28 dic 2010

Estic fart de les mínimes guerres



Estic fart de les mínimes guerres;
dels qui utilisen noves tapadores
rollant-se al cap la manta de les barres.
Ya està be de soroll,
de músiques repetides,
de cavallets desbocats
i de matar als vells a l’aire lliure.
Ya està be de sements
perdudes sense viure un pam de terra.
Ya està be. ¡¡Ya està be!!
¡Calleu, que vol amanéixer!

Anfós Ramon i Garcia. “Reflexions en la nit tancada dels morts”, 1977

Fa poc me recordà un conegut i experimentat valencianiste una idea que a tots nos ha passat pel cap alguna volta: “al valencianisme no li cal buscar enemics fòra. Se’ls busca tots dins, i damunt els troba”. Per desgràcia, no li faltava raó.

Este mes he tornat a fullejar dos llibres que vaig llegir fa prou de temps (farà com a dèu anys). Dos obres colectives, publicades en dos moments diferents, i en objectius clarament distints, sobre tot vistes en conjunt. Parle de ¿És possible una convergència social i política valenciana? (1985) i Cap a una Valéncia lliure. Eixercicis de metavalencianisme (1993).

Pero les dos partien de bases en certa manera comunes: fer un anàlisis, o inclús una crítica constructiva, de l’estat de coses del “valencianisme”, per a transformar la dispersió habitual de forces en un moviment coherent en estratègies compartides. Un estudi plural i en positiu de per qué els valencians estaven (en 1985, en 1993) permanentment dividits i eren incapaços de treballar en comú; a diferència de, sense anar més llunt, lo que ocorria (i ocorre) en comunitats autònomes d’igual o menor història i personalitat privativa que la nostra.

L’eixercici de llegir estos llibres rallant el 2011, i especialment, de vore els noms de moltes de les persones que colaboraren (i més encara, de llegir lo que afirmaven en aquell moment... i comparar-ho en lo que afirmen hui) és un testimoni impagable que explica en bona part per qué estem com estem.

He dit que els objectius d’abdós llibres no eren els mateixos. En el de 1985, promogut per la societat “Valéncia 2000” (que arreplegava les comunicacions d’un cicle de conferències) surava, en major o menor mida, l’omnipresència política, en Valéncia i en Espanya, d’un partit polític —el PSOE— en aquell moment hegemònic baix la batuta de Felipe González i Joan Lerma. Per tant, el valencianisme es barrejava —de forma més o manco manifesta segons els autors— en una reivindicació d’una visió conservadora-lliberal de l’acció política, més regionalista que nacionalista (en excepcions, com dic, segons l’autor, i salvant la vella mania de fixar-nos en l’etiqueta més que en el contingut i el resultat real d’una política concreta). Una visió, sobre tot, alternativa als valors programàtics del socialisme valencià i espanyol.

(En realitat, el “valencianisme” d’algun que atre participant en el llibre podria haver segut discutit ya en aquell temps, no ya pels guardians de la purea valencianista, sino per persones molt més pragmàtiques i aveades a la realitat sociològica del dia a dia; este fet explicarà acontenyiments polítics posteriors, l’efecte dels quals aplega fins al present, i al llector perspicaç no serà menester donar-li més detalls.)

La qüestió és que el llibre es publicà, i fon —encara que sense resultats aparents a curt determini— un bon eixercici de confrontació d’idees i, observat sobre tot des de la distància, un excelent testimoni de l’estat d’opinió d’aquella época.

El de 1993, editat per la “Joventut Valencianista”, estava redactat per jóvens valors del valencianisme, en uns postulats polítics clarament progressistes i nacionalistes. L’espirit constructiu amerava els escrits de tots els participants, i el moment polític (en una Unió Valenciana a l’alça i un PSOE que ya havia perdut els ajuntaments de les principals valencianes i que estava a punt de perdre també la Generalitat) era certament diferent al de 1985. La bona veritat és que representava una glopada d’aire fresc, una renovació del discurs valencianiste tradicional que trencava en tots els esquemes i les càguiles ideològiques acumulades en els anys de la transició a la democràcia. 

No obstant, s’ha de dir el llibre s’edità un any després d’haver-se escrit, en 1994, quan les discrepàncies internes en el sí del valencianisme (en expulsions de membres de Joventut Valencianista de les files de UV, o l’experiment de la també fallida Convergència Valenciana que promogueren —a la seua manera— el hui conseller Blasco i Vicent Gonzàlez Lizondo), havien fet perdre part de la vigència d’algunes de les afirmacions arreplegades en l’obra. Fets que alguns interpreten com “el principi de la fi”.

17 autors participaren en el llibre de 1985; 8, en el de 1993. De tots ells, restats els que per desgràcia han faltat, els que en els nostres dies —fins a on sabem— han passat a l’anonimat o a un tercer pla de la vida pública, i els que en l’actualitat mantenen posicions diferents (en alguns casos, de forma radical) a les que manifestaven en aquell temps, nos queden la sifra de 5 persones, de les 25 inicials. I d’estes sí, donarem els noms, perque s’ho mereixen: Juli Moreno, Voro López i Vicent Sanç, del primer llibre, i Felip Bens i Quelo Romero, del segon (si hi ha alguna omissió, de veres que demane disculpes i quede a disposició d’esmenar-la en quant algú me l’advertixca).

Podem atribuir este fet a múltiples raons. Eduard Punset, en la seua llínea de gran i magistral pensador (que incomprensiblement, un dia fon polític i tot) segurament diria que, en el cas dels jóvens autors del llibre de 1993, el fenomen s’explicaria per l’immadurea del còrtex cerebral característica dels individus menors de 25-27 anys d’edat de l’espècie Homo sapiens —especialment, si són de sexe masculí—... Uns atres ho atribuirien a causes no tan biològiques i sí més mundanes... pero no vaig a entrar en el per qué. No m’abellix, i no tinc ganes d’amargar-me més l’existència per hui. Pero els fets són els fets.

Els fets són que l’ent ideològic abstracte que sol etiquetar-se com a “valencianisme” (o, millor dit, com a valencianismes, en plural, no sempre ni necessàriament coincidents: el polític, el cultural i l’idiomàtic) és, a les hores d’ara, un moviment en descomposició. O si voleu, descompost, en participi passat. Perque a estes altures de la correguda, la matèria valencianista és ya difícilment subdividible en més unitats elementals. A falta, clar està, de la fusió nuclear definitiva que nos faça descobrir el nostre particular bosó de Higgs, alvançant-nos inclús als experiments del Gran colisionador d’hadrons...

