, els numerals que es seguixen en tots els reis (els forals i els posteriors al Decret de Nova Planta) són els numerals valencians: des de Jaume I fins a Alfons V de Valéncia (XIII de Castella).

Peu del quadro de Pere I el Gran en el Saló de Reis, insertat més amunt. Diu, en llatí: PERE, PRIMER DE VALÉNCIA I TERCER D'ARAGÓ, DIT EL GRAN. MORT EL 3 DE GINER DE 1285, ALS 46 ANYS.

Després dels Decretos de Nueva Planta i segles d'oblit, va ser el Marqués de Cruïlles, en la seua obra “Valencia antigua y moderna” (1876) qui rescatà la llista de reis de Valéncia, en la seua numeració pertinent. Ací està:

A la llista faltarien per afegir els posteriors: Isabel II, Amadeu I, Alfons IV (XII de Castella), Alfons V (XIII de Castella) i Joan Carles I.

Com podem comprovar, quan Felip de Borbó, actual príncep d'Astúries (per Castella), Girona (per Aragó) i Viana (per Navarra) siga proclamat rei, serà Felip VI de Castella, pero V de Valéncia i Aragó. Perque Felipe I el Hermoso de Castella (marit de Juana la Loca) va ser només rei de Castella (succeïnt a Isabel la Catòlica, després de la seua mort en 1504), mai d'Aragó; ya que Ferrando el Catòlic, una volta viudo d'Isabel de Castella, tornà a casar en Germana de Foix; deixant de ser, de fet, rei de Castella.

És més; si Joan, el fill que tingueren Ferrando i Germana, naixcut en 1509, haguera sobrevixcut, hauria heretat la monarquia aragonesa, i Castella i Aragó s'haurien tornat a separar sense més, en lo que –salvant que es tracta d’una simple ucronia– en l’actualitat els del yugo y las flechas i la unidad de destino en lo universal tindrien moltes dificultats per a justificar les seues lleis sagrades... l'història és aixina de caprichosa...

En fi. Reconec que demostre ser molt friqui, pero farà cosa d'un any vaig presentar en el registre d'entrada de l'Ajuntament un escrit dirigit a l'Àrea de Cultura (responsable dels noms dels carrers) solicitant que el nom de “la calle Pedro III el Grande” havia de traduir-se al valencià, en bona llògica i sent coherents en la nostra història, per “carrer de Pere I el Gran”...

Sé, per pròpia experiència, que tots els escrits que es presenten al nostre ajuntament se lligen, s'analisen adequadament i es contesten. Com a mínim, els de les àrees en les que solc treballar més a sovint (atra cosa és el temps que tarden en resoldre, i que la contestació siga positiva als interessos del solicitant...).

Pero en este cas, encara estic esperant que em contesten... no sé si perque encara estan investigant (encara que era fàcil: simplement s'havia de consultar la Wikipedia, o la Gran Enciclopedia de la Comunitat Valenciana), o si, per contra, és degut a les acendrades propietats del paper per a torcar les substàncies més insospitades...

Els carrers de Valéncia i els reis de Valéncia (I)

Són coneguts els particulars criteris que l'Ajuntament de Valéncia seguix algunes voltes a l’hora de posar el nom dels carrers d'esta sofrida ciutat.

Sense profundisar massa en el tema, tenim, per eixemple, dos carrers diferents dedicats a la mateixa persona (Bernat Fenollar i Mossén Fenollar) o al mateix deport (Joc de Pilota i Pilota Valenciana); o la sorpresa que provoquen els criteris tan diversos pels quals se dediquen dos carreronets de mala mort a persones tan notables com el Rei En Jaume i Joanot Martorell, mentres avingudes de tres carrils per sentit i mijana central se dediquen a una Serradora o a un poblet de 1.000 habitants com Alfauir... (segur que Alfauir se ho mereix, pero no em negareu que no hi hauria candidats de major postín per a eixe magnífic boulevard...)

Són coses que passen, en una ciutat gran que té quatremil carrers, i en unes autoritats i uns funcionaris que van canviant en el pas del temps, sense recordar massa qué feren els seus predecessors (mes que foren del mateix partit polític). I que realment tenen mala solució: plantejar un canvi en el nom d'un carrer ya batejat pot provocar notables problemes logístics a les persones que habiten o tenen el seu negoci en ell, i per tant, tals decisions, quan realment se plantegen sériament, resulten prou impopulars; s’ha de reconéixer.

Pero també s'han fet coses positives: per eixemple, en 1992 (governant la coalició PP-UV) el ple municipal aprovà una resolució per la qual s'establia oficialment la traducció al valencià dels noms de tots els carrers del terme municipal. A pesar d’això, lo cert és que només molt recentment l'Ajuntament s'ha decidit a mampendre la substitució sistemàtica de les velles plaques en castellà per unes atres noves en la denominació en valencià, en compliment de la resolució aprovada quinze anys abans.

