21 feb 2010

Els nevers de la Bellida


Ahir dissabte, aprofitant que l’orage fret i plujós donava una chicoteta treua, férem una nova ruta de senderisme. L’intenció era fruir de la neu que, en el nostre desconeiximent urbanita, esperàvem trobar encara a on molts dels de la capi solem anar quan volem vore-la en directe: en Sacanyet.

Sacanyet és un chicotet municipi de l’Alt Palància, constituït per la població del mateix nom i l’aldea de Canales. Conta en uns 100 habitants entre els dos núcleus de població, i es troba situat en una zona montanyosa de transició entre les últimes cimeres de la Calderona i les del Javalambre aragonés.

El desnivell dràstic entre la plana que conforma el Camp de Llíria (uns 250-300 m sobre el nivell del mar) i la serra a on s’ubiquen Sacanyet i atres pobles més coneguts (Alcubles, Andilla), a vora 1.000 m, permet que, si el dia és clar, se puguen contemplar perfectament des del lloc adequat tota l’Horta i la Ciutat de Valéncia, la mar i el port (i barcos, si són de gran tamany), l’Albufera, la montanya de Cullera i inclús el Montgó. Si en lloc de mirar a Llevant ho fem a Tramontana, el Penyagolosa, per darrere de la serra d’Espadà, destaca entre les estribacions del Nort com a fita senyera (que no la més alta) del nostre Regne.

La ruta escollida, com tantes atres que havem fet en la nostra afició senderista, l’extraguérem de l’excelent pàgina sobre senderisme Roca Coscollà, que recomane a qui siga aficionat a este deport (en totes les possibles accepcions de la paraula). En este cas, vora 17 km en recorregut circular, exceptuant la desviació expressa per a ascendir a l’Alt de la Bellida i visitar els numerosos nevers que, encara hui, perviuen dins el triàngul conformat per les Alcubles, Sacanyet i Canales.


Mapa de la ruta (www.rocacoscolla.com)

La veritat és que de neu, no en trobàrem més que chicotetes acumulacions en llocs d’ombria, i (sobretot a primera hora) a pesar del dia solejat, fea un fort vent gelat que no convidava precisament a adinsar-se per senders de montanya.

No obstant, com sempre, el passeig entre pins i carrasques, curioses formacions geològiques naturals, construccions de pedra en sec, l’esforç de la pujada recompensat per les vistes espectaculars des del cim, o simplement, escoltar el silenci, que diu una amiga meua, varen compensar-ho tot, una volta més.


 
Construcció de pedra en sec, en la falda de la Bellida

La marcha ha inclòs la Cova Sabuquera, ya en terme de les Alcubles: una torca o depressió del terreny delimitada per vores escarpades, típica de formacions kàrstiques en les que s'afonen cavitats subterrànees, i ab elles tots els nivells de terreny que tenen per damunt. Un clot en aspecte selvàtic (teòric paraís per a les més variades espècies de serp i d'aràcnits) que no convida precisament als poregosos a adinsar-se dins de la cavitat... i de la que trobareu bones fotos en la pàgina de Roca Coscollà que he comentat adés.

 
Cova Sabuquera

Pero el punt fort de la ruta són els nevers: un conjunt de tretze construccions de pedra calcàrea extreta de pedreres de la zona, unida sense argamassa, que servien per a acumular la neu durant la temporada hivernal, i donar-li usos diversos durant l'estiu.
 
Els nevers de la Bellida suministraven neu a la Ciutat de Valéncia, mentres que els no manco famosos de la Mariola, Benicadell o Font Roja ho feen a les comarques centrals i la ciutat d'Alacant. Podeu llegir ací una chicoteta referència redactada per dos professors de l'Escola de Camins de l'Universitat Politècnica de Valéncia.

En el nostre món industrialisat, en el que trobem tan normal obrir la nevera i tindre els nostres aliments perfectament conservats en fret, o anar al bar i demanar un gelat, costa entendre cóm els nostres antepassats, no fa tants anys, podien apanyar-se-les sense electrodomèstics ni llum elèctrica que suministrara l'energia necessària per a produir fret artificial...

El cas és que ho feen, i en estos pobles, i singularment en les Alcubles, existí sempre una tradició de carreters que devallaven la neu (aïllada de la calor ambiental en palla i suro) fins a la capital , i d'orchateres que preparaven la tradicional beguda de chufa ajudant-se de la frescor de la neu recaptada en la Bellida. En esta revista podeu llegir, per eixemple, una referència de l'exposició que sobre este tema s'organisà en les Alcubles en agost de l'any passat.

Els nevers que hi ha en la Bellida són del tipo “ventisquer”, açò és, un mur semicircular que tanca un desnivell natural, per a conformar un “pou” o “clot” artificial en el que s'acumula la neu, per a la seua posterior extracció. Per desgràcia, una gran part d'estes construccions tradicionals se troben en un estat deficient de conservació, en els murs afonats o el pou interior ple de runa.

