9 nov. 2008

La crisis... (I)


- I a tu, cóm t'agradaria viure?

- Com vixc ara, pero podent.
La crisis econòmica ataca ya a tots els països i, poc més o manco, a tots els sectors econòmics (no cal donar referències justificatives; únicament és menester vore les notícies de tant en tant). Ara que ya ningú pot negar que nos trobem en mitat d'una crisis econòmica en totes les lletres i sense eufemismes, intentarem reordenar un poc les idees, únicament des del sentit comú de l'economia domèstica, i l'ignorància manifesta i reconeguda d'un servidor en matèria d'hipoteques subprime i euribors diversos.

En el nostre país va donar els primers avisos
sérios de la mà del paró immobiliari que s'estava gestant des de finals de 2007; un paró previsible per a tots (excepte, pareix, per als empresaris immobiliaris), íntimament relacionat en l'excés evident d'oferta immobiliària, la no menys evident especulació en el preu de venda, i en la pujada contínua de l'Euríbor des de març de 2008; índex habitual de referència per al tipo d'interés de les hipoteques, que aplegà pràcticament al 5,4% en setembre (quan, per eixemple, en giner de 2005 estava al 2,3%), posant les hipoteques a uns interessos prohibitius, semblants als que fa 4 anys escassos corresponien a préstecs personals de curta duració (més del 6%).

Ad açò se sumà, en la primera mitat d'enguany, la pujada desorbitada del preu del combustible, que alcançà un pic de més de 146 dòlars per barril a principis de juliol de 2008, i provocà una greu "parada patronal" del sector del transport (de la que ara ningú s'enrecorda, perque ha tornat a baixar; en este moment està a nivells més baixos que en 2007, al voltant dels 60 dòlars el tonell).
Tot açò provocà, com és natural, una pujada de l'inflació (tradicionalment, ya de per sí més alta en Espanya que en el conjunt d'Europa), des de cotes del 2,7% en setembre de 2007, fins al 5,3% en juliol de 2008.

Pero com el petroli, que pareixia fa tres mesos que anava a pujar fins a 200 dòlars i que s'estava esgotant en tota la Terra, ara resulta que està baixant fins als 50-60 dòlars el barril; i el Banc Central Europeu s'ha decidit per fi a baixar el preu del diner, en conseqüència l'inflació i l'Euribor estan a hores d'ara en caiguda lliure (i que continuen), per fortuna per a qui li toque pròximament la revisió de l'hipoteca...
¿Toquem fusta, i prova superada fins a la pròxima?

Per desgràcia, no. La diferència fonamental en crisis anteriors és la demostració de la debilitat i inconsistència del sistema bancari i financer internacional, que és tant com dir, del sistema econòmic capitaliste imperant actualment en el món. L'aument de la desocupació, que en part pot explicar-se per la reducció general de la demanda, i per tant, de la producció, ve generat en gran mida per la dificultat d'empreses i particulars d'obtindre crèdit (és dir, liquidea, o, al sa i al pla,
diners gastadors) per a afrontar els gastos més immediats, encara que les empreses siguen perfectament viables i tinguen volum de treball. El problema de transformar, de la forma més ràpida possible, els números de la factura que li presentes al teu client, en euros contants i sonants.






Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat de Valéncia (1407)








Pe
rque si l'empresari cobra del seu client a 6 o 8 mesos vista, pero ha de pagar els jornals a l'acabar el mes, òbviament té un problema, o també al sa i al pla, està fotut. El seu client pot ser, tant una atra empresa afectada de forma especial per la crisis (singularment, promotores immobiliàries, empreses constructores o d'automoció), com, vergonyosament, algunes administracions, com els ajuntaments que s'han quedat de colp i repent sense els ingressos de les requalificacions urbanístiques (o directament, sense terme municipal que requalificar) o inefables Conselleries que no tenen ni un duro, entre atres coses perque han de continuar pagant a Calatrava i demés gastos suntuaris, i no s'han preocupat en els anys de bonança de reservar alguns chavos per als temps de vaques flaques o, simplement, de solicitar un canvi en el finançament autonòmic (que els pareixia perfecte i maravellós quan en el govern central governaven els seus).

