20 sept. 2009

El Mont Real


Esta semana coneixíem la notícia de que Barack Obama renunciava a la posada en marcha del “escut anti-missils” en Europa oriental que el seu predecessor en el càrrec, George W. Bush, portava planificant ya uns quants anys (per a disgust del seu homòlec rus, Vladimir Putin). Com a contrapartida immediata, els mandataris russos anunciaven també la seua renúncia a desplegar en la “província de Kaliningrad” una bona quantitat de missils apuntant directament cap als països de l’OTAN (lo que, suponc, representa un respir per als pobrets que quedem en mig de les dos potències).

Kaliningrad és un oblast (província) rus que, després de la proclamació de l’independència de les repúbliques que conformaven l’URSS, ha quedat enclavat entre Lituània i Polònia (per tant, totalment rodejat per països de l’Unió Europea), i aïllat del restant de Rússia; de tal manera que si els seus habitants volen anar per via terrestre a Moscou, han de travessar territori de Lituània i Bielorrússia.

La província de Kaliningrad, en taronja, entre Polònia i Lituània

Els països bàltics. L'enclau de Kaliningrad a l'extrem inferior esquerre.

Esta anòmala situació ha provocat notables conflictes diplomàtics, ya que fins fa poc en Lituània, com a país de l’Unió Europea, s’exigia visat (com a qualsevol atre viager que volguera entrar des d'un país estranger) als habitants de Kalíningrad que desijaren anar a Rússia a través del seu territori, o viceversa.

El perqué d’eixa estranya situació el trobem en el desenllaç de la Segona Guerra Mundial, quan Kaliningrad encara es dia Königsberg (que vol dir Mont Real, en alemany) i la pràctica totalitat de la seua població era també alemanya...

El castell de Königsberg fon construït en 1255 pels cavallers de l’Orde Teutònica, i inicialment servia de base per a les campanyes contra les tribus paganes bàltiques i prussianes que llavors habitaven el territori. El castell se va convertir a poc a poc en una pròspera ciutat hanseàtica, cap del Ducat de Prússia des de 1525, i també en un centre acadèmic i cultural de primer nivell després de la fundació de l’Universitat Albertina en 1544.

Image de l'antiga Königsberg

Ciutat de naiximent del filòsof Immanuel Kant (1724-1804), el també famós matemàtic suís Leonhard Euler (1707-1783) va popularisar-la quan enuncià en 1736 el problema matemàtic conegut com “els sèt ponts de Königsberg”.

Els sèt ponts de Königsberg

El centre de l’antiga ciutat teutònica s’alçava sobre dos illes en el riu Pregel (actualment, en rus, Pregolya), i pareix ser que els habitants de Königsberg volien organisar una desfilada que recorreguera tota la ciutat, pero passant una sola volta per cada pont...

Després de calfar-se el cap durant un bon temps sense trobar la combinació adequada, finalment demanaren consell a Euler, el qual, no només demostrà que lo que pretenien no era possible, sino que també, en l’artícul “Solutio Problematis ad Geometriam Situs Pertinentis", donà la solució per a un cas general.

Per a fer-ho, Euler va assimilar el recorregut a una figura geomètrica formada per nodos (àrees terrestres a comunicar) i arcs (ponts que comunicaven unes zones en atres).


"Modelisació" del problema d'Euler

El problema pot ser ressolt en paper i llapissera, intentant recórrer totes les possibles trayectòries sense alçar la llapissera del paper, fins a verificar que, efectivament, no és possible fer el recorregut sense passar dos voltes per u dels ponts i sense alçar la llapissera del paper (lo que es coneix com a “recorregut eulerià”).

Pero Euler va generalisar el problema, trobant una solució vàlida per a qualsevol figura, fixant-se en una propietat de cada nodo(la “valència” o “grau”), consistent en el número de llínees o arcs que confluïxen en el nodo en qüestió.

Euler demostrà que eren condicions necessàries i suficients per a que existira un “recorregut eulerià”:
  • be que exactament dos nodos tingueren un grau imparell (que han de ser forçosament els punts de partida i arribada), i el restant, parell;
  • o be, que cap dels nodos tinguera un grau imparell (en tal cas, el punt d’eixida i d’aplegada és el mateix).
Com pot comprovar-se fàcilment, en el cas dels sèt ponts de Königsberg, 4 nodos tenen un grau 3 (ço és, 3 arcs que confluïxen en el nodo), i un atre (l'illa central), grau 5: els cinc nodos tenen grau imparell, i per tant, és impossible trobar un “recorregut eulerià”... Per a qui vullga vore atres casos senzills, ací hi ha més eixemples.