 Never totalment assolat i enrunat

Destaca entre tots el Ventisquer dels Frares, que d'acort en les referències de Roca Coscollà va pertànyer als frares del Monasteri de Portaceli. Segons pareix, cada any arrendaven el seu possible contingut abans de l'época hivernal, i aixina, hi haguera o no hi haguera neu, ells sempre guanyaven diners (com ya diu la sabiduria popular: “de bâes, ningun frare pega cabotâes”). En vàries pàgines d'Internet mencionen que hi ha una inscripció en la pedra que indica l'any de construcció (1769); per desgràcia, no la poguérem trobar (motiu per a tornar, un dia d'estos).

 
Ventisquer dels Frares

Un mur de pedra semicircular d'uns huit metros d'altura tanca el never. L'ample del mur, de vora tres metros, permetia el pas de carros per tot el perímetro del never, i dos portes laterals possibilitaven l'accés a l'interior una volta anava descendint el nivell de la neu acumulada.

 

 

La magnitut d'estes construccions nos fa pensar que el clima d'aquelles époques no tan lluntanes havia de ser per força més fret que l'actual; sobre tot si tenim en conte que després de l'onada de fret que havem patit, els nevers se trobaven ya pràcticament buits de neu, tal com podeu vore en les fotos.

Per desgràcia, com he dit adés,  l'estat de conservació general, i en particular del Ventisquer dels Frares, és deficient. Un desprendiment important en el centre del mur semicircular compromet l'estabilitat de l'estructura, totalment abandonada als elements (especialment durs en esta zona). Per tant, s'impon una acció urgent de consolidació que permeta la conservació d'esta part important del nostre patrimoni històric i etnogràfic.

Difícil serà que la restauració siga duta a terme per part de l'ajuntament de Sacanyet. La despoblació i l'envelliment d'estes poblacions d'interior, si be ha evitat la transformació empobridora i destructora del patrimoni que han patit moltes poblacions del litoral, impossibilita dispondre de recursos econòmics suficients per a assegurar la seua conservació,  i a tal fi, resulta imperiosa l'ajuda de nivells administratius superiors. Que aixina siga ben pronte.

 
El Corral de Elías

Hui, doscents anys després, en les terres altes i pedregoses de la Bellida, els bancals i els nevers abandonats són el testimoni mut de l'esforç dels sacanyeters d'atres temps per sobreviure en l'adversitat de unes terres poc fèrtils i de climatologia adversa. Res que molts dels nostres yayos no hagen vixcut encara en primera persona...


14 feb 2010

Veles e vents


Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y Ponent contra d’ells veig armar;
Xaloch, Levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo Grech e lo Migjorn,
ffent humils prechs al vent Tremuntanal
qu·en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Ausiàs March, segle XV

Fa poc aní a visitar la popular exposició temporal de les obres de Sorolla en el Centre Cultural Bancaixa de Valéncia. A l’eixir, com fea frescoreta i purnejava, decidírem anar a fer-nos uns cafenets en un bar de la zona.

L’aspecte de la seua decoració denotava una solera autòctona confortant, en estos temps de Starbucks i bars de disseny asèptic i importat. Pero hi havia dos elements en la paret de darrere de la barra que em cridaren especialment l’atenció.

Per una banda, una rajoleta marcant el famós “Hasta aquí llegó la riada”: el nivell que alcançaren les aigües dins de l’establiment en la gran inundació de 1957 (acotació perfectament verosímil, perque la cafeteria es troba rant a l’antiga “Rambla de Predicadors”: el braç sec del riu Túria que reapareix en cada riuâ)

I al seu costat, un conjunt de quatre taulellets emmarcats, en els que es representava una rosa dels vents molt peculiar. Peculiar perque, junt als huit vents habituals i conegudíssims entre els valencians (llevant, ponent, mestral, xaloc...) se li n’afegien uns atres huit que ocupaven les direccions intermiges entre les principals, en denominacions també valencianíssimes, pero que (llevant del “garbí”, i en una direcció distinta a la representada en el taulellet) yo no havia sentit en tota ma vida...

La sorpresa em mogué a traure-li una foto en el mòvil quan el cambrer no mirava. Ara m’arrepenedixc de no haver-li demanat permís directament, perque en les presses l’image ixqué fosca i desenfocada. Mala sort.

