7 dic. 2009

Les Normes del Puig: un futur possible (I)


Aprofitant el pont, hui he anat a un conegut centre comercial de la Ciutat de Valéncia, com un valencianet més, per a espigolar el gènero i vore possibles regals de Nadal: roba, música, càmares de vídeo o fotografia...

I llibres, clar.

En eixe objectiu m'he acostat a la secció de llibreria, en la qual, entre best-sellers, llibres de cuina i guies de viage, hi ha un chicotet tros d'expositor, en el que un cartellet en la Senyera valenciana com a fondo (sarcasme, que no en falte) resava: LIBROS EN VALENCIANO / LLIBRES EN VALENCIA.

(provablement l'única inscripció, en tots els milers de metros quadrats del centre comercial, escrita en la llengua “pròpia” i “cooficial” de la comunitat autònoma valenciana, segons el seu Estatut d'Autonomia; totes les demés, naturalment, estan a soles en castellà)


Comunicar-vos que, vist el contingut d'eixa secció, i la seua diminuta magnitut, els plans oficials per al nostre idioma marchen vent en popa i a tota vela. Si hem de creure que les grans superfícies marquen les tendències sociològiques futures de la nació (fins al punt de, segons alguns, provocar la ruïna dels llauradors valencians, buidar els barris de les botiguetes de tota la vida, acostumar a la gent a agarrar el coche per a comprar el pa, o crear opinió sobre lo roïnes que són les bosses de plàstic), no cap dubte que els designis en esta matèria els tenen també molt clars.

Ni un sol llibre dels que estaven exposts en eixa secció estava editat en Valéncia (que ho estigueren no seria sinònim de res especialment bo; pero és que ni tan sols Bromera i les seues “concessions unitaristes” apareixia per cap lloc).

Llibres, ademés, en sa major part, dirigits a un públic infantil (en un format realment atractiu i educatiu) d'editorials catalanes com Cruïlla i El Vaixell de Vapor, i escrits, naturalment, en el més pur català estàndart. Les traduccions dels llibres de la valenciana Laura Gallego, també al català estàndart, i alguns best-sellers en la mateixa llínea llingüística, completaven l'harmoniós conjunt.


(un català estàndart considerat “valencià plenament correcte” per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, mentres proscriu als que escrivim en el nostre idioma seguint les Normes del Puig; lo que ve a confimar que la susdita Acadèmia és absolutament prescindible, i més en estos temps de crisis econòmica)

Este fet resultarà inclús positiu per a segons quí. "Positiu", perque indica que està prop l'anhelat final de l'etapa llingüística “transitòria”, en la que s'havien de "tolerar" certes “concessions” a la parla “popular” (ço és, "corrompuda" i "dialectal") dels antany rebels i belicosos valencians (perdó: “catalans del sud”), per a passar a l'acceptació d'un “estàndard català comú”. Si és el seu cas, estimat llector, li done l'enhorabona.

Pero per a mi representa la confirmació de lo que ya comentí fa un temps. Eixe diminut racó del centre comercial, en un cartell que diu “Llibres en valencià” (perque les seccions de cuina, de ciència ficció o de best-sellers, se coneix que no poden contindre llibres “en valencià”; només en castellà), en la Senyera com a fondo, pero ple de llibres en pur català (ni tan sols en valencià “normalitzat” o “AVL”), i rodejat per tot un mar castellà monolingüe (en els cartells, la megafonia o les etiquetes dels productes), és, simplement, una analogia de la societat valenciana actual i, sobretot, si no canvien les coses, futura.

És, també, la demostració fefaent dels efectes del valencianisme superficial-formal (en terminologia d'Antoni Fontelles) que han practicat les dos grans formacions polítiques que han governat esta terra. De forma diferent, tal volta, en algunes “maneres de fer”, per a acontentar simbòlicament als sector sociològics més ideologisats i proclius a recolzar-los, pero exactament igual en el resultat.

Un “valencianisme” buit i estèril, en el que els símbols (la Senyera coronada, la denominació privativa de l'idioma) són fins en sí mateixos, despullats de tot contingut que vaja més allà de servir d'etiqueta de suposta valencianitat associada. La desinformació i la dissolució de la pròpia tradició a través dels mijos de comunicació i l'educació reglada (excepte excepcions admirables) completen la faena.


