26 abr. 2010

Tocar poder



1. Cabreig

Cada any que passa me dona més perea l’inevitable reflexió idealista-pessimista que tot valencià conscient de la seua història s’ha de fer, com manen els cànons, tal dia com hui, 25 d’abril, dia de la batalla d’Almansa.

I cregau-me si vos dic que ya estic fins a la coroneta de tanta autoflagelació. Que açò no és precisament Semana Santa i, en lo que toca a pecats, crec que tots els que es diuen valencianistes a sí mateixos (per a que no digau que no soc generós) ya els han expiat sobradament en esta travessia del desert que es diu “política valenciana”.

Més perea i més cansera de llegir les mateixes reflexions de sempre, les mateixes exculpacions i acusacions de sempre, els mateixos llocs comuns, la mateixa fullaraca complaent i onanista en la que uns i atres s’autocondolen de lo desgraciats que són, i de lo ingrats que són els nostres paisans en tots aquells que, banderes al vent i cors amunt, diuen velar en orgull per la seua pàtria front als dimonis de l’avern que mos ho volen furtar tot / ens ho volen robar tot y que tanto nos odian.

I sí, serà veritat. Els nostres paisans, excepcions fetes en orgull i justícia, han segut (són), massa voltes, ingrats i oblidadiços en persones que, realment, no s’ho mereixen. I se sent, si algun amic llector se dona per aludit.

Pero és aixina. Resulta difícil de comprendre cóm un poble (una nacionalitat històrica, segons la llegalitat vigent, estatutària i constitucional) que té pràcticament les mateixes fronteres que en el segle XIV; que conta (de moment) en una llengua secular que donà un segle XV d’or lliterari, cent anys abans que les lletres castellanes; un regne que obligava al seu rei a jurar els Furs per a poder ser-ho en propietat; un regne al que eixe mateix monarca li havia de demanar en Corts que li prestara diners o soldats per a les seues empreses quan els necessitava; que acunyava moneda i controlava les seues fronteres, en una simbologia foral que ha sobrevixcut a guerres i decretsdenovaplanta; la nació valenciana de Martorell, en definitiva, cóm pot ser, díem, que hui tinga el més mínim dubte de lo que és i de lo que vol ser.

Sobretot, quan unes atres destacades nacionalitats històriques no s’unificaren políticament fins ben entrat el segle XV (com Catalunya), mai formaren una realitat política unificada independent (com Euskadi) o no deixaren de ser durant el 95% de la seua història més que un regne-nominal més de la llista castellana de possessions (com Galícia).


2. La falàcia i el maniqueisme. “O catalans o espanyols”

Pero sí. Diuen alguns que encara no sabem lo que som. Que no és suficient en saber que som valencians, sino que també hem de saber que és ser valencià. I lo més cru és que, a estes altures de la correguda, és rigorosament cert. Com eixe temari que creus que et saps fins a l’última coma... fins que, a la porta de l’examen, algun cabró (en perdó) te pregunta per alguna qüestió que no t’has mirat i et trenca tots els esquemes... i la moral.

Perque eixes fronteres seculars, com el mateix regne en sí mateix (El Regne per antonomàsia, per a castellans, aragonesos i catalans de centúries anteriors), o les institucions forals que es carregà Don Felipe a colp de decret, ara resulta, segons alguns (ací uns i atres se donen la mà) que s’han convertit en foteses forals: poca cosa més que una anomalia històrica, una fantasia melancòlica de cronistes de poble estantiços i plens de taranyines. Foteses forals perdudes, curiosament, en la mateixa guerra antiga i sepultada en l’història en la que la corona espanyola pergué una famosa roca dita Gibraltar...

Ah! I segons uns atres més, la llengua ya no és llengua, és dialecte: varietat occidental-meridional, entranyable accent regional, dialecto pueblerino. Perque cal que l’idioma sigui culte i por favor, seamos educados.

Occidentals pintorescos o levantinos felices: res queda ya d’aquell Regne de Valéncia (¿realment va existir? ¿no se l’inventà Franco? ¿o va ser Felip V?) tancat per demolició i per dissolució. I els “valencians” seran en tot cas els de la capital, clar, perque ya s’han encarregat des de Ponent de desquarterar-nos en tres províncies (i és que la gent, a tot s’acostuma), i ya s’han encarregat els favorits de Tramontana d’enfrontar a la capital en les comarques, per a vore si conseguien dellà Uxó i dellà Xúquer lo que no colava a les vores del llit sec del Túria.

