En eixa lapidària
frase arrematava Francesc de Paula
Burguera una de les respostes de l'entrevista que li publicà el diari Levante el passat 4 de juliol. Precisament, quan li preguntaven si no seria necessari un cert grau de
“antifusterianisme” per a que el nacionalisme valencià progressara. I és que diu
un proverbi que els hòmens només miren de front a la veritat quan esta els resulta
agradable...
El
tema Fuster dona per a molt, i
intentaré, en vàries “entregues” (no és qüestió d’avorrir al personal) resumir
el meu estat d’opinió sobre la qüestió “fusteriana”. Fa un parell de semanes ya vaig propondre als visitants del blog llegir un text rescatat dels anys xixanta
del sigle passat, en el que es fea referència als problemes del poble valencià per a afirmar la seua pròpia
personalitat i les dificultats per a, superant els tòpics folclòrics i el
sucursalisme centraliste, fer
evolucionar la consciència bàsica de “ser valencià” cap a un moviment colectiu
d’autoafirmació llingüística, cultural i política.
Esperava
més participació en quant a opinions, pero deu ser que en l’estiu tira més la
piscina que l’internet. En fi, la qüestió és que eix escrit està extret del llibre El
País Valenciano, publicat en 1962 per... Joan Fuster.
De
veres que em sorprengué agradablement llegir semblants paraules, i més
provenint de qui provenien. No sé si perque era un llibre destinat al gran
públic (escrit en castellà, en bona enquadernació, ilustracions i to
divulgatiu) o tal volta perque la seua data real d’escritura puga ser anterior
a Nosaltres els valencians i Qüestió de noms (és una simple
especulació meua); lo cert és que s’observa
un matís diferencial important entre el text que insertava en el meu post i,
per eixemple, estos, del mateix autor, que seguixen:
Tenim dret a
esperar ―per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança―, que un dia
serà suficient dir català per
al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal
per a localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions»
poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la
comunitat idiomàtica i civil seran importants [...]
(Qüestió de noms,
Joan Fuster, 1962)
Ens agradi o no a
uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de «valencians» impossible de
fondre’s en una de sola. D’altra banda, això entrebanca els valencians de la
zona catalana en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal:
els Països Catalans [...] La veritat és que, en una redistribució utòpica però
racional dels pobles peninsulars, les contrades no catalanes del País Valencià
tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven
una profunda afinitat: Aragó, Castella, Múrcia.
(Nosaltres els
valencians, Joan Fuster, 1962)
Per
seguir una metàfora mèdica: el Fuster de El País Valenciano, encara que no oculta les seues conviccions
“pancatalanistes” (que apareixen ací i allà en tot el llibre), descriu a mon parer de forma aguda i
perfecta els síntomes de la malaltia
identitària que afecta al poble valencià. Proclamant inclús —ben
admirablement per tractar-se de qui es tracta— que els valencians “som un poble
esculpit en la seua irreductible
singularitat pels segles”.
Pero
el diagnòstic
i, sobre tot, el tractament prescrits
per Fuster en Qüestió de noms i Nosaltres els valencians, en paràgrafs
com els que insertem més amunt, no han
pogut ser més nefasts per a l’evolució de la salut del malalt (el propi poble valencià, ans que res, i el moviment
nacionaliste valencià, en segon terme)
Efectivament.
Crec que difícilment pot considerar-se “pare del nacionalisme valencià” a un ideòlec que anhela —com deixa meridianament clar en Qüestió de noms— la
desaparició directa de tota referència “regional” valenciana (o siga, al sa
i al pla, l’anulació de qualsevol consciència identitària diferencial de “poble
valencià”) per a passar a sentir-nos
només de la nostra localitat, la nostra comarca (inventada, per cert, en la
majoria dels casos, per a l’ocasió), i catalans...
(tal
volta Franco o José Antonio Primo de Rivera imaginaren alguna volta en ensomis
un món ideal en que els valencians —o
els catalans, o els vascs— se sentien només de la seua localitat, la seua
comarca i espanyols... La qüestió és
que, fins a on sabem, no ho deixaren escrit. Fuster sí, pero en una única
diferència: canviant el gentilici “espanyols” per “catalans”)
Impagable
també que la solució “racional” a la
dualitat llingüística territorial (el “entrebanc”
de les comarques de tradició castellaparlant, que en la versió castellana de Nosaltres els valencians se traduïa
expressivament com a “estorbo”) siga tan “senzilla” com integrar les
comarques valencianes de parla castellana en Aragó, Castella i Múrcia. I la
de les comarques “catalanes”, l’adhesió als dichosos Països Catalans. Vaja: l’aduana, en el barri del Cristo, i a traure
el passaport si volem anar a la Tomatina de Bunyol. Quan segurament, a estes
altures de la correguda, se parla més el valencià en Godelleta que en Quart de
Poblet. Puix això.