Parle com ho senc; el resultat de tot això és roïn per a mi, i tal volta per a alguns dels que lligguen açò; serà bo per a alguns atres, i segurament indiferent per a l'immensa majoria. No dubte que el món seguirà girant, per lo manco uns quants centenars de millons d'anys. En tot cas, representa perfectament l'actual estat de coses en este trosset de terra entre el Sénia i el Segura:

  • Per un costat, el canvi sociològic (fomentat també per l'educació reglada i els mijos de comunicació de masses) que en menys de cent anys ha substituït el valencià pel castellà com a llengua única de relació i comunicació en les grans ciutats valencianes.
  • Per l'atre, la conseqüència de les disposicions llegals dels últims anys, que neguen la pròpia existència del valencià (llengua, idioma o varietat llingüística) com a subjecte filològic i llingüístic nacionalment i internacionalment diferenciat (que posseïxca, per tant, un estàndart oral i escrit associat, que la distinguixca de les demés que li són entorn); començant pel treball, tan profitós en este sentit, de l'AVL.

Un i atre fet, en realitat, se retroalimenten: els valencians castellanisats de tercera generació, que no han rebut dels pares o els yayos la tradició llingüística valenciana, són precisament els que, òrfens de qualsevol referent, creuen més fàcilment, i de bona fe, que eixos llibres “en valencià” estan escrits realment en el mateix idioma que parlen (o parlaren) els seus majors. O directament, els té exactament igual. L'enquesta del CIS que comentàrem fa un temps venia a confirmar este fet.

Paralelament, no hi ha millor manera de fer que el valencià no alce el cap que llevar-li tot referent simbòlic o sentimental que l'unixca a l'imaginari colectiu del poble valencià. O siga, en poques paraules: considerar-lo un català dialectal com en la pràctica el consideren l'AVL i l'actual temari de l'assignatura de valencià en coleges i instituts
(sobre tot açò tinguérem no fa molt una bona discussió bloguera i no m'estendré més).

Aplegats a este punt, alguns voldrien mampendre ya en la vella dialèctica de bons contra roïns, malparits i traïdors contra valencians que senten el ferro, i demés maniqueismes. Pero yo no ho faré. Perque no va en la meua personalitat i, sobretot, perque no servix per a res.

Va ser una persona prou inteligent (Einstein; crec que espavilat era una bona cosa) la que digué fa ya alguns anys una frase que m'agrada molt: no podem resoldre els problemes en els mateixos raonaments que usàrem per a crear-los. Aixina que, una volta feta l'introducció, continuaré d'ací a poc en el tema, intentant ajustar-me a eixa màxima.


19 comentarios:

BILLYJOE dijo...

La llengua es el centre de la nostra nacio del nostre regne i del nostre poble,sense lengua no hi ha res de tot aço inclus si me apures no hi ha ni politica ni partits poitics valencians, lo que no entenc es com encara hi han "nacionalistes valencians" i en referix al BLOC I a tota eixa colla i mes concretament al seus votants com li fan el joc a tot aço.Esperare a la segona part per que tinc bascollaes per a repartir a tots.
Molt interesant.

taronget dijo...

Realment lúcida la frase d'Einstein... a vore que ens dius en la segona part. Jo tinc la meua particular opinió sobre com eixir d'este pou o cercle viciós... potser la compartisca per ací com a resposta al teu pròxim escrit.

Això sí, ignorant possibles "bascollaes" xD

Billyjoe dijo...

Lo de les bascollades es dialècticament parlant,ya no vaig a entrar en el debat del origen del valencia, pero si he dir que la nostra llengua te unes diferencies que la fan distinta de la catalana al igual que el poble valencia te unes festes i tradicions i culturas distintes de la catalana i la castellana, no entenc per que se potencien estes coses i en el tema de la llengua fen lo contrari fent-la cada volta mes pareguda al catala quant ademes crea rebuig en part de la societat.¿ Qui este que creure que un partit es valencianiste en quant use una normativa catalana, catalanisada o heu faça en castella?. Yo per coherència i valencianiste defén una normativa valenciana
com som les normes del puig, per que esta feta basant-se en com es parla en tota la nacio del cenia al segura i ademes mos diferencia de la resta pero es mes se deuria tornar a implantar la catedra de filologia valenciana ,per que la nostra llengua es com es gracies a la seua propia evolucio. Perque siga molt pareguda a unes atres llengües no te perque ser ni la mateixa, ni te perque ser "incorrecta", ni te perque abandonar les seues formes propies evolucionades per les forasteres catalanes.Y si els catalans neseciten la llengua valenciana i els seus clasics (origen de tot este problema) per donar-li al dialecte barceloni o catala un poc de solera,historia i tradicio lliterària es problema de ells no de mosatros, mosatros tenim una llengua perfectament documentada desde fa segles no som mosatros els que tenim que demostrar res, si no els demes per que abanda de tot aço els nostres classics ya tenien consciencia de parlar llengua valenciana com ho demostra les innumerables cites on diuen escriure "en llengua valenciana"·
Aixina que fem el favor de lluitar i recuperar la nostra cultura i llengua i no la de ATRES.

Anónimo dijo...

Siga com siga, la solució del valencià no pasa per asumir els postulats de la RACV, en tant que no responen a cap demanda social. El futur passa per una convergència urgent en l'AVL.

Billyjoe dijo...

Perdona pero yo no veig cap demanada social dels postulats dela AVL tampoc,La solució primera es recuperar la dignitat per ala nostra llengua, per que lo que sofrix es una depressió de cavall ,i al igual que les persones la llengua nesecita sentir-se viva i volguda per el poble i mentres la ignoren, menosprecien diguen-li dialecte del catala fincant-li paraules que no son seues com se fica un fet-ge a una persona i el rebuig estem fent-li molt de mal. La llengua valenciana vol ser llengua,tindre la seua pròpia independència filològica i ortogràfica i tot lo demes i tindre una academia i uns academics que es partixquen el pit per ella i vol ser valenciana com el poble que la parla que es el valencià no el catala ni el mallorqui, i quant la gent recupere la seua llengua,la llengua recuperara al seu poble.Mentres la de ara, que la para-len els forasters o els que vullguen serlo.

Reconeiximent de la llengua valencaiana com a tal per totes les entitats oficials incluida la universitat i restauracio de la catedra de llengua valenciana en normes del puig. Eixa es el pricipi
per una solucio,

Ironpiu dijo...

Felicitats masclet per la teua entrada.
La situació exposta és molt correcta, és més, la compartixc plenament.

Per això me costa tant entendre a "anónimo" respecte a la demanda social i especialment a eixa suposta convergència de l'AVL, ¿serà com la revolució pedent franquista? Per que molt parlar d'ella pero yo lo únic que veig és fidel seguidisme a l'IEC. Per ad això no fa falta una sucursal que li pegue cabotades a Font de Mora cada volta que els fica firmes.

quina nació nos ha tocat en sort, senyor

Cavaller de la Ploma dijo...

Has dit una frase molt bonica, Billyjoe:

"quant la gent recupere la seua llengua,la llengua recuperara al seu poble"

No sé si els valencians recuperarem la sobirania sobre la nostra llengua, pero el retrocés social del seu ús és, per desgràcia, irreversible.

Ironpiu dijo...

El problema és que tant a Madrit com a Barcelona els interesa el retrocés. Madrit té un problema menys i Catalunya s'endú de totes formes les subvencions europees per a la difusió del "català" per tots els seus "dominis", com hi ha pasta per a fer els llibres que es venguen o no dona igual, l'indústria editorial catalana està salvada.

I aixina nos va als valencians

Anónimo dijo...

Però quina demanda tenen les normes del Puig? La gent que vol usar el valencià usa les normes oficials sense cap problema. Qui no les vol usar és que preferix el castellà (com tots els de la RACV i la majoria de l'AELLVA...)

Ironpiu dijo...

benvolgut anònim, si ho tens tan clar per qué te preocupen tant les normes de el puig i els seus usuaris. ¿Per qué et preocupa tant l'aellva? ¿Serà per que sense subvencions trau tots els anys de tres a quatre llibres? Tu mateix, pero no et mantigues en l'erro de pensar que sou els únics que vos preocupeu per la llengua valenciana.

Josep Lluís dijo...

A mi el que m’entristeix és que, havent-hi com n’hi ha, tan poques coses escrites en la nostra llengua, alguns es queixen i mamprenguen contra el poc que hi ha perquè no s’ajusta al seu dialecte. És sorprenent que siguem tan estrets de mires i que encara no ens hàgem adonat que el problema no és eixe. El problema és que la secció de literatura en valencià siga un racó oblidat de la llibreria, i que el castellà domine tot l’establiment. Tot i que a mi també m’agradaria que hi haguera llibres editats a València (que hi haja de tot, com més millor!), no entenc la teua queixa perquè els llibres siguen editats a Barcelona o escrits en català oriental. L’important és que hi ha llibres en la nostra llengua. Per a mi el sol motiu de queixa seria buscar un llibre i que només estiguera en castellà.

