27 sept 2008

Sobre el nom de la nostra terra (I)


Açò d'estudiar i treballar simultàneament, ademés de no ser massa bo per a la salut, reduïx dràsticament el temps i les ganes de dedicar-te a coses més "ocioses", com per eixemple anar escribint en el blog... pero be, farem lo que podrem.

Hui que tinc un momentet, m'abellix parlar d'un atre dels temes estrela en que els valencians solem gastar el nostre valuós temps. Que no és atre que l'àrdua tasca de decidir cóm dir-li, en certa "propietat", ad eixe trosset maravellós de terra que s'estén poc més o manco entre les ciutats de Vinaròs i Oriola, sense que ningú s'escarote o s'esgarre les vestidures.

El tema ve molt be al cas, perque la prensa valenciana porta unes quantes semanes fent-se ressò de certa tendència dins del socialisme valencià que, pareix ser, desijava un canvi en la denominació del partit. És dir, canviar allò de Partit Socialista del País Valencià, per Partit Socialista de la Comunitat Valenciana o, simplement, Partit Socialista Valencià o Partit dels Socialistes Valencians. La tendència devia ser minoritària, o han acabat espantant-se, perque la qüestió s'ha votat en el XI Congrés Nacional del PSPV-PSOE que està celebrant-se en estos moments, i s'ha desestimat el canvi per àmplia majoria.

Per a obrir boca, val la pena reproduir ací la lletra d'una cançoneta de Bernardí i el seu grup, que es va popularisar a final dels anys 70 del segle passat per a promoure entre els valencians el sentiment favorable a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. L'archiu d'àudio de la cançó és fàcilment trobable en la xàrcia, per a qui li puga interessar com a document sonor plenament definitori d'una época (no crec que a estes altures hi haja problemes de drets d'autor). La lletra diu aixina:

Caminem tots de la mà per esta terra,
treballem en ella tots els valencians.
Fem la pau i no la guerra,
i viurem com a germans!

Caminem, i anem fem Pàtria cada dia,
i afirmem la nostra Nacionalitat.
Demanem l'autonomia
i la Generalitat!

Valencians, anem fent Pàtria cada dia;
valencians, que tots sentim adoració
per les terres de Valéncia, Alacant i Castelló!

Caminem portant ben alta la Senyera
i lluitem en el treball i en el carrer,
perque el Regne de Valéncia
molt gran el tenim que fer.

Valencians, anem fent Pàtria cada dia;
valencians, que tots sentim admiració
per les terres de Valéncia, Alacant i Castelló!


Parlem tots en el País la nostra llengua
i tindrem pronte la gran satisfacció
d'aconseguir l'autonomia
per a la nostra Regió.


Demanem l'autonomia
per a la nostra Regió!!

D'entrada, deixant a banda la major o menor qualitat de la lletra, resulta admirable que, encara en 1978 (que és quan va sorgir la cançó), en la Batalla de Valéncia a punt d'esclatar, se pugueren barrejar sense problemes térmens com Regne, País, Nacionalitat, Pàtria o Regió; tots, naturalment, per a referir-se a la mateixa cosa innomenable.

Com és natural, no apareix per cap de lloc això de la Comunitat (invent d'última hora, com sabem, per a desbloquejar l'aprovació de l'Estatut, ya en 1982).

Tampoc, per supost, lo del Levante, infame denominació per a tot aquell valencià (siga d'un o atre signe) mínimament conscient de la seua història i personalitat, pero que goja encara de gran predicament, no a soles en Madrit i Castella en general, sino també entre aquells valencians (significativament, els alacantins) que no porten massa be això de que el mateix gentilici de valencià servixca per a la ciutat i per al regne-país-comunitat-regió-nacionalitat.

Veent cóm estava el tema, no és d'estranyar que el preàmbul i l'artícul primer de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per fi el 1982, continga un llarc circunloqui per a justificar la personalitat diferenciada dels valencians i la forma oficial finalment triada (en realitat, inventada) per a referir-se ad ella: Comunitat Valenciana. Reproduïm abdós texts en l'ortografia original en que varen ser escrits (les Normes del Puig, per als desmemoriats), en el número 74 del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, de 15 de juliol de 1982 (senyale en roig les variades denominacions que s'utilisen per a referir-se al territori o al poble valencià):

PREAMBUL

El present Estatut constituix la manifestacio de la voluntat autonomica del poble de les provincies valencianes, despres de la seua etapa preautonomica, a la qual va accedir en virtut del Real Decret-llei deu/mil noucents setantahuit, pel qual es creava el Consell del Pais Valencia.