No és una situació nova, pero sí ho és que ho siga de forma generalisada, i sobre tot, que els bancs no estiguen per la labor d'acceptar que els endosses eixos deutes, per tal que t'alvancen una part dels diners deguts i pugues continuar tirant. Perque els bancs han tancat l'aixeta ben tancada.

En atre orde de coses, si estàs en una llista de VPOs des de fa 4 anys, i quan per fi acaben la finca i has de buscar hipoteca, resulta que ningun banc te la dona, ni tan sols pel 80% del valor de compra, i de més comproves en estupor que la vivenda lliure o de segona mà en la mateixa localitat està més barata que el preu social de les VPO que supostament garantix la nostra benemèrita administració, i comences a donar-te conte que alguna cosa no encaixa...

El següent signe és la sospitosa pujada de les compres de caixes fortes per a guardar els dinerets en casa... ya que les rajoles de terra solen colocar-se millor ara que fa unes dècades, quan totes se menejaven quan passaves per damunt, i ya no servixen per a guardar la pasta davall...

Ningú dubta ya que l'orige de la crisis se troba en els Estats Units, i més concretament, en les solucions financeres imaginatives (per dir-ho de forma suau) en les que la pràctica totalitat d'entitats bancàries i creditícies s'embarcaren fa uns anys, en un món de riquea ilimitada que, com s'ha vist, era una bambolla especulativa que ha acabat per esclatar, quan els tipos d'interés pujaren i la gent començà a deixar de pagar.

Estes persones, òbviament, hagueren de cedir les seues propietats al banc que li les havia hipotecades; unes propietats que havien perdut gran part del seu valor i que per al banc no signifiquen més que una molèstia, que no poden colocar a ningú perque ningú està dispost a comprar-les en estos temps. És el fenomen conegut com a "jingle mail" (correu tintineig): els propietaris que no poden fer front al pagament de les seues hipoteques, agarren les seues claus, les claven en un sobre i les envien al banc que els concedí el préstec...
Els beneficis millonaris s'han convertit en poc de temps en pèrdues inassumibles per a les adés opulentes entitats.

D'esta manera, el paraís capitaliste en el que no són necessàries les regulacions, i en el que supostament la llei de l'oferta i la demanda va autorregulant el mercat de forma equànime i justa, ha hagut de ser rescatat pel neolliberal govern d'Estats Units en forma de nacionalisacions de les principals entitats bancàries del país.

És dir, quan les coses anaven be, els beneficis -ficticis- se'ls quedaven els eixecutius i directius, que es pegaven els conseqüents sopars millonaris, festotes en Las Vegas, conduint Ferraris i Porsches i disfrutant dels conseqüents viages de luxe que, imprescindiblement, pertoquen a la seua altíssima condició, i quan han hagut d'eixir per cames (per a chuplar dels seus depòsits en paraïsos fiscals), ha de ser el govern, en els diners de tots els contribuents, el que ha hagut de fer front a les pèrdues, per evitar mals majors. O siga, privatisar els beneficis i socialisar les pèrdues. Al final, qui ix perdent és el de sempre: el treballador assalariat.

No obstant, tampoc vullc caure en el parany dels anticapitalistes irredents. El comunisme fracassà estrepitosament per mèrits propis, i ha segut el sistema capitaliste de les últimes décades, el que ha conseguit nivells generals de benestar físic, mental i social inexistents en tota l'història de la raça humana. Això és real, per a qualsevol época que vullgam prendre com a referència i mes que sempre hi hagen alguns per als que qualsevol temps passat fon millor.

En l'atre plat de la balança tenim les grans lacres del món actual: la creixent separació del nivell de renda entre rics i pobres (conseqüència dels excessos del capitalisme), i la pobrea quasi perpètua del tercer món, intimament relacionada en la sostenibilitat mig-ambiental del sistema i en els conflictes i guerres també quasi perpetus en certes regions del món, en gran mida provocats per interessos econòmics.