(lo que pareixia un simple divertiment matemàtic, representa en realitat el naiximent de la “Teoria de Grafos” i de la “topologia”, branca de les matemàtiques que estudia les propietats estructurals dels objectes, i no les seues mides)

Per desgràcia, qui vullga anar hui a l’actual Kaliningrad a intentar fer el mateix recorregut d’Euler, o assoles per a contemplar la (en aquella época) majestuosa bellea de la ciutat històrica, ya no podrà. Cap dels sèt ponts se conserva en l’estat inicial (de fet, dos han desaparegut per complet), i és més: serà virtualment impossible trobar a ningun descendent d’aquells habitants que, en la seua “originalitat” a l’hora de plantejar una simple desfilada, donaren peu a l’aparició d’una nova disciplina matemàtica.

Tot això és conseqüència de la Segona Guerra Mundial: els terribles bombardejos dels aliats sobre la ciutat de Königsberg, especialment a partir de 1944, i la posterior ofensiva soviètica sobre Prússia oriental, que de pas provocà la matança indiscriminada de la població i el seu èxode en massa. Una volta acabada la guerra, i a rant dels acorts de Potsdam, l’URSS s’anexà una part important del territori polonés; com a compensació, Polònia rebé les regions alemanyes de Silèsia, Pomerània oriental i la part meridional de Prússia oriental, mentres que la part septentrional de Prússia oriental, Königsberg inclosa, era anexada també per l’URSS.

Pèrdues territorials d'Alemanya a causa de les dos guerres mundials

La neteja ètnica dels alemanys que quedaven (uns 200.000 només en la capital), deportats de forma quasi total a les noves fronteres alemanyes, i la posterior russificació del territori, varen ser els següents passos donats per l’Unió Soviètica.

Finalment, fins el nom de Königsberg fon substituït pel de Kaliningrad, en honor de Mikhaïl Kalinin, president del Soviet Suprem mort en 1946; i significativament, el nou oblast, de població majoritàriament russa, no era unit a la nova i contigua República Socialista Soviètica de Lituània (també “anexada” a l’URSS en virtut dels acorts entre els aliats), sino que era incorporat directament a la República Russa. En l’espai de quatre anys escassos, una història de 700 anys era pràcticament borrada del mapa…

Poden trobar-se en Internet pàgines web com esta o esta atra que, per mig de fotografies obtingudes ans de la guerra i d’unes atres actuals en el mateix emplaçament, comparen l’aparença de l’antiga ciutat de Königsberg, la famosa ciutat dels sèt ponts, en la post-soviètica de Kaliningrad...
























Abans... ...i després!!



Abans...

...i després!!

El magnífic castell de la ciutat, “símbol de l’opressió nazi” per als soviètics, i greument afectat pels bombardejos, se va derrocar fins als fonaments, i en el seu lloc se va construir un terrible edifici d’estil soviètic (“la casa dels Soviets”) per a sèu del govern provincial. L’horrenda construcció, encara inacabada, és considerada actualment com “l’edifici més lleig de Rússia”, i s’està estudiant directament la seua demolició.

Abans: el castell de Königsberg...

...i després: la "Casa dels Soviets"...!!

En estes pàgines web, observant el testimoni mut que representen els dràstics canvis en la ciutat de l’abans i el després de la guerra, que mostren la desaparició pràcticament completa d’una bellíssima ciutat migeval (i l’estat decrèpit de les construccions que encara es conserven) podem fer-nos una idea del dolor que les gents que habitaren l’antiga Königsberg hagueren de patir, no sols durant la guerra, sino especialment, una volta acabada la mateixa, pels que varen sobreviure als bombardejos i la presa de la ciutat.

A diferència d’atres ciutats també cruelment castigades per la guerra (com Varsòvia, que es va reconstruir íntegrament fins a l’últim edifici històric), l’interés de les autoritats soviètiques per borrar qualsevol recort de l’antiga Köngisberg ha fet que només molt recentment s’hagen començat a restaurar els pocs monuments que han quedat en peu de l’antiga ciutat imperial prussiana: com la Catedral, únic edifici conservat en l’illa que una volta constituí el cor de la ciutat.

Uns atres gests positius, com la celebració conjunta per Vladimir Putin, president rus, i Gerhard Schröder, canciller alemany, del 750 aniversari de la ciutat en 2005; l’agermanament en atres ciutats europees (singularment, alemanyes); la política dels successius governs alemanys de “passar pàgina” en renunciar a qualsevol dret sobre els territoris alemanys anexats a diferents països després de la guerra; i la recuperació de l’interés per l’història de la ciutat i dels seus fills ilustres per part de les actuals autoritats de Kaliningrad, estan possibilitant el retrobament de l’antiga Königsberg en la seua tradició.