Pero el problema no és Ponent ni Tramontana (o siga: Madrit-Castella-Espanya, o Catalunya, i les seues cuites i maniobres): el problema (si és que realment és un problema, vist cóm està el món, i vistes les condicions en que viuen la majoria dels nostres companys d’espècie) és que hi ha valencians que, òrfens de referents alternatius, se creuen tota eixa propaganda electoral-identitària. O més que creure-se-la, tenen coses més importants en sa vida en qué preocupar-se a l’hora de votar, més allà del verniç identitari ab que els partits polítics majoritaris se repinten cada quatre anys per a l’ocasió.

Totes les nostres possibles debilitats (coincidència de nom per a la capital i per al regne; configuració territorial allargada i mal comunicada entre els extrems fins fa poc; gran quantitat de ciutats mijanes àvides de resucitar greuges front a una capital que massa a sovint no ha actuat com al teòric Cap i Casal que era; onades d’immigració alòctona; superioritat econòmica i político-cultural dels pobles veïns) han segut aprofitades, en terrible èxit i mestria, per unes atres “ofertes identitàries”. I totes les nostres fortalees, enumerades més amunt, han segut dilapidades i menyspreades per aquells intelectuals que nos havien de redreçar. El món és aixina, i aixina, i no d’atra manera, les identitats (eixa construcció abstracta a la que el ser humà, diuen, no pot sostraure’s) naixen, creixen, s’escampen, se dissenyen i es polixen, evolucionen i, també, moren.

Pero lo fotudament sorprenent, lo únic que em fa ser mínimament optimiste és cóm, encara en el segle XXI, a soles un 25% dels valencians diu que únicament se sent espanyol (o siga, que no se sent valencià), o cóm dos de cada tres valencians diu encara que el seu idioma és un idioma i no un subproducte meridional i entranyable de la llengua catalana, com ve a dir la Real Academia Española en el seu diccionari oficial.


3. Algú ha de tindre la culpa de tot (pero yo no)

Diuen alguns que la solució a l’erial polític-cultural-llingüístic valencià, que camina en pas ferm cap al bipartidisme absolut, la dialectalitat-irrelevància llingüística i el no-res més abismal en pes polític i potència econòmica, és molt fàcil: tot consistix en “tornar a tocar poder”. Clar. I per a disfrutar de trenta millons d’euros en el meu conte corrent, la solució és que em toque la loteria. No pot haver llògica més llògica.

Pero, ¿quí és el que ha de “tocar poder”?  ¿I cóm el tocarà? ¿És que “el valencianisme” no l’ha tocat ya, en estos vintihuit anys d’autonomia? ¿I qué nos ha quedat d’aquella tocaeta? ¿És que a un cas la culpa de tot lo que passa és que algun partit “catalaniste” ha tocat eixe maravellós poder, o ha governat alguna volta, i per això estem com estem?

Algú me dirà que sí: que això mateix era el PSOE, una volta unificat en el PSPV d’Alfons Cucó and company. Un partit catalaniste (pero en sèu en Madrit, com el PP), encara que guanyara les eleccions perque la gent votava a Lerma pensant que, en realitat, votava a Felipe González. I no li faltarà raó: les tensions identitàries internes, hui com en 1982, són perfectament palpables en eixe partit socialiste en ànima dual (encara que alguns no s’enrecorden, o no ho tinguen massa present) en les que sempre han guanyat els que han posat més interés en guanyar, com passa sempre (encara que Alarte vullga donar ara una de calç i una d’arena).

Pero, ¿no té el PP també una ànima dual, producte de la desfeta-absorció d’aquell valencianisme del que no queda ni rastre aparent en “el poder que tocà”?  Poca calor. Hi ha voluntats individuals, simpaties, ajudes quasi furtives, perque saben lo que es juguen. Totes elles d’agrair, indubtablement. Pero en general, inofensives, tal com estan les coses.

Al capdavall, tot consistix en això: en posar interés. Com tot en la vida. I en ser conseqüent en lo que es predica, i demostrar-ho: no ya al que estiga prèviament convençut (en el mateix sentit o en el contrari), sino a les ànimes pures que busquen raons en uns i atres per a decantar-se, i per a les que qualsevol mal gest, qualsevol actitut inconseqüent, qualsevol indefinició o contradicció, qualsevol radicalitat injustificada, farà tombar la balança del costat contrari. O farà que ignore als dos costats al mateix temps, com en el cas valencià.

Pero, per desgràcia, crec que molts han estat en atres coses quan tenien que haver estat en eixes coses. “Tindre la raó”, en abstracte, o, per eixemple, tindre l’ortografia més perfecta per a la llengua més perfecta (per a ser més gràfics), no servix de res si no es té clar qué es vol i cap a ón se va.