Esta substitució porta a hores d'ara un bon ritme (puc donar fe, i alguns que em coneixen saben per qué), i ha contribuït, per eixemple, a recuperar els noms històrics de molts carrers del centre històric de Valéncia, castellanisats en el segle XIX pero que originàriament tenien un nom valencià, com se pot verificar en guies i documents antics: són, per eixemple, els carrers dels Assaonadors (oficialment, Zurradores), Abaixadors (Tundidores), Adoberies (Tenerías), Murtereta (Mirto), Dalt (Alta), Baix (Baja), Manyans (Cerrajeros), Hostal de Morella (Mesón de Morella), Hedra (Hiedra), Barcella (Barchilla), i uns quants més.

(no, per desgràcia, els carrers de la Llonja, del Rellonge Vell o de la Peixcateria; en estos casos s'ha donat preferència a l'ortografia “normalitzada”: Llotja, Rellotge Vell i Pescateria, per molt que en tots els documents antics apareguen escrits tal i com yo els he escrit, i per molt que l'AVL admeta com a correctes dites grafies, que ademés reflectixen la pronunciació normal del valencià parlat des de fa segles).

Pero esta traducció comença a plantejar també un problema logístic inesperat: els noms en valencià apareixen en les noves plaques, pero no, encara, en els GPS, en pàgines web de situació geogràfica, en el buscador de la guia de carrers del propi ajuntament, en guies telefòniques, o en les llistes oficials de les oficines de correus, que mantenen exclusivament les denominacions oficials castellanes. Cosa que llògicament ya ha provocat problemes (per eixemple, a l'hora de repartir la correspondència, o de facilitar l'orientació ad algun foraster despistat) quan el nom valencià, que apareix escrit en les plaques, canvia notablement respecte a l’oficial castellà de la base de dades o el callejero. Pensem per eixemple en el carrer de la Fusta (Maderas), el de l'Àlber (Álamo) o el carrer dels Boters (Toneleros)...

Un problema de resolució fàcil i simple, si l'ajuntament suministrara el seu llistat oficial de denominacions en valencià (que existix) a totes les empreses responsables de mantindre eixes bases de dades. Pero se coneix que a voltes les coses aparentment fàcils són les més difícils de fer...

Bo. Se solucionarà, no ho dubte. El cas és que, enllaçant en el tema i per simple curiositat, m'he dedicat a comprovar, per eixemple, quins reis de Valéncia tenen dedicat un carrer en la ciutat de Valéncia (ya voreu per qué).

Dels moderns, poquets: després de Ferrando el Catòlic (que conta en una “Gran Via”), els únics posteriors que tenen carrer (i ademés, dels bons), significativament, són Amadeu de Saboya i l'Archiduc Carles. Ni els Felipes, ni els Alfonsos, ni els Fernandos tenen lloc en la nostra ciutat. Per a que vejau que els batejadors de carrers no han segut tan antivalencians com alguns pretenen...

I dels anteriors, la majoria, els més importants, tenen el seu carrer: Jaume I (un carreró...), Jaume II (un carreró encara més menut...), Alfons el Benigne (una plaça ajardinada), Alfons el Magnànim (la plaça del Parterre), i Martí l'Humà (un carrer prou potable). El moro Zeit (Zayd abu Zayd), que va entregar tots els seus drets sobre el regne moro de Valéncia a Jaume I (i que acabaria convertint-se al cristianisme, prenint el nom de Vicent Bellvís), es l'únic governant musulmà valencià que té un carrer dedicat. El Cid també té una senyora avinguda (inversament proporcional a les coses que deixà en peu mentres governà esta santa terra).

Per últim, estan els bons carrers dedicats a Pere el Gran i Pere el Cerimoniós. Pero els he deixat per al final, per a deixar constar una chicoteta curiositat. La que conte en el següent post...

El Mont Real

Esta semana coneixíem la notícia de que Barack Obama renunciava a la posada en marcha del “escut anti-missils” en Europa oriental que el seu predecessor en el càrrec, George W. Bush, portava planificant ya uns quants anys (per a disgust del seu homòlec rus, Vladimir Putin). Com a contrapartida immediata, els mandataris russos anunciaven també la seua renúncia a desplegar en la “província de Kaliningrad” una bona quantitat de missils apuntant directament cap als països de l’OTAN (lo que, suponc, representa un respir per als pobrets que quedem en mig de les dos potències).