Ho és perque, encara que des de fòra continua percebent-se (continuen percebent-nos) com un “món” clarament definit, en uns objectius i uns referents clars i comuns —la bandera, la llengua, la concepció de l’història i l’identitat dels valencians...—, fa temps que una part significativa dels propis i autonomenats “valencianistes” s’han llançat fervorosament a creure que hi ha moltes més coses que els separen entre sí de les que els unixen.

Tantes, que inclús alguns han valorat (valoren) com a factible i justificat (o com a mínim, més útil) unir-se al tradicional (i supostament invencible) enemic ideològic. Optar per rendir-se —parlant al sa i al pla— abans que intentar la reconciliació entre els que un dia remaren en comú per una mateixa causa. O directament, optar per retirar-se i dedicar-se a la família, als amics i a cuidar les tomateres de l’hort. Que ells no naixqueren per a ser héroes, i que ya està be de tant de patir i de perdre el temps... Sí: els valencianistes, a pesar de tot, també són humans.

En realitat, eixa ha segut la constant des de la “fundació” del valencianisme. No, com creuen (o volen fer-nos creure) alguns, des de 1977, sino prou més abans: des de la Renaixença decimonònica en l’aspecte cultural, i des de la primera década del sigle XX en el polític. Crisis periòdiques d’identitat, amanides en discrepàncies en quant a la forma d’actuar, o sobre el necessari reflex polític que havia de tindre el valencianisme, i mediatisades també per pressions i interessos diversos —colectius i, per desgràcia, també egoistament particulars— que nos anaven erosionant la gent, els mijos i les ilusions.

De la mateixa forma que l’economia mundial se caracterisa pels seus altibaixos, per les seues etapes de bonança, d’estancament, de recessió i de franca depressió, el valencianisme ha passat per époques (poques) de relativa prosperitat, i per llargues travessies del desert. L’última, i esperem que no la definitiva, dura ya uns tres lustres, i quí sap quànts més...

Per totes bandes trobes eixa trampa
on cau el valencià despreocupat.
¿I dius que tot el mal vingué d’Almansa?
Tots ho sabem. Pero ara és quan alcança
volums que són presagi d’un mal fi.
I si be nostra llengua no està morta,
no cal ni dir quí lluita i quí soporta
l’atac de molts traïdors sense destí.
La greu realitat és la que canta.
¡Qué importa ya el decret de Nova Planta
si no sabem defendre el nostre ser!
Puix si ara no s’unim els valencians
per tot allò que nos fa ser germans
¡no mai tindrem consciència ni poder!

¡Oblidem-nos ya d’Almansa
i tallem el mal que alvança!

Anfós Ramon i Garcia. Dins “Recitals poètics de la AELLVA”, XIV edició, 2007.

Si donem una atra volta de rosca a l'assunt, la realitat nos diu també que dos valencianistes qualsevol, impecables i coherents en matèria cultural o idiomàtica, no tenen per qué tindre res més en comú entre ells en qüestions més d’anar per casa: com la pujada o baixada d’imposts, el mig ambient, la sanitat, les relacions laborals o la moral social. Una volta més, llògic.

Efectivament, en Galícia, en el País Vasc, en Catalunya, en Andalusia o en Madrit la definició de la cultura o la llengua pròpies en sí no és un factor separador (tots, independentment de l’ideologia política, tenen clar en estos territoris els idiomes que parlen, la normativa a utilisar, i només diferiran en la forma o gradació en la defensa de l’us del propi idioma o de l’autonomia política). Pero en Valéncia està en discussió la pròpia existència de l’idioma i la seua normativa. I en realitat, també l’existència mateixa del poble valencià secular, hereu de l’històric Regne de Valéncia, front a las provincias levantinas felices i les exòtiques Catalunyes meridionals.

Una discussió amerada, ademés, en assignacions maniquees i interessades de posicions pretesament progressistes-científiques (les catalanistes) o cosmopolites-ciutadanes del món (les castellanistes) front a conservadores-retrògrades (teòricament, les valencianistes) que la realitat sociològica dels valencians descarta de raïl i que nosatros, valencianistes conscients, faríem be en soterrar per a sempre, si és que volem eixir del clot a on entre uns i atres nos havem clavat.

Pero per tot això, no resulta gens fàcil unir en un mateix moviment a persones que provablement només tinguen dos coses en comú: creure que el valencià és un idioma independent, i que el poble valencià és un poble diferent dels veïns...

Perque, quant a la definició de qué és realment ser valencianiste (ai, ai: la vella pregunta...) yo ho definiria, a risc de ser blasmat fins a l’eternitat per alguns guardians de la purea, de la següent manera: Lo que abans era simplement “ser valencià” (culturalment, llingüísticament, políticament... en diferents punts d’inflexió temporals en que es situaria eixe "abans" a lo llarc de l’història), hui se convertix en “ser valencianiste” perque hi ha molts valencians de naiximent que desconeixen les seues raïls culturals i llingüístiques (o les antigues institucions d’autogovern) o be les troben en perill de desaparició, o atacades per interessos exteriors no coincidents en els dels valencians, i ansien per recuperar-les, estudiar-les, posar-les al dia i perpetuar-les.

He de dir ací, i vullc dir-ho ben clar, que no m’agrada l’exaltació pura i dura de les identitats. No, quan justifiquen l’odi i l’enemistat entre pobles, o entre grups socials, o inclús entre classes. No, quan els prejuïns identitaris i els estereotips negatius —i falsos— no permeten construir més ideologia que la reactiva, que només funciona quan pot anar a la contra d’un enemic (real o inventat). No, quan determinades classes dirigents permeten i justifiquen el maneig obscé del natural sentiment identitari d’un poble per a la consecució de foscs objectius. Unes classes dirigents a les que la cultura i les tradicions d’eixe poble els importen ben poca cosa. De tot això, per desgràcia, els valencians sabem molt.