4. Si toquem poder ya voràs cóm canvien les coses...

I perdoneu-me, pero “tocar poder” és “conseqüència de”, no “causa per a”. D’acort en que des d’una posició de “poder” se podrien canviar moltes coses i invertir moltes tendències, i assegurar un espai de poder (econòmic, audiovisual, etc.) des del qual poder expandir-se i afermar-se. Pero per a construir una casa, primer s’han de fer els fonaments.

I no es pot pretendre “tocar poder” en unes coordenades sociològiques de partida de 1980 (moment en el que, per eixemple, qui escrivia el valencià en les normes catalanes era perque conscientment, i ideològicament, volia), quan hui, en 2010, a la mitat de l’actual població valenciana (la menor de 35 anys) ya li han ensenyat a escriure el valencià segons un model llingüístic que serà tot lo nefast que vullgam, pero que és l’únic que coneixen. No es tracta de renunciar a uns ideals; es tracta de conéixer quines són les circumstàncies personals d'aquells que teòricament hauran de fer seua eixa doctrina llingüística, a poc que coneguen de qué va i en qué es justifica (¿o no és això lo que volem?).

És difícil, efectivament, “tocar poder” si eixa valencianitat difusa, eixa fosca consciència que abarca bona part de l’espectre sociològic dels dos grans partits i que podria bascular cap a un gran partit valencianiste de centre progressiste, troba que eixe valencianisme no té cares conegudes o de prestigi en lo econòmic o lo professional, que es baralla entre sí en lloc de remar en una sola direcció, que s’escora cap a plantejaments econòmics o socials minoritaris o radicals que s’allunten de la tendència majoritària de la societat i, en definitiva, i mes que siga injust, que dona l’impressió de no ser de fiar. Perque tots som humans, i només en molts contats casos nos podem banyar per algú o per alguna cosa. Perque más vale malo conocido que bueno por conocer.

I és complicat “tocar poder” si primer no es crea en la societat un estat d’opinió, de formació i d’informació que induïxca  una tendència positiva cap a eixes directrius ideològiques, que han de ser clares, arraïlades en l’actualitat i en els problemes de la gent. Gent que ni tan sols té per qué caure’s be entre sí, ni estar d’acort en tot, pero que remarà en una sola direcció només si veu que hi ha persones vàlides al timó del barco que creuen en lo que fan i que argumenten la seua postura. Persones que acabaran pujant-se al carro i treballant per un mateix objectiu, encara que mantinguen diferències ideològiques o d’estratègia.

¿O és que el catalanisme cultural-llingüístic valencià no ha acabat impregnant tots els partits polítics valencians que hui conten en representació parlamentària, sense haver conseguit mai superar el 5% presentant-se en solitari a unes eleccions? Puix això mateix.


5. “Un partit d’estricta obediència valenciana”

Yo vote sempre. No aguante a eixa gent que no baixa mai a les reunions de la comunitat de veïns i després sempre es queixa de lo que es fa o lo que es deixa de fer. :D

Pero a l’hora de votar, convindria recordar ad alguns que hi ha coses com els antecedents familiars, el carisma de certs líders, el grau d’informació, l’experiència personal anterior de cada votant en les diferents opcions polítiques, el posicionament en aspectes certament importants com l’economia, les convencions socials, el mig ambient... o simplement, l’amistat o l’interés per relacionar-se en determinat personage polític. Variables, totes elles, que en bona llògica solen anar per davant de coses tan emocionants, verbigràcia, com la lloable defensa a ultrança de les Normes del Puig (com la que yo, per cert, faç en els meus dos blogs).

¿És possible, hui, votar a un partit que defenga (sense sectarismes i acceptant que pot haver unes atres sensibilitats) les Normes del Puig, pero al mateix temps aposte decididament per l'us social del valencià en tots els àmbits (començant pel l'exigència del requisit llingüístic als funcionaris, com a mínim els que han de relacionar-se en el públic), i que ademés done alternatives sòlides a l'actual model econòmic valencià (líder en desocupació), que done idees sobre cóm resoldre el problema de la finançació autonòmica i municipal, sobre cóm assegurar una sanitat, uns servicis socials i una educació públiques de calitat que siguen presupostàriament admissibles, la protecció del mig ambient i del patrimoni, la viabilitat futura de l'agricultura i l'indústria valencianes, més allà dels llocs comuns i del "anem a protegir l'agricultura i anem a defendre els interessos dels valencians" ?