Però entre més en el tema que parles. En la secció «literatura en valencià» de qualsevol llibreria del País Valencià trobaràs llibres editats tant a Barcelona, Palma com a València i, fins i tot, també llibres editats en ortografies secessionistes. Pega una volta per París-València, per exemple. Si on anares no n’hi havia cap en «valencià», segurament deu ser perquè són una llibreria comercial que opera amb grans distribuïdores que, si distribueixen llibres en català, són d’editorials catalanes, les fortes econòmicament. D’altra banda, pensa que una llibreria és un negoci que vol assegurar-se vendes. Les llibres de centres comercials de vegades només venen best sellers, no volen arriscar-se a perdre diners. Tractant-se d’una secció en català, doncs, només hi vendran apostes segures. Els best sellers solen ser traduccions, i les traduccions literàries se solen fer en el model lingüístic de Catalunya, perquè: 1) l’editorial és catalana 2) a Catalunya es compra molta més literatura en la llengua pròpia que no pas ací, on el mercat lector és molt minso, per tant, es publica en aquest model i el llibre es ven així tant a Barcelona com a València. Aquesta última és, per tant, una qüestió econòmica de supervivència editorial. De tota manera, encara que Bromera traduïra literatura estrangera a l’estàndard valencià, tampoc no estaries content, perquè això és català, una llengua diferent del valencià, no és així?

Dius que «Parle com ho senc». No entenc perquè no respectes la «t» del verb «sentir», que la duu la raïl del verb. A Castelló diuen «sento», per cert (Sí, com els catalans!). Si apostem per escriure bé, en un model valencià coherent (cenyint-nos a les fronteres, cosa absurda però que malauradament ocorre) hem de tindre en compte tots els sub-dialectes, no només el central apitxat

Masclet dijo...

Josep Lluís, dius que "El problema és que la secció de literatura en valencià siga un racó oblidat de la llibreria, i que el castellà domine tot l’establiment", i és cert. Pero això és una conseqüència de la societat en la que vivim, i és només una part del problema. És més: no pareix que el catalanisme que tu defens (en lo llingüístic com a mínim, no sé si en lo cultural, lo polític o lo nacional també) servixca de contrapés; més be tot lo contrari, com alguns deixaren escrit fa prou de temps, i l'experiència nos està demostrant.

¿Que per a tu els llibres en català estan escrits en la teua llengua? Millor per a tu. Pero te pregunte: ¿per qué yo, que no estic d'acort, com la majoria social dels valencians, havem de soportar eixa situació, fins al punt de prohibir-se per llei les ajudes econòmiques als autors que no combreguen en la vostra forma d'entendre la qüestió, o de censurar-se les opinions discrepants en el model imperant?

Tens raó en la teua deducció respecte a la classe de centre comercial a que em referia. A mi em pareix perfecte anar a París-Valencia (magnífica excepció a la regla) i vore llibres en totes les ortografies; pero crec que s'està enganyant al personal quan se li diu que un llibre està en "valencià" quan no ho està, i ademés s'està ocupant un espai que haurien d'ocupar les nostres editorials, els nostres escritors i, en definitiva, el nostre idioma.

Dius que "les traduccions literàries se solen fer en el model lingüístic de Catalunya, perquè: 1) l’editorial és catalana 2) a Catalunya es compra molta més literatura en la llengua pròpia que no pas ací, on el mercat lector és molt minso, per tant, es publica en aquest model i el llibre es ven així tant a Barcelona com a València".

No sé si això et pareix be, mal o regular. Per a mi, molt mal, un autèntic desastre. I la solució és fàcil: que les editorials valencianes facen la seua pròpia traducció, en una llengua normal i acostada a la que parla el poble (i que pel moment se'ls subvencione lo que se'ls haja de subvencionar, si és menester, tal com fan els catalans), per a que aixina es venga en Valéncia molt més de lo (enormement poc) que, com és llògic, les versions catalanes venen ací (i en Catalunya, si volen, que les compren també, ya que diuen que "és la mateixa llengua").