Kaliningrad és un oblast (província) rus que, després de la proclamació de l’independència de les repúbliques que conformaven l’URSS, ha quedat enclavat entre Lituània i Polònia (per tant, totalment rodejat per països de l’Unió Europea), i aïllat del restant de Rússia; de tal manera que si els seus habitants volen anar per via terrestre a Moscou, han de travessar territori de Lituània i Bielorrússia.

La província de Kaliningrad, en taronja, entre Polònia i Lituània

Els països bàltics. L'enclau de Kaliningrad a l'extrem inferior esquerre.

Esta anòmala situació ha provocat notables conflictes diplomàtics, ya que fins fa poc en Lituània, com a país de l’Unió Europea, s’exigia visat (com a qualsevol atre viager que volguera entrar des d'un país estranger) als habitants de Kalíningrad que desijaren anar a Rússia a través del seu territori, o viceversa.

El perqué d’eixa estranya situació el trobem en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, quan Kaliningrad encara es dia Königsberg (que vol dir Mont Real, en alemany) i la pràctica totalitat de la seua població era també alemanya...

El castell de Königsberg fon construït en 1255 pels cavallers de l’Orde Teutònica, i inicialment servia de base per a les campanyes contra les tribus paganes bàltiques i prussianes que llavors habitaven el territori. El castell se va convertir a poc a poc en una pròspera ciutat hanseàtica, cap del Ducat de Prússia des de 1525, i també en un centre acadèmic i cultural de primer nivell després de la fundació de l’Universitat Albertina en 1544.

Image de l'antiga Königsberg

Ciutat de naiximent del filòsof Immanuel Kant (1724-1804), el també famós matemàtic suís Leonhard Euler (1707-1783) va popularisar-la quan enuncià en 1736 el problema matemàtic conegut com “els sèt ponts de Königsberg”.

Els sèt ponts de Königsberg

El centre de l’antiga ciutat teutònica s’alçava sobre dos illes en el riu Pregel (actualment, en rus, Pregolya), i pareix ser que els habitants de Königsberg volien organisar una desfilada que recorreguera tota la ciutat, pero passant una sola volta per cada pont...

Després de calfar-se el cap durant un bon temps sense trobar la combinació adequada, finalment demanaren consell a Euler, el qual, no només demostrà que lo que pretenien no era possible, sino que també, en l’artícul “Solutio Problematis ad Geometriam Situs Pertinentis", donà la solució per a un cas general.

Per a fer-ho, Euler va assimilar el recorregut a una figura geomètrica formada per nodos (àrees terrestres a comunicar) i arcs (ponts que comunicaven unes zones en atres).

"Modelisació" del problema d'Euler

El problema pot ser ressolt en paper i llapissera, intentant recórrer totes les possibles trayectòries sense alçar la llapissera del paper, fins a verificar que, efectivament, no és possible fer el recorregut sense passar dos voltes per u dels ponts i sense alçar la llapissera del paper (lo que es coneix com a “recorregut eulerià”).

Pero Euler va generalisar el problema, trobant una solució vàlida per a qualsevol figura, fixant-se en una propietat de cada nodo(la “valència” o “grau”), consistent en el número de llínees o arcs que confluïxen en el nodo en qüestió.

Euler demostrà que eren condicions necessàries i suficients per a que existira un “recorregut eulerià”:

• be que exactament dos nodos tingueren un grau imparell (que han de ser forçosament els punts de partida i arribada), i el restant, parell;
  
• o be, que cap dels nodos tinguera un grau imparell (en tal cas, el punt d’eixida i d’aplegada és el mateix).
  

Com pot comprovar-se fàcilment, en el cas dels sèt ponts de Königsberg, 4 nodos tenen un grau 3 (ço és, 3 arcs que confluïxen en el nodo), i un atre (l'illa central), grau 5: els cinc nodos tenen grau imparell, i per tant, és impossible trobar un “recorregut eulerià”... Per a qui vullga vore atres casos senzills, ací hi ha més eixemples.

(lo que pareixia un simple divertiment matemàtic, representa en realitat el naiximent de la “Teoria de Grafos” i de la “topologia”, branca de les matemàtiques que estudia les propietats estructurals dels objectes, i no les seues mides)

Per desgràcia, qui vullga anar hui a l’actual Kaliningrad a intentar fer el mateix recorregut d’Euler, o assoles per a contemplar la (en aquella época) majestuosa bellea de la ciutat històrica, ya no podrà. Cap dels sèt ponts se conserva en l’estat inicial (de fet, dos han desaparegut per complet), i és més: serà virtualment impossible trobar a ningun descendent d’aquells habitants que, en la seua “originalitat” a l’hora de plantejar una simple desfilada, donaren peu a l’aparició d’una nova disciplina matemàtica.

