15 ago. 2010

“Fuster no se equivocó. Quienes se equivocaron fueron los otros”



En eixa lapidària frase arrematava Francesc de Paula Burguera una de les respostes de l'entrevista que li publicà el diari Levante el passat 4 de juliol. Precisament, quan li preguntaven si no seria necessari un cert grau de “antifusterianisme” per a que el nacionalisme valencià progressara. I és que diu un proverbi que els hòmens només miren de front a la veritat quan esta els resulta agradable...

El tema Fuster dona per a molt, i intentaré, en vàries “entregues” (no és qüestió d’avorrir al personal) resumir el meu estat d’opinió sobre la qüestió “fusteriana”. Fa un parell de semanes ya vaig propondre als visitants del blog llegir un text rescatat dels anys xixanta del sigle passat, en el que es fea referència als problemes del poble valencià per a afirmar la seua pròpia personalitat i les dificultats per a, superant els tòpics folclòrics i el sucursalisme centraliste, fer evolucionar la consciència bàsica de “ser valencià” cap a un moviment colectiu d’autoafirmació llingüística, cultural i política.

Esperava més participació en quant a opinions, pero deu ser que en l’estiu tira més la piscina que l’internet. En fi, la qüestió és que eix escrit està extret del llibre El País Valenciano, publicat en 1962 per... Joan Fuster.

De veres que em sorprengué agradablement llegir semblants paraules, i més provenint de qui provenien. No sé si perque era un llibre destinat al gran públic (escrit en castellà, en bona enquadernació, ilustracions i to divulgatiu) o tal volta perque la seua data real d’escritura puga ser anterior a Nosaltres els valencians i Qüestió de noms (és una simple especulació meua); lo cert és que s’observa un matís diferencial important entre el text que insertava en el meu post i, per eixemple, estos, del mateix autor, que seguixen:

Tenim dret a esperar ―per molt llunyana que se’ns presenti aquesta esperança―, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per a localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvair-se i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants [...]
(Qüestió de noms, Joan Fuster, 1962)


Ens agradi o no a uns i a altres, el fet és que hi ha dues menes de «valencians» impossible de fondre’s en una de sola. D’altra banda, això entrebanca els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans [...] La veritat és que, en una redistribució utòpica però racional dels pobles peninsulars, les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitat: Aragó, Castella, Múrcia.
(Nosaltres els valencians, Joan Fuster, 1962)

Per seguir una metàfora mèdica: el Fuster de El País Valenciano, encara que no oculta les seues conviccions “pancatalanistes” (que apareixen ací i allà en tot el llibre), descriu a mon parer de forma aguda i perfecta els síntomes de la malaltia identitària que afecta al poble valencià. Proclamant inclús —ben admirablement per tractar-se de qui es tracta— que els valencians “som un poble esculpit en la seua irreductible singularitat pels segles”.

Pero el diagnòstic i, sobre tot, el tractament prescrits per Fuster en Qüestió de noms i Nosaltres els valencians, en paràgrafs com els que insertem més amunt, no han pogut ser més nefasts per a l’evolució de la salut del malalt (el propi poble valencià, ans que res, i el moviment nacionaliste valencià, en segon terme)

Efectivament. Crec que difícilment pot considerar-se “pare del nacionalisme valencià” a un ideòlec que anhela —com deixa meridianament clar en Qüestió de noms la desaparició directa de tota referència “regional” valenciana (o siga, al sa i al pla, l’anulació de qualsevol consciència identitària diferencial de “poble valencià”) per a passar a sentir-nos només de la nostra localitat, la nostra comarca (inventada, per cert, en la majoria dels casos, per a l’ocasió), i catalans...

(tal volta Franco o José Antonio Primo de Rivera imaginaren alguna volta en ensomis un món ideal en que els valencians —o els catalans, o els vascs— se sentien només de la seua localitat, la seua comarca i espanyols... La qüestió és que, fins a on sabem, no ho deixaren escrit. Fuster sí, pero en una única diferència: canviant el gentilici “espanyols” per “catalans”)

Impagable també que la solució “racional” a la dualitat llingüística territorial (el “entrebanc” de les comarques de tradició castellaparlant, que en la versió castellana de Nosaltres els valencians se traduïa expressivament com a “estorbo”) siga tan “senzilla” com integrar les comarques valencianes de parla castellana en Aragó, Castella i Múrcia. I la de les comarques “catalanes”, l’adhesió als dichosos Països Catalans. Vaja: l’aduana, en el barri del Cristo, i a traure el passaport si volem anar a la Tomatina de Bunyol. Quan segurament, a estes altures de la correguda, se parla més el valencià en Godelleta que en Quart de Poblet. Puix això.