Crec, per contra, en un valencianisme que valora la pertinença a un colectiu; que creu en l’estima pels antepassats propis i la seua cultura, i que vol transmetre-la en herència als que l’hauran de succeir. Un valencianisme que em motiva a responsabilisar-me i a preocupar-me per la sòrt del meu poble, no en abstracte, sino per totes i cada una de les persones que habiten en este menut trosset de terra. Un valencianisme que exalta el sentiment de coparticipació i de civisme. Un valencianisme que farà sentir-nos orgullosos de ser valencians en la mida que ajude a aumentar les nostres cotes de benestar físic, econòmic i cultural. Les cotes de convivència pacífica i de justícia social. Les de tots; no les de uns pocs.

Per tant, si nos preguntem fins a quin punt hem de portar la nostra purea i el nostre pot sagrat de les essències valencianistes, yo, humilment i respectant tota opinió respectable, opine que fins allà a on pugam, pero sent conscients de tres coses:

- que només vora un 35% dels valencians té el valencià com a llengua materna, front a un 65% que ya té el castellà (segons diverses enquestes, i sense contar estrangers), per molt que els valencians que sabem parlar valencià correctament estem en un percentage més alt, entorn del 50%.
- que una generació sancera de valencians (els menors de 35 anys) s’ha ensenyat a escriure i inclús a parlar en valencià en una normativa llingüística forastera creada per i per als catalans.
- i en definitiva, que ni estem en 1238, ni en 1707, ni en 1931, ni tan sols en 1977: estem en 2011.

Això és lo que tenim, i d'eixa realitat és de la que tenim que partir, siga lo que siga lo que vullgam fer. És dir: que s’ha de ser exigent, sabent a ón estem i a ón volem aplegar, i sent conscients de les urgències d’este moment històric (perque els anys passen i els percentages continuaran canviant, segurament de forma desfavorable) pero en una actitut generosa en els comportaments personals, i pragmàtica en els colectius. Més encara, quan massa voltes, qui més fa ostentació de valencianisme dona un eixemple deplorable respecte a l’us del valencià, o inclús de la pròpia normativa que diu defendre...

Convenim, per tant, en que hi ha diverses classes de valencianistes. En combinacions variades que superen qualsevol idea preconcebuda. És una evidència, i explica (pero no justifica del tot) l’actual divisió radical en el valencianisme cultural i en l’idiomàtic (més llògica resulta, per lo que hem explicat, la divisió del valencianisme polític). És, en terminologia matemàtica, una condició necessària, pero no suficient.

En tot cas, és una divisió que impedix que el valencianisme sociològic (eixe valencianisme popular i sentimental que encara està viu en l’imaginari colectiu de la majoria dels valencians) faça seus els postulats més exigents i coherents d’un valencianisme intelectual elaborat a lo llarc de moltes décades i que hauria d’anar molt més allà d’una simple exaltació romàntica de la valencianitat eterna (la qual, com podem comprovar en el dia a dia, és perfectament prescindible per a un percentage cada volta major dels propis valencians)

El problema fonamental és que molts valencianistes que s’enquadren en algun dels casos tipològics que tradicionalment se vinculen al valencianisme (cultural, idiomàtic o polític) no acaben de reconéixer que la seua no és sino una forma particular d’entendre una ideologia molt més general. Creuen que la seua manera és l’única forma verdadera de ser valencianiste. Per tant, lo que uns atres sí que conseguixen (que gents que compartixen determinats valors comuns s’unixquen entorn d’uns objectius i unes llínees d’acció clares i concretes, per damunt de diferències evidents que queden en segon pla; com ocorre en els partits polítics majoritaris, pero també en el catalanisme-anexionisme entre valencians, o, permeteu-me la frivolitat, entre els aficionats a la bicicleta, els jubilats i pensionistes o les bandes de música) en el nostre cas és cada volta més difícil.

Si entrem en temes més directament polítics (que no és que m’abellixca molt), no és un secret (ni crec que ningú es moleste per afirmar-ho) que una part important de la societat valenciana anhela poder votar una alternativa política que millore mijanament a les principals opcions que tenim en l’actualitat (lo que no deuria ser difícil, vist lo vist).

Entre un 20 i un 40% de l’electorat podria aplegar a votar, segons diverses enquestes d’opinió, a un partit d’estricta obediència valenciana. Això no vol dir, clar està, que votaria a qualsevol partit d’estricta obediència valenciana, ni que havent-ne quatre o cinc formacions valencianistes per a triar, n’hi hauria una que s’enduria tots els vots del valencianisme sociològic...

Al final, patim de lo de sempre: els millors —en el camp professional, en l’acadèmic, en el polític, en l’empresarial— tenen suficient instint de conservació com per a triar quina és l’opció més adequada per al seu triumf personal. En part, perque unes atres opcions (culturals, idiomàtiques, polítiques...) que no sé si seran bones o roïnes, pero que hàbils i inteligents ho són a manta, se preocupen i es cuiden molt de que aixina siga. I eixa opció, òbviament, no és hui, de moment (i per desgràcia), el valencianisme.

Els afronts i les ofenses personals en que molt a sovint acaben derivant les llegítimes discrepàncies en el sí del valencianisme, les discussions bizantines sobre temes que rallen el friquisme per a qualsevol persona aliena al nostre moviment, no són una bona carta de presentació per a atraure a la causa a gent que té a la seua disposició unes atres opcions més abellidores i socialment respectades (ya siguen referents culturals, llingüístics o polítics).

El valencianisme, per tant, ha de ser suficientment atractiu com per a impregnar les maneres de fer d’aquells que detenten en l’actualitat un significatiu poder econòmic o acadèmic. I ha de ser suficientment obert com per a poder fer-ho possible entre persones que, en atres esferes de l’existència que no siguen l’idioma o la cultura, mantenen posicions notablement contrapostes.

En realitat, si volem recórrer el camí invers al que marca la nostra història recent —passar, de ser valencianistes, a tornar a ser, simplement, valencians en plenitut—, els valors bàsics del nostre valencianisme cultural i llingüístic no haurien de dependre de la sòrt (habitualment escassa o nula) dels partits polítics que tenen el valencianisme com a leit-motiv. El valencianisme ha de ser molt més que això (en ser això molt, i ya volguérem que ho fora, com ho és en atres territoris propencs que no tornaré a nomenar).

El valencianisme, tal i com crec que el devem entendre, ha de ser un marc que impregne totes les actuacions de les principals forces polítiques, econòmiques i socials valencianes. Crec sincerament que ficar al valencianisme cultural i llingüístic entre l’espasa i la paret de la disputa partidària va en contra del propi moviment (i la nostra història recent ho demostra). No contra cada valencianiste individual, que és molt lliure per a triar la via que crega més vàlida per al seu desenroll; pero sí del valencianisme com a moviment cívic i cultural.