Tot això és conseqüència de la Segona Guerra Mundial: els terribles bombardejos dels aliats sobre la ciutat de Königsberg, especialment a partir de 1944, i la posterior ofensiva soviètica sobre Prússia oriental, que de pas provocà la matança indiscriminada de la població i el seu èxode en massa. Una volta acabada la guerra, i a rant dels acorts de Potsdam, l’URSS s’anexà una part important del territori polonés; com a compensació, Polònia rebé les regions alemanyes de Silèsia, Pomerània oriental i la part meridional de Prússia oriental, mentres que la part septentrional de Prússia oriental, Königsberg inclosa, era anexada també per l’URSS.

Pèrdues territorials d'Alemanya a causa de les dos guerres mundials

La neteja ètnica dels alemanys que quedaven (uns 200.000 només en la capital), deportats de forma quasi total a les noves fronteres alemanyes, i la posterior russificació del territori, varen ser els següents passos donats per l’Unió Soviètica.

Finalment, fins el nom de Königsberg fon substituït pel de Kaliningrad, en honor de Mikhaïl Kalinin, president del Soviet Suprem mort en 1946; i significativament, el nou oblast, de població majoritàriament russa, no era unit a la nova i contigua República Socialista Soviètica de Lituània (també “anexada” a l’URSS en virtut dels acorts entre els aliats), sino que era incorporat directament a la República Russa. En l’espai de quatre anys escassos, una història de 700 anys era pràcticament borrada del mapa…

Poden trobar-se en Internet pàgines web com esta o esta atra que, per mig de fotografies obtingudes ans de la guerra i d’unes atres actuals en el mateix emplaçament, comparen l’aparença de l’antiga ciutat de Königsberg, la famosa ciutat dels sèt ponts, en la post-soviètica de Kaliningrad...

Abans... ...i després!!

Abans...

...i després!!

El magnífic castell de la ciutat, “símbol de l’opressió nazi” per als soviètics, i greument afectat pels bombardejos, se va derrocar fins als fonaments, i en el seu lloc se va construir un terrible edifici d’estil soviètic (“la casa dels Soviets”) per a sèu del govern provincial. L’horrenda construcció, encara inacabada, és considerada actualment com “l’edifici més lleig de Rússia”, i s’està estudiant directament la seua demolició.

Abans: el castell de Königsberg...

...i després: la "Casa dels Soviets"...!!

En estes pàgines web, observant el testimoni mut que representen els dràstics canvis en la ciutat de l’abans i el després de la guerra, que mostren la desaparició pràcticament completa d’una bellíssima ciutat migeval (i l’estat decrèpit de les construccions que encara es conserven) podem fer-nos una idea del dolor que les gents que habitaren l’antiga Königsberg hagueren de patir, no sols durant la guerra, sino especialment, una volta acabada la mateixa, pels que varen sobreviure als bombardejos i la presa de la ciutat.

A diferència d’atres ciutats també cruelment castigades per la guerra (com Varsòvia, que es va reconstruir íntegrament fins a l’últim edifici històric), l’interés de les autoritats soviètiques per borrar qualsevol recort de l’antiga Köngisberg ha fet que només molt recentment s’hagen començat a restaurar els pocs monuments que han quedat en peu de l’antiga ciutat imperial prussiana: com la Catedral, únic edifici conservat en l’illa que una volta constituí el cor de la ciutat.

Uns atres gests positius, com la celebració conjunta per Vladimir Putin, president rus, i Gerhard Schröder, canciller alemany, del 750 aniversari de la ciutat en 2005; l’agermanament en atres ciutats europees (singularment, alemanyes); la política dels successius governs alemanys de “passar pàgina” en renunciar a qualsevol dret sobre els territoris alemanys anexats a diferents països després de la guerra; i la recuperació de l’interés per l’història de la ciutat i dels seus fills ilustres per part de les actuals autoritats de Kaliningrad, estan possibilitant el retrobament de l’antiga Königsberg en la seua tradició.

Quí diria que fon el mateix Primer Ministre britànic Winston Churchill qui pronuncià les següents paraules, en una de les conferències entre els països vencedors de la Segona Guerra Mundial:

Expulsion is the method which, in so far as we have been able to see, will be the most satisfactory and lasting. There will be no mixture of populations to cause endless trouble. A clean sweep will be made.

(L’expulsió és el método que, fins a on havem pogut comprovar, serà més satisfactori i durador. No hi haurà mescla de poblacions que cause problemes sense fi. Se farà un agranat absolut.)

Efectivament, una volta superada la dialèctica de bons contra roïns, en esta com en qualsevol atra guerra, la barbàrie i l’horror són sempre els guanyadors absoluts, i l’espècie humana l’única perdedora. Fa dosmil anys, setanta anys, o en l’actualitat.