Clar, que, veent la que alguns montaren quan Bromera va traure una versió en un inofensiu valencià "normalitzat" (perdó per l'expressió), pero diferent de la catalana, segurament se'ls hauran llevat les ganes de tornar-ho a fer...

La qüestió, Josep Lluís, és que per a mí el valencià (al contrari que, crec, per a tu), no és un "matís" regional, rural, transitori o potestatiu dins de la "gran llengua catalana", en la que pretesament ha de diluir-se o dissoldre's (curiosament!) per a poder "sobreviure". És un idioma. Un idioma, te recorde, que només sobreviurà si els valencians (els de "Valéncia i rodalia" inclosos) volen; per molts llibres que escriguen i traduïxquen els nostres veïns del nort. I com a tal idioma ha de ser tractat. Considerar-lo un "dialecte del català" és un passaport segur cap a la seua extinció.

Masclet dijo...

Respecte a la primera persona del present d'indicatiu del verp "sentir", "yo senc" és la forma que marca la RACV com a primària, perque és l'habitual en l'immensa majoria de parlars valencians, i ademés, permet diferenciar-la més fàcilment de la tercera persona, "ell sent" (tal volta, etimològicament, fora més correcte escriure "sentc", a partir del clàssic "sent", pero seria una t impronunciable, i no crec que degam ser tan esguitosos).

La velarisació de la desinència de la primera persona (acabada en -c, per a entendre-nos), és un fenomen absolutament general en tot el valencià, que la mateixa AVL accepta ya per a uns atres verps, com voler (vullc), teixir (tisc; millor, per a mi, la RACV i les Normes de Castelló originals, tixc) o cosir (cusc). Únicament en els Ports i part del Maestrat (no "en Castelló"; crec que et deus referir a la "província") s'usa la desinència -o, per influència del català pròxim, i em pareix molt be que el que siga d'aquella zona l'utilise en l'escritura. Pero no és el meu cas, com el del 90 i molt per cent dels parlants de valencià.

No crec, per cert, que el dichós apichat, que sempre apareix en dansa per part vostra quan se discutixen estes coses, tinga res que vore en la qüestió. Serà convenient recordar, una volta més, que "parlar apichat" vol dir, simplement, no distinguir, quan se parla, la s sorda de la sonora, la b de la v, i la ch de la g/j. Si tu tens la sòrt de distinguir-les perque eres d'una zona que no les ha perdudes, m'alegre molt, i hauràs de comprendre que als que no, nos resulte un poc difícil, per molt que intentem ensenyar-nos parlant en els que sí les distinguixen. Hauré de recordar-te també que les Normes del Puig respecten escrupulosament (en realitat, més que les de l'IEC) la distinció entre s sorda i sonora, b i v, i x - ch - g/j.

Per cert, tens un blog molt interessant; promet visitar-lo a sovint ;)

Masclet dijo...

Quant als demés, donar-vos les gràcies per les vostres opinions, i demanar-vos que tingau un poc de paciència en quant a lo que vullc explicar... ;-)

Únicament, respecte a l'anònim que afirma que "les normes del Puig no tenen demanda", dir-li que (encara que és alvançar qüestions que tractaré pròximament), el dilema no és tant si hi ha demanda (no pot haver demanda d'una cosa que no es coneix, o s'impedix que es conega, o s'induïx a conéixer-la de forma tergiversada i distorsionada), sino si hi hauria demanda si les Normes pogueren tindre una adequada publicitat i difusió,i disfrutaren d'igualtat de condicions per a desenrollar-se respecte a les de l'AVL-IEC (una difusió que l'actual llegalitat vigent prohibix de facto, clar).

Te respondré en una atra pregunta: ¿tenen demanda les películes doblades al català en Catalunya? Els empresaris cinematogràfics no ho tenien massa clar... ¿Hauria de significar això la renúncia a doblar películes al català? Tu mateix.

Que la majoria dels actuals usuaris del nostre idioma siguen "usuaris captius" de les normes de l'AVL-IEC (a la seua manera sui generis, és menester dir) perque, simplement, no coneixen unes atres, no vol dir que molts d'ells no es passarien ràpidament a les nostres en les adequades condicions. Tot, al capdavall, és qüestió de màrketing, i de respondre a les necessitats de l'usuari potencial del producte. Un producte que és bo pero al que li falta una adequada difusió, per molts i variats motius.

