28 dic 2008

L'última de l'any


Els últims dies s'han ajuntat moltes coses que m'agradaria tractar com és menester. Per desgràcia vaig mal de temps, aixina que de moment, només faré una chicoteta ressenya, i ya les ampliaré (en un poquet de sort) una volta hagen passat els meus exàmens de giner.

1) Continuant en l'obsessió senyeril en que m'he clavat últimament, faç constar que ya he llegit
Barres i corones, de Pau Viciano. Com he dit, no el comentaré de moment en profunditat (tinc coses més perentòries a les que dedicar-li el meu temps), pero d'entrada diré que:
a) és d'agrair el to que impregna de forma general la redacció del llibre. Res a vore en els sermons apocalíptics i messiànics que acostumen a usar alguns colegues d'ideologia.


b) pero ya escomença en mal peu quan afirma, sense rubor, que la teoria personal de Pere Maria Orts, respecte a que la Senyera coronada es d'invenció decimonònica, "no s'havia vist qüestionada fins fa poc", referint-se als artículs de la Wikipedia o el blog Vent de Cabylia.

I en eixe moment comproves al final del llibre, en enorme estupor, que entre la bibliografia consultada per l'autor, no consten els llibres de Molina Pont (
La Senyera dels Valencians o La Senyera i el Centenar de la Ploma, de 1980 i 1981 respectivament), el de Juanto Manrique Bandera del Reino de Valencia (1979) i sobretot els més recents Tratado de la Real Senyera (Ricardo García Moya, 1993), i els excelents estudis de l'editorial Oronella La Real Senyera. Bandera nacional dels valencians (Antoni Atienza, 2001) o Senyera valenciana. Bandera de tots (Felip Bens i Andreu Tintorer, 2006).

Per tant, totes les teories d'estos investigadors, que rebaten de forma prou sòlida la postura d'Orts sobre la Senyera, no existixen per a un historiador que supostament pretén "reavaluar les informacions disponibles".

Puix qué be. Ya sabem que les Normes del Puig són
per fi illegals, per obra i gràcia del Partido Popular. Pero afortunadament no és illegal (encara) llegir llibres escrits en les mateixes. Aixina que si el senyor Viciano, per casualitats de la vida, llig este llínees, sàpia que en esta pàgina web hi ha un enllaç a l'editorial Oronella, en la que molt gustosament li comunicaran la millor manera d'adquirir els dos últims estudis sobre la Senyera que han publicat, i que tal volta li facen canviar un poc la seua postura sobre el tema.

c) Res més llunt de la meua voluntat que el convertir-me en portaveu oficiós de les tesis del senyor Atienza per a rebatre les del senyor Viciano; pero veig que no hi haurà més remei, mes que siga com a manera de difondre-les com mereixen en Internet (que segons pareix, és el mig que ha motivat al senyor Viciano a escriure el seu llibre).

D'entrada, m'arrisque a dir que totes les teories incloses en
Barres i corones poden rebatre's, o com a mínim posar-se en dubte de forma raonable; pero no ho desenrollaré fins que puga anar al Museu municipal per a contemplar en directe la Real Senyera original en tranquilitat. Això serà en febrer, si no hi ha imprevists.


2) Ya és definitiu. El Tribunal Suprem diu que és llegal partir en dos el Cabanyal per a prolongar l'avinguda Blasco Ibáñez. Una volta més la llegalitat es posa en contra de la història i la personalitat dels valencians. D'ací a poc, per tant, les cases modernistes de principis del segle XX se voran sustituïdes per anodins blocs de cinc plantes de rajola caravista para favorecer la conservación del conjunto histórico artístico i abrir Valencia al mar.


En este cas (que conste que no cobre comissió), recomane l'adquisició del llibre fotogràfic
Les cases del Cabanyal, de l'editorial Oronella. Més que res, per a ensenyar-lo als néts per a que puguen saber que eixe fermós i valencianíssim barri va existir alguna volta...


Només queda esperar a que la falta de finançament del proyecte (del que han fugit totes les empreses constructores) i les arruïnades arques de l'Ajuntament puguen salvar al Cabanyal...

De fet, foren els mateixos factors que salvaren al barri del Carme de la piqueta en els anys setanta del segle passat, en la fallida obertura de l'avinguda de l'Oest (proyectada en son moment en llínea recta fins a la plaça del Portal Nou, a on es planta la falla de Na Jordana), i que hauria destruït el carrer de la Bosseria, la plaça del Tossal, la de Sant Jaume, i els carrers de Dalt i de Baix, entre atres. I que, veent com han quedat els barris de Velluters i el Mercat a banda i banda del primer tram de l'avinguda, segurament hauria accelerat la degradació de la totalitat del barri del Carme.

Per al recort queden ya les places de Pellicers, de la Pertusa i del Molí de Na Robella; el carrer de la Saboneria Nova, a on estigué la casa natalícia de Blasco Ibáñez, o el passage comercial de Monistrol, despareguts per a obrir el tram de l'avinguda de l'Oest que hui coneixem (oficialment, del Baró de Càrcer).

Venceréis, pero no convenceréis.

3) La massacre de Gaza a mans de l'eixèrcit d'Israel, el segon dia de Nadal (els pijors bombardejos des de la Guerra dels Sis Dies) nos tornen a la realitat més crua. Un conflicte enquistat que s'acosta perillosament al segle d'existència (des dels temps de la dominació britànica de Palestina, després de la Primera Guerra Mundial), i que és la font principal d'inestabilitat en el món sancer.


En efecte, moltes de les vergonyants accions de política exterior dels Estats Units de les últimes décades han vengut enormement condicionades per la seua condició de principal protector de les posicions d'Israel; i moltes de les nefandes massacres terroristes de l'islamisme radical han tengut com a suposta coartada moral la
qüestió palestina. Implícitament, en este com en atres conflictes, se troba la doble moral dels contendents, i la justificació de l'us de la força només quan interessa al bando propi, pero no mai quan interessa al bando enemic...

Ojo por ojo, y el mundo acabará ciego.

4) Enguany pareix que tampoc hi haurà partit de la Selecció Valenciana de Fútbol. La notícia és que està deixant de ser notícia...



5) Este matí, veent el partit del Pamesa, he redescobert que la mascota és un Masclet, que a més li diuen Pam. Excelent i valenciana decisió, hehehe.


25 dic 2008

En estes festes nadalenques...



Be: com qualsevol blog que es pree, no podia deixar de felicitar el Nadal i el nou any 2009. Encara que siga només a mi mateix, als meus escassos incondicionals... i ad algun llector perdut que haja caigut per casualitat en este blog i no haja pegat a fugir de forma immediata, entre tantes senyeres i valencianismes per a no dormir, hehehe.

Escomencem la charraeta en un tòpic: Els Nadals no són lo que eren. Pero che, pensant-ho be, no li falta raó. No ya perque els temps canvien (que també), sino més aïna, perque som les pròpies persones les que canviem...

Deixant de banda el conte dels Reisos o Papà Noel (yo sempre he sabut que eren els pares, o com a mínim, no tinc recorts de que alguna volta la meua ment infantil arribara a creure en eixes coses...), estes festes són, sobre tot, per als chiquets. Per a eixos hòmens i dones en construcció que, no conscients encara de forma plena del pas del temps, ni de les obligacions de l'edat adulta, ni de les melancolies i ilusions marcides per la realitat cotidiana, viuen pràcticament en un present continu, en una foto fixa que pareix que mai vaja a canviar.

¿Qui no es recorda a sí mateix montant el Belem en una taula de casa, quan no en el propi escritori (i no tant desmontant-lo, vora un mes després i quan la mare amenaçava en tot l'arsenal punitiu de que una progenitora és capaç de posar en pràctica...) o els adorns penjats pels racons més inverosímils de la casa, o les nadalenques del colege? (perque a mi me les ensenyaren majorment en el colege; poca cosa en ma casa, per a ser sincers, i és que la meua família mai s'ha caracterisat per estes qüestions tan excessivament tradicionals i sentimentals...)

Les estrenes dels yayos, sempre tan jumensers i tan agradosos en els seus volguts néts...

El paripé dels regalets... en que després presumies i jugaves en els amics, les dos semanes de vacacions...

Els agradables dinars i sopars familiars, en tios i cosins...

Les no tan agradables visites de cortesia a familiars no tan aplegats, que podien estendre's un dia sancer, en la perplexitat que em produïa que els majors tingueren tantes coses de qué parlar, pero que a mi en canvi me paregueren tan absolutament carents d'interés...