Només l’ensenyança tenaç de l’història farà que, un bon dia, algú puga afirmar en rotunditat que mai més serà sacrificada la vida d’un sol ser humà en nom d’una llengua, d’una raça o d’una nació. Que aixina siga.

Les llengües escandinaves i les "llengües" noruegues

Los extranjeros siempre se quedan fascinados cuando comprueban la facilidad con la que un danés, un noruego y un sueco pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete. Y se preguntan por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un escandinavo común que, por otra parte, permaneció indiferenciado hasta el siglo IX.

Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.

La aventura de las lenguas en Occidente. Henriette Walter. Ed. Espasa Calpe. Madrit, 1998 (versió castellana) (els subrallats són meus)

Henriette Walter és professora emèrita en l’Universitat de Haute-Bretagne i directora del Laboratori de Fonologia en la Sorbona de París. El paràgraf anterior, que traslladat a la situació sociollingüística valenciana no tindria desperdici, mostra cóm de senzill és constatar i descriure els fets de manera llògica i natural, tractant-los sense apriorismes ni idees preconcebudes.

Eixa és, per tant, la “doctrina” de la “llingüística internacional” en este cas. Sense que, aparentment, apareguen maldiccions bíbliques ni apocalipsis llingüístics per cap lloc. Perque no pareix que les llengües escandinaves estiguen precisament en perill de mort o desaparició per culpa del seu secessionisme irredent.

Ben al contrari, se tracta de llengües plenament normalisades en la major part dels seus dominis llingüístics, en uns estats nacionals (tradicionalment considerats “els més democràtics del món”) que els donen el soport oficial necessari, i que tenen unes relacions bilaterals excelents entre ells. I que, com és sabut, són famosos per votar-se mútuament en Eurovisió les màximes puntuacions tots els anys, segurament perque entenen perfectament als seus veïns sense necessitat de traductor… (i si canten en anglés, també, perque és la seua segona llengua, que solen dominar a la perfecció)

El cas de l’idioma noruec resultarà especialment escandalós per als nostres talibans filològics particulars. Noruega, un antic regne viking, fon dependència danesa des del segle XVI fins a principis del XIX (lo que provocà que el danés fora allí llengua oficial durant quatre segles), i més tart anexionat a Suècia, fins que, després d’un referèndum, va recuperar l’independència total en 1905 (sense que tampoc s’acabara el món, ni causara en els suecs una especial commoció).

Resulta que, a causa d’eixa particular història del país, hi ha dos normes orals i escrites oficials (bokmal i nynorsk) per a una mateixa llengua noruega parlada (en els seus diferents dialectes regionals), donat que la dependència d’atres països durant cinc segles va impedir la consolidació d’una norma escrita noruega unificada. Vos sona la situació? A que sí!

En una atra obra divulgativa sobre les llengües europees (Atlas de los pueblos de Europa occidental, de Jean i André Sellier, ed. castellana d’Acento Editorial, Madrit, 1998), podem llegir lo següent al respecte:

La unión con Dinamarca interrumpió el curso normal de la evolución de la lengua noruega. El danés, lengua oficial, adquirió ventaja entre las elites y en las ciudades, aunque teñido de norueguismos y con una pronunciación particular. La lengua utilizada hoy por la mayoría de los noruegos –llamada riksmal (lengua del Estado) y a partir de 1929 bokmal (lengua de los libros) – está estrechamente emparentada con el danés.

No obstante, los dialectos noruegos han seguido estando vivos en el campo. Durante el movimiento de la independencia, en el siglo XIX, los filólogos patriotas los colocaron en lugar de honor y sacaron de ellos una lengua que pretendía ser verdaderamente nacional, llamada landsmal (lengua del país) y luego nynorsk (neo-noruego).

A finales del siglo XIX se decidió que los consejos escolares elegirían ellos mismos una de las dos lenguas como vehículo oficial de la enseñanza […]. Los intentos de unificación, bajo el nombre de samnorsk (lengua común)- emprendidos en la primera mitad del siglo XX, parecen haber fallado.

(els subrallats són meus)

Segons pareix, l’elecció de la varietat noruega preferida per a l’ensenyança dura fins a l’octau curs, moment en el que es passa a ensenyar les dos varietats noruegues. Igualment, cada municipi tria la varietat preferida (bokmal, nynorsk o indiferent), com es pot observar en el següent mapa:


Rebuscant per Internet, per eixemple en la Wikipedia (recomane la llectura de les entrades referents al noruec, al nynorsk i al bokmal, en qualsevol de les llengües que entengau, encara que la versió castellana és prou completa i dona molts detalls interessants), podrem trobar també que hi ha diverses formes intermiges de noruec, que solen mesclar-se dins d’un mateix escrit; o inclús models llingüístics més radicals que els dos oficials: un tal hognorsk, que rebuja les reformes de 1917 del nynorsk que intentaven acostar-lo al bokmal i és encara més “norueguiste”, i uns atres que seguixen el riksmal original, més pro-danés, sense ninguna concessió “nynorsk” tal com pareix que presenta ara el bokmal oficial… Sí, definitivament, la situació nos sona.