Aprovada la Constitucio espanyola, es, en son marc, on la tradicio valenciana provinent de l'historic Regne de Valencia es troba la concepcio moderna del Pais Valencia, donant arige [sic] a l'autonomia valenciana com a integradora de les dos corrents d'opinio que emmarquen lo valencia en un concepte cultural propi en l'estricte marc geografic que compren.



TITUL PRIMER

La Comunitat Valenciana

Articul primer.

U. El poble valencia, historicament organisat com a Regne de Valencia, es constituix en Comunitat Autonoma, dins de la indissoluble unitat de la nacio espanyola, com a expressio de la seua identitat historica i en l'eixercici del dret d'autogovern que la Constitucio reconeix a tota nacionalitat, en la denominacio de Comunitat Valenciana.

Els dos paràgrafs del preàmbul original, en chicotets canvis i redactats en temps passat s'inclogueren també en el Preàmbul de la reforma estatutària aprovada en 2006, mentres que l'artícul primer fon retocat llaugerament, eliminant l'adjectiu "indissoluble" i fent més clara la referència a la "identitat diferenciada com a nacionalitat històrica". La famosa qüestió de noms, per tant, se manté inalterada.

En el pròxim viage tornarem als inicis (escomençarem res manco que en els Furs) i anirem repassant com se referien els nostres antepassats a esta santa terra quan els era menester.

6 sept 2008

La Senyera a través del temps (II)


Fa llàstima comprovar cóm, encara hui, el desconeiximent i la intoxicació intencionada provoquen, entre un sector dels valencians, un rebuig quasi irracional cap a la Senyera.

Una de les
objeccions que solen aduir-se, és que la Senyera és de creació o invenció molt moderna, i per tant, carix del més absolut valor històric. Deixant a part als científics que continuen creent que la Senyera coronada sobre franja blava se la inventà el mateix Franco (l'incultura no és patrimoni exclusiu de ningun grup social en particular), alguns investigadors, com Pere Maria Orts (actualment acadèmic de l'AVL), en "Història de la Senyera al País Valencià", pontificaven en els turbulents anys 70 del passat segle que la corona es va afegir a les barres a mitant segle XIX.

Sobre esta obra particular, hi ha un chicotet estudi, el redactor del qual no és precisament sospitós de "blaverisme", que es pot consultar
ací, i que desmonta de forma excelent les teories d'Orts (encara que en atres qüestions reflectides en el dit escrit pugam no estar d'acort, com vorem més avant).

No obstant, la discusió venia d'antic. Josep Giner, en un escrit en la revista "El Camí" de novembre de 1933, dia, sense més base que la seua imaginació i les seues conjectures, que la franja blava era simplement una tela adicional ("un drap blavós") que es va usar en un moment donat (també, segons ell, en el segle XIX) per a poder cosir les barres al pal, i que després se va perpetuar en les següents banderes que es varen confeccionar.

L'articul fon contestat enèrgicament poques semanes després, en la mateixa revista "El Camí" per En Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i la cosa quedà ahí. Podem llegir un extracte d'estos texts, per eixemple, en el llibre
Nicolau Primitiu i Valéncia. Treballar, persistir, esperar, de l'Editorial L'Oronella (2003).

Com a trista curiositat, he de dir que el mencionat panflet anti-senyera de Josep Giner, el vaig poder llegir per primera volta en el meu llibre de "valencià" de COU, en el que anava inocentment (hahaha) inclòs com a eixemple de literatura periodística dels anys 30; i naturalment, sense incloure a continuació la raonada contestació d'En Nicolau Primitiu.

(i yo em pregunte: ¿quants chiquets, que no eren tan perspicaços ni tan incrèduls com yo, s'hauran cregut l'opinió infundada d'este senyor, simplement per haver-la vista arreplegada en el seu llibre de valencià, sense major comentari crític?)