Provablement a estes altures de la correguda diran alguns que no hi ha més remei; pero hauran d’acceptar que no és en sí mateix desijable, si és que volem realment que els valors bàsics del valencianisme no estiguen, com ho han estat els últims trenta anys, penjant d’una corda tan fluixa com la que representa l’asar dels vaivens electorals. A no ser que, quan vinguen mal donades electoralment parlant, vullgam igualar la trascendència social del valencianisme a la de l’animalisme del partit antitaurí o la dels pro-cannabis del partit homònim, i damunt estigam contents en això. Que tot pot ser, clar.

Qualsevol estratègia que eixample la base social del valencianisme (uns atres ho entengueren fa temps, i els resultats estan a la vista) de forma independent de l’acció política (o si voleu, coordinada, o amistosa, pero sense relacions de dependència absoluta), tenint molt clares les premisses bàsiques i les fronteres que no es poden traspassar, serà una estratègia positiva. La que va en el bon camí.

(I en este cas, els gests, les maneres, i la pròpia trayectòria personal fan a voltes molt més que els fets reals. No sé si m’explique, i no mire a ningú.)

Qualsevol postura d’onanisme intelectual o de tancament sectari que no vol tractar en ningú que no combregue exactament en l’ideologia oficial, és negativa. Cabrà recordar, fent una analogia mèdica, que els chiquets que més s’embruten i més en contacte estan en agents patogens durant la seua infància són els que desenrollen un sistema immunitari més fort, que els permet fer front de forma més satisfactòria a les malalties i les alèrgies en la seua vida adulta. Crec que la comparació està prou clara.

Per tot això, el valencianisme no pot viure al marge del sistema; no pot convertir-se en un moviment antisistema. El valencianisme ha de tornar a posar-se de moda; ha de tornar a ser un moviment en el que la gent puga confiar. I la gent no podrà confiar en el valencianisme mentres els propis valencianistes no creguen en ell. Tornar a guanyar la confiança dels valencianistes en el valencianisme, que és tant com dir, la confiança en atres persones valencianistes, és el primer punt de la llista de la compra.

Si tots els valencians no anem a una
sabent que estem jugant-nos nostra raça
¡serem un poble inútil sense meta!
eterns esclaus d'un amo i una vara.
¡Germans! ¡Lliures germans de branca nova
que no voleu servir a gent estranya!
¡Unim-nos colze ab colze! Que es remunte
la veu i l'esperit per eixa causa
que és justa perque és nostra des de sempre
i té que ser, per nostra, valenciana.

Hui estem tots esperant eixa collita
que vol donar el fruit de la paraula.
Estem esperançats davant la nostra
Valéncia que vol créixer lliure i ampla.
Pero no confiem en els miracles
a l'hora de lluitar contra la farsa.
Parlem i parlem fort. Que ningú afluixe
el pas davant l'obstàcul si és que s'alça.
¡Perque si es pert la fe i es calla l'home
voreu com és la pedra la que parla!

Anfós Ramon i Garcia. “Marchant unidament, farem Valéncia”, 1978.


Al final, els grans canvis són els que es produïxen silenciosament. Els canvis de la vida diària; els que no ixen en els titulars de les notícies, ni en els discursos dels mantenedors, ni en els doctes estudis de l’universitat.

Cada volta que un yayo que en 1975 va educar als seus fills en castellà decidix en 2011 parlar en valencià als nets; o cada volta que una persona no necessàriament propenca als postulats del valencianisme tradicional abraça generosament i en naturalitat la senyera coronada o la denominació de “llengua valenciana”; cada volta que gent de diverses tendències polítiques veu en simpatia el nostre moviment cultural o idiomàtic, independentment de lo que vote; o cada volta que front a un model llingüístic catalanisant i anexioniste oferim un model netament valencià coherent i cohesionat (i no l’absència de model, o la simple anarquia ortogràfica) estarem anant pel bon camí.

Estarem demostrant que no treballem per no res, que no perdem el temps sent com som; que som gent de fiar. Estarem constatant que la nostra forma de pensar se defén en arguments, i no en amenaces, brofegades o exabruptes. I que no depén ni es modifica pels interessos polítics de ningú —a voltes de gran altura cívica, pero massa vegades, de la més baixa calitat moral—

En definitiva, estarem ajudant a que el poble valencià es recupere del greu accident que patí en la seua història recent, i comence a recobrar la seua memòria: quí era, cóm era i, sobre tot, quí vol ser.

Tingau en conte que per molt que contem els fets tal com són, per molt que la nostra veritat siga més verdadera que la dels demés, no significa que els nostres paisans nos hagen de creure. Ni en qüestions culturals, ni llingüístiques, i manco encara polítiques. La gent, per votar, pot votar inclús en contra dels seus interessos... sempre que estiga convençuda de que votar a una atra opció seria pijor encara.

Lo que toca, per tant, és construir el nostre model, no destruir el dels demés. Lo que val és donar eixemple en fets, i no fer promeses de valencianisme etern que duren lo que dura la cremà d’una falla. Lo que importa no són els personalismes, sino les idees. Lo que conta és recordar els nostres referents, la nostra base, en generositat, comprensió i exigència. En sentir-se hereus d’una tradició que haurem de transmetre als que nos succeïxquen.

¡No sé per qué no tots!
Fe... Curs...
¡No sé per qué no tots!
Alts... Purs...
¡No sé per qué no tots!
Rems i glatits,
¡compàs fidel als brots!
¡No sé per qué no tots units!

Xavier Casp. De “Balada confident”, dins “Gran sonata de la pàtria”, 1981

Tenia vosté raó, Mestre Anfós. Ya està be de mínimes guerres, de soroll, de músiques repetides, de sements perdudes sense viure un pam de terra.

Ya està be.

Com sempre fon i serà, tot està en les nostres mans.

Bones festes i bon any 2011.



16 oct 2010

Experiment multilingüe: occità-aragonés-mallorquí



Vos proponc un chicotet experiment audiovisual-llingüístic. L'amic Jaume, del blog "Valencià és llengua", difongué fa poc en el seu perfil de Facebook un inocent vídeo, consistent en la previsió de l'orage en Occitània per al dia 30 d'abril de 2010.