En el quadro següent tenim una chicoteta mostra de diferències entre les diferents propostes llingüístiques noruegues (i en el danés), que podem apreciar (a lo manco ortogràficament) encara que no tingam ni idea de noruec. Deixe al llector la valoració de la seua importància real (moltíssima per als noruecs, com anem veent), i de la relativitat que podrien tindre en estos casos les famoses “faltes d’ortografia” (feu clic per a ampliar-lo):


S’ha de dir que estes diferències filològiques no sempre s’han resolt de manera pacífica, inclús en la civilisada Noruega: per eixemple, una organisació dretana contrària a la norma particularista nynorsk i partidària de la pro-danesa bokmal va cremar en públic un diccionari de noruec nynorsk en 2005. La referència que dona la Wikipedia a este fet és esta notícia en noruec, de la que com és natural no entenem res, pero que suponem que es correspondrà realment a eixe succés.

Ací hi ha una atra chicoteta llista de diferències ortogràfiques entre noruec bokmal i noruec nynorsk, per a que pugau fer-se una bona composició de la situació.

En fi. Efectivament, les conviccions democràtiques d’un país se noten en tots els àmbits. I en l’àmbit llingüístic no podia ser diferent. La realitat és que les dos normes noruegues, la bokmal i la nynorsk, tenen inclús reconeiximent internacional en les Normes ISO. En la norma ISO 639-3, per eixemple, se considera al noruec una “macrollengua”, que comprén dos “llengües”: el noruec bokmal i el noruec nynorsk. Se constata, per tant, que, encara que la norma bokmal siga la que sol ensenyar-se internacionalment, i és l’usada més habitualment per vora un 85% dels noruecs, la norma nynorsk és també plenament oficial en l’ensenyança i l’administració pública, com hem descrit…

(un grup de professors universitaris valencians intentaren un reconeiximent semblant en les normes ISO per al valencià. Ho contava fa poc el blog Vent d Cabylia. No cal dir que alguns treballaren a base de be per a impedir-ho, i efectivament, ho varen conseguir. L’AVL facilità la faena enormement, per a regosijo del personal afecte al règim. Prova superada. El valenciano sigue sin existir)

Ara queda la reflexió. La moraleja dels castellans. Que els llectors s’imaginen als pares valencians triant en els consells escolars si volen per als seus fills l’ensenyança del valencià en normes de l’Institut d’Estudis Catalans (com ocorre des de fa 25 anys, sense que hi haja una atra opció) o en les de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (quína creeu que guanyaria, en la llibertat d'elecció i l'informació correctes: la “pro-catalana” o la “particularista”…?) .

O als municipis triant el model de llengua valenciana preferit per a les seues comunicacions oficials, sense imposicions.

O podent escriure en el model d'idioma valencià en el que l'escritor crega en consciència, sense que el censuren o el criminalisen en les biblioteques públiques, o el condenen a l'ostracisme, o a no poder rebre ajudes econòmiques oficials per inculte, feixista i secessionista.

O podent constatar, simultàneament i de forma natural, parafrasejant el text en el que havem iniciat el post, “la facilidad con la que un valenciano y un catalán pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete”.

O, seguint en els paralelismes, “por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un idioma común. Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.”

O simplement, acceptant en naturalitat publicacions escrites en valencià en els dos models llingüístics. A gust de l’autor. Seria un bon pas, tal com estan les coses. Com en Noruega. Inclús en el mateix diari o revista. Reconeixent-se i respectant-se mútuament, i deixant que cada qual trie en consciència, en coneiximent de causa, en convenciment. I no, com passa ara, en desconeiximent, en imposicions, en ocultacions, en tergiversacions, en censura, en miges veritats, en subterfugis. Quan no en chantage econòmic. I en mala llet. Molt mala llet.

En açò, efectivament, els valencians sí que som diferents.

Un any de blog

Puix això. Un anyet fa hui este blog. A tots els que em llegiu, moltes gràcies, de veres.

Si ho intente resumir en una paraula, ésta és la de "gratificant".

Primer, per la simple possibilitat de posar en orde pensaments i opinions que m'han estat rodant dins lo cap durant tant de temps, i de compartir-los en atres persones.

Segon, perque és una satisfacció comprovar que hi ha, "per ahí", gent, desconeguda o no tant, que pensa de forma pareguda a la meua.