Els torrons i els polvorons, i eixes armeles dolces que tan bones estaven...

La llista de la loteria en la que comprovaves una i atra volta que no, que enguany tampoc havia tocat ni la pedrea...

I poca cosa més, en realitat. Pero estava be. O no?

Molava, especialment, que tots los anys se repetira, i que això marcara l'arribada del nou any. El raïm de les dotze campanades, i el programa d'actuacions que feyen en acabant per la tele, que incomprensiblement nos engolíem tota la família...

Me sentia be. Raonablement feliç. Era tranquilisador i relaxant que cada any se repetira la tradició, en els mateixos protagonistes i les mateixes normes no escrites...

(realment, passa igual en les Falles, en Pasqua o les vacacions d'estiu; una sòrt de Dies de la Marmota que es repetixen any rere any, que trenquen en la rutina de l'estudi, i més tart del treball, i que nos aconhorten en el sentiment de que, al capdavall, a pesar del pas del temps, les coses continuen sent igual...)

Pero les coses, ara, se veuen d'una atra manera. És precís. Les normes no escrites seguixen ahí, pero tu ya no sents l'obligació imperiosa de seguir-les al peu de la lletra... I ai! alguns dels protagonistes principals de la funció ya no estan, ni tornaran a estar mai (almanco, en àmbits a on rigguen les lleis de la Física conegudes per la ciència actual...). Llei de vida, efectivament. No hay más cera que la que arde.

No obstant, no vullc dir, en estes llínees de filosofia d'anar per casa, que em senca infeliç i melancòlic per culpa de les festes. Tot lo contrari; no soc precisament d'eixes persones, cada volta més abundants en estos temps, que conten en ansietat els dies i hores que falten per a tornar a la normalitat.

Pero és que els humans, digam lo que digam, no portem massa be lo del pas del temps, ni això del canvi permanent, ni la nostra condició de simple aglomerat d'àtoms de matèria, dins el qual ressona i s'alloja la nostra veu interna (la nostra ànima?).

Eixos protons, neutrons i electrons que acumulem i intercanviem des d'abans de nàixer, que tenen la virtut de funcionar de forma admirablement coordinada i programada durant un temps més o manco llarc, pero en el cruel defecte de fer-ho de forma llastimosament efímera...

Sí: tot comença quan mamprens a qüestionar-te el perqué de les coses. És una festa religiosa, en realitat -penses. Commemorem, en teoria, el naiximent d'un gran home, que ademés (segons te contaren en l'escola, i inclús, descreïments a banda, en ta casa) era el mateix Deu creador, reencarnat en forma de mortal... que vingué al món a redimir a l'humanitat dels seus pecats. Pero si per a escomençar, ni la meua família, ni yo mateix, nos caracterisem en absolut per la pràctica catòlica apostòlica i romana, ¿quín sentit té continuar any rere any en els mateixos llocs comuns?

I dius: molt be, encara desproveint a Jesús de Nazaret del vestit diví, i contemplant-lo només com a filòsof revolucionari, que canvià de forma radical i per a sempre el pensament i l'història de la raça humana (fins al punt de que el món occidental conta els anys a partir de la seua suposta data de naiximent), està be recordar la seua forma de pensar. Pau en la terra als hòmens de bona voluntat. Amar als demés com a tu mateix. No faces als demés lo que no t'agradaria que et feren a tu. Benaventurats els mansos i els desheretats. No practicar l'ull per ull i la dent per dent, i oferir l'atra galta... Fer de la pobrea virtut, i compartir en aquells que no tenen res...

I en això, venen les contradiccions. Perque anem a vore, ¿és cristià abocar-se al consumisme desaforat? ¿a les llums enlluernadores i exageradament consumidores d'energia? ¿als abillaments excessius, i carregats? ¿a la felicitat per obligació, a l'hipocresia de tornar a visitar a la família o els coneguts mes que no els pugues vore ni en pintura, a fer ostentació de modelets i gastos suntuaris..?

I aprofundint més en la qüestió, te dones conte que històricament ni tan sols Jesús va nàixer un 25 de decembre (i per a alguns historiadors, ni tan sols va existir...) . I que al capdavall, el Nadal no són res més que les velles festes saturnals dels pagans, convenientment santificades: les celebracions del solstici d'hivern, la nit més llarga de l'any... Serà que no haurem canviat tant en dosmil anys!

I ahí, en el caramull de la reflexió, et dones conte que eres un privilegiat. Que, dins de les apretures naturals d'una família treballadora, sempre hi ha hagut diners per a menjar i vestit, joguets, llibres, l'universitat, i algun que atre caprig. Que et dus raonablement be en tota la teua família. Que lo de la coentor i l'aparentar no va en els teus majors, i que sempre han apreciat l'esforç en que es conseguixen les coses, per chicotetes que siguen; i dones les gràcies perque t'hagen educat d'eixa manera i no d'una atra. Que els regals conten més per ser un detall a persones que estimes, que pel seu preu o la seua marca. Que els que més ostentació religiosa fan, solen ser, per desgràcia, els que menys seguixen les ensenyances d'aquell sant varó que naixqué en terres de Llevant (eixes sí, de veres de Llevant).

Que, realment, el Nadal és una bona excusa per a visitar a familiars de la teua sanc, o a antics amics en que has compartit bons o mals moments i que les circumstàncies de la vida fan que no tractes en ells de forma més contínua (lo que pot ser, a voltes, beneficiós, hahaha).

Per a fomentar el bon rollo, fins allà on se puga. Per a saber que estan be, que les coses seguixen raonablement igual, la roda de la vida rodant, els fills portant néts al món, els menuts fent-se grans, i els majors resistint de forma admirable un any més. I quan no és aixina, per a acompanyar la travessia en este barco de la vida, i pensar que algun dia, invariablement, podrem estar en la mateixa situació. I no ya la visita: una simple telefonada, un mail o una carta serviran per a saber que, un any més, i simplement, tots estem ahí.

No s'enganyem: si no estigueren els Nadals, no ho faríem (i encara estant; yo el primer). Deixaríem passar els dies, com sempre fem, per a tot. Encara cóm que estos dies nos obliguen un poquet a no perdre les bones costums. El meninfotisme és una qualitat molt humana (encara que els valencians hajam destacat en conseguir-ne un grau de mestrage inigualable), i de tant en tant necessitem, per a ésta i atres coses, per a tot, una espurna que nos faça botar, que torne a encendre la màquina, encara que siga per uns dies.


Contaré una cosa. Fa unes semanes aní a Madrit a fer un curs. Aprofití per a visitar (agarreu-se a la cadira), a un cosí prim de la meua yaya, que, no és que no em coneguera, és que no havia vist a ma mare des de que ella tenia uns huit o dèu anys. Un home de 87 anys, cult i jovial, admirable simplement per mantindre's en tan bona forma física i mental (per a la seua edat, i encara que tinguera dèu o vint anys menys).

Sense les puntuals felicitacions de Nadal de la meua yaya, única comunicació entre les dos famílies durant 50 anys, eixe encontre no hauria existit. Yo ho fiu, realment, com a recort de ma auela, de les seues vivències; per a sentir que un trosset d'ella continuava viu, encara hui, en persones que no l'havien vista en persona en décades. També, naturalment, perque havia parlat unes quantes voltes en el tio Pepe per teléfon, i sabia que eixe reencontre seria agradable, i la meua presència, ben rebuda.

M'encontrí en una persona pràcticament desconeguda per a mi (llevat d'una foto, unes cartes i una veu telefònica), pero que parlava en primera persona de la joventut dels meus yayos, d'anècdotes de la meua família que mai hauria conegut d'una atra manera... Era com haver agarrat una màquina del temps. No m'arrepenedixc en absolut. És més, ho recordaré molt de temps.

Val, val, prou, acabem; no vullc posar-me més sentimental del conte. Ausades que no hi ha obligació de ser feliç en Nadal (de fet, no hi ha obligació de ser-ho en ningun moment de l'any, per molt que alguns pesats s'empenyen).

Pero no pergam de vista que l'objectiu primordial de la raça humana, en tant que ser viu, és intentar perpetuar el seu codi genètic de la forma més efectiva i, a l'hora, agradable possible. Objectiu nostre, i dels gats, dels gossos, dels galfins, les serps, els renocs, les aranyes, les gambes, els pins o els champinyons. De fet, per això, i no per res més, deixàrem de viure en les cavernes, fa ya uns quants centenars de generacions...