El "home del temps", en este cas, parla occità, i ací és a on està l'interés del tema: constatar fins a quin punt nosatros, valencians que no hem estudiat mai l'occità, ni segurament l'hem sentit parlar mai, podem, no obstant, entendre'l en major o menor mida. Est és el primer dels tres vídeos que inserte al final del post.

M'he permés afegir a l'experiment dos vídeos més, obtinguts com l’anterior de YouTube (i retallats per a que no ocuparen tant d’espai): una entrevista a Francho Beltrán, llingüiste aragonés, sobre el Segon Congrés de la Llengua Aragonesa (en el que entrevistador i entrevistat parlen en aragonés), i un atre d'una televisió local de Mallorca, en el que es visita la "Fira de sa sobrassada" de Campos i s’entrevista també ad algunes persones, usant en tot  moment el mallorquí coloquial (eixe que no s’ensenya en cap lloc...)

Les varietats llingüístiques usades en els vídeos són, evidentment, pròximes a l’idioma valencià; encara que només una d’elles, el mallorquí, és considerada per la “llingüística oficial” com a part de la mateixa teòrica “llengua compartida” (a partir de la qual alguns se permeten construir conegudes entelèquies políticoideològiques).

També és cert que només una d’elles (el mateix mallorquí) goja en l’actualitat d’una vitalitat remarcable, perque tant l’occità com especialment l’aragonés se troben en franc retrocés, en un procés de susbtitució llingüística a mans del francés en Occitània, i del castellà en Aragó.

Occità i aragonés tenen en comú també que foren llengües transmeses al territori valencià després de la conquesta per Jaume I, en boca dels nous pobladors que s’instalaren en el nostre territori; encara que la percepció d’este fet quede diluïda i imperceptible entre el gran públic, en part a causa de l’escasa vitalitat i visibilitat actual d’eixos dos idiomes, i també, per l’absència d’ideologies identitàries expansives en Occitània i Aragó (tampoc en les Balears), si els comparem en el cas de Catalunya i el català.

Les situacions comunicatives dels tres vídeos són diferents, efectivament; com diverses són les situacions en les que una mateixa varietat llingüística pot resultar més o manco inteligible en funció del context, del coneiximent previ de les respectives varietats per part dels parlants, i del grau de necessitat (o receptivitat) respecte al fet comunicatiu en sí.

En qualsevol cas, este no és un experiment en validea científica (com tampoc ho són, per eixemple, les enquestes de les pàgines dels diaris en Internet), pero moltes voltes un sò escoltat val més que mil paraules escrites (i no llegides)...

Una volta visualisats, si vos abellix, podeu deixar la vostra opinió. En particular, sobre: 

-         quin dels tres vídeos heu entés millor (o per quin orde, de major a menor inteligibilitat), fins al punt de poder respondre sense dificultat a qualsevol pregunta sobre el contingut dels mateixos (a l’estil dels “listenings” en les classes de llengua anglesa).

-         quina de les tres varietats llingüístiques creeu que està més prop, o vos sona més familiar en relació al valencià que parleu en vostra casa i en els vostres amics, i si vos trobeu identificats en alguna d’elles fins a afirmar que és la vostra mateixa llengua.

-         si trobeu que, si els valencians poguérem sintonisar una televisió íntegrament en aragonés, en occità o en mallorquí, o si estes varietats s’ensenyaren sistemàticament en l’escola, la nostra capacitat d’entendre-les aumentaria ràpidament fins a l’inteligibilitat pràcticament perfecta...

-         en quin idioma parlaríeu si haguéreu de matindre una conversació en qualsevol dels protagonistes dels vídeos.

Tal volta d’esta manera pugam entendre millor a ón acaba l’estricta ciència filològica i a ón escomencen els condicionants polítics, històrics, sociològics i ideològics... 



Occità (Meteo en occitan, 30 d'abril de 2010)

Aragonés (Entrevista a Francho Beltrán)

Mallorquí (Fira de sa sobrassada a Campos, Canal 4 Mallorca)

3 oct 2010

Casp


Casp.

Casp, valencià de Carlet.

         Les cases dels nostres pobles
         tenien la clau al pany
         i el nostre poble, els hòmens,
         respectava cada clau...

Casp, cristià per devoció.

         Perque camine per terra i el blau està més amunt
         ¡Gràcies, Senyor, pels ulls!

Casp, poeta.

Va nàixer
perque calia.
Ningú no ha sabut mai el dia.

Valéncia és el nom
La pàtria és presència i essència.

I yo estic i estaré
a on ella està.
Soc, tant si vull com si no vull,
¡que sí que vull!
valencià.

Casp, soci número 18 d’Acció Nacionalista Valenciana.

Casp, soldat de l’eixèrcit de la República.

Casp i el 7 d’octubre. Dia nacional de casa Casp: el sant de la seua dòna Roser, el natalici dels dos, i l’aniversari de boda.

Casp. Anys 40. Postguerra i franquisme omnipresent. Editorial Torre. Generositat no corresposta.

Casp i Adlert, Adlert i Casp. En defensa de la llengua valenciana.

“La llengua valenciana en qué escric, no és una gratuïta invenció meua per originalitat, sinó una ben meditada acceptació de l’obra que Miquel Adlert Noguerol ve realisant des de fa molts anys, en estudi conscienciós i en treball seré, per a acostar la llengua escrita i la parlada pel poble valencià...”

Casp, 1978. Revista Murta. Una llum de cinc anys entre dos foscors inacabables.

Casp, president de Lo Rat Penat.

Casp. Normes d’El Puig.

Casp. Decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Casp. Diputat sense vocació.

Casp. Consell Valencià de Cultura. Vot en contra del “Dictamen” sobre el conflicte llingüístic.

“És incomprensible que aquelles persones o colectius que explícitament neguen o descategorisen l’existència específica de la llengua valenciana, puguen integrar-se en una institució codificadora d’una llengua en la que evidentment no creuen”.

Casp. Entrada i eixida de la AVL.