Sigam realistes: pensar en que els votants valencians es transformaran un dia en héroes disposts a votar a qualsevol partit que els posen davant, sempre que este defenga l’us de les Normes del Puig és, en primer lloc, pensar que una part significativa dels valencians sap qué són les Normes del Puig (cosa  que ya de per sí té bemols) i, segon, que deixarà en un segon pla totes les variables indicades en el paràgraf anterior. Vostés mateixos. S’admeten idees, pero és evident que s’han d’oferir moltes més coses i molt més atractives.

(quant a les Normes del Puig, depositar i confiar el seu futur o viabilitat en el futur o viabilitat d’un únic partit polític és, com s’ha demostrat, una tàctica perillosament suïcida: més hauria valgut -i encara estem a temps- que alguns s’hagueren preocupat de que hi hagueren simpatisants de les Normes del Puig en tots els partits polítics valencians en major o menor mida, com de fet ocorre en la normativa de l’IEC-AVL; fet que garantisaria una menor identificació del particularisme llingüístic valencià en una determinada opció política i facilitaria la seua difusió per damunt de banderies polítiques)

I sí: sempre hi haurà valencians que pensen que la sanitat i l’educació són responsabilitat del govern central, que els diners de l’Administració no ixen dels imposts sino de les boljaques i la generositat de Camps i Rita, i que la millor manera de defendre el valencià és no parlar-lo mai. Pero la majoria dels valencians no és aixina: sap a quí vota i per qué, sense que a l’hora de la veritat les diferències ideològiques siguen tan marcades com alguns pretenen.

Eixa majoria silenciosa i poc significada és la que conforma l’ànima dual amagada dels dos grans partits. La que no sol parlar mai, perque hi ha uns atres en els seus partits (els uns tirant cap a Tramontana, els atres cap a Ponent, i alguns als dos costats) que parlen per ells i en els que, mentres la cosa vaja tirant, no arribaran a enfrontar-se. Una ànima que, en realitat, és majoritària en la nostra societat, i de la que algun dia partirà, si ha d’existir, el gros de les forces d’eixe partit d’estricta obediència valenciana que tants valencians volem en les nostres reunions familiars i d’amistats i que encara està per aparéixer...

En eixa gent que vota PSOE o PP és en la que hem de pensar, si alguna volta “algú” ha de “tocar poder”, per a canviar les coses en el sentit que tots volem. No en Joan Fuster, ni en Jordi Pujol, ni en les reunions d’amiguets catalanistes en l’universitat o en la manifestació del 25 d’abril (perque ells també porten lo seu...) Simplement, en els nostres veïns i els nostres companys de treball. En la majoria sociològica i silenciosa dels valencians.



6. I una reflexió final. Idealisme pragmàtic.

El dia en el que tots els que hui sentim el ferro sapiam diferenciar entre lo fonamental i lo accessori; el dia en el que acceptem en pragmatisme i practicitat que ací no hi ha amics i enemics, lleals i traïdors, sino bons i mals productes (polítics-culturals-llingüístics) per una banda, bons i mals venedors per una atra, i compradors enmig (el poble valencià) que només canviaran de producte si el producte és bo i el sabem vendre be, les coses podran escomençar a evolucionar cap a on pensem.

Serà res manco que la diferència entre constituir un grup d’entranyables friquis que nos reunim per a compartir les nostres aficions, via Internet o en persona (situació cap a la que nos encaminem inexorablement), o ser una minoria llingüística-política forta i mínimament cohesionada que puga eixercir com a lobby de pressió en la nostra societat.


Perque sí: tot, al capdavall, és mentira. Pero posats a prendre partit i a mentir, que siga dient la veritat.

16 abr. 2010

La batalla dels colors



Hui, per fi, després de molts dies, he pogut dedicar-me a navegar en certa tranquilitat per la blogosfera pròxima.

Ya hauria d’estar curat d’espant, pero la rebolicada actualitat d’este país m’ha conduït, més que mai, a través de discussions, opinions i gracietes vàries en les que, massa a sovint, el maniqueisme i les generalisacions fàcils, injustes i falses (bons i roïns, amics i enemics, patriotes i traïdors, cults i incults ...PSOE i PP, Madrit i Barça...) imperen sobre la realitat plural, variada i matisada que yo, en la meua modesta circumstància personal, vixc cada dia.

La qüestió és que, no se per qué, este regust amarc del ”o-blanc-o-negre” obligatori i per decret, que cada vegada més impregna la nostra societat, m’ha recordat una cosa aparentment tan poc relacionada en els meus desficis espirituals com puga ser una falla valenciana.