(seria injust i simpliste reduir l’ideologia identitària de Fuster als dos paràgrafs anteriors. Pero la realitat és que tant els seus partidaris més tenaços com els seus detractors més acèrrims ho venen fent aixina des d’aquell moment. I lo cert és que Nosaltres els valencians, tot en gros i sense explicacions ni acotacions prèvies, és a sovint llibre de llectura recomanada en les classes de valencià de secundària, per a jóvens de 14 a 17 anys.  No de bades són esta classe de proclames, a les que Fuster era tan aficionat, les que realment han acabant influint profundament en el galimaties identitari valencià)

Esta partida de resucitació d’un catalanisme entre valencians en idees tan “imaginatives” com les anteriors no hauria passat, en condicions normals, de constituir una excentricitat més que acabaria dormint en el racó d’una biblioteca. Unes idees totalment alluntades de la realitat històrica del poble valencià, tal com Almela i Vives (i molts més abans i després que ell) explicaria magistralment; pero que no són una novetat, ya que podem trobar-les en alguns creatius autors d’abans de la guerra civil, com Martínez Ferrando o Duran i Tortajada.

Pero en el cas de Fuster, precisament pel seu innegable domini del llenguage i la seua erudició, pel seu espirit provocador en l’statu quo dominant en l’adormida Valéncia dels anys xixanta (conflicte en el món de les falles, del que ara parlarem, inclòs), aixina com pels seus excelents contactes en el moviment nacionaliste català (tremendament interessat en que les idees del català de Sueca feren camí, per motius econòmics, pero també d’orgull patri a l’estil Prat de la Riba), les coses serien diferents.

D’esta forma, les prescripcions facultatives de Nosaltres els valencians i Qüestió de noms, a diferència, per eixemple, de les anteriors invectives pancatalanistes de Martínez Ferrando (que abandonaria Lo Rat Penat en 1933 per pròpia voluntat, al no trobar el més mínim recolzament a les seues tesis) crearien ràpidament escola en cert sector intelectual d’esquerres —i alguna rarea d’extracció dretana, com el propi Francesc de Paula Burguera—; sector ideològic que pronte es tornaria hegemònic en els ambients antifranquistes de l’Universitat de Valéncia.

I això, per trobar-se en el moment just, en el lloc adequat. Curiosament, el fet que sol considerar-se com a inici de la “Batalla de Valéncia” (la cremada de llibres de Joan Fuster en les falles de 1963: un succés certament fosc i reprovable de la nostra història recent) no tingué com a objectiu Nosaltres els valencians, sino El País Valenciano. I la pàgina que els indignats fallers procedien a destruir en el fòc purificador no tenia res que vore en “els catalans”. L’extrema indignació la provocava un chicotet detall: qualificar el trage de llauradora valenciana de “disfraz” :

“las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje tipico que tengan a mano” (El País Valenciano, pág. 53)

“En general, la indumentaria típica es cosa pasada y archivada. Quizá en algún lejano villorrio de montaña los abuelos siguen fieles a los modelos tradicionales. Pero, fuera de eso, ya se trata de un mero disfraz.” (El País Valenciano, pág. 66)

Tal volta, en 2010, en el conformisme i l’adotzenament cómodament instalats en la societat, sorprenguen estes reaccions populars. Pero cabria pensar també, per eixemple, quina hauria segut la reacció del poble d’Escòcia si algun aspirant a ideòlec nacionaliste escocés s’haguera rist de la costum dels hòmens escocesos de “disfrassar-se en una falda a la mínima ocasió”...

És evident que els valencians —com pràcticament tots els pobles d’Europa, i molts dels americans, i no pocs asiàtics—, fa molts anys que no vestim els trages tradicionals més que en ocasions determinades. L’ironia de Fuster, en este cas, no venia justificada per un us divergent de lo que era (és) normal en el nostre àmbit cultural més immediat. I ausades que no va ser entesa pels entusiastes aficionats a “disfrassar-se” de valencià...

I és que les connotacions certament no positives del verp “disfrassar” (desfigurar la forma natural d’algú o alguna cosa per a que no siga conegut) provablement no deurien haver segut usades per una persona que —en teoria— desijava guanyar afecte popular a la seua causa ideològica (en lloc de, com ocorregué realment, provocar al personal; clar, que tal volta eixe era l’objectiu...). Perque per a totes les coses —també per a la construcció d’una ideologia— s’ha de tindre vista, que es diu popularment.

La qüestió és que en la Cavalcada del Ninot de 1963, vàries comissions falleres defengueren els conceptes de “valenciania” que entenien criticats en el text fusterià. Si llegim el llibre en conjunt, més que criticats en sí mateixos, eixos conceptes eren tractats a sovint en un indissimulat sarcasme, motivat per l’irritació que provocava en Fuster l’us i abús d’eixos conceptes de valencianitat tradicional per certa classe dirigent que practicava (i practica) un “valencianisme” buit de contingut i purament cosmètic. Pero, com s’ha dit i com queda patent, el to irònic del llibre no s’entengué pel gran públic.