També està el famós opúscul "El blau en la Senyera" de Joan Fuster, molt més breu que la "Història..." de Pere Maria Orts, pero prou més directe en la redacció i, almenys en lo que toca a l'orige de la nostra bandera (per ad ell, com no es cansa de repetir, a soles de la Ciutat de Valéncia), més equànim i ajustat a lo que pareix la realitat històrica.

És a dir, que la Senyera coronada naix del privilegi de Pere II de Valéncia, el Cerimoniós, que va voler premiar la llealtat de Valéncia front a les tropes invasores castellanes de Pedro el Cruel durant la Guerra dels dos Peres (1356-1369), en un privilegi que establia la costum de pintar una corona sobre la L cada volta que s'escriguera el nom de Valéncia, i que afegia la corona al senyal real de quatre barres roges sobre fondo groc, com a símbol de la Ciutat i per extensió (com tindrem oportunitat de vore) del Regne de Valéncia.


No es conserva el document original d'este privilegi (sí, en canvi, un atre molt paregut de la bandera de Burriana de 1348, contemporànea de la Senyera, composta també per les quatre barres i una franja blava vora el pal, pero en tres corones), pero el canvi el demostra l'acort de 1377 del Consell de la Ciutat que, per a renovar els sagells de l'administració municipal, que encara tenien, no ya el senyal real de les quatre barres, sino el més antic, d'una ciutat emmurallada que representava a Valéncia, determina:
«E haüd parlament sobre les coses desús escrites, lo dit Consell, pensant que los sagells de les corts dels ordinaris de la dita Ciutat no havia convinents en encara deguts senyals, com en cascú d'aquells hagués senyal d'edificis a forma d'una Ciutat.

E és cert que·l senyal per los molt alts senyors Reys d'Aragó atorgat e confermat a la dita ciutat era e és lur propri senyal de bastons o barres grogues e vermelles.
E axí apparia en dues coses: la primera, en les banderes e penons e altres armes antigues de la dita ciutat, e la segona, en los sagells antichs del consell de la dita Ciutat.

Per tal, lo dit Consell, deliberadament e concordant, tench per be e volch e proveí que·ls ordinaris e escrivans de les dites corts deposats los dits senyals e sagells veylls dessús dits, e aquells trencats quan los novells sagells deiús contenguts los seran liurats, facen senyal e usen del dit senyal Real axí com a propi del senyor Rei, per lo qual e per autoritat del qual tenen e regexen lurs officis e axí com a senyal encara de la dita Ciutat en la qual fan regiment o exercici [...]

Açò, enadit que en lo senyal Real de cascun dels dits cinch sagells, al cap subirà sia feta corona, per dues raons, la primera car la dita ciutat és cap de Regne majorment, e la segona car lo molt alt senyor Rey, ara regnant, per son propri motiu e sa mera liberalitat, tenint-se així com fon sa mercé per molt servit de la dita ciutat senyaladament en la guerra de Castella prop passada, specialment en los setges, e pus principalment en lo segon e derrer d'aquells tenguts sobre aquella per lo dit rey de Castella, enadí la dita corona al dit senyal, e per maior certificació e memòria lo dit senyor ladonchs e de ladonchs a ençà contínuament en les sues Reyals letres que ell signa de sa mà, ço és, en lo seu títol on se diu Rey d'Aragó, de Valéntia ctr. en la L que és mijana letra d'aquest nom Valéntia pinta de sa mà una corona...
»
(Manual de Consells. S'ha afegit l'accentuació i la puntuació, i senyalat certes frases per a facilitar la llectura)
La primera constància escrita que ha quedat per a la posteritat, de que este canvi en les armes de Valéncia es féu visible, no a soles en els escuts, sagells o monedes, sinó també en la bandera (com en Burriana) és un atre acort del Consell de 1449 en el que es decidix fer una nova bandera:
«attenents [que] la bandera d'or e flama que la ciutat tenia fos squiurada e gastada, per tal proveïren ne fos feta una nova consemblant d'aquella, emperò ab corona» (Manual de Consells)
El mateix Jaume Roig, en el seu Spill o Libre de les dònes (1460), també arreplegava este fet històric del canvi en els símbols valencians (l'afegit de la corona sobre les barres roges i grogues):
«...lo seu rei Pere [...] com pus lleal / la coronà, / i li donà / com molt l’amara, / sola portara / en sa bandera, / penó, senyera / o altres senyals / armes reals / soles pintades / no gens mesclades / ab lo passat: / lo camp daurat / vermells bastons / sobre els cantons / d’or coronat».
No obstant, els portolans, antics mapes que s'usaven per a la navegació marítima i dels que la Corona d'Aragó era bona productora, ya mostraven des del principi del segle XV quina era la bandera de Valéncia. El primer portolà conegut en el que apareix la bandera en corona és un anònim datat en 1410, que estigué en la Cartoixa de Vall de Crist (Altura) fins a la desamortisació de Mendizábal, i que ara està custodiat en la Bilbioteca Nacional de França:

Es pot fer clic per a vore l'image a major tamany. A continuació inserte una ampliació de la zona a on se troba Valéncia, en la que es veu onejant una Senyera coronada:

A partir d'este moment, trobem una gran quantitat de portolans que mostren, sobre la ciutat de Valéncia com a cap del Regne, la senyera coronada sobre franja blava (de la mateixa forma que mostren, per eixemple, la bandera de Castella i Lleó sobre Toledo, Valladolit o Sevilla; la de Portugal sobre Oporto i Lisboa; o la bandera francesa de les tres flors de lis sobre París o Lyon): son els de Macià de Viladesters (1413), Beccario (1426), Vallseca (1439), Roselli (1466 i 1468), Benincasa (1473), Canepa (1489), Olives (1538 i 1552), Penadés (1556) o Martines (1570, 1572 i 1578), entre atres (feu clic per a vore-los ampliats):

Portolà de Battista Beccario (1426)

Portolà de Petrus Roselli, o Pere Rossell (1468)

Portolà de Gratiosus Benincasa (1473)

Portolà de Joan Martines (1570)

Ya sabeu: a partir d'ara, que ningú vos diga que la blavera se la inventà Franco sense que li contesteu com és menester: educadament i en arguments.

La protecció de l'Horta de Valéncia (I)


Benimaclet des de l'horta de la Partida de Vera. Valéncia ciutat.

Els que tenim la sort d'haver pogut encara jugar de chiquets (no fa tant de temps!) entre séquies, ceberes i alqueries, com yo mateix (en Patraix, ara que acaben de demoldre l'Alqueria de Benlloch i d'urbanisar l'últim tros d'horta que nos quedava), hauríem de ser plenament conscients de lo que està en joc: que un paisage i una cultura únics, que definixen com a pocs el caràcter i la tradició del Poble Valencià, i que ha existit durant mil anys (que es diu pronte) sense massa canvis, pot desaparéixer completament en 5 o 10 anys escassos (alguns diuen que en menys) si no es prenen mides urgents i realment efectives.

Han passat uns quants mesos des de que la nostra administració autonòmica tragué per fi a la llum pública el famós Pla d'Acció Territorial de Protecció de l'Horta de Valéncia
, que supostament estava ya redactant-se quan el PP rebujà en 2001, gràcies a la seua majoria absoluta, l'Iniciativa Llegislativa Popular que en quasi 118.000 firmes (entre elles, la d'un servidor) solicitava la protecció efectiva de l'Horta històrica de la Vega de Valéncia.

Llegint els documents del Pla, les intencions són molt bones (entre atres qüestions perque, mes que siga llastimós, és la primera volta que un govern valencià es pren un poc en sério el tema)...

Tal volta, si les previsions se complixen, per a quan un any d'estos declaren per fi el Tribunal de les Aigües com a Patrimoni de l'Humanitat, pot ser que encara apleguen a temps de protegir alguna cosa més que les bruses dels síndics i el
corralet metàlic que monten en la Porta dels Apòstols cada dijous...


No obstant, d'entrada, s'ha de dir que, en contra de lo que apuntaven algunes informacions, el Pla no pren ninguna mida clara per a contarrestar les requalificacions que, per eixemple, l'Ajuntament de Valéncia ya havia ormejat prèviament en la recent revisió del PGOU, que proyecta la cimentació de moltes hortes històriques fins ara supostament protegides, com lo que queda de la de la Punta, la de Faitanar, i sobre tot i de forma sagnant, l'horta d'altíssima qualitat de la partida de Vera (totes les fotos d'esta entrada són d'eixa zona) per a ampliar una atra volta el campus de la Universitat Politécnica i construir una atra ronda més.

