20 sept. 2009

El Mont Real


Esta semana coneixíem la notícia de que Barack Obama renunciava a la posada en marcha del “escut anti-missils” en Europa oriental que el seu predecessor en el càrrec, George W. Bush, portava planificant ya uns quants anys (per a disgust del seu homòlec rus, Vladimir Putin). Com a contrapartida immediata, els mandataris russos anunciaven també la seua renúncia a desplegar en la “província de Kaliningrad” una bona quantitat de missils apuntant directament cap als països de l’OTAN (lo que, suponc, representa un respir per als pobrets que quedem en mig de les dos potències).

Kaliningrad és un oblast (província) rus que, després de la proclamació de l’independència de les repúbliques que conformaven l’URSS, ha quedat enclavat entre Lituània i Polònia (per tant, totalment rodejat per països de l’Unió Europea), i aïllat del restant de Rússia; de tal manera que si els seus habitants volen anar per via terrestre a Moscou, han de travessar territori de Lituània i Bielorrússia.

La província de Kaliningrad, en taronja, entre Polònia i Lituània

Els països bàltics. L'enclau de Kaliningrad a l'extrem inferior esquerre.

Esta anòmala situació ha provocat notables conflictes diplomàtics, ya que fins fa poc en Lituània, com a país de l’Unió Europea, s’exigia visat (com a qualsevol atre viager que volguera entrar des d'un país estranger) als habitants de Kalíningrad que desijaren anar a Rússia a través del seu territori, o viceversa.

El perqué d’eixa estranya situació el trobem en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, quan Kaliningrad encara es dia Königsberg (que vol dir Mont Real, en alemany) i la pràctica totalitat de la seua població era també alemanya...

El castell de Königsberg fon construït en 1255 pels cavallers de l’Orde Teutònica, i inicialment servia de base per a les campanyes contra les tribus paganes bàltiques i prussianes que llavors habitaven el territori. El castell se va convertir a poc a poc en una pròspera ciutat hanseàtica, cap del Ducat de Prússia des de 1525, i també en un centre acadèmic i cultural de primer nivell després de la fundació de l’Universitat Albertina en 1544.

Image de l'antiga Königsberg

Ciutat de naiximent del filòsof Immanuel Kant (1724-1804), el també famós matemàtic suís Leonhard Euler (1707-1783) va popularisar-la quan enuncià en 1736 el problema matemàtic conegut com “els sèt ponts de Königsberg”.

Els sèt ponts de Königsberg

El centre de l’antiga ciutat teutònica s’alçava sobre dos illes en el riu Pregel (actualment, en rus, Pregolya), i pareix ser que els habitants de Königsberg volien organisar una desfilada que recorreguera tota la ciutat, pero passant una sola volta per cada pont...

Després de calfar-se el cap durant un bon temps sense trobar la combinació adequada, finalment demanaren consell a Euler, el qual, no només demostrà que lo que pretenien no era possible, sino que també, en l’artícul “Solutio Problematis ad Geometriam Situs Pertinentis", donà la solució per a un cas general.

Per a fer-ho, Euler va assimilar el recorregut a una figura geomètrica formada per nodos (àrees terrestres a comunicar) i arcs (ponts que comunicaven unes zones en atres).


"Modelisació" del problema d'Euler

El problema pot ser ressolt en paper i llapissera, intentant recórrer totes les possibles trayectòries sense alçar la llapissera del paper, fins a verificar que, efectivament, no és possible fer el recorregut sense passar dos voltes per u dels ponts i sense alçar la llapissera del paper (lo que es coneix com a “recorregut eulerià”).

Pero Euler va generalisar el problema, trobant una solució vàlida per a qualsevol figura, fixant-se en una propietat de cada nodo(la “valència” o “grau”), consistent en el número de llínees o arcs que confluïxen en el nodo en qüestió.