Sigam pro o anti Nadals, pensem per un moment que el ser humà és, encara hui, i per molts segles o milenis (qui sap si per a sempre) imperfecte. Per naturalea. Que no som res més, que sapiam (i si ho som, la ciència ho demostrarà algun dia), que un raig de llum entre dos obscuritats eternes. I que a voltes és menester mirar-nos a nosatros mateixos i als demés en indulgència, i pensar que no val la pena amargar-se la vida més de lo verdaderament inevitable, que hi ha que passar per este món lo més agradablement possible, i deixar bon recort als que prenguen el relleu.

Que tot açò tinga un objectiu més alt, que desconeixem, és cosa que no anem a averiguar a base de mortificar-nos per lo mal que puguen anar les coses (¿que a un cas han anat alguna volta lo que es diu BE, en tota l'història de l'humanitat?).

Dic yo que si efectivament hi ha alguna cosa més, nos enterarem quan toque; mentrimentres, intentem fer les coses lo millor possible i en benefici de tots. Aixina que un consell: no vos calfeu el cap més de lo estrictament necessari. A fartar s'ha dit, que en giner ya nos posarem al dia de colesterols i hipertensions vàries; a aprofitar el temps lliure i escampar el poll com a cascú li abellixca i d'acort en la seua particular circumstància; a regalar (i regalar-se) en mesura uns quants objectes inanimats que nos alegren la vida un poquet més; a aparellar-se voluptuosament els que puguen; a anar-se'n de festeta bona i controlada, i a fomentar el bon rollo, perque açò són quatre dies.

I donar gràcies per lo que tenim, i colaborar, en la mesura de les nostres posibilitats, a que tots els nostres companys d'espècie d'arreu del món es puguen igualar al nostre estat de benestar raonable; perque la felicitat és un estat mental que s'apega, i ya diu la llei de Murphy que si una cosa va malament, encara podrà anar pijor...

Per tant, crec que desijar un Bon Nadal i un Feliç 2009 no sentarà malament a ningú. Puix això. Perdó per este enorme rollo, si és que algú l'ha aplegat a llegir sancer. Muiga la crisis i Bon Any!


13 dic 2008

1948-2008: 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans



El passat 10 de decembre es varen complir 60 anys de l'aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans per l'Assamblea General de les Nacions Unides, tres anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial.

La resolució no tenia formalment caràcter obligatori, pero representà un pas de jagant en la fixació dels drets fonamentals indiscutibles que tot ser humà te pel simple fet de ser-ho; i moltes normes posteriors que s'han anat adoptant, aixina com les lleis fonamentals dels països més alvançats, s'han inspirat de forma directa en esta Declaració.

És un fet que la vida humana és massa curta com per a percebre correctament els canvis que es produïxen inexorablement en este món, ya siguen polítics, culturals o econòmics (i no digam ya, climàtics o geològics). Precisament, una de les principals missions de l'educació impartida a les noves generacions ha de ser transmetre tot el bagage cultural i els avanços que s'han anat conseguint al llarc de l'història humana en l'esforç de molts.

Efectivament, res hi ha més imprescindible que conseguir que els jóvens siguen conscients que l'estat de dret i de benestar raonablement generalisat i durador (toquem fusta) del que disfrutem en l'actualitat, en totes les seues carències i defectes, és una excepció absoluta en tota la nostra història, des de que la raça humana existix; i que eixe estat de benestar continua sent encara una utopia en moltes atres parts del planeta.

Ací podem traure a colació eixa famosa frase (que no per gastada i coneguda no deixa de ser una veritat en mayúscules) de que
qui no coneix la seua història, està condenat a repetir-la
. Per això, efemèrides com ésta han de tindre la màxima difusió.


La llectura dels artículs de la Declaració nos du a reflexionar (igual que fa unes semanes ho féem al llegir el programa polític d'una formació valencianista de 1915) sobre cóm de diferents eren les coses en la dècada dels 40 del segle passat (els anys en que naixqueren els pares dels que ara estem en la trentena d'anys), per a que s'hagueren de posar per escrit i de forma solemne idees i conceptes que hui interpretem com a llògics, naturals i inobjectables, pero que aixina i tot continuen sent una ficció en moltes parts del món (i inclús, en ocasions, en la nostra).

Presentem a continuació una versió resumida dels trenta manaments de l'era moderna, que esperem de tot cor que, passats uns atres 60 anys, siguen per fi una realitat per a tots els sers humans, sense distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió o opinió política.

Consultada la pàgina web de l'Oficina de l'Alt Comisionat per als Drets Humans, observem (com era d'esperar), que entre les traduccions oficials de la Declaració dels Drets Humans hi ha versions en való, luxemburgués, dos variants de noruec, occità d'Auvèrnia, del Llenguadoc i provençal, bosnià cirílic i llatí, gaèlic escocés i irlandés, bable, faroés o lapó (per no entrar en idiomes africans, asiàtics o americans, entre ells, 11 variants de quèchua), fins a un total de 337 traduccions, pero no hi ha versió en valencià (siga en normativa de l'AVL o de la RACV).

Sí que havem trobat una versió reduïda en valencià, no oficial, promoguda per la Fundació de Drets Humans de la Comunitat Valenciana, que és prou acceptable (excepte en lo que respecta als numerals) i que havem adaptat per a esta entrada.

Pospondrem per a un moment posterior facilitar la traducció completa a la llengua valenciana d'esta Declaració, no sense deixar de solicitar a les acadèmies adés mencionades que prenguen nota d'esta carència i la suplixquen en la major brevetat, aprofitant precisament esta commemoració.

Declaració Universal dels Drets Humans
(extracte en llengua valenciana)

Preàmbul


Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeiximent de la dignitat i dels drets iguals de tots els sers humans.

Considerant que el desconeiximent i el menyspreu dels drets humans han originat actes de barbàrie ultrajants per a la consciència de la humanitat; i que s'ha proclamat com a aspiració més elevada de l'home l'adveniment d'un món en que els sers humans, deslliurats del temor i de la misèria, disfruten de la llibertat de paraula i de la llibertat de creences.

Considerant essencial que els drets humans siguen protegits per un règim de dret.

Considerant també essencial promoure el desenroll de relacions amistoses entre les nacions.

Considerant que els pobles de les Nacions Unides han reafirmat en la Carta la seua fe en els drets fonamentals de l'home, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de drets d'hòmens i dones;

Considerant que els estats membres s'han compromés a assegurar, en cooperació ab l'ONU, el respecte universal i efectiu dels drets i llibertats fonamentals de l'home; i

Considerant que una concepció comuna d'estos drets i llibertats és de la major importància per al ple coneiximent del dit compromís,

L'Assamblea General PROCLAMA la present Declaració Universal de Drets Humans com a ideal comú pel qual tots els pobles i nacions han d'esforçar-se, a fi que, tant els individus com les institucions promoguen, per mig de l'ensenyança i l'educació, el respecte a estos drets i llibertats i asseguren el seu reconeiximent i aplicació universals i efectius entre els pobles dels estats membres.

Artícul u
Tots els sers humans naixen lliures i iguals en dignitat i drets.

Artícul dos
Tota persona té tots els drets proclamats en esta declaració sense distinció alguna de raça, color, sexe, idioma, religió o opinió política.

Artícul tres
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seua persona.

Artícul quatre
Ningú estarà sotmés a esclavitud ni a servitud.

Artícul cinc
Ningú serà sotmés a tortures ni a penes o tractes cruels.

Artícul sis
Tot ser humà té dret al reconeiximent de la seua personalitat jurídica.

Artícul sèt
Tots són iguals davant de la llei.

Artícul huit
Tota persona té dret a un recurs davant dels tribunals contra actes que violen els seus drets fonamentals.

Artícul nou

Ningú podrà ser arbitràriament detingut, pres ni desterrat.

Artícul dèu

Tota persona té dret a ser escoltada en condicions d'igualtat i justícia per un tribunal independent per a la determinació dels seus drets i obligacions.

Artícul onze

Tota persona acusada de delicte té dret a que es presumixca la seua inocència.

Artícul dotze

Ningú serà objecte d'ingerències arbitràries en la seua vida privada, la seua família, el seu domicili o la seua correspondència, ni d'atacs a la seua honra i reputació.

Artícul tretze
Tota persona té dret a circular lliurement i a elegir la seua residència en el territori d'un estat.

Artícul catorze
En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil i a disfrutar d'ell en qualsevol país.

Artícul quinze

Tota persona té dret a una nacionalitat.