Pero més tart, indagant i preguntant a algunes persones, he pogut confirmar que eixes peculiars denominacions, que intentí retindre en la memòria, no eren l’invent d’un ceramiste creatiu, sino els noms tradicionals que reben (rebien?) els setze vents en el Port de Valéncia, i que pel seu interés relacione a continuació, en el sentit de les agulles del rellonge:  

ELS VENTS EN EL PORT DE VALÉNCIA
Direcció                Nom del vent

N                          Nort
NNE                      Gregal
NE                        Albornés
ENE                       Bocana
E                          Llevant
ESE                       Vent a la Creu
SE                         Xaloc
SSE                       Garbí
S                           Migjorn
SSO                       Coster
SO                        Llebeig
OSO                      Vent de Terra
O                          Ponent
ONO                      Vent de Dins
NO                        Mestral
NNO                      Tramontana

Estes denominacions han aplegat fins a hui, conservades de forma oral i en idioma valencià pels usuaris tradicionals del Port de Valéncia (grauers i cabanyalers sobre tot), junt en totes les seues característiques peculiars associades, en funció de la seua direcció (vents forts, dèbils, humits, que porten pluja, gelats o calents, propis de l’hivern o l’estiu...), com també, en les consegüents discussions i polèmiques entre els entesos del tema –inherents al ser humà, en esta i atres qüestions-  sobre si un vent determinat era Xaloc o Garbí, Mestral o Tramontana, o sobre cóm giraria el vent quan se fera de nit, o al trencar l’alba...

Pero la realitat és que, com tantes atres mostres de la cultura tradicional d’esta ciutat, eixes denominacions sonores i vernàcules estan en trànsit de desaparició, simplement perque els actuals mariners no les solen gastar, i perque l’importància de determinar la direcció del vent decaigué notablement, sobre tot en embarcacions d’una certa entitat, des del moment en que aparegué la navegació a motor, i més tart el radar i el GPS.

Bo; i una atra causa més. Una molt evident. Que cada volta el Port de Valéncia està més tancat als seus usuaris tradicionals, als de tota la vida, i més obert a gents i events que per massa coneguts no nomenaré ací.

Per eixemple, sorprén que a estes altures de la correguda, els peixcadors de canya hagen de manifestar-se per a suplicar que els deixen peixcar a on ho han fet sempre (el problema real, segons les altes esferes, és que “dan mala imagen”, i aixina me ho ha contat u dels que apareix en la foto, familiar molt propenc). 


"La rebelió dels peixcadors", titulava el diari Levante del 1/11/2009. Foto de Marga Ferrer

És també significatiu que, cinccents metros més al Nort, l’ex-Balneari de les Arenes, des dels seus orígens obert a tots els valencians per a disfrutar de forma popular de la nostra mar, haja segut substituït no fa molts anys per un hotel de cinc estreles (¿per a ón s’entra a la famosa piscina, que dien que es mantindria oberta al públic?), una volta privatisats els terrenys pel consistori.

Yo encara em vaig banyar en les piscines de Les Arenes... Primer en la de chiquets, i després "en la que cobria"

Qué voleu que vos diga. Igual soc molt maniàtic, o massa suspicaç, o molt nostàlgic, o massa fava, pero són detalls, maneres de fer que em fan pensar que algú (be un servidor, o be els nostres governants) es pergué un capítul de “Barrio Sésamo”: el que explicava la diferència entre obrir i tancar

Entre “obrir Valéncia al mar”, i tancar-la en pany i forrellat, excepte per a uns pocs privilegiats. Entre posar en valor la nostra tradició i la nostra personalitat (ni millor ni pijor que les demés, pero nostra), com fan les ciutats cultes i conscients de la seua història, o deixar-la desaparéixer (és una opció) per a, a partir del solar resultant, crear-ne una nova, coenta, anodina i de baix perfil, que agrade només als que tenen per costum ancestral bufar en caldo gelat.

Per si no m’explique be. I que em perdone qui pense d’una atra manera, i qui li agrade més eixa Valéncia que la que m'agrada a mi; ya sé que el temps corre en la meua contra, pero no per això deixem d'estar en un país lliure. 


¿Els més llests? Sense dubte, els que disfruten de la festa. Sempre és aixina. Ya sabem que només treballa el que no sap fer res millor.

Pero clar: mentres la festa continue. I mentres els demés vullgam continuar pagant-los-la.
 


(en data 21 de febrer de 2010 afigc tres enllaços a atres tres propostes que han eixit en la prensa, que des de diversos posicionaments intenten posar una miqueta de trellat i donar idees constructives per a l'aprofitament de la dàrsena vella del Port de Valéncia. Aprofitant, precisament, l'impuls que donà l'èxit indiscutible d'organisació de la 32 America's Cup i les infraestructures creades, que en el pas del temps han quedat, per unes raons o atres, infrautilisades i sense un futur clar, els tres autors donen propostes d'us alternatiu per a les instalacions del port:


"Port America's Cup", José Mª Gabaldón Verdú, 20-2-2010
"...en la dársena cabe todo...", Alejandro Escribano, 21-2-2010
"...un gran espacio ciudadano...", Joan Olmos, 21-2-2010

Les tres postures tenen punts interessants; pero si de mi depenguera, i tal com estan les coses, ho tindria molt clar: lo que coste menys diners, i puga ser disfrutat per valencians i visitants de qualsevol condició, sense elitismes ni controls d'entrada.)