Respecte a la segona intervenció anònima, dec deduir que yo preferixc el castellà perque no vullc "les normes oficials". Curiosa manera d'entendre el problema (molt manida entre cert sector), pero crec que no cal donar ninguna contestació.

Respecte als components de la Secció de Llengua i Lliteratura Valenciana de la RACV i de l'Aellva: per les seues obres, els seus escrits i per lo que han expressat personalment quan he tingut la grandíssima sòrt de sopar cara a cara en alguns d'ells, he de dir-te que t'equivoques profundament.

Josep Lluís dijo...

Quina situació «haveu de soportar»? ¿Que es venguen llibres en català en llibreries valencianes? Com més llibres hi haja en una llibreria, i en més llengües, millor. Jo, els que no m’agraden, no els compre.

No conec xifres exactes ni eixa llei de què parles. Però no cal ser molt llest per veure que el govern valencià no dedica prou diners a la promoció del valencià (siga aquest d’una normativa o d’una altra).

La secció de literatura en valencià de l’FNAC, per cert, es diu “Valencià i català”. No sé si així alguns estaran més contents.

Això de les traduccions em pareix una qüestió de supervivència editorial. Allà es compren més llibres editats en la llengua autòctona que ací. Per tant, publiquem en l’estàndard amb què els nostres lectos se senten còmodes. A mi, m’és igual de còmode llegir en un estàndard de Catalunya que en el nostre, tot i que, evidentment com més es publique en el nostre, més content estaré jo. Preferisc tindre traduccions en català de Catalunya que no només tindre a l’abast la castellana. Per cert, hi ha editorials com Riurau que està traduint de l’alemany al nostre estàndard, i sembla que amb molta cura i encert. Clar que supose que per a tu això és llengua estrangera i no en vols saber res...

No cal que em demanes perdó per utilitzar la paraula «normalitzat». Jo només et vaig recordar què significa, en veure que l’utilitzes malament al llarg de tot el teu blog (i una vegada més, per cert, en el teu últim comentari).

Jo no he dit mai que el valencià siga res rural ni transitori. El valencià és el català que parlem i escrivim els valencians, que té les seues característiques pròpies reflectides en la normativa vigent. I si algun aspecte lèxic, morfològic (etc) rellevant no ho està, deixem que filòlegs i lingüistes treballen per reflectir-lo. Però sumem sempre.

En l'entrada que cites sobre el CIS dius «la teoria lingüística catalanista». Segons la vostra normativa li falta una «l», supose.

Masclet dijo...

Crec que no has entés res de tot lo que porte explicant, ni en els posts ni en les meues respostes.

A mi m'és exactament igual que es venguen llibres en perfecte català en les nostres llibreries. A qui els agraden per sistema, com a tu, que els compren. Yo en tinc uns quants en la meua biblioteca (de Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo... o Joan Fuster), i no m'han caigut els ulls per llegir-los, ni se m'ha semat la pell. És més, me pareix perfecte que es veja la TV3 en Valéncia: com si és la gallega, la castellanomanchega o l'asturiana. Estem (teòricament) en un país lliure, i cada u pot fer lo que vullga, dins del respecte als drets humans i a les més elementals normes de convivència (que solem transformar en "lleis"). I em pareixeria molt millor si Canal 9 fora íntegrament en valencià, i el nostre govern subvencionara en més diners a TOTES les editorials que escriuen en VALENCIÀ.

La situació que “havem de soportar”, per tant, i de la qual me queixe, és la següent:

- que no es venguen llibres en valencià escrits en Normes del Puig en la majoria de llibreries, i cada volta publicar-ne un siga una major heroïcitat, gràcies a l'asfixia econòmica i ideològica a que els de la teua corda els someten.
- que els chiquets no lligguen llibres escrits en Normes del Puig, perque hi ha uns professors de valencià (en la seua "presunció de veracitat") que (excepte honroses excepcions) els diuen que els que escrivim aixina som uns antivalencians, uns analfabets, uns feixistes, uns blaveros, uns manipuladors i defenem el castellà (curiosament, escrivint en valencià).
- que els escritors que decidixquen ser conseqüents en lo que pensen i continuen escrivint EN VALENCIÀ (no en armeni, en quèchua o en swahili) en Normes del Puig han de fer-se a l'idea de que no poden rebre ajudes institucionals ni econòmiques perque aixina ho diu l'artícul 5 de la Llei de creació de l'AVL, i aixina s'encarregaren de recordar-ho els nostres ilustres acadèmics en el punt 7 de la declaració institucional que feren en 2003.
- que es vullguen passar com a "llibres en valencià" llibres escrits en perfecte català (use "català" en el sentit en que s'ha usat tradicionalment fins al segle XX, i en el que l'usem l'immensa majoria dels valencians, que ya sé que no és el teu). Com ya he expost en els meus posts, i continuaré descrivint, la lluita o comparació és entre estàndarts en ranc oficial: entre un estàndart català i un estàndart valencià, i no entre parles concretes de dos pobles de frontera. La lluita és entre una consciència dialectal de l'idioma, que tu defens (com la de tortosins i lleidatans; no, encara, la dels valencians) que condicionarà la desaparició de les seues característiques específiques a no molt tardar, en una consciència idiomàtica que creu que lo que parlem és un idioma, no un simple matís "regional".
- que, si lo que vosatros coneixeu eufemísticament com a "característiques occidentals" són, per tant, merament optatives i el seu us ha de respondre a objectius editorials i econòmics, com tu reconeixes, ya sabem el futur que els espera: la desaparició. Vore a Bromera publicar els llibres de la valenciana Laura Gallego en el més pur català "oriental" (després demanaran subvencions per als “llibres en valencià”, i li les donaran) és una bona prova.

Masclet dijo...

En realitat, Josep Lluís, la desaparició no serà sols de les "característiques occidentals" (ara, ademés de "levantinos", resulta que també devem ser "occidentals"), sino del propi idioma valencià.

De veres que no entenc cóm pretén l'AVL preservar “les característiques pròpies del valencià” (com marca la llei), si no és establint un estàndart valencià oral i escrit clarament fixat (no “optatiu”, “regional” o “secundari”), que respecte realment les característiques pròpies i generals del nostre idioma, i que tinga el màxim reconeiximent i difusió a nivell estatal i internacional, normes ISO i versions de software incloses. Si això alguna volta es donara, igual entràvem a discutir sériament sobre qüestions purament ortogràfiques o de normativa, que no acaben sent sino simples convencions.

Pero per a vosatros és més important la dichosa unitat de la llengua com a fi en sí mateix, que la pròpia supervivència de l'idioma valencià tal com és (clar, com "la nostra llengua" sempre es parlarà en Catalunya, no hi ha problema, no?). Perque per als de dalt, això significaria reconéixer definitivament que “no som catalans”, en tot lo que comportaria per a la seua paraeta nacionalista-mediàtica.

Al capdavall sempre s’acaba en lo mateix: lo que alguns (Casp i Adlert inclosos) una volta pensaren que podia ser una "coordinació" entre català, valencià i mallorquí (alguns volien –i volen- arribar fins al provençal), en la realitat del dia a dia és una subordinació en tota regla (confonent-se deliberadament, i en uns objectius polítics molt concrets, una part pel tot), en la que fer una versió en “català regional meridional” (com a tu t’agradarà dir, "sent exactes") diferent del català estàndart sense que se somoguen els fonaments del món és pura quimera.

Una subordinació en la que el valencià és un simple dialecte del català (als efectes pràctics, del dia a dia, i cada dia més, un dialecte rural i transitori, te poses com te poses i encara que et vullgues autoenganyar: "el valencià és un català mal parlat", "no sé para qué defiendes tanto el valenciano si no es más que un dialecto del catalán", "el valencià no existeix", són estats d'opinió cada volta més habituals i que també havem d'agrair als teus).

Situació que a la llarga ajudarà enormement a la desafecció dels valencians pel seu idioma, de tal forma que ací no parle valencià ni el tato, i els pocs que el parlen i hagen transigit en la disolució planificada seran com una espècie de reserva espiritual "catalana" en el Levante feliz de las flores, la luz y el amor.

Perque la “teua” veritat, Josep Lluís, no és "la" veritat, ni és tota la veritat. I eixe és, en realitat, el problema; no que hi hagen catalanistes en Valéncia, o que es veja la TV3 en Alacant. I això, no sols no ho accepteu, sino que no voleu que la gent ho debata, ni ho opine, ni s'explique en les escoles als nostres chiquets. Vosatros teniu la raó, i prou. La vostra és tota la veritat: els demés, ni existim ni tenim el dret a existir.