Una nova ampliació, per cert, que ara diu lo senyor rector que es farà respectant l'horta existent; deu ser que tenen previst obrir l'Escola d'Ingeniers en Màgia Borràs, o que inventaran una nova forma de construir sense fer fonaments, perque d'atra forma no s'entén a qui pretenen enganyar...

Els que hem estudiat en el Poli, abans de la construcció del Campus dels Tarongers per part de l'Universitat de Valéncia, i de la pròpia ampliació de la Politècnica cap a la Malva-rosa (tanto monta, monta tanto), encara hem pogut conéixer en part de la seua antiga esplendor la partida de Vera, plena d'alqueries i barraques habitades per llauradors de tota la vida, que et saludaven en valencià i que podien arreplegar sense problemes tres i quatre collites a l'any; fins que el desmadre urbanisador i l'escassa estima dels valencians per lo que realment és valuós i únic feren la seua bona faena. Ací podeu consultar, per eixemple, un breu recort de lo que fon el Camí de Vera, la Senda de la Carrasca i tota la seua
contornà.

Si el nou pla d'ampliació ha de continuar en la tasca mampresa estos últims anys, durant la primera ampliació, comenceu a tremolar; perque, encara acceptant les necessitats d'espai de les dos institucions (que es podia haver buscat en atres terrenys menys valuosos), ni la Universitat Lliterària ni la Politècnica han tengut a be deixar en peu NI UNA de les decenes d'alqueries i barraques que hi havia fa 10 ó 15 anys escassos en les hortes sobre les que ara s'assenten els seus flamants campus; i mireu si han tengut espai i temps per a planificar-ho tot be.

(nota 1: Xavier Mariscal tingué fa un temps els c... de denunciar, en l'inauguració d'una escultura seua instalada en la part nova del campus de la UPV, el "destrozo que se ha hecho de la huerta del camino de Vera" considerant que eixa terra "no se debería haber tocado y tendrían que haber hecho la Universidad en otros lugares como Paterna o de roca y no en esta tierra de sedimento en la que existía una biodiversidad fantástica". Mariscal sentencià que ara "han dejado esta mierda de césped con cuatro palmeritas", i esta circumstància li dugué a "reflexionar sobre esto y a jugar con lo que es naturaleza y lo que es artificio".


(nota 2: estos de la Lliterària, són els mateixos que clamaven al cel per l'urbanisació de la Punta quan la construcció de la ZAL del Port; pero ací en canvi dien que l'horta estava degradada i condenada, i bons mamotretos de cinc i sis plantes nos han clavat en el Campus dels Tarongers, i redell quina denominació tan florida; deu ser que aixina es dediquen a restaurar la degradació anterior en manco remordiments)

(nota 3: la lumbrera planificadora a la que se li va ocórrer en el seu moment juntar totes les facultats de Valéncia en el mateix carrer, no devia anar als llocs en atra cosa que no fora a peu; això de repartir els pols d'atracció de movilitat en àrees diferents per a no congestionar a soles unes zones determinades devia sonar-li a chino mandarín)

Antigues barraques junt al trenet Valéncia-Grau (ara tranvia) en els anys 90. Actualment desaparegudes.

Fent un poquet d'història, la partida de Vera quedà definitivament condenada en el PGOU de Valéncia de 1988 (quan governaven els del PSOE, ara que es mortifiquen tant en la defensa de l'horta). Este Pla General, encara en vigor, només protegia com a "Sòl no urbanisable d'especial protecció agrícola" la zona d'horta compresa al Nort de la proyectada Ronda de Benimaclet, el Camí de Vera i el Politècnic, regada per les séquies de Mestalla i Rascanya, que encara hui es conserva en perfecte estat, i és la que es veu plena de verdor en la part superior d'esta fotografia aérea (ampliable) del Poli:


Puix be; ara resulta que volen urbanisar-la sancereta fins al camí de Farinós (llímit en Alboraya), en Ermita de Vera inclosa...

Horta de cols junt a l'Ermita i el Molí de Vera. Sòl urbanisable des d'enguany

...per a unir-la fàcilment, gràcies a la requalificació simultànea, llastimosa i vergonyant de l'Ajuntament d'Alboraya, a uns atres 80.000 m2 d'asfalt i formigó per a reubicar el Alcampo i el Leroy Merlin, traslladats al mig de l'horta d'Alboraya per a poder fer a vora mar una marina en 1.000 vivendes d'alt stànding...