Euler demostrà que eren condicions necessàries i suficients per a que existira un “recorregut eulerià”:
  • be que exactament dos nodos tingueren un grau imparell (que han de ser forçosament els punts de partida i arribada), i el restant, parell;
  • o be, que cap dels nodos tinguera un grau imparell (en tal cas, el punt d’eixida i d’aplegada és el mateix).
Com pot comprovar-se fàcilment, en el cas dels sèt ponts de Königsberg, 4 nodos tenen un grau 3 (ço és, 3 arcs que confluïxen en el nodo), i un atre (l'illa central), grau 5: els cinc nodos tenen grau imparell, i per tant, és impossible trobar un “recorregut eulerià”... Per a qui vullga vore atres casos senzills, ací hi ha més eixemples.

(lo que pareixia un simple divertiment matemàtic, representa en realitat el naiximent de la “Teoria de Grafos” i de la “topologia”, branca de les matemàtiques que estudia les propietats estructurals dels objectes, i no les seues mides)

Per desgràcia, qui vullga anar hui a l’actual Kaliningrad a intentar fer el mateix recorregut d’Euler, o assoles per a contemplar la (en aquella época) majestuosa bellea de la ciutat històrica, ya no podrà. Cap dels sèt ponts se conserva en l’estat inicial (de fet, dos han desaparegut per complet), i és més: serà virtualment impossible trobar a ningun descendent d’aquells habitants que, en la seua “originalitat” a l’hora de plantejar una simple desfilada, donaren peu a l’aparició d’una nova disciplina matemàtica.

Tot això és conseqüència de la Segona Guerra Mundial: els terribles bombardejos dels aliats sobre la ciutat de Königsberg, especialment a partir de 1944, i la posterior ofensiva soviètica sobre Prússia oriental, que de pas provocà la matança indiscriminada de la població i el seu èxode en massa. Una volta acabada la guerra, i a rant dels acorts de Potsdam, l’URSS s’anexà una part important del territori polonés; com a compensació, Polònia rebé les regions alemanyes de Silèsia, Pomerània oriental i la part meridional de Prússia oriental, mentres que la part septentrional de Prússia oriental, Königsberg inclosa, era anexada també per l’URSS.

Pèrdues territorials d'Alemanya a causa de les dos guerres mundials

La neteja ètnica dels alemanys que quedaven (uns 200.000 només en la capital), deportats de forma quasi total a les noves fronteres alemanyes, i la posterior russificació del territori, varen ser els següents passos donats per l’Unió Soviètica.

Finalment, fins el nom de Königsberg fon substituït pel de Kaliningrad, en honor de Mikhaïl Kalinin, president del Soviet Suprem mort en 1946; i significativament, el nou oblast, de població majoritàriament russa, no era unit a la nova i contigua República Socialista Soviètica de Lituània (també “anexada” a l’URSS en virtut dels acorts entre els aliats), sino que era incorporat directament a la República Russa. En l’espai de quatre anys escassos, una història de 700 anys era pràcticament borrada del mapa…

Poden trobar-se en Internet pàgines web com esta o esta atra que, per mig de fotografies obtingudes ans de la guerra i d’unes atres actuals en el mateix emplaçament, comparen l’aparença de l’antiga ciutat de Königsberg, la famosa ciutat dels sèt ponts, en la post-soviètica de Kaliningrad...
























Abans... ...i després!!



Abans...

...i després!!

El magnífic castell de la ciutat, “símbol de l’opressió nazi” per als soviètics, i greument afectat pels bombardejos, se va derrocar fins als fonaments, i en el seu lloc se va construir un terrible edifici d’estil soviètic (“la casa dels Soviets”) per a sèu del govern provincial. L’horrenda construcció, encara inacabada, és considerada actualment com “l’edifici més lleig de Rússia”, i s’està estudiant directament la seua demolició.

Abans: el castell de Königsberg...

...i després: la "Casa dels Soviets"...!!