Artícul setze
Els hòmens i dones a partir de l'edat núbil tenen dret a casar-se i a fundar una família. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'estat.

Artícul dèsset
Tota persona té dret a la propietat, individualment i colectivament.

Artícul díhuit
Tota persona té dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió.

Artícul dèneu

Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió.

Artícul vint

Tota persona té dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques.

Artícul vintiú
Tota persona té dret a participar en el govern del seu país, directament o a través de representants.

Artícul vintidós

Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals indispensables a la seua dignitat.

Artícul vintitrés

Tota persona té dret al treball, a la lliure elecció del seu treball, a condicions equitatives i satisfactòries de treball i a la protecció contra la desocupació.

Artícul vintiquatre

Tota persona té dret al descans, a fruir del temps lliure, a una duració raonable del treball i a vacacions periòdiques pagades.

Artícul vinticinc
Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li assegure la salut i el benestar. La maternitat i l'infància tenen dret a cures i assistència especials.

Artícul vintissís
Tota persona té dret a l'educació. L'educació tindrà per objecte el ple desenroll de la personalitat humana i el respecte als drets i llibertats fonamentals. L'educació afavorirà la comprensió, la tolerància i l'amistat entre totes les nacions i tots els grups ètnics o religiosos i promourà el manteniment de la pau.

Artícul vintisset

Tota persona té dret a prendre part en la vida cultural de la comunitat, a gojar de les arts i a participar en el progrés científic i en els seus beneficis.

Artícul vintihuit

Tota persona té dret a que s'establixca un orde social o internacional en el que els drets i llibertats proclamats en esta Declaració es facen plenament efectius.

Artícul vintinou

Tota persona té deures respecte a la comunitat.

Artícul trenta

Res en la present Declaració podrà interpretar-se en el sentit que conferix dret algun a l'Estat o a persones per a mamprendre activitats tendents a la supressió de qualssevol dels drets i llibertats proclamats en esta Declaració
.

Versions oficials completes en llengües pròximes:

Asturià
Català
Castellà
Gallec
Francés
Italià
Occità del Llenguadoc
Portugués
Provençal

Versió en anglés


8 dic 2008

La Senyera a través del temps (IV)


Ya hem dit en entrades anteriors que l'orige de l'actual Senyera es troba en el privilegi de Pere II el Cerimoniós, que afegí una corona al senyal real de quatre barres roges sobre fondo groc a finals del segle XIV, les quals constituïen en conjunt les armes de Valéncia.

Independentment del moment més o menys tardà en que esta corona s'afig també físicament a la Senyera de la ciutat (tal com mostren tots els portolans de l'época), tenim bons eixemples, en ple segle XV, de l'orgullosa importància que el privilegi real de
la corona al cap subirà tenia per a l'identitat i l'imaginari dels valencians. Algunes d'elles nos les mostra Francesc Roca Traver en la seua obra Instituciones sociales en la Valencia medieval (Ed. Ajuntament de Valéncia, 2004).

En 1456, per eixemple, consta que el racional de la ciutat va entregar a una galeota
una bandera real ab corona (Manual de Consells, t. A-36, fol. 59):
...en Liis Carbonell, ajudant del honrat racional, essent en l'archiu de l'offici de racional, dix que los honrats Jurats li havien fet comissió e manat donar una bandera real ab corona a'n Gaspar Velleriola, per obs de una galiota que havia fet...
En 1480, se demana a un argenter que marque els pesos que usa la ciutat en el senyal real ab la corona de Valéncia (Manual de Consells, t. A-42, fol. 12):
... elegeixen e nomenen lo dit Simó Sànchez, argenter, per fer els pesos e pesals, axi de pesar monedador com per a pesar monedes d'argent. E fets aquells, los affine e, affinats, los marque ab senyals reals ab la corona de Valéncia...
En una data tan primerenca com 1416, el Consell determina que els teixits confeccionats en Valéncia hauran de portar com a senyal una corona que significarà el "made in Valéncia" (Manual de Consells, t. A-26, fol. 164):
Primerament, que tot e qualsevol draps que's texiran en la ciutat de Valéncia e contribició d'aquella, exceptats cordellats, de qualsevol natura, hajen haver en lo cap primer, prop la faxa, un senyal de cotó, o de li, o de cànem, que sia apparent, com lo drap sia apparellat, lo qual senyal sia aquest: una corona damunt, que volrà dir Valéncia, per tal que en tota part que vajen sien coneguts per drap de Valéncia.
Esta marca de qualitat es repetix en vàries de les ordenacions del Llibre del Mustaçaf (la versió consultada és la de 1568, publicada per l'Ajuntament de Valéncia en 2003). És sabut que el mustaçaf (derivat de l'àrap al-mudaçaff, "fidel contrast") era el funcionari municipal que, segons els Furs del Regne, havia de realisar durant un any la vigilància dels pesos, mesures, preus i transaccions que es portaven a terme en mercats i carrers.

Per eixemple, podem trobar la següent disposició, relativa a l'ofici de teixidors, i als fraus que succeïen quan alguns mercaders posaven
la corona de Valéncia en teixits importats de fòra (per tant, de baixa o dubtosa qualitat) i que es volien fer passar per valencians:
Item, statuheixen e ordenen per obviar als fraus que cascun dia se fan en la present çiutat de Valénçia que alguns mercaders, perayres e altres persones compren filaçes e porten aquelles a la present çiutat de Valéncia per obs de texir aquelles, e los dits texidors, texint aquells draps de la sort e ley que lo senyor de la filaça vol que sia en dit drap o cordellat posada la corona de Valénçia, lo que no.s deu fer perque raó ni justícia no u comporta que drap no sia obrat e filat en la present çiutat haja a portar les insígnies de Valénçia, e vaja per lo món en nom de drap de Valénçia, per ço, statuheixen e ordenen que de açí avant no sia nengun texidor que gos o presumeixca posar la corona de Valénçia sino en aquell drap o draps o cordellats que seran obrats en la present çiutat de Valénçia o ravals de aquella. E, si alguns draps seran atrobats portant dita corona, que tal drap sia perdut e lo texidor que aquell haurà texit sia encorregut en pena de deu lliures e privat perpetualment de l'offiçi.
O estes atres, del de velluters, que obrien la porta a posar la corona a draps del regne o de fòra d'ell, sempre que, revisats prèviament pel mustaçaf, acreditaren la seua qualitat:
Item més, és ordenat que los draps que seran fets en la contribuçió de la ciutat, com encara en lo present regne o fora lo regne, sien vists per lo magnífich mustaçaf ab los veedors de la dita art de velluters e, que vists aquells ésser bons, los sia posada huna marca ab lo senyal de Valénçia e de la art de velluters, perque tals draps sien haguts per bons. [...]
Item, perque les sedes que en la present çiutat se texiran conforme als preçedents capítols seran en tota perfectió e per ço és bé sien conegudes, és statuhït y ordenat que les tals sedes texides en la present çiutat, ultra los senyals dessús dits, sien bollades de dos bolles de plom, la huna ab les armes reals e corona e la altra ab les armes de l'offiçi de velluters, les quals hajen de ésser posades per los veedors de l'offici de velluters en aquelles peçes que seran conformes als presents capítols.
Després de vore estes resenyes, és de notar que era la corona, més que les pròpies barres del senyal real (comunes per atra banda a tota la Corona d'Aragó), les que denotaven la valencianitat de l'objecte en que es colocava el símbol: ya fòra una galera navegant per la mar, un teixit que s'exportara per lo món, o en definitiva, la pròpia bandera de Valéncia, com podem llegir, per eixemple, en les ressenyes per a la confecció de la Senyera de 1545, refeta en 1596 després d'un incendi, en les que es parla del brodat de la corona i la pedreria, com vorem en un atre moment.

Portolà de Petrus Rosselli (1466)

És llògic, per atra part, que en els portolans (destinats precisament a la navegació marítima) se destacara la presència de la corona sobre fondo blau al cap subirà del senyal de Valéncia, puix eixe, i no atre, era el símbol que devien portar les galeres i vaixells de Valéncia en les seues transaccions comercials, que les havia de diferenciar clarament de les d'atres procedències.

Forçar atres interpretacions, com les que proposen alguns autors (Pau Viciano en la seua recent obra
Barres i corones, que no he llegit encara i que conec a soles per referències de l'excelent blog Vent de Cabylia), respecte a que la Senyera no portà corona fins a 1876, i que en tot cas només tingué una estreta franja blava (perque les resenyes de la confecció de les diferents Senyeres del segle XVI no deixen lloc a dubtes respecte a que es va usar tela blava, i en realitat, que es va brodar una corona), i que de més es representava de tal forma en els portolans, pero no mai en tela, pareixen a priori poc fonamentades, per vàries raons:

1) si, com se pretén, se va afegir en 1876 la corona en fondo blau pràcticament
per casualitat per funcionaris de l'Ajuntament, sense dir res a ningú ni fer-ho constar en cap document escrit, resulta com a mínim curiós que coincidixca de forma exacta en el disseny de bandera reflectit en els portolans del segle XV i XVI (vore el de Benincasa, per eixemple). Portolans, evidentment, desconeguts per als funcionaris de l'Ajuntament de l'época.

2) no té cap sentit que els portolans (molts d'ells, elaborats per experts de la pròpia Corona d'Aragó) representaren en forma de bandera un senyal de quatre barres roges en fondo groc i corona sobre franja blava vora el pal (el de Valéncia) que després els usuaris del mapa no anaren a trobar reflectit mai en la realitat; de ser aixina, seria l'únic cas, perque és evident que totes les demés banderes representades en estos documents (Castella i Lleó, Portugal, França, Barcelona, etc.) són exactament les mateixes que usaven les galeres i els eixèrcits de l'época.

3) existixen representacions pictòriques de la Senyera en corona sobre franja blava anteriors a 1876; les que havem mostrat en anteriors entrades (la de Salvador en Sant Doménec de 1668, la de Ferrandis de 1867, les banderoles del Corpus, documentades des del segle XVIII) i alguna més, com la del quadro "Desembarc de Francesc I de França en el Grau de Valéncia" de Pinazo, datat el mateix any 1876, que es troba en el Palau de la Generalitat.

4) és de tindre en consideració la bandera de Cabdet, vila separada del Regne de Valéncia després de la Guerra de Successió, que té una tradició de "ballar" el Real Estandarte (com se'l nomena ya en 1746). El més antic que es conserva en l'actualitat (ya que al final es trencava al ballar-lo en les festes) data de 1880 (ara es balla una reproducció més moderna), i mostra les quatre barres, junt en una franja de blau molt clar i prou estreta vora el pal, en una corona i l'escut de la vila; en mig de les quatre barres apareixen dos claus i una corona, en lo que es volia representar, segons pareix, que Cabdet tenia les claus del Regne, ya que era la "porta" d'entrada des de Castella.


5) per últim, sorprén l'exigència extrema a l'hora d'exigir proves al voltant de l'existència de la Senyera tal com hui la coneixem, pero no tant, per eixemple, per a acreditar l'antiguitat del venerat Penó de la Conquesta, del que no es té cap referència escrita abans de la de Pere Antoni Beuter (en el segle XVI, 300 anys després de la conquesta de Valéncia) i que pot ser tan (o tan poc) real, com l'espasa de Jaume I o el Sant Calze; o l'absència total de referències escrites de l'ensenya quatribarrada nua com a la representativa del Regne de Valéncia (que es d'a on ve, naturalment, tota la discusió!).

En qualsevol cas, independentment de l'evident antiguitat de la nostra Senyera, és obvi que la discussió és més política, o "de sentiment", que històrica; mes que fora veritat que la Senyera hui oficial de la Comunitat Valenciana va ser inventada per un funcionari decimonònic en una vesprada de creativitat i corte y confección, com pretenen alguns, en res anava a desmeréixer-la, com a bandera dels valencians, si tenim en conte que fon el símbol comú i emocionat de vàries generacions de valencians i valencianistes, de Vinaròs a Oriola, durant el regnat d'Alfons XIII i la Segona República. I d'això, no hi ha cap dubte.

Més encara, quan les banderes d'atres "nacionalitats històriques" com Andalusia o Euskadi foren creació directa d'una persona determinada (Blas Infante i Sabino Arana, respectivament) a finals del segle XIX o principis del XX; la de Galícia no és més que la de la província marítima de la Corunya, que veen onejar els emigrants gallecs del segle XIX en els barcos que els portaven a Amèrica; i atres banderes "autonòmiques" es triaren sobre la marcha en els anys 70, com la de La Rioja, inventada per un grup d'estudiants universitaris.

La diferència està, més aïna, entre els que creem que el poble o nació dels valencians existix com a entitat diferenciada, i necessita una bandera netament valenciana, i els que no creuen que existixca, o com a molt l'entenen com a apèndix o matís regional d'una cosa més gran (els Països Catalans) i per tant, no creuen que necessite de cap bandera perillosament diferenciadora. O, encara creent en una nacionalitat valenciana en diferents matisos, estan encara contaminats per la lamentable propaganda dels anys 70 del segle passat respecte a la Senyera (que si se la inventà Franco, que si el blau és de faches, etc.) , l'apropiació de la Senyera coronada per part de sectors ultradretans que tenen poc de valencianistes, i l'odi anti-capital que alguns sectors catalanistes varen agitar i continuen fomentant a hores d'ara, crec que irresponsablement (en major o menor justificació, que això és una atra qüestió) per vore si d'esta forma guanyaven en les comarques i en les atres dos capitals lo que no podien conseguir en la ciutat de Valéncia.

Quasi ningú nega a estes altures que les quatre barres pelades siguen patrimoni dels valencians (com dels aragonesos, catalans, balears, etc.); de fet, vàries ensenyes quatribarrades (una en representació de la Casa real d'Aragó, i una atra com a reproducció del Penó de la Conquesta) varen desfilar en la Cavalcada històrica d'este 9 d'octubre per la ciutat de Valéncia, sense que es produïren avalots ni suïcidis en massa en la plaça de l'Ajuntament.

Cavalcada del 9 d'octubre de 2008 al seu pas pel carrer del Pintor Sorolla de Valéncia

Lo que està clar, és que com a símbol estricte i privatiu dels valencians, la quatribarrada nua presenta com a mínim, i per no fer sanc, greus deficiències, precisament perque no és únicament patrimoni dels valencians, i perque causa rebuig entre aquells que no volen saber absolutament res de Catalunya (un sector important dels valencians, i no sé si arriscar-me a dir que majoritari).

És de trellat: encara per ad aquells que suscite suspicàcies centralistes, per a haver d'inventar una bandera com han fet la majoria d'autonomies, és perfecte usar la senyera coronada (com se féu en l'época de la Segona República en molt d'orgull per valencianistes de dreta i esquerra, de Castelló, Valéncia o Alacant), que a més és l'oficial des de fa 30 anys. Els treballs de qualsevol valencianiste conscient, haurien de dirigir-se a llevar dubtes a aquells que encara estan afectes per la lluita sense quarter dels anys 70 del segle passat, i recuperar l'us de la senyera coronada entre tots els valencianismes. Com a hereua del privilegi del rei Pere el Gran, premiant la resistència de Valéncia front a l'invasió de les tropes castellanes, en aquella Guerra dels dos Peres de finals del segle XIV...

En un atra entrada mostrarem, per a sorpresa de tots, una bandera del Regne de Valéncia que va desfilar en el segle XVI, en un disseny que ningú s'espereu... I, provada raonablement l'antiguitat de la Senyera coronada, farem una proposta per a tancar la discussió sobre si representa a la Ciutat o al Regne. A vore si nos fan cas...

La Senyera a través del temps (III)


Aportem ací dos pintures, separades uns doscents anys en la seua eixecució, pero que reflectixen clarament l'existència de la Senyera coronada sobre franja blava uns quants anys abans del moment que alguns investigadors (Pere Maria Orts en
Història de la Senyera al País Valencià, i recentment Pau Viciano en el llibre Barres i corones) han fixat com el de la configuració de la nostra Senyera tal com la coneixem (en corona sobre franja blava vora el pal), basant-se, segons ells, en que no hi ha testimonis concloents que demostren la seua existència anterior a 1876.

L'informació i les imàgens estan preses de les obres
La Real Senyera. Bandera Nacional dels Valencians d'Antoni Atienza i Senyera Valenciana. La bandera de tots, d'Andreu Tintorer i Felip Bens, les dos de l'editorial Oronella. Mogut únicament per un desig de difondre l'història de la nostra bandera, les reproduïxc a continuació.

L'obra "Provessó del Gremi dels Sastres", que originàriament portava per títul "El Rosari de les chicones", fon pintada en 1867, i apareix descrita en el diari Las Provincias del 13 de novembre d'eixe any (per a més informació, consultar la citada bibliografia). Se destaca que "A la puerta de la iglesia están inmóviles los maceros, con sus rojas gramallas, y espera la salida de la imagen el barrigudo alcalde, condecorado con la gran cruz de Carlos III, y los heraldos de "les banderoles", con su trage característico". A notar que una de les dos Senyeres porta en el pal la celada en corona i el Rat Penat, a imitació de la Real Senyera.

La pintura està clarament inspirada en la Provessó del Corpus de la Ciutat de Valéncia, en la que com és sabut desfilen des de temps immemorial les nomenades "banderoles" en les armes de Valéncia (en l'image, unes aquareles de 1913 que representen la comitiva del Corpus de 1800 basant-se en la documentació existent).

La segona pintura que mostrem es una ampliació de la part esquerra de "El Compromís de Casp", de Vicent Salvador. En 1668, est artiste va rebre l'encàrrec de representar dos episodis de la vida de Sant Vicent Ferrer, per a la capella del Convent de Sant Doménec en el Cap i Casal: el milacre de les naus de Barcelona, i el Compromís de Casp. En primer terme apareix una Senyera en franja blava vora el pal, en una corona oberta; es tracta d'una representació alternativa de les armes de Valéncia (com la del famós quadro de Sorolla "Grupa valenciana", o la de les banderoles o "gonfanons" del Corpus; vore image més avall) en una corona que no queda totalment desplegada en la franja blava (com en la Real Senyera, hui oficial).



6 dic 2008

Ho podria haver escrit yo (II) - En Nicolau Primitiu Gómez Serrano


En Nicolau Primitiu Gómez Serrano va nàixer en Sueca l'any 1877. De professió pèrit mercantil i químic, se féu càrrec de l'empresa familiar (una fusteria, que transformà en taller de construcció de maquinària per al treball de l'arròs) , en la que introduiria una série d'avanços tecnològics que la feren destacar a tots els nivells. De fet, fon el creador de les primeres trilladores d'arròs que es varen vore en el camp valencià i espanyol: la primera, la del Palmar (1904).

No obstant, En Nicolau ha passat a l'història per atres motius: els seus artículs i llibres sobre tota classe de temes relacionats en Valéncia, la seua història, llengua i identitat; i la seua condició d'autèntic mecenes de la lliteratura valenciana, que portà avant inclús en els anys més difícils del franquisme.

Nicolau Primitiu (el que pren la borla de més a l'esquerra) en la processó cívica del 9 d'octubre de 1933, en plena Segona República

Decà en 1956 del Centre de Cultura Valenciana (actualment, Real Acadèmia de Cultura Valenciana); President de Lo Rat Penat entre 1933 i 1935, i de 1959 a 1961; fundador de l'editorial Sicània i la revista del mateix nom, a través de les quals donà a conéixer tota una nova generació d'escriptors en llengua valenciana; firmant de les Normes d'Ortografia Valenciana de 1932; fill adoptiu de Valéncia, En Nicolau fon lleal durant tota sa vida al lema que perpetuà en el seu ex-libris: Treballar, Persistir, Esperar.

La seua biblioteca personal, especialisada (com no!) en temàtica valenciana, fon donada per la seua viuda a l'Estat Espanyol, en la condició de que la retornara als valencians en el futur, si estos recuperaven l'autogovern. Hui, els seus més de 40.000 volums, que inclouen incunables, manuscrits i valuoses edicions dels segles XVI, XVII i XVIII constituïxen el llegat més important, tant numèricament com qualitativament, de l'actual Biblioteca Valenciana.

Nicolau de Sueca, com firmava molts dels seus escrits, deixà clar des de ben pronte el seu ideari valencianiste i nacionaliste. Un ideari que intentava fer front al centralisme secular espanyol, anulador de la personalitat valenciana, i a l'habitual desídia -meninfotisme- dels valencians, en lo que a la defensa de la seua llengua i cultura es referia.

Durant tota sa vida intentà tendir ponts entre les dos vores del valencianisme (que a poc a poc anaven configurant-se, i oponent-se de forma cada volta més dramàtica) mantenint postures de compromís, com aquella famosa proposta de nomenar bacavés (derivat de les inicials de Balears, Catalunya i Valéncia) al sistema llingüístic format pel conjunt de parlars balears, catalans i valencians.

La seua postura de reconeiximent de l'unitat de les llengües valenciana i catalana incloïa de forma clara el respecte al caràcter propi de les respectives modalitats llingüístiques i, sobre tot, el de la pròpia existència del poble valencià (la Nació Valenciana) en peu d'igualtat en el poble català, i no com a mer apèndix o matís regional d'aquell, com defenien (i defenen) en algun sector del valencianisme polític i cultural.

El text que vullc insertar ací correspon a un artícul d'En Nicolau Primitiu en la revista El Camí, de giner de 1934. M'interessa per la seua llògica aplastant, la seua claritat i, sobre tot, pel seu caràcter terriblement profètic, que hauria de fer-nos reflexionar a tots...
"[...] tot moviment de reintegració nacional, com el valencianisme, ha de ser liberal i democràtic, moviment d'alliberació espiritual i econòmica del poble, redreçament i cultiu de la pròpia estimació, retrobament i millora de la seua cultura -de la seua i no d'atra!- amb la llengua pròpia, el dret propi, la política pròpia... que li òbriguen el camí del seu autodetermini, del governament de les seues necessitats, el de la seua Pàtria; rònega manera de fer democràcia, la vera democràcia, entenem nosatres, la única que pot donar-li a la política sentiment humanal devés els conceptes estatal i personal, buròcrata i oligàrquic."

"[...] la vera reintegració serà aquella que comence per la reconquesta del poble, fent-li present els estralls que el centralisme absorbent causa a la seua personalitat, mostrant-li la gran necessitat que té de defendre l'esmerç de la seua llengua, de dignificar la seua cultura, de fer reconéixer i emprar el seu Dret, hui rònegament consuetudinari... [...] I al blasmar-li al poble el Centralisme, i predicar-li la necessitat imperativa de retrobar-se ell mateix, ¿hi haurà algú qui seriosament crega que se li puga parlar de llengua catalana i de pancatalanisme, sense que el poble entenga que es tracta d'un canvi de centralisme? Suposant que la cultura i la llengua valenciana -que és molt a supondre i que nosatres no creem- degueren els llurs inicis a d'aquells catalans que vingueren al repartiment del botí, junt amb aragonesos, francesos i atres estrangers, car es tractava d'una creuada, el poble no està preparat per a comprendre això, ni políticament li interessa, i quan se li parle de pancatalanisme, no entendrà el pancatalanisme A [l'intelectual] sinó un pancatalanisme B [el vulgar]; dons hi haurà ressistència ajudada pels nostres enemics comuns; per lo que el pancatalanisme dels valencianistes, si més no, és un element disolvent i retardatari del nostre moviment de renaixença, element que ens cal bandejar del valencianisme enèrgicament."


(cita presa del llibre "Nicolau Primitiu i Valéncia, Treballar, persistir, esperar...", Ed. Oronella, 2003. Els subrallats són meus)
En Nicolau faltà en 1971. Per pocs anys, no va disfrutar del recobrament de l'autogovern dels valencians; pero tampoc va patir cóm les seues profètiques prediccions se farien trista realitat
, de forma exacta, en la nomenada Batalla de Valéncia.

9 nov 2008

La crisis... (I)


- I a tu, cóm t'agradaria viure?

- Com vixc ara, pero podent.
La crisis econòmica ataca ya a tots els països i, poc més o manco, a tots els sectors econòmics (no cal donar referències justificatives; únicament és menester vore les notícies de tant en tant). Ara que ya ningú pot negar que nos trobem en mitat d'una crisis econòmica en totes les lletres i sense eufemismes, intentarem reordenar un poc les idees, únicament des del sentit comú de l'economia domèstica, i l'ignorància manifesta i reconeguda d'un servidor en matèria d'hipoteques subprime i euribors diversos.

En el nostre país va donar els primers avisos
sérios de la mà del paró immobiliari que s'estava gestant des de finals de 2007; un paró previsible per a tots (excepte, pareix, per als empresaris immobiliaris), íntimament relacionat en l'excés evident d'oferta immobiliària, la no menys evident especulació en el preu de venda, i en la pujada contínua de l'Euríbor des de març de 2008; índex habitual de referència per al tipo d'interés de les hipoteques, que aplegà pràcticament al 5,4% en setembre (quan, per eixemple, en giner de 2005 estava al 2,3%), posant les hipoteques a uns interessos prohibitius, semblants als que fa 4 anys escassos corresponien a préstecs personals de curta duració (més del 6%).