Quí diria que fon el mateix Primer Ministre britànic Winston Churchill qui pronuncià les següents paraules, en una de les conferències entre els països vencedors de la Segona Guerra Mundial:
Expulsion is the method which, in so far as we have been able to see, will be the most satisfactory and lasting. There will be no mixture of populations to cause endless trouble. A clean sweep will be made.

(L’expulsió és el método que, fins a on havem pogut comprovar, serà més satisfactori i durador. No hi haurà mescla de poblacions que cause problemes sense fi. Se farà un agranat absolut.)
Efectivament, una volta superada la dialèctica de bons contra roïns, en esta com en qualsevol atra guerra, la barbàrie i l’horror són sempre els guanyadors absoluts, i l’espècie humana l’única perdedora. Fa dosmil anys, setanta anys, o en l’actualitat.

Només l’ensenyança tenaç de l’història farà que, un bon dia, algú puga afirmar en rotunditat que mai més serà sacrificada la vida d’un sol ser humà en nom d’una llengua, d’una raça o d’una nació. Que aixina siga.


7 comentarios:

Cavaller de la Ploma dijo...

Enhorabona pel post! Molt interessant. Io tinc molts amics de països que fins a la 1a. GM formaven part de l'Imperi Austro-Hongarés, i alguns m'han dit que després de la 2a. GM les minories germanòfones d'Eslovènia i Croàcia hagueren de abandonar les seues cases i anar-se'n a Àustria o Alemanya. Pero és un conseqüència llògica de les polítiques alemanyes durant el 3er Reich.
En quant a Churchil, per desgràcia tenia raó.

Miquel Àngel dijo...

Hola Masclet, moltes gràcies per dur-nos al teu blog esta lliçó d'història europea. He de confesar que desconeixia esta situació i, per això mateixa, m'ha paregut més interesant si cap. Enhorabona.

Vent d Cabylia dijo...

En la pàgina 5 del número d'hivern de 2007 de La Cabota, que tinc en pdf de quan es podien baixar d'internet, el Xiquetalemany comparava la situació dels nordestoprussians amb la dels valencians: Jo vinc de Mamonovo, una vila costanera -plena de mamons- de Prússia del Nord-est. Ve a ser com la Gandia del País Valencià. Els nordestoprussians patim encara més que els valencians. Els nostres veïns de Polònia (capital Barçòvia) ens han fotut històricament i des de fa un temps els russos ens han ocupat i quasi acaben amb nosaltres. Ens han canviat el nom del país (Kaliningrad Oblast per Nordostpreussen) i el de la capital (Kaliningrad per Königsberg), ens parlen en una llengua que no és la nostra, manen dels nostres polítics i ens han russificat tant que a penes quedem prussians amb consciència d'esser-ho. Tenim una bandereta tricolor, que és bonica però a mi me la porta bastant fluixa, i també ens considerem "la millor terreta del món", "besseres kleines land der welt", que diem per allà.

Cavaller de la Ploma dijo...

Das beste Ländchen der Welt.

Poder riure's d'un mateix és una gran virtut, diuen els anglesos. I sembla que els de la revista que cites, que io desconeixia, tenen eixa virtut. Per això vaig simpàtic que es riguen de lo de "La millor terreta del món", i altres coses. Pero d'ahí a considerar-nos als valencians uns "mamons" va com del cel a la terra. Això no és una virtut, sino un problema molt greu d'autoestima.

Masclet dijo...

Efectivament, els alemanys varen ser víctimes de les mateixes tàctiques genocides que recolzaren o no varen voler vore quan eren ells els que invadien atres països... Pero la sanc i les llàgrimes sempre tenen el mateix color, sense que importe la raça o l'idioma.


I be, seguint en els paralelismes perillosos, de moment no nos han canviat el nom de la capital, el Micalet seguix ert com un fus, i les fronteres continuen pràcticament com nos les deixà Jaume II en 1305 (encara que sense aduana), aixina que... encara hi ha esperança! :)

Sí, tal volta els valencians nos rigam massa dels demés, pero massa poc de nosatros mateixos...

Cavaller de la Ploma dijo...

De moment ia han canviat l'accent de Valéncia!!!! (que no és poc) Per cert, Abelard Saragossà defén en un estudi molt interessat que es torne a accentuar Valéncia ab e tancada.

Vent d Cabylia dijo...

Només volia puntualitzar que Mamonovo existeix.