En estes pàgines web, observant el testimoni mut que representen els dràstics canvis en la ciutat de l’abans i el després de la guerra, que mostren la desaparició pràcticament completa d’una bellíssima ciutat migeval (i l’estat decrèpit de les construccions que encara es conserven) podem fer-nos una idea del dolor que les gents que habitaren l’antiga Königsberg hagueren de patir, no sols durant la guerra, sino especialment, una volta acabada la mateixa, pels que varen sobreviure als bombardejos i la presa de la ciutat.

A diferència d’atres ciutats també cruelment castigades per la guerra (com Varsòvia, que es va reconstruir íntegrament fins a l’últim edifici històric), l’interés de les autoritats soviètiques per borrar qualsevol recort de l’antiga Köngisberg ha fet que només molt recentment s’hagen començat a restaurar els pocs monuments que han quedat en peu de l’antiga ciutat imperial prussiana: com la Catedral, únic edifici conservat en l’illa que una volta constituí el cor de la ciutat.

Uns atres gests positius, com la celebració conjunta per Vladimir Putin, president rus, i Gerhard Schröder, canciller alemany, del 750 aniversari de la ciutat en 2005; l’agermanament en atres ciutats europees (singularment, alemanyes); la política dels successius governs alemanys de “passar pàgina” en renunciar a qualsevol dret sobre els territoris alemanys anexats a diferents països després de la guerra; i la recuperació de l’interés per l’història de la ciutat i dels seus fills ilustres per part de les actuals autoritats de Kaliningrad, estan possibilitant el retrobament de l’antiga Königsberg en la seua tradició.

Quí diria que fon el mateix Primer Ministre britànic Winston Churchill qui pronuncià les següents paraules, en una de les conferències entre els països vencedors de la Segona Guerra Mundial:
Expulsion is the method which, in so far as we have been able to see, will be the most satisfactory and lasting. There will be no mixture of populations to cause endless trouble. A clean sweep will be made.

(L’expulsió és el método que, fins a on havem pogut comprovar, serà més satisfactori i durador. No hi haurà mescla de poblacions que cause problemes sense fi. Se farà un agranat absolut.)
Efectivament, una volta superada la dialèctica de bons contra roïns, en esta com en qualsevol atra guerra, la barbàrie i l’horror són sempre els guanyadors absoluts, i l’espècie humana l’única perdedora. Fa dosmil anys, setanta anys, o en l’actualitat.

Només l’ensenyança tenaç de l’història farà que, un bon dia, algú puga afirmar en rotunditat que mai més serà sacrificada la vida d’un sol ser humà en nom d’una llengua, d’una raça o d’una nació. Que aixina siga.


5 sept. 2009

Les llengües escandinaves i les "llengües" noruegues

Los extranjeros siempre se quedan fascinados cuando comprueban la facilidad con la que un danés, un noruego y un sueco pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete. Y se preguntan por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un escandinavo común que, por otra parte, permaneció indiferenciado hasta el siglo IX.

Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.
La aventura de las lenguas en Occidente. Henriette Walter. Ed. Espasa Calpe. Madrit, 1998 (versió castellana) (els subrallats són meus)
Henriette Walter és professora emèrita en l’Universitat de Haute-Bretagne i directora del Laboratori de Fonologia en la Sorbona de París. El paràgraf anterior, que traslladat a la situació sociollingüística valenciana no tindria desperdici, mostra cóm de senzill és constatar i descriure els fets de manera llògica i natural, tractant-los sense apriorismes ni idees preconcebudes.

Eixa és, per tant, la “doctrina” de la “llingüística internacional” en este cas. Sense que, aparentment, apareguen maldiccions bíbliques ni apocalipsis llingüístics per cap lloc. Perque no pareix que les llengües escandinaves estiguen precisament en perill de mort o desaparició per culpa del seu secessionisme irredent.

