29 abr 2011

Miquel Adlert, en este moment precís



És ben trist, i no puc deixar de lamentar-ho sempre, que no es facen les coses que deuen fer-se quan poden fer-se; i, com sol passar, quan volen fer-se no es poden fer.

--oo--

És imprescindible dependre a considerar que no són necessàries les coses que no ho són; i saber prescindir-ne d’elles.


--oo--

Tot valencianisme anormal sol produir una exacerbació del mateix que a qui la patix fa oblidar la jerarquia de valors; perque la surmonta sempre pel valencianisme. I, en ocasions, inclús per aquella faceta que conrea.

--oo--

Quan es nega alguna cosa sense afirmar-ne una atra, s’acaba per afirmar la negada.

--oo--

S’ha de saber comprendre quàn, dins de la dignitat, poden fer-se concessions, tant les actives: accedir a fer, com les passives: deixar de fer.

Tant les primeres, que fan referència a la pròpia actuació, com les segones, referides a l’actuació aliena, no poden recaure sino solament sobre qüestions accidentals; i sempre les concessions no poden tindre repercussió en les coses essencials.

--oo--

És incomprensible que hi haja qui no comprén que si ell està en l’any que està és perque abans n’hi ha hagut moltíssims més anys.

--oo--

Observe una agraïda fidelitat a la llengua valenciana del poble, perque no solament, com passa a tots, és la primera llengua valenciana que oí i parlí en els chiquets de l’Horta en els que jugava, sino també la primera que vaig llegir en “Pensat i fet”, en els llibrets de falla i ¿per qué no dir-ho? en “La Traca”. I esta llengua valenciana és la que posa el fonament sobre el que es coloca la primera pedra del mur del valencianisme meu, quan encara tenia yo catorze anys d’edat. Per això ame i respecte a esta llengua valenciana del poble.

--oo--

En Valéncia es té la rara habilitat de deixar passar totes les ocasions; i, clar, perdre-les. Això que Churchill digué “perdre l’autobús”.

--oo--

Els hi ha que lo únic que fan bo són teulades (moltes vegades no ya bones sino de gran categoria), sense tindre fetes les edificacions on colocar dites teulades.

--oo--

Quan no es comença per haver una ideologia, no pot seguir-se una orientació, sense la qual no és possible una organisació. Una negació, un anti no és una ideologia, tan clarament com destruir no és construir.

--oo--

El valencianisme s’ha de fer sense dir a cada moment: “Açò és valencianisme”.

--oo--

¿Serà possible el que arribe un moment en el que ya no es puga fer res per la Ciutat de Valéncia, Cap i Casal que fon, com a capital, de tot el Regne de Valéncia si no és plorar per ella? ¿Podrà ser que arribe a ser només que un mur de lamentacions lo que nos quede de lo que per a nosatros els valencians és encara la Ciutat de Valéncia?

--oo--

Se sol creure democràtic i popular lo demagoc i populacher.

--oo--

Quan es defén una actuació política per la gran activitat que desenrolla, s’ha de considerar que moltes vegades l’abundància de l’activitat no resulta ser causa de l’eficàcia sino lo contrari. I moltes vegades la calitat s’aconseguix en la poca cantitat. Per açò la moderació és una gran virtut política.

--oo--

Si alguna cosa no pot discutir-se sobre els de la situació política actual (els que ara manen, com diu el nostre poble) és la de la seua falta d’austeritat.

--oo--

L’egoisme és una magnífica esponja per a esborrar recorts, sobre tot si mereixen agraïment.

--oo--

Per a besar a un chiquet hi ha dos maneres: baixar-te tu al chiquet o pujar el chiquet a tu.

--oo--

Tres forces, principalment, mouen a l’home: el sentiment, l’idea i l’interés. Per orde de força, de potència motriu, podríem dir que l’orde és: interés, idea i sentiment. Pero per orde de consistència, permanència, perdurabilitat, com es vullga dir, l’ordenació és inversa: sentiment, idea i interés. Poden simultanejar-se les tres, o dos, pero sempre hi haurà una de més força, que predominarà, i serà la que done el to, la caracterisació.

Naturalment l’expressió més forta, característica, peculiar de cadascuna és diferent, està clar, davant de qualsevol motivació. Davant del valencianisme el predomini de l’interés quallarà en la política; el de l’idea en el nacionalisme i el del sentiment en el patriotisme.

Interés i nacionalisme tenen, cadascú, una proyecció distinta, o direcció distinta si es preferix dir-ho així. Del sentiment, sense minva d’ell, pot anar-se de forma natural al nacionalisme i d’este, igualment de manera natural, pot anar-se a la política, sense abandonar el patriotisme, que no solament haurà segut l’impuls, el motor d’arranc per a arribar a la política a través del nacionalisme, sino que pot quedar-se en el nacionalisme; i més encara, el patriotisme serà qui informarà, mantindrà i alimentarà al nacionalisme i a la política.

Partir del nacionalisme i pijor encara si es partix de la política per a arribar al patriotisme, produïx una dislocació que es manifesta en la defectuosa actuació; i pot fer, inclús, que quede destruït el patriotisme, i inclús el nacionalisme, per a quedar només la política.


(Miquel Adlert anà arreplegant a lo llarc dels anys alguns dels seus pensaments en una carpeta  que batejà en el nom de "La meua catacumba". Les cites anteriors i moltes atres més acabarien publicant-se en 1984 en  "De la meua catacumba", reeditat per l’Editorial L’Oronella en 1998 dins el llibre "El pensament valencianiste de Miquel Adlert")



D'esquerra a dreta i drets: Francesc Navarro, Rafael Villar, Joan Fuster, Santiago Bru Vidal, Emili Beüt, Xavier Casp, Miquel Adlert i Lluís Margarit. Assentats: J. Sanç Moya, M. Thous, Miquel Dolç i Francesc Bort (1949)