Abans...Després...

L'eixecució de l'AVE i l'accés nort al Port de Valéncia acabaran el treball.
..

D'esta manera, l'entrada a Valéncia per l'autovia V-21, l'única d'entre les importants a la ciutat que encara es pot fer entre alqueries, barraques i camps cultivats tot l'any, que crida l'atenció de tots els visitants, i que inclús podria explotar-se turísticament i culturalment, de la mà de les ermites, les alqueries, els camins d'horta i el cultiu en denominació d'orige de la chufa... quedarà borrada del mapa PER A SEMPRE (ací no valdran per a res els millons dels nostres imposts, com en les obres de Calatrava) per un mal entés desenrollisme... 1.000 anys d'història suprimits en 5 ó 10... no és un mal rècord.

Quan els hòmens callen, parlaran les pedres...


5 sept 2008

Ho podria haver escrit yo (I)


Tots hem llegit alguna volta un text, un escrit, que reflectia tan be lo que pensàvem, que hem sentit que perfectament el podríem haver escrit nosatros mateixos, del nostre puny i lletra (si l'inspiració nos haguera ajudat, clar).

Respecte a la inacabable polèmica sobre quins són els principis a seguir per a la normativisació del nostre idioma, se n'ha escrit i se n'escriurà a bondó; podríem destacar-ne molts, molt ben estructurats i sòlidament justificats, i és intenció meua anar comentant-los ací a poc a poc.

No obstant, per la seua brevetat, facilitat de llegida i encert, hi ha un text (el Manifest dels ciutadans i ciutadanes sobre la llengua valenciana, al que s'han adherit entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana) que creem que dona totalment en el clau.

Llegir este manifest servix com una bona introducció a l'estat de la discussió, especialment per a tots aquells valencians (o no valencians) que només coneixen la versió oficial de l'assunt (la de l'escola, les teles oficials i els cursets per a traure's el famós
mitjà), pero en el fondo senten que hi ha alguna cosa que no encaixa, en tot lo que els han contat.

A través de l'enllaç podeu llegir-lo en tota sa integritat. No obstant, n'extrac uns trossets que no tenen desperdici, i als quals, com he dit, m'adherixc íntegrament des del meu anonimat de valencià d'a peu:


La llengua valenciana és la llengua que històricament parla gran part del poble Valencià. Per la seua evolució peculiar, per tradició clàssica, per diversos factors històrics i per ser una llengua viva i d'us entre valencians, durant segles ha evolucionat i ha anat configurant-se d'una manera específica, per lo que hui en dia té unes característiques pròpies, específiques i diferenciades que no únicament s'han de respectar i fomentar, sino que s'han d'alçar a la categoria de norma, com fan totes les llengües fent norma les seues peculiaritats més genuïnes i distintives.

La fonètica valenciana, el lèxic valencià, la morfologia verbal i nominal o la sintaxis valenciana de hui, posem per cas, no poden modificar-se; en cas contrari alteraríem, de manera artificial i artificiosa, la seua gramàtica i fisonomia a la que aplegà en el pas dels segles i, per un atre costat, els parlants que hem mantingut viva la llengua podríem acabar no identificant-nos en el model de llengua resultant, lo qual pot trencar la fidelitat a la llengua o aplegar a considerar vulgar la nostra forma de parlar, el nostre valencià, fet que no beneficia gens a la seua recuperació social i dignificació.

Modificar, manipular o forçar la flexió verbal o la formació del plural, eliminar totes les característiques peculiars del valencià, desterrar de la llengua estàndart les formes generals valencianes per ser diferents a les catalanes, introduir arcaismes innecessaris, substituir els castellanismes lèxics o sintàctics per les formes catalanes i no per les valencianes, modificar la fonètica introduint o eliminant fonemes, etc. no és necessari ni acceptable, des del punt de vista científic, i mostra una manipulació tendenciosa de la llengua, duta a terme per una minoria, que de cap manera és justificable i que la majoria de valencians no hem acceptat.

La llengua és com és; hem d'intentar eliminar els castellanismes i els vulgarismes que té, com a conseqüència de ser una llengua que durant segles ha estat al marge de l'oficialitat i l'ensenyança, arraconada i desprestigiada, pero no podem canviar-la en la seua essència. Molts segles, tant d'époques glorioses com d'història adversa, l'han feta aixina i els parlants no accepten manipulacions dràstiques i repentines en esta qüestió; més encara quan estes manipulacions no estan exentes de plantejaments ideològics encaminats a diluir la nostra identitat com a poble.

[...]

Com a ciutadans i ciutadanes valencians no podem acceptar més manipulacions de la nostra llengua i, acollint-nos a l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, concretament al seu Títul Primer, Artícul 7 i a la Llei de creació de l'AVLL, que en el seu Títul I artícul 3 diu que l'AVLL velarà pel valencià: “ partint de la tradició lexicogràfica, lliterària, i la realitat llingüística genuïna valenciana ”, estem llegitimats per a demanar al Govern de la Generalitat Valenciana que el nostre valencià no siga discriminat per l'AVLL ni en els usos que d'ell fa l'Administració Valenciana i exigir que el valencià, en totes les formes llingüístiques valencianes que detallarem, siga el model de llengua utilisat en tota l'Administració (impresos, diaris oficials, publicacions, ràdio i televisió públiques, llibres de text i material curricular i en tota comunicació oral o escrita de l'Administració als ciutadans).


Seguirem informant, que dia aquell.


3 sept 2008

El circuit (I)


Que conste que, per a no traure conclusions precipitades, m'he esperat per a vore qué em contaven algunes persones que tingueren el privilegi de presenciar en directe el European Grand Prix...

(tots els informadors consultats, casualment, entraren de bades. Com en l'Impost de la Renda, a soles paguem els panolis que no donem per a més...)

Per a escomençar, vist des del meu prisma de ingeniero del ramo, si nos fixem només en el poc de temps que s'ha tardat en construir el circuit des del no res més absolut, i les relativament poques pegues que han eixit a la llum, és just afirmar que la faena feta, en lo tocant a organisació i gestió de les obres per part de les empreses constructores, ha segut per a descobrir-se. La nula o baixa afecció al funcionament raonable de la ciutat, si llevem els barris més propencs, és també de destacar, en contra de les prediccions catastrofistes d'alguns agorers.

Han dit els entesos també, començant pels propis pilots, que la qualitat tècnica del circuit és excelent i l'organisació de l'event ha segut també satisfactòria.

En quant als famosos (?) i polítics que han honrat al magno evento en la seua insigne presència, i al glamour eixe que no es cansaven de repetir els reporteros dicharacheros de Canal 9, pareix que ha segut un èxit total: les chotes han lluït palmito i modelet com les que més, i els maromos han pogut ormejar còmodament els seus pròxims negocis i s'han pres els cubates en pau, previo pago dels 600 euros per barba que costava el cobert del sopar de gala.

I ai, qué bonica estava Valéncia! (Valéncia està bonica sempre: com les dònes guapes i inteligents, no necessita maquillage per a lluir els seus encants. Pero no nos distragam de la qüestió)

No obstant, si abandonem el paddock i nos apugem un poquet per les grades, la cosa canvia una miqueta...

Per a escomençar, pareix que una part significativa del públic ixqué calenta de la carrera. I no a soles per la calor.

Lo de l'absolutament nula visibilitat d'algunes tribunes, és una cosa que s'havia d'haver evitat, pero que es pot entendre donada la novetat del circuit. De més, és fàcilment subsanable per a futures edicions (perque són desmontables, clar; no com l'inexistent visibilitat de l'escenari des de certes "grades" de cert Palau de les Arts que yo em sé, que quedaran per a la posteritat de cóm malbaratar ben malbaratats i, això sí, en un disseny exquisit, els imposts del sofrit contribuent...)

Respecte a la "no bona" visibilitat de la major part de les tribunes (a saber: que només veus passar per davant una ombra, que has de creure que és un coche perque fa un soroll que no veges, i que ya vas be si distiguixes el color del casc del corredor), diuen els entesos que és un mal inherent a la pròpia competició, i que compartixen la major part dels circuits (una de les excepcions és, probablement, el nostre de Chest).

