Ho podria haver escrit yo (II) - En Nicolau Primitiu Gómez Serrano

En Nicolau Primitiu Gómez Serrano va nàixer en Sueca l'any 1877. De professió pèrit mercantil i químic, se féu càrrec de l'empresa familiar (una fusteria, que transformà en taller de construcció de maquinària per al treball de l'arròs) , en la que introduiria una série d'avanços tecnològics que la feren destacar a tots els nivells. De fet, fon el creador de les primeres trilladores d'arròs que es varen vore en el camp valencià i espanyol: la primera, la del Palmar (1904).

No obstant, En Nicolau ha passat a l'història per atres motius: els seus artículs i llibres sobre tota classe de temes relacionats en Valéncia, la seua història, llengua i identitat; i la seua condició d'autèntic mecenes de la lliteratura valenciana, que portà avant inclús en els anys més difícils del franquisme.

Nicolau Primitiu (el que pren la borla de més a l'esquerra) en la processó cívica del 9 d'octubre de 1933, en plena Segona República

Decà en 1956 del Centre de Cultura Valenciana (actualment, Real Acadèmia de Cultura Valenciana); President de Lo Rat Penat entre 1933 i 1935, i de 1959 a 1961; fundador de l'editorial Sicània i la revista del mateix nom, a través de les quals donà a conéixer tota una nova generació d'escriptors en llengua valenciana; firmant de les Normes d'Ortografia Valenciana de 1932; fill adoptiu de Valéncia, En Nicolau fon lleal durant tota sa vida al lema que perpetuà en el seu ex-libris: Treballar, Persistir, Esperar.

La seua biblioteca personal, especialisada (com no!) en temàtica valenciana, fon donada per la seua viuda a l'Estat Espanyol, en la condició de que la retornara als valencians en el futur, si estos recuperaven l'autogovern. Hui, els seus més de 40.000 volums, que inclouen incunables, manuscrits i valuoses edicions dels segles XVI, XVII i XVIII constituïxen el llegat més important, tant numèricament com qualitativament, de l'actual Biblioteca Valenciana.

Nicolau de Sueca, com firmava molts dels seus escrits, deixà clar des de ben pronte el seu ideari valencianiste i nacionaliste. Un ideari que intentava fer front al centralisme secular espanyol, anulador de la personalitat valenciana, i a l'habitual desídia -meninfotisme- dels valencians, en lo que a la defensa de la seua llengua i cultura es referia.

Durant tota sa vida intentà tendir ponts entre les dos vores del valencianisme (que a poc a poc anaven configurant-se, i oponent-se de forma cada volta més dramàtica) mantenint postures de compromís, com aquella famosa proposta de nomenar bacavés (derivat de les inicials de Balears, Catalunya i Valéncia) al sistema llingüístic format pel conjunt de parlars balears, catalans i valencians.

La seua postura de reconeiximent de l'unitat de les llengües valenciana i catalana incloïa de forma clara el respecte al caràcter propi de les respectives modalitats llingüístiques i, sobre tot, el de la pròpia existència del poble valencià (la Nació Valenciana) en peu d'igualtat en el poble català, i no com a mer apèndix o matís regional d'aquell, com defenien (i defenen) en algun sector del valencianisme polític i cultural.

El text que vullc insertar ací correspon a un artícul d'En Nicolau Primitiu en la revista El Camí, de giner de 1934. M'interessa per la seua llògica aplastant, la seua claritat i, sobre tot, pel seu caràcter terriblement profètic, que hauria de fer-nos reflexionar a tots...

"[...] tot moviment de reintegració nacional, com el valencianisme, ha de ser liberal i democràtic, moviment d'alliberació espiritual i econòmica del poble, redreçament i cultiu de la pròpia estimació, retrobament i millora de la seua cultura -de la seua i no d'atra!- amb la llengua pròpia, el dret propi, la política pròpia... que li òbriguen el camí del seu autodetermini, del governament de les seues necessitats, el de la seua Pàtria; rònega manera de fer democràcia, la vera democràcia, entenem nosatres, la única que pot donar-li a la política sentiment humanal devés els conceptes estatal i personal, buròcrata i oligàrquic."

"[...] la vera reintegració serà aquella que comence per la reconquesta del poble, fent-li present els estralls que el centralisme absorbent causa a la seua personalitat, mostrant-li la gran necessitat que té de defendre l'esmerç de la seua llengua, de dignificar la seua cultura, de fer reconéixer i emprar el seu Dret, hui rònegament consuetudinari... [...] I al blasmar-li al poble el Centralisme, i predicar-li la necessitat imperativa de retrobar-se ell mateix, ¿hi haurà algú qui seriosament crega que se li puga parlar de llengua catalana i de pancatalanisme, sense que el poble entenga que es tracta d'un canvi de centralisme? Suposant que la cultura i la llengua valenciana -que és molt a supondre i que nosatres no creem- degueren els llurs inicis a d'aquells catalans que vingueren al repartiment del botí, junt amb aragonesos, francesos i atres estrangers, car es tractava d'una creuada, el poble no està preparat per a comprendre això, ni políticament li interessa, i quan se li parle de pancatalanisme, no entendrà el pancatalanisme A [l'intelectual] sinó un pancatalanisme B [el vulgar]; dons hi haurà ressistència ajudada pels nostres enemics comuns; per lo que el pancatalanisme dels valencianistes, si més no, és un element disolvent i retardatari del nostre moviment de renaixença, element que ens cal bandejar del valencianisme enèrgicament."

(cita presa del llibre "Nicolau Primitiu i Valéncia, Treballar, persistir, esperar...", Ed. Oronella, 2003. Els subrallats són meus)

En Nicolau faltà en 1971. Per pocs anys, no va disfrutar del recobrament de l'autogovern dels valencians; pero tampoc va patir cóm les seues profètiques prediccions se farien trista realitat, de forma exacta, en la nomenada Batalla de Valéncia.