Sí, sí, una falla: de les que es cremen el dèneu de març...

Pero no una falla qualsevol, sino la que en el lema “La batalla dels colors”, ha plantat enguany l’artiste Vicent Martínez Aparici per a la comissió de l’Avinguda Malvarrosa – Antoni Ponz – Cavite de la Ciutat de Valéncia.

La falla de la Malva, que a pesar de ser de Secció Especial no és molt coneguda ni visitada a causa de la seua ubicació alluntada del centre de la ciutat, porta uns quants anys apostant per la creativitat en el disseny i la crítica dels seus monuments, des d’unes capacitats presupostàries molts inferiors a les habituals reines de la categoria (fet que habitualment la condenava als últims premis o, directament, a quedar-se sense palet).

La qüestió és que algú més degué pensar com yo a l’hora de repartir els (criticadíssims) premis d’enguany, perque la Malva guanyà res manco que el quint premi de la Secció Especial, per davant de comissions que la superaven àmpliament en presupost i solera.

Sense entrar a valorar la justícia dels premis, la realitat és que a mi em va paréixer una falla “redona”: equilibrada en el disseny (original, sense caure en el barroquisme pero tampoc en l’abstracció), en un tema interessant i coherentment desenrollat entorn dels “colors” en les diferents escenes de la base, i en uns versos que (contra lo que sol ser massa habitual) realment explicaven la falla de forma humorística i en trellat, com és la seua obligació (i ademés, escrits en perfecte valencià).

Vos faç una selecció d’escenes:


1. Els colors de la pau contra el blanc i negre de la guerra.


El cos central de la falla el conformen un soldat, rifle en mà, pintat en blanc i negre, i unes fades que en equilibri arriscat el taquen de colors vius des de dalt, i tapen el canó del rifle en una flor.


Metàfora de la lluita entre una visió dicotòmica i agressiva de l’existència (matar o morir per un color... la lluita inevitable dels amics contra els enemics, els nostres contra els atres...) i una visió oberta i pacífica que accepta tots els colors i la diversitat d’opinions i maneres de viure i conviure.



2. La rendició del BLANC I NEGRE

Parodiant el famós quadro “La rendició de Breda” de Velázquez (més conegut com “Les llances”), un soldat blanc i negre entrega la llapissera a l’eixèrcit vencedor: el dels colors.


Significatiu u dels versos que acompanya a l’escena:

Hem patit els valencians
la batalla dels colors,
tot per culpa de les mans
dels que diuen ser pintors.


3. Dejarían de existir para mí las flores
de esas que te fumas y lo ves tó a colores (Melendi)...


De pas, la puntâeta a les falles riques d’Especial, que havien acordat llimitar el presupost de les falles de l’any que ve als cent mil euros (lo que havia de facilitar la lluita de totes elles en igualtat de condicions, i l’estalvi de diners per la crisis... fins que Nou Campanar i companyia es varen desdir als dos mesos).

Estan flipant en colors
creem que per un motiu
molt poc imaginatiu
referent a uns ploradors.

I ploren pel presupost
de cent mil per a la falla
a on la Federació talla
els monuments de baix cost.


4. Menjar-se EL MARRÓ







El gourmet és este chic
que va nàixer en la Plana
sent amic d’un tal Zaplana
i que té uns gustos de Ric.

Tot perque este personage
no pareix que siga llest
per no saber que un bon trage
sempre és molt, molt indigest.








5. Colors CALENTS i colors FRETS






I és que la temperatura
d’este color tan calent
fa que moltíssima gent
tinga una vida molt... dura.

(les falles no serien les falles sense estes escenes... :D)











6. Vell VERT







És major i molt expert
en el maneig de l’espasa.
per això fòra de casa
li diuen que és un vell vert.

Atenció a la portada de l’Interviu galàctic...










7. Zona BLAVA





Vol convertir tot l’Estat
en una gran zona blava
de pagament obligat
¡en eixa cara de fava!

I fruir tenint el goig
de posar-li la gran multa
a tota la zona inculta
d’un tal ZP, que és roig.





En fi. Hui, esta falla, com totes les de 2010, és ya cendra i recort: bona metàfora de la vida. I no sé si vos haurà agradat poc o molt, perque per a gusts, colors.

Pero com no existix el color pel qual matar o morir, me quede en la meua frase preferida... Sí, la de Campoamor:

En este mundo traidor
nada es verdad ni mentira.
Todo es según el color
del cristal con que se mira.