(sempre he pensat que esta classe d'events, si llevem l'ambient típic propi dels mateixos, se disfruten molt més en casa, en una bona tele i un bon sofà, que patint pel soroll i la calor en mig d'una grada en la que no pots ni distinguir els corredors; pero be, tinc de reconéixer que sempre he segut un poc manta, la veritat; i els forofos que a pesar de la crisis han estat disposts a pagar 400 euros per entrar, deuen pensar d'atra forma)

Sobre l'atenció dels organisadors al públic, l'informació en general, l'actuació davant lipotímies i malaganes diverses, etc. també s'han oït veus crítiques d'alguns espectadors, que s'han sentit totalment abandonats en mig del ermaç en que es troba situat el circuit (com sabem, una de les zones més decrèpites de Valéncia, per molt que ho intentaren tapar tot en lones, cartells i les pròpies grades, i colocant estratègicament les càmares de televisió), i especialment en alguna de les tribunes no-VIP més apartades que orlaven el recorregut.
Alguns han reclamat també l'instalació de pantalles en l'exterior del recinte, per tal que els pobres mortals que no tenen diners o influències per a poder entrar, pogueren almanco disfrutar de l'event en una zona pròxima, i aixina fer-se l'ilusió que també participaven de la gran festa mundial de l'automovilisme... Pero clar, en estos temps d'abundància i prosperitat generalisada, de la edad del oro valenciano, parlar dels preus prohibitius de les entrades i dels menjars i begudes venuts dins del recinte, pareix que està de més; és sabut que d'un temps ençà, en Valéncia lliguem els gossos en llonganisses, i ya sabem que els diners i els collons, són p'a les ocasions.

Ací és a on comencen les meues primeres inquietuts: hi ha en Valéncia afició suficient i, digam, autèntica (i per tant, suficients diners gastadors) com per a mantindre este sarau tots els anys que tenim adjudicats? ¿O al final serà menester regalar encara més entrades (i els dinerets a fer la mà, clar) per a que s'òmpliguen les grades? Si Alonso -que es quedà fòra de la carrera en la primera revolta, mes que fora per mala sort- no dona peu en bola els pròxims anys, ¿qué no tornarem fàcilment a la total indiferència que nos provocaven estes carreres fa un lustre escàs?

I ací és a on toca ya fer-se la gran pregunta, lo que tot lo món pensa pero no tots s'atrevixen a dir en veu alta: ¿realment val la pena montar la que s'ha montat, i gastar-se lo que s'ha gastat?

5.000 agents i 4 helicòpters de Policia i Guàrdia Civil, i atres 3 helicòpters sanitaris dedicats exclusivament al circuit, restricció del trànsit aéreu, submarinistes controlant el Port, carrers tallats del 18 al 26 d'agost, habilitació d'aparcaments per a 18.000 coches, llínees d'autobús provisionals, etc. etc., més el cost de les pròpies obres, fins a gastar-se un total d'entre 83 i 100 millons d'euros, segons la font (cosa que també mou a l'inquietut: com pot ser que hi haja una discrepància en els càlculs de fins a 2.828 millons de pessetes?), com a mínim, de dubtosa recuperació.

Segons la Generalitat, será un coste neutro que pagaran els urbanisadors del nou PAI del Grau, que estos repercutiran a la seua volta als compradors de les vivendes que es construiran en un futur en els amplis i còmodes descampats actuals (permetau-me que esbosse un llauger somriure d'escepticisme; Deu vullga que m'equivoque). De moment, que ningú tinga el més mínim dubte que els milloncejos ya els els hem pagat entre tots, via certificacions de la Conselleria d'Infraestructures i Transport, a les empreses constructores, que tal com estan les coses, i més després de l'èxit en plaç i qualitat d'eixecució, no crec que s'esperen precisament a cobrar de la Santíssima Generalitat fins que el PAI estiga acabat d'ací a 20 anys (això faltava: que damunt els haguérem de pagar interessos de demora)

I d'ells, 11 millons d'euros només per a fer giratori el pont de la dàrsena del Port, obsolet des de les obres d'adequació per a la Copa de l'Amèrica... que veges tu que tindrà a vore en el PAI del Grau, excepte fer bonico quan s'asomen pel balcó (als que els done cap al Port, clar).

Podem analisar-ho des de molts punts de vista: intentarem ordenar un poc les idees i ser lo més imparcials possible. Pero això serà en la pròxima entrega.