“El govern hauria d’haver ajudat a la RACV, pero el cas és que l’AVL s’ha fet. L’ha feta qui mana, i mana perque els valencians els hem posat ahí. Les Corts Valencianes han fet una AVL perfectament llegal, en categoria oficial. Una vegada feta, ¿qué passa? Yo diguí que no se fera. Yo també volia que no estiguera Franco, pero Franco estava i yo tenia que continuar vivint. Si no s’entra en l’AVL no es pot fer res. Des de dins sí se pot fer alguna cosa, s’ha de fer des d’ahí. [...] Yo no he segut mai partidari de deixar de fer; i si no entre, deixe de fer. Això està clar. [...] Anem a supondre que l’AVL mamprén i veus que les possibilitats que tens són tan minses que no... Puix te’n vas. Ningú te priva de que te’n vages. I yo això ho vaig advertir: Si yo no veig una actuació valencianista de l’AVL, me n’aniré i faré una declaració pública de per qué me’n vaig...”


El pròxim dijous, 7 d’octubre, dia nacional de Casp, a les 6 de la vesprada, tenim una cita en un racó de la ciutat de Valéncia.

Un racó dedicat a un poeta que, sense tal volta voler ser res més que això, hagué de prendre generosament la responsabilitat de liderar el moviment de recuperació cultural i llingüística (i política...) de la seua volguda pàtria valenciana, quan molts atres fallaren o se’n desentengueren. 

En erros i encerts, en llums i ombres, admirat per uns i odiat per atres... pero en definitiva, un ser humà íntegre que va voler canviar, per a be, el seu món més immediat.

Simplement per tot això, i també com a reconeiximent per mantindre’s fidel als seus ideals en les circumstàncies més adverses, i també perque hui pensem com pensem gràcies a persones com ell... si les nostres obligacions no nos ho impedixen, En Xavier Casp i Verger se mereix que no faltem a la cita. 


No caldrà passar llista.


Sempre tinc la companyia
de la mort,
entendrint-me l’esperança
des del goig
de guanyar-me cada frut
que me costa cada flor...
¿I per qué
només viu lo que se mor?...



(gràcies a Mª Jesús i a Rafa per inspirar-me, directament o indirectament, este senzill post, escrit un poc d’arrapa i fuig)


16 sept 2010

El dia de la marmota



Titular de Las Provincias del 10 de setembre de 2010: “El Gobierno catalán se apropia de l'Albufera y las Fallas”. Per un moment pensí que m’havia traslladat a trenta anys en arrere, pero no: la notícia descrivia fets totalment actuals... I si no vos ho creeu, dotoregeu un poquet per la denunciada pàgina oficial de la Generalitat de Catalunya sobre “la cultura catalana”...


“El dia de la marmota” és la traducció lliteral del nom de la comèdia romàntica nortamericana “Groundhog day” (1993), que en la versió doblada al castellà per a Espanya es rebatejà com a “Atrapado en el tiempo”. El protagoniste, Phil Connors (Bill Murray), és un meteoròlec que ha de cobrir periodísticament el famós –i real– “Dia de la marmota” (en el que un animalet d’eixa espècie pronostica, en una festa celebrada en un poble de Pennsylvània, l’orage que farà en els mesos següents, qual polp Paul en versió meteorològica).

La qüestió és que al sendemà Phil se dona conte de que està vivint exactament els mateixos fets del dia anterior. Dia darrere dia la situació es repetix, i com que finalment acabarà per saber tot lo que succeirà durant la jornada –i també verificarà, en la seua desesperació, que no pot suïcidar-se– decidix dedicar-se a fer el be, a millorar les seues habilitats físiques i mentals i, finalment, a conquistar l’amor de l’atra protagonista, Rita (Andie MacDowell), lo que farà trencar per fi el bucle temporal en el que es trobava atrapat.

A causa de la relativa popularitat d’esta película, frases com “açò pareix el dia de la marmota” o similars han acabat definint, en el llenguage coloquial, com és sabut, situacions –a sovint kafkianes o carents de justificació aparent– en les que es tornen a viure fets i contexts ya experimentats prèviament, o que es creyen superats pels acontenyiments posteriors... com el cas que nos ocupa hui...


Mireu. He dubtat molt en escriure sobre este tema. Més que res, perque tornar a entrar en la dialèctica “mos volen furtar...” sense tindre alguna cosa més profunda que dir o que propondre com a alternativa constructiva, no entra en els meus esquemes mentals. Tampoc, fer-li el joc a polítics o grups que viuen del maneig infame de les –certament– indesijables i irritants enrònies identitàries dels nostres veïns del nort per a, ardorosament embolicats en la Senyera, continuar cómodament instalats en la paraeta.

A mi, totes estes coses, en una situació normal, me farien riure. Senzillament. És coneguda l’obsessió de molts catalans –o, més exactament, i en més justícia, de la seua classe politicointelectual nacionalista– per atribuir-se l’invenció de grans descobriments de l’història de l’humanitat. Per eixemple, coses tan emocionants com el torró d’armela –segons rocambolesca versió, invent d’un tal Ramon Torró, natural de Barcelona– o el descobriment d’Amèrica per un conegut català de soca i arrel dit Cristòfol Colom...

(en est últim cas, més allà de la possibilitat històrica de que aixina fora, cosa en la que ni entrem ni eixim, les emocions identitàries han donat inclús per a pagar generosament un estudi cromosòmic del ADN de voluntaris que porten actualment el llinage Colom, per a contrastar-lo en el genoma dels ossos del navegant, que es conserven escampats per dos o tres ubicacions entre Amèrica i Europa; els resultats de la científica investigació conclouen de moment en que no hi ha res en qué concloure...). 

En el marc de les bromes i del bon rollo, imàgens com les que seguixen, i que m’enviaren fa temps en u de tants mails humorístics que corren per internet, fan baquejar-nos de riure als valencians que ya sabem de qué va el tema, i no crec que sàpien mal als possibles catalans que entren a llegir esta pàgina i siguen capaços de practicar una mínima i sana autocrítica cap als excessos evidents dels seus patriòtics ideòlecs...





Pero el problema és que n’hi ha també dels que estes coses se les pren en sério. No ya dels que reaccionen a la contra –que estan en el seu dret– sino especialment dels que les promouen.

Perque no estem parlant d’una pàgina web de quatre atrapats de la vida que es dediquen a expiar les seues frustracions particulars proclamant la suposta grandea de la seua nació; no. Parlem de la pàgina web oficial de la Generalitat de Catalunya: www.gencat.cat. Un portal d’una institució oficial de l’estat, que ademés conta en traducció a l’anglés i al francés. Les incalculables conseqüències de tan inexactes i biaixades informacions són palpables i evidents. I la necessitat d’una rectificació, d’un gest de concòrdia, també.