Per eixemple, la falla Peu de la Creu - Joan de Vilarrasa, en el lema “El món dels inferns”, portava en dita cavalcada una enorme reproducció de la portada de El País Valenciano junt a una image satírica de Fuster. Dos llauradores arrossegaven una gran pàgina 53 (la generadora de la polèmica, en la que s’aludia a la costum de disfrassar-se de les dones valencianes), a la que acompanyaven atres paraules de rèplica fallera.
  
 Portada de El País Valenciano, publicat per Ediciones Destino (Barcelona, 1962) dins de la colecció Guías de España

La prensa de l’época afirmà al respecte que “las fallas no dudaron en defenderse de lo que consideraron un ataque a sus valores más esenciales y sus tradiciones más arraigadas”, i l’efígie de Fuster —el seu ninot de falla— fon cremada tant al finalisar la cavalcada com en unes quantes falles d’aquell any...

I eixa mateixa prensa, com l’opinió pública valenciana, a partir d’eixe moment —i a partir de la súbita difusió, conseqüència d’esta repentina polèmica, dels texts marcadament pancatalanistes de Joan Fuster: Nosaltres els valencians i Qüestió de noms sucumbí a una acalorada i inesperada discussió sobre les raïls i els orígens del poble valencià i els seus habitants...

Una disputa que —és un fet— tragué per fi a la llum pública les falsetats i les impostures d’eixe valencianisme cosmètic que no volia (no vol) saber res de les mostres culturals més importants del nostre poble (singularment, la llengua), ni de recuperar res que olguera a poder polític valencià autònom de Madrit.

Pero també, i especialment, fon una disputa que, per desgràcia, centrà la polèmica en una qüestió absolutament artificial i innecesària, que mai hauria aplegat a l’importància que posteriorment ha alcançat si Fuster i els seus seguidors no hagueren volgut. Una qüestió agra i antipàtica: si els valencians érem catalans o no.

Tal volta —per seguir en la metàfora mèdica— el poble valencià fora en 1962 un malalt terminal que necessitara d’un electroshock en forma de Joan Fuster que el retornara al “món dels vius”. Pero molts s’han preguntat després —crec que prou raonablement— si no s’haurien pogut denunciar les mateixes incoherències, les mateixes desercions en la classe dirigent valenciana, sense clavar als catalans pel mig. La resposta, òbviament, és que sí.

Perque l’evidència indiscutible (que els valencians no som catalans) fon a partir d’aquell moment discutida, obstinadament i obsessivament, per certs sectors intelectuals seguidors de Fuster. De tal forma que, tan important (o més) que reivindicar l’us social de l’idioma, o la seua transmissió als fills, o la recuperació d’unes institucions d’autogovern democràtiques i valencianes, o la consolidació d’un poder econòmic estrictament valencià sense sumissions al centralisme, ho era l’assegurar una i atra volta que el nostre idioma era el català i que com a conseqüència inevitable els valencians érem catalans... Una obsessió que enviscava (envisca) innecessàriament, absurdament, falaçment i irritantment qualsevol discussió identitària entre valencians.

Siga com siga, el desencontre radical entre el món de les falles, per una banda (i per tant, l’oficialitat franquista, interessada en lligar-se íntimament a estes festes, i especialista consumada en desacreditar a tot aquell sospitós de desafecte al règim), i Fuster i el grup d’intelectuals que s’arraceraven al seu entorn, per l’atra, esclatà sense treua.

(un món de les falles, per cert, que en 1968 no dubtà en ahucar al president de la Junta Central Fallera, Juan Martí Belda, per parlar en castellà en l’acte de la Crida. Conten les cròniques que Martí, fart dels chiulits i de les exigències de la multitut de que parlara en valencià, exclamà: Cuando hablan las personas, callan los borregos. La massa enfurida aumentà el to de les protestes i finalment intentaria prendre a l’assalt les Torres de Serrans, provocant una greu alteració de l’orde públic. La cinta que contenia gravat el discurs de Martí desaparegué i ningú pogué comprovar les paraules que realment va pronunciar...)

Aixina, mentres els successos de les Falles de 1963 suministraven a les tesis de Fuster una aura poc manco que celestial entre els moviments antifranquistes de l’época (per lo que tenia de trencadora i de provocadora en l’statu quo dominant), per contra, el paradigma dominant en les masses populars —al capdavall, verdaderes mantenedores i transmissores, com passa en tots els pobles del món, de l’identitat tradicional: eixa identitat que en paraules de Fuster era patrimonio nativo, del espíritu local, en manos del vulgo” assumiria immediatament a Fuster com a enemic declarat del “espirit valencià”. Irònicament, enemic d’eixe espirit que, en teoria, l’escritor suecà desijava preservar (a la seua manera, clar):

Cert llibre escrigué un fuster
que empudegà nostra essència
demostrant-li a Valéncia
i als valencians, no voler.

(Llibret de la Falla Plaça de la Mercé, 1963)

Fuster, per tant, no podia haver mamprés la seua carrera ideològica en pijor peu. Continuarem en el tema...

No hay comentarios: