14 feb. 2010

Veles e vents


Veles e vents han mos desigs complir,
ffahent camins duptosos per la mar.
Mestre y Ponent contra d’ells veig armar;
Xaloch, Levant los deuen subvenir
ab lurs amichs lo Grech e lo Migjorn,
ffent humils prechs al vent Tremuntanal
qu·en son bufar los sia parcial
e que tots cinch complesquen mon retorn.

Ausiàs March, segle XV

Fa poc aní a visitar la popular exposició temporal de les obres de Sorolla en el Centre Cultural Bancaixa de Valéncia. A l’eixir, com fea frescoreta i purnejava, decidírem anar a fer-nos uns cafenets en un bar de la zona.

L’aspecte de la seua decoració denotava una solera autòctona confortant, en estos temps de Starbucks i bars de disseny asèptic i importat. Pero hi havia dos elements en la paret de darrere de la barra que em cridaren especialment l’atenció.

Per una banda, una rajoleta marcant el famós “Hasta aquí llegó la riada”: el nivell que alcançaren les aigües dins de l’establiment en la gran inundació de 1957 (acotació perfectament verosímil, perque la cafeteria es troba rant a l’antiga “Rambla de Predicadors”: el braç sec del riu Túria que reapareix en cada riuâ)

I al seu costat, un conjunt de quatre taulellets emmarcats, en els que es representava una rosa dels vents molt peculiar. Peculiar perque, junt als huit vents habituals i conegudíssims entre els valencians (llevant, ponent, mestral, xaloc...) se li n’afegien uns atres huit que ocupaven les direccions intermiges entre les principals, en denominacions també valencianíssimes, pero que (llevant del “garbí”, i en una direcció distinta a la representada en el taulellet) yo no havia sentit en tota ma vida...

La sorpresa em mogué a traure-li una foto en el mòvil quan el cambrer no mirava. Ara m’arrepenedixc de no haver-li demanat permís directament, perque en les presses l’image ixqué fosca i desenfocada. Mala sort.

Pero més tart, indagant i preguntant a algunes persones, he pogut confirmar que eixes peculiars denominacions, que intentí retindre en la memòria, no eren l’invent d’un ceramiste creatiu, sino els noms tradicionals que reben (rebien?) els setze vents en el Port de Valéncia, i que pel seu interés relacione a continuació, en el sentit de les agulles del rellonge:  

ELS VENTS EN EL PORT DE VALÉNCIA
Direcció                Nom del vent

N                          Nort
NNE                      Gregal
NE                        Albornés
ENE                       Bocana
E                          Llevant
ESE                       Vent a la Creu
SE                         Xaloc
SSE                       Garbí
S                           Migjorn
SSO                       Coster
SO                        Llebeig
OSO                      Vent de Terra
O                          Ponent
ONO                      Vent de Dins
NO                        Mestral
NNO                      Tramontana

Estes denominacions han aplegat fins a hui, conservades de forma oral i en idioma valencià pels usuaris tradicionals del Port de Valéncia (grauers i cabanyalers sobre tot), junt en totes les seues característiques peculiars associades, en funció de la seua direcció (vents forts, dèbils, humits, que porten pluja, gelats o calents, propis de l’hivern o l’estiu...), com també, en les consegüents discussions i polèmiques entre els entesos del tema –inherents al ser humà, en esta i atres qüestions-  sobre si un vent determinat era Xaloc o Garbí, Mestral o Tramontana, o sobre cóm giraria el vent quan se fera de nit, o al trencar l’alba...

Pero la realitat és que, com tantes atres mostres de la cultura tradicional d’esta ciutat, eixes denominacions sonores i vernàcules estan en trànsit de desaparició, simplement perque els actuals mariners no les solen gastar, i perque l’importància de determinar la direcció del vent decaigué notablement, sobre tot en embarcacions d’una certa entitat, des del moment en que aparegué la navegació a motor, i més tart el radar i el GPS.

Bo; i una atra causa més. Una molt evident. Que cada volta el Port de Valéncia està més tancat als seus usuaris tradicionals, als de tota la vida, i més obert a gents i events que per massa coneguts no nomenaré ací.

Per eixemple, sorprén que a estes altures de la correguda, els peixcadors de canya hagen de manifestar-se per a suplicar que els deixen peixcar a on ho han fet sempre (el problema real, segons les altes esferes, és que “dan mala imagen”, i aixina me ho ha contat u dels que apareix en la foto, familiar molt propenc). 


"La rebelió dels peixcadors", titulava el diari Levante del 1/11/2009. Foto de Marga Ferrer

És també significatiu que, cinccents metros més al Nort, l’ex-Balneari de les Arenes, des dels seus orígens obert a tots els valencians per a disfrutar de forma popular de la nostra mar, haja segut substituït no fa molts anys per un hotel de cinc estreles (¿per a ón s’entra a la famosa piscina, que dien que es mantindria oberta al públic?), una volta privatisats els terrenys pel consistori.

Yo encara em vaig banyar en les piscines de Les Arenes... Primer en la de chiquets, i després "en la que cobria"

Qué voleu que vos diga. Igual soc molt maniàtic, o massa suspicaç, o molt nostàlgic, o massa fava, pero són detalls, maneres de fer que em fan pensar que algú (be un servidor, o be els nostres governants) es pergué un capítul de “Barrio Sésamo”: el que explicava la diferència entre obrir i tancar

Entre “obrir Valéncia al mar”, i tancar-la en pany i forrellat, excepte per a uns pocs privilegiats. Entre posar en valor la nostra tradició i la nostra personalitat (ni millor ni pijor que les demés, pero nostra), com fan les ciutats cultes i conscients de la seua història, o deixar-la desaparéixer (és una opció) per a, a partir del solar resultant, crear-ne una nova, coenta, anodina i de baix perfil, que agrade només als que tenen per costum ancestral bufar en caldo gelat.

Per si no m’explique be. I que em perdone qui pense d’una atra manera, i qui li agrade més eixa Valéncia que la que m'agrada a mi; ya sé que el temps corre en la meua contra, pero no per això deixem d'estar en un país lliure. 


¿Els més llests? Sense dubte, els que disfruten de la festa. Sempre és aixina. Ya sabem que només treballa el que no sap fer res millor.

Pero clar: mentres la festa continue. I mentres els demés vullgam continuar pagant-los-la.
 


(en data 21 de febrer de 2010 afigc tres enllaços a atres tres propostes que han eixit en la prensa, que des de diversos posicionaments intenten posar una miqueta de trellat i donar idees constructives per a l'aprofitament de la dàrsena vella del Port de Valéncia. Aprofitant, precisament, l'impuls que donà l'èxit indiscutible d'organisació de la 32 America's Cup i les infraestructures creades, que en el pas del temps han quedat, per unes raons o atres, infrautilisades i sense un futur clar, els tres autors donen propostes d'us alternatiu per a les instalacions del port:


"Port America's Cup", José Mª Gabaldón Verdú, 20-2-2010
"...en la dársena cabe todo...", Alejandro Escribano, 21-2-2010
"...un gran espacio ciudadano...", Joan Olmos, 21-2-2010

Les tres postures tenen punts interessants; pero si de mi depenguera, i tal com estan les coses, ho tindria molt clar: lo que coste menys diners, i puga ser disfrutat per valencians i visitants de qualsevol condició, sense elitismes ni controls d'entrada.)


1 comentario:

Billyjoe dijo...

Magnific tio.