Personalment me resulta molt difícil llegir texts com els que seguixen –tots ells, extrets lliteralment del mencionat “portal de la cultura catalana” –, i quedar-me com si tal cosa, per molt civilisat i molt constructiu que m’haja propost ser:

A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la processó, són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331), Bagà (1333), València (1355) i Perpinyà, que ja la celebrava a mitjan segle XIV. (de l’artícul “Corpus”)
La festa de Sant Antoni del gener també es caracteritza en bona part del territori català per l’encesa de fogueres: com a centre de l’activitat festiva a la plaça de la vila o bé en cruïlles de carrers o places, com els foguerons mallorquins o les fogueres de pobles de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta i el País Valencià. (de l’artícul “Les festes de foc”)
A casa nostra, l’arròs se sol cuinar com a plat únic. De dues maneres. La més popular, exemplificada en la paella valenciana, el fa coure en un atuell baix de xapa de ferro i base plana, pensada per preparar-lo a l’aire lliure, aprofitant el foc de camp i seguint el ritme natural. [...] Cal entendre que els arrossos van ser sovint plats de supervivència que pagesos i mariners feien amb el que tenien a l’abast, sovint de la natura. Algun arròs singular com el de rata de les albuferes valencianes o el d’esquirol del Pirineu català ho demostraria, com que la preparació a l’aire lliure sigui encara una pràctica ben viva a la nostra societat. (de l’artícul ”Arròs”)
Un any després, el 1474, a València, va aparèixer el primer llibre imprès en llengua catalana, ‘Obres o troves en llaors de la Verge Maria’.  L’invent de Gutenberg es va estendre, a poc a poc, per tot el territori català. El 1477 va arribar a Tortosa, el 1479 a Lleida, a Girona ho va fer el 1483, a Tarragona, el 1483, a Valldemossa un any després, a Montserrat el 1499 i, finalment, a Perpinyà el 1500. [...] Barcelona i València es van consolidar com les ciutats editores capdavanteres. A les altres ciutats dels Països Catalans, l’activitat impressora era molt menor i no tenia gaire continuïtat. (de l’artícul “L’edició a Catalunya (Països Catalans)”)
A València, la cort dels ducs de Calàbria es va convertir en el referent musical dels Països Catalans en disposar d’una capella a partir del 1550 i produir el ‘Cançoner del duc de Calàbria’. Vinculat a la cort dels Calàbria, Lluís del Milà (València, 1500-1561) va ser l’autor de la primera col·lecció impresa a la península Ibèrica de música per a viola de mà i per a cant i viola de mà. El compositor valencià prenia com a model la cançó acompanyada de llaüt, precursora de la monodia acompanyada. La música per a viola de mà, però, no va tenir continuïtat als Països Catalans; la guitarra va aconseguir més acceptació i el 1586 es va publicar el primer mètode a càrrec de Joan Carles Amat. (de l’artícul “El Renaixement”)
Així, al jaciment del juràssic superior de La Cañada (Aras de Olmos, Serrans) s’ha descrit el sauròpode, el ‘Losillasaurus giganteus’. [...] D’aquest lapse de temps comprès entre el juràssic inferior i el cretaci superior cal esmentar també, per la quantitat i qualitat de restes òssies de dinosaures trobades, els jaciments de Cerrito del Olmo (Aras de Olmos), Mas de la Parreta i Sant Antoni de la Vespa (Morella, els Ports), Ana (Cinctorres, els Ports), i Basturs poble (Isona i Conca de Dellà). (de l’artícul “Els principals jaciments paleontològics dels Països Catalans”) 
Per posar un exemple més nostrat, hi ha la pràctica de la pilota valenciana al País Valencià, un esport que, amb diferents varietats, ha estat present a tots els països de parla catalana. Es pot constatar mirant el gran nombre de carrers que reben el nom de trinquet o de joc de pilota. (de l’artícul “Els esports tradicionals”)
Entre les marededéus trobades destaquen la Pietat d’Ulldecona, la Cinta de Tortosa, la de la Serra de Montblanc, la del Tura d’Olot, la de Queralt de Berga, la del Claustre de Solsona i la de Núria. I la de Montserrat, patrona de Catalunya, que té com a diada pròpia el 27 d’abril. A més de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (Ribera Alta) i la Mare de Déu de Gràcia de Maó. (de l’artícul “Marededeus trobades”)
Dins de l’Europa gòtica, l’arquitectura presenta diferents escoles, definides geogràficament, cultural i política. Sota formulacions molt coincidents va desenvolupar-se l’arquitectura, tant religiosa com secular, a les terres catalanes continentals del Principat i el País Valencià, així com les insulars de les Balears. (de l’artícul “Arquitectura gòtica civil”)
La llengua delimita el domini de la cuina catalana, que ha crescut amb les aportacions dels ibers, fenicis, grecs, romans, àrabs i jueus. Té una llarga història i molt de futur, com demostra la projecció universal que li han donat els grans xefs els darrers anys. És un fet assumit que hi ha una cuina catalana nacional que comprèn els Països Catalans. (de l’artícul “La identitat de la cuina catalana. Diferències i singularitats”) 
Al segle XVI, destaca la figura del matemàtic valencià Jeroni Munyós (València, 1515? - Salamanca, 1591), catedràtic de la Universitat de València i de la de Salamanca. El seu nom va ressonar per Europa gràcies a les observacions que va realitzar de l’estrella ‘nova’ del 1572 [...] Jordi Juan i Santacilla (Novelda, 1713 – Madrid, 1773), oficial de la marina i científic, va fundar a Cadis, el 1753, el primer observatori institucional a Espanya. Una instal·lació que va anar a càrrec de la marina i que més tard seria traslladat a l’Isla del León .(de l’artícul “Observatoris astronòmics”)

En fi. No vullc fer més mala sanc. Per si no ho han acabat de comprendre eixos valencians de bona voluntat que afirmen, en la seua beatífica inocència, que “una cosa és la llengua, que és compartida, i una atra la cultura”, podem constatar en estupor que, per als autors d’este entretingut portal oficial de la Generalitat de Catalunya, matemàtics valencians com Jeroni Munyós o Jordi Juan, la Mare de Deu de la Salut d’Algemesí, el músic valencià Lluís del Milà, el filòsof Lluís Vives (que escrivia en llatí) o el botànic Cavanilles (que ho fea en castellà), els jaciments juràssics d’Aras de los Olmos, la processó del Corpus de Valéncia, l’orchata, la pilota valenciana, la Ciutat de les Ciències, la paella, l’Albufera, el Prat de Cabanes i la jota valenciana també “formen part” de la “cultura catalana”...