I (encara que açò siga més una percepció personal que un fet científicament constatable), la deshumanisació i pèrdua de valors en una generació en la que molts se pensaven que anaven a ser rics per a sempre i sense massa esforç, i ara veuen que tot cau a terra com un castell de naips...

Massa coses per a contar i massa poc de temps... intentarem continuar en un atre moment.

1 nov. 2008

Coses que MAI hauria pogut escriure yo (II) - Qué bonita está Valencia, que no nos la cambien


En juny d'enguany aparegué una carta en la secció de Cartes al director del diari Las Provincias, que inserte a continuació:
Que no cambie Valencia

Estoy cada día más preocupada por todo lo que oigo sobre el cambio de rumbo de Valencia con respecto al idioma. Los valencianos siempre han sido inteligentes, abiertos, alegres y no tienen nada en común con los catalanes. Valencia ha avanzado, no se ha estancado desde hace tiempo.

Da gusto ir a Valencia. En Valencia se oye el valenciano y el español a la vez. Los que no sabemos valenciano no tenemos ningún problema como se puede tener en Cataluña, Galicia o el País Vasco. No, Valencia no. Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir.

A los que vamos a Valencia, porque amamos Valencia, nos estimula su alegría, su apertura, sus ganas de superarse, todo. No soy nacida en Valencia pero soy hija de valenciano, no vivo en Valencia sino en Madrid pero vivo por Valencia, muero por Valencia, sueño en Valencia y me enorgullezco de Valencia. No quiero que Valencia cambie y nos introduzcamos en esos nacionalismos que no nos llevan a nada más que a odios y a perdida de futuro.

Y lo que más me gusta del mundo es oír el himno de Valencia delante del de España.

Amunt Valencia. Te amo, Valencia.
No poguí resistir-me a escriure la següent contestació, que em publicaren uns dies després:
Valencia ya cambió

Tengo 31 años. Nacido en Valencia, e hijo de albaceteño y valenciana. Cuando mi abuela materna era joven, allá por los años 20 y 30 del siglo XX, ya fuera en el Cabanyal, donde nació, o en el Carmen, donde vivió su juventud, y ya no digamos la Huerta, lo raro en esta ciudad era oír hablar castellano: ella me lo contaba. El castellano, sobre todo, se escribía. Y también se hablaba, claro: por las clases más privilegiadas (aunque algunos seguían hablando valenciano en su casa); por los inmigrantes del interior de Valencia y de Aragón, que enseguida aprendían el valenciano; y por supuesto, en la escuela. Pero el valenciano era la lengua general hablada –y cantada– en toda la ciudad. Periódicos como La Traca, escritos íntegramente en valenciano, tenían unas tiradas que para sí querrían hoy algunos.

Pero a partir de los años 40, y por diversas circunstancias (políticas, sociales…), una generación entera de valencianos de la capital decidió que la lengua de nuestros reyes forales, el idioma valenciano con el que San Vicente Ferrer predicó por toda Europa, no era digno de ser transmitido a sus hijos, a los que el idioma castellano debía asegurar, supuestamente, un futuro mejor. Y gracias que no les imitaron los valencianos de los pueblos, porque de lo contrario el valenciano sería hoy una lengua muerta.

Por eso, que la señora C. M., en su carta publicada el pasado 6 de junio, se queje del “cambio de rumbo de Valencia respecto al idioma” por los intentos de recuperar el uso del valenciano, me produce el más profundo estupor. Y me ofende personalmente cuando dice que “estudiar en otro idioma que no sea el español es cerrarnos a la cultura”. Yo estudié en valenciano toda la educación secundaria. Ello me permite hablar, leer y escribir correctamente nuestros dos idiomas, y me facilitó acabar después una carrera. No creo que porque los niños de Badajoz o Écija estudien sólo el castellano sean más cultos que los de Algemesí o Benicarló por estudiar valenciano y castellano: en todo caso, será al revés, porque los nuestros conocerán perfectamente dos lenguas españolas.