(seria injust i simpliste reduir
l’ideologia identitària de Fuster als dos paràgrafs anteriors. Pero la realitat
és que tant els seus partidaris més tenaços
com els seus detractors més acèrrims ho venen fent aixina des d’aquell
moment. I lo cert és que Nosaltres els
valencians, tot en gros i sense
explicacions ni acotacions prèvies, és a sovint llibre de llectura recomanada
en les classes de valencià de secundària, per a jóvens de 14 a 17 anys. No de bades són esta classe de proclames, a
les que Fuster era tan aficionat, les que realment han acabant influint
profundament en el galimaties identitari valencià)
Esta partida de resucitació d’un catalanisme entre valencians en idees tan “imaginatives” com les
anteriors no hauria passat, en
condicions normals, de constituir una
excentricitat més que acabaria dormint en el racó d’una biblioteca. Unes
idees totalment alluntades de la realitat històrica del poble valencià, tal com Almela i Vives (i molts més abans i després que ell) explicaria magistralment;
pero que no són una novetat, ya que
podem trobar-les en alguns creatius
autors d’abans de la guerra civil, com Martínez Ferrando o Duran i Tortajada.
Pero
en el cas de Fuster, precisament pel seu innegable domini del llenguage i la
seua erudició, pel seu espirit provocador en l’statu quo dominant en
l’adormida Valéncia dels anys xixanta (conflicte en el món de les falles, del
que ara parlarem, inclòs), aixina com pels
seus excelents contactes en el moviment nacionaliste català (tremendament
interessat en que les idees del català de
Sueca feren camí, per motius econòmics, pero també d’orgull patri a l’estil Prat de la Riba), les coses serien diferents.
D’esta
forma, les prescripcions facultatives
de Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, a diferència, per
eixemple, de les anteriors invectives pancatalanistes de Martínez Ferrando (que
abandonaria Lo Rat Penat en 1933 per
pròpia voluntat, al no trobar el més mínim recolzament a les seues tesis)
crearien ràpidament escola en cert sector intelectual d’esquerres —i alguna rarea d’extracció dretana, com el propi
Francesc de Paula Burguera—; sector ideològic que pronte es tornaria hegemònic
en els ambients antifranquistes de l’Universitat de Valéncia.
I
això, per trobar-se en el moment just,
en el lloc adequat. Curiosament, el fet que sol considerar-se com a inici de la “Batalla de Valéncia” (la cremada de llibres de Joan Fuster en les falles de 1963: un succés
certament fosc i reprovable de la nostra història recent) no tingué com a
objectiu Nosaltres els valencians, sino El
País Valenciano. I la pàgina que els indignats fallers procedien a
destruir en el fòc purificador no tenia res que vore en “els catalans”.
L’extrema indignació la provocava un chicotet detall: qualificar el trage de
llauradora valenciana de “disfraz” :
“las muchachas se
disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje tipico que tengan a mano” (El
País Valenciano, pág. 53)
“En general, la
indumentaria típica es cosa pasada y archivada. Quizá en algún lejano villorrio
de montaña los abuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera
de eso, ya se trata de un mero disfraz.” (El País Valenciano, pág. 66)
Tal
volta, en 2010, en el conformisme i l’adotzenament cómodament instalats en la
societat, sorprenguen estes reaccions populars. Pero cabria pensar també, per
eixemple, quina hauria segut la reacció
del poble d’Escòcia si algun aspirant a
ideòlec nacionaliste escocés s’haguera rist
de la costum dels hòmens escocesos de “disfrassar-se
en una falda a la mínima ocasió”...
És
evident que els valencians —com pràcticament tots els pobles d’Europa, i molts
dels americans, i no pocs asiàtics—, fa molts anys que no vestim els trages
tradicionals més que en ocasions determinades. L’ironia de Fuster, en este cas,
no venia justificada per un us divergent de lo que era (és) normal en el nostre àmbit cultural més immediat. I ausades que no va ser entesa pels
entusiastes aficionats a “disfrassar-se” de valencià...
I
és que les connotacions certament no
positives del verp “disfrassar” (desfigurar
la forma natural d’algú o alguna cosa per a que no siga conegut)
provablement no deurien haver segut
usades per una persona que —en teoria— desijava guanyar afecte popular a la
seua causa ideològica (en lloc de, com ocorregué realment, provocar al
personal; clar, que tal volta eixe era l’objectiu...). Perque
per a totes les coses —també per a la construcció d’una ideologia— s’ha de tindre vista, que es diu
popularment.
La
qüestió és que en la Cavalcada del Ninot
de 1963, vàries comissions falleres defengueren els conceptes de “valenciania”
que entenien criticats en el text fusterià. Si llegim el llibre en conjunt,
més que criticats en sí mateixos, eixos conceptes eren tractats a sovint en un
indissimulat sarcasme, motivat per l’irritació que provocava en Fuster l’us i
abús d’eixos conceptes de valencianitat tradicional per certa classe dirigent
que practicava (i practica) un “valencianisme” buit de contingut i purament cosmètic. Pero, com s’ha dit i com queda
patent, el to irònic del llibre no s’entengué pel gran públic.
Per
eixemple, la falla Peu de la Creu - Joan de Vilarrasa, en el lema “El món dels
inferns”, portava en dita cavalcada una
enorme reproducció de la portada de El
País Valenciano junt a una image satírica de Fuster. Dos llauradores
arrossegaven una gran pàgina 53 (la generadora de la polèmica, en la que
s’aludia a la costum de disfrassar-se
de les dones valencianes), a la que acompanyaven atres paraules de rèplica
fallera.
Portada de El País Valenciano, publicat per Ediciones Destino (Barcelona, 1962) dins de la colecció Guías de España
La
prensa de l’época afirmà al respecte que “las
fallas no dudaron en defenderse de lo que consideraron un ataque a sus valores más
esenciales y sus tradiciones más arraigadas”, i l’efígie de Fuster —el seu
ninot de falla— fon cremada tant al finalisar la cavalcada com en unes quantes
falles d’aquell any...
I eixa mateixa
prensa, com l’opinió pública valenciana, a partir d’eixe moment —i a partir de
la súbita difusió, conseqüència d’esta repentina polèmica, dels texts marcadament pancatalanistes de Joan Fuster: Nosaltres
els valencians i Qüestió de noms— sucumbí a una acalorada i inesperada
discussió sobre les raïls i els orígens del poble valencià i els seus
habitants...
Una disputa que —és
un fet— tragué per fi a la llum pública
les falsetats i les impostures d’eixe valencianisme cosmètic que no volia (no vol) saber res de les mostres
culturals més importants del nostre poble (singularment, la llengua), ni de
recuperar res que olguera a poder polític valencià autònom de Madrit.
Pero també, i especialment,
fon una disputa que, per desgràcia, centrà
la polèmica en una qüestió absolutament artificial i innecesària, que mai
hauria aplegat a l’importància que posteriorment ha alcançat si Fuster i els seus seguidors no hagueren
volgut. Una qüestió agra i antipàtica: si els valencians érem catalans o no.
Tal volta —per
seguir en la metàfora mèdica— el
poble valencià fora en 1962 un malalt
terminal que necessitara d’un electroshock
en forma de Joan Fuster que el retornara al “món dels vius”. Pero molts
s’han preguntat després —crec que prou raonablement— si no s’haurien pogut denunciar les mateixes incoherències, les
mateixes desercions en la classe dirigent valenciana, sense clavar als catalans pel mig. La resposta, òbviament, és que sí.
Perque
l’evidència indiscutible (que els valencians no som catalans)
fon a partir d’aquell moment discutida, obstinadament i obsessivament, per
certs sectors intelectuals seguidors de Fuster. De tal forma que, tan important (o més) que reivindicar l’us social de
l’idioma, o la seua transmissió als fills, o la recuperació d’unes
institucions d’autogovern democràtiques i valencianes, o la consolidació d’un
poder econòmic estrictament valencià sense sumissions al centralisme, ho era l’assegurar una i atra volta que el
nostre idioma era el català i que com a conseqüència inevitable els valencians
érem catalans... Una obsessió que
enviscava (envisca) innecessàriament, absurdament, falaçment i irritantment
qualsevol discussió identitària entre valencians.
Siga
com siga, el desencontre radical entre el món de les falles, per una banda (i
per tant, l’oficialitat franquista, interessada en lligar-se íntimament a estes
festes, i especialista consumada en desacreditar a tot aquell sospitós de desafecte al règim), i Fuster i el grup
d’intelectuals que s’arraceraven al seu entorn, per l’atra, esclatà sense
treua.
(un món de les
falles, per cert, que en 1968 no dubtà
en ahucar al president de la Junta Central Fallera, Juan Martí Belda, per
parlar en castellà en l’acte de la Crida. Conten les cròniques que Martí,
fart dels chiulits i de les exigències de la multitut de que parlara en
valencià, exclamà: Cuando hablan las
personas, callan los borregos. La massa enfurida aumentà el to de les
protestes i finalment intentaria prendre a l’assalt les Torres de Serrans,
provocant una greu alteració de l’orde públic. La cinta que contenia gravat el
discurs de Martí desaparegué i ningú pogué comprovar les paraules que realment va pronunciar...)
Aixina,
mentres els successos de les Falles de 1963 suministraven a les tesis de Fuster
una aura poc manco que celestial entre els moviments
antifranquistes de l’época (per lo que tenia de trencadora i de provocadora en
l’statu quo dominant), per contra, el paradigma dominant en les masses
populars —al capdavall, verdaderes mantenedores i transmissores, com passa
en tots els pobles del món, de l’identitat tradicional: eixa identitat que en
paraules de Fuster era “patrimonio nativo, del
espíritu local, en manos del vulgo”— assumiria immediatament a Fuster com a enemic declarat del “espirit valencià”. Irònicament, enemic d’eixe espirit
que, en teoria, l’escritor suecà desijava preservar (a la seua
manera, clar):
Cert llibre
escrigué un fuster
que empudegà
nostra essència
demostrant-li a
Valéncia
i als valencians,
no voler.
(Llibret de la Falla Plaça de la Mercé, 1963)
Fuster,
per tant, no podia haver mamprés la seua carrera ideològica en pijor peu. Continuarem
en el tema...
No hay comentarios:
Publicar un comentario