¡Pero tranquilos, valencianos! Alguns diuen que no tenim de qué preocupar-nos, perque Camps ya ha tret la Senyera al balcó, i ha tornat a proclamar que no permetrà més “intromissions catalanes” i deixarà sempre clar que “Catalunya és Catalunya i Valéncia és Valéncia”...

Ironies a banda, lo cert és que Camps ha dit unes quantes coses més en les que no va escàs de raó: com quan afirma que "Somos un pueblo diferente al catalán y siempre que esté al frente de la Generalitat un presidente del PP esto estará absolutamente claro y cuando hay un presidente de otro partido la cosa no está tan clara", o que "la gran diferencia entre socialistas y populares es, de inicio, lo que significa la defensa de la identidad valenciana (del PP) y la no defensa clara y contundente del PSPV". Fets indiscutibles sobre els que els socialistes valencians, que en temes identitaris no sé si van ya pel descobriment de la pólvora o encara estan inventant la roda, haurien de reflexionar, una volta més. Per no parlar dels mini-yos en versió partit polític que li roden al PSPV per la banda esquerra, o per la dreta, o per totes i ninguna al mateix temps.

Efectivament. Resulta evident que cada volta que algú parla de “Països Catalans” (especialment si no és un furtamantes qualsevol, sino algú “important”, com la Generalitat de Catalunya, el FC Barcelona, o certs regidors valencians díscols que s’apunten a convencions pancatalanes, a dominis .cat i demés combustible per a falles i fogueres) i que els socialistes valencians callen (¿otorguen?) o ho critiquen en la boca chicoteta, puja el preu del pa. És dir: pugen les expectatives electorals del PP. Ya ho he dit moltes voltes i ho repetixc: si el catalanisme entre valencians no existira, el PP hauria d’inventar-lo, perque no té forma més fàcil i senzilla de guanyar vots.

El problema de fondo, el real, no obstant (perque lo del “mos volen furtar...” pot ser que valguera fa trenta anys, pero ya no val per a 2010, i manco encara en preocupacions més tangibles per als valencians, com la crisis econòmica) no és tant lo que puga dir la Generalitat de Catalunya –perque estem en un país lliure– sino lo que no diu la Generalitat Valenciana. Un govern autonòmic, cap recordar, en les mateixes competències que el català per a dir, per a reclamar, per a subvencionar, per a penjar en la xàrcia pàgines web sobre la pròpia cultura i per a influenciar.

Perque front a una pàgina web –la catalana– plena de referències culturals, històriques i simbòliques excelentment presentades i estructurades, que expliquen el fet identitari català tal i com l’entenen els catalans (en totes les prevencions d’esta generalisació), la realitat tossuda és que en la web valenciana www.gva.es, a banda de les fotos del president donant la mà a todo quisqui en actes oficials i de les notes de prensa que li prepara el conseller Blasco, no hi ha res que puga contrarrestar de forma contundent les afirmacions del “portal de cultura catalana”; ni tan sols, que puga donar una mínima informació sobre els símbols, l’història i les tradicions dels valencians. I tal volta això els convinga; perque com menys clar ho tinguen més valencians, més possible que aparega la polèmica desficaciada... i el recapte de vots fàcils.

Tampoc és problema, al meu entendre –perque, insistixc, estem en un país lliure– que els catalans subvencionen el manteniment d’uns repetidors per a rebre la senyal d’un canal (la TV3) que té una mínima audiència en el territori valencià; sino, més aïna, que no s’assegure en el nostre canal autonòmic uns mínims nivells de qualitat, de valencianitat, d’imparcialitat política i de bona gestió econòmica que eviten la seua ruïna imminent.

El problema no són tampoc les subvencions millonàries de la Generalitat de Catalunya a Eliseu Climent and company, sino que uns atres, que podrien fer-ho i no ho fan, no subvencionen com deurien a entitats valencianistes que estan desijant tindre els mijos suficients per a poder dur a terme les seues activitats en benefici de la cultura i de l’identitat dels valencians. Encara que siga a soles per a que els valencians puguen triar en llibertat, en igualtat de condicions i en ple coneiximent de causa la visió identitària que troben més adequada.

El problema, en definitiva, és que no s’hi val embolicar-se en la Senyera qual donzella deshonrada per culpa dels continguts d’una pàgina web forastera –per molt oficial que siga– quan els lloables sentiments de valenciania profunda que proclamen els nostres governants serien més útils si s’asseguraren de que eixa mateixa concepció distorsionada de la realitat valenciana no es difon en àmbits de la seua responsabilitat política directa, com l’ensenyança, la televisió pública o en l’inacció de la AVL.

I el problema, senyors de l’oposició, del primer a l’últim, és que es pot denunciar tot lo anterior, i també –perque eixa és precisament la faena de tota bona oposició, siga de la tendència política que siga– que estem en nivells de desocupació d’Extremadura o Andalusia, i que no es paga en temps i forma a les empreses que treballen per a l’administració autonòmica, i que ningú dona explicacions convincents sobre els barracons eterns en l’educació pública, o sobre els gastos suntuaris de dubtós rendiment social... sense que hi haja ningun impediment per a que denuncien igualment (en elegància i sense histerismes, pero de forma clara i contundent) els continguts inexactes (i ofensius per a una part important del poble valencià) d’una pàgina web oficial d’un govern autonòmic –el tripartit català– en el que per a més senyes participen companyers de partit o ideologia (PSC, Iniciativa-Verds).

Perque si no, tot lo món els donarà la raó, tot lo món reconeixerà lo mal que ho està fent el PP, pero en acabant, granet a granet i tasseta a tasseta, tot lo món dirà també que “és que yo no em fie dels atres”, i que “els atres ho farien pijor encara”, i “és que yo no vote als catalans”, i “és que el PP és l’únic que defén a Valéncia”.

I perdoneu-me la mala llet, pero no tinc un bon dia.