Tercer, perque també és una satisfacció poder constatar que la discrepància no està renyida en el "bon rollo" i la discussió civilisada entre persones que pensen de forma diferent. Això que en bon valencià es diu "raonar".

I quart, perque... qué voleu que vos diga. La nostra terra, la nostra llengua, no són ni millors ni pijors que les demés terres i llengües del món. Pero són, simplement, les nostres. I ningú les defendrà si nosatros no ho fem. Si he pogut contribuir, encara que modestament, a esta fi, me done, també, per satisfet.

Perque només se defén lo que s'ama, i només s'ama lo que es coneix.

Va nàixer
perque calia.
Ningú ha sabut mai el dia.
El seu nom és Valéncia.
La pàtria és presència i essència.
I yo estic i estaré
a on ella està.
Soc, tant si vullc com si no vullc,
que sí que vullc,
VALENCIÀ.

Xavier Casp

Valéncia i el joc dels escacs

Quí anava a dir-nos als valencians, tan meninfots i tan poc estimadors de les nostres coses com solem ser, que el nostre Segle d’Or valencià, el segle XV, ademés de ser-ho políticament i lliteràriament, ho és, ara, també, per haver donat al món res menys que el naiximent del joc d’escacs, en les regles que hui mundialment se coneixen.

El (re)descobriment i demostració fefaent d’este fet l’havem d’agrair al chelvà José Antonio Garzón, qui culminà vint anys d’investigació i estudis al respecte en la publicació del llibre “El regreso de Francesch Vicent. La Historia del nacimiento y la expansión del ajedrez moderno”.


Si be els escacs són un joc d’orige àrap o persa, que s’estengué als regnes hispànics en l’Edat Mija (és molt conegut el tractat "Juegos diversos de Axedrez, dados, y tablas con sus explicaciones, ordenados por mandado del Rey don Alonso el sabio", que conté els problemes d’escacs més antics d’Europa, si be en regles diferents a les actuals), la novetat valenciana consistix, sobre tot, en l’aparició de la reina o dama, que substituí ràpidament una atra peça preexistent nomenada “alferza”, de moviments molt més reduïts.

La reina és, per tant, la clau de la qüestió, que farà consolidar esta manera originàriament valenciana de jugar als escacs com la que finalment s’estendrà a tot lo món. Garzón se basa per a la seua argumentació en dos obres fonamentals:

- per una part, el poema “Scachs d’amor”, de 1475, compost pels poetes valencians Bernat Fenollar, Narcís Vinyoles i Francí de Castellví, en el que es descriu de forma rimada i alegòrica una partida d’escacs entre Vinyoles i Castellví, en comentaris intercalats de Fenollar que descriuen les regles més importants del joc.

- per una atra, el llibre “Libre dels jochs partits dels scachs en nombre de 100”, escrit pel sogorbí Francesch Vicent en 1495, i que constituïa un autèntic tractat del joc d’escacs, en una colecció de cent problemes en els que majoritàriament ya s’aplicaven les regles del joc d’escacs modern.

Després de molts anys de predicar en el desert, i davant de l’indiferència, com és habitual, de la majoria dels seus paisans (pensem per un moment si el breçol dels escacs haguera segut Catalunya… cóm haurien reaccionat els catalans, coneixent-los com els coneixem, davant d’esta chicoteta maravella de l’història), la raó s’ha impost per fi, fins al punt que del 21 al 25 de setembre d’enguany, de la mà dels organisadors del proyecte “Valéncia, breçol del joc d’escacs modern”, Kàrpov i Kaspàrov tornaran a enfrontar-se, 25 anys després del seu últim dol, en el Palau de les Arts, precisament per a commemorar simbòlicament el naiximent del joc d’escacs modern en Valéncia.


Remetem als estudis de Garzón per a més informació. No obstant, aprofitant l’edició de 2002 del poema "Scachs d’amor" per l’editorial Oronella (quí havia de ser si no), anem a difondre algunes curiositats que nos han paregut interessants.

La principal (a banda, segons pareix, de descriure per primera volta el moviment de l’alfil tal com el coneixem hui) és, com havem dit, l’aparició de la reina. Una aparició que Fenollar, en el poema titulat significativament "Diu que la Reyna vaja axí com tots, sino Cavall”, descriu de la següent manera:

Mes nostre joc – de nou vol enremar-se
d’estil novell – i estrany a qui be el mira,
car, sobre tot, - la Reina fa honrar-se,
prenent lo pom, - lo ceptre i la cadira.
Doncs, puix que diu – que més val i més tira,
per tot lo camp – pot molt be passejar-se,
mes tórcer no, - per temor ni per ira:
quant més se veu – la llibertat altiva,
més témer deu – de caure mai cativa.

Crec que, a pesar de tractar-se de valencià migeval (llaugerament modernisat en l’edició de l’Oronella), s’entén perfectament el sentit del poema. Efectivament, els moviments de la Reina queden clars: pot moure’s en qualsevol direcció i totes les caselles que es desige, pero sense desviar-se de la seua trayectòria com el cavall (“per tot lo camp pot molt be passejar-se, mes tórcer no”; “que la Reyna vaja axí com tots, sino Cavall”). I es deixa clar que este fet és “d’estil novell i estrany a qui be el mira”.

El fet de que les regles al respecte de la reina no estaven encara massa consolidades, degut a la seua novetat, ho demostra també que més avant Fenollar diga que “Lo Peó no puga montar a Dama, ni haja pus d’una Dama” (s’entén, si el peó conseguix aplegar a l’octava filera del tauler: lo que hui se coneix com a “promoció”), o “Que les Reines no es puguen pendre l’una ab l’atra”, o inclús que “si es pert la Reina, que sia perdut lo joc”, provablement per a atenuar l’enorme poder que atesorava la nova peça front al restant de peces del joc; tres regles que, no cal dir-ho, hui ya no estan en vigor.

El poema és enormement interessant perque poden seguir-se de la primera a l’última totes les jugades de la partida, en peces i moviments que coincidixen plenament en els actuals. I el cas és que havem d’agrair a un català, Ramon Miquel i Planas, que fera una transcripció del poema en 1914, junt en una reconstrucció de les jugades (ajudat per José Paluzie), perque l’original se troba perdut a hores d’ara; encara que, segons pareix, el poema se conserva fotografiat (pel propi Miquel i Planas) en la Biblioteca de Catalunya.

Atres curiositats del poema "Scachs d’amor" són, per eixemple, el fet que les peces, en lloc de ser blanques i negres com actualment, foren roges i verdes. També, la nomenclatura usada per a nomenar les peces: si el Peó, el Cavall, la Reina (o Dama) i el Rei reben el mateix nom que en l’actualitat, la Torre rep el nom de “Roc” (i ara entenem el perqué d’eixa denominació tan aparentment curiosa que se li dona, inclús en castellà, al moviment d’intercanvi entre el Rei i la Torre autorisat en determinades circumstàncies, conegut com a “enrocar-se”). L’Alfil era nomenat, per la seua banda, “Orfil” (segons pareix, la paraula prové de l’àrap al-fil: “elefant”).

Per atra banda, el moviment que representa una amenaça al Rei, i que s’ha d’avisar obligatòriament a l’adversari (el castellà “jaque”) correspon (com molt be arreplega el Diccionari de la RACV) al valencià “sús”: “que no siga pres ni ferit lo Rei, mes que l’avisen; ço és, donant-li sús”; “que lo Rei, puix li donen sús, s’haja de llevar o cobrir”; mentres que el colp definitiu és, simplement, el “mat”, del que es descriuen tres classes, en funció de cóm se verifica: el mat “ofegat”, el “robat” i el “comú”.

I una chicoteta referència al propi nom del joc. “Escac” (com en castellà “escaque”), no és res més que el nom que rep cadascuna de les xixantaquatre caselles del tauler, i prové d’un terme heràldic que s’usava per a la descripció d’escuts nobiliaris dividit en quadros d’igual tamany. I “joc dels escacs”, és el nom que li donaren els nostres inventors valencians del segle XV, i que fidels a la nostra tradició, havem de continuar usant hui (per molt que alguns li diguen descuidadament, per evident desconeiximent del seu orige i influència de l’omnipresent castellà, “agedrés”).

En fi. Si Sedaví era ya el breçol del moble i Alboraya el de l’orchata, sense voler desmeréixer a estes dos valencianíssimes localitats, podem proclamar orgullosament que Valéncia és el breçol del joc d’escacs modern...

Sí: els valencians del segle XXI podem estar ben orgullosos de que els nostres paisans de 1475, Vinyoles, Fenollar i Castellví, i poc més tart el sogorbí Francesch Vicent, tingueren la feliç idea d’inventar la Dama i el restant de novetats. I no sols això: també, de descriure-les i difondre-les originàriament i sense cap complex (impossible d’existir en aquella época gloriosa) en nostra volguda llengua valenciana. I que d'esta manera feren convertir-se als escacs en la maravellosa barreja de deport mental i joc de taula que hui practiquen millons de sers humans en tots els racons del planeta.

Açò es deu saber, es deu difondre, es deu ensenyar, es deu aprofitar. Polítics, professors, estudiosos en general: mans a l’obra. Per eixemple, un detall molt apropiat per a l’ocasió: ¿qué tal una traducció oficial de les regles actualment vigents del joc dels escacs, a la mateixa llengua valenciana en la que foren escrites originàriament..?