Ad açò se sumà, en la primera mitat d'enguany, la pujada desorbitada del preu del combustible, que alcançà un pic de més de 146 dòlars per barril a principis de juliol de 2008, i provocà una greu "parada patronal" del sector del transport (de la que ara ningú s'enrecorda, perque ha tornat a baixar; en este moment està a nivells més baixos que en 2007, al voltant dels 60 dòlars el tonell).
Tot açò provocà, com és natural, una pujada de l'inflació (tradicionalment, ya de per sí més alta en Espanya que en el conjunt d'Europa), des de cotes del 2,7% en setembre de 2007, fins al 5,3% en juliol de 2008.

Pero com el petroli, que pareixia fa tres mesos que anava a pujar fins a 200 dòlars i que s'estava esgotant en tota la Terra, ara resulta que està baixant fins als 50-60 dòlars el barril; i el Banc Central Europeu s'ha decidit per fi a baixar el preu del diner, en conseqüència l'inflació i l'Euribor estan a hores d'ara en caiguda lliure (i que continuen), per fortuna per a qui li toque pròximament la revisió de l'hipoteca...
¿Toquem fusta, i prova superada fins a la pròxima?

Per desgràcia, no. La diferència fonamental en crisis anteriors és la demostració de la debilitat i inconsistència del sistema bancari i financer internacional, que és tant com dir, del sistema econòmic capitaliste imperant actualment en el món. L'aument de la desocupació, que en part pot explicar-se per la reducció general de la demanda, i per tant, de la producció, ve generat en gran mida per la dificultat d'empreses i particulars d'obtindre crèdit (és dir, liquidea, o, al sa i al pla,
diners gastadors) per a afrontar els gastos més immediats, encara que les empreses siguen perfectament viables i tinguen volum de treball. El problema de transformar, de la forma més ràpida possible, els números de la factura que li presentes al teu client, en euros contants i sonants.






Taula de Canvis i Depòsits de la Ciutat de Valéncia (1407)








Pe
rque si l'empresari cobra del seu client a 6 o 8 mesos vista, pero ha de pagar els jornals a l'acabar el mes, òbviament té un problema, o també al sa i al pla, està fotut. El seu client pot ser, tant una atra empresa afectada de forma especial per la crisis (singularment, promotores immobiliàries, empreses constructores o d'automoció), com, vergonyosament, algunes administracions, com els ajuntaments que s'han quedat de colp i repent sense els ingressos de les requalificacions urbanístiques (o directament, sense terme municipal que requalificar) o inefables Conselleries que no tenen ni un duro, entre atres coses perque han de continuar pagant a Calatrava i demés gastos suntuaris, i no s'han preocupat en els anys de bonança de reservar alguns chavos per als temps de vaques flaques o, simplement, de solicitar un canvi en el finançament autonòmic (que els pareixia perfecte i maravellós quan en el govern central governaven els seus).

No és una situació nova, pero sí ho és que ho siga de forma generalisada, i sobre tot, que els bancs no estiguen per la labor d'acceptar que els endosses eixos deutes, per tal que t'alvancen una part dels diners deguts i pugues continuar tirant. Perque els bancs han tancat l'aixeta ben tancada.

En atre orde de coses, si estàs en una llista de VPOs des de fa 4 anys, i quan per fi acaben la finca i has de buscar hipoteca, resulta que ningun banc te la dona, ni tan sols pel 80% del valor de compra, i de més comproves en estupor que la vivenda lliure o de segona mà en la mateixa localitat està més barata que el preu social de les VPO que supostament garantix la nostra benemèrita administració, i comences a donar-te conte que alguna cosa no encaixa...

El següent signe és la sospitosa pujada de les compres de caixes fortes per a guardar els dinerets en casa... ya que les rajoles de terra solen colocar-se millor ara que fa unes dècades, quan totes se menejaven quan passaves per damunt, i ya no servixen per a guardar la pasta davall...

Ningú dubta ya que l'orige de la crisis se troba en els Estats Units, i més concretament, en les solucions financeres imaginatives (per dir-ho de forma suau) en les que la pràctica totalitat d'entitats bancàries i creditícies s'embarcaren fa uns anys, en un món de riquea ilimitada que, com s'ha vist, era una bambolla especulativa que ha acabat per esclatar, quan els tipos d'interés pujaren i la gent començà a deixar de pagar.

Estes persones, òbviament, hagueren de cedir les seues propietats al banc que li les havia hipotecades; unes propietats que havien perdut gran part del seu valor i que per al banc no signifiquen més que una molèstia, que no poden colocar a ningú perque ningú està dispost a comprar-les en estos temps. És el fenomen conegut com a "jingle mail" (correu tintineig): els propietaris que no poden fer front al pagament de les seues hipoteques, agarren les seues claus, les claven en un sobre i les envien al banc que els concedí el préstec...
Els beneficis millonaris s'han convertit en poc de temps en pèrdues inassumibles per a les adés opulentes entitats.

D'esta manera, el paraís capitaliste en el que no són necessàries les regulacions, i en el que supostament la llei de l'oferta i la demanda va autorregulant el mercat de forma equànime i justa, ha hagut de ser rescatat pel neolliberal govern d'Estats Units en forma de nacionalisacions de les principals entitats bancàries del país.

És dir, quan les coses anaven be, els beneficis -ficticis- se'ls quedaven els eixecutius i directius, que es pegaven els conseqüents sopars millonaris, festotes en Las Vegas, conduint Ferraris i Porsches i disfrutant dels conseqüents viages de luxe que, imprescindiblement, pertoquen a la seua altíssima condició, i quan han hagut d'eixir per cames (per a chuplar dels seus depòsits en paraïsos fiscals), ha de ser el govern, en els diners de tots els contribuents, el que ha hagut de fer front a les pèrdues, per evitar mals majors. O siga, privatisar els beneficis i socialisar les pèrdues. Al final, qui ix perdent és el de sempre: el treballador assalariat.

No obstant, tampoc vullc caure en el parany dels anticapitalistes irredents. El comunisme fracassà estrepitosament per mèrits propis, i ha segut el sistema capitaliste de les últimes décades, el que ha conseguit nivells generals de benestar físic, mental i social inexistents en tota l'història de la raça humana. Això és real, per a qualsevol época que vullgam prendre com a referència i mes que sempre hi hagen alguns per als que qualsevol temps passat fon millor.

En l'atre plat de la balança tenim les grans lacres del món actual: la creixent separació del nivell de renda entre rics i pobres (conseqüència dels excessos del capitalisme), i la pobrea quasi perpètua del tercer món, intimament relacionada en la sostenibilitat mig-ambiental del sistema i en els conflictes i guerres també quasi perpetus en certes regions del món, en gran mida provocats per interessos econòmics.

I (encara que açò siga més una percepció personal que un fet científicament constatable), la deshumanisació i pèrdua de valors en una generació en la que molts se pensaven que anaven a ser rics per a sempre i sense massa esforç, i ara veuen que tot cau a terra com un castell de naips...

Massa coses per a contar i massa poc de temps... intentarem continuar en un atre moment.

1 nov 2008

Coses que MAI hauria pogut escriure yo (II) - Qué bonita está Valencia, que no nos la cambien


En juny d'enguany aparegué una carta en la secció de Cartes al director del diari Las Provincias, que inserte a continuació:
Que no cambie Valencia

Estoy cada día más preocupada por todo lo que oigo sobre el cambio de rumbo de Valencia con respecto al idioma. Los valencianos siempre han sido inteligentes, abiertos, alegres y no tienen nada en común con los catalanes. Valencia ha avanzado, no se ha estancado desde hace tiempo.

Da gusto ir a Valencia. En Valencia se oye el valenciano y el español a la vez. Los que no sabemos valenciano no tenemos ningún problema como se puede tener en Cataluña, Galicia o el País Vasco. No, Valencia no. Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir.

A los que vamos a Valencia, porque amamos Valencia, nos estimula su alegría, su apertura, sus ganas de superarse, todo. No soy nacida en Valencia pero soy hija de valenciano, no vivo en Valencia sino en Madrid pero vivo por Valencia, muero por Valencia, sueño en Valencia y me enorgullezco de Valencia. No quiero que Valencia cambie y nos introduzcamos en esos nacionalismos que no nos llevan a nada más que a odios y a perdida de futuro.

Y lo que más me gusta del mundo es oír el himno de Valencia delante del de España.