Comentaris:

1) La realitat és que la carta d'esta senyora reflectix, en poques llínees, una forma de pensar molt característica d'un determinat sector sociològic dels valencians; i no hi ha cap diferència entre haver naixcut fòra o dins de Valéncia, perque com tots sabem, una generació sancera d'habitants de les ciutats de Valéncia i Alacant (en honroses excepcions que sempre es donen), decidí en son moment (o, simplement, acceptà com a normal) que parlar valencià havia de reduir-se a una questió folclòrica de gent inculta (quan no separatista), ya que hablar bien el castellano es de gente de cultura. Algun dia ampliarem este fet històric.

Un bon eixemple és la nostra alcaldessa quasi-perpètua per voluntat popular, naixcuda en aquella época, que és valenciana per les dos branques i de vàries generacions, pero que no amolla ni una en valencià excepte el dia de la Crida (per allò de una vez al año no hace daño).

2) Si es llig alguna de les opinions ya insertades en este blog, s'haurà deduït que no soc precisament sospitós de catalanisme redomat. Pero ya cansa que el fantasma català servixca com a coartada per a acabar de culminar la substitució de la llengua valenciana pel castellà en les grans ciutats valencianes i, cada volta més, en les poblacions mijanes i les ciutats dormitori del seu entorn.

Qui haja viajat a Galícia, el País Basc, Catalunya o les Balears sap perfectament que, llevat de quatre radicals, ningú es posa a parlar en el seu idioma propi si veuen que no els entens. Pero atra cosa molt diferent, és l'exigència de que, qui vullga treballar allà, haja de tindre uns coneiximents mínims de les dos llengües oficials del territori, i més encara si son funcionaris, és dir, servidors de l'Estat i dels ciutadans.

És intolerable que encara ad estes altures se donen les típiques situacions de hábleme en cristiano que no le entiendo, i lo de la mala educación per parlar en valencià a castellanoparlants que porten tota sa vida vivint en Valéncia. Si yo estic en la meua terra, i parle en una llengua que és la pròpia i oficial d'eixa terra, tots els funcionaris, com a mínim, han d'entendre'm sense posar cares rares. Lo demés és discriminació i bilingüisme fals, és dir, diglòssia. ¿S'imagineu un President del Govern d'Espanya que no sabera parlar castellà? Puix això.

3) Me toca també la moral això del español. Que el castellà siga la llengua espanyola més generalisada i l'única que s'ha extés per l'estranger, no vol dir que les atres llengües pròpies no siguen també tan espanyoles com el castellà; dir lo contrari, és tant com dir que els que les parlem no som espanyols. És això lo que volen realment? Com molt bé diu la Constitucio Espanyola de 1978, artícul 3:

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.

2. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts.

3. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

4) Lo de la puntaeta de l'himne espanyol després del valencià me rust, ho senc. Respecte profundament a qui pense lo contrari, pero no sé qué pinta l'himne d'Espanya en la cremà de la falla de l'Ajuntament, o en la davallada de la Senyera, immediatament després d'interpretar de forma apoteòsica (no es pot tocar d'atra manera) l'himne de Valéncia. En expressió popular, me trenca el rollo patriòtic de forma absoluta. Me pareix com un signe de dir "vos deixem que toqueu el vostre himne, pero no s'emocioneu massa, i recordeu a qui perteneixeu realment". ¡Com si la lletra (oficial) de l'himne de Valéncia deixara lloc a algun dubte!. A cada acte lo seu: de la mateixa forma que seria absurt tocar també l'himne de les 17 comunitats autònomes cada volta que es toca l'himne d'Espanya (per eixemple en la festa del 12 d'octubre), o tocar també l'Asturias patria querida cada volta que Alonso guanya una carrera, o la Balanguera quan Nadal guanya un torneig.

5) Diu esta senyora: "Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir."

Fixeu-se en el raonament implícit d'eixes paraules:
"español" = futuro, cultura, inteligencia, saber más.
valencià = pasado, incultura, ignorancia, saber menos.
Ésta és la curiosa forma en que esta senyora (i molts valencians) diu amar a Valéncia i la seua personalitat.

