19 ago. 2010

Fa dèu anys



Les vacacions són una bona época moltes voltes, l’única possible per a posar en orde el llastre del que l’amic Forlati parla en el seu blog.

Eixe pes del pas del temps, en forma material objectes i escrits que només aprofita per a omplir d’un sentiment agredolç els escassos moments de la vida en els que no tens un atre quefer millor que posar en orde les relíquies particulars... i donar-te conte, per si no ho havies comprés encara, de cóm passa el temps, i de que lo únic que realment no canvia és el canvi.


La meua particular habitació del pànic com és coneguda popularment entre els meus és una estància que l’arquitecte de l’edifici pretengué que fora un dormitori, pero que en estos moments és un conglomerat indefinit de caixes, carpetes, archivadors, montons d’objectes de la més variada procedència i la naturalea és aixina niu segur d’algun que atre peixet de plata, encantat en l’almidó de la cola dels llibres i el paper dels documents acumulats durant anys.

D’ací a poc, si tot va com deu anar, l’habitació del pànic se convertirà en una habitació estàndar, que podrà ser mostrada sense vergonya ni explicacions adicionals als visitants de la meua humil morada. Moltes de les inutilitats realment inútils que, en una mudança ràpida, se traslladaren ad aquell lloc sense massa miraments, aniran al fem.

Les més, dispondran espere, si les vacacions i les ganes donen suficientment de sí d’un lloc més digne i ordenat, a falta de becaris/-es que em puguen inventariar els continguts de l’habitació en una miqueta més de criteri i llògica (s’accepten voluntaris/-es...). 


La qüestió és que ahir, en plena faena, trobí un paper, en data de fa uns dèu anys, en el que posava, per escrit, la meua decisió definitiva i irrevocable de fer-me valencianiste...

L’escrit està firmat i tot del meu puny i lletra; no per desig de donar-li validea adicional front a qualsevol instància certificadora de valenciania (o per si algun dia oblidava les meues conviccions...) sino simplement perque tenia l’intenció de ser una carta al director d’un diari valencià, quan el correu electrònic encara no era el mig de comunicació habitual i immediat del que tots disponem actualment.

No sé si me la publicaren. De fet, ni tan sols sé si finalment la vaig enviar. A voltes m’arrepenedia de resultar massa friqui davant de familiars i amics, no ya per escriure coses tan estranyes, sino sobre tot per lliurar-les al domini públic acompanyades del meu nom i llinages; i les cartes se quedaven en algunes ocasions guardades en un racó. Vergonyoset que era u, i continua sent...

Pero esta carta en concret, en les obligatòries vint llínees a que obligava el diari per a publicar-les, resumix unes reflexions en les que, matisos o estils amunt o avall, continue refermant-me corregidament i aumentadament en el dia de hui.

La carta, per a major testimoni, està escrita en valencià segons les normes ortogràfiques oficials, pero en alguns detalls llingüístics reivindicatius, no recorde si tolerats ya per l’AVL o no en aquell moment. Pero yo fea temps que havia llegit la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner de 1950 i, encara en prejuïns llingüístics fondament implantats per l’ensenyança pública i un cert respecte sagrat per les “Normes de Castelló”, me considerava autorisat moralment per a incórrer en eixos inocents atreviments sense acabar d’eixir-me’n de la “llegalitat”.

La transcric a continuació:

Sempre he pensat que la moda del catalanisme, com la dels pantalons de campana, prové dels ambients universitaris dels anys 60-70, en els quals ser catalaniste era considerat modern, progressiste i d’esquerres, i suposava trencar en lo que ells consideraven “valencianisme caduc i conservador” existent fins a aquell moment, que representava, naturalment, Lo Rat Penat.

Pero a voltes el somni de la raó engendra monstres, i d’aquells anys ençà, qualsevol valencianet que s’ha atrevit a rebutjar, en tot o en part, eixos plantejaments, ha hagut d’enfrontar-se a acusacions de tota classe: “No es pot ser d’esquerres sense ser catalanista, i evidentment, si tu no eres catalanista, no pots ser d’esquerres: eres més fatxa que Franco, i a més un analfabet, perque ja saps el que diu la romanística internacional al respecte, i per tant, només vols la desaparició de la nostra llengua. Visca el Barça!”. La ideologia catalanista d’a peu sol ser tan profunda com això; i aixina i tot se sorprenen que després de 40 anys no hagen triümfat, atribuint totes les seues desgràcies a la conspiració blavero-fallero-espanyolista i al contubernio de Casp...

Havent escoltat estes i atres barbaritats (“La Senyera amb blau se la inventà Franco” “Qui serà el Vinatea eixe, que li han fet una estàtua els blaveros? Segur que era un castellanista de m...” “El valencià és un català mal parlat, com l’andalús ho és del castellà”) i havent llegit el llibre de Josep Guia “Des de la Catalunya del Sud”, no li estranye a ningú que m’haja fet decididament valencianiste (sí, sí, acabat en “e”, no confonguen el no saber escriure en la desobediència lingüística).

M’he convertit, aixina, en un fava més d’eixe extraparlamentari 10% dels valencians que es preocupen pel tema (catalanistes o blaveros, tanto monta), i que calmen la seua frustració en les discussions del forn del cantó o alimentant les seccions de Cartes al director intentant dir alguna cosa coherent en 20 línies. Mentrimentres, la majoria del pueblo llano, parle valencià, castellà o serbocroata, nos mira, indiferent, i se’n va a vore Tómbola. Ells sí que saben.

La carta, escrita quan encara no havia acabat la carrera, era resultat d’un procés de reflexió que vaig iniciar en primer de BUP (estudiat per a més senyes com tota l’educació secundàriaen una llínea en valencià): just quan se’m presentaren les primeres paradoxes “identitàries”.

Les discussions familiars que tots els valencians hem conegut alguna volta començaren ben pronte. La referència familiar més autènticament valenciana —llingüística i cultural— era, per llògica, la meua yaya materna. I la frase “Això és català” quan li preguntava per paraules estranyes que apareixien en els meus llibres de text que, efectivament, com sabria després, estaven escrits en el més pur català, entre atres raons perque no hi havia en aquella época versions en valencià, mes que fora el valencià oficial, o això dien encara resona en la meua ment.

El tema és que, per motius familiars, ella era perfectament coneixedora de qué volia dir “parlar català” i “parlar valencià”, lo que donava una major credibilitat al seu punt de vista si el deslliuràvem de qualsevol prejuí de “respecte filial”; i la meua catalanitat, potenciada per l’ambient escolar i que es reflectia en la costum de dibuixar compulsivament mapetes dels Països Catalans, se posaria en dubte ràpidament.

El regust amarc de les contradiccions entre lo que et contaven els professors en llògica presunció de veracitat i lo que em transmetia la meua família; entre els fets vixcuts en la teua vida quotidiana i els punts de vista que havies de posar en pràctica per a aprovar, tenia la seua prolongació en l’actitut d’alguns dels meus companyers de classe, que havien estudiat la EGB en un conegut colege privat i que es caracterisaven, ya en primer de BUP, pel seu catalanisme militant.

Perque esta secció ya ideologisada de la classe (els demés, parlàrem valencià o castellà, teníem l’opinió encara per formar) fea coses verdaderament estranyes, als meus inocents ullsYo sempre havia vist en casa una foto en blanc i negre del meu yayo, republicà per a més senyes, posant orgullós en una senyera en franja blava. Pero els meus amics, quan aplegaven les falles, se dedicaven a mutilar, en certa violència i fruïció, la franja blava de qualsevol senyera que trobaren per terra...

Me sorprenia també que, en el fragor de les discussions, la meua yaya afirmara que “tots els jóvens d’ara acabareu parlant català” quan la realitat era, als meus ulls, que tots acabaríem parlant castellà... pero era evident —ho continua sent hui— que la resolució del problema valencià-català havia d’aplegar primer, si és que realment volíem preocupar-nos en exclusiva de la castellanisació galopant...

Una volta, l’institut va fer una excursió conjunta de tots els grups de segon de BUP, i en l’autobús alguns chicons escomençaren a cantar de forma espontànea l’Himne Valencià. Pero estos mateixos companyers de la llínea en valencià, els que als meus ulls de chiquet havien de resultar els més valencians de tots, escomençaren a llançar maldiccions contra el mateix Himne que tota la meua família escoltava orgullosa quan el sentia sonar, i afegint ademés, veent fantasmes a on evidentment no els hi havia, que l’estaven “cantant a posta per a fotre’ls ad ells”.

També recorde el succés d’una propaganda d’Expo Jove escrita en Normes d’El Puig eren els anys noranta, i yo no sabria qué eren realment les Normes d’El Puig fins a uns quants anys després que aparegué en classe per a ser somesa a pública vergonya i escarni, en l’ajuda del professor de valencià. Quan la vaig mostrar en casa, tots me digueren que eixe era realment el valencià que sempre havien conegut...

El procés personal d’un amic de la classe, que passà d’un valencianisme popular purament blavero en el sentit més tradicional del terme— fins al catalanisme més net i immaculat —canviant inclús d’equip de fútbol, per a fer-se del Barça m’impressionà especialment. I no tant pel motiu de fer-se precisament del Barça —mon pare és del Barça, sense anar més lluntsino pel canvi radical en els seus icons simbòlics tradicionals a causa de la pressió ambiental de la classe (d’ahí, provablement, la meua alusió en la carta al citat equip de fútbol; una menció que hui provablement trobe un poc fòra de lloc més per l'afany de ser políticament correcte que per deixar de constatar una realitat sociològica ben palpable, pero que en aquell temps vintipocs anys, etapa universitària i una fervorosa afició pel Valéncia encara percebia com a ajustada a les meues elucubracions identitàries).


Siga com siga, la realitat és que totes les escandaloses frases que indique en l’escrit foren escoltades per mi en algun moment de la meua etapa acadèmica. La qüestió és que a mi eix ambient tan clarament marcat (la llínea en valencià acabaria sent coneguda en l’institut com “la secta”) no fon suficient per a convéncer-me. Me dediquí a llegir en fruïció qualsevol text o llibre que parlara del conflicte identitari. El primer fon La llengua dels valencians, de Manuel Sanchis Guarner, que em serví, curiosament, per a refutar molts dels mits i miges veritats que es donaven per fetes en el meu ambient estudiantil... I fins a hui. 


En fi. Quan alguns diuen que la culpa de l’actual anticatalanisme dels valencians la tenen exclusivament les enveges personals a Fuster per part de Casp i Adlert, i les maniobres dels polítics manifecers de la UCD, yo els podria donar, des de la meua experiència personal, unes quantes raons de lo contrari. Pero talle el rollo de moment.

Ara: si hi ha una cosa que em demane per al futur, és tindre el plaer de no arrepenedir-me fondament o de raïl de res que puga haver deixat escrit en el passat. Les hemeroteques ensenyen que esta qualitat no és massa freqüent entre els humans, pero encara aixina faç propòsit de seguir en eixa direcció...

I ausades que, especialment de l’últim paràgraf de la carta, estic especialment satisfet... Perque el temps passa, pero els valencians seguim, en esta qüestió, exactament igual que fa dèu anys.

Bo; excepte en una cosa: ara, ademés de les discussions del forn i les cartes al director, tenim els blogs d’internet...


5 comentarios:

Billy dijo...

bo lo teu es massa,puc identificar-me yo mateixa en lo que contes.Si es de veres que hui en dia estem com fa deu anys, pero es que per degracia la lluita continua i encara quedem uns pocs,cada volta mes que anem a presentar totes les batalles que facen falta. Contem en tu,tambe.

Albert dijo...

Ye Masclet, em sent totalment identifica't en tu. Continua aixi, dona gust llegir-te

Jaume Vell dijo...

En part yo també me senc identificat, pero no tant perque digam que en este tema, estic una miqueta vert, no porte tant de temps pensant com pense, a diferència de tu, fa uns anys era un facha al que li importava poquet el valencià, i si este era català, valencià o chino mandarín, a dia de hui, tot lo contrari. Això si, yo fa uns anys no veïa estes coses que tu veïes, no me donava conte, no sabia que era cada cosa ni que representava cada símbol, cada bandera i cada forma d'expresar-se, no se si m'explique... Lo que si que te puc dir és que per lo manco en el meu cas, no conec a tanta gent que li tinga un repuls cap al blau de la senyera, ni l'himne nacional, estic princpalment rodejat de gent que se senten valencians, la senyera, l'himne "regional", el valencià no és català... Pero primer sóc espanyol. Excepte clar algun que atre conegut una miqueta catalaniste (pero una miqueta, tampoc conec a ningú que vaja predicant els Països Catalans) i com no, els nostres yayos, els més valencianistes de tots, no puc definir per eixemple a la meua yaya com a "indepe" perque totes estes coses no li van massa, pero ella, i molts ates agüelos del poble, saben de qué va l'assunt...

Masclet dijo...

Moltes gràcies als tres per la vostra opinió.

Jaume, coincidixc en tu en que l'immensa majoria de les persones del meu àmbit social també se senten valencianes i plenament identificades en els nostres símbols: senyera coronada, himne, el valencià no és català, etc. Lo de "primer espanyols" seria més discutible; més be es tractaria d'una valencianitat difusa i acceptada com a compatible en major o menor grau -encara que en conflictes evidents segons les persones- en el concepte "Espanya")

Lo que em sorprenia i em creava conflicte, era precisament la diferència entre esta situació de normalitat en la valencianitat del dia a dia i lo que m'ensenyaven en l'institut.

Bona part del conflicte (si analisem les causes i conseqüències de per qué un cert grau de catalanisme llingüístic i identitari s'ha instalat de forma repetina i recent en la nostra societat, especialment entre les generacions més jóvens) se deu precisament a que l'ensenyança oficial té (llògicament) pressunció de veracitat. I l'ensenyança oficial, en qüestions llingüístiques i identitàries -m'imagine que en excepcions- difon des de fa vinticinc anys les tesis d'una "minoria absoluta", sense que la majoria absoluta (política i social) parega preocupar-se'n massa

De tal forma, que en lloc de reforçar la valencianitat natural de la població, reconduint-la i donant-li arguments per a la seua resistència front a la despersonalisació, entra en conflicte en ella: perque dir que el valencià no és català, voler la senyera coronada o emocionar-se en el nostre himne, és "vulgar", és "de dretes" o "en realitat només vol la castellanisació dels valencians". El dilema dels jóvens és: creure en l'ambient familiar, o creure en l'ambient acadèmic.

I de resultes de tot açò, cada volta és mes complicat proclamar una valencianitat clara, sense intromissions ni matisacions, tal com atres proclamen sense massa problemes una "catalanitat", una "vasquitat" o una "galleguitat". Conseqüència: els valencians cada volta es senten menys valencians, i cada vegada -especialment en les "províncies" d'Alacant i Castelló- hi ha més valencians que només se senten espanyols. A les sifres del CIS me remet.

També depén, clar, dels professors i dels companyers que et toquen en sòrt. De tot hi haurà. Pero esta ha segut la meua circumstància personal, i la conte tal com la vixquí.

Billy dijo...

El problema es que hi ha una part de valencianistes que esta formant-se baix la doctrina del catalanisme o siga que estan adquirint consciencia nacional sent adoctrinats baix el catalanisme i atres baix el nacionalisme espanyol. Tots tenim consciencia de ser part de una nacionalitat, pero en el cas valencia es manipulada des-de jóvens per la educacio i l'informació que els individu-os rebran , saben que son valencians ara lo que no saben, es que es ser valencia. Entre uns i atres han conseguit crear una barrejat de sentiment apàtrida valencianista, es molt for lo que he llegit en algun blog catalanista ( i ya vaig a dir les coses per el seu nom i la que li pique que es rasque ) frases com "m'agradaria que explicares què significa que t'has format "en termes valencianistes davant d'un ordinador". O siga que un valencia pot convertir-se en un antivalencia per que se dona soport i cobertura dins de valencia a totes les teories, a la ensenyança i la practica del catalanisme ofegant i manipulant el sentiment i la consciencia de ser valencia per a convertir al individu en una mescla d'apàtrida llingüístic moltes voltes avergonyit de ser valencià.
Bo lo mateix passa per part del pancastellanisme, mentres els nostres chiquets estiguen educats en uns termes llingüístics forasters i que sembren el dubte sobre la seua consciencia nacional el conflicte serà etern , per que gracies a deu eixa consciencia de ser valencians fa que alguns com mosatros mos rebelem contra el sistema un sistema condenat al fracàs per ser apàtrida i alie a la nostra terra.