31 dic. 2009

Els Minyons: la "policia" valenciana



Ya hem dit en l'anterior post que es documenta des de finals del sigle XVII l'existència d'una milícia foral valenciana, al servici de la Generalitat del Regne de Valéncia, destinada a la persecució de lladres i contrabandistes, o a la custòdia dels boscs reals: els Minyons.

En el nostre cas, Félix de la Croix de Chevrières, governador i capità general del Regne de Valéncia, reorganisà en 1774 el cos dels Minyons, prenent com a eixemple l'organisació de la compañía del valle de Valls (antecedents dels actuals "mossos d'esquadra" catalans) i dotant-los d'un reglament. El cos rebia el nom de Compañía Suelta de Fusileros o Miñones del Reino de Valencia, i originàriament constava d'un capità, un tinent, un alferes, quatre sargents, huit caporals i 56 minyons.

La seua tasca es resumia en aprehender los malhechores, y dar pronto auxilio á las justicias, i entre les seues obligacions estava que entre todas las escuadras se recorra precisamente en cada un mes todo el reino de Valencia, para de esta suerte limpiarle de malhechores.   

Els malhechores, en el sigle XVIII, eren inicialment, en gran part, grups d'antics maulets que se tiraron al monte i efectuaven accions delictives; d'ací l'interés de les noves autoritats borbòniques per instaurar cossos regionals de seguritat en tota Espanya. Estos grups incontrolats eren coneguts en el nom de miquelets, denominació que solien rebre en general, en tota la Corona d'Aragó, les milícies de voluntaris que s'organisaven en motiu de conflicte o com a defensa del territori.

En el pas del temps, el fenomen del bandolerisme donaria lloc a una plaga d'inseguritat que afectà totes les terres valencianes i motivà l'aparició de conegudes llegendes que formen part de la tradició popular i que arriben fins al present.

L'ordenança de la Companyia de Minyons valencians establia que:
...cada escuadra ha de rondar de dia y noche el partido que se señale, procurando tenerle limpio de gente viciosa y sospechosa, y para conseguirlo deberán informarse de los alcaldes de los pueblos por donde transitaren de la gente de mal vivir y perniciosa á la república, é igualmente de los perseguidos por las justicias, tomando sus señas correspondientes para el conocimiento de los sugetos y lugares donde suelen retirarse, y no revelando las personas que hubieren dado las noticias; para que asi con este seguro del secreto se animen á darlas sin exponerse á las desgraciadas resultas que de lo contrario podrían seguírseles.
Els candidats a ingressar en els Minyons havien de ser “hidalgos o labradores honrados y acomodados que no hubieran ejercidos oficios mecánicos ni se les conociese tacha en su familia“. Com a nota curiosa, tenim constància inclús del seu uniforme a la valenciana:
El vestuario es á la valenciana: el de los cabos y fusileros gambeto y calzón azul; chupa encarnada; botines de correal ó becerrillo; alpargata á media pierna atada con cinta azul y sombrero sin galón con cucarda encarnada; redecilla y pañuelo de seda negra.
El de los oficiales casaca y calzón azul; chupa y divisa encarnada con ojales de plata bordados á ambos lados, y en el collarín un cordoncillo también bordado con dos ojales en cada lado de él, y en la vuelta encarnada una portezuela azul con tres botones pequeños. El de los sargentos de la misma hechura, solo que los ojales son de pelo blanco, y tiene ademas vestido corto para la montaña.
El armamento consiste en una escopeta con bayoneta, un par de pistolas, un frasco para pólvora, y una canana con su charpa correspondiente.


Minyó 


Els Minyons continuaren desenrollant les seues funcions policials en normalitat, tenint, per eixemple, una destacada participació en la Guerra de l'Independència contra Napoleó, i en general, contra els bandolers que campaven per les comarques valencianes.

En les famoses Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Cavanilles deixava constància, per eixemple, al seu pas per Tous i Dos Aigües, de l'inseguritat quotidiana d'aquelles terres, i de l'acció dels Minyons contra els foragidos:
...pero por desgracia hay otros que acompañados con foragidos de diversas partes, se esconden y refugian en aquellas breñas, sales á robar, y perturban la tranquilidad. Ni escarmientan en tantos exemplos como la justicia les presenta, ni temen las partidas de Miñones y Soldados que los persiguen. Quando en 1793 recorría el Condado de Buñol y los términos de la comarca, iba una tropa de aquellos infelices atacando, maltratando y robando los pasageros. Supe entonces por los informes que me dieron, quan expuesto y aun imprudente era el internarse en los montes. Deseaba ver las arbolejas de Bogét para examinar el proyectado canal de riego; quería recorrer la muela de Oro y los barrancos hasta las faldas septentrionales del Caballón, pero me fue preciso diferir la expedición para otro tiempo.

La creació de la Guàrdia Civil en 1844 no va canviar la seua situació, si be era clar l'objectiu del Govern espanyol d'anar substituint els cossos policials “regionals” per un atre model clarament centralisat, jerarquisat, militar i alié al territori, i controlat de forma directa des del govern: tant per a organisar d'una forma teòricament més eficient el manteniment de la seguritat, com per a servir de força de repressió més efectiva front a elements rebels al poder (com els lliberals o els carlistes, que tant proliferaren al llarc del sigle XIX, i que en ocasions varen tindre el recolzament d'estes milícies regionals). 

Front a estos plans governamentals, que propugnaven que la Guàrdia Civil s'estenguera inclús a les zones rurals, la pròpia Diputació de Valéncia, avalada per diverses associacions de propietaris, demanà que es continuara en una gestió provincial de la seguritat en hòmens d'extracció local i, per tant, coneixedors del seu territori i inserts en ell (Lorente i Martínez, 2005).