6) Resulta irònic que la carta es titule "Que no cambie Valencia". Qui conega l'història recent d'esta ciutat sap perfectament quin era l'idioma majoritari fa cent anys (el valencià), i quin ho és ara (el castellà). Si en lloc d'haver segut substituït pel castellà, el valencià haguera sucumbit a mans de l'àrap o el romanés, tal volta l'opinió d'esta senyora i d'alguns suposts "valencianistes" d'extrema dreta seria diferent, pero el fenòmen seria exactament el mateix.

Efectivament, Valéncia ya va canviar majoritàriament de llengua, en un procés antic pero que s'agudisà de forma absoluta des dels anys 40 del segle XX. No es tracta de renunciar al castellà, llengua internacional que nos permet comunicar-nos en els atres pobles d'Espanya, i que en forma de modalitats llingüístiques particulars, és també pròpia de moltes comarques valencianes de l'interior. I que ha estat present en la nostra lliteratura des de fa segles. Pero és que saber parlar, llegir i escriure be el valencià no impedix parlar, llegir i escriure castellà (i viceversa); tot lo contrari. És més, facilita l'aprenentage d'atres llengües (com l'anglés, Ciudadanías a banda), perque acostuma al parlant a canviar de llengua en més facilitat, com ho demostren multitut d'estudis.

Dels valencians del segle XXI depén que l'idioma valencià, a partir del convenciment i la divulgació de la nostra història i cultura, i mai des de l'imposició, se mantinga i torne a recuperar-se mínimament; o pel contrari, que passe a engrossar la llista de llengües mortes. Els signes actuals respecte a la seua evolució futura són contradictoris; la millor tàctica és ser conseqüents en lo que es predica (cosa no massa habitual entre alguns valencianistes).

Pero que quede clar: la llengua valenciana serà lo que els valencians vullguen; ningú la defendrà si nosatros no la defenem. I si els valencians volem que desaparega, o simplement nos dona igual, despareixerà, no ho dubteu.

La protecció de l'Horta (II)


En esta entrada vullc insertar un escrit que em publicaren fa uns quants anys (en setembre de 2000) en el Magazine dominical del Levante, com a reflexió sobre un artícul anterior del mateix Magazine, en el que es destacava l'admiració que l'Horta de Valéncia havia provocat al llarc dels segles en molts visitants estrangers de Valéncia:
La Huerta de Valencia.

Me gustaría felicitar a José Enrique Ruiz-Domènec por su "Viaje a nuestro pasado", y especialmente por su capítulo 7, publicado en el Magazine del 20 de agosto y dedicado, entre otras, a mi ciudad, Valencia.

Al hilo del mencionado articulo, quisiera aprovechar la ocasión para llamarles la atención sobre el estado actual de la Huerta de Valencia. Un paisaje retratado en todas las épocas y por los mas diversos autores ("el paraíso terrenal" de Münzer, como se refleja en el citado artículo), que constituye poco menos que la más alta -y a veces tópica- expresión del ser valenciano (histórico, paisajístico, cultural, lingüístico, arquitectónico y todo lo que quieran) y que desde hace tiempo viene suscitando polémicas sobre su imparable degradación y desaparición a costa del crecimiento urbano y de las infraestructuras de transporte.

No estaría mal que en un futuro dedicaran uno de sus interesantes artículos a este tema, en el que confluyen desde el romanticismo por un modo de vida en trance de desaparición a la especulación más salvaje de quienes ven la Huerta como un solar para edificar más y más bloques de viviendas, sin olvidar a los propios agricultores, que sólo saben que su duro trabajo cada vez les sale menos a cuenta (corre entre ellos un elocuente dicho: "Donen més diners els atovons que els melons" -"dan más dinero los ladrillos que los melones"-).

De los actuales valencianos depende el futuro de la Huerta; de momento, hemos conseguido que lo de "la tierra de las flores, de la luz y del amor", lo de la "blanca barraca" (que al final habrá que buscar en un museo) y lo del "Turia de plata" (seco la mayor parte del año) del famoso pasodoble de Padilla empiece a ser un lamentable anacronismo.

En esta qüestió, per desgràcia, huit anys després continuem igual o pijor... crec que sobra qualsevol comentari.