Respecte a la paraula "normalitzat" crec que ya està tot explicat: la continuaré usant de la mateixa forma que l'usen l'immensa majoria de valencians de forma popular (i catalans),alguns en prou desencert, i que és molt descriptiva d'un determinat estàndart artificiós que els valenciaparlants sabem distinguir prou be de la nostra llengua habitual. Quan vullga usar la paraula en el seu sentit propi, "correcte" o originari, continuaré usant l'adjectiu "normalisat", com és natural.

Quant a la teua anotació ortogràfica, tens raó, la teua perspicàcia per fi ha donat fruit ;-)

Josep Lluís dijo...

Massa bé que t'entenc, Masclet:

A qui els agraden per sistema, com a tu, que els compren

Que a mi m’agraden els llibres en català per sistema? D’on t’ho traus, això? M’agraden els llibres bons. I per cert, ja que parlem de literatura, fa poc vaig intentar llegir-ne un en ortografia secessionista, «I la pau» d’Adlert, em va paréixer d’un moralisme catòlic infumable. Però bé, això són figues d’un altre paner, et parle d’un autor concret i cada u té el seu gust.

No un simple matís "regional"

Torna-li amb el matís. Ací ningú diu que ho siga. L’estàndard valencià és perfectament vàlid per a tot. També per a traduccions. Que Bromera faça el que fa en algunes publicacions no és culpa meua.

Si lo que vosatros coneixeu eufemísticament com a "característiques occidentals" són, per tant, merament optatives i el seu us ha de respondre a objectius editorials i econòmics, com tu reconeixes, ya sabem el futur que els espera: la desaparició

No embullem les coses interessadament ni siguem catastrofistes. Que una empresa valenciana publique alguns llibres (traduccions literàries) al català de Catalunya no mena a la desaparició de la llengua. És un fet més aïnes anecdòtic (igual d’anecdòtic que aquells enllaços de la web de Bancaixa que vas amplificar amb lupa) ja que en tots els àmbits de la la societat valenciana (escola, TV i literatura autòctona, per exemple) domina el model estàndard valencià, no el de Catalunya. Tu això ho saps molt bé, però t’interessa ressaltar allò altre perquè tots els blavers es llancen les mans al cap. D’altra banda, «Característiques occidentals» no és cap eufemisme, són les característiques del nostre català i del de mitja Catalunya.

De veres que no entenc cóm pretén l'AVL preservar “les característiques pròpies del valencià” (com marca la llei), si no és establint un estàndart valencià oral i escrit clarament fixat (no “optatiu”, “regional” o “secundari”), que respecte realment les característiques pròpies i generals del nostre idioma [...] Si això alguna volta es donara, igual entràvem a discutir sériament sobre qüestions purament ortogràfiques o de normativa, que no acaben sent sino simples convencions

Això ja s’ha donat: l’estàndard valencià oral i escrit està clarament fixat, encara que no ho vulgues veure. Discutim doncs sobre qüestions ortogràfiques, si vols. Em fa la impressió que el que tu vols és un paper on diga: català i valencià són llengües diferents, i a partir d’ací alenaràs tranquil en el teu orgull i sentimentalisme, perquè les qüestions lingüístiques t’importen ben poc. No debades et té igual utilitzar la paraula normalitzat malament conscientment i continua (ja m’ho has dit tot). Doncs bé, a la lingüística li sobra sentiment i orgull i li cal precisió i trellat, així que més val deixar treballar als qui en saben, no desprestigiar-los contínuament en un context ja prou difícil per a la llengua.

I la unitat de la llengua no és el fi, és una realitat palpable sobre la qual treballen gramàtics i lingüistes. No et penses que has deixat d’escriure en català per canviar quatre qüestions ortogràfiques.

Anónimo dijo...

Ie, i jo que parle català occidental i he entés perfectament el que escrius al teu blog! Això si que és estrany, eh! O és que sóc trilingüe? Perquè a Eivissa i Menorca els entenc també, i allí sí que parlen estrany!

Anem destruint la poca literatura que tenim en la nostra llengua i així la propera vegada que entrem a la biblioteca ni tan sols hi haurà un estant per a llibres en valencià, passaràn del castellà a l'anglès, o fins i tot, com li agrada tant al vostre amic Font de Mora, al xinés.

Ah, miarma! Que coste que yo no hablo ehpañó, yo habló y ehcribo en andalú de zebilla illo.