Ben al contrari, se tracta de llengües plenament normalisades en la major part dels seus dominis llingüístics, en uns estats nacionals (tradicionalment considerats “els més democràtics del món”) que els donen el soport oficial necessari, i que tenen unes relacions bilaterals excelents entre ells. I que, com és sabut, són famosos per votar-se mútuament en Eurovisió les màximes puntuacions tots els anys, segurament perque entenen perfectament als seus veïns sense necessitat de traductor… (i si canten en anglés, també, perque és la seua segona llengua, que solen dominar a la perfecció)

El cas de l’idioma noruec resultarà especialment escandalós per als nostres talibans filològics particulars. Noruega, un antic regne viking, fon dependència danesa des del segle XVI fins a principis del XIX (lo que provocà que el danés fora allí llengua oficial durant quatre segles), i més tart anexionat a Suècia, fins que, després d’un referèndum, va recuperar l’independència total en 1905 (sense que tampoc s’acabara el món, ni causara en els suecs una especial commoció).

Resulta que, a causa d’eixa particular història del país, hi ha dos normes orals i escrites oficials (bokmal i nynorsk) per a una mateixa llengua noruega parlada (en els seus diferents dialectes regionals), donat que la dependència d’atres països durant cinc segles va impedir la consolidació d’una norma escrita noruega unificada. Vos sona la situació? A que sí!

En una atra obra divulgativa sobre les llengües europees (Atlas de los pueblos de Europa occidental, de Jean i André Sellier, ed. castellana d’Acento Editorial, Madrit, 1998), podem llegir lo següent al respecte:
La unión con Dinamarca interrumpió el curso normal de la evolución de la lengua noruega. El danés, lengua oficial, adquirió ventaja entre las elites y en las ciudades, aunque teñido de norueguismos y con una pronunciación particular. La lengua utilizada hoy por la mayoría de los noruegos –llamada riksmal (lengua del Estado) y a partir de 1929 bokmal (lengua de los libros) – está estrechamente emparentada con el danés.

No obstante, los dialectos noruegos han seguido estando vivos en el campo. Durante el movimiento de la independencia, en el siglo XIX, los filólogos patriotas los colocaron en lugar de honor y sacaron de ellos una lengua que pretendía ser verdaderamente nacional, llamada landsmal (lengua del país) y luego nynorsk (neo-noruego).

A finales del siglo XIX se decidió que los consejos escolares elegirían ellos mismos una de las dos lenguas como vehículo oficial de la enseñanza […]. Los intentos de unificación, bajo el nombre de samnorsk (lengua común)- emprendidos en la primera mitad del siglo XX, parecen haber fallado.

(els subrallats són meus)
Segons pareix, l’elecció de la varietat noruega preferida per a l’ensenyança dura fins a l’octau curs, moment en el que es passa a ensenyar les dos varietats noruegues. Igualment, cada municipi tria la varietat preferida (bokmal, nynorsk o indiferent), com es pot observar en el següent mapa:


Rebuscant per Internet, per eixemple en la Wikipedia (recomane la llectura de les entrades referents al noruec, al nynorsk i al bokmal, en qualsevol de les llengües que entengau, encara que la versió castellana és prou completa i dona molts detalls interessants), podrem trobar també que hi ha diverses formes intermiges de noruec, que solen mesclar-se dins d’un mateix escrit; o inclús models llingüístics més radicals que els dos oficials: un tal hognorsk, que rebuja les reformes de 1917 del nynorsk que intentaven acostar-lo al bokmal i és encara més “norueguiste”, i uns atres que seguixen el riksmal original, més pro-danés, sense ninguna concessió “nynorsk” tal com pareix que presenta ara el bokmal oficial… Sí, definitivament, la situació nos sona.

En el quadro següent tenim una chicoteta mostra de diferències entre les diferents propostes llingüístiques noruegues (i en el danés), que podem apreciar (a lo manco ortogràficament) encara que no tingam ni idea de noruec. Deixe al llector la valoració de la seua importància real (moltíssima per als noruecs, com anem veent), i de la relativitat que podrien tindre en estos casos les famoses “faltes d’ortografia” (feu clic per a ampliar-lo):


S’ha de dir que estes diferències filològiques no sempre s’han resolt de manera pacífica, inclús en la civilisada Noruega: per eixemple, una organisació dretana contrària a la norma particularista nynorsk i partidària de la pro-danesa bokmal va cremar en públic un diccionari de noruec nynorsk en 2005. La referència que dona la Wikipedia a este fet és esta notícia en noruec, de la que com és natural no entenem res, pero que suponem que es correspondrà realment a eixe succés.

Ací hi ha una atra chicoteta llista de diferències ortogràfiques entre noruec bokmal i noruec nynorsk, per a que pugau fer-se una bona composició de la situació.

En fi. Efectivament, les conviccions democràtiques d’un país se noten en tots els àmbits. I en l’àmbit llingüístic no podia ser diferent. La realitat és que les dos normes noruegues, la bokmal i la nynorsk, tenen inclús reconeiximent internacional en les Normes ISO. En la norma ISO 639-3, per eixemple, se considera al noruec una “macrollengua”, que comprén dos “llengües”: el noruec bokmal i el noruec nynorsk. Se constata, per tant, que, encara que la norma bokmal siga la que sol ensenyar-se internacionalment, i és l’usada més habitualment per vora un 85% dels noruecs, la norma nynorsk és també plenament oficial en l’ensenyança i l’administració pública, com hem descrit…

(un grup de professors universitaris valencians intentaren un reconeiximent semblant en les normes ISO per al valencià. Ho contava fa poc el blog Vent d Cabylia. No cal dir que alguns treballaren a base de be per a impedir-ho, i efectivament, ho varen conseguir. L’AVL facilità la faena enormement, per a regosijo del personal afecte al règim. Prova superada. El valenciano sigue sin existir)

Ara queda la reflexió. La moraleja dels castellans. Que els llectors s’imaginen als pares valencians triant en els consells escolars si volen per als seus fills l’ensenyança del valencià en normes de l’Institut d’Estudis Catalans (com ocorre des de fa 25 anys, sense que hi haja una atra opció) o en les de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (quína creeu que guanyaria, en la llibertat d'elecció i l'informació correctes: la “pro-catalana” o la “particularista”…?) .

O als municipis triant el model de llengua valenciana preferit per a les seues comunicacions oficials, sense imposicions.

O podent escriure en el model d'idioma valencià en el que l'escritor crega
en consciència, sense que el censuren o el criminalisen en les biblioteques públiques, o el condenen a l'ostracisme, o a no poder rebre ajudes econòmiques oficials per inculte, feixista i secessionista.

O podent constatar, simultàneament i de forma natural, parafrasejant el text en el que havem iniciat el post, “la facilidad con la que un valenciano y un catalán pueden mantener una conversación entre ellos, cada uno en su propia lengua, sin la ayuda de un intérprete”.

O, seguint en els paralelismes, “por qué no son consideradas como variantes lingüísticas de un idioma común. Pero eso supondría no tener en cuenta otras consideraciones sociales y políticas que, por una parte, han definido para cada una de ellas unas normas de escritura y de pronunciación y, por otra, contribuyen desde hace siglos a que los usuarios tengan el sentimiento de que su lengua es algo que les pertenece específicamente.”

O simplement, acceptant en naturalitat publicacions escrites en valencià en els dos models llingüístics. A gust de l’autor. Seria un bon pas, tal com estan les coses. Com en Noruega. Inclús en el mateix diari o revista. Reconeixent-se i respectant-se mútuament, i deixant que cada qual trie en consciència, en coneiximent de causa, en convenciment. I no, com passa ara, en desconeiximent, en imposicions, en ocultacions, en tergiversacions, en censura, en miges veritats, en subterfugis. Quan no en chantage econòmic. I en mala llet. Molt mala llet.

En açò, efectivament, els valencians sí que som diferents.