La realitat és que el final dels Minyons vingué vintiquatre anys més tart: en 1868, lligat a la revolució que va derrocar a Isabel II. El nou govern provisional dels generals Serrano i Prim va abolir totes les policies “regionals”, que contaven en una evident tradició “monàrquica” (quan no “díscola”, o autònoma als interessos polítics del govern de Madrit),  cosa que no convenia als responsables de la revolució.

En 1876, restaurada la monarquia en Alfons XII (IV de Valéncia), només alguns cossos policials regionals se reinstauraren també, donat que el cost econòmic del seu manteniment recaïa en les diputacions provincials i els ajuntaments, i les seues finances no eren precisament boyants (no pareix que hagen canviat massa les coses...)

A soles resistiren els Miñones de Álava, Miqueletes de Vizcaya, Guardia Foral de Guipúzcoa (que donarien pas, ya en la Segona República, a una unificada Ertzaña), la corresponent policia foral de Navarra, i les Escuadras de Cataluña reinstaurades únicament en Barcelona, ya que les diputacions de Girona, Tarragona i Lleida no volgueren fer-se càrrec del seu manteniment.

El règim del general Franco, acabada la Guerra Civil en 1939, va abolir-les totes, excepte les d'Àlava i Navarra (per haver recolzat el seu alzamiento) que continuaren existint. Els Mossos d'Esquadra es restauraren en els anys 50 del sigle XX per la Diputació de Barcelona, pero de forma pràcticament simbòlica.

Fins a aplegar a la democràcia: en el dret, reconegut en la Constitució Espanyola de 1978 (art. 149), a que les autonomies tinguen els seus propis cossos policials en plenes funcions, i que donarà lloc a la situació actual, per tots coneguda. 


Recapitulem. Els nostres Minyons, hui totalment oblidats, en el seu vestuari a la valenciana i integrat per valencians de naiximent i arraïlats en la terra, degueren calar fondo en l'univers simbòlic dels nostres paisans dels sigles XVIII i XIX.

I dels espanyols: en un lloc tan aparentment poc relacionat en Valéncia com Burgos, hi havia una curiosa tradició en la Semana Santa, ya desapareguda, que consistia en la cremà d'un ninot que representava a Judes, l'apòstol traïdor. La representació començava en la fugida de Judes i la seua persecució pel Rei i el seu eixèrcit, compost per una infanteria de Minyons valencians en alpargata valenciana i manta morellana al hombro, i una cavalleria de turcs en pantalons amples i turbants.

Una volta pres Judes, eixia a rebre la comitiva el tribunal que l'havia de jujar, i el primer que prenia la paraula era precisament el capità dels Minyons valencians:
Presentado el Judas en el sitio convenido (que debe ser espacioso) al Tribunal, luego de un saludo muy cortés y mímico de éste, dicen en alta voz, con gracia y ademanes en la presentación de Judas por el Capitán de Miñones:
Aquí tenéis Señor Juez
El que se había escapado
¡Y cuánto nos ha costado
Para verle de coger!;
Lástima no hay que tener.
De este perro perdiguero,
Porque sin ser carbonero,
A la Sierra se marchaba,
A comer la carne asada
Y a robarnos el dinero.
En una data relativament recent com 1891 (23 anys després de l'abolició dels Minyons), se donà una curiosa anècdota que conta excelentment Mª Francisca Olmedo de Cerdá en el seu llibre “Callejeando por Valencia”. Agapito Vallmitjana, l'escultor encarregat de fer el monument a Jaume I que hui es troba en el Parterre de la Ciutat de Valéncia, va triar com a model per al cavall un extraordinari eixemplar que perteneixia a un tal Rafael Martí, que es dedicava al transport de mercaderies en Marjalenes i l'usava per al seu treball.



Estàtua de Jaume I. Ciutat de Valéncia

Se donava la circumstància que Rafael Martí havia segut minyó fins a la desaparició del cos, i conservava com a entranyable recort el vistós barret de l'uniforme, que solia usar com a vedriola per a guardar els diners.

Acabat el mole del monument en fanc, quan el bronze fos escomençava a caure dins, va decidir tirar dins el seu barret de minyó per a que, dins de l'escultura que reproduïa al seu estimat cavall, permaneixquera una part de sí mateix.

Lo que l'antic minyó va oblidar és que dins del barret guardava un billet de mil pessetes... que quedà dins del monument, i encara seguirà hui, si no va ser destruït pel calor del metal fos...

Valga esta divertida anècdota com a colofó de la present reflexió històrica, extreta d'ací i d'allà, per a que persones més enteses en el tema la desenrollen, i especialment per a que els responsables de la posada en marcha d'eixa nova policia autonòmica valenciana tinguen en consideració la nostra tradició “policial”: la de la Guaita i els Minyons. Perque si de res ha de servir l'història, és precisament com a font d'inspiració i ensenyança per a que les nostres decisions futures siguen encertades.


Bibliografia:
 

2 comentarios:

jes dijo...

"Minyons"....Això és català !!! Veus com parlem la mateixa llengua? Vinga blavers orats, llegiu una miqueta més !

Masclet dijo...

En "els meus temps" de tercer de BUP encara es donava llògica en l'assignatura de Filosofia. Veig que van perdent-se les bones costums.

Quan algú senyala les estreles, només els necis se fixen en el dit. M'imagine que hauràs llegit alguna volta eixe proverbi oriental. Te'l dedique, amic jes.

Salut, i que Santa Llúcia et conserve la vista per a que continues cultivant la teua sana afició per llegir. A vore si en el temps també te dona la suficient clarividència per a entendre lo que lliges.