Amunt Valencia. Te amo, Valencia.
No poguí resistir-me a escriure la següent contestació, que em publicaren uns dies després:
Valencia ya cambió

Tengo 31 años. Nacido en Valencia, e hijo de albaceteño y valenciana. Cuando mi abuela materna era joven, allá por los años 20 y 30 del siglo XX, ya fuera en el Cabanyal, donde nació, o en el Carmen, donde vivió su juventud, y ya no digamos la Huerta, lo raro en esta ciudad era oír hablar castellano: ella me lo contaba. El castellano, sobre todo, se escribía. Y también se hablaba, claro: por las clases más privilegiadas (aunque algunos seguían hablando valenciano en su casa); por los inmigrantes del interior de Valencia y de Aragón, que enseguida aprendían el valenciano; y por supuesto, en la escuela. Pero el valenciano era la lengua general hablada –y cantada– en toda la ciudad. Periódicos como La Traca, escritos íntegramente en valenciano, tenían unas tiradas que para sí querrían hoy algunos.

Pero a partir de los años 40, y por diversas circunstancias (políticas, sociales…), una generación entera de valencianos de la capital decidió que la lengua de nuestros reyes forales, el idioma valenciano con el que San Vicente Ferrer predicó por toda Europa, no era digno de ser transmitido a sus hijos, a los que el idioma castellano debía asegurar, supuestamente, un futuro mejor. Y gracias que no les imitaron los valencianos de los pueblos, porque de lo contrario el valenciano sería hoy una lengua muerta.

Por eso, que la señora C. M., en su carta publicada el pasado 6 de junio, se queje del “cambio de rumbo de Valencia respecto al idioma” por los intentos de recuperar el uso del valenciano, me produce el más profundo estupor. Y me ofende personalmente cuando dice que “estudiar en otro idioma que no sea el español es cerrarnos a la cultura”. Yo estudié en valenciano toda la educación secundaria. Ello me permite hablar, leer y escribir correctamente nuestros dos idiomas, y me facilitó acabar después una carrera. No creo que porque los niños de Badajoz o Écija estudien sólo el castellano sean más cultos que los de Algemesí o Benicarló por estudiar valenciano y castellano: en todo caso, será al revés, porque los nuestros conocerán perfectamente dos lenguas españolas.

Comentaris:

1) La realitat és que la carta d'esta senyora reflectix, en poques llínees, una forma de pensar molt característica d'un determinat sector sociològic dels valencians; i no hi ha cap diferència entre haver naixcut fòra o dins de Valéncia, perque com tots sabem, una generació sancera d'habitants de les ciutats de Valéncia i Alacant (en honroses excepcions que sempre es donen), decidí en son moment (o, simplement, acceptà com a normal) que parlar valencià havia de reduir-se a una questió folclòrica de gent inculta (quan no separatista), ya que hablar bien el castellano es de gente de cultura. Algun dia ampliarem este fet històric.

Un bon eixemple és la nostra alcaldessa quasi-perpètua per voluntat popular, naixcuda en aquella época, que és valenciana per les dos branques i de vàries generacions, pero que no amolla ni una en valencià excepte el dia de la Crida (per allò de una vez al año no hace daño).

2) Si es llig alguna de les opinions ya insertades en este blog, s'haurà deduït que no soc precisament sospitós de catalanisme redomat. Pero ya cansa que el fantasma català servixca com a coartada per a acabar de culminar la substitució de la llengua valenciana pel castellà en les grans ciutats valencianes i, cada volta més, en les poblacions mijanes i les ciutats dormitori del seu entorn.

Qui haja viajat a Galícia, el País Basc, Catalunya o les Balears sap perfectament que, llevat de quatre radicals, ningú es posa a parlar en el seu idioma propi si veuen que no els entens. Pero atra cosa molt diferent, és l'exigència de que, qui vullga treballar allà, haja de tindre uns coneiximents mínims de les dos llengües oficials del territori, i més encara si son funcionaris, és dir, servidors de l'Estat i dels ciutadans.

És intolerable que encara ad estes altures se donen les típiques situacions de hábleme en cristiano que no le entiendo, i lo de la mala educación per parlar en valencià a castellanoparlants que porten tota sa vida vivint en Valéncia. Si yo estic en la meua terra, i parle en una llengua que és la pròpia i oficial d'eixa terra, tots els funcionaris, com a mínim, han d'entendre'm sense posar cares rares. Lo demés és discriminació i bilingüisme fals, és dir, diglòssia. ¿S'imagineu un President del Govern d'Espanya que no sabera parlar castellà? Puix això.

3) Me toca també la moral això del español. Que el castellà siga la llengua espanyola més generalisada i l'única que s'ha extés per l'estranger, no vol dir que les atres llengües pròpies no siguen també tan espanyoles com el castellà; dir lo contrari, és tant com dir que els que les parlem no som espanyols. És això lo que volen realment? Com molt bé diu la Constitucio Espanyola de 1978, artícul 3:

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conéixer-la i el dret a usar-la.

2. Les demés llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acort en els seus Estatuts.

3. La riquea de les distintes modalitats llingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

4) Lo de la puntaeta de l'himne espanyol després del valencià me rust, ho senc. Respecte profundament a qui pense lo contrari, pero no sé qué pinta l'himne d'Espanya en la cremà de la falla de l'Ajuntament, o en la davallada de la Senyera, immediatament després d'interpretar de forma apoteòsica (no es pot tocar d'atra manera) l'himne de Valéncia. En expressió popular, me trenca el rollo patriòtic de forma absoluta. Me pareix com un signe de dir "vos deixem que toqueu el vostre himne, pero no s'emocioneu massa, i recordeu a qui perteneixeu realment". ¡Com si la lletra (oficial) de l'himne de Valéncia deixara lloc a algun dubte!. A cada acte lo seu: de la mateixa forma que seria absurt tocar també l'himne de les 17 comunitats autònomes cada volta que es toca l'himne d'Espanya (per eixemple en la festa del 12 d'octubre), o tocar també l'Asturias patria querida cada volta que Alonso guanya una carrera, o la Balanguera quan Nadal guanya un torneig.

5) Diu esta senyora: "Valencia mira al futuro y el futuro no es cerrarse hablando un idioma interno. Es de inteligentes saber que estudiar en otro idioma que no sea el español (hablo de este país) es cerrarnos a la cultura, a saber más, a tener mayor futuro, y eso no nos lo podemos permitir."

Fixeu-se en el raonament implícit d'eixes paraules:
"español" = futuro, cultura, inteligencia, saber más.
valencià = pasado, incultura, ignorancia, saber menos.
Ésta és la curiosa forma en que esta senyora (i molts valencians) diu amar a Valéncia i la seua personalitat.

6) Resulta irònic que la carta es titule "Que no cambie Valencia". Qui conega l'història recent d'esta ciutat sap perfectament quin era l'idioma majoritari fa cent anys (el valencià), i quin ho és ara (el castellà). Si en lloc d'haver segut substituït pel castellà, el valencià haguera sucumbit a mans de l'àrap o el romanés, tal volta l'opinió d'esta senyora i d'alguns suposts "valencianistes" d'extrema dreta seria diferent, pero el fenòmen seria exactament el mateix.

Efectivament, Valéncia ya va canviar majoritàriament de llengua, en un procés antic pero que s'agudisà de forma absoluta des dels anys 40 del segle XX. No es tracta de renunciar al castellà, llengua internacional que nos permet comunicar-nos en els atres pobles d'Espanya, i que en forma de modalitats llingüístiques particulars, és també pròpia de moltes comarques valencianes de l'interior. I que ha estat present en la nostra lliteratura des de fa segles. Pero és que saber parlar, llegir i escriure be el valencià no impedix parlar, llegir i escriure castellà (i viceversa); tot lo contrari. És més, facilita l'aprenentage d'atres llengües (com l'anglés, Ciudadanías a banda), perque acostuma al parlant a canviar de llengua en més facilitat, com ho demostren multitut d'estudis.

Dels valencians del segle XXI depén que l'idioma valencià, a partir del convenciment i la divulgació de la nostra història i cultura, i mai des de l'imposició, se mantinga i torne a recuperar-se mínimament; o pel contrari, que passe a engrossar la llista de llengües mortes. Els signes actuals respecte a la seua evolució futura són contradictoris; la millor tàctica és ser conseqüents en lo que es predica (cosa no massa habitual entre alguns valencianistes).

Pero que quede clar: la llengua valenciana serà lo que els valencians vullguen; ningú la defendrà si nosatros no la defenem. I si els valencians volem que desaparega, o simplement nos dona igual, despareixerà, no ho dubteu.